Les seves opinions

Selecció d’algunes opinions expressades per Joaquim Amat-Piniella sobre temes o conceptes diversos.

De l’època de la República
(1931-1936)

Després del 1939

Política

 

Cultura

 

Manresa

 

 

De l’època de la República (1931-1936)

POLÍTICA

La Dictadura de Primo de Rivera

“Ací a Espanya n’hi ha hagut un cas prou palpable. Una dictadura durant set anys ha deixat sentir el regust de la seva fel. Ha estat una dictadura que ens ha vexat i avergonyit. Tots ens hem donat compte que trepitjava els nostres més pregons sentiments, que ens arrancava trossos de carn viva del nostre cos, que ens deixava pobres, gairebé totalment, i tot ho hem soportat amb un estoïcisme de mort, d’insensible o bé d’indiferent. Des de fa nou mesos s’ha alleugerit –només– el pes i ningú o quasi ningú ha fet altre cosa que parlar, molt parlar, però cap moviment, ni cap protesta digne i eficaç”. (“Reaccions”, “El Dia”, 25/9/1930).

 

La Dictablanda del general Berenguer

“És un fet recent el de la crisi fatal i definitiva del govern del general Berenguer. I encara és més recent la formació d’un tercer règim de dictadura. Aviat el costum de veure’ns governats per militars i gent belicosa –no és a tall d’elogi– farà que si mai arriba la vertadera legalitat ens sembli aquesta el sistema de govern més extemporani i il·legal. És com aquell qui acostumat a menjar taronja amb sucre, prova de menjar-la sense. Primerament no li plau, però després, acostumat ja, en tastar altra volta la primera, la troba francament antinatural i detestable. Això seria perillós, i més encara, si ho veiem en l’aspecte de la instrucció”. (“De la instrucció”, “El Dia”, 23/2/1931).

 

La proclamació de la República a Manresa

“… Un d’aquests moments que una empremta més fonda han deixat en mi i segurament en molta altra gent, ha estat el de la proclamació de la República. Demà farà un any just. El dia 14 d’abril de 1931. El recordo perfectament, emboirat dintre una atmosfera de febre. El recordo humanament, cosa que no podria ésser si conservés un full de dietari ple de gargots. En servo els detalls més emotius, sense aquell esquelet dels fets essencials, que per altra part ja curaran de recollir els historiadors. El matí ple d’inquietud en comprovar per la premsa la victòria esclatant de les forces republicanes per tot arreu d’Espanya. L’adveniment del nou règim s’olora com una cosa imminent. Al migdia la ràdio insinua alguna cosa. La confusió augmenta per moments. Uns instants únics d’emoció. Finalment la ràdio confirma la notícia que a Barcelona ha estat proclamada la República Catalana, que la gent és al carrer amb un entusiasme sense límits. Manresa és la segona població d’Espanya que ha proclamat la República. El Comitè revolucionari, compost pels regidors electes i altres personalitats, es dirigeix en comitiva cap a l’Ajuntament.

Un cop a dalt, hissen les banderes catalana i republicana i queden constituïts en sessió permanent. L’animació és extraordinària. Fa l’efecte d’una casa trasbalsada per la mort d’algun familiar. Àdhuc té un to lúgubre semblant. En realitat, encara es conspira. El poble des d’abaix a la plaça, reclama el retrat del rei caigut, per a rabejar-s’hi. La caiguda d’aquell icon, que fins aleshores ho presidia tot, té un to solemne i cerimoniós. La gent, mentretant, s’ha llençat al carrer. Les merceries es cansen de vendre cintes tricolors. Els centres oficials tenen treballs per a trobar banderes republicanes. Les fàbriques pleguen. Un formiguer humà, desorientat i ple d’agitació. “El Dia” publica una edició extraordinària a les quatre de la tarda; en un altre lloc d’aquest número expliquem que és el primer diari que surt al carrer explicant que la República ha estat proclamada. Cap al tard els carrers estan atapeïts de gent que comenta els fets que ja no tardaran en esdevenir històrics. Els altaveus de la ràdio criden als quatre vents i a cada moment que la República catalana és un fet. Allò d’”Ací, Govern provisional de la República catalana…” fa esborronar; són uns mots que tenen un to tan nou, un dring tan eufònic, que hom no sap avenir-se’n. Els que aquell mateix matí encara confiaven en una dictadura militar, també es passegen, i fins tenen la gosadia de portar llacets republicans a la solapa de l’americana. Ens atura un amic i com aquell qui ensenya un trofeu, exhibeix un tros del retrat del rei caigut. Les gramoles de cada casa i de cada local públic deixen sentir “La Marsellesa”, “La Santa Espina”, etc. Però amb les hores va aquietant-se tot. La gent sopa, es tranquil·litza llegint el diari i se’n va a dormir beatíficament. I no es recorda, gairebé, que mentrestant hi ha uns homes tancats a dalt de l’Ajuntament que vetllen pel son dels conciutadans, que hi ha un Comitè Revolucionari que carrega amb la responsabilitat del moment, que té l’angoixa al cos, que no sap si després de l’intent revolucionari vindran les represàlies Hom tem encara una reacció monàrquica. Rebin aquests homes un testimoni de gratitud!

L’endemà és festa. La República viu encara i hom ja es sent més optimista. Sardanes pertot, himnes, banderes, cintes, entusiasme…

A la Casa Gran, però, encara no hi ha tranquil·litat. Als homes del Comitè els mancaven encara uns dies de treball intens i d’angúnia… “. (“14 d’abril de 1931 – 14 d’abril de 1932”, “El Dia”, 13/04/1932).

 

La República

“D’ençà que hi ha República a Espanya, d’ençà que Catalunya ha aconseguit la seva emancipació dintre el territori espanyol, sembla que hagi desaparegut del món aquell pessimisme foll, aquell malestar que duia implícit el règim liquidat. Fins fa l’efecte que la Naturalesa és més bella, que els arbres han adquirit un verd primaveral més repujat i límpid que altres vegades, que el cel està ja net d’aquells núvols foscos de les hores d’incertitud i d’angoixa. En fi, sembla que tot l’existent ha adquirit uns matisos nous i unes inèdites belleses…”.

“… He pensat en una Catalunya lliure, amb tots els drets i prerrogatives que corresponen a la seva personalitat, amb un idioma reconegut universalment, amb la possessió de tots aquells tòpics, abans armes inofensives contra l’absolutisme d’un monarca, i ara, convertits en aurèoles per a la República federal espanyola…”. (“República”, “El Dia”, 21/04/1931).

 

La commemoració de les Bases de Manresa i la visita del President Macià

“Demà festa grossa! Molt grossa! Commemoració de l’Assemblea de les Bases de Manresa. Entusiasme desbordat, abassegador, irresistible. Crits, músiques, discurs amarats de patriotisme, de pinyols engrescadors, balls, multituds, pols, noies maques, autobusos, cotxes rinxolats de reflexes i daurats, corredisses, empentes, tot giravoltant, amuntegat, barrejat sota el crit amplíssim de ¡¡Catalunya!!

Tot aquest conjunt impressionant tindrà un focus on es convergiran tots els raigs de l’entusiasme. Aquest focus serà un home: Macià. Aquesta figura alta, esprimatxada, nerviosa, rostre arrugat i bru, mans seques, pèl blanc, que ocupa avui la presidència de la Generalitat de Catalunya. Aquest home ens presidirà, i és damunt la seva glòria on cauran tots els xàfecs d’aplaudiments, és damunt la seva mirada incisiva on pararan les d’una noia que voldria ésser l’afortunada que li farà entrega d’un ram de flors, amb totes les cintes catalanes imaginables. Demà, serà una festa grossa, molt grossa…”

(“Sol i entusiasme”, “El Dia”, 6/06/1931. Amat-Piniella es refereix al gran acte de commemoració de les Bases de Manresa, presidit per Francesc Macià, que se celebrava l’endemà al Teatre Kursaal de Manresa, i que agrupà diversos líders polítics).

 

L’Estatut. El referèndum de l’Estatut del 1931

“Ha començat la marxa imposant, vistosa i ostentatòria de la propaganda a favor de l’Estatut que els representants dels pobles de Catalunya van aprovar en Assemblea en una de les sales de la Generalitat…

“…És, únicament, el moment de dir, acompanyant els fets a les paraules: “Sóc català! Abans feia el catalanisme llegint els versos d’Aribau, de Guimerà, etc. Abans ballava sardanes. Abans visitava l’estàtua de Casanovas el dia 11 de setembre, procurant tornar a casa amb un parell de “sablazos” –sense metàfora- a l’esquena. Però, avui ja no ho faig això com una exteriorització del meu sentiment catalanista. Avui sóc catalanista, perquè voto l’Estatut, perquè voto la llibertat de Catalunya!!”.
*******
Diumenge… 2 d’agost… Estatut… llibertat… votar… tothom… TOTHOM…. a VOTAR….” (“Diumenge i l’Estatut”, “El Dia”, 30/07/1931).

 

L’Estatut. La relació Catalunya-Espanya

“A través de les manifestacions dels caps polítics dels partits que els integren, salvant sempre unes quantes excepcions, hom arriba a entreveure que tota llur comprensió del nostre plet no ultrapassa aquell límit que els permet agafar unes estisores i fer retalls per ací i per allà. Llevat dels que no ens volen donar res, els un intenten escatimar-nos la hisenda, els altres l’ensenyament, els altres la justícia, els altres l’idioma, els altres el turisme, etc. És a dir, que de fer cas dels uns i dels altres ens quedaríem amb les cobertes.

Remarquem, però, i no cal pas que ens estranyem de res, que els punts de convergència de gairebé la totalitat dels atacs o esmenes al text de l’Estatut votat el 2 d’agost, són sempre els més essencials, els bàsics, sense els quals l’Estatut no ens serviria més que per a crear un absurd edifici burocràtic, posem per cas. Ens referim a les qüestions de la hisenda i de l’ensenyament. Un Estatut de Catalunya que no ens donés facultats per a poder disposar de la hisenda amb l’amplitud necessària, no tindria cap raó d’ésser; un Estatut que no ens donés un màximum de facultats per a poder desenvolupar una intensa tasca d’aixecament cultural dintre el nostre país, seria un organisme mancat de vida intel·lectual, seria un cos mort.

Els homes d’enllà l’Ebre per tal de justificar llur posició suficient i autoritària parlen de la sobirania de les Corts i de la neta doctrina democràtica.

Posant la tesi, fins avui inexpugnable, de la Catalunya-nació, nosaltres preguntem: És que tal vegada no és sobirana i democràtica la voluntat de tot Catalunya en pes? Per què el futur de Catalunya ha d’estar precisament supeditat, en un nivell d’inferioritat, al que vulguin acordar una colla de senyors completament estranys a les realitats de la nostra vida interna? Diu en Maspons i Anglasell: “El territori de Catalunya no és subaltern i té el dret de regir-se ell mateix”.

Nosaltres únicament arribarem a creure que és possible una entesa entre el nostres país i Espanya, en el cas que aquesta vulgui contribuir a resoldre el nostre plet d’una manera veritablement democràtica. No pas enfrontant dos pobles i fent triomfar el d’una força més gran, sinó reconeixent i sancionant favorablement la voluntat unànime del que la tingui, encara que sigui el petit, i prescindint de petiteses i de pretextos ridículs i baixos de sostre. Podrà, en tot cas, donar un consell d’amic o de germà, però mai atribuir-se un rol de pare ferreny i despòtic, o de tutor perdona-vides.

Comprensió sí; però en el recte sentit del mot. En el que ateny a les Corts Constituents, comprensió significa aprovació dels trets essencials de l’Estatut tal com foren votats i ratificats per la totalitat del poble de Catalunya. No pas altra cosa. Si l’esquelet de l’Estatut que ens atorguin no conserva aquella fermesa que tenia en sortir de Catalunya podrem estar plenament segurs que el canvi de règim no haurà significat per Espanya aquella renovació que implícitament comporten tots aquells moviments revolucionaris que ultra variar la forma, modifiquen el contingut, totes aquelles subversions que a més de significar un canvi de nom, representen el capgirament de la idiosincràsia d’un poble.

Naturalment, si es dóna aquest cas nosaltres ho lamentarem com a catalans nacionals i com a republicans”. (“L’Estatut, a les portes del Parlament”, “El Dia”, 4/05/1932).

 

Catalunya

“Cadascun dels dos sistemes tenen, doncs, els seus pros i els seus contres. Però no ens costaria gens de trobar aquell punt dolç d’equilibri, que conté la solució de gairebé la totalitat dels problemes que puguin presentar-se. Abans, però, seria necessari tenir la fermança que els nostres polítics guaiten l’exponent de la Pàtria per damunt de tots els particularismes baixos de sostre i de tots els egoismes revellits i poca-soltes”. (“El sistema electoral”, “El Dia”, 26/01/1933).

“Cal catalanitzar-nos, és cert. Però catalanitzar-nos, no per a justificar l’autonomia, que ens ha reconegut la República, no per a donar-li un contingut, sinó ans bé, per a donar una base a una ulterior millora en el nostre Estatut fins arribar a aquell ideal d’una Catalunya ben lliure de tuteles i de controls.

Els veritables catalanistes, els que senten el nacionalisme (nacionalisme reivindicatori d’allò que ens pertany, universalista, federatiu, sense gota d’imperialisme ni d’esperit bèl·lic), els que són patriotes, no poden sentir-se satisfets amb l’Estatut actual, que tirant enllà, no passa d’ésser un sinònim de descentralització minimalista; ningú no podrà dir que sigui una reconeixença de totes les qualitats nacionals de Catalunya. Per això mateix cal anar més lluny, cal treballar “Catalunya endins” per significar que no ens adormim en la via del nostre exponent de llibertat, que el nostre poble no claudica del seu esperit, que, jove com és, no s’espanta davant dels seus enemics, que envesteix, quan convé, i que té aquella prudència que li atorguen les seves tradicions i la seva idiosincràsia”.

“Catalunya té dret a totes les prerrogatives de llibertat, com a nació que és. I tots els bons catalans han de bregar per a obtenir-ne la totalitat, sempre amb els ulls fits a aquella “unitat super nacional” que diu Rovira i Virgili. Un català que faltés a aquest deure transcendentalíssim i oblidés apàticament els ideals als quals es deu seria deixar-se davallar en tot allò que el suprem interès patriòtic espera del seu esforç i de la seva voluntat”.

“El que cal evitar, però, és que el nostre fervent republicanisme signifiqui un apaivagament dels nostres sentiments nacionals. Hem d’ésser insubornablement republicans, més que per cap altra cosa, perquè és dintre la legalitat republicana que podrem veure acomplertes les nostres aspiracions”.

“Els catalans nacionals, que no podem ésser més que republicans a ultrança, ens devem a Catalunya abans que ningú més”. (“Catalanisme i República”, “El Dia”, 13/04/1933).

 

La Llengua catalana

“… únicament així, fomentant la cultura catalana, influint prop dels comerciants, industrials perquè catalanitzin els seus rètols, fent que els empleats dels serveis públics –buròcrates i semiburòcrates- sàpiguen el català i treballant perquè tothom qui sigui de Catalunya només reconegui com a seva la llengua de Prat de la Riba, farem veritable tasca de catalanització.

Hem d’establir dintre casa nostra la supremacia de la llengua vernacle, i consti, però, que diem supremacia i no exclusivisme perquè aquest és sempre oposat a l’esperit internacionalista que ha de proclamar un poble jove”. (“El Dia”, 2/06/1931).

 

La República en temps de guerra

“Anem a entrar de ple a una era en la qual construirem un odre realment republicà i avançat. A partir d’aquest moment revolucionari, allò que no era més que un canvi de nom i de bandera i un intent ineficaç i estèril de renovació evolutiva, passa a ésser un veritable canvi de règim, segur de la pròpia missió històrica i realitzador efectiu dels anhels sentits arreu del país”. (“Moments de transformació”, “El Dia”, 8/08/1936).

Estem, fins a cert punt, d’acord amb creure un fracàs la política inoperant portada a cap per aquests partits, en el que va del 14 d’abril al 19 de juliol, a desgrat de llur base eminentment popular, però no l’atribuïm pas a llur contextura (és la que, al nostre entendre, millor s’adapta a la manera de sentir que ens és pròpia), sinó a l’equivocació gravíssima que representa no haver realitzat, des de bell començament una profunda transformació social, en el sentit d’extirpar els privilegis del capitalisme feudal, del militarisme i de l’església, obstacles amb els quals ha topat la democràcia en el seu fecund desenvolupament, però que de cap manera no malmeten la plenitud actual de l’única idea que permet el lliure joc de la voluntat popular, per molt avançada políticament i social que aquesta sigui….

… Són aquests partits en estreta col·laboració governamental amb la sindical única, que més tard o més d’hora les circumstàncies imposaran, que faran impossible per a sempre més l’entronització de la tirania en aquest país tan terrabastejat per totes les dissorts”. (“El problema de la petita burgesia”, “El Dia”, 27/02/1937).

 

Alemanya

“Aquesta lleugera victòria del govern sobre els extremistes no portarà pas a una solució del conflicte cabdal que es planteja avui a Alemanya. El perill comunista per una banda i el feixista per l’altra, subsisteixen igualment. Els primers veuen en l’enderrocament del govern actual l’acompliment del seu desig d’afegir una república més a la U. de R.S.S.; els segons veuen la immediata proclamació d’un imperi que aniquilés el comunisme i tornés al país aquell militarisme que sapigués sostenir una guerra durant quatre anys.

No cal remarcar que tant l’una dictadura com l’altra, significaria una emancipació dintre la tirania a que ha sotmès el poble alemany la pau de Versailles, aquesta pau que en realitat podria ésser l’inici d’una nova guerra.

Ara bé, podrà el Govern actual sostenir-se als embats furiosos de què el faran objecte els extremistes? En cas d’una victòria d’aquests quina de les dues dictadures s’imposarà? Heus ací dues incògnites difícils d’esclarir en aquests moments.

No creiem equivocar-nos però, en afirmar que malgrat l’actual solidesa del nou gabinet Brunning, no tardarem en llegir als diaris que en aquell país, passen coses grosses”. (“El Dia”, “El perill d’una dictadura”, “El Dia”, 14/10/1931).

“«El camí de la vida», ens ha demostrat, si més no, que els russos no es queden pas enrera en el camí evolutiu del cinema sonor. Aquest cinema sonor que els americans s’entesten a fer parlar en castellà i que malmeten, els alemanys, amb les seves inefables marxes militars i les rialles d’aquells éssers panxuts i repugnants, que veuen la cervesa amb embut, en havent-se menjat tot un garrí cuit a la brasa”. (“El camí de la vida”, “El Dia”, 22/10/1932).

 

Irlanda

“És només amb un esperit disposat al sacrifici més valuós, com una col·lectivitat nacional pot triomfar. Els irlandesos l’han tingut inexpugnable durant més de set segles. La lluita els ha estat difícil i pesada, però l’han guanyada, degut a unes dots de constància, de voluntat, de passió, que els catalanistes hem de fer-nos nostres, tant individualment com nacionalment, si volem veure triomfant la causa de la llibertat de Catalunya”. (“El delator”, de John Ford, “El Dia, 28/11/1935).

 

 

CULTURA

El doblatge dels films

“I permeteu-nos, per acabar, la insistència sobre la més greu de les malalties que sofreix el cinema: el doblatge. Aquesta profanació del setè art persisteix amb la mateixa gratuïtat de sempre. Les distribuïdores doblen els films en la creença que el públic els hi vol. Greu equivocació! Ho hem dit moltes vegades i no ens cansarem de repetir-ho. El públic va al cinema cridat pel nom d’una pel·lícula o dels actors que la interpreten, però no fa cap pas en esguard al llenguatge en què és parlat. És més; cada dia s’accentua un moviment contrari al doblatge. Les veus superposades, estridents, poca soltes i sovint inintel·ligibles dels dobles, ja no fan cap gràcia a ningú. Àdhuc estem convençuts que el públic no tardarà a rebutjar-les d’una manera rotunda. No és possible acceptar una Greta Garbo o un Wallace Beery parlant l’idioma del barri de Lavapiés o el de Triana!” (“Sobre la propera temporada”, “El Dia”, 16/10/1932).

“No parlarem del baix escamoteig que representa la projecció de films doblats en castellà. L’hem comentat prou sovint i en uns termes prou severs perquè calgui insistir. El públic lentament va adonant-se del deplorable que resulta el falsejament de les veus dels artistes i de la pobra qualitat que ofereixen els diàlegs que els dobladors superposen als protagonistes dels films. Cada dia són més els espectadors que protesten davant d’una pel·lícula doblada. La protesta, per ara, no s’exterioritza, però tenim l’esperança que vindrà l’hora que els dobles seran rebuts amb xiulets i escàndol. Tot i no ésser partidaris d’aquests procediments, creiem que arribarà un moment que no restarà altre recurs”. (“Anomalies”, “El Dia”, 26/06/1935).

 

El cinema europeu

“Creiem sincerament en la independència de l’art. Deslligat de finalitats polítiques o d’interessos d’empresa. L’art es deu a ell mateix.

Un art mediatitzat és un art condemnat a mort, sense altre possible indult que el d’una rectificació.

Per això, davant del Cinema europeu, lliure, sense limitacions (fent excepció del cas rus), sentim com una alenada d’aire fresc i encoratjador”. (“Cinema europeu”, “El Dia”, 21/03/1934).

 

Greta Garbo

“Per acabar el comentari d’aquest film, voldríem consignar el perill de què l’actriu sueca que fins ara tant ens ha agradat, no esdevingui amb el temps una “diva”. Diem això perquè ja en aquesta pel·lícula hi ha molts trossos simptomàtics”. (Greta Garbo –“L’exprés blau”. “El Dia”, 23/09/1931).

 

Jazz

“Creiem simplement que el jazz ha obert camins inexplorats, continents d’un tresor musical immens i que renegar-ne en absolut és adoptar una posició regressiva i covarda. Però creiem també que és un suïcidi i una negació l’acceptar sense sospesar-ho tot el que porta al damunt l’etiqueta de jazz…”.

“… Per a nosaltres l’únic que compta [amb el jazz] és allò que enclou una indomptable personalitat i la valor expressiva, trepidant de ritme, d’una intensitat i una emoció autèntiques. Ens agrada el jazz primitiu, ardent; no pas aquell ple de sensibleria i destinat a les solterones cursis”. (“Parlem-ne, de la música de jazz!”, “El Dia”, 18/08/1933).

 

Modernitat

“Dir avui dia, que cal modernitzar-se, ja no espanta a ningú. Tothom coincideix en afirmar que la faç del món ha canviat, que la guerra del 14-18 ha fet trontollar concepcions arcaiques i que el que s’oposi a la marxa progressiva de les coses ha de veure’s forçosament avassallat pels corrents renovadors”. (“El Dia”, 19/08/1932).

 

El teatre

“Llevat dels seients més populars en els quals hi havia un públic entès i entusiasta, l’aspecte del teatre era desolador. ¿És que no hi ha res a fer amb el nostre públic? ¿On eren tots aquells senyors que es diuen tan amants de l’art i que foren capaços d’omplir el teatre cada vegada que fou representada aquella gran porqueria en vers, que es titulava «El divino impaciente»? ¿On eren aquells que van riure tan amb la enorme bajanada de «La Camisa de la Pompadour»? No podran al·legar el preu. Hauran de confessar forçosament l’atròfia de la seva mentalitat.

Amb tot, els pocs que érem vam aplaudir frenèticament i premiàrem en tot el que ens fou possible, la tasca del formidable conjunt choral dels Cosacs del Don”. (“El Chor de Cosacs del Don”, “El Dia”, 19/05/1934).

“Estem segurs que si fos possible veure amuntegat tot el paper que s’ha arribar a embrutar per tal d’escatir si el teatre està en crisi o no hi està, per a posar-ne en clar les causes i treure’n les conseqüències, quedaríem admirats de l’alçada de la pila.

Entenem que les edificacions no poden començar-se pel terrat. I el teatre català no és més que una edificació, en la qual tots els catalans de cor hem de posar-hi tota la cura i tot l’entusiasme, per tal com és una branca fonamental de la cultura nacional. I cal que d’aquesta fervor, en participin els artesans –els autors–, els quals l’encarrilin a copsar la gran importància que en l’art de l’edificació tenen els fonaments.

Qui sap si aleshores ens caldria parlar tan sovint de crisi de teatre?”. (“Teatre popular”, “El Dia”, 28/01/1935).

 

 

MANRESA

Manresa

“Manresa, si bé és cert que no és encara una realització de tot allò que tenim dret a esperar-ne, ha donat un gran pas, d’uns anys ençà, en el camí del seu embelliment exterior. No parlem ja dels seus edificis ben importants, dels seus carrers presentables, de l’animació que per no res els omple, etc. Ens referim exclusivament al bon gust que va obrint-se pas entre els nostres comerciants de les vies cèntriques. S’estan esgotant a passos agegantats aquells establiments comercials encofurnats i llòbregs. Cada dia són més els locals que, en virtut d’unes reformes oportunes, van consolidant el nostre prestigi de ciutat ben endreçada.

Això ha de satisfer-nos i estimular-nos alhora. Que vingui aviat el moment que es realitzi aquell somni d’autèntic manresanisme, d’un equilibri, d’una harmonia, entre la substància i la forma. Que la façana no desmereixi del què conté l’edifici”. (“L’embelliment de Manresa”. Manresa. 1935. Editorial Hermes).

 

L’Ateneu

“L’Ateneu hauria de tenir un caràcter netament cultural. Difusió entre les masses treballadores de tots aquells coneixements científics, socials, polítics, artístics, etc., que tendeixen al millorament intel·lectual, físic i moral de l’individu i de la col·lectivitat. Mitjançant cursets, conferències, biblioteca, seccions d’estudis especialitzats, grups esportius, etc., és immensa la tasca que una societat ben organitzada podria realitzar”. (“Per a un Ateneu Popular”, “El Dia”, 13/09/1935).

 

La Penya “ARA” de Manresa

“És innecessari esmentar la importància que té en els moments actuals, tan pròdigs a tots els apassionaments polítics, l’obra de lubrificació moral que pot portar a cap una agrupació com la “Penya Ara”. L’organització d’exposicions, de conferències, de recitals i la confecció d’una revista orientada a recollir i estudiar les inquietuds artístiques i literàries de l’hora present no és una feina despreciable. Sobretot quan són tantes les persones que troben a mancar un aliment espiritual que surti de la quotidianitat. Això fa creure que el crit de la incipient agrupació no ressonarà al buit”. (L’exposició “Basiana i deixebles”. “El Dia”, 13/6/1932).

 

El Kursaal

“Ara preparem-nos a veure «Le million». No tenim però, gaire confiança en l’aparell sonor del Gran Kursaal, que més aviat sembla un sac de gemecs que no pas un Western Elèctric o el que sigui”. (“Les estrenes”, “El Dia”, 22/12/1931)

“En la part sonora ens fou difícil captenir-nos el seu valor. L’aparell del Kursaal és un trasto infecte i impossible d’aguantar. Malgrat aquest «handicap» podérem apreciar en «Le million» una sobrietat notòria en el diàleg i una musiqueta estrènua com tot el film”. (“Dos films francesos”, 29/12/1931).

“I per acabar, remarcarem amb satisfacció l’èxit que entre els manresans ha tingut aquesta exposició. Una vertadera multitud ha desfilat aquests dies davant les teles exposades, una part força important de les quals ha estat adquirida. A constatar, igualment, les condicions que ofereix el hall del Kursaal per a la instal·lació d’exposicions. ¿Per què no s’habilita amb caràcter permanent? La dotació a Manresa de la galeria d’art que ens manca seria un gest que trobaria l’aplaudiment de tots els gustadors de les belles coses. (“L’exposició Vila-Puig”, “El Dia”, 4/1/1936).

 

Festa Major de Manresa

“… La Festa Major 1931 serà gairebé igual que la 1930, que la de 1929, que totes les que vindran en el curs dels segles. La gent forastera s’estarà uns dies a Manresa i dirà que s’ha divertit molt. Haurà anat a veure i a atabalar-se amb les tronades, haurà ballat totes les sardanes possibles, haurà dit uns quants “ais” al castell de foc, haurà vist teatre a un preu més alt que de costum, haurà dansat amb tots els joves galans i afavorits de la comarca, haurà conegut tanta gent que durant unes quantes nits somniarà manresans i podrà dir que els ciutadans del Cardener són molt bèl·lics, que hi ha molt esperit d’espectacularitat, que són molt aficionats a la ràdio i als altaveus cridaners i que anar a Manresa un any és el mateix que voler-hi tornar els anys següents i desesperar-se per no haver-hi anat els anys anteriors.
No cal dir com ens satisfà tot això als que tenim un viu esperit de manresanisme…”. (1931).

 

El doctor Antoni Esteve

“Fou ell, precisament, el que va descobrir-me els trucs de tots aquells prestidigitadors que de tant en tant es deixen caure al Conservatori. La demostració va tenir lloc un dia d’estiu al laboratori de la Plana i amb tres testimonis: en Soler i Terol, el malaurat Guilà i el senyor de Puig que, llavors, feia d’alcalde. El tornassol i la fenolptaleïna emprats en l’experiment van ensorrar el castell d’il·lusions més alt de la meva infantesa. Una data aquella, doncs, una mica amarga, és cert. Però tota la seva acerbitat fou, de sobres compensada per tota aquella gamma de noves sensacions que vaig conèixer aquell vespre. Qui és qui pot oblidar-se dels efluvis que emanen del vell Om? Aquelles pastilles de goma per a la tos, arreplegades bo i passant i mastegades furtivament? Aquelles classes de Química, plenes de fórmules cabal·lístiques i de reaccions espectaculars? I aquella mena de complots contra la Monarquia, que llavors estava caient, estructurats faceciosament a aquella rebotiga plena d’específics i de lectures tèrboles per als no iniciats? I sempre que em topo amb n’Antoni Esteve, veig tot això que el volta com un marc barnissat, d’aquells que aviat et criden la simpatia.
Temps endarrera el vaig atrapar assegut al taulell de la farmàcia retallant, amb unes tisores assepsiades, un mapa de Catalunya, ple de colorins i de ratlles jeroglífiques.
– Acosta’t- digué- i veuràs com faig “la divisió territorial de Catalunya”.
D’aquell mapa només en conservà un retall, damunt del qual hi havia escrit amb lletres vistents: “Vegueria de Manresa””.

(Article dedicat al manresà Antoni Esteve i Subirana, fundador dels Laboratoris Esteve, publicat al llibre Ombres al calidoscopi, Manresa, 1933).

 

Després del 1939

Present i futur de Catalunya

“És llàstima que sigui tan difícil dir per carta tot el que podríem dir cara a cara. Perquè, encara que a primera vista tot sembli una bassa d’oli, la veritat és que hi ha moltes coses de què parlar, potser amb mal humor, potser amb la desesperació de qui fa més de vint-i-cinc anys que se sent en la impotència, però també amb les satisfaccions de tenir la raó i de no sentir-se sol del tot”. (Esborrany d’una carta a Fèlix Cucurull, 18-9-1964)

“Després dels agradables i emotius dies d’estada a París i amb ganes d’haver-m’hi quedat per sempre, he reprès la vida d’aquí, monòtona i gris, sense altres horitzons que els que un es pot fer interiorment. I encara gràcies! Si l’estupidització general progressiva del país segueix uns altres 25 anys, les generacions futures ja no tindran ni tan solament món interior. Aprofitem-nos-en, doncs, nosaltres mentre encara puguem disfrutar d’aquest tan petit privilegi”. (Fragment d’una carta d’Amat-Piniella enviada al seu amic Àngel Olivares, el 6-11-1965)

“En una de las cosas que se puede creer, es en el futuro del propio país, sobre todo teniendo en cuenta la existencia de elementos jóvenes de positiva valía, guiados por afanes de mejorar las cosas y de hacer que el mundo sea más justo y más soportable. Es en lo único que vale la pena confiar a esta hora”. (Joaquim Amat-Piniella, responent a la pregunta de si creia encara en alguna cosa (1966))

“Entenc que la nostra culpa generacional és haver fet més cas del cor que del cervell. En política, l’infern està empedrat de bones intencions i aquest va ser el nostre error. En una paraula: ho vam perdre tot, però per totxos. El fet que després purguéssim el nostre error no és excusa. I no és pas que cregui ara que ens havíem de carregar mitja humanitat. D’acord que nosaltres no podíem utilitzar els mateixos mètodes de l’enemic, però sí que en política cal disposar de tots els registres, com per tocar l’orgue i saber-los utilitzar amb oportunitat. Si no ho vam saber fer és per una incapacitat que jo crec culpable. Diràs que tot això és parlar per parlar i que no podem fer marxa enrera, però potser val la pena que ens fem l’autocrítica davant dels que, essent joves com tu, poden aprofitar la lliçó que ens van propinar a nosaltres i de la qual encara ens ressentim tots. Hi ha molts punts comuns entre vosaltres i nosaltres, i això és encoratjador, però que la feblesa i la bona fe no us faci a vosaltres el mal que ens van fer a nosaltres. Cor, sí, però al fons del tot com un més dels aliments per a les arrels de l’acció política, un entre molts d’altres”.

(Carta de Joaquim Amat-Piniella a Montserrat Roig, 6-3-1973)

Llengua catalana. Respostes d’Amat-Piniella a una enquesta

(“Gaseta de Lletres, suplement literari de “La Nova Revista”. Any I, núm. 4. Mèxic, 1956)

  1. ¿Quin valor i vigència actual té la unificació de la nostra llengua realitzada per Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans?És necessari que per a l’escriptor de llengua catalana no perdi vigència l’obra d’unificació realitzada per Pompeu Fabra i l’I.E.C. Per circumstàncies de tots conegudes, pels mateixos motius que les institucions que ens foren pròpies han sofert una paralització que ha impedit llur evolució natural, mentre no sigui possible retornar a una normalitat que permeti captar, suggerir, discutir, contrastar i, per últim, fixar noves formes lingüístiques, ens hem de sotmetre en essència a les normes que amb plena autoritat i a despit de les deficiències que ens sembli trobar-hi, instauraren un dia els artífexs de la unificació.
  2. En l’esmerç literari, ¿ha de prevaler la seva forma unitària culta o bé cal tolerar la coexistència de formes dialectals?Si haguéssim de donar valor definitiu al treball que els escriptors catalans facin en aquests moments, segurament que d’acord amb el que hem dit abans seria contraproduent admetre la presència d’una sola forma dialectal o expressions d’arrel popular en els textos que, malgrat les dificultats i només per l’esforç benemèrit d’uns quants, encara es publiquen ací i allà. Creiem, amb tot, que no cal extremar una rigidesa que pugui entorpir la fecunda incorporació de les joves promocions d’escriptors de les diverses contrades de parla catalana al patrimoni cultural que és comú. Conscients de la importància del català unificat, única base sòlida de llur assentament literari, estem segurs que cap d’ells no es permetrà llicències que comportin riscos fonamentals, sinó en tot cas només aquelles formes peculiars d’expressió que en signifiquin un enriquiment. Comprometem-nos tots plegats a no ultrapassar aquests límits en què la tolerància pot ésser fructífera, i acceptem d’antuvi la definitiva revalidació de l’I.d’E.C., quan pugui fer-la amb plena i definitiva autoritat.
  3. Suposant que accepteu la multiplicitat, ¿acceptaríeu la validesa de totes les formes dialectals existents, o només les de dues o tres regions privilegiades?La conveniència que la llengua literària sigui reflexe i així mateix depuració del llenguatge vivent fa que no puguem tancar les portes a locucions, expressions, modismes o mots que passen a l’ús constant de les multituds que el parlen. Altrament, ens exposaríem a fer una llengua artificial, esotèrica, impenetrable, només utilitzada per escriptors minoritaris i desvinculada de la que la gent empra cada dia. amb difusió, amb premsa, llibres i escoles, el camí normal hauria estat d’afaiçonar el llenguatge popular a les normes assenyalades per l’Institut. Malauradament, això no és possible i, en conseqüència, el perill d’allunyament dels termes justos del problema es fa cada vegada més viu, tant si ens entossudim en un immovilisme absolut com si permetem la més lliure entrada de dialectalismes, siguin de la mena que siguin. Caldrà, doncs, que procurem entre tots anar passant la corda fluixa de les possibilitats i esperar un moment idoni per a una revisió global, amb garanties per a tots els que formem la gran comunitat catalana. És una qüestió de seny col·lectiu la que ens ha de fer mereixedors d’una desitjable futura unitat lingüística, amplia, rica i diversa. Mancar a aquest imperatiu de l’hora actual, parapetar-se en una intransigència que ens llegaren Fabra i l’I. d’E.C., serien dificultar i qui sap si impossibilitar la fita a la qual no crec que ningú vulgui renunciar.
  4. Per què escriviu en català?Qui demanaria a un francès o a un rus el perquè escriuen en les llengües de Balzac o de Dostoiwesky? Pel que personalment m’atany, si escriure constitueix un vici absorbent, irrefrenable i per damunt d’èxits i desencisos, és lògic que en practicar-lo em valgui d’aquells mitjans que em proporcionin més vives satisfaccions creadores. Entre l’ús del català que m’és propi i una altra llengua que per sabuda que sigui m’és estranya, només poden fer-me vacil·lar consideracions de tipus utilitari i de ressonància. Quan hom descobreix que aquestes consideracions a la llarga no paguen el tret, el vici esdevé més pur (valgui l’antítesi) i s’esvaeixen tots els dubtes. En aquest moment, l’art passa a ésser l’únic triomfador. La qual cosa és el que en definitiva compta. No és pas únicament per patriotisme que una llengua es manté viva, sinó més segur per la seva puixança com a instrument de comunicació entre els homes, de transmissor d’idees, de pensaments, de bellesa expressiva, i per la màgia d’aquella vibració que ens estremeix quan escoltem els seus sons, i més encara si arriben fins a les nostres oïdes, a la nostra intel·ligència, plens de vida i ensems depurats.

Resposta d’Amat-Piniella a la pregunta de si sempre escrivia en català:

Sí. En este idioma encuentro más facilidad de expresión. Creo que una forma de ser universales es llegar a hacernos entender en nuestra propia lengua. (1966)

Resposta d’Amat-Piniella a la pregunta de què opinava de la novel·la catalana del moment:

Creo que va universalizando su temática. Hemos abandonado el localismo. Los escritores buscan y participan de las inquietudes mundiales. Una cosa es partir de las cosas locales, de lo que uno conoce, y otra muy diferente ser localista. (1966)

 

Literatura catalana

“Hay un grupo de autores jóvenes que, trabajan muy de verdad y también me parece ser merecedor de destacarse la gran calidad del mayor número de traducciones que se nos ofrecen. En la historia de la traducción en catalán hay casos de una calidad insuperable; pero un fenómeno como el de ahora, de labor en equipo, de un núcleo de traductores de tanta exigencia, preparación y responsabilidad, no creo que tenga precedentes”. (1966)

 

L’escriptor

“El escritor empieza siendo espectador. Ver, oir, oler, gustar, tocar. Debe sentir ampliamente, percibir aquello que los no-escritores no supondrán jamás pueda haberse producido. La inteligencia y el corazón elaborarán luego las percepciones, y la creación surgirá finalmente por obra y gracia del arte de narrar. Un campo demasiado diverso; peligroso. El escritor de talento acabará por limitar el espectáculo que se le ofrece todos los días dentro de un marco, el de lo que en realidad le interesa, de lo que en las siguientes fases del proceso creacional deberá encontrar unas condiciones óptimas de elaboración. Tan sólo llegando a la quinta esencia de las cosas que ha escogido y ha hecho propias, logrará extraer poesía de ellas, el más alto entre los altos valores literarios”. (1964)

 

Poesia

“La poesia és com a sentiment estètic, purament subjectiva, pròpia i sortida del pregó. Nosaltres no podem permetre per més temps que aquest sentiment tan ple de bellesa, es vegi oprimit per unes lleis tiràniques, controladores de l’íntim devessall d’idees, de sentiments i de realitats, per a disfressar-ho tot amb l’absurditat, amb el sentimentalisme mesquí, amb la legalitat mesellística: amb les lleis de rima i de mètrica. Nosaltres, amb un sentit de modernitat i de llibertat, hem sortit al carrer, i com uns segons Quixots anem a reparar uns greuges dirigits vessànicament al mitjà d’expressió més pur, el més directe, el que té la bellesa implícita. No volem que continuïn disfressant-la amb la irrealitat, amb les líriques sobreres i amb les idees anacròniques. Necessitem per relaxar-nos del costum nefand, la poesia que propugni l’estricticitat, la sensació neta; no la que permeti les percepcions sobreres i les especificacions hilarants. La primera és la nostra, la que salta per un curs de pensaments, la subjectiva, la que sent encara les palpitacions del cor, la que irradia vida.

Volem redimir la poesia local. Ens repugna l’olor de floralesques ràncies que fan les poesies de certs individus que han nascut, viuen i moriran en la ridiculesa”. (1931)

“Amb sentiments, solament, no es fa poesia, però també és cert que un poeta tancat a la seva torre de vori, indiferent a les coses que passen pel seu entorn, que no se senti sotraguejat per les arremolinades del seu món coetani, difícilment podrà sortir del cercle viciós de l’amanerament, del tòpic poètic o de les elucubracions decadents; la tortura de l’estil, en el millor dels casos, no farà sinó palesar el buit i l’anodí del fons. El poeta (podríem dir l’artista, en general) ha de fer una obra d’incorporació del món exterior, ha de recollir el que veu, sent o toca, elaborar-ho en el seu cor i en la seva ment i plasmar-ho en un suprem esforç d’unitat concepcional i ideològica”. (1947)

 

Vida personal

“¿Cuando quieres que escriba? No preparo nada, rigurosamente nada. En parte, porque me veo precisado a ganarme la vida y eso, naturalmente, y como tú sabes, no se consigue con las ocho horas de trabajo reglamentario; y por otro lado, porque siempre consideré que hay que escribir cuando se tienen algo interesante que decir y entonces decirlo todo, sin reserva alguna. No es este mi caso, o tal vez también considere que las circunstancias ambientales no son del todo propícias para ese decirlo todo al que antes aludía. Pero insisto en el gran problema de la falta de tiempo, que es algo en verdad angustioso y desesperante…”. (1966)

“Creo que la vida es como el palo de un gallinero: es corto y está repleto. Quisiera llegar al final habiendo dejado algo. Me preocuparía haber sido insolidario, de haber hecho daño a los demás”. (1966)

 

Nazisme

“El nazisme no ha mort del tot. L’oblit de tantes víctimes innocents seria facilitar el camí del seu ressorgiment”. (Nota de l’autor a la 2ª edició de K.L.Reich. Club Editor. Barcelona, 1968)

 

Camps de concentració nazis

“Empezada (la construcción de Mauthausen) en 1933 al advenimiento del nacional-socialismo al poder, se puede decir sin exagerar que cada una de sus piedras, arrancadas de las canteras vecinas por los propios presos, representa la vida de un ser humano”. (1965)

“El olor de la carne quemada de los crematorios se olía desde la ciudad de Linz, a veintisiete kilómetros de Mauthausen”. (1972)

“La gran mayoría de los SS se comportaban como sádicos. Buscaban siempre la parte grotesca del preso. Se reían a grandes carcajadas y con frases groseras cuanto más destrozado estaba el deportado. Cuando actuaban con violencia, cambiaban físicamente. Yo vi al comandante del campamento, Ziereis, abalanzarse encima de un checo y destrozarle a patadas y puñetazos. Lo vi tan de cerca, que la sangre me salpicó los pantalones”. (1972)

“Los SS tenían una escuela de formación en el castillo de Hartheim. Allí se les endurecía descuartizando a un preso ante sus propios ojos. Aquel que se desmayaba era enviado al frente”. (1972)

 

La seva estada als camps nazis

– Cual fue el gran horror padecido por usted?

– Cuando trabajé en una cantera. Cada día tenía que hacer ocho viajes transportando piedras de 30 y 40 kilos. Nuestros zapatos tenían la suela de madera. Era un constante resbalar sobre la nieve”. (1966)

“… A la pedrera, no hi vaig estar gaire temps perquè em van portar al Kommando que havia de treure la porqueria dels dipòsits. En deurien triar perquè estava relativament fort i per aquesta feina buscaven els menys prims. Ja em vaig aprimar aviat, ja… En aquell moment deuria pesar uns quaranta-cinc o cinquanta quilos. Normalment en peso uns setanta o setanta-cinc. Se m’inflaven les cames, se m’hi feia aigua, era l’edema propi de la fam. En aquells moments la meva moral era bastant baixa, pensava que si allò continuava gaire temps no ho resistiria. Però, malgrat tot, vaig anar aguantant”. (1973)

“Els SS partien de la idea que tots els enemics del nacionalsocialisme no mereixien viure. Ara, hi havia moltes maneres de matar. Ens podien afusellar, però això no donava rendiment. Una manera de morir a poc a poc era fer-nos treballar. Fins que ja no quedava res de vida, fins a l’extermini total…” (1973)

“Es ciertamente curioso que a estas alturas, cuando tanto se ha escrito sobre los campos (el de Mauthuasen incluido) con ilustraciones fotográficas abundantísimas, haya quien dude aún de la existencia de cámaras de gas y hornos crematorios en aquel siniestro lugar. Si el Sr. Vargas hubiese respirado como nosotros durante casi cinco años seguidos el hedor de la carne humana quemada, seguramente no tendría tantas dudas. Y de haber perdido como yo a algunos de sus mejores amigos en aquella, según él inexistente, cámara de gas, sus aseveraciones de ahora serían harto distintas… Su carta, sin quererlo Vd., claro está, resulta cuando menos injusta para los millares de inocentes gaseados en Mauthausen, por cuanto pone en duda su martirio, y es por ello que, sin ganas de recordar aquellos tiempos de desprecio, como dijo Malraux, me veo obligado a protestar contra la frivolidad de sus “aseveraciones”.

(“Carta al director” que Joaquim Amat-Piniella va escriure el 1971 per a la revista “Historia y vida” per respondre una carta del Sr. A. Vargas Gold, de Barcelona, en què negava que Mauthausen fos un camp d’extermini, amb cambres de gas i forns crematoris. La carta no es va publicar)

 

La seva novel·la K.L.Reich

“Mi libro no pretende ahondar heridas o diferencias, sino unir a la gente frente a la crueldad”. (1963)

“Después de todo cuanto se ha escrito sobre los campos, con la fría elocuencia de las cifras, creo que reflejando la vida de unos personajes sumergidos en aquel dramático clima, se puede dar una visión más justa y viviente”. (1963)

K.L.Reich tiene forma novelada por una cuestión de fidelidad a la verdad íntima de los que vivimos aquella aventura, pero se trata, claro está, de una novela-testimonio. Una experiencia larguísima y muy amarga, intentando explicar, testimoniar lo que fue la vida y la muerte de los millares de españoles que pasaron por los campos de concentración de la Alemania nazi”.

“Hay el peligro de hacer lo que nuestros abuelos, que estuvieron en la guerra de Cuba y no sabían hablar de otra cosa… Al lado de ese tema central, absorbente, obsesivo, todo lo restante nos parece perder vigor o trascendencia. Hay demasiados muertos en nuestro recuerdo, demasiada sangre, demasiado dolor… Me he enfrentado a otros temas, pero no creo que ninguna de mis novelas alcance la fuerza humana ni la autenticidad de K.L.Reich, lo que se debe a las cosas que he podido ver y explicar, no a mi habilidad en saber explicarlas…” (1966)

“Es una novela testimonial en la que pretendo contar la vida y la muerte de miles de españoles que pasaron por aquel campo. No es la historia de un campo. Pretendo simbolizar a todos los lugares donde se concentraba a los prisioneros. Es la experiencia de mi estancia en cinco campos”. (1966)

K.L.Reich, aparentemente un título más entre los muchos que han salido sobre la Alemania nazi, lleva la tremenda carga de una realidad atroz. Un tema arrancado de un pasado próximo. Una novela testimonial. Mucho dolor y mucha sangre. El protagonista es un K.L.Reich, es decir, un campo de concentración nazi, un campo de la muerte lenta. Entre millones de muertos de todas partes, siete mil y pico de españoles. Ciertamente poco conocido el trágico tributo español a la hecatombe hitleriana, pero no por ello menos importante. En el libro se evocan la vida, la tortura y la muerte de millares de compatriotas condenados por el nacional-socialismo a la peor de las muertes. Dar a conocer la historia de esos hombres puede servir -creo yo- para aunar las voluntades frente a las oleadas de vesania y crueldad que en ocasiones irrumpen en la historia de los pueblos, al final para vergüenza de todos. La oleada nazi debe ser la última. Evitar su repetición en lo sucesivo es nuestro deber de seres humanos”.

K.L.Reich es un intento de yuxtaposición. Sobre el trágico telón de fondo de un campo nazi, viven o mueren unos hombres -españoles por más señas- con sus respectivas circunstancias personales y participando con todo su ser en la problemática de su tiempo. No es un acopio de cifras o de documentos. En sus páginas aparecen hombres con sus sentimientos, sus emociones, sus temores, esperanzas y hasta con sus vanidades”.

“No creo que “K.L.Reich“, como reportaje, haya perdido actualidad y prueba de ello es que no pasa día sin que en los periódicos aparezca alguna referencia a la monstruosidad del crimen hitleriano. Ahora bien, si la novela construida sobre ese cañamazo es buena o mala, los críticos y lectores lo dirán. Ellos tienen la palabra”.

“A mi allí a dins em mantenia la idea de sortir amb vida. I de poder-ho explicar. Feia molt de temps que portava al cap la idea de K.L.Reich; pensava que tot allò s’havia de saber, que hi hagués algú que en fes de notari. Que en donés fe. Tenia una fe absoluta que guanyarien els aliats, això no ho vaig perdre mai”. (1973)

Joaquim Amat-Piniella