Vam veure arribar el dia
que els nens que jo havia vist jugar al carrer
amb pistoles de fusta,
amb tiradors d’agulla d’estendre
o amb espases de llistons
van abandonar les joguines
i amb armes de foc van marxar al front,

les mares espantades
els duien de la mà
cap a l’estació…

Ricard Creus: 36 poemes a partir del 36

El febrer de 1936, hi ha eleccions legislatives i esclaten revoltes arreu d’Espanya. Es comencen a produir assassinats i actes vandàlics tant per part de l’extrema dreta com de l’extrema esquerra.

El 17 de juliol de 1936, tropes militars rebels s’aixequen contra el govern de la República, al Marroc i l’endemà, el general Franco ho fa a Canàries. Han pactat l’ajuda estrangera i confien en controlar el país en pocs dies però, el cop d’estat fracassa: no tots els militars s’han afegit al cop i el govern ha tingut recolzament de part de la població. Comença la guerra civil. A partir d’aquí, es produeixen noves revoltes a diferents llocs d’Espanya i el país queda dividit en dues zones, la republicana, legal i l’anomenada nacional, que controlen els rebels.

En Francesc Maench tenia dinou anys i com a la Teresa, també li va saber greu perdre’s la festa major, era relativament conscient del què passava, però amb el pas dels anys, ho ha matisat:

Un cop es produeix l’alçament militar, les esquerres també es llencen al carrer amb la intenció d’aturar-los. A les grans ciutats hi va haver molts morts, d’una banda i de l’altra. Els partits d’esquerres, que a Barcelona havien guanyat a les dretes, es van fer amos del poble, van formar un comitè, que feia d’ajuntament. Hi havia molt odi i es van fer coses que no estaven ben fetes.

En una sèrie d’articles que va escriure l’antic cap de govern i President republicà Manuel Azaña, el polític fa una descripció de la situació d’aquells primers dies de guerra en el mateix sentit:

“Al siguiente día del alzamiento militar, el gobierno republicano se encontró en esta situación: por un lado, tenía que hacer frente al movimiento que desde las capitales y provincias ocupadas [… ] tomaba la ofensiva contra Madrid; y por otro, a la insurrección de las masas proletarias, que sin atacar directamente al gobierno, no le obedecían. Para combatir al fascismo, querían hacer una revolución sindical.”[1]

A l’Ajuntament són destituïts els regidors dels partits de dretes, en aquest cas, de la Lliga Catalana, en Martí Torras i Antoni Soler, per ordre del Conseller de Governació, el mes d’agost. En el seu lloc, hi entra un regidor per la Unió de Rabassaires i un per Esquerra Republicana[2]. Més endavant analitzarem els canvis produïts entre els regidors al llarg de la guerra.

Mentrestant, la guerra començava a avançar, en Francec Maench recorda

A Barcelona es van començar a organitzar columnes de voluntaris que van anar al front d’Aragó i allà va començar la guerra de veritat. Primer, els voluntaris semblava que anaven a festa major, però quan sentien el primer tiro tornaven corrent. Com que faltaven homes, van començar a cridar les lleves.

En començar la guerra, l’exèrcit republicà estava constituït per milícies de voluntaris, pertanyents a partits polítics o sindicats que lluitaven per defensar els seus ideals; també en formaven part membres de cossos de seguretat de l’estat com els guàrdies d’assalt, guàrdies civils, carrabiners, etc. Un grup de nois del Pont de Vilomara i Rocafort també es van fer voluntaris i no tots van tornar. Sindicalistes i revolucionaris van entomar l’aixecament de Franco com una excusa per acabar amb tot allò que els feia nosa i que els governs de la República no havien eliminat. Dos dels principals símbols del poder reaccionari, del que en podríem dir l’antic règim, eren l’església catòlica i l’exèrcit. Es van produir cremes i destruccions d’esglésies i assassinats de capellans; d’altra banda, el govern va deslligar els soldats de l’obediència als seus caps i, molts d’ells se’n van anar a casa seva, d’altres es van afegir a les columnes de voluntaris però com que els oficials eren sospitosos de voler col·laborar amb els colpistes, es seguien més aviat les consignes dels dirigents polítics i sindicals. No hi havia un comandament únic i durant els primers temps de la guerra, no es pot parlar d’un exèrcit lleial al govern. També es van repartir armes entre la població per tal que pogués defensar el govern legalment constituït.

De tota manera, el govern republicà i el seu ministre Largo Caballero s’adonaren que aquesta no era la millor manera de combatre els disciplinats soldats franquistes i es va decidir crear un exèrcit popular. Es creen les Brigades Mixtes formades per restes de l’antic exèrcit i milícies. Al principi, la unitat bàsica era aquesta brigada mixta, conjunt de quatre batallons d’infanteria, format cadascun per cinc companyies, reforçades per serveis complementaris de transmissions, intendència, etc. Més endavant, les brigades mixtes van passar a formar part de divisions i d’exèrcits. Els anarquistes es manifesten en contra d’aquesta organització i, a Catalunya, al principi es crea un exèrcit a part, amb regiments que agrupen les antigues columnes de voluntaris i amb divisions pròpies de la milícia anarquista. Més endavant, s’aconseguirà unificar esforços en els anomenats exèrcits: del centre, de Catalunya, de Llevant, d’Extremadura, etc. Tot plegat, es comença a organitzar l’octubre del 36, però el govern català no s’hi afegeix fins al 1937. Podem llegir a l’acta municipal del poble, de 28 de febrer de 1937:

“Comunicar a la Presidència de la Generalitat que aquest Consell Municipal, integrat per totes les forces antifeixistes del poble, s’adhereix ferventment a la idea de la creació d’un exèrcit regular popular amb comandament únic.”

El setembre de 1937, l’exèrcit va cridar la lleva del 38.

[1] Azaña, Manuel: El nuevo ejército de la República, dins Causas de la guerra de España.

[2] Acta de la sessió del dia 9 d’agost de 1936.