Desembre 1938

Dia 1er. de Desembre del 1938

Mare i germana meva: He rebut la vostra lletra datada a 16 del mes passat. Les vaig rebent com podeu veurer. I vosaltres veig que també us van arribant de tant en tant…

Veig que aneu portant la mateixa videta de sempre, un xic avorrides, i encar que no m’ho digueu, un xic amoïnades amb la guerra, i amb tot aquest temps que fa que dura. I que no se’n treu res d’amoïnar-s’hi oi? Un ha de saber-s’ho pendre bé, així es poden suportar millor les molèsties que la vida aquesta porta no es veritat?

Nosaltres us he de dir una vegada més que no ens hi amoïnem pas gaire, doncs tampoc se’n treu treu res. Us podeu ben creure el divertits que estem a aci i el bò que dóna viure en una bona casa i dormir en un matalàs de llana i un llençol nets de bugada.

Tant de bó us repeteixo ens hi deixéssin acabar la guerra. I podeu estar tranquiles, puix ens podem cuidar quisap-lo, i amb el pilot de roba que tenim no tingueu por que cap cop d’aire ens toqui, ni que un refredat ens agafi, si per cas de massa abrigats o de massa bé, amb això que us sembla podem passar l’hivern un xic bé oi?

I per acabar-ho d’arrodonir sabeu allò de que els permisos només n’abastaven els que podien anar amb els de casa? Doncs han canviat el Cap de Sanitat nostre i ho ha arranjat d’una altra manera; ara els que hi anirem primer serem els mes antics, els que portem mes mesos de front, o sigui les lleves que ens incorporàrem primer: 34, 35 i 36.

Així es que si va bé i no els suspenen d’aci unes setmanes, ja em tindreu de nou fent vida de ciutat uns quants dies. No m’he decidit encara on he d’anar si a Madrid o a Valencia. Com que a Madrid ja hi he estat una vegada, de segur que ja em teniu agafant els trastets i cap a la capital de Llevant s’ha dit.

El Llorenç i Ferran i companyia hi anàren fa poc, i m’escrivien entusiasmats dels bells dies que passaren per allà. Es molt millor diuen que a Madrid per tot, i es una ciutat mes neta, la banya el mar cada dia…

Abans d’acabar-vos aquesta carta, m’acaben de donar una lletra de’n Gudiol (Llauet) que en diu que per fi ha estat destinat a la nostra Catalunya i que desseguida que li arribi el pasaport partirà vers la terra nostra… Quina sort ha tingut! Diu que us vindrà a veurer, per asssegurar-vos que estic bé. Feu-li una bona rebuda.

Records a tots. Una abraçada del vostre fill i germà que té unes ganes de poder abraçar-vos de debò…

El vostre Joan


 

Dia 10 Desembre del 1938

Mare i germana meva: Tinc la vostra lletra amb data 22 del mes passat. Resposta d’aquella que us deia que érem a prop dels “veins”. Com ja sabeu, fa dies que hem baixat al poble. A la casa aquella que apar ja que sigui la nostra. De segur que hi passarem les festes de Nadal i Cap d’Any, puix ja s’atansen…

Gaudim de la mateixa calma i d’uns dies magnífics. Anem encara algun dia a mirar bolets, però ja no en trobem tants puix va passant ja el temps. Però vaja, alguna escalivada de rovellons encara la fem de tant en tant.

Després com hi estem en pla de descans, podem anar allà on volem. Per aquests pobles dels voltants en busca de teca, puix sempre ens podem atipar mes. I mes ara que fem provisions per les festes que s’apropen. Ja tenim algun xaiet i alguna perdiu, que els atipem quisap-lo per a que n’hi hagi mes. L’any passat passàrem un bon Nadal, Cap d’Any i Reis. Aquest si no hi ha res de nou pensem passar-lo igual també, o més puix amb aquesta familia tot té mes regust de “casa”.

Vosaltres no us manca res de que poguem enviar-vos? Hem arreplegat força oli, farina de blat i de fer “gatxes” i també molts alls i sebes. Llàstima que no poguem enviar-vos una mica d’quests xais que sovint solem sacrificar per a treure el ventre de pena.

Abans d’ahir vaig acompanyar els xicots que cada setmana sol haver-hi per el dentista a Guadalajara. Com que tenia un queixal que feia el “burro” i em privava de menjar per una banda, jo que si, que em vaig decidir a deixar-me’l arrencar. Dugues injeccions per adormir-lo i zas!… només un ai! I ja puc menjar per les dugues bandes, i de gust, com abans solia fer.

Tot això es el que hauré perdut per aci: Uns mesos, els millors de la nostra joventut i un queixal. Fins ara hi hem deixat això només. D’aci en endavant qui ho sap! No tenim gens de ganes de deixar-hi ni perdre res mes, si ens ho deixen triar.

Com que no em venia d’unes hores i el xòfer de l’ambulancia li agrada prou, anàrem a veure una pel·licula de cinema. Saps quina feien Agnès? El gran Ziegfield per Villiam Powell i Mirna Loy. Una mica cançonera, però uns números de revista força divertits hi havia.

També anàrem a l’hospital per veurer el Pintó que tingué els tifus, però no l’hi trobàrem. El donàren d’alta els dia 30 del mes passat. Torna a ésser al batalló, a ben segur guarit ben bé. No ho digueu a ningú puix a lo millor a casa seva no ho saben encara i es pensarien qui sap que. Si per cas ja els ho dirà ell. Ha estat un xic de pega pobre xicot, una vegada ferit i l’altra tifus; i de sort, puix cada vegada n’ha sortit ben bé.

En Vilà, en Subirana i jo, hem estat força de sort; cap mal ni cap malaltia que valgués la pena. Veiam si podrem anarho contant així, fins acabada la guerra. Que es un gran que, no haver d’anar a parar a cap llit d’hospital. No per que no els tractin bé no, al contrari estan ben cuidats, però es molt millor el llit d’aquesta casa on vivim.

I que? Encara es diu que s’acaba la guerra? Totes les cartes que venen d’aci amb vosaltres ho diuen. Veiam si d’una vegada, ja que tothom n’està ben tip, s’acaba! que es hora ja.

Tothom guarda la línea veig. Quines siluetes mes esveltes trobarem al nostre retorn oi?

Records a la Tema, a les amigues i l’abraçada ben forta de sempre, del vostre Joan

(T’envio aquesta poesia de’n Carner segur que et plaurà)

[Poema retallat de la publicació quinzenal AMIC (juliol 1938) editada pels serveis de Cultura al Front del Dep. de Cultura de la Generalitat dedicada a l’esplai del soldat català de L’Exèrcit de la República]


 

Dia 16 de Desembre del 1938

Mare i germana meva: Acaben de donar-me la vostra lletra del 27 del mes passat. Tinc de dir-vos que seguim a baix al poble, a la mateixa casa, a la vora d’aquestes dugues beutats i en bona companyia d’aquesta bella gent, atrafegats, anant d’un poble a l’altre, per a poder celebrar aquestes festes que s’apropen, amb la taula un xic proveïda, puix així junt amb el caliu d’aqueta llar -que apar que hi hagi del nostre- tindràn més el regust de “casa nostra” i es passen molt més bé, amb una bona vianda i molt millor si pot ésser regada amb bon vi.

Ja ho veieu doncs, ni de que hi hagi guerra ens recordem, fent els preparatius d’aquest segón Nadal i Any Nou que de segur passarem altra vegada lluny de vosaltres. Que per això amb aquest ambient i els divertiments, la veritat, no ens sentim tant desemparats ni sentim tant la nostàlgia que aquests mesos -i més ara amb l’olor d’aquestes festes tan nostres- ens encomanen…

No us sembla que això no pot durar? Que aviat tindrem la sort del retorn? Allavors si que farem una bona festassa oi? Eh, que em deixareu atipar de tocino tendre i d’alguna cosa més?

Aquest any en tindrem també. A la Brigada n’hi ha molts, que els mataràn aviat, però el donen tant comptat! I es que passa a tantes mans abans de les nostres. Però vaja, amb aquesta mica de la Brigada i amb el que ens guarden a casa l’estanquera, aquella que a l’estiu ens cuidava tant bé, ja podrem fer-ne un bon àpat. Després, això i alguna cuixa de xai i de pollastre, ja es pot passar una bella diada!

Se’n troben poques de families com la que estem i com la de l’estanc. Mireu l’altre dia ens enviaren un parell de mitjons d’aquests de llana ben gruixuda a cada ú i uns quants pans d’aquests que només saben pastar-los les mans de les dones del poble, amb un bon troç de cansalada fresca, del porc que mataren fa poc.

Ens tenen tot l’afecte d’uns fills seus. I els ho agraïm i ens portem també com uns bons fills, no es poden pas queixar. Per acabar-les de fer contentes només mancaria que ens maridéssim amb les filles seves. Tenen unes ganes de casar-les! però això ja saben que es una cosa aquesta que ha de venir bé i de gust. I no es que siguin unes noies per despreciar, no. Treballadores -massa i tot- , netes i endreçades; però no tenen aquell no se què, que voldriem que tingués la dona dels nostres somnis, la companya per a tota la vida…

No us penseu, a vegades, hem arribat a pensar que, si aquesta guerra hagués de durar un parell d’anys més, potser hauriem de fer un pensament. Deixar-nos de prejudicis i de petits miraments, i pagar-los tot això que han fet i fan per nosaltres.

Tenim vint i cinc anys fets, i una fam de fer que aquest caliu que sentim en aquestes llars, sigui mes nostre, mes de “casa”! Fins ara el seny ens ha aconsellat una miqueta. I alguna vegada quan estàvem a punt de perdre’l, l’atzar i la dissort s’ha cuidat d’esgarriar-nos-ho tot.

Si perdem un xic més el seny i l’atzar ens és mes favorable i propici, no sé si serem a temps a aturar-nos en aquesta devallada vers el precipici o a la felicitat. Qui ho sap, Mare de Déu!…

Bé, estimades, estic molt content de que ho passeu força bé també, i que vos mare us hagueu decidit per fi a reposar. Us ho teniu ben guanyat. Ara només heu de fer que cuidar una bona colla d’aviram per a quan vingui. I la Rossa que no es mati mes amb la llenya!

Sabem que tothom es dona a la bona, o la mala vida, com vulgueu. El temps s’ho porta i no s’ha de mirar prim, però n’hi ha -diuen- que en fan un gra massa, es veritat?

Records a tots, i vosaltres l’abraçada ben forta del vostre Joan que us enyora pensant en el Nadal.


 

Dia 18 de Desembre del 1938

Mareta i germaneta meva: No puc deixar passar cap mes dia per a que pogueu rebrer aquestes ratlles en aquestes festes de Nadal, Cap d’any i Reis, desitjant-vos que les passeu ben felices, amb una bona salut amb la companyia dels éssers volguts, i que ja no aquest encara, el Nou Any que tornarà a venir, poguem passar-lo tots junts a l’escalforeta d’aquest caliu vostre, que trobem tant a mancar…

Amb l’horitzó lluminós aparegudes les lletres de PAU…

Nosaltres per aci anem vivint amb l’esperança de que aviat podrem retornar a la vostra vora. Es el que ens alena. Si no fos aquesta esperança!… Aquesta fe en l’esdevenidor!… Quin viure mes trist no seria aquest nostre!…

Però l’il·lusió i l’esperança aquesta fins ens fan trobar bellíssim el paisatge i la grisor d’aquests dies. Avui mateix d’ençà que ha despuntat el dia que va caient la neu, com una pluja de “confetti” per carnaval. Es meravellós el plourer de la neu, i molt mes mirat des d’aquesta cambra confortable. Que bé un s’hi sent amb aquest ambient de “casa”.

Un petó del vostre Joan


 

Dia 26 de Desembre del 1938

Mare i germana meva: Ja ha passat Nadal! Som a l’endemà ja! I tot es blanc de neu encara. Per a fer-lo mes rialler ha sortit el sol, un sol magnífic però que no té prou calor per a fondre la neu. Però que hi fa? Oi que es mes bell el Nadal ornat de blanc per a tot arreu? I podeu ben creure que hem passat aquesta diada gairebé millor que l’any passat. En aquesta casa que ja podem dir-ne la “nostra”.

La taula com us anunciava ha estat proveïda: Xai, pollastre, tocino i unes bones postres: Raïm, préssec i aquesta bona gent ha fet una plata de crema que encara avui ens en llepem els dits.

Amb això i amb aquesta escalforeta del caliu d’aquesta llar i amb la del bon vi i del conyac, no hem sentit gens el fred de fòra; i fins ha fet fugir-nos, ha fet oblidar-nos l’altre fred: el de dins, aquest fred que es fa sentir mes que el de fòra; aquest de l’allunyament, de l’exili podriem dir-ne, de tants mesos que ja se’ns ha arrapat, se’ns ha posat a dins del cor, i que només en diades d’aquestes, i amb la companyia d’una bella gent, l’allunya; i ens el fa oblidar per uns moments…

Més, amb tot i això com us hem anyorat! Com us enyorem!… Com trobem a mancar tot lo vostre!…

Ahir mateix en mig de la festa, en mig de l’alegria, tos ens dèiem: Ves perquè aquesta bona dona de cabells blancs també, com vos mare, i aquestes dugues mossetes, l’una almenys, no es podrien convertir amb la mare i la germana de debò. Amb les nostres mares i amb les nostres germanes que tant deuen enyorar-nos allà a la terra nostra, i ens esperen amb els braços oberts…

I el xai, el tocino i el pollastre i la plata de crema no hagin pogut ésser preparats i cuinats per les mans vostres aquest any encara! Té tot un altre gust el nostre. La crema mateix, no tenia pas ni de bon troç aquell sabor, aquella dolçor de la que feieu en les diades assenyalades.

Però oi que s’acabarà aviat la guerra, i tornarem a menjar dels nostres pollastres i del nostre tocino? Oi que ho celebrarem de debò? Oi que ja no passarem cap més Nadal fora de casa? Com ho esperem!…

Fa molts, però molts, masses dies, que no rebem lletres vostres; que hi voleu fer? Es veu que cada dia s’espatlla mes tot. Així anés tot a rodar, potser d’aquesta manera s’arranjaria mes aviat tot, no us sembla?

He rebut junt amb la vostra una dels germans Planes. Trempats i em conviden a anar allà amb ells si per cas em toca permís. Ja m’agradaria anar per allà baix ja, que es un terreny un xic mes bell que aquest de l’Alcàrria. Però em sembla que no podrà ésser perquè no podem anar enlloc que no sigui Madrid o Guadalajara diuen; i a la millor abans no em toqui es suspendràn els permisos.

Bé, mala sort si per cas. Paciència i anar esperant sempre…

Una abraçada del vostre Joan