L’entrada de l’exèrcit franquista al poble, és recordada vivament pels qui la van viure. Després de prendre Manresa, el 24 de gener, amb certa facilitat, els soldats es dirigeixen cap al sud, però troben forta resistència a les muntanyes i a més, topen amb la barrera natural del riu Llobregat, que converteix els soldats franquistes que el volien travessar en blancs perfectes pels defensors.

Bona part de la població del Pont de Vilomara, espantada davant l’arribada de l’exèrcit, i tenint en compte les coses que s’explicaven, sobretot dels regulars marroquins, fuig cap als boscos i passen allà gairebé dos dies.

Segons Aloy[1], el balanç de l’entrada de les tropes franquistes a Manresa fou de quatre dones i un ferit de guerra assassinats, entre el 24 de gener i el 8 de febrer. Aquesta mateixa obra recull testimonis respecte a la brutalitat de les tropes marroquines:

“Aquestes forces, conegudes per llur brutalitat, eren formades per mercenaris que entenien la guerra com un negoci. Eren tropes de xoc i d’avantguarda. Alguns dels seus membres actuaven salvatgement pels pobles i ciutats que anaven ocupant. Llurs principals obsessions eren l’or –que robaven a boca de canó (a vegades fins i tot s’enduien les fundes d’or de les dents dels ciutadans que atacaven)- i les dones, de les quals abusaven sexualment. De vegades, després d’haver-les violades, les mataven perquè no els poguessin denunciar.[…] No cal dir que aquells primers dies, el nou règim franquista intentava encobrir aquests excessos dels soldats magribins com podia. Però els rumors sobre brutalitats comeses en d’altres poblacions corria com la pólvora i feien que la gent, especialment les noies, tinguessin pànic; moltes, durant alguns dies, s’amagaren.”

Però el bosc era ple per tot arreu de gent que fugia, de soldats en retirada, les escaramusses entre uns i altres sovintejaven, tothom tenia gana, fred i por. Finalment, davant que la situació al bosc era insostenible, la majoria de la gent va anar tornant cap a les seves cases. Mentrestant, alguns milicians defensaven el poble. D’altres, veient que anaven maldades, volien retirar-se però el comissari que els comandava els va obligar a continuar resistint fins, que espantats, van matar el comissari d’un tret i van escapar-se.

Els últims moments de la guerra suposaven molta confusió i veure com la derrota era inevitable portava els soldats a prendre decisions si més no, complicades. Com a la majoria de pobles en el qual el pas d’un riu podia retardar l’avenç de les tropes enemigues, els soldats republicans havien de fer volar el pont sobre el riu Llobregat. D’aquesta manera, es dificultava el pas de vehicles i del gruix de les tropes per un riu les aigües del qual estaven en aquells moments properes als 0º. Però el pont medieval de l’antiga Villa Amara es va salvar. El soldat encarregat de fer-lo volar es va desdir a última hora, possiblement tenia poc temps, perquè l’enemic s’acostava; tot i que no està del tot clar, sembla que es va enfrontar a un oficial que li volia obligar i el va matar. Després el soldat fugí en direcció a Rocafort, i buscà refugi a la primera casa de pagès que va trobar, el Playà, amb tan mala fortuna que els franquistes hi havien arribat abans que ell i el van matar allà mateix.

Els tiroteigs van durar un parell de dies, els projectils arribaven a dins del poble, perquè el cartell de cal Sastre va sortir disparat per un i un altre va ferir un home, Joan Montserrat Altés, que va morir sense poder rebre atenció mèdica ja que, en aquell moment, no hi havia metge al poble.

L’entrada dels nacionals al poble va ser accidentada, quan finalment el 26 de gener[2] es disposaven a passar el pont, un franctirador va encertar i matar un dels seus oficials. Davant d’aquesta rebuda, es volia bombardejar el poble com a represàlia. En aquests cas, el metge i després alcalde franquista, Dr. Barbero, que entrava amb l’exèrcit va intercedir per tal que això no passés. De tota manera, els legionaris marroquins van ser els primers d’entrar al poble i la gent estava molt espantada, eren moros, s’havia sentit explicar que l’exèrcit feia atrocitats als pobles que s’havien resistit a la seva entrada i, justament, l’entrada al Pont havia estat ben difícil. Tothom s’amagava, afermava les portes, amagaven els objectes de valor, ningú no sabia què els esperava.

La Teresa Armengol recorda amb tristesa com els seus pares, molt espantats, van repartir els diners en tres parts i van enterrar els objectes de valor. La Teresa amb una part dels diners era amagada a casa dels seus avis. Els legionaris van entrar a casa dels pares pel balcó i van prendre als seus pares la resta de diners. Malgrat tenir bones relacions amb els nous comandaments militars, mai no van recuperar res. A casa de la Rosa Furriols també van entrar-hi pel balcó. Per la foscor de la seva pell i la batalla passada, els veien pràcticament com si fossin de pell negra i recorda que a la cara només destacava el blanc dels ulls. A la part del darrere de la casa hi tenien uns costals de llenya i els van fer servir, tant per protegir objectes de valor durant la guerra, com persones, com el pare que va ser cridat a lleves quan els nacionals ja eren a Lleida, i no es va presentar. El dia que els moros van entrar a la casa hi van amagar la cosina de la Rosa, una noia jove i bonica, filla de l’alcalde Orpina:

L’endemà al matí va venir un soldat a demanar si els moros ens havien molestat gaire. Per a l’exèrcit aquests homes eren carn de canó, els feien anar a davant de tot, obrint pas i, a canvi, els oficials els deixaven fer el què volien quan entraven als pobles.

Poblet s’expressa en termes semblants:

“De la mateixa manera que al Marroc el robatori i el botí eren tolerats i àdhuc fomentats, per compensar la migrada paga dels mercenaris, els oficials espanyols adoptaren una actitud similar a la península, especialment a Catalunya. L’entrada a sang i foc seguida de saquejos, destruccions, violacions i assassinats de població civil va ser una constant.[3]”

Aquella nit van fer el què van voler al poble: van robar diners, objectes de valor i també van violar algunes dones. Sobre aquest darrer aspecte, no hi ha proves documentals, perquè no es va fer cap denúncia i només queden testimonis orals.

Un dels informants assegura que l’exèrcit entrant va fer presoners uns quants milicians que van ser afusellats als afores del poble, en terme de Manresa.

Aquest punt no està documentat, per això té una gran importància i es continuarà investigant més enllà del present treball, per tal d’esbrinar si és cert en primer lloc i en cas afirmatiu s’obriria un nou camí de recerca molt important. De fet, segons Aloy[4], al Libro de partes de la Creu Roja ens constata la inscripció de sis soldats morts al Pont de Vilomara, que van ser recollits l’1 de febrer, cal mirar d’esbrinar la relació que hi ha entre aquests morts i els que recorden els informants.

Tothom estava cansat de la guerra i volia que s’acabés, però fins i tot la gent de dretes no acabava de veure clar què passaria. De fet, la misèria i la gana es van fer reines del poble acabada la guerra. En Francesc Maench recorda haver passat més gana a la postguerra que al front. Hi va haver una passa de tifus, morien les persones més dèbils, com els nadons. Així, dels 87 morts que consten al poble entre l’any 1937 i 1940, gairebé el 20% són infants. La Teresa, de fet, estava malalta de tifus quan el Josep va tornar de la guerra i tenia molta febre, però es va fer la valenta i es va llevar per donar-li la benvinguda. Ella, com d’altres persones, van poder superar la malaltia però hi ha com mínim quatre defuncions atribuïdes a aquesta malaltia durant la postguerra.

Després que s’acabés la guerra al poble, el març i abril de 1939, hi va haver quatre morts com a conseqüència d’explosions accidentals de material bèl·lic: un home treballava al regadiu, va tocar una bomba i va morir víctima de l’explosió del morter, en Miquel Torné i Cinca, fill d’Ogern i veí del Pont; i el què fou una gran tragèdia: tres nens, Dimas Trullàs i els germans Antoni i Joan Jordà van morir quan els va esclatar un artefacte que van trobar al bosc, eren infants de deu, dotze i catorze anys.

Els legionaris es van instal·lar a la fàbrica de baix, però el oficials es repartien per cases del poble. A ca la Teresa Armengol, s’hi van instal·lar un capità i els seus oficials. A casa del Pere Espinalt, també van acollir militars i un d’ells va coincidir, poc després, amb el Pere en un camp de presoners, això sí, un a cada bàndol.

L’exèrcit guanyador va organitzar una festa al poble, a cal Sastre els van haver d’arreglar els vestits i la Teresa recorda que estaven plens de polls, que van afectar després tota la família.

Amb la misèria que hi havia, els soldats compartien part del menjar amb la població. La mare de la Teresa els va anar a demanar un cap de xai, per a cuinar-lo però el seu castellà no era gaire bo i els va demanar un capo; el legionari que la va atendre es va burlar d’ella perquè no sabia parlar l’espanyol. Només era un indici del què els venia a sobre, respecte a la castellanització total de la vida civil.

Un cop acabada la guerra, totes les entitats del poble havien desaparegut, el poble estava com mort. El local de trobada dels conservadors, el Casino, va quedar malmès després de la guerra i el nou govern va expropiar l’antic local de la gent d’esquerres, la Catalònia, que es va convertir en la seu local de la Falange. El jovent va haver de formar part de la Falange més o menys, obligatòriament, i havia de participar en desfilades i actes paramilitars. La pertinença o no a aquest grup podia significar la diferència entre trobar feina o no, com explica en Josep Espinalt,

Jo devia tenir quinze o setze anys i l’Isidre Maronas, ens apuntava a tots els joves a la Falange. Quan vaig arribar a casa, el pare em va dir que m’anés a esborrar de seguida i hi vaig anar. Però després, quan havia d’entrar a treballar als Carburos no hi vaig poder entrar perquè no havia volgut ser de la Falange. Això que tenia feina assegurada, perquè el meu germà hi havia treballat abans de la guerra.

A l’Hostal, casa pairal de la família Ponsa, celebraven partides la gent important del poble: els propietaris, el director de la fàbrica, els militars. La descripció que mossèn Jaume Sunyer, capellà del poble, deixa escrita sobre la situació que observa en la població, un cop acabada la guerra, no deixa dubtes:

“La impressió de la població era deplorable. La consternació era tan gran que semblava talment com si una epidèmia se n’hagués emportat l’alegria, fins i tot la vida. Persones amb cares esllanguides, braços caiguts, ulls apagats, i caminar d’esma, talment com si fossin d’un poble vençut, portat al patíbul. I no exagero. Una atmosfera saturada d’odi, de venjança, planava sobre la població. Es cometien tota classe d’injustícies. Per un tres i no res es feia detenir les persones. A pretext de qualsevol futesa se’ls amenaçava denunciar-les si no entregaven les pessetes que se’ls exigia.

Cal tenir en compte que ja abans de la guerra civil, la població era víctima del despotisme d’un cacic, i en ésser acabada, ell i la seva camarilla emparada per ell, obraven talment com uns funestíssims senyors feudals, com si fossin amos de les vides i hisendes dels seus vassalls.

Indignat de tanta monstruositat, empès sempre per l’ideal de Justícia i Llibertat, vaig manifestar clarament i públicament que, sobretot com a sacerdot, estava disposat a tot per tal d’acabar amb tanta vilesa –més que més tenint en compte que era realitzada per gent que feia ostentació de ser catòlica, i el suprem cacic amic del senyor Bisbe- i defensaria tots els feligresos, fossin qui fossin, si de veritat eren injustament vexats.” [5]

I és que era molta la gent del poble derrotada. Si bé alguns van patir persecucions durant els anys de la guerra i després van poder refer-se perquè el nou règim els recolzava, com el cas que ens descriu mossèn Jaume, referint-se als terratinents, empresaris i persones que mantenien bones relacions amb els militars guanyadors, per a d’altres va ser diferent. Realment, era un poble vençut en tots els sentits. Només els qui es van deixar convèncer pel falangisme i les seves teories van aconseguir controlar el poble.

El nou règim, deixa el consistori en mans dels que havien estat perseguits durant la guerra, els terratinents i els fills dels assassinats. El 28 de gener de 1939 es reuneixen a l’Ajuntament les persones que formaran el nou consistori. Presideix la reunió el comandant militar Fernando Salinas Ayuso i es crea una comissió gestora. Vegeu taula 6.

Es van dedicar a fer les purgues que van voler, passant des de la humiliació pública d’un simpatitzant catalanista, que va haver de passejar la bandera espanyola per tot el poble, fins als afusellaments al Camp de la Bóta. La represàlia franquista fou més dura amb les persones que s’havien distingit per la seva militància política i per la seva participació en la vida pública. El 26 de juliol de 1939, a la presó Model, de Barcelona, Pere Brunet es casa, per poders, amb la seva companya Maria Carme Albareda, en són testimonis dos presos. El 18 i el 19 d’octubre, en Francesc Orpina i en Pere Brunet van ser afusellats al Camp de la Bóta, així com Marià Riera Arola[6], fill del Pont, però que vivia a Manresa i va ser afusellat el juliol del 43. D’altres persones, per por de perdre la vida, es van exiliar a d’altres països. És el cas de l’antic regidor d’Esquerra Republicana, en Nònit Puig, del també regidor Miquel Orti i del darrer alcalde republicà del poble, en Josep Pifarré, que va exiliar-se amb la seva dona i els seus dos fills. Es poden observar els itineraris polítics d’alguns representants municipals del Pont de Vilomara i Rocafort en la taula següent:

Comença aleshores un període de misèria molt greu per al poble. Com a tants d’altres pobles de Catalunya, El Pont de Vilomara i Rocafort pateix les restriccions conseqüència de la guerra civil, de la guerra que comença a Europa i en els anys posteriors, de l’aïllament de l’Espanya de Franco.

A Rocafort, es va produir un fet gravíssim que només es pot explicar per la por i la misèria que impregnaven la població. Durant els anys posteriors a la guerra sovint passaven pidolaires pels pobles i les cases de pagès. Sembla que a un d’aquests homes se li va trobar una gallina a sobre, ell deia que li havien donat uns pagesos i uns quants veïns de Rocafort deien que era robada. Sigui com sigui, les autoritats franquistes locals, però sense cap jurisdicció en aquests temes, el van condemnar a mort i, després d’apallissar-lo, el van tirar per un barranc. Temps després, els responsables d’aquest assassinat van passar una temporada a la presó i van acabar marxant del poble. Menys greu però més quotidià era l’estraperlo. Per exemple, a la carnisseria mataven el bestiar, el preparaven i nois de 10 o 12 anys el duien en bicicleta fins a l’estació de Sant Vicenç de Castellet; allà el lliuraven a gent que es desplaçava en tren a buscar-lo des de les terres de Lleida.

Malgrat que semblava que tot estava sota control del règim, als anys quaranta, els maquis van arribar a Rocafort. El guerriller anarquista bergadà, Marcel·lí Massana[7], i els seus llegendaris companys Ramon Vila Capdevila, Caracremada i Jaume Puig, Tallaventres, rebien el suport dels masovers de la contrada, que els donaven aixopluc i menjar, això sí, sembla que els pagaven les despeses. De tant en tant, aquests masovers anaven a les botigues del poble i feien carregades de menjar més importants del què semblava necessari, aquestes compres generaven recels i provocaven inspeccions periòdiques als masos dels voltants. En una estada al poble, a la masia cal Flequer, Massana hi va sorprendre el seu propietari, Joan Fontfreda, important proveïdor del règim a Barcelona que havia anat a fer tractes amb Jaume Casajoana, un altre propietari de la contrada. Casajoana tenia una serradora i comprava la fusta a Fontfreda. Massana va segrestar els dos propietaris i el fill de Fontfreda va haver d’anar a Barcelona a buscar els diners del rescat “escortat” per un guerriller. Es parla de 100.000 pessetes. Mentre no arribava el jove Fontfreda, Casajoana va intentar fugir i va rebre una bala dels seus segrestadors. Es diu que el propi Massana el va curar. Més endavant, el 1949, Massana i el seu grup es trobaven a cal Cassassaies i una patrulla de la Guàrdia Civil, hi va passar per comprovar que no s’hi amaguessin maquis. Els agents devien sospitar alguna cosa o algú els havia delatat. El cas és que els maquis eren amagats a les golfes i fins allà va pujar un dels agents, Isidoro Pérez Herrera, que va morir d’un tret. Val a dir que ambdós masovers van haver d’exiliar-se a l’altre costat de la frontera, perquè les represàlies franquistes en contra de l’entorn del maquis eren duríssimes. Les gestes de Massana, entre heroiques i fantàstiques, eren seguides amb interès pel poble i, qui ho va viure recorda aquest personatge amb l’admiració de reconèixer que el maquis intentaven fer alguna cosa contra l’opressió franquista.

De mica en mica, la normalitat va tornant al poble, les enveges i rancúnies van anar desapareixent, i tothom mirava de passar pàgina. Hi havia ganes de poder portar una vida més normal, encara que fos més grisa.

[1] Aloy (1992). “L’entrada de les tropes franquistes a Manresa”, p 366 i ss.

[2] El Pont de Vilomara va caure en mans dels feixistes el mateix dia que Barcelona.

[3] Poblet, F: Els regulars a Catalunya, dins La campanya de Catalunya, a càrrec de Joan Villarroya a Solé (2005). Volum 4.

[4] Aloy (1992) p. 366

[5] Recollida per Closas i Griera (1988). Mn. Jaume va arribar al poble l’agost de 1939 i va marxar el 1941.

[6] El seu germà, Joan va ser regidor per la CNT a l’Ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort.

[7] Berga, 1918-Foix, 1981. Conegut com a Panxo, va lluitar amb els republicans des del mateix 18 de juliol del 36. Empresonat del 1939 al 42, es va exiliar a França, d’on va tornar el 1944 com a guerriller. Va abandonar la lluita el 1951. L’escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara va recollir a la web del municipi els episodis de can Flequer i Casasaies.