Transcripció:

Bram, 21 d’abril del 1939

Amic Martí: Avui fa quinze dies –era exactament el dia 7- que vaig saber per l’amic Sans, aquell de Serveis Correccionals que vaig deixar a Argelés en la teva companyia, que estaves a Carcassonne i, naturalment, vaig escriure’t tan bon punt vaig enterar-me’n.

No he rebut contesta teva i no he sabut directament res de tu, i això m’ha fet pensar que tal vegada no haguessis vingut a visitar-me i que no t’hagués estat possible o que no m’haguessin trobat, cosa que m’estranyaria. Perquè he deduït que, de no estar en l’adreça que em varen donar, m’haurien retornat la carta i, altrament, no crec que a França una carta no es perd així com així. Avui et torno a passar unes ratlles per demanar-te, si t’és possible, que em vinguessis a veure, o en darrer extrem que em contestis.

Ja veus, amic Martí, com aquelles projectades belottes [1] que havíem de fer a Carcassona no guixen, per ara. [2] Estem en uns moments que jo no sé si qualificar d’emocionants perquè és un adjectiu que, tot i els pocs anys que tenim, ja no ens fa ni fred ni calor. Veurem, ja que de moment no podem fer res més.

Segueixo creient que has rebut la meva carta anterior. No sé exactament el que et contava [a l’esmentada carta], però et feia una petita història del que vaig fer en sortir d’Argelés, les meves peripècies per Perpinyà, les gestions prop dels teus amics Hanner i Delteil, gestions de les quals no vaig saber res més. Jo es de Perpinyà et vaig escriure a Argelés donant-te compte del que feia per [a] tu, segons m’encarregares.

Has estat, pel que veig, d’una gran sort en poder sortir del camp. Jo no crec que per via particular pugui aconseguir quelcom, tot i que els nombrosos exemples que veig cada dia m’ensenyen l’únic camí. Figuro des del primer dia en prestigioses relacions de funcionaris de la Generalitat, d’Acció Catalana [Republicana][3], fins i tot en una de les d’intel·lectuals que mena el teu antic conegut Jean Camp, autor de Jep le Catalan, [4] i, per ara, no em puc moure d’entremig de la més “autèntica” personificació de l’antifeixisme. La Dépêche[5] publica, sovint, uns articles de gran elogi per al camp de Bram[6] que, com pots comprendre, són molt imaginatius. Seria exagerat de dir que sofrim esgarrifosament, tant com de proclamar que estem mitjanament bé.

Si vens, ja parlarem de moltes coses, sobretot de si, per un conducte o altre, has rebut notícies de Barcelona, on suposo que la teva dona i la meva es deuen veure sovint. No et parlo de fer-me reclamar per algunes de les teves relacions perquè, d’ésser possible, sé perfectament que ni tan sols t’ho hauria de recordar. No t’oblidis, en tot cas, de recordar-te que tinc un passaport en tota regla i amb tots els requisits, un ofici fins i tot adaptable a treballs de pre-guerra, i que encara em queden uns francs.

Espero noves teves o el retorn d’aquesta carta. Jo recomano, per la meva banda, que si hi ha visita per [a] mi, no oblidin la recerca fins a trobar-me, amb tot i que és molt fàcil perquè estem enregimentats.[7]

Una estreta del teu caríssim

Vicenç Prat

Vicente Prat Brunet

Camp de concentration

Quartier C. Barraque 59. Bram

[1] En francès, joc de cartes.

[2] No són possibles per ara.

[3] Partit en què militava Vicenç Prat, fundat l’any 1931, d’ideologia catalanista, republicana i liberal. El 1936 formà part del Front d’Esquerres de Catalunya i durant la Guerra Civil Espanyola es mantingué fidel a la República i a la Generalitat.

[4] Escriptor francès d’origen català (1891-1968). La seva novel·la Jep le Catalan (1928) narra la vida imaginària d’un català exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera.

[5] Diari regional francès fundat el 1870 a Tolosa de Llenguadoc. Tot i la seva ideologia d’esquerres, l’any 1940 passà a mans dels col·laboracionistes i el 1944 se’n prohibí la publicació. Reaparegué el 1947 amb el nom actual de La Dépêche du Midi.

[6] Camp de concentració situat a la regió de l’Aude, a una vintena de quilòmetres de Carcassona. Es construí el febrer de 1939 per allotjar els republicans espanyols. Arribà a acollir fins a 17.000 refugiats. Clausurat l’octubre de 1940.

[7] Militaritzats.