Partícip actiu d’una època convulsa, marcada pels daltabaixos que van frustrar les expectatives de la seva generació –l’anomenada generació perduda-, Vicenç Prat i Brunet va deixar, a través de la seva obra escrita, testimoni directe de l’etapa històrica que el destí li va reservar. Malgrat el seu to subjectiu –que obeeix a una opció conscient per part de l’autor- el conjunt de la seva obra ofereix un fresc sobre el primer terç del segle XX, a través del biaix personal i compromès d’un escriptor i intel·lectual que, des de l’àmbit local i global al mateix temps, va ser actor directe d’alguns dels principals esdeveniments del passat recent de Manresa i, alhora, víctima de les dinàmiques d’una història col·lectiva que va sumir el Vell Continent en una etapa de foscors i incerteses.

Deixant de banda els seus articles periodístics i les seves col·laboracions literàries a la premsa -dels anys vint i trenta, sobretot- l’essencial de la producció escrita de Vicenç Prat es concentra sobretot en tres títols, cada un dels quals es pot ubicar prenent com a fita temporal el trencament que va representar la Guerra Civil.

Publicat l’any 1932, el primer títol de Prat, Un “Llibre verd,” és un exponent de l’atmosfera de preguerra, producte d’una etapa farcida d’expectatives polítiques i culturals, en què la recent caiguda de la monarquia i la proclamació de la República havia obert el pas a una generació de joves que, partint sovint d’una crítica radical a l’estat de coses heretat del passat, es disposaven a assumir un rol actiu, tant des de l’àmbit del món associatiu i cultural, com des de l’àmbit del compromís polític i la capacitat de decisió. Escrita des d’un registre irònic, aquesta obra, il·lustrada amb dibuixos d’Anselm Corrons i subtitulada significativament Visió parcial de Manresa, recull un seguit de proses per mitjà de les quals l’autor exposa una perspectiva crítica de la ciutat –per bé que no mancada de tendresa i empatia-, feta a través del retrat de diferents espais, personatges, episodis i esdeveniments, que li serveixen de pretext per disseccionar una realitat social i humana de la qual forma part i que percep de manera ambivalent. Tot i tractar-se d’una obra de joventut (quan fou publicada l’autor comptava tot just trenta anys), Prat hi demostra un domini precoç de l’escriptura que no és aliè a la seva experiència periodística i a la seva capacitat analítica de la realitat que l’envolta.

Si el primer títol de Prat és representatiu del període de preguerra, el segon, Romanço d’amor i de guerra, sorgí durant la contesa civil: l’autor el dedica “A vosaltres, els companys del front i de la reraguarda que lluiteu per la llibertat […], amb l’esperança d’endolcir-vos una hora amarga”. Publicada l’any 1937 –durant l’etapa en què s’establí a Barcelona i treballà als Serveis Correccionals de la Generalitat-, es tracta clarament d’una obra menor dins el conjunt de la producció de Vicenç Prat, que en aquesta ocasió intentà construir una novel·la breu prenent com a matèria argumental una relació fallida de parella, plena de referències a la Manresa i a la Catalunya dels anys vint i trenta.

Després d’aquesta temptativa frustrada, caldrà esperar la redacció de les seves Memòries, escrites en plena postguerra, durant els anys cinquanta, per trobar l’obra que, sens dubte, correspon a l’etapa de major maduresa en la trajectòria literària i intel·lectual de Prat. Una obra que les circumstàncies del moment mantingueren pràcticament inèdita, que veié la llum pòstumament, l’any 2002, sota l’impuls de l’historiador Joaquim Aloy, a través d’una coedició participada pel Centre d’Estudis del Bages, l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa i l’Ajuntament de la capital del Bages, coincidint amb el centenari del naixement de Vicenç Prat.

Redactades en primera persona i amb un estil amè i àgil, les Memòries són el reflex d’una prosa madura per part d’algú que es disposa a fer balanç de la pròpia trajectòria vital –des de la infantesa fins a la primera meitat dels anys trenta, a la vigília de la Guerra Civil-, una trajectòria marcada no tan sols per un bagatge intel·lectual sòlid per part de l’autor, sinó també per l’experiència traumàtica de la contesa i el posterior exili al sud de França, al llarg del qual Prat no renuncià a l’exercici de l’escriptura com a instrument de supervivència i d’expressió dels propis anhels de llibertat. L’autor, per tant, teixeix les seves Memòries després d’haver efectuat el trànsit de l’exili exterior a l’exili interior, en un moment en què l’obligat silenci que imposa la pervivència de la dictadura franquista després de la fi de la Segona Guerra Mundial, l’aboca a una mirada retrospectiva i introspectiva alhora, a la recerca d’un passat sobre el qual projecta una visió crítica, que va molt més enllà de la nostàlgia, i que no amaga un judici sever de personatges i situacions diversos. Una mirada enemiga de transcendentalismes i de lectures èpiques, que traspua un sentiment de desencís davant el fracàs no tan sols d’un projecte de país, sinó també d’una il·lusió col·lectiva per un món millor. Un Vicenç Prat que, consolidat com a escriptor “d’ofici”, esclata en tota la seva plenitud en aquesta obra plena de matisos, escrita des d’una doble perspectiva: d’una banda, el microcosmos local manresà, principal escenari dels personatges i fets que s’hi descriuen; d’altra banda, el context espanyol i europeu, que condiciona el transcurs dels esdeveniments, fins a arrossegar-los. Aquest relat a dos nivells conviu amb un altre doble registre de l’obra: l’alternança entre, d’un costat, la descripció cronològica dels fets –que es van succeint de manera lineal, any rere any- i, de l’altre costat, un seguit de digressions que –com si fossin falques- interrompen la dinàmica temporal del text per submergir-nos en reflexions a través de les quals l’autor s’endinsa en terrenys com la literatura, la filosofia, l’espiritualitat, la política… a través de les quals deixa constància del seu bagatge intel·lectual, format a partir d’un notable pòsit acumulat de lectures, propi d’un caràcter inquiet, eclèctic i delerós de coneixements.

Pel fet d’haver estat escrit en unes circumstàncies extraordinàries -durant la seva estada al sud de França, entre els anys 1939 i 1942-, mereix una menció a part el quadern de l’exili de Vicenç Prat, que reproduïm íntegre en aquesta web. L’obra es va donar a conèixer per primer cop l’any 2001. En el marc de l’exposició “Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)”, comissariada per Joaquim Aloy i Pere Gasol, el manuscrit original fou exhibit públicament.

Adreçat a la seva esposa i concebut més com a testimoni íntim que no pas com una obra de creació literària, el quadern és, com s’ha indicat, un clar reflex de la voluntat de Vicenç Prat de fer de l’escriptura una eina de combat al servei de la lluita per la pròpia dignitat i de la recerca de la llibertat, fet que, en certs aspectes, l’aproxima a Joaquim Amat-Piniella. Malgrat que stricto sensu no es tracti d’una peça literària, el seu valor històric i testimonial permet –juntament amb les Memòries- resseguir la trajectòria de l’autor, en què la vida i l’escriptura s’entrelliguen en un tot indestriable.