(Rañín, Osca, 1911 – ?)
Activista de les JSUC i del Socors Roig de Catalunya
Exiliada. Compromesa amb la resistència
Va arribar a Manresa quan tenia 15 anys. En començar la guerra civil era treballadora de l’empresa Pirelli, on també hi treballava la seva germana Rosalia, cinc anys més jove que ella.
Fou secretària femenina de les Joventuts Unificades de Catalunya (JSUC) i del Socors Roig de Catalunya, tant del grup de Manresa com del Comitè de la VII Vegueria.
Havia participat activament en la campanya per les Eleccions Generals del 19 de novembre de 1933. Juntament amb Maria Casajuana d’ERC va participar en actes electorals a Sant Mateu de Bages i Callús (12/11/1933), organitzats per Esquerra Republicana (ERC) i la Unió Socialista de Catalunya (USC).
Trobem al diari UGT un article signat per ella com a secretària de Socors Roig:
“Tot per la guerra”. Diari UGT, 30/10/1937
El gener de 1939 marxa a l’exili. És empresonada primer a Magnat-Laval, prop de Llemotges, i més endavant al camp d’Argelers. Treballa activament per la Resistència i com a suport als empresonats catalans i espanyols.
Neus Català Pallejà (Els Guiamets, 1915-2019) va dedicar uns anys de la seva vida a recollir el testimoni de dones implicades en la guerra civil, la resistència i la deportació. Dones que van sobreviure i es van quedar a viure a França. Una de les cinquanta dones que van explicar les seves peripècies a la Neus va ser la Maria Bergua, que relata així el seu exili:
Vaig passar a França el 29 de gener de 1939. La meva actuació política va consistir en exercir una Secretaria de la JSUC de Manresa.
Entre el grup de compatriotes (nombrosos nens, dones i ancians) de moltes regions d’Espanya, es trobaven Teresa Pàmies, Lourdes Soler i Manuela Olea de la JSUC, la germana de Sans de la FAI i Montserrat Planes, del PSUC.
El primer anomenat “refugi” on vam anar a parar era el poble de Magnat-Laval (Haute Vienne). Allà vam ser rebuts per monges i gendarmes, que ens van fer despullar a l’aire lliure en un pati, i amb una mànega de regar horts, sense cap consideració d’edat o de sexe, ens van “desinfectar” amb aigua gelada.
No m’allargo en les mil i una vicissituds que vam patir en alguns llocs de França com a premi al títol de més honra que podíem tenir grans i petits, “¡republicanos españoles!”.
Gràcies al meu padrí que vivia a Pecheric, prop de Carcassona, vaig poder sortir del mal anomenat “refugi” de Magnat-Laval amb la meva camarada Montserrat Planas.
Immediatament, aprofitant la meva situació normal i legalitzada gràcies a les gestions del meu padrí, vaig establir el contacte entre els diferents camps de concentració d’espanyols. Visitava el pare de T. Pàmies en el camp de Bram. Servia d’estafeta entre els espanyols dels camps i els seus familiars a Espanya. La meva casa era la bústia per a tots els refugiats de Manresa; entre ells recordo alguns, només el patronímic com Joaquim, Antonio, Barris, etc., i Joan Vilalta.
A causa d’aquesta activitat, la policia francesa em va aturar per sotmetre’m a interrogatoris. Al senyor Basi, que era el comissari de policia que m’interrogava molt amablement, li vaig contestar mirant-lo fixament: “Monsieur Blasi, si vostè es trobés en les nostres circumstàncies, vostè faria el mateix que jo”. Més tard els ocupants nazis el cremaven viu en el maquis. Sempre, tot i les ordres rebudes, em deixava anar.
Per un d’aquests atzars de la clandestinitat, em vaig trobar un dia del 42 sense documentació i vaig ser internada a Argelers. En vaig poder sortir gràcies al director del cinema Odeon de Carcassona, Monsieur Daumier, qui estava al corrent de les meves activitats.
A Carcassona hi havia un policia, un tal Suzanet, que es va portar molt malament amb els refugiats; sempre ens amenaçava en portar-nos a la frontera i prendre’ns la documentació.
Continuant la meva resistència, vaig passar a ser el punt de suport de polonesos, espanyols i francesos. A casa meva de Carcassona, situada al carrer de l’Hôpital, núm. 14, de vegades havia d’amagar a vuit o deu persones alhora. Tenia contacte amb Tomás Martín i Pepe Luis, que formaven part d’una companyia de treballadors estrangers; en realitat, eren els organitzadors de la Resistència en el departament de l’Aude en aquella època. Un “xivato” els va denunciar i van ser detinguts molts resistents: Vinya, Tomás Martín “l’Alemany”. A aquest indigne espanyol li dèiem “el Tenor”. Què se’n deu haver fet d’ell?
També em feia càrrec de la solidaritat amb els ferits i malalts de l’hospital. Allà vaig conèixer una resistent molt jove que va morir de tifus, Carmen Soto. Vaig conèixer també una altra noia jove que feia la Resistència, Carmen García. Crec que actualment viu a Carcassona.
Les cartes necessàries per a l’organització de la Resistència entre diferents camps de concentració d’espanyols les fotocopiava el senyor Porta.
En el moment de l’alliberament de França jo era a Perpinyà, i passant per un dels carrers d’aquesta somrient i acollidora ciutat, amb un dolor infinit, vaig presenciar la detenció d’un grup d’espanyols per la Gestapo alemanya, amb una brutalitat inaudita. La meva angoixa no tenia límits i el meu cor es desbocava al mateix temps que la meva ment, davant la impotència de socórrer i consolar els meus germans caiguts en les xarxes del més despietat enemic de la humanitat, Hitler i els seus esbirros.
La meva vida comença a tenir al·licients de nou quan em vaig fer càrrec d’una noia i d’un noi que es van quedar sense pares en la tempesta de la Segona Guerra Mundial (1)
(1) Català, Neus. De la resistència a la deportació. 50 testimonis de dones espanyoles, Barcelona, Memorial Democràtic, 2015
