Antoni Quintana Torres

Presentació

«Un món d’il·lusions perdudes. Experiències de la meva guerra del 1936-39». Amb aquest encapçalament, Antoni Quintana Torres (Capellades, 20 d’abril del 1920-Manresa, 26 desembre 2007) desgrana, cronològicament, la seva experiència com a soldat de la lleva del biberó al llarg de vint folis mecanografiats. Aquest text, Antoni Quintana el signa com a Fill predilecte de Capellades, distinció que li havien atorgat el dia 5 de juny del 2000. És, per tant, un text escrit quan l’autor té ja la vuitantena d’anys feta.

18/1/2005. Antoni Quintana Torres fotografiat a Manresa. (Fotografia d’Isabel Palà/Regió7).

A través de la ràdio familiar la família Quintana Torres s’assabenta que un grup de militars espanyols s’han revoltat al nord d’Àfrica. L’endemà, 19 de juliol, a la sortida de missa, a Capellades, en les rotllanes de gent es comenta que el govern ha armat a grups de civils per ajudar a aturar els militars sublevats a Catalunya. Passen els dies i els milicians del comitè de Vallbona d’Anoia detenen l’avi patern. El fill i uns quants obrers de Fuerza y Alumbrado S.A. surten esperitats i també armats al rescat cap a Igualada, acció que els surt bé. Els companys de cel·la de l’avi serien afusellats l’endemà al cementiri de la Pobla de Claramunt. Aquest episodi i la marxa del germà gran cap al front són les primeres vivències d’Antoni Quintana amb la guerra i que tindrien la seva eclosió en el decret de lleva dels nascuts l’any 1920 i que l’arreplegava de ple.

En el seu relat, Quintana explica com és la marxa de Capellades cap a Barcelona i cap al primer destí, la caserna Carlos Marx: «La mare i la refugiada madrilenya que teníem a casa es revestiren de valor i m’acompanyaren, junt amb altres mares, al cotxe que ens tenia de portar a Barcelona. El moment de la partida fou quelcom emocionant. Les mares ploraven, la meva també. Havíem de fer un esforç tots plegats».

Explica el pas per Vic i la incorporació a la 60 divisió que es formava de nou aprofitant el que quedava de la 27, que havia estat desfeta al front d’Aragó, el camí cap a Tàrrega, Guimerà, la Curullada i Montgai, ja al front de Balaguer. El destí va voler dues coses: que el nomenessin enllaç i que la seva companyia no fos cridada a participar en la desfeta del Merengue o Tossal de Déu on van perdre la vida molts dels nous soldats i alguns amics seus de Capellades. Per uns dies, va fer estada a la casa del president Lluís Companys al Tarròs perquè hi havien posat la comandància de la brigada.

El 19 de juliol de 1938, dos anys justos de l’inici de la guerra, Quintana Torres jura bandera i el duen amb centenars de nois com ell al front de l’Ebre. Viu l’enfrontament amb el Terç de requetés Nostra Senyora de Montserrat a la zona de Vilalba dels Arcs i l’ofensiva franquista del 20 d’agost a partir de la qual, Antoni Quintana comença la seva peculiar retirada que inclou un canvi de destí: com que és sastre de professió, el duen a Cervera a confeccionar abrics per als soldats del front. Aquest serà un altre cop de sort que el tornarà a allunyar de les línies de combat.

Copons, Olesa de Montserrat, Barcelona i camí de França. Quintana, impressionat per les corrues de gent i per l’estat lamentable de molts dels que inicien el camí de l’exili, abandona i s’amaga a Joanets. Es lliura a les noves autoritats franquistes a Arbúcies. Camí de retorn cap a Barcelona i Martorell, en un control de l’exèrcit franquista, un dels integrats conegut de la seva família li facilita el pas cap a Capellades.

En aquestes memòries escrites, Antoni Quintana passa molt ràpidament per la seva experiència com a presoner del camp de concentració de Sant Joan d’Horta de Barcelona. Allà li arriben dues grans notícies, que el seu germà, donat per desaparegut a la batalla de Terol, estava viu i que l’havien reenganxat a l’exèrcit franquista i que els avals havien fet el seu efecte. El 26 de maig del 1939 era alliberat amb la qualificació de “indiferente” al Glorioso Movimiento Nacional.

Fragments destacats de les memòries d’Antoni Quintana Torres

«El meu pare, que era un bon ciutadà, era d’Estat Català perquè estimava molt Catalunya, i ens deia que la cosa no pintava gaire bonic. Prompte es veié que per derrotar als militars, havien donat el “mando” a un grup de sindicalistes de la CNT ansiosos de revenja».

 

«A Vallbona d’Anoia li tocà al meu estimat padrí, l’Antoni Quintana, que el portaren pres a Igualada tot perquè tenia una filla que festejava amb un falangista. […] A l’arribar la notícia als meus pares, varen sortir el meu pare i altres companys de treball de Fuerza y Alumbrado S.A. amb un cotxe igualment armats […] Al presentar-se l’escamot capelladí, varen demanar la llibertat del meu padrí. No fou negada perquè venien disposats a tot. El meu pare, que no havia tocat mai una arma, els va amenaçar i els va espantar […] No cal dir que li salvaren la vida, doncs, els que foren companys de cel·la moriren al dia següent per un piquet que els dugué fins a les portes del cementiri de la Pobla».

 

«El 22 de febrer del 38, hi hagué la gran desfeta de Teruel. L’aviació alemanya no parava de bombardejar i és a Teruel on uns companys del meu germà ens portaren a casa la notícia de la seva mort ja que a la casa on tenia l’oficina del batalló va quedar del tot destrossada».

 

«Els meus pares només pensaven en el noi gran desaparegut en la guerra i que ara li tocava igual sort al germà mitjà. […] La mare i la refugiada madrilenya que teníem a casa es revestiren de valor i m’acompanyaren, junt amb altres mares, al cotxe que ens tenia de portar a Barcelona. El moment de la partida fou quelcom emocionant».

 

«Tots sabíem on era a ca la Gitana (de Vic) però a nosaltres des del primer moment ens feia cert respecte entrar en aquesta casa de perdició que ja ens havien parlat d’ella els de la lleva del quaranta. Però nosaltres érem tan joves que alguns hi entraren per fer-se homes. Un de la nostra colla s’hi passà tota una tarda però nosaltres no li vàrem veure cap canvi».

 

«Seguíem caminant fins a les vistes de Montgai, llegint uns rètols escrits sobre fusta que indicaven “al frente”. És un moment de gran estupor. Per fi ens trobàvem a la rereguarda de primera línia».

 

«A l’endemà mateix de la jura de bandera (el 20 de juliol), començaren a venir camions i més camions que es dedicaren al transport de la tropa. Es rumorejava que ens portaven cap a Priorat. Eren els preparatius del pas del riu Ebre».

 

«Un dels dies en què l’aviació (feixista) feia el vol en picat, un dels nostres soldats es parapetà a la nostra trinxera i s’encarà al pilot i li rebentà el dipòsit de la gasolina fent-lo caure més avall del riu Matarranya. Aquesta heroïcitat fou citada en l’ordre del dia i Del Barrio, que comanava les forces, va concedir un permís de quinze dies que l’heroi soldat passà a Barcelona. Per cert que, vuit dies després, ens enteràrem que en un bombardeig a Barcelona, una de les víctimes havia sigut el nostre company premiat».

 

«Els del Terç de Montserrat quan anaven a dinar cantaven a tot pulmó el Virolai. “Rosa d’abril morena de la serra, de Montserrat estel…”. Aquestes estrofes de Montserrat feien estralls en el nostre cor. Però reaccionàvem ràpidament: amb aquests cants ens venen a matar…».

 

«Seria la una del migdia quan ens vàrem poder enterar que el Terç atacava en solitari. Franco no podia veure als catalans i encara que van dir que atacaria tota la línia del front, a l’hora de la veritat els deixaren sols. Eren valents, però el nostre foc no perdonava. Un darrera l’altre anaren caient. Una hora més tard, tenien 58 requetès morts i 150 ferits».

 

«El dia 20 d’agost atacaren totes les forces enemigues de la República i amb el concurs de l’aviació, l’artilleria i els morters acabaren amb la resistència […] Fou el dia que ens varen fer més presoners i moltes baixes».

 

«El Comissari (Josep Portal i Espluga, de Falset) va cridar-me que fugís corrent que ell procuraria parar el pas dels soldats atacants. Quan vaig atrapar els demés al cap de vall de la muntanya, tingué el temps just de veure com una bomba feia volar pels aires al nostre estimat Comissari. Ell havia estat valent per nosaltres, ell donà la vida pels seus soldats (Q.E.P.R)».

 

«El comandant féu recompte de la tropa que li quedava. Havíem passat el famós riu tot un batalló i ara els supervivents cabíem en un sol camió».

 

«Examinats els fitxers del batalló, sols tres soldats figuràvem com a sastres i, com que en necessitaven 5, a tots ens arribà el moment d’incorporar-nos a la nova feina que a dir veritat semblava com un voler de Déu que ens poguéssim treure de sobre la pesadilla de la guerra».

 

«Nosaltres teníem la sastreria en un antic magatzem de xocolates i ametlles, molt propers a l’estació i començaren a ploure bombes de gran tamany. Teníem al davant unes trinxeres d’evacuació i les férem servir. Gràcies a aquestes trinxeres ens salvà la vida no tan sols a nosaltres sinó a tota la colla de noies treballadores de la sastreria».

 

«Una ordre superior ens obligà a dos soldats anar a Barcelona a recollir a la família del cap de policia i amb un camió Chevrolet que requisem a Sabadell fem el trajecte fins a la frontera. La corrua de gent i l’estat deplorable de la majoria fa que m’agafi una certa por a l’exili».

 

«A l’arribada del camió de Joanets, em vàreig despistar per aquells marges de les vinyes i els camps i el camió, després de cridar-me varies vegades, varen decidir seguir el seu camí i oblidar-me. Passat un temps prudencial i no veient ja ni rastre dels del camió vàreig sortir del meu amagatall i em vaig refugiar a una de les masies del poblat. Era ca l’Iglésies on vaig demanar acolliment. Aquí va acabar-se la meva odissea militar».

 

«Per fi a mitja tarda arribava a casa; al número 27 del carrer Major de Capellades que ja en aquells moments li havien canviat el nom per “Calle del Generalísimo Franco”. No cal, ni sabria explicar-vos l’alegria que varen tenir els meus pares i els avis. [… ] Els meus avis em miraven com si els hagués aparegut un àngel».

 

«El tinent que ens manava al Camp (de Sant Joan d’Horta, Barcelona) ens manà que forméssim una coral per cantar a la missa i a les formacions ensenyar els cants patriòtics als presoners».

 

«Un dia, mentre assajàvem, m’arribà una carta de casa on em donaven dues notícies molt importants. La primera, que havien localitat el germà gran que havien tingut per desaparegut. Havia sigut fer presoner a Terol i incorporat a l’exèrcit de Franco, però que ara era considerat un ex combatent. La segona notícia feia relació als meus avals que ja estaven tramitats. El dia 26 de maig de 1939 m’arribava la llibertat. M’havien classificat “indiferente”».

 

Memòries d’Antoni Quintana Torres