Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931. El final de la Monarquia

Taula de continguts

Resum

Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 es convertiren en realitat en un plebiscit entre Monarquia i República, ja que el rei Alfons XIII no tenia credibilitat per dirigir una transició cap a un sistema democràtic.

A Catalunya la majoria de les organitzacions republicanes, catalanistes i d’esquerres varen coaligar-se. Esquerra Republicana de Catalunya, el partit de Francesc Macià i Lluís Companys -format tan sols un mes abans de les eleccions- triomfà de forma espectacular. La Lliga Regionalista, partit dominant fins aleshores i que molts electors identificaven amb la Monarquia, va sofrir una severa derrota.

A Manresa, la Concentració Republicana -que agrupava la majoria de grups republicans, socialistes i catalanistes progressistes- va guanyar aquelles eleccions tan transcendents. Ramon Puig i Ball, Joan Selves i Carner, Francesc Farreras i Duran, Tomàs Ramon Amat, Lluís Prunés i Sató, Francesc Marcet i Artigas i Francesc Senyal i Ferrer n’eren les figures més conegudes. El consistori quedaria format, un cop ja proclamada la República, per 15 regidors republicans, 8 de la Lliga i 5 d’altres formacions menors.

El 12 d’abril del 1931 el poble es va manifestar clarament a favor de la República, i obligà el rei Alfons XIII a marxar cap a l’exili.

1931: Un any històricament cabdal

L’any 1931, efectivament, va ser especialment important en la història de Catalunya i d’Espanya perquè hi va haver un canvi de règim polític: de la monarquia d’Alfons XIII es va passar a una república democràtica. Tan sols un any abans s’havia acabat la dictadura del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930), que va governar sempre amb el consentiment del rei, i que havia estat especialment virulenta contra Catalunya: s’havien perseguit durament la llengua i la cultura catalanes, s’havien reprimit –com a la resta de l’estat- les llibertats polítiques i sindicals i s’havia desmuntat sistemàticament l’obra de la Mancomunitat. Igualment, al llarg del període monàrquic, havia anat empitjorant globalment la situació de les classes treballadores.

Per tot això, una part important de la ciutadania catalana i d’arreu d’Espanya va considerar que el fracàs de la dictadura, culminat l’any 1930 amb la dimissió de Primo de Rivera, significava també el de la monarquia d’Alfons XIII, i que ja havia arribat l’hora d’un canvi de règim polític. Per tant, l’intent del rei de dirigir la transició cap a la situació anterior a la dictadura estava condemnat al fracàs per la seva falta de credibilitat democràtica i pel fet que cada cop tenia menys suports.

En canvi, havien augmentat els partidaris de la República (intel·lectuals, petita i mitjana burgesia, obrers), que s’organitzaren en l’anomenat pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), on acordaren la creació d’un comitè revolucionari republicà, que havia de contactar amb les altres forces polítiques i obreres, i es prometé als representants catalans la possibilitat d’una autonomia política per a Catalunya, sotmesa a les Corts constituents de l’Estat, en cas de proclamació de la República.

Així, les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931, convocades per l’últim govern de la monarquia presidit per l’almirall Juan Bautista Aznar, van ser en realitat un plebiscit entre la monarquia i la república. Els partits republicans i d’esquerra es van organitzar ràpidament i es van llançar a la campanya electoral. Les forces catalanistes progressistes van iniciar un procés d’unificació per tal d’augmentar les possibilitats de guanyar les eleccions. En aquest sentit destaca, sobretot, la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya, que es convertiria en el principal partit polític català durant tot el període republicà.

Els resultats van ser àmpliament favorables als partits republicans i d’esquerra, que van guanyar les eleccions a les principals ciutats d’arreu de l’estat espanyol. A Catalunya, per exemple, van obtenir més de les dues terceres parts de regidors. Al saber-se els resultats, Alfons XIII va marxar cap a l’exili. La proclamació de la República ja era un fet.

Les eleccions a Manresa

A Manresa, les eleccions municipals del 12 d’abril es van viure amb la mateixa intensitat que a la resta de nuclis urbans importants d’arreu de Catalunya i de l’estat. De fet, la campanya electoral fou molt dinàmica, ja que els diferents partits polítics locals hi abocaren tots els mitjans i mobilitzaren l’esforç dels seus militants i simpatitzants, que col·laboraren de moltes maneres, com ara deixant els seus vehicles (a l’època, sobretot bicicletes) perquè els respectius missatges electorals arribessin a la major part de la població, no solament de Manresa sinó també de la comarca. Fins i tot, els grups republicans utilitzaren un avió per escampar la seva propaganda electoral, quelcom inèdit fins aleshores i signe de modernitat dels nous temps que s’atansaven.

En l’ambient es notava l’especial importància d’aquestes primeres eleccions després de la Dictadura, eleccions que anaven molt més enllà d’una simple tria d’alcaldes i regidors i que podien possibilitar un canvi radical en l’organització política de l’estat espanyol. Per això, tots els grups polítics feren un gran esforç realitzant una gran quantitat de mítings, xerrades, conferències, reunions… Certament hom s’adonava, malgrat que no tothom ho volia admetre explícitament, que els comicis del dia 12 podien ser realment històrics i marcar l’inici d’una nova època. En aquest sentit, polèmiques i qüestions més ideològiques a banda, s’observen uns programes electorals, sobretot en els republicans d’esquerres, més moderns i, en el cas d’aquesta opció política, realment ambiciosos i amb una visió global de ciutat que serà analitzada en altres apartats (Urbanisme).

Així, després d’una sèrie de contactes i reunions, els grups republicans i catalanistes progressistes de Manresa decidiren presentar-se conjuntament a les eleccions dins la coalició Concentració Republicana, encapçalada per l’advocat Joan Selves i Carner i pel metge Ramon Puig i Ball (posteriorment, la major part de membres d’aquesta candidatura ingressarien dins Esquerra Republicana de Catalunya). Es tractava d’unir el màxim d’esforços possibles perquè, més enllà del nombre de regidors que podia obtenir Concentració Republicana al municipi, calia obtenir el màxim possible de sufragis per a col·laborar eficientment en el canvi de règim polític del país. D’aquest procés unificador, en va quedar al marge la Federació Social Republicana (lerrouxistes), que no es caracteritzava per la seva tendència catalanista.

A la dreta, els catalanistes moderats de la Lliga Regionalista aconseguiren reunir diversos militants que havien abandonat el partit anys enrera. Tanmateix, fracassaren a l’hora d’aconseguir un acord electoral amb els carlins de la Unió Administrativa, per la qual cosa ambdues formacions es presentaren per separat. D’aquesta manera, el vot conservador restava dividit, cosa que beneficià electoralment els sectors republicans.

A la premsa manresana es reflectia la extraordinària importància d’aquells comicis. Així, l’editorial de “El Dia” –diari catalanista, republicà i d’esquerres: per tant, proper a Concentració Republicana-, escrit a la vigília de les eleccions, no podia ser més clar i contundent: “Les eleccions de demà ens ofereixen, després de vuit anys d’escamoteig i d’escarni dels més elementals drets civils, l’oportunitat única de renovar la política municipal, però per damunt de tot ens donen el mitjà de manifestar la voluntat del poble: si és favorable al règim, causa de totes les malures que s’aplanen sobre els ciutadans o si és favorable al canvi transcendental que necessita Espanya per seguir un camí de progrés. Amb la Monarquia o amb la República. Aquest és el plebiscit”.

En canvi, la premsa i els partits més dretans, en el fons conscients del que hi havia en joc, intentaven aigualir l’especial transcendència de les eleccions del dia 12. Així, al setmanari carlí “Seny” llegim afirmacions de l’estil que les eleccions eren simplement “administratives” –tot fent joc amb el nom de la candidatura d’aquesta opció política- perquè “als ajuntaments s’hi va a administrar”. Això provocava la indignació dels polítics republicans d’esquerres que consideraven que els seus rivals “dinàstics” (aquí hi incloïen també a la Lliga) només volien perpetuar-se en el poder a través de la continuïtat d’una “monarquia decadent”.

Per la seva banda, des de les pàgines de “El Pla de Bages”, portaveu de la Lliga Regionalista, es criticava tant a carlins com a republicans d’esquerres. Així, en l’editorial del dia 7 de març s’atacava la candidatura carlina amb una argumentació certament ben elaborada: “Les candidatures apolítiques, calificades per elles mateixes d’administratives o localistes, són un greu perill per les dretes, que deuen procurar no deixar-se enlluernar pels que diuen no volen fer política. Desgraciadament ja sabem en què va acabar allò de menys política i més administració”. Aquesta darrera era una de les frases preferides dels qui van afavorir la dictadura de Primo de Rivera.

I en la del dia 28 de març comparteix les pors dels sectors benestants burgesos locals davant el potencial perill del marxisme, tot criticant els contactes entre republicans d’esquerra i l’Agrupació Socialista que poc després es vincularia a la Federació Catalana del PSOE:  “Tothom sap que a Manresa no n’hi ha de socialistes, que no passen de deu a dotze, que són els components de l’Agrupació. Evidentment no són pas una força electoral. A que ve, doncs, aquesta aliança? Per quin motiu no es segueix la norma del directori del Partit Republicà Catalanista, que a Barcelona no s’ha volgut unir amb el partit socialista? Davant d’aquesta actitud dels republicans catalanistes de Manresa els podem acusar d’incórrer en una greu falta, el cantonalisme polític, que fa impossible la creació d’un gran partit. Ens pot explicar “El Dia” què en treu de donar bel·ligerància a una agrupació socialista incipient, mancada de tota força electoral? No en pot treure res més, que ajudar al creixement del socialisme a Manresa.”

Finalment, arribat el moment de les votacions, la victòria electoral correspongué a Concentració Republicana, que s’imposà en la major part dels cinc districtes electorals en què es dividia la ciutat de Manresa. Els resultats definitius foren els següents:

ELECCIONS MUNICIPALS DEL 12 D’ABRIL DEL 1931

 
Vots
Regidors
Concentració Republicana (Acció Catalana, Acció Republicana, Estat Català, Amics d'”El Dia”, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires i Fraternitat Republicana)
2.081
15
Federació Regionalista
1.607
8
Unió Administrativa Manresana (Jaumistes i Liberals romanonistes)
1.213
3
Federació Social Republicana i Liberals Independents
1.162
2
Unió Pro Reforma Ciutadana de Manresa (Unió Patriòtica)
172
Candidatura Obrera
99

Font: “El Dia” del 13-4-1931 i document del “Partit Judicial de Manresa” de data 27-5-1932 sobre la constitució de l’Ajuntament del 16 d’abril del 1931 (Arxiu Comarcal del Bages). El resultat sorgeix de la suma de vots dels candidats més votats de cada candidatura a cadascun dels cinc districtes electorals de la ciutat.

Cal remarcar també la important participació de la població (van votar el 73% dels electors) i el fracàs absolut dels candidats de la Unión Patriótica (únic partit polític autoritzat arreu d’Espanya durant la Dictadura de Primo de Rivera), entre ells Josep Montardit, que havia estat alcalde de Manresa durant la Dictadura i que tan sols assolí 172 vots. Els ciutadans de Manresa demostraven d’aquesta manera el seu rebuig als dirigents de l’etapa dictatorial.

La valoració d’aquests resultats electorals que van fer els diferents mitjans de comunicació locals fou ben diversa, segons la tendència política que defensaven. Així, el diari “El Dia”, proper a Concentració Republicana, els celebrà amb gran entusiasme, amb titulars tan eloqüents com: “Formidable triomf republicà a tot Espanya”, o “Amb la victòria de Concentració Republicana Manresa afirma els seus sentiments liberals i republicans”.

Per la seva banda, “El Pla de Bages” qualificava els resultats de “dolorosa sorpresa” i de “victòria dels extremistes” afavorida per la manca d’acord amb els carlins. Per tal d’evitar que aquests resultats es repetissin en un futur calia, segons l’editorial del diari, “que els manresans que tinguem afinitat d’ideals i sentiments ens unim”. És a dir, quedava la porta oberta de cara a futures aliances electorals entre els carlins i la Lliga, cosa que efectivament succeí a la ciutat de Manresa en les següents conteses electorals que hi hagué durant el període republicà

El diari “Pàtria” adoptava un to moderat, intentant descriure els esdeveniments amb cert distanciament, mentre que els carlins del setmanari “Seny” rebien amb una evident fredor i ben poc entusiasme els canvis que provocaren aquestes eleccions del 12 d’abril de 1931.

Documents

Documents sobre el cens electoral, denegació de permisos d’actes electorals, fulls de propaganda electoral (de Concentració Republicana, la Lliga Regionalista, la candidatura obrerista, la Unió Pro-Reforma Manresana i la Federació Social Republicana), el resultat electoral i la proclamació de regidors. (Documents procedents de l’Arxiu Comarcal del Bages).

Fotografies

Ressò a la premsa

La informació al diari “El Dia”

La informació al diari “El Pla de Bages”

La informació al diari “Pàtria”

Vídeos de testimonis

Josep M. Gasol i Almendros sobre les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931
Data de l’entrevista: juliol del 2006
Buscar a tot memoria.cat

La República a Manresa en un clic (1931-1936)