Agost 1938
Dia 5 d’Agost del 1938
Mare i germana estimades: No fa gaire, m’han donat la lletra de’n Mosoll i les vostres quatre ratlles, Veig que segueix tenint la sort de poder venir sovint al costat vostre. Com li envejo! Però vaja ja arribarà el dia no molt llunyà que hi podrem retornar tots per a sempre.
I on està destinat ara ell? No té un lloc segur de destí? Va i vé com abans d’un lloc a l’altre? N’haurà vistes de fresques i de calentes i tot oi? No us ho conta? Bé li desitjo que ho pugui anar contant així com tots; que es una sort en aquesta època dissortada. Doneu-li forces records i digueu-li veiam després qui en podrà contar mes d’aventures, acabat tot això.
Aprofito aquesta lletra per a contar-vos que ja ens han tornat a canviar de poble. El mes passat ha estat el mes dels canvis. Almenys n’hem seguit deu o dotze.
Si no haguessin ascendit el metge, no ens haurien mogut pas tota la colla d’aquell poble que us deia que hi estàvem tant bé i ens estimaven tant, fins acabada la guerra, però l’han destinat de cap del Puesto de Clasificació, i ens ha volgut com sempre a la seva vora. Li dol i ens doldria a tots que un dia ens separèssim.
Així es que hem aumentat de categoria tots. Total que tenim un xic mes de feina (abans no feiem res, principalment als poblets petits que no hi havia mai cap malalt ni ferit) Ara com que es un lloc de mes responsabilitat i un poble mes gran n’hi ha un xic mes. No mata per això no us cregueu. Ens sobra temps i tardes i tot, per anar-nos a banyar al riu que passa pel mig del poble. Fins -esgarrifeu-vos!- per a ensenyar de nedar en aquestes refugiades que hi ha i a les noies una miqueta mes modernes que no pas les dels pobles petits.
A mi m’han destinat a l’ambulància, no cal dir-vos el tip d’anar en cotxe que em faig. Ara si que puc ben dir que he seguit tota la província de Guadalajara. I fins pot ésser fàcilmque torni a Madrid en algun viatge d’aquests.
Encantat de la vida, com podeu veure. La sort fins ara ens ha acompanyat i seguirà essent-nos propicia mentres seguim en la companyia d’aquest metge, que mira i vetlla per nosaltres.
Hem fet mes coneixences i amistats arreu on hem passat i a tots els pobles on hem estat! Us dirà l’afecte que a tot arreu ens han posat, el que tot sovint rebem cistelles d’ous, formatges, algun xai i tot, obsequis d’aquesta bona gent, per al “doctor Juan” (es diu Joan) com l’anomenen, i per nosaltres.
I la correspondència que tenim de noies d’aquests pobles que us dic. Hi ha setmanes que en rebem una cada dia de totes elles. Menys mal que ens envien paper i segells, i la censura no les obre aquestes, que si no hauriem d’engegar-ho tot a rodar! La qüestió es passar el temps i així no se’ns oblida el castellà.
Sabeu que a l’haver-hi tantes noies i de molt belles, ens ha fet perdre les ganes que teníem d’estimar-ne només que una?
No trobeu estrany que us parli així, l’experiència de cada dia i el tractar-ne tantes, ens ha fet tornar d’aquesta manera.
Bé prou, que cada carta sembla un missal. I es que les ganes que tenim de que ens conteu també forces coses, ens fa ésser extensos, i la joia de poder contar i confessar les nostres coses -¿A qui millor que a vosaltres?- fa que no sapiguem deixar la pluma fins que tot el paper es ple.
El petonet a la Rossa, i als gatets i una abraçada ben forta a vosaltres, del vostre Joan
Dia 15 d’Agost del 1938
Mare i germana meva: Fa dies vaig rebrer la vostra lletra amb data 15 del mes passat i com que feia poc us havia escrit la meva del 5 d’aquest mes, he esperat uns quants dies per a veure si en rebia cap mes. Com no ha estat així, i avui m’he recordat que es el sant de les Maries o sigui el de la Rossa ho faig desitjant-vos que el pogueu passar amb bona salut com la meva, i ja que no ha pogut ésser aquest any al costat de tots els éssers volguts, sigui el que ve: amb mes pau i tranquilitat que ara i que ja ens la mereixem.
Que puc contar-vos que no us hagi dit ja? Que seguim en el mateix poble, amb la mateixa quietud i estant bé? Ja ho sabeu ben bé prou, tantes vegades us ho he dit, i ho podeu ben creure; si no fos les ganes que tenim tots de que tot això s’acabi d’una vegada, per a tornar a l’enyorat viure d’abans al costat vostre, tants mesos lluny d’ell; podriem ben dir que hem oblidat totes les males estones passades i gairebé de que estem en guerra.
Aquest paisatge, aquesta companyia (la d’aquestes noies simpàtiques), el riu i l’ambient, com si fóssim a casa nostra, fa que ens hàgim abandonat a aquest viure i no pensem en res. En res més que no sigui el retorn a la vostra vora.
Després el clima es magnífic, com que es un poblet de la serra, els capvespres son frescos i les matinades també. (Les nits com les passem totes en un sòn no ho sabem). I en aquest llit de sommier, matalàs i llençols blancs de bugada ¿qui es el qui hi sent fred? Si es que la guerra ha de durar encara aquest hivern (que no ho crec) tant de bò no ens toquin d’aquest poble! Hi passaríem un bon hivern també.
Estem aprop de Cuenca. Algun dia d’aquests amb l’ambulancia anirem a fer-hi una visita. Hi ha de tot com a Madrid. Espectacles, cervesa i figures belles i esbeltes. Que voleu mes en aquesta època?
Avui he rebut lletres dels germans Llorenç i Ferràn.Segueixen bé i em donen records per a vosaltres. L’altre dia vaig rebre’n del Masplà i del Mores. El Masplà trempat com sempre, i el Mores em diu que està a fortificacions per allà Tarragona. Diu soc l’amo de l’àncora i l’as de copes (el pic i la pala) i que menja molt arròs.
Ara que parlem de menjar. Ens fem uns tips de tomàtecs i pebrots i “pepinos” que en diuen aci, no n’havia menjat mai d’això però amanits junt amb els tomàtecs son ben bons!
Com n’és la temporada ens en donen cada dia. Jo no n’era gaire molt de les amanides, ja ho sabeu, doncs ara no podem passar cap dia sense la nostra amanida. A tantes coses ens hem acostumat!
L’altre dia vingué a veure’m el Subirana. Està a Priego, un bell poble també a un bon lloc, segueix de guardia a la comandància de la Brigada. Em digué que tenia por que el Manel (Calciner) no l’hagéssin mort. Doncs la seva mare havia rebut una carta d’uns amics d’ell dient-li que li havien recollit la cartera i li enviarien junt amb els diners corresponents. Que en sabeu?
Ah! No us havia dit que en Vilà tornava a estar destinat a Sanitat? Si, doncs ja fa dies. Jo en fa molts que no l’he vist però l’altre dia escrigueren, i estan bé, son més aprop de Cuenca encara que nosaltres. Els únics, una mica aprop, que hi ha del poble per aci.
Bé. Un petó a la Rossa, i una abraçada ben forta del vostre fill i germà que us enyora.
Records a les teves amigues JGriera
Dia 24 d’Agost del 1938
Mare i germana meva: Després d’uns dies sense noves vostres, acaben de donar-me avui tres lletres, del 28 i 30 del mes passat i del 5 d’aquest. Veig amb totes que seguiu estant bé i disfrutant de bona salut. La meva fins a la present es satisfactòria.
Seguim en el mateix poble tranquil que tant de bó no ens en traguéssin fins acabada la guerra. Aquesta tranquilitat i els viatges que de tant en tant fem amb l’ambulància a Priego, Budia, Guadalajara i fins i tot a Cuenca anem; “la provincia del crim” però que amb les refugiades i militars, en fi amb la multitud de gent que hi viu, i la capital grandeta que és, hi ha tot allò que tant temps allunyats d’ells trobàvem a mancar: Dones boniques, cerveza, cinema, teatre, etc. que ens fan l’estada en aquests llocs deliciosa.
Després, hem fet les nostres amistats ja, que ens fan passar unes estones agradables. I més ara que ja tothom està lliure de les feines de segar i batre, i les noies tenen temps d’anar al ball i a passeig cap al tard.
Durant el dia no les podem treurer del botiqui, escoltant la gramola, xerrant, cantant i ballant ens fan rodar el cap i ens fan anar de bòlit a tots. Hi ha de tot, cantatrius, ballarines i fins còmics i cantants d’operes. Això no sembla un botiqui ni Puesto de Clasificació, sembla el Liceu. Us vull enviar la cançó de moda d’aci. Fins les rates la canten. Amb que hem de passar aquest temps! Amb cançons i rialles es passa millor.
Hi ha entre nosaltres músics, compositors, actors, poetes i estrelles i tot. I entre tots inventem música, lletra i fins fem comèdia…
Aquesta cançó es amb la tonada “El molinero” i fa així:
Hay un botiquin en un pueblo
que saben muy bien curar
a las mozas que sean solteras
y guapitas además
Aseguran que los sanitarios
si la moza mala está
le recetan remedios tan buenos
que quitan la enfermedad.
Estribillo:
Si alguna moza tiene mal de amor
que no sufra tal dolor
vaya a curarse
pues ellos pronto la visitarán
y al acto la curarán
sin un emplaste.
Si alguna moza tiene mal de amor
te lo digo con primor,
vé a que te vean
con un ungüento unas friegas te harán
y en un momento nomás, te curarán.
Un dia una moza fué a curar-se
de una gran enfermedad,
pues tenia una herida muy honda
y abierta de par en par
Los sanitarios con maestria
la llegaron a cerrar.
I quedó la moza tan contenta
que se quiere curar mas.
(al estribillo)
Com podeu veurer passem el temps molt divertit. Veig que per aci també us divertiu qui-sap-lo. Qui hi pogués ésser! El que no us aconsello que imiteu a la dels passeigs amb barca. Es molt fàcil relliscar… i caure…
Molts records a les amigues. Digues a la Roser que en Reig es lluny de mi i no en sé res. En Zacarini a l’Escola de Guerra a Valencia. En Such i Vidal están aprop meu i van rebent les seves lletres. L’amic Ibars el veig sovint i sol dir que li plau la Margarida. Una abraçada ben forta del vostre. Joan
Fins a la propera!
Dia 30 d’Agost del 1938
Mare i germana meva: Com la darrera vegada que vaig rebrer noves vostres, vingueren tres lletres plegades i ara fa uns dies que no en rebo, penso si la propera vegada que n’arribin tornaràn a portar-les com les darreres rebudes, per això us adreço aquestes ratlles per a que en rebeu més; tarden tant oi? i al mateix temps per a que jo tingui una resposta més també.
He fet un viatge amb l’ambulancia de tres dies. Al arribar pensava trobaràs carta de casa, però no ha estat així com veieu; però m’he dit fes-los-hi quatre ratlles i conta’ls aquest viatge tan bonic que hem fet també.
Anàrem a portar un malalt d’aquest poble a l’hospital de Pastrana (Guadalajara) un poble molt mes gran que aquest d’aci, es com una ciutat petita. Els familiars d’aquest malalt ens tractaren molt bé, pollastre, xai i truita per dinar i per el camí ens donaren un bon berenar amb tocino. A dormir anàrem a Sacedón, a casa d’aquelles noies que l’any passat ens portarena descansar… Tingueren una alegria al veure’ns altra vegada després de tant temps. Es pensaven que ens havien mort després de les operacions que férem dies endarrera.
Al matí, després del nostre bany al riu Teix i el nostre desdejuni, preparat per aquestes mans blanques, emprenguérem altre cop el camí fins a Priego. A aci la nostra jefatura ens digué que teniem d’anar a Cuenca, a buscar medicaments, i a Cuenca s’ha dit doncs. Hi passàrem un dia i una nit magnífiques. Anàrem al cinema acompanyats de tres noies, una per a cad ú, érem dos sanitaris i el xòfer.
Saps quines pel·lícules feien? “L’illa del tresor” i “Succeí una nit”, velles però al costat d’aquestes noies fòren mes boniques que abans… A l’endemà passat partírem vers el nostre lloc mes optimistes i contents d’haver passat uns dies magnífics.
Com veiueu, aquest temps amb aquests viatges de tant en tat solem fer ens és mes lleu i mes passador. ¿Quin dia serà que podrem fer el viatge de retorn a la vora vostra?…
Records a tots, i una abraçada ben forta del vostre Joan
Fins a la vostra propera!