La República a Manresa
en un clic (1931-1936)

L’assistència social i la protecció a la infància

 

L'assistència social

L’alcalde Lluís Prunés afirmava, l’estiu de 1932, que les actuacions del govern municipal que més li satisfeien eren les “que tenen un caràcter d’assistència social, com són les colònies escolars, dispensari mèdic, guarderies per a infants i altres que com la supressió de la mendicitat (...) seran aviat una realitat”.

Certament, una de les primeres línies d’actuació de l’Ajuntament republicà fou preocupar-se per la situació de les persones més desvalgudes de la ciutat, en una època on moltes malalties i contingències laborals no estaven cobertes per cap mena d’assegurança i no existia una Seguretat Social pròpiament dita. Es pretenia millorar les seves condicions de vida d’una manera més permanent i humanament més digna més enllà de la simple caritat tradicional.

Per tot  això es creà una Junta d’Assistència Pública presidida per l’alcalde i integrada per quatre regidors i quatre ciutadans. Un dels seus objectius era suprimir la imatge de misèria de la mendicitat pública (que es feia per carrers, domicilis,  botigues i tallers), fortament arrelada a la vida quotidiana de la Manresa d’aleshores.  El gener del 1932, la Junta d'Assistència Pública, manifestava que "la mendicitat pública és un dels problemes més importants i greus plantejats a la nostra ciutat".

L’agost del 1931, Lluís Tuca, en nom dels odontòlegs de Manresa, s’havia adreçat a l’alcalde Prunés per posar a la seva disposició "els respectiu gabinets dentals oferint-li els seus serveis per atendre gratuïtament els obrers sense feina i pobres de solemnitat ".

L’interès per la temàtica assistencial portà a l’alcalde de Manresa a demanar el setembre del 1932 al cònsol d'Espanya a Suïssa, que li trameti reglaments i models d'administració i funcionament d'assistència pública, ja que a Suïssa "República model en tants aspectes,  té admirables institucions benèfiques". Pocs dies després es va rebre, de part del cònsol , "el reglamento del Cantón y Estado de Berna sobre la mendicidad y asisténcia a los pobres".

Un cop analitzat el problema, i havent vist com s’encarava en altres poblacions, les autoritats municipals decidiren habilitar l’antic Hotel Florida, situat als Docs (actual carrer de Jacint Verdaguer), com a local d’assistència pública. Igualment, l’octubre de 1931, la Junta acordà la confecció d’un cens de persones necessitades i d’un padró de captaires.

El novembre de 1932 un ban de l'alcalde Lluís Prunés prohibia la mendicitat pública dins el terme de Manresa. Poc temps després, el 4 de desembre, s’inauguraven els serveis d’assistència pública al local dels Docs que comptà amb presència de Francesc Macià. Era la quarta visita que Macià efectuava a Manresa com a president (Vegeu “Les altres visites del president Macià a Manresa”). Tot i que Macià no va poder arribar puntualment (hagué d’assistir a l’enterrament del músic Amadeu Vives), visità els locals de l’Assistència Pública a la tarda. Després, sortí a l’exterior i, des d’una tribuna preparada a l’efecte, adreçà un discurs a la multitud que el victorejava. Entre altres afirmacions, enaltí el paper dels mestres en la seva tasca d’elevar la cultura mitjana del poble: “Els mestres no són avui, sortosament, aquells mestres que varem haver de patir nosaltres. Un altre sistema pedagògic més humà, més comprensiu, ha vingut a suplir aquell sistema verbalista, aquella disciplina de ferro que ofegava les iniciatives més belles de l’infant”. L’edifici tenia un menjador amb capacitat per a 80 persones, dormitoris, cuina, banys, dutxes, lavabos i un saló de barberia. També hi havia un servei mèdic. El local oferia roba, esmorzar, dinar i sopar a la població necessitada de la ciutat.

El seu manteniment econòmic depenia de la Junta, la qual rebia subvencions de l’Ajuntament i aportacions fixes per part d’industrials i diversos ciutadans. Així, l’abril de 1933, la Junta disposava de 1.650 socis cooperadors i també rebia donatius en espècies.

Algunes entitats com ara el Centre d’Esports Manresa o bé el Centre Excursionista de la Comarca de Bages subscrivien quotes mensuals per tal de recaptar fons per a contribuir a la assistència pública.

El sectarisme polític de l’època també afectà a l’Assistència Pública. Així, des de la premsa esquerrana, propera al govern municipal, es saludava la creació de l’Assistència com una victòria de la dignitat humana i com el final del “jubileu de la misèria”, en referència a la mendicitat pública. En canvi, els partits de dreta la reberen amb moltes reticències (“El Pla de Bages”, per exemple, amb prou feines esmentà la seva inauguració), ja que consideraven que l’Ajuntament no havia d’intervenir en els temes de beneficència, els quals havien de quedar en mans de les institucions, generalment confessionals, de caritat tradicional. Acusaven també al consistori de fer electoralisme a partir de la fundació d’aquesta nova institució. “El Seny” aconsellava als “catòlics manresans” que no ajudessin “a l’obra laica de l’Ajuntament en els Docs”.

Després de les eleccions de febrer de 1936, les esquerres afirmaren que les dretes havien abandonat a la seva sort la tasca de l’Assistència durant el període posterior als Fets d’Octubre en què havien governat. En aquest sentit, denunciaven que a Manresa tornava a haver-hi captaires pel carrer i criticaven la gestió econòmica del servei que, segons ells, havia produït un dèficit de més de 8.000 pessetes, i que Esquerra Republicana atribuïa a l’existència irregular de diversos cobradors.

 

La protecció a la infància. Les guarderies

A l’empara del decret de l’agost del 1931, que ordenava la protecció a la infància, es constituí a Manresa la Junta Local  de Protecció de Menors, presidida per l’alcalde Lluís Prunés i pel jutge Carmelo Izquierdo.

La tasca més important de la Junta de Protecció de Menors fou la de preocupar-se de facilitar la situació de les famílies treballadores tot promovent la creació de guarderies.  Es pretenia així conciliar la vida familiar amb les obligacions laborals, ja que en una família de classe obrera era pràcticament obligat que haguessin de treballar els dos cònjuges atesa la migradesa d’uns salaris que solien estar per sota de la mitjana catalana. A l’estiu de 1932, la Junta va adquirir la guarderia instal·lada a la fàbrica Lluvià (situada a l’actual emplaçament de l’edifici de Manresa Centre). Un any després, fou traslladada a un xalet de la plaça de Francesc Macià (tocant a l’actual Institut “Lluís de Peguera”), amb capacitat per atendre uns seixanta nens i nenes. L’edifici, inaugurat durant la Festa Major, disposava d’una galeria menjador, una sala de lactància, un dormitori amb 14 llits, una sala per a descans  dels infants, una sala d’higiene, la cuina, una sala de secretaria i guarda-roba. A fora, tenia un pati d’esbarjo espaiós.

Mentrestant, el 4 de desembre de 1932, s’havia inaugurat també una nova guarderia infantil a la primera planta de l’edifici de la Junta d’Assistència Pública del carrer dels Docs. Tenia una capacitat per atendre un centenar d’infants, amb sales dormitori, de jocs, banys i dutxes, menjador, cuina i un pati d’esbarjo. Disposava també de servei mèdic i sanitari.

Aquestes guarderies atenien els fills de les famílies obreres que tinguessin entre un mes i cinc anys d’edat. Estaven obertes tots els dies laborables des de dos quarts de cinc del matí fins a les onze de la nit, per tal de cobrir el màxim possible la jornada laboral que les dones treballadores havien de fer a les fàbriques. Bàsicament, es finançaven amb les quotes que pagaven les famílies, les quals anaven des de les 1,50 pessetes setmanals fins a les 3,50 (en aquest cas, s’incloïa l’alimentació de l’infant). A partir de l’estiu de 1934, la Junta va oferir també un servei de guarderies de vacances per a fills d’obrers entre els 6 i 10 anys. Igualment, s’organitzaren “semicolònies”: consistien en dur al camp a la quitxalla de les famílies que no estiuejaven.

El finançament de les escoles bressol requeia en els empresaris i entitats diverses.

Per la seva banda, la Junta de Protecció de la Infància i Repressió de la Mendicitat, el 1932 havia demanat la declaració jurada dels aforaments dels locals d’espectacles de la ciutat i la previsió de funcions a realitzar durant aquell any, per tal de calcular l’impost que el Departament de Beneficència havia de cobrar dels espectacles públics.

Una altra manera habitual de contribuir a la despesa de les guarderies, era l’aportació d’un tant diari que pagava l’empresari per cada nen/a fill d’obrera ocupada de la seva fàbrica, que portés el fill a les cases-bressol dependents de la Junta de Protecció de Menors. Empreses com ara, PIEL S.A. i l’Associació  de Fabricants de Manresa, presidida per Eusebi Bertrand i Serra, acceptaren aquesta fórmula.

La Junta Local de Protecció de Menors va determinar ampliar la seva obra amb la creació del consultori de Maternologia  i Puericultura. El primer atenia les dones de classe social modesta durant llur embaràs, mentre que al servei de puericultura hi tenien dret tots els infants nascuts a la ciutat des del moment de néixer fins als dos anys.

A Manresa també hi havia institucions benèfiques tradicionals, normalment de caràcter confessional, anteriors a l’època republicana. D’entre les més importants, podem assenyalar l’asil dels Infants Orfes, les Germanetes dels Pobres (dedicades a la tercera edat) i, sobretot, Casa Caritat, que funcionava des de l’any 1859.