Vinculat al moviment associatiu i al republicanisme a la capital del Bages, Vicenç Prat i Brunet va néixer a darreries de 1902, en el si d’una família de condició humil. De formació autodidacta, d’ençà dels tretze anys –en què acabà els estudis i inicià la seva vida laboral- treballà de joier i rellotger, ofici que va aprendre als Magatzems Jorba. De jove es vinculà a l’Orfeó Manresà, a l’àmbit sardanista i a la pràctica del futbol. El 1922 les seves inquietuds polítiques el portaren a ingressar a les joventuts de la Lliga Regionalista, de les quals fou secretari. Després de participar, el mateix any, en la Conferència Nacional Catalana, s’incorporà a Acció Catalana, partit en el qual militaria al llarg de tota la seva vida política.

Àvid lector de literatura i filosofia, les seves aficions narratives i periodístiques el portaren a col·laborar al diari El Pla de Bages, on publicà diferents contes, i a La Veu de Catalunya, on signà cròniques esportives. També col·laborà en publicacions com L’Om –de la qual fou un dels fundadors-, El Dia i Ciutat, i fou un actiu company de tertúlies d’intel·lectuals de la Manresa del moment, com Evarist Basiana, Anselm Corrons, Joan Vilanova i Estanislau Vilajosana. Mentre feia el servei militar, l’any 1925, juntament amb altres joves manresans fou empresonat i jutjat a causa d’una broma injuriosa contra el general Primo de Rivera, aleshores cap del govern, de la qual finalment fou absolt.

Home de tarannà inquiet i polifacètic, amant de la música i el cinema, el 1931 es casà amb Pepita Ferrer, amb qui tindria tres fills: Maria Neus, Dionís i Montserrat, nascuts, respectivament, el 1932, el 1937 i el 1945. Impulsor –juntament amb Joan B. Claret- d’una biblioteca circulant, l’any 1932 publica la seva primera obra, Un “Llibre verd” (Visió parcial de Manresa), retrat de la Manresa del moment, fet en clau irònica, humorística i crítica, no mancat de tendresa, amb il·lustracions del seu amic Anselm Corrons.

Després de les eleccions municipals de 1934, el seu compromís cívic, cultural i polític el porta a ser elegit regidor de l’Ajuntament de Manresa, on ocupa la cartera de Cultura. Durant aquesta etapa Prat exercirà un paper de primer ordre en la política local, en què destaca com un dels principals impulsors de les colònies escolars per a infants de famílies sense recursos. També pren part en les gestions que culminaran, el mateix any, en la inauguració del Grup Escolar Renaixença, un model pedagògic de primer ordre.

L’activisme desbordant de Vicenç Prat i la seva activitat frenètica (president de la Comissió de Cultura, secretari de l’Escola d’Arts i Oficis, vocal de la junta del Conservatori, president del Foment de Turisme…) afecten negativament la seva salut, fins al punt que ha de ser hospitalitzat a causa de problemes cardíacs.

Reincorporat a la vida política, Prat jugarà un rol protagonista en els fets d’octubre de 1934. Juntament amb l’alcalde Francesc Marcet, portarà les negociacions amb la comandància militar de Manresa, destinades a evitar un esclat de violència. Empresonat fins a la vigília de Nadal juntament amb altres membres del consistori, recupera el càrrec de regidor després de les eleccions a Corts de febrer de 1936, que donen la victòria al Front d’Esquerres i comporten una amnistia general.

Poc després, dimiteix de regidor, abandona la vida política i s’estableix a Barcelona, per exercir tasques de direcció i gestió a Xocolates Ametller, on entra a treballar a través d’una recomanació del seu amic Antoni Esteve i Subirana. Arran de l’esclat de la Guerra Civil i la col·lectivització de l’empresa, Vicenç Prat abandona Xocolates Ametller i s’incorpora als Serveis Correccionals de Catalunya, on porta a terme feines administratives i de secretariat, relacionades amb la gestió dels presos a càrrec de la Generalitat. Durant aquesta etapa (1937) neix el seu fill Dionís i publica el seu segon llibre, una novel·la curta titulada Romanço d’amor i de guerra.

Amb la fi de la Guerra Civil Espanyola, el gener de 1939 s’exilia a França a través del pas fronterer del Pertús. Ingressa als camps de refugiats d’Argelers, Bram i Sètfonts. Integrat a companyies i grups de treballadors estrangers, fa estades a Montoliu, Tula –on treballa en una fàbrica d’armes-, Au Lonsac, Agonac, Aus Gletons, Perigús i altres punts del sud de França, alternant situacions de règim disciplinari amb situacions de semillibertat.

Durant el seu periple pel migdia francès, Prat -que ha acumulat bagatge com a escriptor, tant per la seva experiència periodística, com pel fet d’haver publicat dos llibres- emprèn la redacció del quadern-dietari França, 1939-1942, adreçat a la seva esposa, on deixa testimoni escrit de les seves vivències i on ofereix una visió devastadora de la derrota, l’exili i la desfeta de la França republicana. Al mateix temps, manté una notable activitat epistolar i dedica a l’estudi el temps de què disposa.

Davant les perspectives incertes que per als refugiats republicans representa l’esclat de la II Guerra Mundial, l’any 1942, juntament amb la seva dona –amb qui s’ha retrobat per segona vegada durant l’exili-, creua la frontera clandestinament a través de Sallagosa. Amb l’ajut de passadors, ambdós emprenen una travessa plena de riscos i dificultats, en el decurs de la qual Pepita Ferrer pateix una crisi cardíaca.

Amb la seva família, Prat s’estableix a Barcelona i aconsegueix passar desapercebut i restar al marge de la repressió franquista. Intenta reprendre l’activitat de joier, sense resultats satisfactoris, i efectua algunes visites discretes a Manresa. Assisteix a les tertúlies de la llibreria de Rafael Tasis a les Rambles, on retroba alguns companys manresans i bagencs, com Joan Baptista Claret, Joaquim Amat-Piniella i Ramon Planas. El 1954 aconsegueix ser un dels finalistes del premi Víctor Català –que guanya Pere Calders- i més endavant publica algunes narracions a la revista Pont Blau, editada pels exiliats catalans a Mèxic. En plena postguerra, durant els anys cinquanta escriu les seves Memòries, que ofereixen, en clau autobiogràfica i amb un estil àgil i amè, una crònica personal des de la seva infantesa fins a l’any 1936. Deixant de banda una edició privada, de tiratge restringit, les Memòries de Vicenç Prat romandran inèdites i veuran la llum a títol pòstum, el 2002, en una edició impulsada per l’Ajuntament de Manresa, el mateix any en què publica també una versió facsímil d’Un “Llibre verd”.

Després d’algunes temptatives empresarials frustrades, Vicenç Prat treballa de comercial de safates decorades. Les estretors econòmiques d’aquesta etapa coincideixen amb els problemes de salut: el 1955 és intervingut d’una úlcera d’estómac, de resultes de la qual dos anys després, l’11 de setembre de 1957, li sobrevindrà la mort. Poc després, una nota necrològica signada per Ramon Nebot a la revista Pont Blau afirmava que amb el seu traspàs desapareixia “un escriptor original” que “si hagués tingut uns anys més de vida, la seva aportació a la literatura catalana hauria estat un enriquiment que trobaran a mancar els qui pensin amb les possibilitats que hem perdut amb la seva mort”.