La República a Manresa
en un clic (1931-1936)

La proclamació de la República a Manresa

 

 

Després de les eleccions del dia 12 d’abril del 1931, els esdeveniments en forma de canvi es van precipitar ràpidament. En efecte, el dia 14 d’abril es van començar a divulgar els resultats electorals i a primeres hores de la tarda començà a circular el rumor que s’havia proclamat la República a Barcelona. Aquesta informació, com és natural, causà un gran impacte entre els habitants de Manresa que se n’assabentaren (moltes gent va saber la notícia quan va plegar de la feina), i aviat es formaren grups de simpatitzants i curiosos davant el local de Concentració Republicana, situat al Passeig.

El local de la victoriosa coalició electoral era ple de gent: hi havia els candidats acabats d’elegir, exregidors republicans de l’època anterior a la Dictadura de Primo de Rivera i un bon nombre de persones destacades dins el republicanisme local. Acordaren constituir un govern provisional republicà de Manresa i comarca, i redactaren una proclama en la qual es declarava que Manresa era republicana, al mateix temps que expressava la necessitat de mantenir l’ordre públic i la serenitat col·lectiva. Sens dubte, això s’aconseguí: malgrat els intensos esdeveniments que es visqueren a continuació, en cap moment s’alterà la pau pública ni hagué cap acte de revenja. Per tant, la proclamació de la República a Manresa s’esdevingué de manera pacífica i, en general, festiva, malgrat alguns instants de tensió que s’expliciten més avall.

Lluís Soler i Terol, un dels signants d’aquesta proclama, explicà temps després que la frase "(...) a la majoria de capitals de Catalunya i d’Espanya s’ha proclamat la República" es va escriure per animar la població, però en realitat tot plegat només eren rumors no confirmats. Per tant, es reivindicava que Manresa fou una de les primeres ciutats de l’estat espanyol que van proclamar la República, i també el valor i el compromís dels republicans locals que ho van fer ja que encara era possible una reacció monàrquica.

Cap a les cinc de la tarda sortí, des del davant del local de Concentració Republicana, una manifestació presidida per les banderes catalana i republicana –aquesta darrera procedent del sector lerrouxista agrupat a l’entorn del Centro Republicano Radical- que es dirigí cap a l’edifici de l’Ajuntament per tal de fer-se càrrec del govern de la ciutat. La manifestació passà pel Born i la Plana de l’Om, animada pels acords d’una banda que tocava La Marsellesa (l’actual himne francès però que en aquells moments tenia una clara connotació revolucionària), i hi hagué un moment d’incertesa quan els manifestants es creuaren amb una parella de la Guàrdia Civil. La tensió va remetre i va desembocar en grans demostracions d’alegria quan els dos guàrdies civils, sense que ningú els hagués dit res, espontàniament van presentar armes a les banderes tricolor i catalana que eren portades al cap de la manifestació.

Un cop davant de l’ajuntament, els membres del tot just proclamat Comitè (o Junta) de Govern Republicana Provisional de Manresa entraren dins l’edifici i hissaren, altra volta als acords de La Marsellesa, les banderes catalana i republicana enmig de l’ovació del públic. Joan Selves i Carner i Tomàs Ramon i Amat es dirigiren a la gent donant a conèixer la proclamació de la República i recomanant, un cop més, ordre i serenitat.

Joan Selves i Carner, president de la Junta de Govern Provisional Republicana de Manresa

Paral·lelament, altres personalitats de significació republicana anaren arribant també a l’Ajuntament i s’adheriren al Comitè o Junta de Govern Provisional. Finalment, després d’una sèrie de deliberacions, s’acordà constituir definitivament la Junta de Govern Republicana Provisional de Manresa, integrada per 42 persones, majoritàriament membres de Concentració Republicana. El president de la Junta fou Joan Selves i Carner, els vicepresidents foren el metge Ramon Puig Ball, ànima del republicanisme manresà durant els temps foscos de la dictadura de Primo de Rivera, Josep Defís i Aleger, Josep Arola i Sala, Tomàs Ramon i Amat, i el secretari, Francesc Farreras i Duran.

Anys després, l’historiador Lluís Soler i Terol, un dels membres d’aquella Junta, escrigué que ell, en el decurs d’aquestes deliberacions, va pronunciar les paraules següents: “Queda constituïda no la Corporació Municipal, sinó la Junta de Govern Provisional Republicana, formada per regidors electes i altres ciutadans de Manresa a imitació de la Junta de Govern del 2 de juny del 1808 contra els francesos; però si aquella va anar a favor del Borbó, aquesta es forma per a contribuir a enderrocar un altre Borbó, l’autoritat del qual no acatem. I, respectant la voluntat del poble manifestada en les eleccions, proposo per a la presidència el regidor electe que estava destinat per Alcalde”.

I, a continuació, sempre segons Soler i Terol, “s’alçà en Ribes, figura preeminent del socialisme català, i digué: Proposo per a President, el senyor Joan Selves i Carner. Aplaudiments. I en Selves, que acabava d’arribar de Barcelona, passà a ocupar la presidència a satisfacció de tots, i obtingué així el seu primer càrrec polític, que fou el que va recordar sempre amb més estima i emoció”.

Els primers acords de la Junta

Entre els acords que prengué l’esmentada Junta, que tingué una actuació caracteritzada per una activitat frenètica alhora que d’institucionalització del nou règim, cal ressenyar els següents:

  • Reclamar la llibertat per als presos de la zona de Manresa excepte per a un acusat d’homicidi.
  • Donar un termini de 24 hores perquè els membres del Sometent (institució de vigilància rural vinculada a interessos tradicionalment conservadors), i també els particulars, lliuressin les armes i municions que tinguessin a l’ajuntament. Això demostra el temor de la Junta davant una possible reacció monàrquica i la necessitat de tenir instruments per garantir l’ordre públic i el domini de les noves autoritats republicanes.
  • Nomenar una comissió que contactés amb Francesc Macià, president de la República Catalana, i li transmetés la voluntat de la Junta de posar-se a les seves ordres.
  • Animar tots els pobles de la comarca a proclamar la República seguint l’exemple de Manresa.
  • Mantenir-se reunida en sessió permanent fins que la República hagués triomfat arreu de l’estat espanyol.
  • Vetllar pel bon funcionament de l’Ajuntament, controlar-ne la documentació i la comptabilitat.
  • Considerar la proposta de constituir una guàrdia cívica per mantenir l’ordre públic.

El perill d’una reacció monàrquica

Aquest darrer punt mostra, una altra vegada, el temor de la Junta a un hipotètic capgirament de la situació. Efectivament, a aquelles hores la República no havia estat encara reconeguda oficialment arreu d’Espanya i es temia que el rei, utilitzant la força de l’exèrcit, volgués mantenir-se al poder a qualsevol preu. En aquest sentit, els rumors indicaven que cap guarnició militar d’Espanya no donava suport explícit al règim republicà i que totes esperaven ordres superiors.

En aquells moments d’incertesa, aquesta també era l’actitud del batalló de metralladores de la caserna del Carme de Manresa. El seu cap, el tinent coronel Emeterio Saz Álvarez –de reconeguda tendència conservadora i monàrquica i que, el juliol del 1936, participaria activament a favor del cop d’estat militar que desencadenà la guerra civil –, ordenà preparar les metralladores i tenir-les al pati de la caserna, amb les caixes de municions al costat, a punt de carregar-ho tot a les mules i anar a la plaça de l’Ajuntament a reprimir la incipient proclamació republicana.

Entusiasme republicà i sentit del negoci

Mentrestant, coincidint amb el final de la jornada laboral, que alguns avançaren aquell dia, molta més gent havia anat cap a la plaça de l’Ajuntament a observar, comentar i viure aquells esdeveniments històrics. Les escenes evidenciaven un gran entusiasme: hom confiava que la naixent República solucionaria tots els problemes pendents. Espontàniament, un grup de manifestants llançà un enorme retrat del rei Alfons XIII que presidia l’Ajuntament cap a la plaça, on fou esbocinat per la multitud. En els dies següents, a conseqüència d’aquest sobtat entusiasme prorepublicà, s’anaren esborrant els signes més visibles de la monarquia: així, el retrat del rei fou retirat de les escoles, les corones reials foren eliminades d’alguns escuts (encara que no tinguessin res a veure amb la dinastia borbònica), els rètols dels estancs es repintaren i una de les franges vermelles de la bandera espanyola es pintava amb el morat de la nova bandera tricolor republicana, i les merceries venien grans quantitats de cintes amb els colors de la bandera catalana i de la republicana.

Emilià Martínez i Espinosa, líder sindical de la CNT, expressava així el sentiment d’aquells moments: "Qui no ho ha vist no es pot imaginar l’espectacle meravellós d’un poble passant, de sobte, de l’esclavitud a la llibertat"

Dins d’aquest marc d’eufòria popular cap el nou règim, hi havia qui atenia necessitats més pràctiques amb visió de negociant. Així, el 29 d’abril, dues setmanes després de proclamada la República, l’innovador i actiu empresari manresà Joan Jorba i Rius adreçà una carta al aleshores ja nou alcalde de Manresa Joan Selves on, un cop més, demostrava el seu instint comercial i el seu àgil sentit de la oportunitat: “Nos permitimos poner en conocimiento de V. E. que esta su casa se ha propuesto modificar toda clase de banderas pertenecientes al antiguo régimen monárquico, cambiando sus colores por los que ha adoptado el actual régimen republicano, a fin de que esta transformación se realice con el máximo de economía posible para el público. Por consiguiente si el Excmo Ayuntamiento de su digna presidencia tiene banderas antiguas y desea modificarlas para su utilización, podemos transformárselas en banderas tricolores, sean en la clase que sean, tanto en seda, en lana, como en algodón”.  De seguida, l’Ajuntament responia conforme havia “acordat utilitzar aquest servei”.

Les proclamacions de la República a la comarca

Tornant al dia 14, un cop feta la proclamació republicana, comissions de ciutadans de diferents entitats es presentaven davant de la Junta per donar-li suport i per demanar informació de què calia fer, o bé aprofitaven el moment per explicitar les seves demandes i/o reivindicacions. Aquest fou el cas de comissions de diversos pobles de la comarca, els dirigents dels quals no es posaven d’acord amb el repartiment dels governs municipals un cop s’havien decidit a proclamar la República a les seves respectives localitats. Per això, durant la nit del 14 al 15 d’abril, membres de la Junta de Manresa anaren a aquestes localitats de la comarca per ajudar a constituir ajuntaments o juntes de caire republicà i catalanista, i apaivagar els conflictes interns.

Per exemple, aquest fou el cas de Francesc Farreras i Duran qui, en qualitat de secretari de la Junta, anà a Castellbell i el Vilar per ajudar a la formació de la Junta Republicana de Govern provisional del poble esmentat. Igualment, la Junta advertí molt seriosament per escrit a les “ex-autoritats” (en referència a alcaldes i secretaris de l’època monàrquica) de pobles com ara Callús o Sant Salvador de Guardiola conforme havien de donar “possessió de l’Ajuntament, documents i caixa als ciutadans republicans que foren elegits pel sufragi del dia 12”. En cas contrari, el naixent govern de la República els exigiria les corresponents responsabilitats.

Una nit tensa

Al capvespre, arribaren bones notícies, per bé que no definitives, per a la Junta de Govern Republicana Provisional de Manresa: a Barcelona, les banderes republicanes onejaven no solament a l’Ajuntament i a la Diputació (futura Generalitat), sinó també al Govern Civil (màxima representació del govern central) i a Capitania General (nucli central de l’exèrcit espanyol a Catalunya). Tanmateix, els principals comandaments de la guarnició militar de Manresa encara romanien fidels a la monarquia.

És per això que, de manera urgent, la Junta envià com a delegat seu a Barcelona al farmacèutic Antoni Esteve i Subirana, amb l’objectiu de comunicar al President de la República Catalana “el fet de que ni les autoritats militars ni la guàrdia civil d’aquesta localitat tenen cap mena d’ordre ni notícia oficial del canvi de règim. Com sigui que aquesta Junta reunida en sessió permanent creu necessari que la Capitanía General de Catalunya i vos, dongueu instruccions concretes aquesta mateixa nit, si es dongués el cas de quiscú pretengués pertorbar l’ordre, sapiguem que podem comptar amb forces per a mantenir-lo”. Així doncs, podem observar com en aquest document queda ben reflectit el temor de la Junta enfront una possible reacció armada dels partidaris de la monarquia.

Per tot plegat, durant la nit del 14 al 15, mentre la major part de la població anava a dormir comentant els esdeveniments històrics d’aquell dia (uns, més engrescats, d’altres, més a l’expectativa), els membres de la Junta decidiren passar la nit dins l’edifici de l’Ajuntament, amb les portes ben tancades i amb la protecció d’un grup de voluntaris armats. Igualment, com a mesura preventiva, la Junta havia ordenat al gerent de la Companyia Anónima Manresana d’Electricitat que “fins a nou avís, serveixin disposar que prestin servei tota la nit tots els focus i faroles i làmpares d’enllumenat públic”.

Durant aquella nit s’intensificaren els contactes telefònics entre la Junta i la caserna del Carme. Fins i tot s’aconseguí una entrevista personal, però sense cap resultat positiu, i la tensió no minvava. En el fons, el tinent coronel Saz no abandonava l’esperança que la monarquia es mantingués ni que fos de manera dictatorial, és a dir, prescindint dels resultats electorals.

Finalment, però, la matinada del dia 15 la guarnició militar de la caserna rebia de Capitania General l’ordre de posar-se a disposició del govern provisional de la ciutat de Manresa. Així, cap a dos quarts de vuit del matí, sortí de davant l’Ajuntament un piquet d’una vintena de soldats sota el comandament d’un tinent, acompanyats d’una banda de cornetes que també tocaren La Marsellesa, per fixar el ban de la proclamació de la República Catalana. Aquest ban era llegit per Francesc Farreras i Duran, secretari de la Junta, i quedà fixat a les parets d’una dotzena d’indrets de Manresa. Una considerable gentada seguí aquest recorregut de les tropes pels carrers de la ciutat.

El dia 15: una festivitat molt intensa d’activitat

Aquest dia 15 d’abril de 1931 fou declarat festiu, per ordre del Ministeri de la Governació del govern provisional de la República a Madrid. Al mateix temps, obligava a tots els organismes de l’Administració a penjar, “sin excusa”, la bandera republicana. Com sigui que aquesta ordre arribà el mateix dia 15, algunes persones ja havien marxat  a complir les seves obligacions laborals, per la qual cosa tornaren a casa per celebrar aquella inesperada festivitat. Així doncs, una bona part de la ciutadania passà la jornada de manera lúdica: sardanes al Passeig, balls, himnes, fontades, un gran ambient als carrers, on molts balcons eren guarnits amb domassos...

Les reivindicacions sindicals

I tot això, cal no oblidar-ho, enmig d’una convocatòria de vaga per part dels sindicats que la declaració festiva d’aquella jornada per part del nou govern pretenia diluir. Precisament, aquest va ser un dels motius pels quals no pas tothom féu festa aquell dia. A les onze del matí es tornà a reunir al saló del Consistori la Junta de Govern Republicana Provisional de Manresa, que rebé tot seguit a Andreu Nardi, Josep Corbella, S. Rubio, Meliton Farré i Marcel Augès. Aquestes persones eren alguns dels principals dirigents de la Federació Local de Sindicats Obrers afecta a la Confederació Nacional del Treball (CNT, el principal sindicat de Catalunya, de tendència anarquista), els quals, al capdavant d’una manifestació obrera que s’havia concentrat davant l’Ajuntament, presentaren les següents reivindicacions:

  • Legalització de tots els sindicats vinculats a la CNT (que havien estat durament reprimits durant la Dictadura).
  • Desarmament immediat del Sometent, ja que consideraven que aquesta institució només afavoria els propietaris i estava al servei dels sectors més reaccionaris de la societat.
  • Alliberament dels presos “que haya en la cárcel de esta Ciudad”.

  • Dissolució de la Guàrdia Civil, considerada pels cenetistes com un instrument repressor dels governs en contra de les reivindicacions dels treballadors.
  • Destitució del jutge i secretari municipals, i del director de la presó. La CNT local els acusava de tenir una actuació sistemàticament en contra dels interessos de la classe obrera.
  • Destrucció dels fitxers de la policia i de la Guàrdia Civil (on constaven les dades personals de sindicalistes i de polítics contraris a la monarquia, cosa que en facilitava la repressió per part d’aquests cossos armats).
  • Lliurament, per part dels particulars, de totes les armes que tinguessin gràcies a un permís concedit per l’anterior “ex Gobierno Dinástico”.

Després d’un intens debat, s’arribà als següents acords:

  • Demanar al govern la legalització de tots els sindicats.
  • Constituir la Guàrdia Republicana Rural, formada per antics membres del Sometent que visquessin lluny del nucli urbà (per altra banda, es recordà que la Junta ja havia desarmat el Sometent).
  • Formar una comissió, integrada per membres de la Junta i dos obrers, que vetllés per l’alliberament dels presos, cosa que es féu efectiva de manera immediata en la major part dels casos.
  • Destituir el jutge i el cap de la presó i instruir expedient al secretari municipal. Efectivament, a l’endemà dia 16, per ordre de la Junta, eren cessats fulminantment el Jutge Municipal i el director de la presó. En ambdós casos la mesura es justificava per haver-se “rebut denúncies concretes” contra ells. Pel que fa al jutge de procedir “contra el règim republicà que, per la voluntat del poble, s’ha instituït”, i del director de la presó, qui a més havia d’abandonar el pis annexe on residia “per haver infringit obertament les lleis sobre el règim carcelari”.
  • No s’atengué la proposta de dissolució de la Guàrdia Civil ja que depenia d’instàncies superiors (govern central).

Durant la reunió, Joan Selves va demanar a la CNT que acceptés el nou ordre republicà establert i que retirés la convocatòria de vaga general que havia fet. En principi, els representants de la CNT hi estigueren d’acord però precisaren que depenien "d’una disciplina", és a dir, de l’organització general de la CNT. Finalment, però, més endavant la Federació Local mitjançant un comunicat  acordaria “donar per acabada la vaga general i per aquest motiu aconsella els treballadors el retorn al treball, per demà dijous, dia 16 del corrent”.

En finalitzar la reunió, des del balcó principal de l’Ajuntament, Josep Corbella (CNT) informà d’aquests acords. Tres dels presos acabats d’alliberar van sortir a saludar i van ser aclamats per la multitud concentrada a la plaça.

La CNT i la República burgesa

Tanmateix, malgrat aquests acords puntuals, al llarg d’aquestes negociacions s’entreveu el caràcter conseqüentment revolucionari de la CNT, reticent a aliar-se amb qualsevol forma de poder, i que, com veurem en els següents apartats, poc temps després radicalitzà la seva posició en considerar que les reformes republicanes eren massa tímides i no beneficiaven prou la classe treballadora.

De fet, a les actes del Congrés Extraordinari de la CNT, que es va celebrar a Madrid el juny del 1931, ja quedà ben clarament reflectit el distanciament de l’anarquisme vers la jove República: “Estamos frente a las Cortes Constituyentes, como estamos frente a todo poder que nos oprima. Seguimos en guerra abierta contra el Estado. Nuestra misión, sagrada y elevada misión, es educar al pueblo, para que éste comprenda la necesidad de sumarse a nosotros con pleno estado de consciencia y establecer nuestra total emancipación por medio de la revolución social”.

A nivell local, el setmanari anarquista “El Trabajo”, del dia 23 d’abril del 1932 es mostrava molt crític amb la celebració entusiasta del primer aniversari de la República que havia fet el diari “El Dia”. I donava la seva versió en relació a l’entrevista que els dirigents de la CNT de Manresa  havien tingut un any abans amb els membres de la Junta: el periòdic anarquista considerava que les autoritats republicanes no havien complert la seva paraula de garantir una autèntica llibertat per al Sindicat: “si no en la letra, en el espíritu, se insistió también en que la República naciente y las autoridades republicanas respetaran nuestro derecho de organización reconociendo la legalidad de nuestros sindicatos y que jamás un régimen salido del empuje entusiasta del pueblo se atreviera a legislar contra los sindicatos de la C.N. del T:”.

Aquesta acusació s’explica pels esdeveniments que havien succeït al llarg d’aquell any: les vagues generals i insurreccions revolucionàries protagonitzades sobretot pel sector de la FAI, com ara les revoltes mineres de l’Alt Llobregat del gener del 1932, reprimides pel govern republicà, detencions de sindicalistes... “El Trabajo” considerava doncs que la República no havia estat lleial davant la bona fe i l’esperit de col·laboració que la CNT havia demostrat el dia 15 d’abril del 1931 a Manresa. I acabava el text de manera significativa i contundent:

“¡Pobres peticiones nuestras en el documento autógrafo! ¡Pobre escamot y pobre romanticismo revolucionario nuestro de aquellos días! ¡Señores de “El Dia”! ¡Fue una tremenda equivocación! En la próxima trataremos de corregirla.”

Les comunicacions amb Francesc Macià

Paral·lelament a aquesta important qüestió sindical, aquell dia 15 d’abril del 1931, la Junta mantingué també diversos i importants contactes amb la presidència del govern provisional català. D’una banda, Francesc Macià, mitjançant un telegrama, ordenà que l’informessin amb exactitud de la situació a Manresa. Tomàs Ramon, com a vicepresident de la Junta, respongué immediatament tot afirmant que “ahir cinc tarda” havia quedat constituïda la Junta de Manresa i que Joan Selves era el nou alcalde. Informava també que la “guarnició militar posada costat nostre” i que “Poble delirant entusiasme vitoreja República i digníssim President”. La resposta de Macià fou: “Sabuda constitució Ajuntament republicà rebeu entusiàstica felicitació”.

D’altra banda, en plena eufòria per la proclamació de la República Catalana, la Junta de Manresa va aprovar el mateix dia 15 un document en què es proposava a Francesc Macià un decidit acostament –des del punt de vista polític, cultural i lingüístic– al País Valencià i a les Illes Balears, per tal de tenir prou força per pactar posteriorment una Unió Federal dels Estats Ibèrics d’àmbit espanyol. Tot i que aquesta proposta no fou acceptada pel govern català (recordem que, com hem dit en l’àmbit general, Francesc Macià hagué de retirar la proclamació de la República Catalana), demostra l’empenta i l’amplitud de mires dels membres de la Junta, que no es limitaven a qüestions estrictament locals.

En aquell dia 15 la Junta rebé també la visita d’una representació del claustre de professors de  l’Institut “Nacional de 2ª Enseñanza” que comunicà que a l’edifici escolar s’havien hissat les banderes de la “R.F.E. y la de la República de Cataluña”, i manifestava la seva “adhesión completa al Gobierno provisional” de la república.

Per acabar la ressenya d’aquest atrafegat (tot i que festiu) dia 15, la Junta rebé un comunicat del govern català segons el qual únicament podien formar part dels ajuntaments els regidors electes, i d’entre ells, s’havia d’elegir un alcalde provisional.

La dissolució de la Junta i el nou Ajuntament republicà

És per això que a la tarda del dia 16 es procedí a la dissolució de la Junta de Govern Republicana Provisional de Manresa –que havia tingut una vida tan breu com intensa– i a la constitució oficial de l’Ajuntament de Manresa. Joan Selves i Carner (Concentració Republicana) fou elegit alcalde. Les sis tinències d’alcaldia foren per a Ramon Puig i Ball, Antoni Ribas i Grau, Salvador Reguant i Bou, Lluís Prunés i Sató, Agustí Espinalt i Sanllehí (tots de Concentració Republicana), i Salvador Jubert Oriol (Federació Social Republicana). A proposta d’Antoni Ribas, l’actual plaça Major (aleshores de la Constitució) es denominà plaça de la República.

Cal precisar que només foren convocats els regidors electes de significació republicana i, per tant, en quedaren exclosos els regidors electes de la Lliga Regionalista i dels carlins. Per aquest motiu, a les 9 del vespre del dia 20 d’abril (dos dies després del final de la República Catalana) es constituí definitivament l’Ajuntament de Manresa, aquesta vegada amb la presència de tots els regidors electes dels diferents partits. Tanmateix, la distribució dels principals càrrecs es mantingué igual ja que la Lliga Regionalista va refusar l’oferiment d’una tinència d’alcaldia.

Finalment, un cop oficialitzat el nou règim republicà i funcionant ja normalment el nou Ajuntament democràtic manresà, l’escriptor Joaquim Amat-Piniella –actiu simpatitzant de la coalició de Concentració Republicana– escriví un article a "El Dia" del 21 d’abril, en què reflexionava sobre els recents i intensos esdeveniments d’aquella setmana i que acabava així: "(...) no oblideu els homes (...) que assumiren les responsabilitats en aquells moments àlgids, quan encara era possible una reacció monàrquica. Els membres de la Junta de Govern provisional han fet una tasca molt més positiva i a l’ensems més perillosa que la dels ciutadans que, amb tot l’entusiasme que vulgueu, es reduïen a portar llacets i cantar himnes revolucionaris. Recordeu-los!".