Égletons, 14 de Juliol del 1941

De vegades, avui mateix, tinc una mena de por, estimada. Tinc por i em diràs per què? T’escric sovint i les nostres cartes, les teves i les meves, són sempre una mica velades per la temença de causar-nos un sofriment inútil. Més que per la censura, per tu i per mi no he volgut parlar mai de les meves angoixes íntimes.

Fa dos anys i mig que no t’he vist. Diferents vegades m’he fet el propòsit de fer-te saber el que no dec fer-te saber. Aquelles coses que només es diuen d’ull a ull, i que si no és així, només la mort pot donar-hi un vernís de versemblança i de sinceritat. La mort!, no em facis riure, estimada. Avui, quan tu llegiràs aquestes ratlles, i jo ja no hi seré, pensaràs amb quina irrespectuositat l’ex-autor d’Un Llibre Verd es mirava aquest fet vulgar.

Aspiro a dir el que em passi pel cap; tal com raja. A l’entorn dels diaris i de les memòries, feines destinades a la posteritat s’hi han fet estudis per tal d’escatir-ne el perquè. És que les confessions íntimes responen sempre al desig de dir les veritats? No cal fiar-se’n. Maurois en Aspects de la Biographie ha provat fins a quin punt és difícil de saber realment el que un home pensa o sent. Serà la parcialitat si es tracta d’un amic o d’un enemic; serà sempre un pudor especial el que velarà la nuditat d’una autobiografia. Parlant d’un mateix, mentida probable. Estem a punt de confessar-ho tot, menys la part ridícula. Admetem d’ésser criminals, lladres o incestuosos, tot el que vulguis, exacte. El que ja no és tan fàcil és de deixar una imatge del moment en què ens trobem, simplement, en calçotets. Sant Agustí i Rousseau, i no són sols, tenen sempre cura d’ofegar les febleses sota una capa escenogràfica de grandesa.

Aleshores, què? Jo crec que de vegades la vanitat, i potser caldria dir la necessitat, ho exigeix, i això és tot.

Quantes sensacions apilades en aquests dos anys i mig! El sac és ple i cal fer-hi lloc per les que encara m’esperen. Estimada! Perdona’m; no sé pas el que et contaré però, ja ho veus, deixa’m despullar-me i ficar-me al llit amb tu.

 

14-7-41

La morbositat del sofriment, allò que els llibres del mercat de vell en diuen masoquisme, quina animalada! Però hi ha coses més fortes que la voluntat. Quan vaig passar la frontera em vaig prometre no deixar-me decaure, passés el que passés, i les vegades que la defallença m’ha pres no tenen fi no compte. No t’ho he dit mai, és clar. Tinc, no sé com, guanyada una fama d’home optimista i d’esperit fort, i això em dóna una idea de com deuen trobar-se molts d’altres. I de tu, què en sé jo, de tu? Sí, que la nena ja sap multiplicar i que el dentista només visita dos cops a la setmana. Fas bé, estimada. Sé que pateixes i tu ho saps de mi, però hem sabut, fins ara, enganyar-nos mútuament, amb una certa traça.

Aquestes ratlles, llegides al cap de no sé quant temps que seran escrites, et faran un efecte estrany. La tinta descolorida, la sensació d’haver-me conegut només en somnis. Però hi ha els nostres fills. El teu home no et demana res. Res absolutament. Et té confiança i estaria ben content si pogués veure que fas el que et sembla.

 

18-7-41

He pensat, tot d’una, que potser et faria il·lusió de conèixer els meus passos d’ençà que vaig sortir de casa, i tinc, desgraciadament, massa memòria per no poguer-ho explicar, com si fos avui. Haurà de començar, amb una certa pretensió, però recordo que hem quedat que deixava escrúpols de costat. Va, doncs.

 

D’El Perthus a Argelès-sur-Mer

A dos quarts de deu del vespre del dia 6 de febrer, ensenyava el meu passaport a uns gendarmes més atabalats que jo. Feia, per ells, dies i hores que la broma durava, i la impressió és que n’hi havia per estona. Bona impressió; un poble amb llums, com ha anat això? Pernils de debò penjats a les tocineries, i els fanals alliberats de les consignes de la defensa passiva. Mentre anava al Comissariat de Policia per registrar l’entrada, em prenen dels dits una manta per donar-la a un marrec que plorava. “Tu peux faire le gamin si ça te plait, va, mais il ne faut pas que les gosses crévent” (Mira, queixa’t si vols, però no es pot deixar que els nanos rebentin).

No vaig tenir temps per objectar ni per entendrir-me. L’espectacle de la gent que, tant de nit com de dia, esperava el moment de passar la ratlla, m’havia vacunat contra les emocions fàcils.

Cap reserva del Sr. Comissari. Tot en regla. Una certa amabilitat, em va semblar remarcar.

–Aneu a Perpinyà?

–Naturalment, senyor Comissari.

–Mireu, doncs. Aquests senyors d’aquí fora esperen l’autobús per anar-hi i potser hi tindreu un lloc, si us espavileu.

No fou exactament un autobús de línia sinó un camió ple de gendarmes que baixaren, ens carregaren, pujaren ells, tot plegat mig minut, i per una carretera de revolts ens deixaren a El Voló. Ho vaig veure clar; cap lamentació: ens portaven a un camp de concentració. L’aire tallava de fresc. Unes grans foguerades d’argelagues i fogueres animava la primera estació de parada. Jo, amb el meu barretet com si encara fos al carrer de Pelai, sense manta, el passaport escrupulosament visat i una etiqueta molt maca que penjava del maletí, vaig disposar-me a passar la nit en el buit de la soca d’un arbre.

Punyetes! Cop de cornetí, arrenglerats a la carretera i ordre de caminar uns quilòmetres, pocs, digueren, fins no sé on. Aquella conducció seria, potser, de tres a quatre mil homes. La guàrdia-mòbil, sabre desenveinat i a cavall, dissipava, si calia, els pocs dubtes dels que no seguien el comboi. Els que portaven la calaixera a l’esquena, els malalts, els ferits, s’endarrerien. Es clavaven a terra entre oracions, renecs i alguna batzegada.

Jo seguia amb una fe de mesell, nova per mi. Quants quilòmetres? Primer, foren cinc, després cinc, i després cinc més, i el terme no arribava. Passàrem alguns poblets, tancats i barrats, i va semblar-me que ens portaven en direcció al mar. Seria cap allà la una de la matinada i allà al fons, a mà esquerra, es veia la lluminària de Perpinyà. I si no era això, era que el cap em rodava. No havia menjat res del migdia abans i la convicció que a la nit soparia i dormiria com cal, no em donà lloc a prevenir-me. Una vintena de quilòmetres més, sense parar, a estones a peu, a estones caminant. La conducció s’anava esfilagarsant tant que en arribar al poble d’Argelès no n’hi havia pas ni una desena part. Gust de sal als llavis; només uns cinc quarts i ja hi seríem. Les primeres torretes de crocant i paper de barba, uns pins, giravolt cap a l’esquerra, el soroll de les onades, la sorra i, al fons del fons, ens feren aturar. Nou registre, escorcoll formulari i no em digueren res més.

–Bé, però on és el Camp?

–El Camp? Es això el Camp.

La platja neta i pelada, fosc negre i, més al lluny, uns petits focs. Glaç damunt la sorra, cap barraca ni cobert. Res; només ombres i ombres de gent que van d’ací d’allà. Miro el rellotge, poso l’abric a terra, la maleta per coixí, i em sento caure dels ulls unes llàgrimes com cigrons.

N’hi havia per acabar els cèntims, noia. En fer-se clar, vaig provar de mesurar tota l’amplitud de la situació. On em trobava? De moment, fred i gana. Al nord, una extensió de sorra i gent, sense fi. Mirant a Catalunya, els pics de Cotlliure. A l’esquerra, el mar. A la dreta, camps i vinyes. Però tot lluny. Jo sempre havia lligat, pel que havia vist, la idea del mar amb un clima i una instal·lació més o menys tòrrida i aquell fred i aquell infinit, em partia pel mig.

No sé d’on, algú es feia amb alguna planxa acanalada de zenc i així començaren els primers vestigis de civilització. De tant en tant, el soroll d’una explosió ens recordava que encara la guerra cuejava. Vaig menjar un bocí de xocolata de la que em vas fer emportar. Beure no era possible perquè les fonts improvisades a cent cinquanta metres de la mar, només pouaven que sal i residus de les mil cagarades de la gent que ho feien per tot. Els casos de còlic es multiplicaren ràpidament: hi hagué qui no podia fer mes de deu passes i ho deixava anar a dins dels pantalons. Els primers spahis i algerians, el filferro espinós que mentre es clava d’un cap s’arrenca de l’altre, un altaveu donant instruccions. Uns avions prenien fotografies pels noticiaris, i algú començava a matar un cavall. Tot un dia sense menjar res. A la tarda vaig arribar-me a uns canyissars per fer-me “una casa” per la nit vinent. El sol escalfava però en fer-se fosc, tenies treballs per aixoplugar-te. Ràpidament, s’aixecaren un sens fi de barraques fetes de canyes, cordills, mantes, llaunes de sardines i ossos: s’aprofitava tot el que es trobava. Calia dormir vestit. Els polls no podien tardar.

Tampoc la segona nit no vaig poder dormir de fred i de cansat. Vingueren els diaris, i un camió de pa que fou llençat a estiracabells. La gent s’abraonava per agafar-ne i ben a la meva vora, un ex-carrabiner va atrapar una ganivetada en lloc d’un crostó. Els mossos d’esquadra tornaren tot seguit a Catalunya, gairebé en bloc. Les activitats creixien en tots sentits. Mentre hi havia encara ximples que feien discursos, d’altres s’enginyaven fent llistes imaginàries per a un subministre de cent homes, i que pràcticament seria per dos o tres.

Dels que es decidien per tornar a casa n’hi havia que se’n penedien al darrer moment; a altres que els insultaven perquè ho feien, i amb l’excusa dels principis els ho robaven tot, els venia un rampell i s’afegien al comboi dels que es repatriaven. I vinga gent amunt i avall del sorral: de ben vestits, d’espellifats, uniformes de totes menes; no puc explicar-t’ho. Quina quantitat n’hi hauria? Es podia dir cent mil i es podia multiplicar: tot era versemblant. Veig el Chef del Camp i se m’acut que pot tenir uns minuts per mi: “Veurà, tinc el passaport…” La resposta fou: “Ne m’emmerdez pas”. Venc un anell a un senegalès per un pot de llet. S’improvisen unes cuines de campanya i es pot menjar una aigua calenta. Tercera nit.

A l’endemà se m’acut que puc escapar-me. Un pastor m’indica que l’autobús no passa lluny, a condició que vagi ben vestit. Calia aprofitar-ho perquè dos dies més a la sorra i tot jo tindria color d’ala de mosca. Saps aquelles corbates que em vas donar? En trio una, m’afaito, em raspallo i de dret cap a una porta a envestir el sentinella: “Tu dors?”. El negre sabia més poc francès que jo perquè es quadrà militarment. Passo unes vinyes i, després de camins i caminets, arribo a la carretera general. Passaven, en aquell moment, en direcció a Sant Cebrià de Rosselló, les darreres forces d’artilleria que havien entrat a França. Cavalls, soldats, oficials, tothom feia cara d’enze. Què hi faria jo a Perpinyà? No ho podia dir: m’interessava, de moment, tocar els diners d’aquell petit llingot –records de la botigueta i de les desferres del nostre fracassat negoci– i que per por que en registrar-me no me’l prenguessin, l’havia confiat a un xofer alliberat de les formalitats duaneres. Després, veuríem.

Ve un autobús com una tartaneta. El paro, pago, encenc un cigarret, passem per Elna i sense adonar-me’n, som a Perpinyà. Ah! això és diferent. Bons cafès, edificis graciosos, dones mudades, jardins i miralls.

Es veu que ja havia oblidat que al món hi haguessin ciutats. Molt bé; i ara cap a on?

 

Un mes a Perpinyà

Dinar, la primera cosa. Que era bo! Després pregunto i sembla que la policia no està pas disposada a tolerar una semblant invasió d’estrangers. Si provés de treballar?. “Home, si fóssiu rellotger, encara”, em diuen per tot. No tardo gaire a saber què s’ha fet de les meves esperances de fer-me amb dotze o quinze mil francs. El nostre amic xofer ha desaparegut i jo em quedo a la lluna de València. Creuries que no em féu gran efecte? Hi havia massa coses que em preocupaven, i segurament encara estava sota el xoc de la nostra separació.

Els cafès de Perpinyà començaven a omplir-se de grups i grupets per jugar a la política, muntar nous tinglados desvergonyits, i seguir tirant de la rifeta. La policia fa unes ràtzies metòdiques, però en general, com que la gent s’escampa i, a part els professionals, ningú no fa el ximple, pots bellugar-te relativament bé. Venc unes peces, trobo un llit en unes golfes, i de dia menjo molt barat en un bar de l’Avenue Bompas. Perpinyà és bonic, provincià i acollidor. Les botigues et reben sense hostilitat. Els cafès fan veure que no saben de què va. Escric al meu germà una postal i sé que tardarà a rebre-la. Entre manilla i “belotte” em donen uns rellotges per arreglar, i això em permet guanyar els primers francs. Faig un gran àpat a l’hotel Sala. Per primera vegada, puc veure com, per postres, em porten un carretó ple de formatges. Els barris de Saint-Jacques guarden un prestigi únic. Em venc l’anell del brillant i me’n donen 500 francs, una enredada a consciència. La nit del 24 de febrer, vaig dedicar-la a pensar amb insistència que feia un mes que t’havia perdut. A mitja nit un borratxo s’entossudí a dormir al meu costat i protegir-me. “Fasis pas ei cuny, l’ainat, sabes? Munta Sant Jacques i t’engegaran. Fava!” Després m’ensenyà unes condecoracions de la guerra gran i m’obligà a acceptar deu francs.

Compro uns “stabilos”, llegeixo Ariel i em comprometo a associar-me amb un petit fabricant de ciment armat. Millor dit, sense armar perquè era a base de motlles i la barreja de ciment i sorra es feia premsant-la dins el motlle, i sense cap ànima de filferro. Tubs per a conducció d’aigua i piques de granit.

Em féu molta gràcia la cosa i hauria començat l’endemà si a la policia no se li hagués acudit que al meu famós passaport li mancava alguna cosa. Feia pocs dies que el govern de Franco era reconegut i, per tant, les autoritats que havien fet papers fins aleshores deixaven d’existir.

–Es tracta, digueren, de formalitzar uns detalls al Comissariat.

–Agafo la maleta?

–Oh! no. Tornareu d’aquí a mitja hora.

Al cap de mitja hora ja era al Parc del Haras, la concentració de Perpinyà. El comissari ens hi envià a tots, sense triar. En entrar, ens fitxaren. Ep! no val a badar, ara. Dues hores de passeig, el fondista em vingué a veure i, mentre discutíem si em portava dinar o no, formació i cap a l’estació. Jo ben mudat, però. Havia trobat un home que feia tres o quatre hores que s’havia reunit amb la família, i ara el tornaven, com a mi, a Argelès.

–Escapeu-vos, li vaig dir.

–Com?

–Això es fa així.

Vaig explicar-li bé, i cal dir que fou traçut. Un moment abans de passar la porta de l’estació, dubtava. “O vós, o jo”. Aleshores, ell es parà davant d’un gendarme, aquest era el tracte, i abraçant-me com si em vingués a acomiadar, m’allargà un paquet de tabac.

–I no us amoïneu. Cal ésser fort.

I, per dintre, el bon home tremolava. Uns vagons de bestiar, palla per jeure, i cap a Argelès falta gent. Tot sol, en mig de tants, seguia pensant que les aventures es succeïen sense poder fer-hi res. Feia un sol esplèndid. El Canigó, ple de neu, brillava com un mirall. Elna: una gran església romànica. Arribàrem; aquesta vegada amb claror de dia. Serien quarts de tres de la tarda. Reférem camí des del poble fins a la platja. Completament morts els propòsits d’evadir-me. Arribo al Camp amb un cert retard, i no em volien deixar entrar. “Les visites s’han acabat”. Vaig haver-me de formalitzar. “Dispenseu-me. Sóc dels de dintre, jo”.

 

Els camps de concentració

Seria el 2 o 3 de març. Hi havia hagut molts canvis, però la mateixa olla, la mateixa immensitat de gent, els altaveus, els senegalesos, etc. De tota manera, començava a organitzar-se l’anormalitat. “I on dormiràs avui?”. Trobar un conegut, seria possible?. Doncs sí. Sento que em criden, m’ofereixen lloc i ja està resolt.

–Tinc picor, vaig dir a mitja nit.

–No tinguis manies; són els polls.

Menjàvem bé; cavall, pa, llenties, cafè; una vinya. Es muntaren uns forns crematoris per a tota mena d’excrements però no n’hi havia necessitat. La sorra ho calcinava tot. Un dia trobaren un home fet a trossos, colgat de dies. A la vora de les canyes, uns venedors ambulants venien de Perpinyà i es podia millorar l’ordinari. Tot seguit, els competidors. Clima de barri xinès. Hom hi venia dues sabates del mateix peu, bitllets de sèrie, gàbies i preservatius “nets”.

Algú començava a rebre cartes. Jo no en perillava perquè ningú no sabia on em trobava. A tu, no t’escriuria fins que pogués donar-te noves agradables d’una situació, sinó més falaguera, més sòlida. Vaig fer una colla reduïda i ens incautàrem d’un petit barracó del camp de les famílies, vora de terra ferma.

Era una cosa així, gairebé del mateix format del dibuix*. S’havia d’entrar agenollat i ajeure’t tot seguit. Al vespre, una tapa de capsa de llustre, greix de no sé què, i una beta d’espardenya ens feia de bon llum: allà, la sorra ja no era tan humida. A la nostra vora, unes dones feien semi-nudisme i mítings incendiaris. Trobàrem aigua potable. Pels diaris i referències -sortosament jo no sentia la ràdio, ja saps la meva mania- ens assabentàrem que s’organitzaven altres camps de concentració a l’interior del país, amb barraques de fusta de serradora i versemblances d’ésser controlat, i de fer saber que encara eres viu. Contra el parer de molts, això no podia espantar-me, al contrari, i així em vaig enganxar a una caravana de vells i de malalts, que sortia un dia d’aquells.

Seria el 15 o 16. Repassàrem el camí del Camp a Argelès i, en uns vagons molt còmodes, anàrem fins a Narbona -les estacions de França a la nit fan un gran efecte- i ens deixaren dormir en el mateix tren en una via morta de Carcassonne. A la nit, fred altre cop. Al matí, vaig quedar molt parat perquè esperava veure la vila a la dreta del tren, i era a l’esquerra. Damunt d’uns núvols posats per a nosaltres, la Cité presumia com en un conte medieval. Una dona venia pa i xocolata; va bé. Quan fórem a Bram, el tren es va ficar pel mig de les vinyes, vegérem un gran conjunt de barraques, una bandera, i encara el tren no s’havia parat, uns guàrdies-mòbils ens invitaren a baixar amb expressives puntades de peu. Formar de tres, han dit? Sí, home. Registres, aquesta vegada minuciosos, sobretot de cara als encenedors, rellotges, i tot el que es pogués traduir en moneda corrent.

Vaig defensar el meu encenedor aferrissadament amb una mentida. El recordes el meu encenedor? “No fumo, no té pedra, ni metxa i és un record familiar. No me’l prengueu”. Igualment, ficant-me allà on no em demanaven, vaig poder salvar un peu de rei d’un home de l’expedició. Això em valgué uns galons inesperats. “Alors, tu parles français? Tu seras chef de baraque”. Ep? No hi valgueren excuses: em donaren cent homes, la barraca 58 del quartier C, deu bales de palla, una portadora de llenties, i arregla’t. Eren per allà les 5 de la tarda. Anàvem cansats i tot seguit ens ajeguérem. A la mateixa nit, se’n va morir un.

Al matí, calia llevar-se a les 6, passar llista, comprar els diaris, donar les novetats i organitzar els serveis de neteja, cuina, etc. i “letrines”. Jo, que quan vaig fer el servei militar no vaig poder arribar ni a caporal, em vaig trobar en plena activitat de caserna. Bram, no s’assemblava de res a Argelès. Havíem deixat la literatura per la geometria; la imaginació pel cop d’estaca. Amb tot, jo veia la possibilitat d’acostar-me més al món que no pas perdut en aquella immensitat de platja. Filferro per tot, naturalment, impossibilitat d’anar a veure els que tenies a deu metres de distància*.

Veig que encara me’n recordo una mica. Et vaig escriure d’allí, però a nom del tiet Francisquet i donant-te l’adreça de Perpinyà. Va recomençar un fred com no l’havia sentit mai. I per variar, vent. El dia del teu sant, estimada, vaig fer figa: amb els peus ficats a la palla, i aparentant no trobar-me bé, vaig dedicar tot el dia als nostres records, sense pietat. L’Herman i Dorotea de Goethe, el collar de turqueses, l’anell de perles, el pastís “Teti”, els versos de Reis, totes aquelles coses que a qualsevol farien riure.

Sovint, expedicions per anar a Espanya; el cor se’m trenca, però faig el mesell. Em regalen una manta, i potser ara ja podré estalviar-me de dormir damunt l’abric que em va fer en Fornells. És impossible treure’s els polls de damunt; n’hi ha a milions. Només cal que et digui que a un pobre vell que no tenia esma de matar-ne uns quants centenars cada dia, el van haver de portar a la infermeria en camilla. Et canviaves la roba de dalt a baix; al cap de cinc minuts n’anaves ple altra vegada.

En tots aquests episodis que ara conto, oblido de dir-te amb quina repugnància em calgué posar-me a rentar la roba i a cosir botons. Et puc assegurar que botó que jo m’he cosit, no m’ha caigut mai més. No hi havia a penes aigua: unes hores al dia en venia un raig per distribuir dintre uns rentadors de fusta, però calia fer-s’hi a garrotades per arribar-hi. A mig abril recomençà un fred vivíssim. Neu, pedra, vent, i el menjar en unes proporcions microscòpiques, mai no havia sentit el meu cos tan desemparat. Comprava unes galledetes de confitura, algun pot de llet i figues. Una vegada en vaig fer portar un paquet per a la nena, el reberes? Sentíem passar el tren, i vèiem al lluny l’església-castell de Montreal.

Un dia, el comandant del Camp ens convocà –als chefs de baraque– a visitar el cementiri dels espanyols i rendir-hi homenatge. N’hi havia, en aquell moment, vuitanta-sis. Es trobava a tres o quatre quilòmetres del Camp en un recolze entre la carretera i la via del tren. Algú va portar-hi flors, el que no tenia diners un grapat d’herba i, davant d’unes creus pintades de blanc, férem un minut de silenci i algú s’empassà una llàgrima. Després, ens assabentaren que podíem morir tranquils perquè la família podia adreçar-se a l’alcaldia de Montreal, i allà ens trobarien en un llibre. En tornar, una espantosa calamarsada acabà de refrescar-nos les idees.

Els elements dinàmics del Camp –que no eren en el meu sector on hi abundaven els indesitjables– començaren a muntar festes literàries, orfeons, concursos d’escacs i matemàtiques pures. Jo vaig haver d’acontentar-me amb unes senzilles lliçons de francès, i com que no estava preparat per ser un bon deixeble, vaig haver de ser el professor. No sé com s’ho feren, però un diumenge a la tarda, el passadís central del Camp va omplir-se de fiscorns, clarinets, violins, i militars amb medalles; i els refugiats, convertits en banda, tocaren unes quantes peces tan malament com vulguis, però prou emotives com per fer-nos posar la pell de gallina. No creuries que em vaig posar a plorar sentint La Verbena de la Paloma?

M’assabento que a Montolieu hi ha un refugi bastant bo, però que s’ha d’ésser artista. Per això rai, no renyirem! Escric al comissari dient-li que sóc el millor dibuixant i el millor joier dels que es fan i es desfan, i quan menys m’ho esperava, em venen a buscar, i en el seu mateix cotxe se m’emportà. El comandant em ve a saludar i em pregunta si he estat bé. Com que ell i jo som dues persones discretes, de tot diem que sí.

Passem la porta.

–Us sap greu si passem per Montreal?

És a mi que em fan la pregunta. Estic meravellat.

–Hi tinc un afer, i de pas farem una chopine (una copeta, un traguet).

Va bé la cosa, i m’aventuro ja a fer cara de persona. Montreal és un turó i és molt bonic: sembla que fou d’ací que uns colonitzadors francesos donaren el mateix nom a la famosa ciutat canadenca.

–Podria comprar tabac?

–Aquí a la plaça. Anem.

–M’acompanyareu?

–Sans blague (I tant!)

Quan vaig tornar, només hi havia el cotxe tot sol. Deu minuts abans, un gendarme m’hauria dit el nom del porc si hagués trobat un paper de fumar per terra a la barraca. Ara sentia, exageradament, la importància que un comissari de policia em confiés el cotxe: és clar que jo no em recordava que fos un artista. Finalment, va tornar amb mil excuses, enfilàrem les costes d’Alzona -devien ésser aquelles muntanyes que des del Camp es veien blaves- i, com un llampec, baixàrem fins a Montolieu. Els camps tendres. Plou i fa sol. Veig uns testos de flors i una monja en bicicleta.

 

Montolieu

Era el 14 de Maig, em sembla. Pel camí, el comissari m’havia explicat que seríem allotjats en l’antiga Manufactura de Tapissos Reials, creada per Colbert, el qual fou per LIuís XIV…etc., etc. Jo vaig fer un somriure de conill.

Bona impressió, el refugi. Em donen la roba que demano, sabó i un permís per sortir a dibuixar allà on me plagui i quan vulgui. És un antic edifici de construcció senzillament noble i enlletgida pels afegits de tantes indústries com hi han passat. Les parets són de pedra, el sòl es de rajola, el sostre de bigues i teules: res de barraca. I llits!

En sabré de no dormir a terra? I per sopar tres plats! I permís per cuinar-te el que vulguis amb un fogó d’alcohol. Menjo dos ous ferrats i un gran plat de patates fregides. I, a més, hi ha electricitat. Estic tan atabalat que ni tinc massa esma de refusar quan em conviden a la classe d’anglès. Recordes, estimada, les bromes que jo havia fet al teu germà? Doncs bé; vaig deixar-m’hi agafar de ple, i el més trist és que encara em dura. Sortint de la primera lliçó, i abans de ficar-me al llit vaig anar-me a ensabonar al canal que, començant en un jardí d’època, passava per dins la fàbrica. El plaer de l’aigua i sabó, després de tres mesos de dormir a terra sense treure’t cap peça de roba, m’exaltà. I no hi faltava la lluna, ni un rossinyol, ni l’olor de la mare selva.

L’endemà vaig mirar-me, en fred, el canvi. El guany era evident; però la qualitat dels refugiats, professorets d’institut, copistes del Blanco y Negro, admiradors de Vargas Vila, i esperantistes incorregibles, era per fer caure de cul. Tenia el permís de sortir, i així, sol, tot sol, afortunadament sol, vaig deixar-me perdre per tots els raconets de la Dure i de l’Alzeau. El paisatge era escandalós de tanta meravella, i jo no tenia prou ulls per obrir ni prou nas per respirar. Era l’època de les vaques grasses.

El primer matí de sortir, una família desconeguda insisteixen per oferir-me un pernod, i si no m’hagués d’enfadar, partir el poc que tenien per dinar junts. Com a dinar petit, no estigué gens malament. Vaig menjar un centenar de cargols i mig conill amb allioli, vi i tres menes de formatge. I aquella brometa es repetí almenys cinc o sis cops per setmana. Sigui quina sigui la teva situació, cal que no oblidis aquesta família Blanc. Es deien Blanc. Pobres treballadors de la terra, només. El pare tenia noranta-dos anys, la mare noranta, i després hi havia dos noiets de seixanta a seixanta-cinc anys. Inoblidables Mr. Paul i Madame Geneste; tots dos vidus, es partien les rareses i les tendreses davant dels dos vells optimistes com tot. Quan ell, de vegades, bevia, la seva germana el reptava furiosament en un patuès especial per a aquests casos. El vell reia i quan feia una estona que ningú no deia res, balançava el cap afirmant: Oui!.

Vaig conèixer el rellotger, l’església i una apotecària molt gentil. Ens deixava llibres; i un cop, Cinzano. El campanar de Montolieu sempre era morat d’un costat o de l’altre. La situació del poble era un turó dintre una fondalada. Els matisos de llum i els accidents del terreny, infinits. El prior del convent em convidava sovint a berenar. Estava esbalaït de veure un “roig” que no corresponia a la idea que en tenia formada. Les monges, la majoria malaltes, m’ensenyaven les gallines i els conills, i ho pagaven amb confitura.

–Mais, vous êtes artiste?

Els ensenyava uns croquis, que de vegades no eren meus i se’n convencien. No es pot creure la bona fe que tenen els francesos. Senten a parlar d’un esmolet diplomé, i s’ho empassen com or de llei. Els digueren que l’exèrcit francès era el millor del món i dormien tan tranquils. Fins que…, però no precipitem les coses.

Ahir vaig rebre la teva primera carta. Sota un noguer molt gros, cada dia un home amb galons donava cartes a gent afamada. Coneixia tota la literatura de guerra i de presó, i em feia una idea de la gent que espera una carta, però en la realitat això canvia una mica: només et diré que el fet retardava les meves excursions artístiques i gastronòmiques. El plaer de rebre una carta teva i de llegir entre ratlles tot allò que hi havia, sense dir-m’ho!. Començava un llenguatge que duraria mentre fos ací.

Amb permís del professor –perquè fèiem Berlitz– vaig poder agafar un mètode d’anglès, i deixant els llapis de costat, a les vores de la riera matava hores i hores amb els irregulars, el cas possessiu, les preposicions, i tota la mecànica tan nova per mi. Anant cap a Mossolens hi ha un jardí que, encara que en diguin el Petit Versailles, està bé de debò; sobretot la part natural. Hi ha uns pins de color de rosa i unes ombres de qualitat.

Va ser uns dies d’aquests que em vaig veure obligat a organitzar un cor per tal de donar gust a una dama anglesa que havia agafat la mania de protegir els refugiats a condició que no parlessin res més que espanyol i els agradessin els “toros”. Donàrem dos o tres concerts, hi hagué les baralles esperades, i aprofitant que vaig estar malalt, vaig fer el malalt, i ho vaig deixar en l’aire. Vaig estar malalt d’una malaltia sense grandesa, ridícula com el mal de queixal, però amb les molèsties del cas. Em vaig trencar. Recordaràs els aparadors dels ortopèdics que tenen una barreja de còmic i d’impudor. Bé, doncs, des d’aleshores porto un aparell que em reté una hèrnia al costal dret. T’ho havia dit mai? Me l’ordenà el metge del refugi, un tal Diego Ruiz, molt conegut d’un altre tal Prudenci Bertrana. El nostre metge tenia cada nit, segons diuen, controvèrsies teosòfiques amb un pastor protestant poruc de perdre la mitja dotzena de clients que cada dissabte es reunien per llegir la Bíblia en comú. Tot això ho sentia a dir perquè jo anava sempre sol.

Una vegada que plovia no vaig poder-me estalviar d’assistir a una conferència del sergent chef -refugiats i autoritats en donaven cada dia-, el qual ens va llegir Anatole France passat pels llibres de text, i ja en vaig tenir prou. Em vaig traçar el pla definitiu. Dibuixar, fer anglès, àpats a can Blanc i a cal rellotger, banyar-me i esperar cartes teves.

Un dia vaig anar a Carcassonne, completament lliure. Paga el fred; la Cité és magnífica i els hotels de la vora em feren prometre que, si un dia podíem, hi tornaríem junts. Recordes que quan ens vàrem casar, dubtàrem d’anar-hi?

Els entesos de la casa -un ex-boxador- asseguraren que la guerra entre França i Alemanya era inevitable. Jo, tan viu com sempre, no m’ho creia; fins que un dia el diari portà que es batien. Ens feren firmar uns papers dient que estàvem assabentats de les obligacions que afectaven els estrangers, i la gent del poble amagava el cap sota l’ala de la por del fet.

–I vosaltres, espanyols, què fareu?

–El que ens manin, jo contestava.

I em sabia greu mentir, perquè tenia el convenciment aferrat que, en cap cas, no em deixaria enregimentar per un país que no fos el meu. Però, què volies dir-los?

Altrament, no tinguérem temps de rumiar gaire. El mateix matí que es tingué notícia de la guerra a Polònia, el comissari de policia ens reuní i, amb pocs mots, ens digué que calia deixar aquell edifici a disposició de possibles ferits de guerra o de refugiats del nord. El nostre nou lloc, mentrestant, era el meu conegut camp de Bram.

Vaig escriure‘t, en aquells moments, una carta amb el pressentiment que era la darrera que t’enviava; una ridiculesa. Adéu, poesia de Montolieu! Uns camions, paquets, i per allà on havia vingut, vaig tornar. Madame Geneste ens portà tabac abans que marxéssim i ens besà sense caure-li una llàgrima. El dia abans, l’home de la seva filla havia marxat cap al front.

 

Segueixen els camps de concentració

A mitja tarda del diumenge dia 2 arribàrem al camp de Bram. Aquesta vegada, ni puntades de peu ni somriures per als intel·lectuals. L’ambient del Camp era molt canviat. Tant els guardians com els guardats s’havien convençut que no calia extremar l’escenografia. Després, feia ja sis mesos que la gent havia passat la frontera, i entre els que s’havien repatriat, i els racons que s’arreplegaven d’ací i d’allà, tothom tenia uns francs, una manta i un llit més o menys rudimentari. Els gendarmes ja no entraven a les barraques per veure si es fumava. Els refugiats tampoc no creaven nous problemes. Potser fou degut gràcies a aquest clima que la gent es pogués passejar un cop cada quinze dies pel passeig central: fou una gran victòria.

Però les necessitats de la guerra obligaren a la col·laboracio dels concentrats. I així, cada dia i cada nit, es nomenaven uns centenars d’homes per anar a fer pa en uns forns militars del poble, tocant a la mateixa estació. A mi em tocà anar-hi un diumenge, i no et dic que era un espectacle depriment perquè s’hi perdés el temps. Formats de tres, escorcoll, recompte, cop de xiulet i enfila’t al camió com puguis. En arribar als forns, recompte, escorcoll, formació, i alguna plantofada. Jo vaig poder-me enxufar a la vagoneta de la llenya. Al mig del camp, presidia a dreta i esquerra un ajudant amb un fuet als dits. El dinar era extraordinari: tant pa com volguessis, un plat de llenties i un vas de vi. Els de la nit treballaven més hores però tenien l’avantatge que no els donaven res sinó el pa que robaven. Un dia n’hi atraparen un, i va tornar al Camp amb una cara com un mapa i ple d’esparadrap. Vaig enginyar-me per no haver-hi de tornar més: si calia, comprava un home per anar-hi.

Vaig lliurar-me en cos i ànima a estudiar; però no et pensis que ho fés per posició política, ni per fins utilitaris, sinó perquè això m’omplia el temps. Ara feia bo. Amb uns pantalonets curts i unes espardenyes a retaló em posava en un angle perdut per no moure’m fins que es feien els honors a la bandera. A les nits, el gust del xerrar i del cantar no s’havien perdut. Hi havia polemistes infatigables. No sé qui, sabia el Juan José de memòria. Sobre el valor d’un rellotge, la gent es retreia la família haguda i per haver. Als matins, els nudistes jugaven a bitlles i s’il·lustraven.

–Tant que deien, aclaria un minyó, el francès no és difícil. Mira, del pa, se’n diu pain, del vi vin, i totes les altres paraules igual que en català, però en francès.

–T’ho ben asseguro. El dia que això s’acabi, em vull menjar tot un ou ferrat per mi sol, li contestà un que no duia ulleres.

El reverend de Montolieu segueix glossant tots els dissabtes, trossos escollits de la Bíblia enmig d’un respecte absolut. Davant d’un somriure escèptic, un ex-carrabiner li donà la rèplica:

–No seas memo! Te digo que ese tío (Jesucrist) era de los nuestros.

El cap del sector va haver de reconèixer que entre nosaltres hi havia gent intel·ligent perquè un dia vaig pintar-li, al voltant de la seva senyora retratada, unes flors de mirall de cafè de poble.

Qui vol anar a les veremes? Tothom corria. Ni un moment se m’ocorregué que allò podia ser per mi. Paral·lelament, començaren a demanar llistes de diferents professions de cara a utilitzar-nos en la indústria nacional. Tothom era fuster, ajustador, curtidor, electricista. etc. Jo, tossut. “És que vols muntar diamants als canons?”, em deien. Em comprava un bon raïm i vinga fer anglès. Als vespres, Montreal ens obsequiava amb unes postes dolcíssimes: agafat al filferro espinós, et puc dir, estimada, que eren uns moments de felicitat intensíssima. Després me n’anava a la barraca i em feia un tip de fumar.

Un rellotger de Perpinyà va escriure’m oferint-me feina i això va escalfar-me altre cop. És que seria possible viure en aquell món on la gent menja en una taula i dorm en un llit?

Cap a darrers d’octubre, començaren a collar a tots els de professió metal·lúrgica per tal de fer-ne una tria. I, sense excusa de cap mena, vaig trobar-me format en una expedició per anar a fer unes proves a Septfonds. Encara un altre Camp?

De portar els paquets del Camp a l’estació, vaig suar un no dir; però mira, altra vegada al tren. A Toulouse, durant una hora que esperàvem l’enllaç d’un altre comboi, vaig ésser autoritzat per anar a beure una cervesa. Aquests instants de llibertat cal passar-los per saber el preu que tenen. Diferents poblets, i a Caussada ens paràrem. Naturalment, plovia i, cosa més estranya, hi havia uns camions per traslladar-nos al Camp de Septfonds. Apretats al màxim, amb un vent que tallava i aigua a desdir. Però jo, content de pensar que tot allò ho hauria pogut fer a peu i amb les maletes al coll, mentre fèiem el camí a tot gas. Negra nit, un torrentot, el camió fa uns jeroglífics, uns llums i ens parem davant d’un arc de triomf fet de llistons i paper de diari. Però Septfonds, i sobretot el fang que hi havia, bé mereix un capítol a part.

 

Encara Septfonds

Era a primers de novembre, i en contra del que semblava, el temps s’havia bonançat. Pluja, això sí. Ens portaren a una barraca calculada per a dos-cents homes i potser érem mil. Cap sotrac, ja. Trec la màrfega, l’omplo de palla i em poso a dormir. Les rates passaven per damunt nostre, incansables.

L’endemà, vaig observar que a Septfonds la disciplina era molt relativa. S’assemblava a Argelès per la llibertat; a Bramper per una certa solidesa de les barraques; però pel fang no s’assemblava ni podia assemblar-se a res del món. En parlo d’una vegada per sempre i no insistiré: hi havia llocs on t’ensorraves fins a mitja cama. Camp de tria per oficis. El coronel, personalment, demanava els oficis i les possibilitats d’adaptació. Jo, joier. Això em valgué que amb un enginyer agrònom i un perit vinícola ens portessin a la barraca 30. Què volia dir? Aviat estiguérem en el secret. Una de les gràcies d’aquell camp de concentració consistia en canviar de cobert cada dos dies. Els de l’u al dos, els del dos al tres, els del tres al quatre i els del quatre a l’u. Va haver-hi un moment que estava oficialment a la 29, menjava a la 2 bis, dormia a la 11 i rebia les cartes a la 6. I treballava en una altra. Perquè allà vaig treballar.

Com va anar? Un diumenge a la tarda, em sorprengué un festival, sota uns arbres molt graciosos, davant del parloir d’été (locutori d’estiu). Jocs de mans, versos, tangos, etc., tota la innocència pretensiosa d’una vetllada de col·legi de monges. Funcionaven dos organismes recaptadors de mà d’obra: “Main d’Oeuvre Specialisée” i el C.M.C. (Comitè Nacional Catòlic). El primer era del govern; el segon de particulars interessats a fer la seva política. Ja ho veus, estimada, la política. És el primer cop que te’n parlo, i és per dir-te que tan bon punt vaig entrar a França, vaig fer-me el propòsit, que he complert rabiosament, de no fer de conillet d’índies per ningú. No vaig voler rebre mai diaris, ni cartes estenografiades, ni subvencions d’en Pau o d’en Pere. Per si no n’hagués tingut prou, una vegada que Mr. Vigouraux, coronel del Camp, va regalar-me l’idil·li Prieto-Negrín, va acabar-me de situar. Perdona’m que t’hagi parlat d’una cosa tan fastigosa.

Doncs, sí. Vaig començar fent fitxes a la primera de les dues botiguetes. Això ens valia un suplement del menjar, una mica de tabac i, sobretot, tenir el dia ocupat i a vora l’estufa.

Perquè vingué el fred. Tenia por, per l’experiència de la primavera de Bram, de passar un hivern al camp de concentració; i ara el tenia al damunt, inevitable. Sortien expedicions nombroses cap a diferents fàbriques; sobretot d’avions. La Devoitine de Toulouse, la Breguet, Gnome & Rhome, Commentry, què sé jo! Però com que el rellotger de Perpinyà seguia escrivint-me que la cosa anava bé, jo prenia paciència, i vaig acabar essent pràcticament l’amo del “bureau de placement” (oficina de col·locació). Venia un industrial d’Angulema, de París, de Romorantin: “Vint homes que sàpiguen fer aixetes”. Aquí van; i de vegades hi queia una propineta.

En el passeig central, els eterns drapaires en feien de les seves. Allà tot es venia, es comprava, es robava. “Venc les dents per poder menjar”, “Con sellos de la F. también se fuma”, “Mantecados i cafè calent”, “Venga refugiados, gastarlos que el SERE paga”. Tot això tu no ho pots entendre i avui, ni jo amb prou feines.

No em vaig poder sostreure a l’obsessió del dia de Nadal. Nadal! L’intendent va ordenar un recompte de tot el Camp perquè li faltava una llentia. Tota la literatura dickensiana pouada sense voler, totes les evocacions de les fineses casolanes eren impotents per esborrar les teulades de zenc de les barraques renglerades militarment i guarnides, com una eura, de filferro espinós. Entre renecs i ulls en blanc, obrírem una llauna de sardines per a sis,. Hi ha, talment una diferència entre la Missa del Gall a Montserrat i el naixement del Bon Jesuset en el camp de concentració. A la nit, vaig tenir unes cagarrines que em pensava que em moria. Una suor, una angoixa!.

Cal que sàpigues que vam fer un pessebre del més típic estil de casa. Tingué un gran èxit. Vaig aprofitar un permís ofert diferents vegades, i vaig anar a dinar a l’Hotel de Septfonds. Bon dinar; però, a estones, no passava.

No t’he explicat mai com dormia? Fos a terra, fos en lliteres, omplia la màrfega de palla, el sac de dormir a damunt –el sac de dormir són dos llençols cosits– tantes mantes com tenia, cargolades i doblades cap a sota, i jo em ficava just per dalt del coixí com aquell que es fica al pou. Vaig aprendre a dormir tapat de cap i a fer el cigarret a dintre, però a dintre el llit. A tot això m’hi obligà el fred i el fàstic de les rates. Vaig anar aprenent de tot: l’única manera de no dur polls, era canviar-te completament de roba durant la nit. Em despullava del tot i com a pijama, em posava una granota que havia comprat a Argelès. La roba penjada pels cordills no necessitava desinfectants perquè el fred liquidava tot el que pogués haver-hi. Les glaçades devingueren fortes. De mig desembre a mig gener no ens moguérem de setze a divuit sota zero.

Veient que la cosa s’allargava, que ja érem a l’Any Nou, que s’obligava a tots els que no trobaven calçat a mida a integrar companyies de treballadors per fortificar els fronts, vaig enrolar-me, després de fer tots els papers, amb els que treballarien per a la Manufactura Nacional d’Armes de Tulle.

El dia que sortírem, vaig arribar a l’estació de Caussada amb candeles de glaç penjades al barret. Ens digueren que la Corrèze era gelada de banda a banda; bona notícia. Res de remarcable fins a Brive. Allà prenc dos conyacs i em marejo. Canvi de tren, i dormo fins a Tulle. I així que em desperten per baixar recordo, no sé per què, que la cantinera de l’estació de Brive, m’assegurà que França perdria la guerra.

 

Tulle

Al cap d’un any exacte de la meva sortida de Barcelona, em semblà que l’atzar em portaria, finalment, una vida normal. Contra el parer de molts, vaig tenir una bella prometença davant el primer cop d’ull donat a Tulle. Les muntanyes nevades del voltant, la desigualtat pintoresca de les construccions, tot em semblà literari. Ens assignaren, de moment, un acantonament, puix que arribàvem molts que no teníem diners per a l’hotel ni roba per presentar-se. Així, ens portaren a una fàbrica vella anomenada “Usine de Cerice”. Recordaràs aquest nom puix que m’hi havies escrit moltes vegades. Era a dos quilòmetres de la vila. Estava tot glaçat i les maletes pesaven enormement. Bé, al vespre sopàrem sense la presència moral ni material d’un sol gendarme.

L’endemà a les sis ens presentem a la Manufactura d’Armes. Es tractava d’una sèrie de pavellons ben desiguals, des del més pur estil d’“Exposició” fins a l’aerodinàmic, plaçats aprofitant els racons d’un embut que feien les muntanyes tallades a pic. Quin ofici teniu? Sempre la mateixa resposta. “Sabeu gravar?”. Em recordava d’haver-ho fet, i ho vaig dir. Així d’esma, de pura xaripa, em posen a gravar acer, punxons i matrius, cosa que ni havia somniat mai que es fés a mà. Bona acollida per part dels obrers i dels encarregats, els quals ens passen la consigna única: “a poc a poc”. A la sortida, recordes aquell ramat de xais i gent que surten del metro en el film del meu amic Charlot? Doncs, igual. Camines, millor dit, corres, amb el nas enganxat a l’americana del que tens al davant. Compro una boina i una bufanda sense cap por de que un gendarme s’interessi per la solidesa del meu passaport. Al vespre, vaig voler seguir el poble i, malgrat la boira, o potser per la boira, em féu un gran efecte; el Quai de la Corrèze, sobretot.

Tenim els dies molt ocupats. Treballem deu hores, però hi ha els trossos d’anar i venir, una puntualitat exagerada, perquè cinc minuts abans, ja has de ser al peu del cargol amb la roba canviada, la fitxa marcada al rellotge-control, i haver bescanviat un centenar d’encaixades. Als dos dies, contra el que esperava, ja gravava l’acer com un especialista que feia vint-i-cinc anys que hi era, i que no volia pas creure que no ho hagués fet mai. Mengem i dormim una mica millor que al Camp. El dia que tinguem diners ens deixaran anar a l’hotel que vulguem; de moment no n’avancen cap, però ens obliguen a dutxar-nos sovint. Podem anar al cinema i fer el vermut quan ens plagui.

El treball no mata; vénen notícies poc falagueres sobre la marxa de la guerra, però ningú no s’immuta. Hi ha una confiança esgarrifosa. Un dia pregunto si hi ha refugis en cas de bombardeig i em miren com a un boig. Constato les diferències més essencials dels francesos en relació amb nosaltres. Per exemple:

Les dones    valen més

Els homes   molt menys

El paisatge   millor

El clima      pitjor

El caràcter   més bo

El formatge excel·lent

La fruita      zero

El vi  més, i més dolent

L’aperitiu    més, i més bo

Els gossos   més estimats

Els paraigües no hi caben

El cel          núvol tot l’any

El sol          no n’hi ha

Els bistecs   més gruixuts

Les idees     esbravades

El diner       es fa córrer

Els capellans trempats

Els militars  alto!

Trens i autos atapeïts

Les xinxes   moltes

Les bicicletes ja hi neixen

La cuina      un cel

Les comunes   una merda

Per ben explicar-te tot això, em caldria fer un capítol per cada cosa i veuries que si en algun lloc la nota de color sembla carregada, en la gran majoria m’he quedat curt.

Vingué el teu sant; la festa del muguet. Recordava tots els aniversaris; el nostre casament, la naixença dels petits, els fets més normals de la vida de cada persona, i que a nosaltres ens fan patir més perquè hi donem més importància. Cada nit, cada nit, no puc adormir-me sense que hagi pensat en mil sensacions que no voldria. I els cigarrets desapareixen l’un darrera l’altre.

Tip d’aglomeracions, acantonaments, companyies en el millor dels casos poc abellidores, així que vaig poder em buscava una dispesa on no hi haguessin espanyols: era ja una mica difícil perquè començaven a baixar gent de Bèlgica i del Nord. Se’n deia l’Hotel Chèze en un raconet de vora la Catedral, molt bonic per l’emplaçament i d’un ambient teatral: si no fos que no hi donaven menjar s’hi hauria estat bé, però les racions eren tan limitades…

Per adobar-ho, vingué la notícia de l’esfondrament del front. Dotze hores de treball: els francesos feren una mica de cara però no s’hi amoïnaren pas. És clar que això de no poder anar a pescar el diumenge era tot un drama, però si els hi haguessin dit que abans d’un mes haurien estat liquidats, i que abans de quinze dies, la Manufactura podia ser bombardejada, encara ens haurien escopit a la cara: “Que potser us penseu que és Espanya aquí?”. No ho deien amb agror però creien el que deien, ingènuament. Un dia l’encarregat va preguntar-me quants habitants hi havia a Barcelona, i després s’interessà per si s’hi venien corbates com a Tulle. “És veritat que allà fan corridas de toros per tots els carrers?” “I les mantillas de les dones?”. Això era el nostre pa de cada dia mentre seguia observant la consigna de treball: “a poc a poc”.

Més de pressa del que haurien volgut, certament, començaren a baixar de Limoges, de Clarmont, quantitat de cotxes amb els seus matalassos al cap. Les caravanes devingueren riuades. És veritat que evacuen París? Sobtadament, les sirenes. Alarma! Ja la ballem! S’havia previst per un cas així la instal·lació de les cinc o sis mil persones en un prat descobert que hi havia a cinquanta metres de la fàbrica, i que es tardava prop d’un quart per arribar-hi. La gent hi anà tranquil·lament i s’assegueren còmodament per veure l’espectacle. Al cap d’una estona pujaren uns soldats i instal·laren uns fusells per abatre avions, els quals, plegats cabien dintre un morral. Vaig agafar una ràbia indescriptible i després una por física terrible. Era aquella la defensa prevista? Precisament la Manufactura estava situada de meravella per obrir uns refugis eficaços a dins mateix de la fàbrica amb un mínim de temps i de despeses. Es tractava de gratar a peu pla una costa llindant, i al cap de deu metres ja haurien tingut una cinquantena de metres de muntanya que ens haurien protegit. Al cap de dos dies la segona alarma portà aparellada la presència de tres avions que volaren a tocar de les teulades. Els soldats obriren foc amb fusells i pistoles: podien, per la distància, però no en tocaren cap. Després, es comprovà que eren avions francesos.

Aquella olla em capgirà els nervis, i amb permís o sense, em prenia sovint uns dies de repòs. Però la riuada de cotxes i camions, gent que començava a dormir per portals, cafès, per marxar al cap d’unes hores, m’anuncià el final per a molt aviat. París caigut, la cosa podia durar únicament uns dies. Encara hi havia infeliços que asseguraven: “Però el Massís Central és inexpugnable”. Ara ja eren bicicletes, carretons, els militars d’Estat Major. A l’Hotel Chèze era una disbauxa; tothom acampava allà on podia. Nit i dia, camions de soldats, tancs, reflectors, l’artilleria, tothom prenia la direcció de la carretera de Brive, per fer què? Els coronels hi eren a dotzenes, els oficials a milers. Ningú no perdia el temps saludant. Els cafès tancats, la multitud seia per terra. Jo anava metòdicament a la “Manu”, i m’havia fet el propòsit de no moure’m passés el que passés. Un dia, anant a dinar, veig un general tot sol, amb un bidó de benzina a la mà i una barra de pa sota l’aixella.

Al cap de set dies d’aquest terrabastall, la cosa s’aturà en sec, i Tulle esdevingué completament deserta. Notícia de la demanda d’armistici. Als tallers de la M.A.T. tothom atura el treball, la gent fa “belottes” (joc de cartes), i les dones segueixen les seccions buscant qui els faci un anell d’acer inoxidable, abans no es tanquin les portes, cosa evidentíssima. Encara no l’has perdut l’anell que vaig fer per tu?

Estava completament decidit a esperar els alemanys. Marxar, per què? I per anar on? Els carrers eren deserts, i jo estava completament segur que al moment més impensat veuríem les forces motoritzades d’ocupació. Però es decantaren d’un costat cap a Bordeus, i de l’altre cap a Marsella, potser per donar raó als pobres diables que asseguraven que el Massís Central no seria ocupat.

Tanquen la fàbrica d’armes i ens despatxen. Vaig escriure’t sentint tota la importància del moment, i demanant-te si podia venir al teu costat. No teníem papers perquè l’única certificació de la “Manu” quedava sense validesa. Esperant la teva contesta vaig treballar uns quants dies de joier, amb unes eines molt rudimentàries, però al capdavall, del meu ofici. De mica en mica, començaren a tornar a pujar en direcció al nord cotxes i bicicletes que havien marxat, ningú no sap el per què.

El dia 12 de Juliol, ordre de concentració dels espanyols a la nostra antiga instal·lació de Cerice: jo espero que ens portaran a un Camp, però no em dóna la gana de provar sort, fugint. Hauria pogut anar a Brive on hi tenia coneguts, intentar prop del teu germà a Clarmont d’Erau, però tinc una apatia forta i només espero amb il·lusió, naturalment gratuïta, que tu em cridis al teu costat. Abans d’anar-me a tancar, liquido una mà de roba, en compro de nova, distrec una estona els ulls amb les banyistes de la platja de l’Stade, magnífiques de cuixes i d’inconsciència, i em presento voluntàriament.

 

La 191 C.T.E.

Altra vegada la palla, el dormir a terra, el cante jondo, els polls, i les heroïcitats de Comitè. Com a variant, aquesta vegada els nostres escarcellers son algerians i tunisencs amb una pudor que empesten. A les nits eren ells mateixos que feien unes danses guerreres i religioses amb una gran seriositat. Jo em revenjo menjant uns talls de carn com el puny, banyant-me en un rierol i llegint com un ximple. El dia 19, ordre d’ingressar en una companyia de treballadors. Què serà això? Maletes i avall. Amb un carrilet semblant al de Manresa-Berga, ens porten a Le Lonzac, on hi ha el depòsit de tots els arreplegadissos, procedents de companyies perdudes i altres naufragis. Et repeteixo que era molt fàcil escapolir-me i instal·lar-me a qualsevol lloc, perquè el desgavell del país ho permetia tot i per un cert temps; però malgrat veure-ho clar, no en tenia cap ganes.

Baixàrem del tren; el temps de dir dues paraules en francès i em fan secretari de la nova companyia que formaran. Això em permeté, així que arribàrem a l’acantonament de Fargeas, mentre els homes s’entaforaven per trobar un lloc per pallisses i estables, de fer-me valer el càrrec davant d’uns pagesos esverats i dormir en un llit ben tou. L’endemà, el capità francès que residia a Le Lonzac, i per tant a quatre quilòmetres d’allà on érem, pujà a donar-me ordres i ja no el vam veure més. Enrolats militarment, jo era l’amo i responsable de tots aquells homes, calia donar-los menjar, instal·lar-los, posar pau i escoltar tots els drames de les dones i les criatures que vingueren tot seguit amb ells. “Que yo no me desnudo delante de tantos hombres”, “Miri, Prat, que a la nena la llet de vaca no li prova”, “Que te pego una hostia!”.

Ja em coneixes de caràcter, oi? Doncs tot això ho feia perfectament bé i mai no vaig tenir mandra ni por per encarar-me amb l’assumpte que fos. A estones era divertidíssim i sempre hi havia, cal dir-ho tot, els avantatges de dormir en un llit acceptable, de reservar-me el subministre en fred per fer-lo coure com volia i el de conèixer mil tafaneries humanes. A més, tenia temps per llegir, per emborratxar-me de paisatge, per no oblidar l’anglès. A les tardes, per una selva de “fogères”, anava al poble de Le Lonzac i despatxava tota la paperassa oficial. Allà no es treballaria: era el dipòsit d’organització per anar ningú no sabia on. Feia sovint el vermut i algun dibuix del natural.

Els espanyols de les antigues Companyies –ara era la 191– muntaren un futbol per fer gaudir aquells correziens com mai a la vida no ho havien fet. El barri jueu de Fargeas és un racó de França dels més miserables amb les seves teulades de brossalla, sopa de sègol, i formatge blanc. Ni patates, ni vi, ni una verdura; no s’hi fa res allà: només unes immensitats de fenc i quatre bolets.

Cada tarda, d’una casa del mig del bosc, m’esperava una nena d’uns dos anys, bonica com la nostra Maria-Neus per cridar-me així que em veia: “Ça va, monsieur Pat? Faites-moi un dessin”. (Fes-me un dibuix). Un dia no la vaig veure, i quan em digueren que els seus pares l’havien reclamada de la zona ocupada, vaig trigar més estona a adormir-me aquella nit: era una joguina aquell nano. En aquells dies, estava llegint les angúnies del senyor Napoleó Bonaparte exiliat i demanant inútilment de poder veure el seu fill. Per força jo havia de trobar-hi ressonàncies. Jo també sofria; però, no havia promès d’aguantar, per ventura? Tot plegat, venia un pagès esgarrifat perquè els espanyols li havien tallat una alzina, i la gatzara que s’armava em feia oblidar per uns moments de vosaltres.

Després d’ordres i contra-ordres, es fixà pel dia 12 de setembre la marxa cap a un poblet de la Dordonya. Calia fer una vintena de quilòmetres a peu fins a Uzerche, agafar el tren fins a Limoges i baixar per l’altre costat, gairebé tocant la línia de demarcació fixada pels alemanys.

 

La 168 C.T.E. a Vaunac

El dia 12, de bon matí, la nostra 168 Companyia, perquè ara ens havien canviat el número, després de carregar camions, carros, fer una revista amb el seu discurset, emprenguérem el camí. Les dones més coratjoses acompanyaren els seus homes durant un bon tros; després es besaven, i girant els ulls en els revolts, podies veure uns mocadors petits que feien adéu i que plegaven una llàgrima.

Feia calor. Jo portava l’abric posat i una motxilla penjada a l’espatlla. Vaig arribar a Uzerche ben tou. No hi ha dinar; només una mica de cervesa pagada per avançat. Ni esma per anar a visitar el poble, i això que diuen que és bonic. El temps de fer un tren especial, muntar-hi tots els trastos, cavalls, cuines, homes, i cap a Limoges. Un tren rapidíssim. Jo vaig en un cotxe de passatgers amb el tinent i la seva família. Limogesapareix com una gran ciutat; penso amb les porcellanes i els esmalts. Arribàrem amb l’ordre de no moure’ns de l’estació fins l’endemà al matí. L’estació de Limoges comença a semblar de debò. Al vespre vaig sortir a donar un tomb, i puc veure la Catedral –una de les meves manies– i els principals carrers amb una infinitat de comerços. Molt graciós tot; hi ha porcellanes i esmalts fins i tot en els terrissaires; cafès, capellans, tramvies, flors, i una Komandatur d’alemanys molt mudats. Vaig sopar-hi i no trobant cambra per dormir, vaig haver d’anar a dormir al tren. Abans, però, et vaig escriure una postal.

Em va ser impossible aclucar l’ull per la incomoditat i per una fresca exagerada semblant al fred viu. Ja tornem a ser a l’hivern? El meu abric féu miracles de servei. A dos quarts de deu, del matí de l’endemà, tornem per allà on hem vingut, i trencant cap a la dreta passàrem La Coquille, cap a Tiviers. Entremig, dinàrem, fent un atur –la cuina funcionava damunt d’un vagó- perquè un cap d’estació es negà a fer una maniobra puix que ell també havia de dinar. Començàrem a veure alguna vinya, i a Negrondes, final.

Llista, formació, tres quilòmetres a peu, enrera, i deixant la carretera general de Périgueux a París, ens dipositaren en un poblet, que en deien Vaunac, de mitja dotzena de cases però on no es veia ni una ànima.

Perspectives esgarrifoses; vaig haver d’entaforar dos-cents homes en una pallissa on no hi havia ni tan sols llum; l’un damunt de l’altre com moltons. Em quedaven francs, i amb l’excusa del càrrec, vaig trobar bona taula i bon llit en una casa particular. L’endemà muntaren el Comandament Espanyol en una caseta independent. Era una sola peça de sis o set metres quadrats que ens servia de despatx, menjador i dormitori. Ens donaren una bona estufa i cuina, uns llits d’ex-refugiats alsacians, i altra vegada començà la feixuga tasca del no fer res: sí, retre i donar ordres que ningú no complia, omplir paperassa mentre la gent es feia un tip de despullar ceps i castanyers. Vaig perdre-hi perquè en tenir els caps francesos a la vora, no era tan lliure, i perquè calia menjar del que menjaven els homes; poc i dolent per bé que pots suposar que els cuiners sempre em feien una diferència.

Aprofitant que un home va anar a Tiviers, vaig encomanar-li sense cap esperança que donés un volt pels argenters, i va anar tan bé que l’endemà ja hi pujava amb les maletes. Dubtes i regatejos de Mr Viaud; m’ofereixo a treballar a preu fet, i m’hi quedo. La primera feina, gravar un cobert. Ja saps la ràbia que em feien i, després de tant temps, vaig témer que sortiria per la finestra. Res d’això; encantats, i jo també. Vaig sopar meravellosament, i no et dic res del dormir. Ja sé que explicar-te tot això és ridícul, però no saps la importància que aleshores calia donar-hi: el normal era jeure sempre per terra, i el nostre plat un pot de llet buit.

Vaig canviar d’hotel perquè quaranta francs de pensió hi havia dies que no els feia. A l’Hotel Saint Roch -com vas trobant, estimada, l’adreça de les cartes que has tingut la paciència d’enviar-me-, igualment bona cuina i una cambra més petita però molt íntima amb un gran mirall i visillos “fets a casa”. Ja m’havia guanyat la confiança de la família Viaud, i ja em deixaven fer peces noves i tot. Llàstima que no tinguessin eines.

Tiviers era bonic també, i allà vaig constatar un doble misteri: veus un poble i tu aventures que tindrà, per exemple, deu mil habitants; no n’hi ha pas la meitat. Famílies poc nombroses i cases baixes, comprens? El fet de veure tanta gent pel carrer? Són, simplement, els forasters que viatgen. Qualsevol vila de França, sense els passa volants és un cementiri. Els dissabtes, jo anava al cinema, i els diumenges a missa. M’avorria un xic, però ho preferia a la companyia de tants i tants a qui res no em lligava. De vegades, en havent sopat, escoltava Ràdio Andorra, tant si ho creus com no. Tinc un bon record d’aquell hotel; una gent simpatiquíssima amb mi.

Tot d’una, m’escrigueres dient que estaves decidida a venir. Com volies que jo et digués que mai no hauria pogut imaginar-te fent la vida de les dones d’alguns coneguts, dormint elles i la quitxalla pels estables, sense un tros de sabó, i parant un pot de llauna a la cua d’un ranxo militar? Vaig passar uns dies terribles. Temia que d’un moment a l’altre em telefonaries des d’alguna estació perduda dient que ja havies arribat.

Per postres, Madame Viaud, m’empenyia perquè et fés venir. “Vous allez vous débrouiller. Vous verrez”. (Ja us en sortireu, ja ho veureu). De poc més, l’engego. “Vostè es veu capaç de treure’m de la Companyia i fer-me fer papers?”. No, això no, pobra Madame Viaud. Ella ho deia de cor però no sabia de què anava. Només em prometia feina.

I jo, viure al marge de la llei tampoc no ho volia fer. A mi i a vosaltres ens haurien dut a un Camp altra vegada separats. Per un costat, dintre la Companyia amb mi, la misèria. Per l’altre, el risc era massa gran. El cap em donava voltes, i a còpia d’il·lusions i de somniar possibilitats remotíssimes, avui puc dir-te que, fins i tot, vaig mirar-me una caseta per si un dia us presentàveu a Tiviers.

Així vaig passar prop de dos mesos fins que m’assabentaren que novament la Companyia marxava. Acabo la feina, i després d’agrair totes les fineses, vaig pujar al tren per tornar al meu lloc. El dia abans de marxar vaig descobrir una testa romana de marbre. Records per a Madame Viaud.

Vaunac estava una mica canviat. Pluja d’hivern. La nostra estufa no parava mai. De la nostra agrupació ara en dirien el 653 Grup, i la manaria un capità. La meva incorporació no fou acollidora. Em guanyo una bronca perquè encara que havia sortit a treballar amb permís, sembla que, al seu parer, vaig abusar-ne. Mengem grans quantitats de rovellons i els pagesos d’aquí els creuen verinosos.

Ara se’n dirà Agonac de la nostra nova residència: quinze quilòmetres més avall direcció Périgueux. Em donen una dotzena d’homes, un carro i un ruquet per anar a preparar el nou acantonament. Marxem el dia 11 de novembre. Sembla que hi hagi una especial preferència a fer-nos marxar en dates assenyalades. Potser és una mania meva de recordar-me’n. El que no és una mania és que plou cada vegada.

 

El 653 G.T.E. (Grup Treballadors Espanyol)

Emprenguérem la caminada ben abillats militarment. Dos dies abans havien repartit roba nova i bona. I ben ferrats, bandes, jerseis, i unes capes impressionants, tot d’un caqui uniforme, ja havíem perdut aquell aire de gitanos o de gent que la policia acaba d’enganxar en deu llocs diferents. Perquè cal que sàpigues que ara dependríem del Ministeri del Treball. Fins aleshores depeníem de Defensa Nacional, i per això anàvem de paisà. Ara que els caps i l’organització serien civils, ens equipaven militarment. Costa d’entendre-ho, però és igual, no t’hi amoïnis.

Algunes vegades deus haver pensat com m’ho he fet per anar vestit: me n’ha sobrat sempre. Tinc encara uns mocadors planxats de les teves mans; i bé que les qüestions d’elegància he hagut de deixar-les molts cops de banda, m’he previngut pel dia que tornés a presentar-me davant teu. Se’m marquen ja unes arrugues a la cara, i uns cabells blancs comprometedors s’inicien en els polsos. La gent em diuen que aparento molt més jove, i jo els agraeixo la finesa.

En arribar a Agonac, trobàrem un tinent que ens esperava entre mitja dotzena d’aperitius. Posàrem els homes a fer la neteja de l’acantonament, que seria en un gran celler, i jo vaig espavilar-me a triar un lloc per a mi. Fou a casa d’una senyora manefla però d’un cor d’àngel: recordaràs el nom de Madame Barbut. Va cedir-nos un menjador esplèndid com a despatx i una cambra amb dos llits espatarrants. Em va donar per dinar, sense voler acceptar res, dues costelles de vedella, les més grosses que hagi vist en la meva vida.

L’endemà vingué la gent. S’improvisaren uns treballs a la carretera i al bosc per tapar l’expedient, i ens donàrem, després de tot, una bona vida. Vaig visitar un castell molt interessant i, tot seguit, els partits de futbol desvetllaren l’atenció, i ens presentaren com a civilitzats. Férem uns àpats formidables entelats, massa sovint, pel record que potser vosaltres no menjàveu. A estones feia algun anell que m’enviaven de Tiviers, i així matàvem els dies.

Sobtadament, com moltes de les meves decisions, se m’ocorregué que podia anar a veure els teus germans a Clarmont d’Erau. Teníem en aquells moments un capità molt llunàtic, el qual després de prometre’m el permís, es va repensar en el moment de donar-me’l. Jo, ja m’havia fet el pensament i vaig marxar amb un permís fals. Per Périgueux, Agen i Toulouse, en l’exprés que baixava de París, vaig tenir ocasió de lluir la capa i uns mitjonets blancs cargolats damunt les sabates ferrades. Narbona i Béziers, acabament de tren, per a mi. A les quatre de la matinada, encara trobo lloc per dormir i l’endemà, mentre esperava la combinació d’autobusos, vaig voltar per Béziers tant com vaig voler. Molt bonic Béziers, fins i tot una mica de sol que el vent féu sortir, vulgues o no.

Els teus germans no sabien res de la meva sortida i es quedaren de roc. Petons, abraçades, i tot seguit, farcellets, bunyols, tartes i ous farcits: ja coneixes la flaca d’en Joan. Vaig estar dos dies a Clarmont, el temps per conèixer les angúnies dels refugiats que no estaven en situació allò que se’n diu regular. Vaig veure vinyes i el mar. No vaig voler anar a Montpeller on, segur, els prohoms de cafè, futurs presidents de barriada, haurien provat d’orientar-me amb la darrera mentida de moda. Eren els temps de la historia de Mèxic, de la qual, amb tots els respectes, no havia volgut saber-ne mai res. Férem unes fotos i vaig retornar, un xic preocupat per quan arribaria a Agonac. Novament a Béziers, vaig veure un cirabotes, fet insòlit, ací. Vaig agafar el tren de migdia, confiant arribar la mateixa nit.

Parada de dues hores a Toulouse, la qual aprofito per veure la vila. Gran; no s’assembla de res a Barcelona per bé que hi ha algun carrer que recorda la gràcia vuitcentista de la plaça Reial. Cafès, sobretot. I uns tramvies com bressols. L’estació de Toulouse té uns passos subterranis. Vaig assabentar-me que el tren moria a Agen; seria divertit. Vaig arribar-hi a les 10 de la nit, fosc com una gola de llop –el dia abans hi hagué un bombardeig allà a la vora– i vaig trobar, després de moltes recerques, al fons de la vila, una cambra en una casa de cites en la qual vaig fer-m’hi sospitós perquè anava sol: “Pas d’histoires, vous-savez? Cette maison est sérieuse”. No et parlaré pas dels centenars de taques que hi havia als llençols.

Fred a la nit. Les primeres candeles de glaç de l’endemà –érem a darreries de novembre– em feien saber que ja érem de bell nou a l’hivern. Périgueux i Agonac; bronca de l’amo i perill de perdre el lloc per la meva falta evident d’haver marxat sense permís. A darrera hora no passà res. Seguiren els bons àpats, i gràcies a un flirt mig sentimental d’un company amb la néta de la mestressa, les atencions es multiplicaren. Per Nadal, tovalles brodades, vi vell i un dinar de qualitat. Vaig mudar-me amb el pensament que dinaria en família.

Vaig treballar uns dies a Périgueux del meu ofici, i la visió dels aparadors plens de joguines em recordaren amb quina il·lusió rebríeu una cosa per a la quitxalla. Fou el Gabi, un trenca-closques, i uns contes. Els maldecaps que em costà l’enviar-vos-ho no s’acabaren mai. Formalitats de paperassa. Al cap d’un mes encara m’escrivien de la duana de Portbou, millor dit de Cerbère, aconsellant-me fer una demanda d’exportació a Vichy; tot plegat, ben pesat. L’únic que m’interessava és que vosaltres no n’haguéssiu de pagar ni cinc, i després vaig saber que us varen exigir unes pessetes per poder tocar el paquet.

La gent del Grup, passava el dia cantant al volt de l’estufa, i algun malintencionat tingué la idea d’organitzar seriosament una coral de la que, forçosament, en Prat seria el director. Ja tens, doncs, asturians i malaguenys bramant L’Empordà i Muntanyes regalades. Entremig, hi hagué un fet important: el canvi de capità francès produí tot seguit una atmosfera d’eufòria, i així nasqueren uns festivals, i unes condicions artístiques desconegudes. Cantors, dansaires. Es muntà una revista i la pobra gent d’Agonac que no havia vist mai res, quedaren meravellats.

Jo, a més dels assaigs, vaig dirigir sis o set concerts amb una barra fantàstica.

Després d’una festa per als infants, vaig tenir una crisi i durant dos o tres dies vaig creure que me n’anava. El cor em fallava i estava segur de morir-me. Totes les atencions que vulguis de la pobra Madame Barbut i de la seva família. Em cuidaren com a casa i la convalescència fou una nova primavera. Em parlava sempre de tu i dels petits, i bescanviàvem unes llàgrimes de beneiteria pura. El Chef m’oferí una convalescència de dos mesos en un sanatori molt ben instal·lat, i que jo ja coneixia per haver-s’hi mort un company. Em va semblar que no n’hi havia per tant, i així que em vaig veure les orelles, vaig voler aprendre d’anar en bicicleta. No riguis, però és veritat. Ara no en sé gaire, però ja segueixo com la majoria.

A mig març, circula el rumor d’un nou canvi. Vam fer els darrers festivals a Negrondes i a Tiviers, i tot seguit el gran terrabastall de traslladar el Grup cap a la Corresa. Égletons seria el nostre nou lloc. Plor i gemecs “chez Barbut”, però, finalment, un dia el tren va emportar-se’ns a tots. Deixàrem Agonac amb una certa recança i la gent d’allà vingué a fer-nos un comiat, francament exagerat, de simpatia i cordialitat.

 

Égletons

Per Périgueux, Brive i Tulle -velles coneixences- vaig arribar al país dels senyors Spinasse i Moneges: el primer, és un polític de professió; el segon és fabricant de licors de segona o tercera qualitat. A Brive i a Tulle vaig poder-hi recordar les nostres tragèdies de l’any anterior. Égletons és un punt alt ple de boira i d’arquitectura de gust, desproporcionada amb la densitat de la població. Grans escoles, una sala de festes funcional, un gran estadi, i, no cal dir-ho, bistrots (tavernes) per tot.

Era a primers d’abril, i el fred era viu i es va mantenir així fins al juny. Tan bon punt vaig arribar m’obligaren a fer de comandant espanyol del Grup, cosa que, de fet, ja havia exercit sempre, tot i que no en tenia la responsabilitat directa. Férem una gran desfilada militar per portar una corona als morts del 14-18 i a mi, per dintre, se m’escapava el riure de pensar com, amb les meves simpaties per la disciplina, les circumstàncies m’obligaven a manar una força formada, la majoria, per antics elements de l’exèrcit de casa.

Els homes del Grup guanyaren amb el canvi; jo vaig perdre-hi. Ara seria obligat a fer intensament vida de caserna. Era una barraca nova, però. Vingué treball de debò, ja que és un país de boscos i hi ha grans empreses forestals. Sortiren equips per ací per allà, i jo tenia un despatx amb tots els fitxers, cartells d’anuncis i elements per dur-ne el control.

I així, estimada, encara dura fins el moment que escric. Faig una vida monòtona, però que em deixa espai per a les meves cabòries i per poder-te escriure lliurement des d’un lloc còmode. Entremig hi ha hagut fets. La tramesa de treballadors a la zona ocupada pels alemanys, una gran festa en honor del Chef pels seus cinquanta-sis anys, i en sortir de la qual un home volia matar-me -cal excusar l’estat de nervis de la majoria-, però que avui ja tornem a ser més amics que mai.

I ara ja et puc dir, estimada que, a grans trets, t’he recontat el meu pas d’aquests dos anys llargs. Encara provaré de fer-te’n un resum de dates:

 

6.2.39       Passo la frontera pel Perthus. Cap a Argelès.

12.2.39       M’escapo del camp. Perpinyà.

2.3.39        Em tornen a Argelès.

15.3.39       Cap a Bram (polls, tristesa i misèria).

14.5.39       Montolieu (poesia, anglès i àpats).

2.9.39       La guerra. Tornada a Bram.

4.11.39       Septfonds (fang, fang i fang).

26.1.40       Cap a Tulle. Manufactura d’Armes.

12.7.40       Concentració a Cerice.

16.7.40       Cap a Le Lonzac a una Companyia

de Treballadors.

12.9.40       Vaunac, per Uzerche, Limoges i Tiviers.

20.9.40       Treball semi-lliure de l’ofici a Tiviers.

11.11.40      Agonac (clima d’art i de rucades).

2.4.41       Égletons per Périgueux, Brive i Tulle.

 

 

18 d’agost del 1941

He passat quinze dies a Périgueux treballant del meu ofici. No sé si t’havia parlat gaire d’aquesta vila. Périgueux, de moment, és brut i, per tant, típic. Vila molt vella però que té uns raconets magnífics. He seguit unes colzades de riu d’una dolcesa impressionant: Barnabé, per exemple. El barri romà de Vezanne està bé. Hi ha totes les influències posteriors: del bizantí, gòtic, renaixement, de Fénélon i de Montaigne, perigourdins il·lustres. Es una vila un xic carregada d’història i d’humitat. El patois d’ací, com el de Tulle -sembla que el llemosí havia abarcat molt-, recorda encara el nostre català.

En quinze dies, he fet quaranta-dos segells entre d’or i plata, cap d’igual. Mr Bouix està que no hi veu de cap ull, i vol fer passos per treure’m del Grup i donar-me un contracte ferm de treball. Si això es confirmés, seria l’hora de demanar-te a la meva vora. He passejat en bicicleta, he anat al cinema com un senyor qualsevol, i amb l’hereu de la casa hem llogat una barca. M’han donat molt bon menjar i, en aquests moments en què tot s’escurça, no saps el valor que té. M’escriuen que a Égletons un home s’ha penjat, fent constar al senyor jutge que era degut a la manca de vi i tabac.

 

21 d’agost del 1941

No puc acabar-ho de creure. He rebut carta teva i em dius que véns a veure’m. Serà possible? Ja veus l’esperit amb què he començat aquest quadern: amb una mena de seguretat que no et veuria més; que qualsevol dia, em trobarien cargolat com un cuc, i que seria un o altre qui et donaria compte de les meves angoixes. Quines noves em portaràs? Pero és que serà possible de veure’ns, demano?

 

27 d’agost del 1941

És demà. Però no et veuré; n’estic segur. Els nervis em fan de les seves i em cal reconcentrar les energies necessàries.

 

2 de setembre del 1941

Avui no caldria escriure res, estimada. Era encara ahir que et tenia als braços, que vam fer-nos la darrera besada, al peu d’aquell camp de rostoll, a cinquanta metres dels carrabiners, i que tu, a mesura que el revolt del camí s’acusava, m’anaves fent adéu amb la mà. Fins que, fatalment, altra vegada, la separació.

Ens hem vist. Torno a ser a Égletons, i estic encara sota el xoc de la nostra entrevista. Ha estat possible, estimada. T’he retrobat, potser m’equivoco, tal com t’havia somniat, potser una mica més experimentada, i això em dóna confiança que el nostre proper retrobament ja serà el definitiu.

I d’en Dionís, què te’n diré? A mesura que hi vaig pensant, em sembla extraordinari amb quina facilitat va adaptar-se al meu costat, amb quina seguretat em deia papa, i amb quina llibertat ja vaig atrevir-me a clavar-li un bolet. És un miracle el què has fet.

Tinguem confiança, la més absoluta. Ara, torno a esperar carta teva dient-me que has arribat feliçment. Estic content i porto la teva imatge dintre meu com si talment hagués fet la “primera comunió”. Fa deu anys, exactament, que ens férem retratar, sols, per primera vegada, vuit dies abans de casar-nos, no sé si ho recordes, estimadeta. I pensar que encara, això et va semblar un gran atreviment perquè la teva mare no ho sabia. Tinc una mena de pudor de les meves paraules i no goso escriure-les. Faig punt final perquè no voldria amb alguna involuntària irreverència, tacar, ni entelar, aquesta visió, aquesta sensació de puresa que he guanyat en els nostres tres dies inoblidables a Osseja.

 

14 de setembre del 1941

Tinc, fa uns dies, la teva postal i estic esperant la carta que m’anuncies. Estic cada dia més aconsolat puix que t’he vist, i encara que hagi estat en petites proporcions he pogut donar-te diners a la mà. Quan ens tornarem a veure? Tinc confiança que serà dintre de poc; dintre de poc d’una manera relativa, és clar. He fet molts projectes, però la sola bona solució és la de tornar jo a casa.

Avui he rellegit les pàgines d’aquest quadern i m’ha sorprès la gran quantitat de faltes i la incoherència de molts passatges. He perdut la gràcia d’escriure amb naturalitat i de fer-me entendre. Tu seràs prou llesta, però, per saber llegir entre ratlles. Exactament com dins del meu mal caràcter hi has pogut trobar alguna cosa d’aprofitable, puc ben esperar que en tot aquest garbuix d’impressions hi veuràs poc o molt de clar. Per exemple, el meu pensament per tu.

 

19 de setembre del 1941

Avui em caldria escriure amb tinta vermella, deu anys! Com caldrà anomenar l’aniversari de les nostres noces? Noces de llauna? Fins avui he esperat carta teva i no n’he tingut, i no en vull passar ànsia, ni imaginar res desagradable. Espero per demà carta teva i si no, com una amenaça, t’escriuré jo.

No provaré pas de fer-te una història de la nostra vida perquè la portes ben present dins la memòria, exactament com jo. Retinc les emocions especials aparellades a unes dates si fa o no fa així:

 

Any 1927

Malgrat la nostra coneixença, “la nostra coneixença” en la meva malaltia.

 

Any 1928

Els meus dubtes de llançar-me a fons. El viatge a Sant Llorenç. La pintora de Sabadell.

 

Any 1929

“L’Om”. Els projectes de casar-nos. Les enrabiades de consuetud.

 

Any 1930

El famós afer de l’Orfeó. L’anell. M’estableixo al piset del Born. L’ajuda Reguant.

 

Any 1931 (el bo)

Els maldecaps dels mobles. El 19 de setembre, no recordes? Joncadella. El sermó de mossèn Domènec sobre el divorci. El cotxe amb els tiets de xofers. El dinar i els recordatoris. El canvi de roba al carrer Nou. Respecte i una mica de por de la teva part (recordo que uns anys més tard em retragueres que ni tan sols vaig besar-te en aquells moments). Barcelona. El pis d’en Valentí al Poble Sec. Alady i Blanca Negri. Una nit sense dormir. Hotel Espanyol, o millor, Fonda Espanyola. Aquell plat de calamars de cal Joan. Mallorca: abans, por del mareig. Embriaguesa del paisatge. Sóller, les Coves, Pollença, Formentor, Valldemosa, no s’acabava mai. Tu t’arreceraves vora de tots els desconeguts perquè no et vegessin enamorada de l’home. Després, el nostre piset del Born i l’angúnia de fer pocs diners. El primer dia de fer-me el dinar, no ens poguérem menjar uns popets, i tu et vas fer un tip de plorar.

 

Any 1932

Un “Llibre Verd”. Canvi de pis. Sembla que la Maria Neus té ganes de venir. L’accident del pare i la seva mort. La nena.

 

Any 1933

El treball vora el Moisès. Angúnies econòmiques. Els dinars a casa els pares es prodiguen. Em deixo enredar per la cosa pública. Volen fer-me regidor de l’Ajuntament.

 

Any 1934

No me n’he pogut escapar. Tinc temps, però, de fer titelles i cantar cancons per a la Mª Neus. Les Colònies Escolars a Pineda i a Berga. Problemes entre el papa i en Reguant. El Grup Escolar Renaixença. Projecte de la botigueta. El meu atac de cor. Règim Ferrer Solervicens. El 6 d’octubre. Hospital amb Sor Ramona. Presó Model. El matí de Nadal a casa en Valentí.

 

Any 1935

La botigueta del “papa”, com deia la Mª Neus. Excursions matinals de pesca i bany. La nit de Sant Joan a Sant Joan. L’afer Reguant segueix. Calafell. El calaix no va prou com cal. Es cala foc a la botiga. Deixaré l’ofici?

 

Any 1936

El merder electoral em torna a l’Ajuntament. Projectes amb l’Esteve i en Montplet. Ca l’Ametller. Liquidació del negoci. Liquidació afer Reguant. Busca de pis a Barcelona. Els ballets russos al Liceu. L’alçament militar. El nostre trasllat a la capital. El trasbals de la situació. Ara, és en Dionís qui s’hi empenya. Barcelona a les fosques. Tu te’n tornes a casa. Viatges amunt i avall. Les primeres alarmes.

 

Any 1937

Els primers bombardejos. Romanço d’amor i de guerra. La cambra del carrer de la Canuda. El nen. Vacances. Viatges amunt i avall. Pis al carrer Viladomat? Deixem el de Marina. Mobles a can Martí.

 

Any 1938

En Tasis em reclama. El pis d’en Roig al carrer d’Urgell. Nits de fanalet i de por. El cinema Nic. Bones hores. Males hores que el nen dóna. Manresa-Barcelona i Barcelona-Manresa. Un germanet d’en Dionís i la Mª Neus vol fer-los companyia però se’n desdiu. Clínica de les Josefines.

 

Any 1939

La nostra darrera nit. Un interrogant.

I després, t’he recontat la “meva” vida ja; s’ha acabat la nostra. No ha estat pas feta únicament a base dels episodis esmentats. Hi falten, per ésser impossible escriure-ho, aquells moments, aquella llagrimeta, aquell no acabar de tenir-me confiança, la gelosia de tot, la por de perdre’m, el somriure dels nostres fills, tot allò que no es pesa amb unes balances, i que no es recorda pas pel poder d’una ploma. Estimada! Et prometo uns deu anys millors. Si no fos així, no seria pas meva la culpa.

 

16 de novembre del 1941

Com que cada vegada que agafo aquest quadern no és pas per un càlcul estàtic ni per complir una obligació, sembla que tot el que hi anoto no tingui un lligam ni sembli fàcil de comprendre. Prenc la ploma i escric quan ja no puc més. Recordo la quantitat de llibres de memòries i dietaris que he llegit, i en l’ordenació hi veig sempre una previsió de fer-los accessibles i entenedors; una falsa sinceritat, una espontaneïtat estudiada. No tinc, estimada, cap mena d’idea de l’efecte que faran dintre d’uns anys aquests rampells d’impaciència i, encara que aquesta confessió pugui semblar una preocupació, una vacuna contra els estralls capriciosos del temps, o l’ull vigilant del lector escèptic que es mira la història com un afer dels altres. Pot molt ben ésser, deia, que tot plegat faci riure una mica. En un dels meus llibres parlo d’un torrat que divagava de la Vida, de la Mort i d’Ell, tot en majúscules.

Plou i és diumenge a la tarda; això sol em sembla una justificació per a les meditacions de desvagat. Després de dos mesos de no “confessar-me”, avui he llegit les pàgines anteriors i hi trobo, per començar, no solament una falta de coordinació, sinó també una limitació esgarrifosa d’expressió auditiva. He perdut la facultat de fer-me entendre. Està mal escrit; molt mal escrit. Jo que havia predicat sempre amb l’exemple, al marge de les normes gramaticals per no dir en contra, a favor de la claredat i del llenguatge viu, em trobo, avui, en el cas de rellegir i de reviure sensacions que desconec. Si fos només per l’ortografia, “je m’en fiche”, però tu hauràs ben vist que es tracta d’un català que no va enlloc, d’un mitjà d’expressió que, per ell sol, justificaria els blasmes de la gent que ens han dit, que ens diuen -no goso escriure que ens diran- que som quatre ximples que volem bastir unes teories polítiques amb els fonaments d’un suposat idioma que no té cap ni centener.

Ara, hauria de repetir, com sempre, que espero carta teva, però no ho faig. La rebré, n’estic segur. És que seria possible que un dia deixés de rebre’n? És que algú creu, per ventura, que no tu o jo, sinó tu i jo, ens morirem algun dia?

Veus?, t’hauria de dir moltes coses. Les esperances, encara, ENCARA!, de refer la nostra vida. Estic en un moment en què les coses van més aviat de cara. He treballat uns dies a Périgueux, i he fet gestions per treballar-hi fixament amb un contracte de treball, el qual em permetria sortir del Grup, deixar l’uniforme i el comandament, i poder-te cridar al meu costat. Les gestions no van malament i espero que, dintre de poc, recomençaré allà baix el projecte de fer-me un racó per mi tot sol. Ben entès, quan dic jo tot sol, vull dir tu i jo.

No és pas la primera vegada que faig castells en l’aire. Se m’ha encomanat una mica la ingenuïtat dels francesos. Ja a Tulle, després a Tiviers, ara a Périgueux, quan m’encaro a la solució immediata del moment, penso sempre en un més endavant. Veig una caseta de no res i penso tot seguit que en podríem fer el nostre niu; sí, no és gran, dic, no és luxosa, però ací hi posaries uns papers, ací uns prestatges farien d’armari mirall, tal pagès et donaria patates a dojo, el secretari de l’alcaldia veuria amb bons ulls que els petits poguessin anar a estudi, etc. Tot un pla d’instal·lació mentre esperaríem no sé el què. Serà possible un dia, o caldrà, portat pel desesper, que vingui a Barcelona a adaptar-me al què sigui? Tu prou em dius de venir de la manera que sigui, però la por per vosaltres retarda i retarda la nostra aproximació.

Que tot això no siguin divagacions inútils -el català jueu! Si llegeixes això sense mi, que no et sigui un fre, sinó un estímul. Per portar una vida recta, naturalment, però, naturalment, la teva vida recta, la teva.

 

16 de novembre de 1941 (segueix)

Hauria plegat per anar a fer l’aperitiu, però com que encara plou em quedo al buró una estona més. En Pujol ha marxat a Espanya quedant com un porc amb una noia d’Agonac. Havia tingut temença de quedar a França sense un amic. Però…, és que he trobat amics? Ara estic ben sol. En Martí i els teus germans em diuen que hi vagi i jo, esclau de la legalitat, no vull moure’m si no és amb papers. Altrament, m’adono que m’adapto fàcilment i que em sortiré de tot. Les coneixences que he fet de gent del país no permeten fer-te il·lusions excessives, però són prou abundants i sinceres com per trobar arreu la cordialitat que cal.

T’he parlat en algun altre lloc de la bona gent que són els francesos. No és únicament a can Blanc de Montolieu. Avui he menjat amb un matrimoni d’Égletons, i no he quedat meravellat de les seves fineses perquè ja hi estava habituat. Vaig fer un anell per a la senyora, me la va pagar més del que vaig voler i em convidà a dinar. Jo li he fet portar flors. L’àpat ha estat esplèndid, més que per la quantitat, pel bon gust. Entremig, he conegut diferents matrimonis i la seva vida serà el que tu vulguis, però ens donen cent voltes a nosaltres en quant a desinterès i afalac.

Esclaus d’uns vells clixés, això sí; per exemple, l’altre dia Mr. Bouix va empènyer-se en què jo havia fet un model de gust espanyol, quan si a alguna cosa s’assemblava era més aviat al Renaixement italià. Quina raó tenia? Era amb crítica? Res d’això. Simplement, com que sóc espanyol, tot ha d’ésser espanyol. A estones es meravellen que no portem capa i espasa i que no envestim els bous quan en veiem un.

Ells diuen, de vegades: “És un film que encara que sigui americà, està bastant bé”. Creuen sincerament que el cinema francès és el millor del món, i jo et ben asseguro que els putxinel·lis que jo feia per la Mª Neus eren, al costat de les seves produccions, un model de vivor i de modernitat. Actualment no es menja als hotels res que tingui substància, com aquells pets que no fan pudor ni soroll. Però ells troben la manera de fer petar els dits, fer un xiulet prolongat i s’eixarranquen: “Épatant! Mon Vieux!”. I tot així, però bona gent! Això em dóna una certa confiança per si un dia la nostra vida fos ací, no trobes?

 

16 d’abril de 1942

Com aquell que res, ara veig que només fa cinc mesos que no he fet una ratlla en aquest quadern. Vet ací una demostració de com el mal temps influeix en l’expressió dels nostres sentiments: no pas en la intensitat però sí, i terriblement, en la demostració pública.

Què ha passat en aquests cinc mesos? El mateix de cada dia i, sobretot, el mateix de cada nit: que us enyoro molt i que cerco la solució endebades. Sóc a Périgueux des de primers de desembre. Vaig poder deixar el clima casernari del Grup després d’uns festivals a Égletons on la coral del 653, dirigida per un servidor, va bramar del bo i millor. I, tot seguit, el fred. I quin fred! I projectes. I quins projectes! Per Nadal vaig dinar amb Madame Barbut, i fou un veritable dinar de Nadal en el qual, perquè no hi faltés res, hi vessàrem unes quantes llagrimetes.

Porto un gec de vellut negre, i n’hi ha que diuen que de lluny semblo un enginyer. Vaig a dormir aviat, no hi ha cap dia que arribi a les deu. Llegeixo al llit i hi fumo quan tinc tabac. Segueixo llegint anglès i m’he comprat un sona-verros que va la mar de bé. Faig anells pels jueus, i ara dono lliçons de dibuix al fill de Monsieur Bouix. I tot això amb el pensament constant de reunir-me amb vosaltres, cosa que estem debatent tu i jo des del mes de gener. Estàvem completament d’acord, i ara, tot d’un plegat, em dius que cal esperar una mica més. És clar que si cal fer-ho ho farem, però ara França ja em cou. Estic decidit a venir encara que m’hagin de fer una mala passada.

Périgueux està molt bé. El vaig coneixent per tots els racons, i encara que el pes de la història i la pàtina del temps són per tot, hi ha alguns indrets on, al costat d’una naturalesa esplèndida, hi ha tots els elements d’una certa comoditat. Ara és tot verd que fa feresa; i avui, d’ençà que sóc a França, he vist pols per primera vegada. La molsa dels rocs de Roma, les xinxes mil·lenàries dels palaus renaixentistes i tots els ataconadors que sofreixen per Montaigne s’han sentit injuriats per aquesta temptativa de vent. Ja hi comença a haver francesos, d’aquells que llegeixen L’Illustration que pleguen burilles, i tothom està d’acord que algun dia hi haurà un ball de bastons.

Les raons que tinc per creure que no serà així són que jo també ho penso i, veuràs, com que m’he equivocat tantes vegades… Estimada: les cartes de la Maria Neus comencen de fer el seu efecte. No puc fer-me a la idea que un dia ella serà una dona i que jo em faré més vell. I no goso a dir tu i tot, perquè encara que siguis la meva dona, no em permetré d’arribar a aquestes franqueses.

Em semblava que t’havia de dir moltes coses després de tant temps. Una, però, que tu endevinaràs sense necessitat d’escriure-la. No tinc manera de deixar de pensar en vosaltres, i això em priva de fer quelcom de profit. Fa més de tres anys que sóc lluny i he fet de tasta-olletes. No he enfocat res seriosament. Tot el que faig és per distreure’m, i així i tot, no puc.

 

21 de maig del 1942

Tu no rebràs la carta, però jo t’escric. I bé, què vol dir semblant beneiteria? A estones parlo tot sol, cosa insensata segons la gent de seny. La gent de seny? Cada dia sóc més partidari de la contemplació, de la simple contemplació de les coses. I quan ho faig sense cap propòsit utilitari és quan en trec un profit. Jo hauria dit moltes vegades que tenia un concepte materialista de la vida, però això és fals com a principi. La sola cosa real és la poesia; la resta, imaginació. Sí, estimada. Tu em diràs: estem separats, cal pagar el lloguer, fer adobar el paraigües per quan plogui. Exacte tot això però insuficient; millor diria, els arbres que no deixen veure el bosc. Estem separats, però jo sé que ets meva i que no hi ha res que pugui impedir-ho. Estaríem junts i ens afanyaríem a trobar un motiu que ens distanciés. Somniar sempre!, vet ací l’ideal. Ja ho sé que hi ha gent que nega l’existència de la llum de la música, de l’opressió del paisatge, del perfum d’un bon llibre perquè no hi ha balances ni mesures que ho provin. La dèria de la matèria! Sí, però fixa’t: millor la dèria que la matèria. És molt més bo pensar el que menjaràs al restaurant que no pas el que hi menges. Molt millor la il·lusió de posseir una dona que la possessió. Només aquell núvol rosat que passa no enganya mai.

Estimada, tinc prop de quaranta anys i somnio truites perquè he descobert que les truites no existeixen. Però les que jo somnio, sí. El nostre pobre Hamlet opinava que tot són paraules i que solament compten l’ésser o el no ésser. Jo crec més, encara. Per a mi, el que val, és la il·lusió de l’ésser. No pots figurar-te els projectes que faig per refer la meva vida. El treball que faré, l’educació que donarem als fills, la placidesa de la nostra vellesa, són una decoració adorable. Aquella caseta que ens havíem de fer a Horta… I bé, potser sí que tot això no arribarà mai. Si potser us he perdut per sempre, qui pot privar-me d’assegurar que tot això ja existeix avui?

No són aquestes ratlles ni fruit de l’amargor ni del desvarieig. Ja veus que t’ho dic a tu sola. No les ensenyis mai a ningú. Tu, només, guardadora de les meves febleses, sabent com saps, que, en el fons, hi ha una força, la d’estimar-nos. Unes balances per pesar l’estimació? I aleshores, els que ho fiem tot a la fe, seríem uns imbècils? Jo sé que tinc raó, i pesi a qui pesi, he tret més profit de les coses que acabo de dir-te que d’un bon litre de cervesa fresca i que d’un puro de pam.

 

5 de juliol del 1942

Avui acabo aquest quadern. Decidit a venir amb vosaltres, no sé quan ni com, “sento” que he buidat quelcom que em feia nosa. Quan vaig començar, tenia la seguretat que no us veuria més i, sense cap propòsit de transcendència, sinó únicament per a tu sola, et deia totes les coses que em feien angúnia. Potser encara podrem rellegir aquestes planes tots dos plegats. Ens faran riure si, com espero, podem refer una mena de nova vida. Et seran una punta de malenconia si em pervé un accident irreparable. En tot cas, desitjo que siguin per a tu, no pas un fre, un obstacle, sinó un estímul per seguir “anar fent”, i acompanyar els nostres fills fins el dia que vulguin anar per les seves.

Vindré cap a vosaltres, aviat. Voldria dir això tran-quil·lament però m’és difícil. Tinc, veig, una propensió a exagerar el més simple fet divers. Ahir vespre vaig assistir a una manifestació dita regionalista, i jo et dic que em sentiria jove si fos vell. Imagina’t tot un eixam de noies boniques cofades amb brodats i faldilles de vellut i seda, negra i vermella, mitja blanca i esclop menut, i homes amb barret negre, brusa de traginer i mocador nuat al coll. Un espectacle deliciós. El públic no portava bigoti ni barba però s’ho mereixia.

A França, el regionalisme és encara en aquest punt dolç, i cal creure que hi serà sempre. A casa nostra, els Jocs Florals tingueren la imprudència de ficar-se amb la família dels reis que havien realitzat la unitat d’Espanya, i quan es comença a dir mal de la família, les coses no tenen aturador. El pobre Francesc Matheu no devia pas imaginar-se que els polítics li prendrien els trumfos de la mà. Allà baix els poetes crearen un Prat de la Riba. A França és Charles Maurras el veritable exponent de totes aquestes manifestacions de tipus local. No hi ha, per aquest costat, cap perill de disgregació.

Per què et conto tot això? Ni jo mateix no ho sé. Tal vegada per provar d’explicar-me el per què d’allà on he arribat. Jo he estat sensible a una època i avui ho pago. Era fatal, i queixar-me’n seria una incongruència. Hi ha coses més fortes que la nostra vocació, i l’encadenament és inevitable. Però tu no mereixies aquesta sort. No protestis. Sé que diràs que estàs orgullosa de ser la meva dona. Però si t’haguessis casat amb un home tancat hermèticament a les influències de l’hora -no et faré pas l’insult de creure’t digna del vetes-i-fils més insensible- a hores d’ara series una burgeseta deliciosa, feliç fins a avorrir-te’n, preocupada de l’hora de tallar els cupons, de la missa de dotze i del tortellet del Forn de Sant Jaume.

Estimada, és dur tot això. No t’he explicat mai els meus sofriments perquè endevino els teus. Hi ha en les nostres coses, més que arrugues, unes ferides que portarem sempre més. Acabo dient-te que desitjo pels nostres fills una mica més de pau que no hem tingut tu i jo. Que se’n recordin, si poden.

I prou de sofriments solitaris. Acabo el monòleg i espero amb ànsia el moment del nostre diàleg. Així sia.

Périgueux, 5 de Juliol del 1942

Vicenç Prat

(*) Memòries de Vicenç Prat i Brunet (1902-1957). Escriptor, intel·lectual i polític manresà. Centre d’Estudis del Bages. Col·lecció Memòria núm. 7. Manresa, 2002.

 

Nota de Dionís Prat, fill de Vicenç Prat

Els nostres pares pogueren creuar junts clandestinament la frontera per Sallagosa l’octubre del 1942, poc abans del control alemany de tot França arran del desembarcament aliat al Nord d’Àfrica. En el relat s’intueix l’autocensura practicada per l’autor. Cap referència a la marxa de la guerra mundial o a les represàlies que es contaven de l’Espanya de Franco. Cap mínima crítica als alemanys a qui l’autor tenia veritable pànic, fonamentat pel tracte que ja donaven als espanyols refugiats considerant-los possibles jueus, gitanos o rojos. Les notícies entre esposos i familiars d’un a l’altre costat circulaven per carta, però tenint en compte el possible censor espanyol. Determinats noms eren sistemàticament substituïts. Per exemple, la paraula “presó” no s’utilitzava i la gent es decantava, sense dir-s’ho, a fer servir “hospital”. Això devia donar peu a anècdotes curioses com, per exemple, quan el censor entenia perfectament el contingut real i es permetia de fer-hi fins i tot alguna observació.