Novembre 1938

Dia 6 Novembre del 1938

Mare i germana meves: Fa dies espero lletra vostra però com ja sabeu estem en un temps que tot va a poc a poc. Fins l’acabar-se la guerra va amb passos de formiga. Que hi voleu fer? Paciència com sempre i anar passant, aquests dies o mesos qui sap! potser anys, que duri la guerra, de la millor manera que es pugui, i que el Destí vulgui, poguem contar-ho després amb aquella pau i tranquilitat tan esperada al redòs vostre.

Doncs, com vosaltres, al veurer que les noves tarden tant m’he decidit a escriure-us així n’hi haurà mes pel camí ie en rebereu mes també. Al mateix temps per dir-vos que seguim bé i trempats com gairebé sempre.

Només que ara ens han destinat uns dies a aci dalt les posicions, al costat del metge, puix ens temiem alguna sorpresa dels “veïns”. Però no ha passat res; hi ha i segueix la mateixa calma de sempre  fins a semblar, tot i essènt tan aprop d'”ells”, que no estiguessim en guerra.

Parlem cada dia amb aquests veïns de l’altra banda, que també estàn tips de la guerra, de les rates i els polls. Son bons nois com nosaltres aquests d’aci aquest punt. Em sembla que si tots fóssim així s’acabaria aviat la guerra.

Com no hi ha hagut res, i ni un trist tret es sent, ens tornaràn a baix al poble d’aci pocs dies, que no cal dir que s’hi està millor, doncs aquells balls i aquelles vetllades no les hi podem fer a aci..

Haurien de deixar-hi pujar aci dalt unes quantes noies. No serien tan avorrides i tan monòtones les hores, però que hi farem? Es vedat a les dones marxar gaire lluny, i no els deixen fer la guerra. Potser les dones soles l’haurien acabada ja aquesta guerra. Que us sembla?

No us creieu per això, ens fem uns tips d’anar a buscar bolets, i de menjar-ne! En aquest pinar d’aci a la vora s’hi fan uns rovellons i unes llanegues que la Tema, la Rossa i tots vosaltres us en lleparieu els dits! Sort n’hi ha, perquè l’arroç sol no val res… Fem unes paelles a la valenciana que els àngels hi canten i els serafins hi fan el pipí que diuen. Mai havia menjat tant arroç i bolets com aquests dies que estem a aci.

I vosaltres? menjeu bé? Tenim de tot? No aneu a buscar bolets a Puigdoure o a la Baga fosca? Se’n deuen fer forces també oi?

He rebut la lletra de la Roser, que com tenim força temps per escriure avui li contesto també. Veiam si les rebereu aviat i plegades.

Creureu, que ens vaga mes a aci dalt amb aqueta quietud, que no pas al poble? A allà baix l’una hora perquè et lleves tard, l’altra perquè t’has compromès a anar a passeig, i els vespres amb la gresca a la vora del foc, no fas res de bó; i a a vegades tardes mes dies del compte per  fer-vos saber noves meves. Però a aci, ja us dic, tindria culpa el no fer-ho.

I després amb l’olor dels pins i de la farigola i amb aquests dies de primavera que fa, qui és el que no li agafen ganes d’agafar la ploma i contar-vos forces coses. Així ho fem tots, puix hi pensem mes en aquests mesos que fa que estem allunyats de vosaltres a aci que com deveu suposar, pesen damunt nostre aquests llargs mesos… El vostre Joan

Records a tots i fins a la vostra propera doncs! JGriera


 

Dia 11 de Novembre del 1938

Mare i germana meva: He rebut la vostra lletra amb data 28 del mes passat. Com veieu amb força retard. Per no perdre el costum, però que hi farem? La qüestió es que de tant en tant ens arribi alguna alenada vostra que es el tot, avui. I ja ho sabeu: anar passat aquest temps de la millor manera, tot esperant aquest dia tant anhelat, que bé prou tarda!

Veig que per aci us han arribat ja els primers freds. Abrigueu-vos bé, digueu a la Rossa que fassi uns bons focs, que ja en sap, i al mal temps; bona cara, que diuen.

A aci on estém, féu uns tres o quatre dies grisos i rúfols, però es veu que devien veure que era d’hora encara i es repensaren, perquè ara torna a fer un bò que enamora. Fa uns dies de maig. Al sol gairebé no s’hi pot estar aturats. Però no deurà durar tampoc, perquè en havent passat Tots Sants, allò que diuen: “Capots i mocadors grans”. Bé ja pot fer el que vulgui que no ens atraparà pas desprevinguts. Tenim un equip d’hivern del milloret que hi ha.

Amb la meva del dia 6 d’aquest mes us deia que haviem anat a primera línea. Encara hi som. Però com que això es, com si mai hagués passat res, com si no es fés guerra; demà passat diumenge, ens n’entornarem a baix al poble, que aquelles dugues mossetes ens deuen enyorar.

Son dugues belles noies, allò que se’n diu unes ànimes de bondat. Total deu fer uns deu dies que estem a aci, i tenen tanta por que a aci dalt ens manqui de tot! -Com vosaltres sempre deveu pensar, encara que se us digui el contrari oi?-. Doncs devien pensar també que a aci s’hi patia, que ens han enviat pà, ous i dos formatges, que en aquest temps que gairebé res no va abundant, se’ns ha posat molt bé.

Que hi voleu fer també? Allò que es diu: Val mes caure en gracia, etc.

Demà passat doncs, si no hi ha res de nou, tornarem a aquelles vetllades, a aquelles partides, amb penyores que no cal dir-vos -encara que a aci no s’hi estigui malament- que també les enyorem.

També veig que la guerra us acaba de prendre tots els homes que havien tingut la sort de poder-se quedar aci fins ara, i que fins haveu quedat sense contramestres, només amb el Gilet mes amoïnat que abans. Doneu-li records i digueu-li que ja tornarem aviat i descansarà allavors.

I que feu? Treballeu poques hores encara? Cobreu igual? Les noies joves hi son totes? No n’han movilitzat en cap mes altre treball, quedant tants llocs vacants?

A hores d’ara haureu rebut el gir de 250 pessetes que vaig fer-vos? En tinc 250 mes a punt.

Ara podem enviar paquets nosaltres també, a vosaltres. Si us manca oli, algun quilo de mongetes, pà, només heu de fer que dir-ho, que miraré d’enviar-vos-ho.

Records a tots i una abraçada ben forta del vostre Joan.


 

Dia 15 de Novembre del 1938

Mare i germana meva: Tinc al meu poder la vostra lletra datada a 31 del mes passat. Celebro de que seguiu bé i sobretot de que no us manqui res. Que es el tot en aquest temps. Com veieu doncs, ja fa molts dies que he rebut el paquet. I si voleu enviar-ne un altre, no cal pas que espereu la boina, puix l’amic valencià em portà de tot, sabates, pantalons, boina etc. puix tinc moltes ganes de tastar la llonganissa encara que sigui un xic seca. I si tardeu uns dies podeu posar-m’hi un xic de torrons, doncs a la millor arriba pels volts de Nadal, i així tindrà el regust mes de casa el paquet en aquestes diades. Ja que sembla que aquest Nadal el passarem encara per aci aquesta (Alcàrria).

No m’envieu cap sabates doncs ja us he dit que en tinc per anar fent, si per cas envieu les espardenyes que s’espatllen desseguida en aquestes terres.

Ah! i si fóssiu a temps encara, podeu posar-m’hi, si es que en teniu de sobres, un rodet de fil, blanc i negre i un altre de color caqui, puix l’altre dia en una casa ens oferiren mel i no ens volguéren cobrar res, només que si podiem fer venir fil, que penséssim en ells, que no en tenen gens i no se’n troba per medicina enlloc d’aci.

I els paquets si mal no recordo hi ha un servei que la Generalitat té a Barcelona i Madrid que en aquests moments no tinc l’adreça a la mà però que si els de correus no passen, us l’enviaré per a que l’envieu per aquest mitjà.

Ja tornem a ésser a baix al poble! I ho hem celebrat. Diumenge passat, abans d’ahir dia 13, organitzàrem un festival que resultà molt lluït.

Heus aci el programa: A les tres de la tarda gran partit de futbol. Sanitat de la 1ª secció contra la 2ª. Acabat el partit donà començ la vetllada literària-musical que les nostres seccions oferien al poble i demès. Es representà el famós “Don Juan Tenorio” i en els entre-actes hi hagué recitals de poesies i cançons, fins i tot “jotas” i “fandanguillos” puix hi ha de tot: (encara que siguem majoria els catalans) murcians, andalusos i aragonesos. Després de sopar, com a final de festa, es ballaren unes quantes sardanes amb la nostra gramola, i tot seguit començà el lluït ball de nit, on hi concorregueren les vint noies del poble, no en quedà ni una a casa. Només us he de dir que acabà a les tres de la matinada.

La gent d’aci com que gairebé no ha vist un ase a volar, els agradà molt tot fisn el futbol -només les noies es donaven una mica de vergonya d’anar-lo a veurer de primer, perquè els xicots anaven amb calces curtes-. Ara només estan esperant que qualsevol dia tornem a fer una festa així.

Aquests pobles quan ne partirem nosaltres no els coneixerà ningú dels qui l’havien vist abans. Han après molt. Tothom ha après moltes coses en aquest temps!

He rebut junt amb la vostra una del cosí Lluís i del Riera Puig, estan bé, només que el Lluís enyora un xic la nena, mig any de no veure-la.

Millor que després de tot l’Evarist hagi donat senyals de vida. Quants deu haver-n’hi d’aquesta manera! La Carmeta i la Margarida digues-les-hi que han rebut lletra seva. Records a les amigues i l’abraçada ben forta a vosaltres del vostre Joan

Records al Mosoll i fins a la vostra propera!


 

Dia 19 de Novembre del 1938

Germana i mare meva: Tinc la vostra del 6 d’aquest mes. Veig que, com jo, tard o d’hora, aneu rebent totes les lletres. Ho veieu? Tot arriba a la fi, com també arribarà el final d’aquesta guerra. No en dubteu. Ara el que es mes difícil es pronosticar: Quan?

El que ja es gairebé segur que aquest any no serà pas, puix falten pocs dies per acabar-se i amb aquest pas… Bé, ja serà el vinent, no us sembla?

Pel paquet no us amoïneu, com no em manca res per ara, bé puc esperar uns dies més!…

També veig que el temps si fa o no fa, el fa igual que a aci. Començà també amb uns dies rúfols i amb un fred! que com era el primer, es feia sentir però ara, com a aci amb vosaltres, fa uns dies de primavera, que dòna bò anar per fòra a prendre el sol. I que ho aprofitem ara que passa.

Cada dia de bon matí ja ens teniu aixecats, amb la cara ben neta i ben clenxinats, amb la nostra cistelleta al braç, fent via caminet del bosc que hi ha a una hora del poble, en companyia de les dugues noietes de “casa”. Molts dies s’hi afegeixen al grup, unes quantes amigues mes, i allavors allò sembla una d’aquelles excursions que soliem fer abans a St. Sadurní, ho recordeu? Quin camí mes curt es troba amb una bella companyia!

I ja som al bosc mirant si hi ha cap bolet descuidat. Amb unes quantes hores, si no ben plenes, amb mes de la meitat, les cistelles ja donen bò de cuinar. Reunim altra vegada la colla, i tot xano xano o saltant -hi ha estones de tot- cap a empaitar el dinar que la “mare” ens tindrà a punt.

Hem fet gana i hem passat un matí deliciós i ja tenim bolets per l’arroç, que podeu ben creure que es molt millor, però molt millor que el que féiem allà dalt.

Ja ho podeu veure doncs, que no ens podem pas queixar de la nostra sort i menys avui.

A vegades si no fos els mesos que fa que estem lluny de les vostres carícies, ens faria l’efecte que hem anat a passar una temporada de vacances per aquesta Alcàrria. Però que us diré? La veritat, es una temporada massa llarga! Comencem a estar-ne ben tips d’aquest estiueig i d’aquesta temporada!

Per mes bé que estem, per mes que poguéssim estar-ne, si amb un salt poguéssim traslladar-nos al vostre costat; quin salt no fariem! En tenim unes ganes de venir! De veure-us, parlar-vos, de respirar aquest ambient nostre que enyorem tant! I de viurer la “nostra” vida, que si fós aviat encara hi seriem a temps. Encara ens sentim joves! Que, no sé, si tarda gaire, si ens quedarà humor i serem bons per a fer alguna cosa…?

Aquests mesos encara que no ho sembli, tot hi haver-los passat bé, comencen a pesar damunt nostre. De fóra potser que tampoc ho sembli, però de dins ens hem envellit quisap-lo.

Qui, no ha envellit, qui no haurà perdut alguna cosa millor que aquest troç de joventut que tots hem deixat i estem deixant cada dia en aquestes terres…?

Bé, no hem pas d’amargar-nos mes l’existència recordant aquestes coses! No vull recordar-ho més. Oblidar-ho tot si es pogués, i anar passant aquests dies, que avui podem dir que son deliciosos, a la vora d’aquesta bona gent, comparat als que deuen passar altres companys nostres, que tenen la dissort de trobar-se en els “fregats” de per allà l’Ebre.

I bé, prou d’aquest cantó. Estic mes que content de que pogueu anar a prendre el sol al “Callarís” amb les amigues tot llegint o bò hi fent mitja…

Oi que semblaria que no hi hagués guerra, si hi hagués tot el jovent, amb aquests bells dies de sol?…

Digues a la Carmeta, que com recordo, aquells dies d’anar per bolets a la “vaga fosca”! I que ja hi tornarem. De bona gana -tot i que no son per despreciar- canviariem la companyia d’aquestes mossetes d’aci, per les vostres, son molt millors. Amb tot. Ho podeu ben creurer.

Una abraçada del vostre Joan.

(Hi ha gaires bolets per aci?)


 

Dia 25 de Novembre del 1938

Mare i germana meva: Acabo de rebrer la vostra del 12 d’aquest mes. Celebro que ho pogueu anar contant així també com jo, mentre esperem que tot això s’acabi. Menjar un xic bé, i el treball no mata gaire, es el tot en aquest temps no molt bons.

Seguim divertits com us deia amb la meva abans que aquesta, anant a buscar bolets, i amb la bona vida que ens donem a aci al poblet aquest. Podriem dir gairebé allò de “si això es guerra…”, però la veritat es guerra, -hi ha guerra-.  Sort que com diu tothom no pot durar molt temps, però ja es massa i a la millor encara n’hi haurà, per acabar-nos de tornar vells.

Quan penso que tenim a damunt vint i cinc anys i mig, encara que el mig fassi “burro” son vint i cinc anys i mig oi? Es una mica gros això de perdre miserablement el millor temps de la nostra vida, per aci a aquestes terres.Tant que podriem ésser útils encara en un altre lloc i té! anar deixant el milllor de la nostra joventut per l’Alcàrria; però que hi farem? La qüestió es que s’acabés aviat i poguem tornar sencers, que ja ens rescabalarem de tot, i que dimoni que no siguem útils per alguna cosa!…

Bé, no ens hi amoïnem que tampoc en traurem res, i parlem del ball ara. Avui hi ha ball per si no ho sabieu. Un ball que mirat des d’aci on sou vosaltres potser faria riure, però per nosaltres es com si hi hagués la millor orquestrina d’anomenada. Els músics un guitarrista i un altre que amb un morter d’aquests de picar l’all i oli, va acompanyant la guitarra. La música “jotas” i pasosdobles només. Aquesta gent d’aci no saben ballar pas res mes.

I el ball, recorden com ballaven la gent antiguada, o millor dit, tu Agnès ja hauries vist el Sala per carnaval, com ballava, saltant; Amb uns quants balls que ballis d’aquesta manera, en surts bens cansat! Tot d’un plegat, paren de tocar i comencen una jota d’aquestes d’aci, totes les noies deixen la parella, i es poden a ballar-la, elles amb elles, i vinga alçar cames, i fer anar les mans com si toquessin les castanyoles i vinga ballar, a veurer quina es cansarà abans. Acaben les darreres esbufegant. Cregueu que es divertit de debò, ens hi fem un tip de riure!…

Us acabo la carta depressa, puix les noies de “casa” acaben de fer-se la “toilette” i ja estan a punt d’anar-hi. I que s’ha de fer? Haurem d’anar a divertir-nos una estona i riure’ns un xic d’aquestes noies, i d’aquests costums d’aci. Mig món es riu de l’altre meitat, es ben bé així.

Records a les amigues teves, de tots els seus amics, fins en Reig crec que ha tornat a escriure a la Roser, els demès segueixen rebent de tant en tant lletra de les altres també.

Digueu a la Rossa que si venim aviat anirem a buscar bolets, i si per cas es que ja ha passat el temps dels bolets, anirem a fer llenya junts, i que no es mati gaire anant per aquest boscos, que no val la pena de matar-se en res ni per a res. Ja que no puc fer-li jo fes-li ti Agnès, un petó, i vosaltres un abraçada ben forta del vostre Joan

Qualsevol dia d’aquests us faré una altre gir havent rebut el darrer. Per a què els bitllets?…

JGriera