La República a Manresa
en un clic (1931-1936)

La commemoració de les Bases de Manresa. La primera visita de Macià a Manresa (7-6-1931)

 

Manresa tenia una elevada participació popular en totes les eleccions (amb una mitjana de votants del 76%), però també en l’alt grau de seguiment d’altres tipus d’actes de caràcter polític. Aquest fou el cas de la primera commemoració de les Bases de Manresa, la qual tingué lloc el 7 de juny de 1931, quan encara era molt present l’eufòria per la recent proclamació de la República i pel restabliment de la Generalitat.

Aquesta commemoració fou plantejada com una jornada patriòtica que havia d’unir tots els diferents sectors catalanistes de cara a l’assoliment de la plena personalitat nacional de Catalunya. En uns moments en què, gràcies a la República, semblava que Catalunya podia recuperar el seu autogovern, era políticament oportú rememorar les accions dels precursors del moviment catalanista, com ara l’aprovació, l’any 1892, de les anomenades Bases de Manresa, històricament considerades com a document símbol del catalanisme polític, celebrades a Manresa els dies 25, 26 i 27 de març d’aquell any.

L’Ajuntament de Manresa decidí tirar endavant l’organització d’aquesta diada, a partir d’una proposta -presentada en forma d’instància el 4 de maig del 1931- del comerciant manresà Llorenç Perramon i Playà, i acordà batejar amb el nom de Bases de Manresa la Muralla del Carme. Pocs dies abans, el ple municipal ja havia aprovat de posar el nom de Francesc Macià a la plaça de davant l’Institut (actual plaça d’Espanya). Al mateix temps, es formà una comissió organitzadora que concretà els diversos actes a realitzar el dia 7.

El president honorari de la comissió organitzadora dels actes del 7 de juny fou Leonci Soler i March, el president efectiu era el regidor Lluís Prunés i els vocals Conrad Costa, Antoni Costa, Ramon Martí Farreras, Francesc Marcet, Antoni Esteve i Amadeu Cornet.

L’alcalde i la comissió demanaren als manresans que engalanessin els balcons de la ciutat amb banderes catalanes i domassos “per tal de celebrar amb la deguda solemnitat els actes commemoratius de les Bases de Manresa i rebre dignament a l’honorable president senyor Francesc Macià i els consellers de la Generalitat de Catalunya”. Entre els càrrecs públics convidats hi havia –per una qüestió de protocol- el capità general de Catalunya, Eduardo López de Ochoa, el qual refusà d’assistir degut a la “marcada significación política” de la jornada.

D’entre els diversos actes destacà el míting nacionalista que se celebrà al Teatre Kursaal i que comptà amb una notable assistència d’intel·lectuals i homes de cultura i de diverses entitats d’arreu del Principat. Macià tenia previst assistir-hi puntualment, però assumptes inajornables el retingueren unes hores al Palau de la Generalitat. Així doncs, l’acte començà sense ell cap a un quart de dotze del matí. Hi intervingueren, entre d’altres, Josep Maria Batista i Roca (de Palestra), Jaume Bofill i Mates (del Partit Catalanista Republicà), Raimon d’Abadal (de la Lliga Regionalista i supervivent de l’assemblea del 1892) i Ventura Gassol (conseller de Cultura de la Generalitat).

Macià va arribar cap a dos quarts de dues de la tarda, després d’haver-se acabat els parlaments. Fou acollit per una multitud entusiasta. El diari manresà "El Dia" ho explicava d'aquesta manera: "Anava en un cotxe descobert i passà pel mig del passeig. La gent es tirava materialment damunt del cotxe i la multitud era de mils i mils que llançaven grans crits, tiraven els barrets enlaire, feien voleiar mocadors. La cara amable de Macià i la seva mà descarnada saludava el poble de Manresa vessant d’entusiasme. La seva entrada al Kursaal fou quelcom senzillament espaterrant. Tothom a peu dret i saludant amb els mocadors atapeïa els passadissos, fins al punt de fer impossible el pas... El teatre semblava esfondrar-se de tant entusiasme.” Al seu torn, dos diaris barcelonins descrivien així l'arribada de Macià: “El seu pas era saludat amb aclamacions i picaments de mans dels manresans, que omplien els carrers o estaven arraïmats pels balcons (...) El pas pel Passeig Pere III, camí del Teatre, fou triomfal. Dels balcons queia una pluja de flors i de ginesta. La multitud (...) li tributava unes ovacions delirants”(La Publicitat). “La gernació, a la rambla, tenia quelcom de riuada indeturable. Enfront al Kursaal –on se celebrà l’acte commemoratiu –la multitud s’agombolava, s’empenyia sense motiu, amb aquell nerviosisme incontrolable que guia les col·lectivitats” (L’Opinió).

Macià pujà a l’escenari. Quan, a la fi, els aplaudiments s’acabaren efectuà un parlament en el qual lligà el fet històric de les Bases de Manresa amb el projecte de l’Estatut que s’estava redactant aquells dies. “És en aquest Estatut on està la redempció de Catalunya”, afirmà, alhora que demanava el suport de tothom per tal d’aconseguir-lo.

A la sortida de l’acte, les autoritats es dirigiren cap a l’Ajuntament, on al saló de plens es descobrí una làpida commemorativa de les Bases de Manresa. La plaça de la República (actual Plaça Major) estava plena. L’alcalde Joan Selves i el President Macià sortiren al balcó i pronunciaren uns emotius discursos. Després de dinar, Macià tornà a Barcelona. Les restants autoritats anaren al bosc de les Marcetes on es celebrà un aplec organitzat pel Foment de la Sardana. Aquí també hi hagueren parlaments, que anaren a càrrec del novel·lista Puig i Ferrater; del conseller de justícia i dret de la Generalitat, Pere Comas; d’en Tomàs Ramon Amat i, finalment, de Ventura Gassol.

La jornada del 7 de juny de 1931 fou plantejada com un acte no localista, obert a tot el país, cosa que permeté reunir en una mateixa sala –el teatre Kursaal- algunes de les figures més representatives del catalanisme polític del moment i de la intel·lectualitat catalana. Però també fou un acte de relleu nacional perquè coincidí amb un dels moments de més unanimitat de la majoria de les forces polítiques catalanes de tota la història de la República, ja que hi havia força punts coincidents en els plantejaments d’un autogovern real. Aquesta unanimitat es reflectiria poc després en l’elaboració de l’Estatut de Núria. Després, aquesta unitat es trencà i un acte d’aquest tipus ja seria impensable de realitzar.

La situació política del moment convertí, doncs, la jornada del 7 de juny en un acte d’afirmació nacional, amb el pretext de la commemoració de les Bases. De fet, tothom considerava que molts aspectes de les Bases ja estaven totalment superats. En realitat, tothom valorà que la commemoració de l’assemblea del 1892 constituïa una gran ocasió per fer un discurs nacionalista actualitzat  i reivindicatiu en un moment políticament ben oportú.