04/02/1940 Epistolari Prat-Martí

Transcripció:

Tulle, 4 de Febrer del 1940

            Amic Martí: Jo no sé per quines raons has passat tants dies sense contestar les meves dues cartes de l’11 i [del] 30 de Desembre. Sempre havia cregut que a qualsevol moment saltaria una sorpresa teva relacionada amb els nostres projectes de treballar junts. He rebut dues cartes de la meva dona en les que em diu que tu has escrit allà baix[1] i que sempre els has fet present que no t’oblidaves de mi.

En fi, no et prenguis res a retret. Ja ho veus, sóc a Tulle en companyia de Torrens i Pujol, treballant a la Manufacture d’Armes[2]. Vaig venir a les palpentes refiat que pels meus coneixements de petites eines i punyetes trobaria un lloc que no fos de peó. Efectivament, m’han posat a gravar punxons d’acer a mà, única feina de lluïment personal en una casa on tot es fa a mils i en màquina. L’acer és més dur que l’or i la plata però el primer sorprès he estat jo: me’n surto molt més bé del que esperava.

En aquests dos mesos he tingut probabilitats molt esperançadores d’anar a Perpinyà a treballar particularment de rellotger, o d’anar a la Residència de Montpellier mentre buscaria la solució definitiva. Una cosa i altra ha[n] anat molt endavant, però en el moment decisiu ha fallat tot. No em podia esperar més a Septfonds, puix que el camp ja era gairebé buit i destinats tots els que hi quedarien a ingressar en una Companyia de Fortificacions, perspectiva no massa agradable.

Estem a Tulle i sembla segur que estem destinats a anar a treballar a Brive, en una fàbrica nova del mateix Estat. Vet ací, potser, per què encara no estem en les condicions desitjables de llibertat i sojorn. Vivim en una fàbrica désafectée, talment Montolieu d’ambient i paisatge, una mica més enllà de la fàbrica i més lluny encara de la vila. Règim de semicantina. De totes maneres, infinitament superior al camp. Amb Torrens i Pujol tenim una petita cambra –menjador amb estufa i altres comoditats. En aquests moments –dos quarts de deu del matí- estem tots tres escrivint asseguts al llit. M’encarreguen que et doni els seus més bons records.

Cada matí ens llevem a dos quarts de sis i trotem com uns desesperats, treballant, caminant o menjant, fins a les vuit del vespre. No et queda temps per [a] res, però si t’explico tot això no és pas per plànye’m, ni per innovar-te de res, sinó perquè vegis que em faig el càrrec de les circumstàncies actuals i, sobretot, de les nostres [de] particulars.

Hem rebut una carta de Gallofré, que encara és a Bram junt amb el fantasmal Sr. Poza i el gitano. Galdosa situació, la seva! Gallofré ens fa molta broma i jo, traient-ne la part que reconec forçada, veig que també hauria de fer igual.

I la teva nova afecció? Jo segueixo verge d’afinitats sexuals, descomptant les escapades a sou, de les quals tantes vegades ens hem alabat com a única cosa que compta.

Bé, Claret[3] volta lliure per Barcelona i no em diuen res dels altres coneguts com en Torre i altres, els quals deuen continuar, en el millor dels casos, tancats a x anys de pensió [sic: presó].

A veure si aquesta vegada et passa la mandra. Una abraçada deu teu

Vicenç Prat

Amic Martí: Aprofito la carta d’en Prat per enviar-te unes molt afectuoses salutacions. Ja som fora del camp! En Prat ja et deu explicar com estem. Bé, amic. Ací ens tens. Una forta abraçada.

[Joaquim] Torrens Ibern

[1] Allà baix: referit a Catalunya.

[2] Fàbrica d’armes fundada el 1691. El 1777 esdevingué manufactura reial i el 1886 manufactura estatal. Coneguda popularment com la Manu, fou la principal factoria de Tula i fins als anys 80 del segle XX l’empresa amb més treballadors de la regió del Llemosí.

[3] Andreu Claret i Casadesús (Súria, 1908-Barcelona, 2005). Militant d’Esquerra Republicana, fou encarregat pel president Companys per restaurar l’ordre republicà a la Fatarella després de les col·lectivitzacions practicades per la FAI. Responsable dels hospitals de la República, durant la Guerra Civil ajudà molts republicans a sortir del país davant la imminent ocupació de Barcelona. Exiliat a França i confinat inicialment al camp d’Argelers, durant l’ocupació alemanya col·laborà amb la resistència i ajudà els intel·lectuals exiliats. Capturat i torturat per la Gestapo a Perpinyà, recuperà la llibertat gràcies a les gestions de Pau Casals. Establert a Andorra després de la guerra, enfocà la seva activitat empresarial en l’àmbit de les infraestructures viàries i promogué l’obertura del port d’Envalira. Malgrat la seva condició d’exiliat, l’any 1962, a petició de l’alcalde de Barcelona, Josep M. de Porcioles, intervingué decisivament per evitar el col·lapse que provocà la neu a la capital catalana. Retornà a Catalunya el 1964.