Setmana de festes (Transcripció)

Comèdia-divertiment en dos actes

Personatges:

Suzi – 30 anys – Entretinguda de classe

Daniela – 20 anys – Actriu cinematogràfica

Donya Hipòlita – 55 anys – Ocultista

Lluïsa – 26 anys – Noia de l’hostal

Alfred – 35 anys – Noi ric i hereu escampa

Claudi – 35 anys – Veterinari

Sr. Ramon – 60 anys – Propietari de l’hostal

Johnny i Cru-Cru – Parella d’existencialistes

Sr. Jaumandreu – Oncle de Daniela

L’home que telefona

L’home vestit de negre

Dos guardians del manicomi

L’acció s’esdevé a l’Hostal de l’Enrenou, establiment modernitzat d’un poble de muntanya. Època actual. Temps: Setmana Santa. En aixecar-se el teló, veiem la sala de l’hostal un matí. Una escala al fons que puja als dormitoris. Una finestra i una porta vidriera condueixen al jardí. A l’esquerra, la porta que comunica al carrer, i aixamfranant l’angle que formen la paret esquerra i la del fons, hi ha el mostrador del registre, amb un llum de braç, un telèfon i uns llibres grossos. Hi ha el mobiliari adient, entre el qual cal destacar una taula amb diaris, uns confortables sillons, cadires, un moble amb una ràdio i un balancí sota la finestra.

(Alfred llegeix un diari, el Sr. Ramon escriu alguna cosa i Lluïsa entra amb un plomall i un drap, amb propòsit de fer neteja). (L’home de negre seu al balancí, de cara al públic, bo i fumant la pipa. Té a terra una gran cartera de documents molt plena).

Ramon.– Ja has cridat aquell senyor que va arribar ahir?

Lluïsa.– I que fa una bona estona! S’hi deu haver tombat.

Alfred.– (Aixecant la vista del diari) Nous hostes?

Lluïsa.– Una bona colla en van arribar anit. Un senyor jove, un senyor de mitja edat i un senyor gran amb una noia jove.

Alfred.– Bonica?

Lluïsa.– Això depèn dels gustos, Sr. Balcells. No els va veure, vostè?

Alfred.– Ja sap que me’n vaig a dormir com les gallines. La salut és més important que saber qui arriba o se’n va.

Lluïsa.– Ja tindrà temps de veure’ls.

Alfred.– Massa i tot. L’únic que sento és que se m’acaba la tranquil·litat.

Lluïsa.– Esperi’s, doncs, que tot just han començat d’arribar. Amb les festes que es fan aquest any!

Alfred.– Festes? Quines festes?

Lluïsa.– No ho sap? Vaja, vaja! Venir a l’Hostal de l’Enrenou per Setmana Santa i no saber que per Pasqua hi ha grans festes al poble, és com anar a València per sant Josep i estranyar-se de les Falles.

Alfred.– Confesso la meva culpa, però suposo que, per això, no m’expulsaran pas de la casa.

Lluïsa.– (Somrient) Ja s’ho mereixeria, ja. Amb la broma que fem cada any.

Ramon.– I que vénen músics de Barcelona i tot…

Alfred.– (Indiferent) Ah, sí?

Lluïsa.– No li agraden a vostè les festes?

Alfred.– Segons de la mena que siguin. Si me les fan al clatell, bastant.

Lluïsa.– Està de broma, vostè. Vull dir els balls, les sardanes, els castells de focs…

Alfred.– M’agraden amb deliri, però quan ja s’han acabat. Escolti, nena: Potser no se’n recordi, però he vingut de Barcelona fins aquí, he corregut més de cent quilòmetres per carreteres intransitables, amb l’únic propòsit de descansar.

Lluïsa.– Ja ho sé, però total és un dia de gresca i no em farà pas creure que no li vindrà de gust.

Alfred.– Està bé, està bé. Mentre el record que m’hagin de deixar no sigui dels més dolents…

Lluïsa.– Ja diu unes coses ben estranyes, vostè.

Alfred.– No, dona, no. A vostè li passa el mateix, sinó que no se n’adona. Vostè, com tothom, disfruta més del record d’una festa, a l’endemà i també al cap d’una setmana, que mentre hi està posada. Aquells mots gentils que li deia el ballador mentre la feia giravoltar, aquelles pressions significatives, el goig de saber-se més galantejada, o més bonica, o amb millor caient de vestit, són emocions que es tornen més pures com més llunyanes són. Quan la meva àvia m’explicava els seus saraus de joveneta, estic segur que disfrutava molt més que cinquanta anys enrere, quan hi era. Una s’oblida de les sabates noves que estrenyen sempre el més delicat de tots els dits, la calor que enganxa la roba a la pell, l’alè d’anís i de tabac que fa el galant de les paraules gentils, les empentes de les altres parelles… És el mateix que passa amb els amors. Vostè no ha estat mai enamorada?

Lluïsa.– I ara! A què treu cap això?

Ramon.– Lluïsa! Em penso que hauries de tornar a cridar aquell senyor. Va dir que a migdia havia d’anar a l’ajuntament.

Alfred.– Un personatge?

Lluïsa.– No ho sé. (Fa el gest d’anar cap a l’escala i en aquell moment apareix Claudi). Miri, ara baixa.

Alfred.– Mirar? No, no, massa que el veuré. Me n’hauré d’anar a donar un tomb. (Al senyor de negre) No li sembla?

(El senyor de negre li dóna una llambregada displicent i sense dir res continua fumant).

Alfred.– Perdona! Hem! (Es posa a llegir, novament).

Claudi.– (En arribar al peu de l’escala) Bon dia a tothom.

Lluïsa.– Bon dia, senyor.

Ramon.– El senyor ha descansat?

Claudi.– Com un soc. Aquests aires tan purs fan la son més dolça. (Es dirigeix a la taula dels diaris).

Ramon.– Una cosa o altra hem de tenir aquí que no tinguin a Barcelona.

(Claudi agafa un diari).

Claudi.– És clar, és d’ahir.

Alfred.– (Sense aixecar la vista) Senyor meu, les notícies com més velles més certes. (Aixeca el cap) Diantre!

Claudi.– (Sorprès) Eh? Jo diria que a vostè el conec.

Alfred.– I jo.

Claudi.– Balcells, no?

Alfred.– Claudi!

Claudi.– Alfred! (S’abracen amb efusió).

Alfred.– Què dimoni fas per aquests mons de Déu?

Claudi.– El mateix et pregunto jo.

Alfred.– El món és una clofolla d’ou, però no hauria cregut mai…

Claudi.– Després de tants anys, trobar-te aquí…

(No paren d’abraçar-se).

Alfred.– Increïble!

Claudi.– Extraordinari!

Lluïsa.– (Al seu pare i una mica mofeta) Qualsevol diria que s’han trobat a la Corea… (Se’n va per la porta del fons).

Alfred.– (Asseient-se ell i Claudi) Realment, feia anys i panys que no ens vèiem. La darrera vegada, sí, sí, ja ho recordo. Oi que va ésser a casa dels Térmens…

Claudi.– És veritat. Me n’he recordat moltes vegades d’aquella diada. Tu vas ésser l’heroi, en carregar amb la filla de la casa (Fa un gest indicant que era molt grassa). Et vas portar com tot un home (Riuen).

Alfred.– No em compadeixis tant. Aquell dia vaig fer experiència. D’aleshores ençà els encisos de les dones grasses no són cap secret per a mi (Riuen novament).

Alfred.– Digues, encara fas de matasanos amb les pobres bestioles?

Claudi.– Tu diràs. Cada dia porto més morts sobre la meva consciència. Tot és trobar-hi el gust. També tu deus continuar essent el terror dels cors femenins. (Alfred somriu amb un deix d’amarguesa) Ja veig que el temps no ens ha canviat. (Amb l’aire còmplice) Una aventura d’alta muntanya?

Alfred.– No. De cap manera! He vingut a descansar.

Claudi.– És curiós. Jo he vingut a treballar.

Alfred.– També com sempre, anem en desacord. Ja ho saben els veïns del poble que has vingut a treballar? No t’han apedregat a l’arribada?

Claudi.– L’alcalde m’ha contractat.

Alfred.– Pobre home. Ja no l’elegiran mai més!

Claudi.– Per què?

Alfred.– D’ell serà la culpa que el poble es quedi sense bestiar.

Claudi.– Ja s’hi estan quedant ara. Hi ha una passa.

Alfred.– I tu vens a rematar-lo…

(Riuen) (Entra Lluïsa).

Lluïsa.– Senyor Estruc! Té l’esmorzar a taula.

Claudi.– (Mirant el rellotge) Oh, falten deu minuts. És que a les onze, havia de ser a l’ajuntament (S’aixeca).

Alfred.– (S’aixeca, també) Ves a esmorzar, ves. A visitar un alcalde s’hi ha d’anar amb l’estómac ple. Solen ser tan pesats! Escolti, Lluïsa, posi’m un cafè a la taula del Sr. Estruc. (Surten cap al menjador. Alfred continua parlant, com per si mateix) Adéu solitud! Però si hi ha d’haver companyia que sigui la d’un amic.

(Desapareixen per la porta del fons). (Lluïsa se’n va darrere d’ells).

(Per l’alt de l’escala compareix ‘El que telefona’. Baixa decidit i es dirigeix al mostrador).

El que telef.– Bon dia.

Sr. Ramon.– Bon dia. S’ha descansat?

El que telef.– Molt poc. Aquests aires tan purs em donen un gran neguit, mentre no m’hi acostumo, és clar. Prefereixo l’aire brut de la ciutat. Els meus pulmons hi estan fets, què hi farem! Oi que em deixarà telefonar?

Ramon.– No faltava més.

El que telef.– (Després de fer rodar la maneta) Senyoreta… senyoreta…. Posi’m conferència amb el vint-i-tres, quaranta-vuit noranta de Barcelona. Molt urgent. (Pausa) Hauré d’esperar molt?… Deu minuts? Procuri que siguin cinc, si pot ésser. Gràcies. (Penja l’auricular i roda la maneta). (A Ramon) Em donaran una mica d’esmorzar?

Ramon.– Si vol passar al menjador? La meva filla el servirà.

El que telef.– Prefereixo que me’l pugin a l’habitació.(Decidit puja l’escala).

Ramon.– (Que se’l mira, bo i rascant-se el cap). (Al senyor de negre) Que li’n sembla?

El senyor de negre.– A mi no em digui res. Parli de cara allà (Assenyala el públic).

(Se sent a fora la remor d’un cotxe que arriba).

Ramon.– Lluïsa! Lluïsa! Veges qui hi ha.

Lluïsa.– (Des de dintre, però bo i sortint) Volant, pare. (Surt).

(Se sent el clàxon). I que no falla. Vénen aquí.

Ramon.– Corre, corre. Els rics no tenen paciència; només esperen aquells coses que no podran obtenir mai. I com que més amunt hi ha un altre hostal…

(Lluïsa ja ha obert la porta. El Sr. Ramon surt de darrere del mostrador i acut a donar un cop de mà). (Lluïsa des de fora li passa unes maletes. Entra Lluïsa, també amb equipatge. Darrera d’ella, Johnny i Cru-Cru, ell amb barba, camisa estampada i short; ella, amb un pentinat homenívol, molt rar, amb pantalons d’home i una trinxera al braç).

Ramon.– Benvinguts a l’Hostal de l’Enrenou, senyors.

Johnny.– El nom no m’agrada. L’enrenou no és bo per a la meditació.

Lluïsa.– No s’amoïnin. El nom no fa la cosa. Els altres hostes de la casa també han vingut a descansar.

Johnny.– Falta saber si ho aconsegueixen. (Contempla l’estatge) Hi ha molta llum aquí. La llum és un mitjà d’allunyar-nos covardament de la nostra angoixa.

Ramon.– (A part) Un altre xiflat! Aquest any ens divertirem.

Cru-cru.– T’hi has fixat, Johnny? Com més t’apropes a la Naturalesa en l’estat pur, més clara tens la sensació de buit darrere teu. Em penso que aquí arribaràs a trobar les conclusions per al teu llibre El fred al moll dels ossos.

Johnny.– Doneu molt sovint botifarres a les hores dels àpats?

Lluïsa.– De tant en tant. Són molt bones les botifarres d’aquest país.

Johnny.– No vull botifarres, ni de les bones ni de les dolentes. El porc és un animal massa despreocupat perquè pugui menjar la seva carn. És l’animal que s’assembla més a l’home.

Lluïsa.– Moltes gràcies, per la part que em toca.

Ramon.– Em voldran donar els noms per a la inscripció, senyors?

Johnny.– Cru-Cru i Johnny.

Ramon.– I què més?

Johnny.– Les altres dades no interessen a ningú. Són convencionals i no tenen cap valor absolut.

Ramon.– Tinc l’obligació d’inscriure’ls amb tots els ets i uts.

Johnny.– Inventi-se’ls. Pel cas, tant serà.

Ramon.– Com vostè vulgui. Quan vingui la Guàrdia civil haurà de donar explicacions. Almenys, signarà aquests fulls…

Johnny.– La vida té per objecte l’aniquilació de l’ésser. Només pot sobreviure el jo, conscient de la seva existència. Amb aquesta convicció ja comprendrà que la Guàrdia Civil no ens fa fred ni calor.

Cru-Cru.– Molt ben dit, Johnny. Quan dius aquestes coses, la nàusea de la vida em produeix esgarrifances a l’esquena.

Ramon.– Lluïsa, acompanya aquests senyors a la cambra 7.

Johnny.– Suposo que no hi haurà bany.

Ramon.– A la cambra, no senyor. N’hi ha al mateix pis, a l’extrem del passadís.

Johnny.– Millor que no n’hi hagués. El soroll de les banyeres omplint-se m’enerva fins a l’extrem que em poso a cantar.

Lluïsa.– Això també els passa als canaris.

Ramon.– Lluïsa, cuida’t de la teva feina.

Cru-Cru.– Ja ho deia el mestre: “El progrés ho envaeix tot. Aviat serà impossible trobar un racó de món on es senti encara la dolça olor d’un femer”.

Johnny.– Sí, Cru-Cru, val més no moure’s de la cava.

(Ramon i Lluïsa agafen les maletes i es disposen a pujar l’escala).

Ramon.– Volen seguir-nos els senyors?

(Cru-Cru s’adona de l’aparell de ràdio)

Cru-cru.– Fixa’t, Johnny, també aquí hi ha artefactes d’aquests. Quin fàstic!

Ramon.– Què els passa als senyors?

Cru-Cru.– Allò de sobre la tauleta… Vostès creuen que està bé posar instruments de tortura per als seus clients?

Ramon.– Què vol dir? La ràdio?

Johnny.– (Indignat) És clar que volem dir això! Encara no se n’ha adonat que és per la boca d’aquest instrument per on la societat decrèpita d’avui vomita tota la podridura que porta a dintre?

Ramon.– Amb franquesa, no me n’havia adonat.

Lluïsa.– Sembla mentida, pare. És que teniu pa a l’ull? Pugem, pugem l’escala…

(En arribar a mitja escala, baixa volant El que telefona. Topa amb tothom, com si estigués esperitat. Tots es queden contemplant-lo, mentre es dirigeix al telèfon).

El que telef.– Perdó, amb perdó… (Despenja l’auricular i roda la maneta).

El que telefona.– Senyoreta, senyoreta, per favor… (pausa). Escolti, senyoreta. Aquella conferència amb Barcelona, com està? (pausa) Què diu? Mitja hora? Si vostè m’havia dit deu minuts! (pausa). És que és molt urgent (pausa). Sobretot, no la deixi de petja. (Penja l’auricular. Es frega les mans amb angúnia i se n’entorna escales amunt).

(Mentrestant, els quatre han acabat de pujar l’escala i s’han perdut pel pis. Claudi i Alfred surten del menjador, bo i parlant. Es miren amb curiositat el que telefona).

Claudi.– Així, et dediques a l’estraperlo?

Alfred.– El mot és horrible. No hi passo. Això només ho fan les dones que venen barretes de pa i tabac ros…

Claudi.– …i els ministres.

Alfred.– Jo em dedico a la compravenda.

Claudi.– Per esport, suposo. Tu encara deus ésser ric.

Alfred.– Una mica menys que abans de fer negocis. És més divertit perdre quartos que guanyar-los. La fal·lera de recobrar el perdut, de fer les paus, és tan apassionant com un amor impossible.

Claudi.– Sempre dius el que no penses.

Alfred.– Ho faig per estalviar-me de pensar les coses que es poden dir.

Claudi.– Estàs de broma. Me’n vaig. Ja passen deu minuts de les deu. L’alcalde em deu esperar.

Alfred.– Deixa que s’esperi. Mentre s’espera no perjudica els interessos dels seus administrats.

Claudi.– Només una cosa et vull preguntar. La curiositat em faria frissar mentre sigui fora.

Alfred.– Pregunta, pregunta. Els que frissen envelleixen més de pressa.

Claudi.– I no tens cap amor, ara?

Alfred.– Jo no en tinc cap d’amor. És l’amor de l’any passat que em tenia fins fa cinc dies. Vaig escapar-me’n miraculosament, i heus-me ací amb la confiança d’estar en un bon amagatall.

Claudi.– Amor de l’any passat? Què vol dir això?

Alfred.– Sí, Claudi. El meu cas és greu. Totes les primaveres em resulten fatals. Cada any, i ja en fa una bona colla, d’anys, tinc la desgràcia d’enamorar-me d’una dona nova. Els primers símptomes de la malaltia vénen amb la florida dels ametllers. A mi, ja ho veus, les ametlles em resulten amargues…

Claudi.– No veig el per què.

Alfred.– És molt senzill. Si m’enamoro d’una dona nova, no puc continuar estimant l’anterior. Això vol dir que me n’he de desempallegar. Ah, amic, això és més fàcil de dir que de fer!

Claudi.– Crema-les com monsieur Verdoux.

Alfred.– No et creguis que no hi hagi pensat. Sobretot aquesta darrera vegada…

(Ramon i Lluïsa baixen l’escala i se’n van)¹.

Claudi.– Així has trobat un amor nou?

Alfred.– Aquesta vegada, no. I creu que això em té tot preocupat. Fa més de deu anys que no m’ha passat un cas semblant. Arribar a Pasqua sense un amor nou de trinca és per a mi un rejoveniment. I que n’eren de bonics aquells anys, abans d’arribar als vint-i-cinc, en què podia dormir tota la nit d’una tirada!

Claudi.– Però, si no has trobat l’amor nou, per què et vols desempallegar del vell?

Alfred.– Com es veu que no coneixes Suzi! El nostre idil·li va durar vuit dies, els que vam passar a un hotel de Mallorca. Així que es va sentir mestressa del pis que li vaig posar a Barcelona, ja es va haver acabat la tranquil·litat. Amb la llei d’Arrendaments urbans es va sentir tan emparada que fins un dia va atiar-me un gosset desnerit que sempre li anava al darrere. Res, noi; l’any més negre de la meva vida. Fins fa pocs dies no l’he poguda despistar. I aquí em tens, com un exiliat, sense comunicar-me amb ningú, com si fos un escapat de la justícia. Estic tremolant a la idea que pugui descobrir on sóc.

Claudi.– Aquí no et podrà trobar…

Alfred.– Tu no la coneixes, Claudi.

Claudi.– I poques ganes que en tinc…

(Lluïsa passa amb un esmorzar cap a l’escala).

Alfred.– Totes les dones són difícils arribada l’hora de desfer-se’n, i suposo que aquesta deu ésser una de les característiques de la feminitat. Si és així, et puc assegurar que Suzi és la dona més femenina del món.

Claudi.– (Amb aire filosòfic) És curiós que els homes es lamentin sempre de la seva sort, i generalment sempre sigui per motius oposats.

Alfred.– Per què ho dius?

Claudi.– El meu cas és idèntic al teu, però amb els papers canviats. A mi, va ésser ella la que em va deixar. Volia treure unes cortines de cretona i posar-ne unes de vellut; vàrem discutir i va marxar, ella i el gos.

Alfred.– Val més que fos així. Una dona que vulgui cortines de vellut no pot ser res de bo. Les cortines de vellut acaben sempre convertides en vestits de nit. Un excés de mal gust, no et sembla?

Claudi.– El mal és que no me la puc treure del cap. Em va deixar sense dir-me ase ni bèstia. Entre el gos i jo, va triar el gos.

Alfred.– Imperdonable. L’home que estima sol ésser més fidel.

Claudi.– Què hi vols fer? Potser algun dia tornarà…

Alfred.– Sóc el teu amic i no et vull aquest desastre.

Claudi.– (Mirant el rellotge) Oh, és tardíssim. Me’n vaig a veure l’alcalde. Suposo que no trigaré.

Alfred.– Bona sort. I tingues tanta pietat com puguis amb les bestioles del poble. No els vulguis fer pagar les culpes d’aquell gos…

(Claudi se’n va cap al carrer).

(Ramon surt del menjador, al mateix temps que Lluïsa baixa l’escala. Alfred contempla el jardí a través de la vidriera).

Lluïsa.– Quina gent més estranya, pare!

Ramon.– Qui?

Lluïsa.– Els que han vingut ara. Han penjat un retolet a la porta de la seva cambra, un retolet que diu: “No podràs entrar perquè la porta està tancada. Entra per la finestra que és oberta”. No fa riure aquesta bestiesa?

Ramon.– Filla meva, n’he vist tantes de coses rares que ja no em fan efecte.

Lluïsa.– Mentre no m’omplin el llit d’animalets. Mireu que dir que les banyeres el fan posar nerviós… (Es dirigeix a Alfred) S’ha deixat escapar bona cosa, Sr. Balcells.

(Ramon es fica darrera el mostrador).

Alfred.– Algun saltimbanqui?

Lluïsa.– Més estranys, encara. Segurament un parell… Anava a dir un disbarat. Miri que dir que la ràdio vomita podridures! Vegi si no n’hi ha per indignar-se.

Alfred.– No li ho puc dir. No me l’escolto mai.

(Apareixen Daniela i Jaumandreu per dalt de l’escala).

Lluïsa.– (En veure’ls) Oh, me’n vaig. Deuran voler esmorzar…

(Surt per la porta del fons).

Alfred.– (Esguardant els que baixen). (A part) Deuen ser l’oncle i la neboda. Una meravella de neboda.

Ramon.– (Sol·lícit, sortint del mostrador) Han descansat bé amb aquests aires tan purs?

Jaumandreu.– Gràcies, però tant me fa que els aires siguin purs com no. Pateixo insomni.

Ramon.– Ho sento. I vostè, senyoreta Jaumandreu?

Daniela.– Digui’m Daniela de Lys. És el meu nom de guerra.

Ramon.– De quina guerra? Ah, ja entenc.

Alfred.– (Per ell mateix) Daniela, Daniela. Nom de guerra! Qui pogués ser el seu aliat!

Jaumandreu.– Deia alguna cosa, jove?

Alfred.– No, senyor, no. Parlava per mi mateix.

Daniela.– (Contemplant la sala) Fa bonic aquest hostal, oi tiet? Sembla un refugi d’aquells que surten al cine…

Alfred.– La veu és música pura.

(Daniela se’l mira amb aire de vamp, però només de passada. Després afecta un olímpic desdeny).

Lluïsa.– (Sortint del menjador) Si volen passar a esmorzar.

Daniela.– A l’hivern hi deu haver molta neu per aquí dalt.

Lluïsa.– Sí, senyoreta. Ve molta gent a esquiar.

Daniela.– No tenen camp de tennis?

Lluïsa.– No, senyoreta. Només de futbol.

Daniela.– Quina llàstima! Jo que he portat la raqueta.

Lluïsa.– L’any passat va venir una senyoreta que també en portava. Li va servir per fer-se uns fotos molt boniques.

Alfred.– (Que ha estat contemplant-la durant tota l’escena amb aire extasiat) Una noia moderna. Això dóna gust!

Jaumandreu.– Anem a esmorzar, que tinc molta feina a fer.

Daniela.– (Sense fer-ne cas) Eh tiet, que aquest podria ser un bon escenari per a la persecució dels bandits? M’agradaria que ho proposessis al director.

Jaumandreu.– (Començant a passar cap al menjador) No m’enredaràs pas! Em presenta factures massa elevades quan s’ha de desplaçar. Les filmarem a Cerdanyola.

(Lluïsa precedeix Jaumandreu i Daniela cap al menjador). (Ramon els segueix). (Per dalt de l’escala baixen els existencialistes, i darrere d’ells, com una exhalació, el que telefona, bo i atropellant-los).

Johnny.– Per favor!

El que telef.– Perdó! Mil perdons!

Cru-Cru.– On va aquest esverat. Aquestes no són maneres…

El que telef.– Perdó! Perdó! (En arribar a la sala se’n va directe al telèfon).

Johnny.– Tantes presses per no arribar enlloc.

Cru-Cru.– Al telèfon. Bah! Un altre instrument de tortura.

Johnny.– (Acabat de baixar l’escala) El món és una gàbia. Jo no entenc com és possible córrer dintre d’una gàbia. On van? Què es proposen? Si després ja no queda sinó el no-res.

Cru-Cru.– Absurd, Johnny, absurd. Si s’ha de córrer ha d’ésser sense cap propòsit, el córrer gratuït, no et sembla? Els actes desinteressats són els únics que et donen la consciència de l’ésser.

(Arriben al costat de la taula i s’asseuen a terra). (Mentrestant, el que telefona ha donat voltes a la maneta i espera que contestin amb l’auricular a la mà. Alfred, que ha contemplat l’escena, primer embadalit davant Daniela, després divertit per l’aldarull, es queda estupefacte en veure que els existencialistes s’asseuen a terra).

Alfred.– Perdonin, senyors. Volen dir que no agafaran fred si s’asseuen a terra?

Johnny.– (Mirant-se’l distretament) Fred? El fred el portem dintre nostre.

Cru-Cru.– El fred al moll dels ossos.

Alfred.– Els puc assegurar que aquestes cadires no s’esclafen si un s’hi asseu. I són força confortables.

Johnny.– Les cadires són un invent nefast. L’esperit s’hi adorm. I dormir és la mort a deshora. És necessari arribar al final del cercle de la vida sense covardies.

Alfred.– No l’acabo d’entendre, però m’imagino que vostès deuen ésser això que en diuen existencialistes.

Cru-Cru.– No s’ho cregui, jove. Nosaltres menyspreem tot el que sigui catalogar els éssers vivents. La gent ens ho diu, perquè amb els existencialistes coincidim en la protesta sorda contra una vida que no hem escollit, ni volgut.

Alfred.– Ja veuran. Jo sóc un profà en la matèria, però, si és així, em sembla que fan molt ben fet de seure a terra.

(Continuen parlant en veu baixa).

El que telefona.– (Que no ha parat de rodar la maneta fins ara) Per fi, senyoreta. Ja era hora que contestés… Que encara no té la meva conferència? Això és un abús. Per l’amor de Déu, que és molt urgent. Ja estic desesperat… Una hora, hauré d’esperar? Si abans m’ha dit mitja hora! Per favor, faci el que pugui, senyoreta…

(Deixa l’aparell i tot contristat torna a pujar escales amunt).

Johnny.– En això potser tingui raó. L’herba és més tova que el mosaic. Ho havies observat, Cru-Cru?

Cru-Cru.– No m’hi he assegut mai a l’herba. Em fan por les cuques.

Alfred.– Les cuques? No li faran res… Ei, a no ésser que vostè estigui predestinada a entrar al cercle de la seva vida.

Cru-Cru.– Com diu? No l’entenc.

Alfred.– Que si la cosa està escrita, potser se li fiquin entre cames.

Cru-Cru.– Però vostè creu en la predestinació?

Alfred.– No, no hi crec. Però em divertiria…

Cru-Cru.– La predestinació?

Alfred.– No. Que se li fiquessin entre cames.

Johnny.– Anem Cru-Cru, sortirem al jardí. És una lluita estèril la que es sosté contra la inconsciència dels homes.

(Johnny i Cru-Cru surten per la porta de la dreta). (Alfred se’ls mira amb aire entre mofeta i compassiu). (Surt Daniela).

Daniela.– (Com per a ella mateixa) Ja se n’han anat?

Alfred.– Jo ja no me n’aniré mai més, si sé que ha de venir vostè.

Daniela.– Vull dir aquella parella tan estranya. Semblaven de cine.

Alfred.– Ells ens troben estranys a nosaltres. Han sortit al jardí a desafiar les cuques.

Daniela.– Per què duen anar vestits tan estrafolaris?

Alfred.– Amb franquesa, no ho sé. Si vol, podem sortir a preguntar-los-ho. Fa un sol molt bonic per a passejar.

Daniela.– I vostè, qui és?

Alfred.– Jo sóc jo. Em dic Alfred Balcells, i en aquests moments només desitjo ésser el seu esclau.

Daniela.– Que li vénen de cop i volta aquestes coses?

Alfred.– (A part) Cada primavera.

Daniela.– Què diu?

Alfred.– No res. Que vostè és més bonica que la mateixa primavera.

Daniela.– Moltes gràcies, però no s’escarrassi. Les noies com jo no fem cap cas de les galanteries. Els americans no en diuen mai. Són coses d’altra època.

Alfred.– Si no m’equivoco, m’ha dit vell!

Daniela.– Tant com això, no, però em sembla que sóc bastant més jove que vostè.

Alfred.– No parli més. Cada vegada que em retreuen l’edat caic en pecat d’orgull i això no està bé.

Daniela.– No hi veig el què. Orgull de ser vell?

Alfred.– L’orgull de sentir-me per damunt de l’edat. (Insinuant) Jo podria ésser el seu germà, un amic del cor, aquell que la pugui protegir…

Daniela.– Va molt cremat, vostè.

Alfred.– La seva presència m’ha encès. El meu cor acusa immediatament la proximitat d’un esclat sentimental. Quan l’he vista entrar, el cor ha fet un salt que m’ha trasbalsat tot.

Daniela.– Un cor gimnasta té vostè?

Alfred.– No se’n rigui del meu cor. En coses d’aquestes no sé fer broma.

(Daniela va per agafar un diari).

Alfred.– A vostè que és tan moderna no li interessaran les notícies d’ahir.

Daniela.– Vostè què sap?

Alfred.– No sigui dura amb mi, per favor. Jo sóc més interessant que el diari. Si m’escolta, li puc donar les notícies de demà.

Daniela.– No m’interessen.

Alfred.– I si són molt bones? Per exemple, demà podríem saber que els russos no tenen la bomba atòmica…

Daniela.– No m’emociona. Són coses d’homenots.

Alfred.– O que vostè s’ha decidit a passejar-se amb mi.

Daniela.– No hi ha perill. I no sigui pesat. (Mira la porta del menjador; impacient) I per què no vindrà, encara?

Alfred.– El seu oncle no es mereix una neboda tan bonica. Mira que fer-la esperar… Però, no s’impacienti. Si les estrelles són sempre tan brillants és perquè no s’impacienten… (Pausa) I a propòsit d’estrelles, vostè ho és de cinema, no? Confesso la meva ignorància en aquestes coses, però li asseguro que d’ara en endavant aniré sempre al cinema amb l’esperança de veure-la.

Daniela.– Moltes gràcies, però tinc prou admiradors per no necessitar que es sacrifiqui. (Surt Jaumandreu). (Ella va a trobar-lo) M’acompanyes, tiet, a donar un tomb pel poble?

Jaumandreu.– Ja saps que tinc molta feina. He de preparar les mostres. Ves-hi tu, i torna aviat. (Se’n va escales amunt).

Alfred.– El seu oncle s’ha posat a la meva banda. Veu? Ara em necessita perquè li ensenyi el poble.

Daniela.– No, senyor. Me’n vaig sola. I no perdi el temps fent la mosca balba, que jo he vingut per feina. (Se’n va cap al carrer).

Lluïsa.– (Que en sortir ha sentit les últimes paraules) Massa feréstega per a un domador d’animals domèstics!

Alfred.– Per l’amor de Déu! Aquesta vegada va de debò. Cregui, Lluïsa, que el domador ha resultat menjat.

Lluïsa.– Mentre sigui de bon pair.

Alfred.– No pateixi pels seus clients, no pateixi. Per desgràcia meva, cada vegada que he resultat menjat, hi he perdut més jo que elles. No n’hi ha cap dels que vostè anomena animals domèstics que no hagi durat prou per amargar-me almenys un any de la meva vida.

Lluïsa.– Ja li està bé.

(Entren per la porta del carrer Suzi i Donya Hipòlita, carregades amb les maletes).

Donya Hipòlita.– És que no hi ha ningú a l’hostal?

Alfred.– Valga’m Déu! El darrer dels animals domèstics! (Es tapa la cara amb un diari).

Lluïsa.– (Anant a ajudar-les) Perdonin, però no he sentit que arribessin. És que no han vingut amb el cotxe de línia? (Les ajuda).

Donya Hipòlita.– Si li sembla haurem vingut en avió. Però ens han deixat a l’hostal de més amunt.

Lluïsa.– Pare! Hi ha unes senyores.

Ramon.– (Surt volant del menjador) Bon dia, senyores.

Suzi i Hipòlita.– Bon dia.

Ramon.– Voldran una habitació amb dos llits o dues de separades?

Suzi.– (Molt nerviosa) Ens és igual. No venim pas a dormir…

Hipòlita.– Calma, Suzi, calma. Pensa que avui és un dia favorable.

Ramon.– I tant com ho és. Fa un sol magnífic.

Hipòlita.– Calli, calli; vostè no sap de què va.

Suzi.– Abans entera’t de si l’Alfred és aquí.

Hipòlita.– No cal. Ja ho he preguntat a Astaron, Abot i Kamurga, i tots tres m’han dit que hi era.

Ramon.– (Que ha anat escrivint) Volen signar? Quants dies s’hi estaran?

Suzi.– (Amb mal geni) Tant pot ser que ens hi estiguem mitja hora com cinc minuts.

Ramon.– Caram! Això és anar de pressa! Està molt de broma vostè…

Suzi.– De broma, diu? D’una broma que faci rajar sang…

Ramon.– Vaja, vaja… Quines coses de dir!

Hipòlita.– Ens estarem aquí el temps just per fer una experiència.

Ramon.– (Perplex) Ah, ja! Si és així, es comprèn.

Lluïsa.– Pare: No feu el savi! Ni vós ni jo no hi hem entès res.

Ramon.– En definitiva, volen o no habitació?

Suzi.– No li ho podem dir mentre no hagi parlat amb ell.

Ramon.– Amb ell? Amb qui vol dir?

Hipòlita.– Sí, Suzi. És millor que ens estatgem. Necessito un lloc per a recollir-me, on fer tranquil·lament les meves pràctiques secretes. Demés, a tu també et convé reposar.

Ramon.– (Cada vegada més escamat) Així signen el full? (A part) Pràctiques secretes?

Hipòlita.– És molt ple l’hostal?

Ramon.– Una mica més que l’any passat. Les festes del poble atreuen molta gent. Vostès hi passaran molt bé uns dies….

Suzi.– No necessito gaires dies, jo.

Hipòlita.– No t’aventuris, Suzi. Encara no he llegit aquesta pàgina del Destí.

Suzi.– Quan aquí es faci la festa, Déu vulgui que jo ja sigui a la presó.

Ramon.– (Esveradíssim) A la presó?

Hipòlita.– (Somrient amb afectació) No en faci cas. La senyora està molt fatigada del viatge.

(Lluïsa i Ramon agafen les maletes. Durant aquesta escena Alfred no ha deixat de donar ullades furtives a les dues nouvingudes. Quan es tomben, procura que no li vegin la cara).

Hipòlita.– (Fitant l’estatge) És extraordinari, Suzi. He tingut la revelació exacta de tot això; el poble amb les seves festes, aquest hostal, amb aquesta sala, aquell senyor que llegeix el diari (Alfred es posa a tremolar), aquest propietari simpàtic…

Ramon.– Gràcies.

Hipòlita.– (Solemne) Gràcies a Astaron, Abot i Kamurga.

Ramon.– No tinc l’honor

Lluïsa.– Si fossin dos, creuria que vol dir aquella parella de la barba, que s’asseuen a terra.

Hipòlita.– Sigui respectuosa, nena. No confongui els meus esperits protectors amb miserables humans. (A Suzi) Vols que ens asseguem una estona? Et serà agradable…

Suzi.– Només em pot ser agradable el moment d’escanyar-lo.

Ramon.– Valga’m Déu!

Hipòlita.– (A Ramon i Lluïsa) Comencin a preparar les habitacions. Nosaltres pujarem després. La senyora està tan cansada.

Ramon.– (Marxant escales amunt) De voler escanyar la gent en diuen estar cansat. Aquest any, Lluïsa, hem fet sort amb els clients.

(Suzi i Hipòlita s’asseuen al volt de la taula, on l’Alfred es tapa la cara amb el diari).

Suzi.– No m’ho puc treure del cap. Mira que abandonar-me tan covardament sense dir-me una paraula, ni deixar-me un bitllet…

Hipòlita.– Sempre anava curt de quartos.

Suzi.– Per l’amor de Déu. Vull dir un bitllet escrit, quatre ratlles…

Hipòlita.– No et precipitis quan el vegis. Deixa’l que s’expliqui. De vegades, hi ha mòbils… Jo he consultat el destí d’Alfred. És un home a mercè de les passions, i els astres li són fatals. Només amb la màgia negra es pot contrarestar tanta volubilitat. Confia en Astaron, Abot i Kamurga. Ja vas llegir tres vegades l’oració que et vaig donar, ahir, abans de ficar-te al llit?

Suzi.– Per oracions estic.

Hipòlita.– Fas mal fet de no seguir els meus consells al peu de la lletra. Si em creus, Alfred tornarà a ésser teu. N’estic tan segura, que abans fallaria tot l’Univers…

Suzi.– No saps si és a l’hostal, ara?

Hipòlita.– No n’estic segura. Abot diu que sí, Astaron diu que no, Kamurga ni una cosa ni l’altra.

Suzi.– Ja deu estar conquistant alguna pastoreta.

(Baixa Lluïsa i directament se’n va cap a l’Alfred).

Lluïsa.– Senyoret Alfred…

Suzi.– (Aixecant-se com per un ressort) Alfred? (Se’n va cap a l’Alfred i li venta cop al diari) Ah, traïdor, canalla, estafador! (Vol pegar-li, però Hipòlita la reté).

(Alfred s’escapa i es protegeix a l’altra banda de la taula).

Alfred.– Calma, Suzi. Jo t’explicaré com ha anat.

Hipòlita.– Veus Suzi? Veus com Abot tenia raó?

Suzi.– Pocavergonya! Deixeu-me que li doni el que es mereix. Excuses i mentides!

Alfred.– Et juro que no, Suzi. Si vols, et diré el nom del doctor i li ho pots preguntar. Mira, si no és veritat, que caigui un llamp i em mati…

(Hipòlita i Lluïsa s’escapen com esperitades).

Hipòlita.– Que Kamurga em protegeixi.

Lluïsa.– Que nosaltres no hi tenim cap culpa!

Hipòlita.– Serà més prudent que els deixem sols. En aquests casos, la ciència ja no hi pot res. On és l’habitació?

(Hipòlita i Lluïsa se’n van escales amunt). (Suzi no para de somicar).

Alfred.– (Nerviós, despacientat) No ploris més, per favor! Les dones arribeu a fer-vos insuportables a còpia d’exigències. Al vostre costat, no podem ni estar malalts. Un es fa la il·lusió de poder descansar uns dies, que ben merescut s’ho té, però vosaltres no pareu fins que sabeu on podeu anar-li a fer una escena. No ploris més! No veus que el que hauria de plorar sóc jo?

Suzi.– (Cedint) De debò et senties malalt?

Alfred.– Doncs, què? Et penses que he vingut a aquest racó de món per gust? No t’ho vaig voler dir per no preocupar-te.

Suzi.– Com m’agrada sentir-te dir això, Alfred! Però, si m’ho haguessis dit, jo t’hauria acompanyat per cuidar-te.

Alfred.– El metge va dir que em calia estar sol.

Suzi.– Tontet! Els metges no hi entenen d’aquestes coses. Les dones sabem curar amb la nostra sola presència.

Alfred.– No, Suzi. La cosa era seriosa. Comprèn què hauria passat si m’hagués mort. La separació hauria estat eterna. En canvi, així, al cap de quinze dies m’hauries tingut novament amb tu.

Suzi.– Perdona’m, Alfred! Ara comprenc fins a quin punt tens raó. Sí, sí, sóc egoista amb el meu amor. Era tan feliç al teu costat que només la idea que m’haguessis pogut deixar m’hauria portat a fer qualsevol disbarat. T’estimo tant… (S’aixeca i va cap a ell amb manyagueria) Oi que, a pesar dels disgustos que et dono, encara m’estimes una miqueta?

Alfred.– (Amb mals pressentiments) És clar, dona, és clar que sí.

Suzi.– (Amb coqueteria exagerada) És que… no em vols besar?

Alfred.– És clar que sí (La besa a la galta, amb poca convicció).

Suzi.– Per vist que has estat descansant, et trobo molt desmenjat. És que has perdut la pràctica?

Alfred.– És clar que sí.

Suzi.– Oh, Alfred! M’he sentit tan sola aquests dies que cada un em semblava un any. No parlar, ni veure ningú…

Alfred.– És clar, és clar…

Suzi.– Només el pelleter, que ha vingut tres o quatre vegades…

Alfred.– Ah, sí?

Suzi.– Es veu que vol cobrar aquella capeta de renards.

Alfred.– No sé de què em parles.

Suzi.– Sí, home. Aquella capeta que vas dir que em regalaries pel meu sant.

Alfred.– L’any que ve et vaig dir.

Suzi.– Quina poca memòria. Em vas dir aquest any.

Alfred.– No cal que discutim, si tampoc no penso pagar-la.

Suzi.– (Amable, a pesar de contenir la seva còlera) Ni després de fer les paus, no pots deixar d’ésser ranci?

Alfred.– Per fer les paus cal haver fet la guerra, i em sembla recordar que eres tu la que em volies escanyar fa cinc minuts.

Suzi.– Ets insuportable. Ja hauria valgut més que ho hagués fet, ja. Tacanyo!

Alfred.– (Amb sarcasme) Encara hi ets a temps. Mira: agafa’m pel coll… així… ben fort, i digues: O la cartera o la vida. Estaràs en el teu paper.

Suzi.– (Esclatant) Això! Tracta’m de lladre. Insulta’m, abusa d’una pobra noia desemparada. O pega’m. Sí, home, per què no em pegues? Apa, valent… Aquí em tens! (Molts gestos teatrals).

(Sr. Jaumandreu baixa).

Alfred.– Pst! No facis escàndol ara.

Suzi.– (Torna a plorar. En veu més baixa). (S’asseu, molt nerviosa) Desvergonyit! Tu sí que ets un criminal…

(Jaumandreu arriba, distret, fins a la taula dels diaris).

Jaumandreu.– Perdonin els senyors. No saben si ha tornat la meva neboda?

Suzi.– Al diable, la seva neboda.

Jaumandreu.– Eh?

Alfred.– Suzi, refrena’t, que el senyor no hi té cap culpa en el teu mal geni. (A Jaumandreu) La seva neboda no ha tornat encara. Fa un dia tan bo…

Suzi.– (A part) Ho deu ser per tu de bo!

Jaumandreu.– Podia haver esperat que acabés la meva feina, no li sembla? No es pot ser vell. Ella busca escenaris per a les seves pel·lícules i jo l’he de seguir pertot arreu. Amb la feinada que tinc a Barcelona! Perquè, saben?, jo em dedico als negocis. Vostè no en fa?

Alfred.– També, de tant en tant.

Jaumandreu.– Així, ja sap com t’acaparen tot el temps. A propòsit, si vostè es dedica als negocis, potser li interessi comprar un vagó de mongetes…

Suzi.– No m’agraden les mongetes.

(Entren per la porta Daniela i Claudi).

Jaumandreu.– Per fi, tornes?

Daniela.– Oi que no he trigat gaire. El poble és ben petit.

Jaumandreu.– I aquest senyor?

Claudi.– Claudi Estruch, per servir-lo. La senyoreta m’ha permès.

Suzi.– (Que està d’esquena, es tomba ràpidament) Claudi!

Claudi.– Pepis! (Se n’hi va, tot content).

Alfred.– Eh? Què vol dir, això?

Claudi.– Qui s’havia de pensar que et trobaria aquí.

Suzi.– I jo a tu (Claudi li besa les mans, apassionat).

Alfred.– Escolta, Claudi. Aquesta senyoreta es diu Suzi i no Pepis. I no consento…

Claudi.– Fa molts anys que la conec, Alfred, i sé com es diu.

Alfred.– Sí, és clar, és una amiga de la infantesa, de quan saltàveu a corda pels carrers. Tu a Lleida i ella a Barcelona, però tots dos éreu petits i saltàveu a corda i éreu bons amics.

Claudi.– I tu què n’has de fer? Em sembla que et fiques allà on no et demanen. Encara que siguis un conquistador professional, sóc jo que et puc demanar que deixis la senyoreta Pepis en pau. Al cap i a la fi l’acabes de conèixer…

Daniela.– Això es posa interessant!

Alfred.– (Que ha anat pensant) Ara hi caic! (Es dóna una palmellada al front) Sí, home, ara ho veig clar… (Es posa a riure com un beneit).

Claudi.– (Una mica empipat) Es pot saber a què ve tanta gràcia?

Suzi.– (També escamada) És que et sol venir?

Alfred.– Un assumpte magnífic per a un vodevil… (No para de riure) El gos xato i malcarat que portava quan la vaig trobar era el mateix que tu ja coneixies! (Riu inconteniblement) No ho comprens, Claudi? No? El mateix gos que et plantava cara a tu, potser només unes hores abans, i que a partir d’aleshores me la va plantar a mi… fins que es va morir.

Suzi.– Que tu me’l vas matar a puntades de peu. Criminal! Almenys, respecta ara la memòria del meu pobre Dumbo.

Claudi.– Així… ella és…

Alfred.– (Rient) És clar, home, és clar. La mateixa… Jo vaig ser el teu successor…

Claudi.– No és possible! No pot ser veritat! Digues, Pepis, que no és veritat!

Suzi.– No ho nego; tots dos heu estat bons amics meus… (Vivaç) El que no podreu dir mai que us hagi enganyat l’un amb l’altre…

Daniela.– Quines coses de dir!

Claudi.– Has trencat una il·lusió que m’era estimada…

Alfred.– (Que no ha parat de riure) No t’ho agafis així, Claudi. Suzi, o Pepis, com vulguis, és de les noies que saben anar pel món. Ja trobarà algun pont encara intacte per on poder fer marxa enrere. I entre tu i jo, no crec que hi hagi massa dificultats per a arranjar les coses.

Daniela.– I quin cinisme!

Alfred.– Senyoreta, és una situació de pel·lícula. No n’hi ha per tants escarafalls!

Jaumandreu.– Vostès són gent depravada.

Alfred.– Com a home de negocis, ho hauria de comprendre.

Jaumandreu.– (A Daniela) Anem-nos-en! No et convenen aquestes companyies.

(L’estira pel braç, vencent resistències que la curiositat de Daniela copsa). (Aconseguirà endur-se-la durant el que segueix).

Suzi.– Faran bé d’anar-se’n. No necessitem testimonis.

Claudi.– (Que ha anat rumiant) Aquesta situació és tan estranya! Oh, Suzi, en quines circumstàncies t’he hagut de retrobar! Ja m’ho podia pensar que havies trobat un altre amic, però que hagi hagut de ser l’Alfred…

Alfred.– Val més així. Tot queda a casa.

Suzi.– Ets un poca-solta! No te l’escoltis, Claudi; tot això ho diu per despit. Ara comprenc que el teu amor era de debò, mentre que aquest només m’ha dat disgustos.

Alfred.– I polseres d’or i abrics de pells!

Suzi.– Promeses que no compliràs mai! Avaro!

Claudi.– Calla, Alfred. No veus que tot això m’afecta més del que voldria?

(En anar a pujar l’escala, Jaumandreu i Daniela han de deixar pas a Hipòlita que baixa). (Lluïsa la segueix i se’n va cap al menjador).

Alfred.– Jo us deixo. Ja us arreglareu…

Hipòlita.– (Molt atrafegada) Alguna cosa ha passat! Una col·lisió s’ha produït entre Astaron i Abot. Tot el sistema està trontollant. Només Kamurga…

(Jaumandreu i Daniela s’han quedat, encuriosits).

Alfred.– I quina murga…

Hipòlita.– …només Kamurga manté l’equilibri.

Alfred.– Perdoni, senyora. Kamurga deu ser el geni dels diners.

Hipòlita.– No digui aquestes enormitats. Kamurga és la comprensió i la intel·ligència. Suzi, Suzi estimada, ja veig que t’han donat un disgust gros. Aquests homes…

Claudi.– Qui és aquesta senyora?

Hipòlita.– I vostè qui és?

Suzi.– És un amic meu, Hipòlita. Oh, Claudi, si ho sabessis com Donya Hipòlita ha estat el meu àngel tutelar en els moments difícils!

Alfred.– (A part) La successora del gos xato.

Claudi.– Em dic Claudi Estruch, per a servir-la.

Hipòlita.– (Amb posat d’il·luminada) Sento la presència d’Escorpió i, lleugerament a banda i banda, influeix la proximitat de Tauro i de Leo.

Daniela.– I això què vol dir? Són animals, oi?

Alfred.– Tot ve que Claudi és veterinari.

Hipòlita.– Calli, blasfem. La situació és massa delicada per admetre bromes.

Suzi.– Deixa’l cantar, Hipòlita. Digues, digues…

Hipòlita.– És una dissonància que porta la confusió general. Ja no solament en l’escala dels sentiments, sinó en la de la raó…

Alfred.– Si no s’explica més clar…

Hipòlita.– Un moment en el qual els homes lluitaran entre ells per l’amor de la dona…

Daniela.– Deliciós! És tan romàntic això!

(Entren Johnny i Cru-Cru).

Hipòlita.– Però de la confusió que naixerà d’aquestes rivalitats generals, molts se’n ressentiran en el seu enteniment. És una hora propícia a la bogeria. Boigs homicides, moltes vegades. Nihilistes disposats a tot, molt perillosos…

Johnny.– No sé de què parla, senyora, però els nihilistes no són mai perillosos; ells cooperen, només, en el procés de descomposició de l’univers.

Cru-Cru.– I tant, i tant! Ves quines coses que ha de sentir una, anant pel món.

Jaumandreu.– Aquests aires són massa sans perquè em preocupin ara aquestes històries absurdes.

Hipòlita.– No digui aquestes coses, sant cristià. Valent-me d’altres procediments he arribat més enllà en les meves descobertes. Ni nosaltres no ens escaparem del maremàgnum. He vist ben clar que entre nosaltres hi ha un boig.

————————————————

(Gairebé simultàniament)

Alfred.– Un només?

Suzi.– Oh, quin horror!

Daniela.– Un boig? Espantós!

Cru-Cru.– La bogeria no existeix.

Jaumandreu.– Està de broma, vostè.

Johnny.– El món és ple de xarlatans!

————————————————-

Claudi.– Algun tocat del fred, no diré que no.

Hipòlita.– Comprendran que a mi no m’hi va res que no els vagi a vostès. El meu deure professional m’obliga a posar-los en guàrdia. Els astres no menten. Una vegada vaig preveure un accident de cotxe i a l’endemà hi havia tres morts al pis de sobre casa. No fallo. En aquests moments pressento pròxima la sang…

(Baixa el que telefona, corrent com sempre). (Tots se’l miren enmig d’un gran silenci). (El que telefona despenja l’auricular sense adonar-se de l’expectació que ha provocat).

El que telef.– Senyoreta, senyoreta… (Va polsant l’aparell) senyoreta… senyoreta… (Als altres) Perdonin, senyors… Vostès no han sentit el timbre del telèfon?

Alfred.– La trompeta del judici final hem sentit.

El que telefona.– (Adonant-se de la cara amb què se’l miren) Es pot saber el que passa? Per què em miren així? (Penja l’aparell).

Hipòlita.– Per res, per res.

El que telef.– Bé. Havia trucat el timbre o no?

Alfred.– Vegi que no li truquin a vostè.

Cru-Cru.– Tant la raó com l’amor ho són sempre de confusió, i aquesta dama anuncia la confusió de les confusions. Ergo, l’ordre. Veuen com no hi ha motius per preocupar-se?

El que telefona.– (S’ha apropat a la reunió). (A Jaumandreu) És que passa alguna cosa? Tots fan cara de preocupats.

Jaumandreu.– No res; que aquesta senyora assegura que hi ha un boig entre nosaltres. No li sembla ridícul?

El que telef.– Un boig? I qui és?

Johnny.– La senyora ens ho podria dir. Ella que ho sap tot.

Hipòlita.– (Ofesa) Val més que no faci el descregut. No seria d’estranyar que fos vostè. Amb aquesta pinta!

Johnny.– (Rient) Jo? Què més voldria? Què et sembla, Cru-Cru?

(Cru-Cru i Johnny riuen una llarga estona).

Hipòlita.– Sàpiguen els senyors que són tan savis, que m’han vingut a consultar els seus problemes homes de ciència, diputats i ministres. Tinc diplomes que canten.

Suzi.– Calma’t, Hipòlita, per favor. Dels ignorants se’n pot esperar qualsevol cosa.

Alfred.– Fins i tot que creguin en els astres.

Suzi.– Val més que callis, tu. Sempre parles del que no saps.

Johnny.– Cal sortir al pas de tanta imbecil·litat. Senyoreta, això és intolerable i valdria més que vostè…

Suzi.– No es fiqui allà on no el demanen, barbut.

Cru-Cru.– I què s’ha cregut, vostè?

Claudi.– Per favor, senyors. Una mica de calma. No es barallin per tan poca cosa. Que cadascú en prengui el que vulgui.

El que telef.– Però, el boig qui és?

Jaumandreu.– Aquí no hi ha cap boig…

Alfred.– Cap que destaqui en el conjunt, no.

Suzi.– (Rondinant) Quina colla de poca-soltes. Tinc els nervis desfets. Claudi, amor meu, em penso que em vindrà un atac…

Ramon.– (Apareixent) Ja que tots són a casa, podrien entrar a dinar.

Hipòlita.– Dinar? No pas mentre vegi tan confusa la situació.

El que telef.– I la meva conferència?

Jaumandreu.– Tens gana, Daniela.

Daniela.– Però, i el boig?

Ramon.– Passin a dinar, si em volen creure. Si no, trobaran l’arròs covat.

Jaumandreu.– Arròs, ha dit?

Alfred.– Si, arròs ha dit. No li agrada?

Jaumandreu.– No és això. És que ara em recordo que en tinc un vagó d’arròs. No el necessita pas, algú de vostès?

Alfred.– No, senyor, no. Amb un plat en tinc prou.

Jaumandreu.– (A Ramon) I vostè?

Ramon.– Massa arròs. Se’m pollaria.

Johnny.– Anem a nodrir-nos, Cru-Cru. Aquesta tarda he de trobar la solució del capítol desè.

Cru-Cru.– La idea d’una confusió dels amors i de la raó, m’ha posat en una mar de confusions.

Alfred.– L’arròs potser les hi aclareixi.

Lluïsa.– (Apareixent) Va, senyors, que l’arròs ja és a taula.

El que telef.– Ja veuran com la conferència vindrà quan m’assegui.

(Comencen de marxar cap al menjador, primer sense gaire pressa, però de mica en mica, com si la gana se’ls fes apremiant, es decideixen a fer-ne via).

Alfred.– (Al que telefona) Vostè és molt impacient.

El que telefona.– Voldria haver-me menjat l’arròs quan m’avisin. Bo i fred no val res.

Daniela.– Un paper de dona predestinada pels astres a l’amor per un boig sanguinari, trobo que m’escauria, no et sembla tiet?

Jaumandreu.– El que em sembla és que no faré cap negoci. Massa agitació…

(Van desapareixent per la porta del menjador. Hipòlita atropella l’Alfred amb la seva pressa).

Alfred.– Diable! Per favor! És que la situació ja està clara?

Hipòlita.– Calli, llenguallarga. Una mica de respecte per a les dames.

(Claudi que ha agafat Suzi per la mà, retenint-la).

Claudi.– Deixa’ls que marxin, Pepis; deixa’m que et digui com t’he enyorat aquests mesos.

Suzi.– Tant m’estimes?

Claudi.– Avui més que mai, estic boig per tu…

Suzi.– Pst! No diguis aquesta paraula davant dels altres. Per mi sola, sí pots dir-la. És tan bonic sentir-t’ho a dir com un any enrere.

Claudi.– Deixa’m que t’abraci, Pepis.

Suzi.– Davant d’aquell senyor? (Assenyala el que vesteix de negre).

Claudi.– No mira pas.

(S’abracen. Ella, de cara el públic, fa un badall).

Suzi.– I si entréssim al menjador? Els altres ens trobaran a faltar.

Claudi.– Tenen prou feina a pensar en el boig.

Suzi.– Tu no ho creus que hi hagi un boig?

Claudi.– Només crec en tu.

(Se’n van encaramel·lats vers el menjador).

Suzi.– Ets el millor home del món. Escolta una cosa: encara tens aquell piset tan coquetó?

Claudi.– Més bonic que mai, però trist perquè tu no hi ets.

Suzi.– Ja voldria tornar-hi a ésser. Lluny d’aquesta colla de guillats. Ara sí que em deixaràs canviar les cortines del líving, oi, amor meu? Aquelles cretones eren horribles…

(Desapareixen. El senyor de negre queda sol a escena).

Ramon.– (Apareixent) Ei! Vostè no vol dinar?

El que va negre.– Ja us he dit que a mi no m’heu de parlar. A més, jo ja he dinat a casa.

TELÓ

ACTE SEGON

El mateix decorat de l’acte primer. L’acció, dos dies després, en havent dinat. La gent de l’hostal sembla fer migdiada. L’home de negre és a escena, exactament igual que durant el primer acte. Al cap d’un moment d’aixecar-se el teló, baixa Daniela amb un llibre sota el braç, en direcció a la porta del jardí. Abans d’arribar a la vidriera, Alfred surt també per dalt i la crida.

Alfred.– Senyoreta Daniela! Un moment, per favor.

(Daniela es para i se’l mira).

Alfred.– (Acabant de baixar l’escala) M’ha semblat conèixer el seu caminar i no m’he equivocat.

Daniela.– No dorm vostè.

Alfred.– Em penso que ja no dormiré mai més.

Daniela.– El meu tiet pren unes pastilles que van molt bé. Ja li diré que n’hi doni la marca.

Alfred.– Ja sap vostè que no són pastilles el que em falta. Si em deixa que li parli em curaré.

Daniela.– N’està molt segur? Jo no penso pas haver-li de dir res.

Alfred.– Ja em va dir prou l’altre dia, però ja veu que no abandono la partida.

Daniela.– Fa mal fet. Perdem el temps vostè i jo. Miri si en tinc de feina (Li ensenya el llibre).

Alfred.– Sí, ja ho sé. La seva carrera artística, la disciplina en el treball… En el món hi ha coses molt millors que tot això.

Daniela.– Suposo que vostè.

Alfred.– Jo o un altre. Un que l’estimi de debò, un que la inspiri en el seu art.

Daniela.– Ja li he dit i repetit que no m’interessa. Jo no sóc d’aquestes que cauen als peus del primer conquistador professional que se’ls presenta.

Alfred.– Vostè em jutja molt malament.

Daniela.– Després de l’escena de l’altre dia, em sembla que encara li faig favor.

Alfred.– Confesso que allò va ser lamentable, però no em jutgi per una aventura sense transcendència.

Daniela.– Miri, no insisteixi. Val més que no tornem a començar com l’altre dia. Al final, vostè es va disgustar i a mi va acabar posant-me nerviosa. No comprèn que el que em proposa és absurd? Jo sóc molt jove, vostè gairebé em dobla l’edat…

Alfred.– I què importa l’edat? Estic tan segur de mi mateix, que els anys són un detall sense importància. Només veig que de dos dies ençà jo sóc un altre i avui em sento el seu esclau…

Daniela.– No insisteixi, Alfred. Potser sigui sincer, i en aquest cas ho sento, però no hi puc fer res. Ja em perdonarà si el deixo. He d’estudiar un guió…(Obre la vidriera i se’n va al jardí).

Alfred.– (Rascant-se el cap) Aquesta és del morro fort. Qualsevol es fia d’una ingènua de pel·lícula!

(Surt Lluïsa per la porta del menjador taral·lejant una cançó).

Lluïsa.– Vostè no fa migdiada?

Alfred.– Ara pensava anar-me-n’hi. He vingut a buscar un diari. Sense llegir una estona, no m’adormo. Fins ara (Se’n va escales amunt).

(Lluïsa va taral·lejant la cançó, mentre endreça).

Lluïsa.– (Bo i cantant) Quina tranquil·litat… Tothom hauria de dormir tot el dia… (Adonant-se de l’home vestit de negre) Oh, perdoni! (Continua cantant). (Truca el telèfon). (Lluïsa atén la crida) Digui… Com diu… On demana vostè?… Sí, aquí l’Hostal de l’Enrenou… Un què?… Un evadit?… Un evadit d’on?… Del manicomi? Està de broma vostè!… Però qui és? Com se diu?… Parés Palau? Aquí no hi ha ningú amb aquest nom… Nom fals? Podem anar a vigilar si no sabem qui és… Està bé, vinguin de pressa…(Penja l’aparell).

(El que telefona baixa l’escala bo i posant-se l’americana).

El que telefona.– Que és la meva conferència?

Lluïsa.– (Esverada, sense fer-n’hi cas) Pare! Pare!

El que telefona.– (Entrebancant-la) És la meva conferència, sí o no. Per l’amor de Déu, que fa dos dies que l’espero.

Lluïsa.– Per favor, deixi’m estar. No ho era, home! Pare! Pare!

Ramon.– (Sortint pel menjador) Què hi ha? Per què crides tant? Despertaràs a tothom.

Lluïsa.– M’acaben de telefonar des de Riudalbes. M’han dit que entre nosaltres hi ha s’adona del que telef).

El que telef.– (Adonant-se de la suspensió) Preguntaven per mi, tal vegada?

Lluïsa.– Anem, pare, cap a la cuina (L’estira per la màniga).

El que telef.– I no li han dit res de la meva conferència? De debò?

(Lluïsa, que ni l’ha sentit, s’enduu el seu pare).

El que telef.– (Encongint-se d’espatlles) No entenc pas el que passa amb els telèfons… (Se’n va a poc a poc escales amunt).

(Per la porta del carrer entra Claudi amb un maletí i el deixa sobre la taula dels diaris). (S’asseu amb senyals de fatiga). (Per la porta del jardí entra Daniela, amb un quadern a les mans. Es veu que ha estat esperant que entrés Claudi, però fa veure que aleshores s’adona d’ell).

Daniela.– No em pensava que fos aquí! I ja ve de treballar. Vostè treballa mentre els altres dormen.

Claudi.– (Molt indiferent) Sí; què hi vol fer?

Daniela.– Cansat?

Claudi.– Força.

Daniela.– Vinc del jardí i hi fa un sol tan dolç per a descansar!

Claudi.– És molt possible.

Daniela.– Per què em fa aquest paper, Claudi? No comprèn que…

Claudi.– Miri, Daniela, val més que no tornem a començar com l’altre dia. D’aquella conversa tots dos n’hem de tenir un mal record. Al final, vostè es va disgustar i a mi va fer-me posar de mal humor. No comprèn que el que em proposava és absurd? Jo sóc molt més gran que vostè, gairebé li doblo l’edat…

Daniela.– I què importa l’edat? Estic tan segura de mi mateixa… (S’adona de la repetició de la conversa i queda sorpresa uns instants. Després comença de riure lleugerament i acaba rient sense poder-se contenir).

Claudi.– Què li passa? Daniela, què té?

Daniela.– (Sense parar de riure) Ai! És que té tanta gràcia!

Claudi.– No l’hi sé veure.

Daniela.– (Encara rient) Ara li he de dir que els anys són un detall sense importància, que em sento una altra des que el conec i que seré la seva esclava… No troba que té gràcia?

Claudi.– (Secament) Amb franquesa, no.

Daniela.– Deu ser una escena de pel·lícula que tots els de l’hostal haurem vist.

Claudi.– Perdoni, però no estic d’humor. Ja comprendrà que tinc la sensació que em pren el pèl o que s’ha trastocat.

Daniela.– No s’ho prengui malament; però m’ha fet riure una coincidència estranya. Comprenc que amb això no he guanyat gens de la seva estima; però no ho he pogut evitar. Em perdona?

Claudi.– Voldria saber què diable troba en mi que no li permeti deixar-me tranquil? Què li passa?

Daniela.– Què vol que em passi? Que m’he enamorat de vostè.

Claudi.– Aquestes noies d’avui! Quinze anys enrere les noies no les deien aquestes coses. Enamorat, enamorat! I perquè em diu això ja es pensa que he de caure als seus peus? Perdoni que li ho digui, però vostè està carregada de pel·lícules.

Daniela.– Les noies d’avui podem dir coses així perquè som sinceres i no veiem per què s’han de callar els sentiments de debò. Com que no som hipòcrites ens diuen pel·liculeres.

Claudi.– Molt bé, molt bé. No discutim, però deixi que, excusant-me en els meus anys, posi en quarantena això dels grans sentiments. Daniela: d’aquí tres o quatre dies vostè tornarà a Barcelona i s’incorporarà a la seva feina com abans i ja no es recordarà més ni del meu nom.

Daniela.– El seu nom no m’agrada. (Insinuant) És vostè que m’agrada.

Claudi.– (Una mica esverat) Amb cruesa, Daniela; si vostè està enamorada de mi, jo no ho estic de vostè, i no vull participar en una criaturada. Torni amb el seu oncle, i a mi no m’emboliqui.

Daniela.– És un poca-solta! Quedi’s amb la gata maula de la Pepis i que li faci bon profit. No he vist mai un home de tan mal gust!

Claudi.– El paper d’ingènua li escau millor que el de dona fatal, Daniela. Recordi-ho al seu director.

(Daniela, empipada, se’n va escales amunt, en el moment que Alfred va per baixar).

Alfred.– (Amb el diari als dits, es queda parat de veure Daniela tan enutjada) On va tan cremada? És que això forma part de l’assaig?

(Daniela passa pel seu davant sense dir-li res).

Alfred.– (Baixant l’escala) Què ha passat?

Claudi.– No res. A ella li agrada Clark Gable i a mi no. Es veu que això la fa enfadar.

(Alfred, poc convençut, mira escala amunt i fa un moviment d’espatlles com indicant que no s’hi vol encaparrar). (S’asseu en un dels sillons).

Alfred.– Seu, Claudi. Com que no puc dormir i el diari no porta res de nou, pensava anar a donar un volt, però m’agrada més haver-te trobat sol. (Mirant l’home vestit de negre) Bé, gairebé sol. Ja ho vaig notar ahir, però avui me n’he convençut. Sigues sincer, Claudi.

Claudi.– Avui és el dia de la sinceritat.

Alfred.– Tu em defuges tant com pots, i quan no pots fer-ho, em tractes amb una fredor glacial. Digues-me per què?

Claudi.– Figuracions teves.

Alfred.– No ho són, i tu ho saps tan bé com jo. I no es necessita cap talent especial per a endevinar-ne la causa. (Suspensió).

Claudi.– I bé…

Alfred.– Suzi. No em diguis que no. D’ençà que vas saber que jo t’havia succeït en el seu favor, em tens tírria.

Claudi.– Això no, és només… com una molèstia… una sensació estranya. Però ja passarà.

Alfred.– M’has decebut, Claudi. Una dona com Suzi no pot distanciar dos amics de debò. És l’enemic comú, enfront del qual cal fer la pinya. Renyir per una dona, és donar-li massa importància, és encarir-la, és exposar-te que et demani de seguida una altra polsera d’or o un nou abric de pells. Creu-me, una dona a precari sempre és més fàcil d’acontentar.

Claudi.– Bromes a part, reconec que no m’he portat amb tu com calia. Ha estat com una sensació de ridícul que es va apoderar de mi en el primer moment. És clar que després han passat hores i he vist que tot plegat havia estat una coincidència pintoresca, de la qual valia més riure’s una mica. Jo n’estava molt de Pepis i quan va anar-se’n la vaig trobar a faltar fins al punt que reconec la vaig sobrevalorar.

Alfred.– I ara t’ha decebut?

Claudi.– Tant com això, no. Però, l’he retrobada distreta, interessada en coses absurdes, com és aquesta xarlatana que l’acompanya.

Alfred.– I te’n parla a tothora, no? (Riu) Mentre mengeu, mentre passegeu, mentre…

Claudi.– És veritat que tu ja ho deus saber prou. (Riu) Hi ha moments en què em sento ensopit fins a badallar. No ho hauria cregut mai.

Alfred.– Els amors poden ésser efímers o eterns; el que no poden tenir mai és segona part.

Claudi.– És lamentable.

Alfred.– No ho creguis. Si fos possible reconstruir un amor trencat, enamorar-se seria una emoció tan glacial com col·leccionar porcellanes.

Claudi.– Jutges les coses massa a la lleugera, Alfred. Tu no t’enamoraràs mai de debò.

Alfred.– També t’equivoques. Ja n’estic.

Claudi.– Com la primavera passada?

Alfred.– No, no. Aquesta vegada no és un amor dels efímers. És de debò. Dels eterns. Confesso que Daniela m’ha trastocat.

Claudi.– Però si és una criatura… No ho deus dir seriosament. A més, no diré que no sigui bonica i graciosa, però tu necessites més fons, més densitat… És… Com t’ho diré?… tan jove en les seves aficions!

Alfred.– Reconec que sí, que és una mica ocellet, que amb això del cinema està carregada de romanços, però em fa il·lusió la idea de fer-la plàstica a les meves mans.

Claudi.– I les teves idees anteriors? No és donar-li massa importància a una dona, esperar-ne tot això que dius?

Alfred.– Aquest no és un amor dels efímers, repeteixo.

Claudi.– Et veig malparat, Alfred. (Pausa) I ja comptes amb ella?

(Suzi apareix per dalt de l’escala i baixa corrents).

Suzi.– Claudi! Claudi! Oh, estic espantada! És horrible!

Claudi.– (Rebent-la als seus braços) Què et passa? Què hi ha? Has vist el diable?

Suzi.– Oh, Claudi! Resulta que Donya Hipòlita tenia raó.

Claudi.– Però, per això no cal fer aquesta cara.

Suzi.– És que no t’adones del que això vol dir?

Alfred.– Que una dona tingui raó, sempre és una catàstrofe, però tampoc hi ha motius per…

Suzi.– Acabo de sentir una conversa des de la meva habitació. Lluïsa i el seu pare parlaven de la cuina estant. Ja saps que se sent tot el que diuen. Oh, Claudi!

Claudi.– Bé, i què? Esbotza d’una vegada. És que han trobat un cadàver?

Suzi.– (Gairebé esgaripant d’horror) Uns guardians del manicomi vénen cap aquí. Hi ha un boig entre nosaltres.

Alfred.– No m’estranya! És l’única cosa sensata que he sentit a dir de molts anys en aquesta part.

Claudi.– Trobo que no n’hi ha per tant. Si se’ls ha escapat un boig fan bé de venir-lo a buscar.

Suzi.– És que és un boig homicida. No t’adones del perill que hem passat convivint dos dies amb un boig perillós?

Claudi.– Si no ha passat res, no cal amoïnar-s’hi.

Suzi.– No ha passat res, però encara pot passar alguna cosa. Vés a saber quan arribaran els loqueros! És que ets un inconscient? Puc anar-me a refiar d’un home que no sap protegir-me.

Claudi.– Però, Pepis, sigues raonable…

Suzi.– Raonable! Això és tot el que saps dir? La meva vida està en perill i em demanes que sigui raonable. Vés, vés, deixa’m. Donya Hipòlita sabrà defensar-me millor. (Es desprèn d’ell i fuig escales amunt).

Claudi.– (Després d’una suspensió de perplexitat) Què te’n sembla de tot això?

Alfred.– Que ens ha fet la mateixa escena que si hagués vist un ratolí. Dones com Suzi no tenen mai el sentit de les proporcions; sempre fan teatre del dolent.

Claudi.– (Que ha estat pensant) El Sr. Ramon ens aclarirà això. (Va cap al menjador) Sr. Ramon! Sr. Ramon!

(Sr. Ramon surt, seguit de Lluïsa).

Claudi.– Què hi ha d’uns guardians del manicomi que vénen cap aquí?

Ramon.– Ah, ho saben? Què li sembla, quina desgràcia! Nosaltres volíem…

Claudi.– M’ho imagino, però val més que ens digueu la veritat.

Ramon.– Celebro que estiguin vostès dos sols. Amb vostè serà més fàcil evitar una alarma potser injustificada.

Claudi.– L’alarma ja no s’evitarà. Us han sentit quan en parlàveu a la cuina i a hores d’ara ja ho deu saber tot l’hostal.

Ramon.– (A Lluïsa) Veus? Ja t’he dit que no cridessis tant… (A Claudi) Es veu que un tal Parés Palau s’ha escapat d’un manicomi i sospiten que ha vingut a refugiar-se aquí. Uns guardians del manicomi han telefonat des de Riudalbes, dient que vénen a cercar-lo. Potser es tracti d’una confusió, ja que aquí no hi ha cap Parés Palau…

Claudi.– I no han donat cap més dada per identificar-lo?

Ramon.– Diuen que és un senyor de mitja edat, ni alt ni baix, amb una fesomia regular…

Alfred.– Ara sí que crec serà una falsa alarma. Aquí no hi ha ningú que sigui regular en res.

Claudi.– I vosaltres no sospiteu de ningú?

Lluïsa.– La veritat, jo sí, però em guardaria prou de dir-ho…

Alfred.– Tot quedarà entre nosaltres. A més, digui el nom que digui, segur que no s’equivocarà. Vol dir, Lluïsa, que no és el manicomi en pes que s’ha evadit i refugiat aquí?

Lluïsa.– (Tímidament) Si hagués de ser franca, diria que sí.

Ramon.– No parlis més del necessari.

Claudi.– Si sospita de tanta gent, és difícil aclarir res.

Alfred.– Jo em pregunto què passarà si ells, els sospitosos, es posen d’acord i comencen de sospitar de nosaltres els que ens creiem normals. Potser ens guanyin.

Claudi.– Deixa estar les facècies per a una altra ocasió.

(Se sent un fort rebombori al pis de dalt. Xerrameques i portes que s’obren i es tanquen).

Claudi.– Senten? L’alarma s’estén.

Ramon.– Valga’m Déu! Quina deshonra per l’hostal. Valdrà més que me’l vengui.

Alfred.– No s’amoïni. En aquests temps que correm, tothom s’hi pot trobar.

Lluïsa.– Diguin vostès. Què els sembla que podríem fer?

Claudi.– Procurarem capejar el temporal.

(Baixen tots els hostes, capitanejats per Hipòlita. La segueixen Suzi, els existencialistes, el que telefona, Daniela i el Sr. Jaumandreu).

Hipòlita.– Ep, vostè, l’amo!

Ramon.– Què passa, senyora?

Hipòlita.– No faci el desentès. No em vulgui enganyar a mi que ja fa dos dies que ho sé.

Suzi.– Podia haver pres precaucions, després de l’advertència de Donya Hipòlita. Ara no es trobaria així.

Ramon.– Precaucions? Quines volia que prengués.

Suzi.– Avisar la guàrdia civil. Estic horroritzada de pensar que podia haver-me despertat un dia amb el coll tallat d’orella a orella.

Alfred.– Ja no t’hauries despertat.

Suzi.– Això és el que hauries tu volgut.

Claudi.– Tingueu calma. Res no ha passat.

Hipòlita.– Ja ho diu vostè! I si hagués passat? I si encara passa? Si vostè és la primera víctima. No, no; res de calma. Hem de descobrir el boig, costi el que costi.

Alfred.– A veure si Kamurga li ho diu. Encara no li ho ha preguntat?

Jaumandreu.– Jo crec que hauríem de començar ensenyant tots la documentació.

Johnny.– M’hi oposo. Els papers oficials són sempre un engany.

Cru-Cru.– La certificació d’un engany oficial. Un tal Pérez o Morales certifica que vostè es diu Jaumandreu. I qui certifica que aquell es diu Pérez o Morales?

Johnny.– Jo els vaig cremar en protesta de tant convencionalisme.

Hipòlita.– (Al que telef) I vostè qui és? Parlant amb franquesa, fa dos dies que sospito de vostè.

Suzi.– I jo també. Es pot saber què fa tancat sempre a la seva habitació, sortint només per menjar o per demanar aquesta misteriosa conferència?

El que telef.– Que el boig sóc jo? I per què he de ser jo? Per l’amor de Déu, senyores! Què he fet per què sospitin de mi?

Suzi.– Expliqui, doncs, per què fa coses tan estranyes.

El que telef.– Senzillament, quan vaig sortir de casa, la dona em va fer prometre que la primera cosa que faria seria telefonar-li haver arribat bé. Si havia de ser la primera cosa, comprendran que mentre no aconsegueixi la conferència amb Barcelona, no puc fer res més. Ho vaig prometre, i jo sóc home de paraula.

Alfred.– Realment, ara jo també el trobo suspecte.

El que telef.– No, senyores, no, jo no sóc boig, encara que la Telefònica s’hagi proposat tornar-m’hi. Però, ja que es tracta de saber qui és el boig que hi ha entre nosaltres, permetin que també hi digui la meva. El boig ha de ser aquest senyor tan seriós (Assenyala Jaumandreu).

Jaumandreu.– Jo?

Daniela.– El meu tiet?

El que telef.– Sí, vostè, vostè. Es pot saber què són aquells paquets que té a sota el llit? Ens pot dir què prepara amb aquelles balances i amb aquells pots de llauna que està omplint durant hores i hores?

Jaumandreu.– No sigui estúpid! Són mostres dels articles que venc.

El que telef.– No vulgui enredar-nos. Jo sé que són bombes que prepara per fer-nos volar a tots.

Daniela.– Quina gràcia! I com ho sap?

Alfred.– Li ho han dit per telèfon.

El que telefona.– No dic les coses perquè sí. Ja saben que jo dormo a l’habitació del costat, i ahir nit vaig sentir com parlava amb aquesta senyoreta que diu que és neboda seva i em penso que és la seva còmplice. Confessi que vostè li deia: “Amb aquest preparat provocaré una revolució. Serà una bomba que em donarà el poder”. Ho deia o no ho deia?

Jaumandreu.– (Rient) Sí que ho vaig dir, però em referia a una revolució en el mercat dels cereals. Estic inventant un puré supervitaminat, aliment complet en píndoles o en sopa, que em convertirà en el que els americans en dirien “el rei del puré”.

Daniela.– Comprenem que es vagi equivocar i no li’n guardem pas rancor. Oi, tiet, que no? Aquest senyor sembla ben simpàtic.

El que telef.– Perdonin, però no n’estic massa segur, d’haver-me equivocat.

Alfred.– No vulgui insistir. El Sr. Jaumandreu és un honorable comerciant.

Hipòlita.– És clar, és clar que ho és. Se li coneix prou amb la cara.

Johnny.– Estem, doncs, on érem. Qui és el boig?

Jaumandreu.– Vostè.

Johnny.– Ja m’ho van dir una altra vegada i és la ignorància que els ho fa repetir.

Jaumandreu.– La ignorància, no. És la seva barba i els seus pantalons curts i les coses que fa. Jo no puc dir que sigui homicida, però boig, seguríssim.

Johnny.– Registrin el nostre equipatge, si volen. No trobaran cap arma, ni un senzill ganivet de butxaca. Amb què volen que mati les meves suposades víctimes?

Daniela.– Pot estrangular-les amb un mocador de seda o amb un cordonet com en les pel·lícules.

Johnny.– S’equivoca, senyoreta. Jo crec que matar la gent seria fer-li un favor, però aniria contra les meves conviccions. L’existència és un cicle que s’ha de cloure per ell mateix. De la desesperació que produeix l’angoixa que portem dintre en neixen les grans concepcions de l’esperit.

Jaumandreu.– Tot això no em diu res. Digui’m per què porta barba?

Daniela.– I per què seu a terra?

Lluïsa.– I per què vol que la gent passi per la finestra?

Johnny.– Únicament perquè tots els altres fan el contrari.

Cru-Cru.– La contestació no pot ser més clara.

Johnny.– No, no! Vostès segueixen una pista falsa. Segons la concepció vulgar de la bogeria…

Cru-Cru.– En la qual no creiem, quedi ben clar.

Johnny.– …entre els aquí presents, només n’hi ha un que pot haver-se escapat d’un manicomi. Jo no el vull protegir amb el meu silenci…

Cru-Cru.– Fas molt ben fet, Johnny!

Johnny.– …perquè conec amb l’expressió de la seva cara que, si alguna vegada ha posat una bomba en algun lloc…

Cru-Cru.– Cosa que dubto.

Johnny.– …no ho ha fet pas per un nihilisme que jo trobaria ben justificat…

Cru-Cru.– I ca! Això es veu ben clar.

Johnny.– …sinó per afany negatiu de negar les evidències.

Suzi.– Bé, no enraoni tant i digui qui és d’una vegada.

Daniela.– Cuiti, cuiti, que no tingui temps d’engegar la bomba.

Alfred.– Encara que no siguem existencialistes volem continuar existint.

Johnny.– Calma, senyors. Anant de pressa tampoc no evitarem el perill.

Cru-Cru.– El perill més greu és el que portem dintre nostre.

Hipòlita.– Deixi’s estar de beneiteries i no ens faci patir més.

Claudi.– Va, home, va.

Johnny.– (Amb gest teatral) Aquí el teniu! Ell és! (Assenyala l’home vestit de negre. Tots els circumstants es tomben a mirar-lo).

Daniela.– És possible, tan tranquil com està sempre?

Hipòlita.– Encara no m’hi havia fixat en aquest senyor. Sembla molt seriós.

Johnny.– Hauran remarcat que sempre va vestit de negre, ànima turmentada per la mort…

Alfred.– Potser porta dol.

Johnny.– …que no menja mai amb nosaltres, que no parla amb ningú, que no surt per res, que seu sempre al balancí, signe nefast de mol·lície, i que porta una cartera inflada com qualsevol element negatiu de l’actual societat…

(L’home de negre se’ls va mirant durant l’escena, sense deixar de fumar i amb una absoluta indiferència un si és no és displicent).

Alfred.– En conec molts que fan com ell i ningú no els acusa de boigs.

Suzi.– No el defensis; que ho faci ell.

Alfred.– És veritat. Ja em vagarà de parlar quan m’acusin a mi.

Hipòlita.– Va, senyor, digui alguna cosa!

Johnny.– (Triomfant) Veuen? El seu silenci atorga.

Suzi.– Aquesta cartera deu estar plena de bombes.

El que telef.– Exigim-li que ens l’ensenyi.

(El senyor de negre recull la cartera amb calma i l’agafa fortament entre les seves mans).

Claudi.– Calma, senyors. No tenim cap dret a violentar-lo, però podem demanar-li per favor que ens tregui del dubte. (Adreçant-se-li) Perdoni, però vostè ha vist com s’ha plantejat la cosa. Per tranquil·litat de tots, li prego que ens mostri el que porta a la cartera. (Pausa) S’hi nega?

Suzi.– Obliguem-lo. Hi va la vida de tots.

Hipòlita.– És clar que sí. Fa com si sentís ploure. Això vol dir que ni ens entén.

Claudi.– Potser és estranger!

Daniela.– Es veu ben clar que no hi és tot.

El que telef.– Si no s’atreveix ningú, ja ho faré jo. (Fa el gest).

El de negre.– (Lliurant la cartera) Bé, vostès ho han volgut.

(El que telefona la pren amb molta cura, però a l’hora d’obrir-la no s’atreveix i la deixa a terra, allunyant-se’n. Les dones fan igual).

El de negre.– No tinguin por, que no mossega.

(Claudi hi va decidit a obrir-la).

Daniela.– Compte, Claudi, que li pot explotar als dits.

(Tothom s’allunya encara més, a excepció d’Alfred, que no es mou). (Algunes dones es tapen les oïdes).

Hipòlita.– Kamurga, no em deixis.

Cru-Cru.– Aquestes emocions són repugnants.

Johnny.– L’heroisme ha estat sempre el pitjor vici de la humanitat (S’amaga darrere un silló).

(Claudi obre la cartera i en treu un plec de papers entre l’expectació general).

Claudi.– Papers! (Bo i llegint) Setmana de Festes, Comèdia-divertiment en dos actes.

(El senyor de negre s’aixeca i fa el gest d’anar a començar un discurs, mentre tots els presents es queden estupefactes).

El senyor de negre.– Sí, senyors. Setmana de Festes, la comèdia que vostès estan representant. (Riu) A veure, diguin alguna cosa. (Riu) Ni piu! És clar; no diuen res perquè els seus papers s’acaben en aquest moment. Encara que no els ho sembli, vostès han estat els meus esclaus des que s’ha aixecat el teló, però la cosa se’ls ha empitjorat, ja que fins ara, vostès donaven la sensació que eren vivents i que obraven i parlaven pel seu compte. En aquest moment, ja ni això no poden fer. Muts i quiets com uns estaquirots. (Riu) Jo sóc l’autor de l’obra i mentre no els doni l’acabament de la comèdia, mentre no se l’estudiïn, jo tinc la paella pel mànec…

Alfred.– Fins a cert punt, senyor autor.

El senyor de negre.– Ah, vostè és atrevit, vostè gosa desafiar el meu poder?

Alfred.– Veurà, no és que sigui un atrevit, però els actors també tenim la nostra lògica. Si no tenim l’acabament de l’obra no podem continuar representant-la; aleshores, és com si ja haguéssim acabat la feina. I vostè sap el que fem cada dia quan acabem la feina? Reprenem la nostra personalitat real i fem la vida de la resta dels mortals.

Hipòlita.– Això és el que he fet durant trenta anys d’actriu.

Suzi.– No faltava més! Vostè es pensa que esperarem gaire estona aquest final que tan gelosament es guarda?

El que telef.– El que passa és que no el té escrit. Els autors solen ser més dropos que el jeure.

El senyor de negre.– Ja que m’acusen hauré de defensar-me. Consti, abans que tot, que com a homes poden discutir amb mi, però com a personatges de la meva obra, no hi tenen res a fer. Jo puc fer amb vostès el que vulgui. Jo puc dir qui és el boig, puc saber el final d’aquests enamoraments que vostès han simulat…

Alfred.– D’això ja en parlarem…

El seny. neg.– …puc donar la conferència amb Barcelona a aquest senyor o puc no donar-li…

Johnny.– La Telefònica també pot fer-ho.

El seny. neg.– …puc, fins i tot, fer sortir la bomba d’aquesta cartera i aniquilar-los a tots…

Daniela.– Pensi que això no és cap tragèdia, senyor autor.

El seny. neg.– No s’apurin que no ho faré. Jo només assassinaria un personatge quan ja no sabés què fer-li fer. Tots els grans autors ho fem així.

Ramon.– Jo, encara que no parli gaire, tinc molta feina a administrar l’hostal. No em mati, encara. Li confesso, senyor autor, que hi he trobat gust en això de regentar hostals. Quan em retiri de les taules, veuré si amb els meus estalvis puc comprar-ne un.

Alfred.– Treballant pel teatre ha arribat a fer estalvis?

Ramon.– No, no. A estones perdudes em dedico a altres coses. La compravenda, sap?

Jaumandreu.– També vostè té vagons de mongetes?

Ramon.– Vostè m’ha dit que en tenia un d’arròs, oi?

Jaumandreu.– Sí, però aleshores fèiem comèdia. Què més voldria!

El seny. neg.– Callin vostès! D’això ja en parlaran una altra hora! Em toca a mi defensar les prerrogatives de l’autor, i no puc permetre que em prenguin la paraula. S’han de convèncer que, un cop posats a les meves mans, vostès son una joguina sense iniciativa, ni tan sols moviment propi. Ja han vist que, així que paro de dictar-los les frases, queden muts i parats. Tot el més que poden fer, és com ara parlar dels seus assumptes personals que no interessen a ningú.

Alfred.– A vostè el trobo molt pretensiós, i perdoni que li ho digui. Està segur que el que diu vostè interessa més que el que podem dir nosaltres? El teatre ha de ser un reflex de la vida, i l’atenció del públic depèn que la vida reflectida sigui interessant o no.

Claudi.– (Que s’ha estat mirant els papers i, ara, retorna la cartera al seu amo) En això dono la raó al meu amic. Si li he de ser franc, aquesta comèdia que hem començat a representar no té cap interès. Li asseguro que la vida que porto amb la meva muller real (abraça Suzi per l’esquena) ha tingut molta més importància emotiva que totes les complicacions d’amants que vostè ens ha fet representar.

El seny. neg.– Vostè parla per gelosia. Si es veu en l’expressió de la cara que vostè és un Otel·lo blanc. Ni en la ficció escènica no és capaç de suportar que la seva muller representi un joc amorós… frívol?

Claudi.– Suzi és un personatge abjecte.

Suzi.– No exageris, tampoc. La companyia d’Alfred no és gens desagradable i, a més, no deixa d’ésser un amic teu.

Alfred.– Moltes gràcies, però confesso que l’amor frívol que diu aquest senyor no m’ha interessat mai. Contràriament al que se m’ha volgut fer representar, jo no he tingut mai cap amant. Quan m’he enamorat ha estat de debò, començant jo per donar-me obertament, gairebé romànticament. Ja fa molt temps que conec Daniela i ella pot dir fins a quin punt els meus sentiments són exclusius. Ja que les coses han vingut a tomb, aprofitaré l’ocasió per a donar-los la bona notícia: Daniela i jo pensem casar-nos abans de dos mesos.

Claudi.– És possible? Permet que sigui el primer a donar-te l’enhorabona (Li estreny la mà i després la de Daniela).

Hípòlita.– Per molts anys.

Daniela.– Gràcies, moltes gràcies.

Suzi.– Fareu una bona parella.

El que telef.– Feu-me el padrí del primer fill.

Lluïsa.– No m’ho hauria pensat mai, però ho celebro.

Ramon.– Caseu-vos quan tingui l’hostal i veniu a passar-hi la lluna de mel.

Daniela.– Gràcies, a tots. La vostra amistat em fa més feliç encara.

Jaumandreu.– Portar una neboda a l’altar hauria estat la meva il·lusió.

Alfred.– Encara hi serà a temps. (Riu).

(Durant tota aquesta escena tots, àdhuc Johnny i Cru-Cru, han anat felicitant i estrenyent les mans de la parella).

El seny. neg.– Jo no els felicito, joves. Vegin l’espectacle que estan donant davant del públic. I si tot i essent l’amo de l’escena els l’he deixat fer, ha estat per demostrar que si les coses depenguessin de vostès, encara aniria al teatre menys gent de la que hi va actualment. Claudi casat com Déu mana: la rutina de la vida conjugal. Que si les subsistències pugen de preu, que si el nen té males notes a col·legi, que si la nena té el xarampió… Alfred a punt de casar-se també, amb la il·lusió absurda d’entrar dintre de la mateixa rutina de Claudi. Aquesta és la vida real que vostès voldrien representar davant del públic? No s’adonen que els senyors han pagat una entrada per alguna cosa més que per veure el que ja tenen fa anys a casa seva? Reconeguin que una Suzi voluble, amb passió pels pisets coquetons, deliciosament maniàtica pels astres de Donya Hipòlita, o una Daniela, vedet de cinema en formació, sense gaire coses al cap, vampiressa sense convicció només per assemblar-se a la Vivian Leight, tenen molta més gràcia que unes honestes mares de família.

Alfred.– Tot el que vulgui, però reconegui també vostè que la comèdia tal com estava plantejada no tenia sortida. Sí, sí, ja ho pot confessar que si no la té acabada és per què no sap per on tirar. Segons vostè, jo estic enamorat de Daniela, Daniela de Claudi, Claudi de Suzi i Suzi de l’astrologia. És a dir, tothom està enamorat i ningú es veu correspost. Una situació així no s’arranja en els quinze minuts que falten per acabar el temps normal d’una obra de teatre.

El seny. neg.– Miri, jove. Vostè sap molt de fer el seu ofici d’actor, té aplom, és elegant, simpàtic i sempre troba la manera de donar vida a un personatge, però del meu d’ofici, no en sap ni les beceroles, permeti que li ho digui. Dels seus sentiments personals, de si troba que Daniela serà una excel·lent esposa, de si n’està enamorat i es sent correspost, jo n’he de prescindir. La comèdia té unes prerrogatives. Els personatges neixen i posats en l’escena tenen una vida pròpia encara que a vostè no li agradin. I la situació creada en la meva comèdia té una solució normal, encadenada als antecedents i completament lògica. No hi ha cap home, ni vostè, ni Claudi, que pugui resistir més temps de l’estrictament necessari per a la desil·lusió dues dones maniàtiques com són Suzi i Daniela. Si vostè és intel·ligent com assegura, trobarà l’única sortida possible.

Alfred.– Matar-les?

El seny. neg.– Vostè té una mentalitat de cavaller de l’edat mitjana. Fugir-ne, home, fugir-ne. No és la primera vegada que ho fa!

Claudi.– Però jo tinc feina al poble. L’alcalde…

El sen. neg.– L’alcalde trobaria un altre veterinari.

Suzi.– Ja ho diu vostè! Es pensa que jo no el seguiria maldament fos a l’altra banda de món? Es veu que no em coneix!

El seny. neg.– Vostè estaria tan absorta en els sortilegis de Donya Hipòlita que ni se n’adonaria que Claudi i Alfred, posats d’acord, s’escapaven de puntetes aquesta mateixa tarda.

Daniela.– Aquesta solució seria molt cruel per mi. A Suzi li quedaria l’astrologia, però a mi no em quedaria res. Li sembla just, això?

El seny. neg.– El cinema, l’art, l’èxit, que no és poca cosa!

El que telef.– Res de tot això acaba de fer-me el pes, ja que les històries d’amor no em diuen res a la meva edat. El que em preocupa saber és qui seria el boig.

El seny. neg.– El felicito de tot cor, perquè en aquest assumpte és vostè l’únic que ha sabut veure-hi clar. El boig seria el Sr. Jaumandreu.

Jaumandreu.– Altra vegada?

Daniela.– El meu tiet?

Hipòlita.– L’honrat comerciant?

Johnny.– Ara veig clar que el boig és vostè, com jo sostenia.

Cru-Cru.– Es necessita estar boig per creure que és boig un que no és boig. L’existència és un fàstic, Johnny!

Lluïsa.– No ho hauria cregut mai!

Ramon.– No m’agrada tenir boigs al meu hostal. Sempre és un descrèdit.

El seny. neg.– Ordre, senyors! Vostès han d’acceptar el que jo digui, i per trobar-hi pèls ja n’hi ha prou amb en Juli Coll. Jo afirmo que el Sr. Jaumandreu ha estat tancat en un manicomi per boig homicida i que fa quinze dies se’ls ha escapat. Hi ha algú que pugui demostrar el contrari?

Daniela.– Però, si és el meu tiet, ho sabré jo si és boig o no.

El seny. neg.– (Riu amb sarcasme) Desgraciada! No en sap de la missa, la meitat. Vostè és molt jove i inexperimentada. I no per haver vist quatre films comercials made in USA sap més de la vida que un infant de pit. El Sr. Jaumandreu li ho ha fet creure que és el seu tiet, però, en realitat, és un protector que li ha sortit i no pas amb finalitats artístiques com vostè creu, sinó amb propòsits inconfessables de vell sàtir.

Daniela.– (Balbucejant i avergonyida) Sí… és clar… jo ja pensava… Veuran… sabia que no era de la família… però es veia tan bon senyor… tan preocupat per la meva carrera… que no m’hauria pensat mai…

El seny. neg.– A moltes noies els passa una cosa així. Afortunadament els infermers haurien arribat a temps d’evitar el desastre, perquè ha de saber que no solament el seu honor, sinó també la seva vida, estaven en perill (Amb la mà fa el gest de tallar el coll).

Alfred.– Això hauria estat un cop de teatre dels de mala llei. Vostè intentava enganyar-me, senyor autor.

El seny. neg.– Comprèn ara que a vostè la vergonya l’hauria ofegat i no li hauria quedat més sortida que fugir de l’hostal i com més aviat millor? Quan els bons autors decidim una cosa, sabem per què. No ho dubti!

Jaumandreu.– Si em permeten, encara que estigui francament horroritzat de les coses que em volia fer fer, em penso que hauria estat més natural que el boig hagués estat un que ho semblés, com per exemple aquest senyor de la barba o aquest altre que puja i baixa per telefonar. Les coses, com més naturals, més agraden a la gent. Amb franquesa, m’hauria sabut molt greu haver d’assassinar Daniela, ja que amb el temps que la tracto li he agafat una vertadera estima.

Daniela.– Gràcies, tiet, sempre has estat molt amable.

Johnny.– Sentimentalisme tronat! Els bons sentiments són senyal d’idees poc clares.

Cru-Cru.– I tenen la culpa de tots els desastres de la humanitat.

El seny. neg.– Comprengui, Sr. Jaumandreu, que si els autors haguéssim de fer cas dels sentiments particulars dels intèrprets, no podríem acabar cap comèdia.

El que telef.– No es creguin que no m’hagués agradat que el boig hagués estat jo. En la meva vida d’actor, sempre he tingut predilecció pels papers dramàtics. M’hauria caracteritzat amb un gep a l’esquena, els ulls pintats que semblessin sortir de conques, la boca torta (fa gestos de boig furiós) i estic segur que tots els espectadors s’haurien pensat que l’assassinava de debò. Creguin, que hi hauria trobat gust!

Daniela.– (Espantada de tant realisme i refugiant-se a prop de l’Alfred) Oh, és horrorós! Aquest home em fa por!

Alfred.– Fugi d’aquí, amb aquesta cara!

El seny. neg.– No, no, no. El seu estil és passat de moda. Avui dia, els boigs no ho semblen. Són persones amb complexos psicològics que no trasllueixen per enlloc. En general, es pot dir que els boigs tenen cara de galant de cinema i, ja exagerant la nota, cara de persones de bé. Jo vaig descobrir que vostè era el boig, Sr. Jaumandreu, quan el vaig trobar a la seva edat, amb cara de bon home, protegint una noia ingènua com la Daniela i fent-la passar per neboda. Si un boig hi havia, calia que fos vostè. Qualsevol autor, encara que fos dels dolents, ho hauria endevinat. És un cas clar de vampirisme, que es coneix amb l’expressió dels ulls.

Jaumandreu.– Ho diu seriosament?

El seny. neg.– I tan seriosament!

Jaumandreu.– Demà mateix aniré a consultar un psiquiatre.

Hipòlita.– No es gasti els diners en va. Vingui a casa meva i li faré l’horòscop desinteressadament.

Jaumandreu.– Moltes gràcies, però no voldria…

Hipòlita.– No es preocupi; em servirà per practicar…

Suzi.– Però, Hipòlita; demà ja no faràs comèdia.

Hipòlita.– Us diré la veritat. He vist que tots criticàveu les decisions del senyor i ningú estava conforme amb el seu paper. Jo, al contrari, li estic molt agraïda, ja que, des que l’assajo, he obert els ulls a l’única veritat. En documentar-me per a personificar-me amb el paper, he descobert que els astres són l’origen de l’autèntic coneixement. Ells ho porten tot escrit…

Suzi.– Hipòlita! Per l’amor de Déu! No vulguis atabalar-nos, ara.

Cru-Cru.– Fa un parell d’anys hi vaig creure una temporada en els astres, però un dia vaig descobrir-ne la superxeria. Un promès que segons totes les conjuncions resultava ser un gran partit, va resultar casat i emmainadat.

Alfred.– És que no porten còpia del Registre civil.

Cru-Cru.– Sort que aleshores vaig trobar Johnny que va saber fer-me feliç en demostrar-me fins a quin punt és nauseabunda la vida.

Lluïsa.– Una felicitat ben estranya!

Ramon.– No en facis cas, filla meva. Hi ha gustos per tot..

Johnny.– Vostès no sabran mai on radica l’essència de la veritat. Anem-nos-en Cru-Cru, que aquí ja no fem res i encara tinc el capítol onzè per acabar. (Se’n van, molt dignes).

Ramon.– Jo també me’n vaig cap a la cuina. He de posar l’olla al foc. Vine, Lluïsa, que tu també tens feina.

Lluïsa.– Oi, pare, que quan us compreu l’hostal també voldreu que us ajudi?

Ramon.– N’estaré ben content, Lluïsa. (Desapareixen per la porta del menjador).

Hipòlita.– Pujo a endreçar les maletes; me n’aniré a Barcelona en el cotxe de les sis. Comprenguin que els meus estudis m’hi reclamen. Suzi, et desitjo molta felicitat. Els astres, sobretot Kamurga, et són favorable (La besa). Que els senyors ho passin bé. (Se’n va cap a l’habitació).

Jaumandreu.– Jo l’acompanyaré, Donya Hipòlita. Confio que vostè pot esvair l’amenaça que sento pesar sobre la meva raó. Cregui que estic preocupat… (Puja l’escala, també).

El que telef.– Jo me n’aniria també, si sabés que no m’han de donar la conferència.

El seny. neg.– Li puc assegurar que no l’hi donaran, almenys mentre encara li restin forces per pujar i baixar l’escala. Conec els costums de la Telefònica…

El que telef.– Aleshores, també me n’aniré amb el cotxe de les sis. La meva muller deu estar passant molta ànsia. (També puja l’escala).

Alfred.– I vostè no se’n va, senyor autor?

El seny. neg.– Jo em quedaré fins passades festes. Aquests costums populars inspiren moltes vegades idees teatrals aprofitables. Potser tingui la sort de trobar un tema per a la pròxima comèdia.

Claudi.– Li desitgem que una altra vegada tingui més encert que aquesta, que pel que veig, no arribarà ni a les tres representacions.

El seny. neg.– Els actors no solen tenir idea del que pot ser un èxit. Sàpiga que aquesta serà considerada anys a venir com la millor comèdia de l’època.

Claudi.– Ja en tirarà força tros a l’olla.! Aleshores els drets d’autor els cobraran els seus hereus.

El seny. neg.– Val més que me’n vagi a donar un volt. Ja veig que no els ho faria entendre. (Es dirigeix cap a la porta d’entrada) Els deixo sols amb els seus sentiments i amb la seva vida privada. I quan siguin casats i se’n penedeixin, cosa que indubtablement els arribarà, recordin que jo els he donat avui una colla de bons consells. (Desapareix).

(Es queden les dues parelles. S’ha de disposar l’escena de forma que quedin separades l’una de l’altra). (Claudi i Suzi parlen, asseguts, en veu baixa).

Daniela.– (Asseient-se com qui es deixa caure) Quina tarda més pesada. Tantes emocions m’han deixat desfeta.

Alfred.– Daniela!

Daniela.– Ara ja em pots dir Joana; ja som nosaltres mateixos.

Alfred.– Quan en el primer acte he dit que Daniela era un nom bonic, ho he dit de debò. Serà el teu nom de guerra, de la nostra guerra, si hem de creure l’autor. (Riuen).

(Continuen parlant en veu baixa).

Claudi.– …ara que som sols, ja t’ho puc confessar: aquesta comèdia és el meu pesombre. Veure’t a tu fent aquests papers!

Suzi.– Et sents gelós?

Claudi.– Això vol dir que t’estimo massa.

Suzi.– Quin maridet més maco que tinc! No et fan mal els peus, avui?

Claudi.– Com sempre. Per què ho preguntes?

Suzi.– Com que avui has estat tan bo, quan arribarem a casa t’hi faré fregues.

Claudi.– Em fas feliç, Suzi, vull dir Pepis, vull dir Diana.

Suzi.– (Riuen tots dos) Amb qualsevol nom, sóc sempre la mateixa, amoret. (Continuen parlant en veu baixa).

Alfred.– (Encaramel·lat) …i ja veuràs que arribarem a la vellesa amb els sentiments tan joves com ara, perquè el nostre amor no pot morir mai.

Daniela.– Quan parles així em trenques el cor. M’agrades més de romàntic que de cínic. Creu-me: en la comèdia aquesta ets odiós. En canvi, dient coses dolces, t’assembles tant a Charles Boyer…

Alfred.– (Esverat) No, no, això no. No continuïs fent de pel·liculera. No ho resistiria!

(Per la porta d’entrada treuen el cap dos infermers de manicomi, amb uniforme blanc, un d’ells amb un maletí).

Infermer I.– Es pot passar?

(Tots els presents es tomben i queden sorpresos).

Infermer I.– He preguntat si es pot passar?

Alfred.– Endavant, endavant.

Infermer I.– Es vostè l’amo de l’hostal?

Alfred.– No, però tant se val. Digui.

Infermer I.– Hem telefonat des de Riudalbes…

Claudi.– I vénen a buscar l’escapat Parés Palau…

Infermer I.– Això mateix. Vostès el coneixen?

Claudi.– Sí, és a dir, no…

Alfred.– Han arribat una mica tard. La persona que busquen ja ha acabat el seu paper de boig.

Daniela.– I abans de començar-lo, què l’ha acabat!

Infermer I.– Què volen dir amb això?

Suzi.– Que han fet tard, que tot s’ha aclarit, que el boig encara no ho és, però ho serà, si bé de moment no necessita que el tanquin. Entesos?

Infermer II.– (A la mirada interrogativa de l’Infermer I) No, senyora, no. El que és jo, no l’he entesa de res.

Alfred.– Però a vostès qui els ha enviat aquí?

Infermer I.– El Sr. Director del manicomi. Qui vol que hagi estat?

Alfred.– Però no saben que això és l’escenari d’un teatre i que aquí estem representant una comèdia?

Infermer I.– (A l’infermer II) Noi, comença de preparar la camisa de força. Em penso que ja hem trobat el que buscàvem. (A Alfred) És vostè el malalt?

Claudi.– Va, va, no facin més broma que els tramoistes estan a punt de tirar el teló, i no està bé que els fem esperar.

Infermer II.– (Gratant-se el cap a Infermer I) Saps què em semblaria prudent? Avisar per telèfon que enviïn reforços. Es veu que són dos els que s’han escapat d’allà baix. Mira, jo telefonaré, mentre tu els entretens. Dóna’ls sempre per la banda, saps?

(Se’n va cap al telèfon).

Alfred.– És curiós. Nosaltres que, mentre ha durat la comèdia no érem sospitosos, ho som ara que ja s’ha acabat.

Suzi.– Però, entrin en raó, senyors. Aquí no hi ha cap boig, ni vostès no vénen del manicomi. Vostès són de la Companyia del Teatre Romea, com nosaltres.

Infermer I.– Aquesta senyora tampoc no hi és tota. (A Infermer II) Avisa que són tres.

Daniela.– (Anant decidida a evitar que telefonin) Això ja passa de mida. Aviat haurem de creure que els boigs són vostès. Volen fer el favor de deixar-nos tranquils? Vegin quina manera més absurda d’acabar una representació teatral!

Infermer I.– Quatre, noi! Que enviïn tota la guàrdia!

Claudi.– Facin el favor de marxar per on han vingut! Ja he acabat la paciència!

Alfred.– Vinga, fora d’aquí o me’ls menjo de viu en viu! (Els fa babarotes com si estigués boig de debò).

Suzi.– Traguem-los al carrer i s’ha acabat!

Daniela.– (Esportivament) Som–hi?

(Tots quatre es dirigeixen contra els infermers i a empentes els treuen al carrer, després d’un forcejament, durant el qual es creuen exclamacions per aquest estil:)

Infermer I.– Calma, senyors, que no els farem cap mal.

Daniela.– Al carrer! Mar!

Suzi.– Què s’han cregut? Prendre’m a mi per boja!

Alfred.– No es resisteixin, que som quatre… i bojos!

Infermer II.– No s’ho prenguin així. És la nostra obligació.

Claudi.– Au, i que els tanquin a vostès.

Infermer I.– Bé, bé, ja ens n’anem. Nosaltres hem fet tot el que hem pogut.

(Quan són fora i bo i mirant al carrer).

Alfred.– Vagin a la plaça del poble que hi ha sardanes. Potser allà trobin el Parés Palau. (Als presents) Ha passat el perill!

(Els quatre es posen a riure amb grans alegrois saltant i ballant i s’abracen per parelles, besant-se).

Suzi.– Ara seria més discret que féssim baixar el teló.

(Claudi fa signes a la tramoia)

TELÓ

1 Frase confusa reescrita a mà per l’autor. Aquesta sembla la més plausible.

.elementor-widget-theme-post-content .elementor-widget-container *{font-size: 24px !important;}