K. O. (Transcripció)

Lema:

No hi ha deshonor en la derrota, si s’ha lluitat amb coratge.

K.O. (1)

ACTE PRIMER

Vestuari de boxador al Palau dels Esports.

A les parets, retrats de boxadors famosos: Demsey, Carpentier, Cerdan… Al centre, una taula de massatge. Al fons, la porta que comunica al passadís. A la dreta, dos petits departaments, un per a la dutxa i un altre per a la roba, tancats ambdós amb cortinetes.

ESCENA I

Leo, Clara i Pau

En començar l’acció, la vetllada de boxa fa estona que ja s’ha iniciat, de manera que, durant tot l’acte i provinents de la sala, han d’arribar les remors, aclamacions, xiulets i aplaudiments del públic que assisteix a l’espectacle. Cal procurar per tots els mitjans una sensació de realisme, graduant convenientment els sorolls i remors.

En aixecar-se el teló, Leo obre la porta i deixa passar Clara i Pau.

Leo.– Un moment, només. La vetllada ha començat i Kid no trigarà a arribar.

Pau.– Gràcies, Leo… Bé, noia, ja has entrat al santuari. Els teus desigs s’han realitzat.

Clara.– De manera que això és el vestuari d’un boxador…

Pau.– Una mica més gran que la cel·la d’un monjo, però quasi tan austera com ella… Darrere d’aquestes cortinetes, la dutxa; darrere d’aquelles altres, els penja-robes, i això, la taula de massatge… D’aquí surten cap a les grans conquestes i tornen amb les il·lusions desfetes i els ossos trencats.

Leo.– Però, és periodista aquesta noia?

Pau.– Ah, estimat Leo, no et deixis enredar pel seu aire de mossa balba. Clara és una gran periodista.

Clara.– No siguis beneit…

Pau.– Però no vagis a pensar que es tracta d’una gasetillera ni d’una repòrter vulgar; el periodisme de Clara té una volada més gran.

Clara.– Vaja, vaja, no em prenguis el pèl.

Pau.– Clara ha estat una revelació en el periodisme local; no facis cas de les seves protestes. A ella no li interessen els fets, no l’importa com passen les coses ni el perquè; però una vegada passades, sap rumiar-hi fins a treure’n conseqüències meravelloses.

Clara.– T’estàs fument de mi, però ets un bon noi. Et perdono perquè m’has portat aquí.

Pau.– Bé, Leo; has entès alguna cosa de tot això?

Leo.– No gaire; però, vejam… Aquesta noia sap alguna cosa de boxa?

Pau.– Doncs, em temo que no… ja veuràs… Clara està escrivint grans reportatges sobre diferents aspectes de la vida moderna. N’ha escrit un sobre el mon de les finances, un altre sobre l’art actual, i, ara, n’ha d’escriure un sobre l’esport… Per què no li ho expliques tu, maca?

Clara.– Miri, Leo, a mi no m’interessa saber la data en què un campió va deixar de ser-ho, ni el dia que va començar a repartir cops de puny l’ídol d’avui… Jo vull arribar a conèixer l’ambient d’aquests llocs, submergir-me en l’atmosfera que respireu vosaltres, conèixer els interessos, les il·lusions, els propòsits, les amargors que s’amaguen darrere de tot aquest tinglado de la boxa.

Leo.– Llavors, vostè no vol fer preguntes?

Clara.– Sí que en vull fer, però no les preguntes corrents. Voldria veure-ho tot, escoltar-ho tot des d’un racó o pel forat del pany.

Leo.– Això que vostè vol és molt difícil d’aconseguir. Els he deixat entrar perquè Pau és un bon amic meu, però no tinc autorització per fer-ho. El senyor Torres m’ho té prohibit, sobretot les nits de vetllada.

Clara.– No tingui por; no el comprometré.

Leo.– No poso cap inconvenient a ajudar-la, però no comprenc què podrà escriure de boxa, si no hi entén res… Vol que la presenti a algú? Vol parlar amb Kid?…

Clara.– Sí, vull parlar amb Kid Còndor, com voldria parlar amb vostè i amb el promotor d’aquestes vetllades, i amb l’empresari de local, i amb els acomodadors, i amb els taquillers, i amb tothom… Ho entén ara?…

Leo.– Tal vegada… Si li pogués presentar el senyor Torres… Ell sí que en sap un niu de coses de boxa…

Clara.– Em jugo qualsevol cosa que vostè en sap tantes com ell…

Pau.– Leo també va ser un campió.

Clara.– Sí, ja sé que fou un gran boxador.

Leo.– I encara ho sóc, senyoreta, però… Bé, ja que vol saber coses de boxa, escolti aquesta… Deu anys enrere, en una nit semblant a aquesta, vaig pujar al ring a defensar el meu títol. L’adversari era un tal Moncho; tu, Pau, el recordaràs potser; un noi alt, prim i amb cara de criatura. Jo pensava: «Per què deixen boxar la canalla?»… Ell tenia els braços molt llargs, però jo era molt més fort… En el primer assalt li vaig arribar dues vegades a la cara, i les dues vegades va obrir uns ulls com unes taronges, com si estigués espantat… «Qui t’ha ensarronat, minyó? –pensava jo–. La boxa no s’ha fet per tu»… I vaig decidir acabar-lo aviat. En començar el segon round, em vaig llançar damunt d’ell i… i ja no sé el que va passar… Fou la mandíbula, sí, la mandíbula. El metge em va dir després que jo tenia la mandíbula feble… Quan sortí del vestuari per anar al ring, m’acompanyava un grup d’admiradors; quan vaig tornar, només venia el mànager que m’ajudava a caminar… Són les coses de la boxa…

Clara (Una mica commoguda).– No va tornar a boxar?

Leo.– Sí, sí, vaig tornar-hi; però la meva mandíbula era feble… Així que em posava els guants m’agafava por, i…

Clara.– I per què va continuar aquí?

Leo.– On havia d’anar?… Només serveixo per això. A més, el meu cap no em marxa a l’hora. Els dies plujosos em falla la memòria: m’oblido de tot. Surto al carrer i aviat ja no sé on vaig, i si arribo al lloc, no sé què m’hi porta… El senyor Torres em té promesa una nova oportunitat… Ja no tinc por de la mandíbula i estic més en forma que mai.

Clara.– I Kid?

Leo.– Un gran noi és Kid! M’estima molt a mi. Bon boxador, però es descuida molt. Es sent molt segur i això és mala cosa; algun dia li donarà un disgust gros la seva confiança.

Clara.– Creu que guanyarà?

Leo.– Aquesta nit? Segur. Kid sortirà d’aquí amb el campionat a la butxaca; però no es cuida, no es cuida… D’ahir ençà que no l’hem vist; se’ns va escapar. I ja hauria de ser aquí; no trigarà a arribar el seu torn. Sempre, sempre fa igual.

Clara.– I creu que li passarà com a vostè?

Leo.– Ell no té la mandíbula dèbil i porta el cap ben posat damunt del coll. És llest, mot llest… Però tard o d’hora, tots acabem igual: quan no és la mandíbula, és el fetge, o el cor, o l’estómac…

Marcel (Treu el cap per la porta).– Ha arribat ja Kid? Només falta un combat perquè li toqui a ell…

Leo.– Encara no ha vingut.

Marcel.– Vés a veure el senyor Torres; et demana. És al seu despatx (Surt).

Leo.– Torno de seguida. No em comprometeu. I… senyoreta, si arriba a parlar amb el senyor Torres, recordi-li que em té promesa una oportunitat. Faci-ho, senyoreta, per favor…

Clara.– Ho faré, Leo.

ESCENA II

Clara i Pau.

Pau.– Ja estàs respirant atmosfera esportiva, Clara. T’agrada?

Clara.– La història de Leo m’ha impressionat. Creus que té alguna probabilitat?

Pau.– És clar que no. Leo no és més que una ruïna, un sonat. La seva història és la de centenars de xicots que es llancen a la boxa en busca de fama i diners. Un dia se’ls ensorra tot, però no volen reconèixer-ho i no abandonen mai més l’esperança.

Clara.– Però en alguns casos…

Pau.– Pocs, molt pocs, arriben veritablement a triomfar; però perquè en triomfi un de sol, cal que hi hagi centenars de Leos que s’arrosseguen per terra amb les esperances trencades.

Clara.– Així és en la boxa i així és en la vida.

Pau.– Sí, només que en la boxa tot s’esdevé d’una manera més brutal, més ràpida, més implacable. Es potser això el que t’atreu?

Clara.– Tal vegada. Veig en la duresa d’aquest esport, com una imatge fidel de la vida. Hi ha quelcom fascinant en el fet que el vencedor d’avui sigui el vençut de demà. S’assembla a la vida en què cal acatar unes regles i, sense sortir-se’n, s’ha de ser brutal, inhumà, salvatge, si es vol el triomf.

Pau.– Però, tu has vist algun combat?

Clara.– Sí, n’he vistos dos.

Pau.– I quina impressió et van fer?

Clara.– M’horroritzaren, però al mateix temps em deixaren fascinada.

Pau.– Has vist boxar Kid Còndor?

Clara.– Sí, les dues vegades.

Pau.– Vaja, vaja… De manera que el teu interès per la boxa és aquest.

Clara.– Què vols dir?

Pau.– Ho saps perfectament el que vull dir. El meu instint de conco m’adverteix que, quan les dones s’interessen per una activitat, el que en realitat els interessa és l’home que l’exerceix.

Clara.– Bah! No siguis pesat!

Pau.– Mira, Clara, seria absurd que una noia com tu caigués en les mateixes totxeries que una noia vulgar. No em diguis que t’has encapritxat d’aquest ninot amb músculs, perquè deixaré de creure en la teva intel·ligència. Tu no has nascut per caure en adoració davant d’un d’aquests herois de via estreta; no pots interessar-te per un ídol de fang que s’ha d’esfondrar a la primera empenta.

Clara.– No ho entens, Pau.

Pau.– En la nostra professió, ja en tornem de tota classe d’admiració personal, ja ho saps prou bé. Coneixem tants grans homes i són tan escassos els que estan a l’altura de la seva fama… Tu no pots enamorar-te d’un boxador.

Clara.– I per què no? Tal vegada no pugui enamorar-me d’un boxador, però sí que puc estimar un home, encara que sigui boxador.

Pau.– Tampoc, no, tampoc. És una professió vil. Admeto que dos homes es peguin perquè s’odiïn, però no puc admetre que ho facin per diners. En el millor dels casos, només són dignes de compassió, com les prostitutes, que són dignes de llàstima sempre, a desgrat d’elles mateixes.

Clara.– Ets massa dur. Després de tot, es pot tenir una professió i no sentir-la.

Pau.– No et facis il·lusions: Kid és un bon minyó, però no deixa de ser un tros de bèstia com tots ells.

Clara.– L’he vist dues vegades, dues úniques vegades. No he parlat amb ell, però en els seus aires de gallet vanitós i en la seva aparença de seguretat i aplom, em sembla endevinar una profunda insatisfacció, una cosa així com una gran vergonya… Quan el seu adversari va caure als seus peus, semblava trobar-se avergonyit…

Pau.– Veies visions, Clara. Vas veure més del que hi havia. El que passa és, senzillament, que no està preparat per al triomf, cosa que passa molt sovint… Poc preparats estem els homes per a la desgràcia, però encara ho estem menys per al triomf.

Clara.– Ets un vell garlaire i t’agrada massa sentenciar.

Pau.– Parlo seriosament, Clara. En la boxa, com en la vida, esdevé així; només que en la boxa tot és més ràpid: ascensió i caiguda es succeeixen amb rapidesa de vertigen… Kid s’ha convertit en l’ídol del públic en menys de tres anys. En fa quatre que lluitava en les sales de suburbi: un parell de combats al mes que li permetien pagar els gastets superflus, i el dilluns al taller, a pencar i viure com un condemnat… Un vestit per als diumenges, tabac del baratet, diversions populars i noies de barri baix… De cop i volta, sense transició, el Palau dels Esports, l’afalac de la popularitat, els diners que semblen caiguts del cel, i l’èxit en tots els terrenys. La seva amigueta és una vocalista de renom…

Clara.– Parles d’ell amb antipatia, quasi amb rancúnia.

Pau.– T’equivoques, Clara; no faig més que perfilar davant dels teus ulls, una semblança… En certa forma, l’estic excusant. Qualsevol, en el seu lloc, seria tan fatu com ell, potser més i tot. La seva carrera ha estat fulgurant, avui sortirà d’aquí amb el títol nacional… Està estarrufat com un pavo real, i sembla estar segur d’ell mateix. Però, al primer entrebanc, s’esfondrarà com un castell de cartes. Viu un somni del qual no es despertarà fins que caigui extenuat a la lona. Tot el que t’ha semblat veure en ell és això; no hi ha res més, creu-me. Si hi fos ja no seria un boxador.

Clara.– Potser tinguis raó, però vull comprovar-ho jo mateixa.

Pau.– Ja vindràs amb mi; aquests homes poden interessar-nos des del punt de vista professional, però com a éssers humans tenen poc relleu.

Clara.– El meu interès és purament professional, no confonguis les coses. No sóc cap noia sentimental.

Pau.– No ho ets?

Clara.– No ho sóc. M’ha semblat veure un home que, en la plenitud de les seves facultats i en ple èxit, és víctima d’una inseguretat i el tipus m’ha cridat l’atenció. Això és tot, i, a més…

Pau.– Sí, i, a més, has intentat enganyar aquest gat vell que és el teu padrí de professió.

Clara.– Enganyar-te? Per què?

Pau.– Perquè has mantingut amagades les veritables raons de la teva curiositat i has fet que et portés aquí…

Clara.– No, no; no t’he enganyat. He vingut a treballar, necessito conèixer a fons aquest ambient. El reportatge sobre l’esport no és cap excusa…

Pau.– I has pensat que el millor era començar per Kid Còndor, oi?

Clara (Rient).– Vaja, m’has guanyat!

(Entra Joaquim Torres, seguit de Leo)

ESCENA III

Els mateixos, J. Torres i Leo, i, successivament, d’acord amb les indicacions, Marcel, Tina, Jaume Cases, Ted Larson, Kid Còndor, Filo, Merche i periodistes.

Torres (Molt excitat).– Ha arribat?

Pau.– Kid no ha vingut encara.

Torres.– Aquest home vol arruïnar-me.

Marcel (Entrant).– El combat de semifons ha acabat. I Kid, ja és aquí?

Torres.– No, al gran campió no li ha donat la gana d’arribar… I què faig jo ara? No puc suspendre la vetllada… (Reparant en Clara i Pau). I aquests què fan aquí?

Leo.– Anem!

Pau.– A mi m’ha de recordar. Sóc Pau Roca de l’Hora Mundial i aquesta noia és periodista com jo. La porta era oberta i…

Torres.– Sempre tafanejant on no els demanen. Donin-me una idea, si més no… On puc trobar Kid? Què puc fer?

Pau.– Faci seguir tots els bars que freqüenta. Segurament el trobaran traguejant.

Clara.– Però si ha estat bevent, perdrà el combat…

Torres.– El combat?… Me’n fum ara ja que el guanyi o que el perdi. El que vull és que se celebri el combat.

Pau.– Parli amb la seva amiga. Potser ella…

Tina (Que acaba d’entrar).– No sé absolutament res. Em deixà plantada ahir nit. No sé on és, i tant de bo li agafi un mal de ventre.

Torres (Cada vegada més nerviós).– És a mi a qui agafarà el mal de ventre… Amb aquesta genteta no es pot estar mai tranquil. Quan menys ho esperes… (A Leo i Marcel) Però, feu alguna cosa, encantats; no us quedeu així, com un parell de tanoques… Aneu, busqueu-lo, moveu-vos…

Entren Jaume Cases i Ted Larson.

Jaume.– Què passa aquí?

Torres.– Que què passa? Quina mena d’apoderat és vostè? Kid s’ha fos com un bolado i ha de començar el combat d’un moment a l’altre. És per això que serveix vostè?

Jaume.– Està excitat i no diu més que bestieses. Amb perdó. No es preocupi, que Kid ja no trigarà.

Torres.– Molt segur n’està vostè.

Jaume.– Seguríssim. Avui és el seu gran dia. Vostè creu que es deixarà escapar el títol?

Torres.– Però vostè no sap on és?

Jaume.– Kid és un xicot difícil de vigilar. Ja he fet prou tenint-lo un mes tancat. Ahir em vaig descuidar i, fuit, se’m va fer escàpol, però…

Torres.– Aquest descuit pot costar-me una fortuna…

Jaume.– Tu, Tina, no l’has vist?

Tina.– És un fresc. Va venir a veure’m ahir nit, a primera hora, i volia que me n’anés amb ell a passar-ne els taps de la nit, va dir. Com que jo havia de fer el meu número, vaig dir-li que s’esperés, i em va plantar. Aquesta no la hi perdono… Què s’ha cregut?

Jaume (Per a Pau i Clara).– I què fa aquí tanta gent?

Torres.– Són periodistes…

Es senten remors al passadís; rialles i exclamacions.

Torres.– …Ja és aquí, ja ha arribat…

(S’obre la porta i entra Kid Còndor amb Filo i Merche, una a cada braç. La descripció que d’ell ha fet Clara no està mancada de realitat. És un xicot de bona presència, ple de petulància i vanitat; però les seves faccions són fines i nobles i hi ha en ell alguna cosa de desconcert i inseguretat que l’obliga a accentuar l’audàcia amb l’objecte de dissimular-ho. Ara li resulta més fàcil, puix que l’embriaguesa l’ajuda).

Torres.– …Però, Kid, per Déu, quina estona m’has fet passar… Estàs bé?… No et passa res?…

Kid.– Estic bé, estupendament bé. Què vol que em passi? Estic commogut per l’interès que se li ha despertat de cop i volta, senyor Torres. Quin cor… Quin cor més gran i angelical té vostè. Ai, que estic a punt de plorar… Potser seria millor que no pugés al ring. L’emoció que em causa la seva bondat podria fer-me fracassar, no li sembla?

Torres (Novament esverat).– Kid, bon minyó, no siguis boig i no gastis brometes d’aquestes…

Kid.– Ho dic seriosament… Ja sap que sóc més boig del que semblo…

Jaume.– És clar que és una broma. El senyor Torres i jo perdríem diners en aquest assumpte, però no ens arruïnaríem. En canvi, per tu, Kid, sí que seria la ruïna… Adéu campionat i adéu nenes maques. Altra vegada al taller, de 8 a 12 i de 2 a 6… No, no; és només una broma… (Canviant de to)… Vaja, vaja, Kid; el que has de fer és despullar-te, que el ring t’espera… Per cert, que tinc una sorpresa per tu. El senyor Larson, Ted Larson en persona, ha vingut de Londres per veure’t aquesta nit… Saps de qui es tracta, oi? Si aquesta nit guanyes, d’aquí a un parell de mesos lluitaràs pel títol europeu.

Kid.– Doni-ho per fet, Larson. I que el seu pupil es prepari a rebre. Ja sap que tinc dinamita als punys.

Ted.– Bé, Kid; després del combat, firmarem la contracta.

Kid.– Hola, Tina! Has vingut a fer-me el petó de la sort, no és cert? Bona noia!

Tina.– No és pas que t’ho mereixis.

Kid.– Ja saps que el necessito abans de pujar al ring… Abans i sempre, és clar; sobretot en els temps d’entrenament. Aleshores, com els trobo a faltar els teus petons!… Encara que, després de cada combat, ja fem la pau…

Tina.– Calla! Ets un tros d’animal.

Kid.– Ho sóc, però ja t’agrada, no?

Tina.– D’on has tret aquest parell de gallines?

Filo.– Eh? Què s’ha cregut aquesta?…

Merche.– Espera’t que ja li passaré comptes…

Kid.– Silenci, calma, calma… Que no m’agraden les baralles de família. Els presento dues amigues d’infantesa: “Merche i Filo, Filo i Merche”… (Com si recités, en to de burla). M’han acompanyat en la meva nit d’amargor, han poblat de refilets la meva solitud i m’han sostingut en el meu defalliment… No saps, Jaume? Llegeixo versos ara que sóc campió.

Jaume.– Encara no ho ets.

Kid.– Però ho seré, Jaume, ho seré. Ja ho saps tu… No us enfadeu amb Tina, nenes; és bona noia i una estupenda vocalista. Canta unes cançons estúpides i no té veu; però és una gran vocalista… A més, m’estima de por; ens volem des del bressol, és entendridor… El seu cos és millor que la seva veu i l’empresari que la contractà va adonar-se’n de seguida.

Tina.– Kid, per favor!

Kid.– No t’enfadis amb mi, Tina; no tens dret a fer-ho. Ara ja sóc un home famós i tinc pilots de bitllets. Ara ja pots estimar-me.

Tina.– De vegades t’odio. Ets un…

Kid.– No ho diguis ara, si quan estic a prop teu tampoc no ho pots dir… Espera que sigui lluny, guapa!

Jaume.– Està borratxo, Kid!

Kid.– Ara te n’adones?

Torres.– I podrà boxar així?

Kid.– Que si puc?… Puc boxar i guanyar el campionat, així i de qualsevol manera. Pregunti-ho a en Jaume.

Jaume.– La dutxa ho arreglarà tot.

Kid.– I tu, Pau, vella guineu, què fas per aquí? Què diran els teus companys de professió quan ho sàpiguen? Ells a fora i tu a dintre. Em jugo el cap que és Leo qui t’ha deixat entrar. Leo… (Adonant-se de Clara)… I aquesta, qui és? D’on ha sortit aquesta nina?

Pau.– És la meva neboda que et volia conèixer.

Kid.– Ben fet, menuda! Has volgut conèixer el campió. Bona idea. Veuràs lluitar Kid Còndor com no l’ha vist mai encara ningú. Vols una fotografia, una foto dedicada?… Com te l’estimes més, en vestit de carrer o… en vestit de boxador?

Clara.– Jo no vull fotografies.

Kid.– Què vols, doncs?

Tina (Amb aspror).– Vaja, Kid; deixa-la tranquil·la. No veus que sembla una col·legiala?

Clara.– I ho sóc; aquesta nit m’he escapat de col·legi per venir a veure el combat.

Tina (Amb ironia).– I no et renyaran les mestres?

Clara.– Per veure un boxador, no; però potser em castigaran si saben que he estat parlant amb vostè.

Tina (Furiosa).– Només em faltava això… Aquesta mocosa…

Kid (Rient amb esclat).– Molt bé, petita!

(En el seu entusiasme, intenta abraçar-la, però ells es desprèn suaument)

Clara.– Que jo no sóc amiga de la infantesa.

Kid (Segueix rient, però està sorprès).– No te’n vagis, petita; vull veure’t després del combat… És, de debò, la teva neboda, Pau?…

Jaume.– Prou! S’ha acabat! A fora tothom!

Kid (Se’n va cap a la porta).– No, no, Jaume; tothom a dintre.

Jaume.– No facis bestieses. Un combat de boxa no és un espectacle de circ.

Kifd (Sense fer cas a Jaume, obre la porta).– Passeu, nois, passeu…

(Entren alguns periodistes).

Period. 1.– (Per a Pau) No hi ha dret!

Period. 2.– Ens has pres la davantera, eh?

Period. 3.– Ets un pinta, Pau!

Jaume.– Jo els parlaré.

Kid.– Els parlaré jo, mentre em preparo… Apa, nois, aneu preguntant mentre em despullo.

(Kid, seguit de Leo, entra en un dels petits departaments de la dreta, i va contestant les preguntes dels periodistes des de darrere de les cortinetes. De vegades, treu el cap per respondre.

L’escena ha de quedar disposada de la següent manera: els periodistes rodegen el departament en el qual ha entrat Kid: al dintre de l’escena, Larson, Torres i Cases que observen amb ulls atents; i entre ambdós grups, Clara, una mica avançada, de manera que pugui sentir les paraules que es creuen entre Jaume i Ted Larson. Tina està entre els periodistes, una mica més al fons; i les dues amigues d’infantesa, en un racó, sense trobar lloc, una mica astorades de l’enrenou que hi ha al vestuari).

Jaume (A Ted i a Torres).– No se’n vagin encara, quan els altres surtin; he de parlar-los.

Ted.– Voldria veure el combat.

Jaume.– És més important el que he de dir-li.

Period. 1.– Com van aquests ànims, Kid?

Kid.– Millor que mai.

Period. 2.– Estàs ben preparat?

Kid.– Magníficament.

Period. 3.– Regis és un oponent dur de pelar.

Kid.– Jo ho sóc més, encara.

Period. 1.– És cert que t’has passat la nit de francatxel·la?

Kid.– He passat la nit somniant… somniant en el campionat.

Period. 2.– Guanyaràs, Kid?

Kid.– Segur… D’aquí a mitja hora seré campió. I si no ho creus, pregunta-ho al Jaume.

Period. 3.– D’aquí a mitja hora?… Per què no ens dones un pronòstic més exacte?

Kid.– Un pronòstic?… Vet-lo aquí: K.O. abans del sisè assalt.

Pau (A Clara).– Estàs convençuda?

Clara.– I ca! Ni pensar-ho, Pau… Escolta, voldria que em fessis un favor. Quan se’n vagin els altres, surt amb ells; voldria quedar-me sola.

Pau.– Però…

Clara.– Fes-me aquest favor, Pau. El cor em diu que he trobat matèria per a un gran reportatge.

(Kid surt del departament tot posant-se el barnús).

Period. 1.– D’això se’n diu anar de pressa.

Kid.– Els boxadors i les dones no triguem gaire a treure’ns la roba. (Rialles).

Period. 2.– Ets un fresc.

Period. 3.– El que és humor, no te’n falta!

Period. 1.– Jo em jugaria el que fos per tu.

Period. 2.– Avui, Regis acaba la carrera.

Kid (Descompost).– Calla!

(Silenci general de sorpresa.

Jaume.– Què passa?

Kid.– No res… (Recobra el to festiu)… Bé, senyors, al ring… El petó, Tina?… Adéu, petita; vull veure’t quan torni. La meva primera fotografia de campió ha de ser per tu.

Jaume.– Quan tornis, t’esperarà la contracta per al campionat europeu.

Kid.– Som-hi nois. Ara veureu com es guanya un campionat.

(Surten tots amb mostres d’entusiasme. Clara, que ha simulat seguir-los, travessa l’escena i s’amaga al departament de la dutxa. Tornen a entrar Jaume, Torres i Ted).

ESCENA IV

Jaume, Torres i Ted; darrere les cortinetes, Clara.

Ted.– M’hauria agradat veure boxar el seu pupil.

Jaume.– No es preocupi pel combat. Ja l’hi contaré, si tant l’interessa.

Ted.– Tan segur està?

Jaume (Riu).– Primer assalt: estudi i domini altern; segon assalt: domini de Kid que pren la iniciativa; tercer assalt: Kid s’imposa i mana sobre el ring; quart assalt: Kid desborda Regis, que cau a terra dues vegades; cinquè assalt: fora de combat de Regis… Què li sembla?

Ted.– Això vol dir…

Jaume.– Això vol dir que disposem solament d’un quart d’hora, temps sobrer per posar-nos d’acord… Estarem més tranquils aquí que al despatx i més abrigats de les indiscrecions, almenys durant el combat.

Ted.– Perdoni, però em temo que no tenim res per tractar; hi ha pràctiques que no són del meu gust.

Jaume.– Vaja, vaja, senyor Larson. Serà necessari que li recordi el combat Ray-Spellman a Londres, fa mig any? O el combat Durand-Clementi, a París, fa tres mesos? O el combat… Però no crec que calgui seguir, senyor Larson… Tots fem el que podem.

Ted.– Però el meu pupil és un gran boxador i jo no puc embolicar-lo en una aventura d’aquesta mena.

Jaume.– I qui li diu que corri cap risc? Gordon és un gran boxador i Kid Còndor és un boxador mediocre. Quin perill pot haver-hi per a vostè?

Ted.– Doni’m detalls i digui’m exactament el que pretén.

Jaume.– Associar-nos, senyors… Abans que tot, deixi’m que li digui que el senyor Torres és el més important dels nostres promotors esportius. En realitat, els dos estem associats; ell s’encarrega de la part financera del negoci i jo dels detalls tècnics. Igual, exactament igual, que vostè i el senyor…

Ted.– Ho comprenc, ho comprenc…

Jaume.– El senyor Torres és tan gran financer com esportista. En aquest país, l’esport li deu molt.

Ted.– L’enhorabona, senyor. L’esport és molt important en el món d’avui.

Torres (Amb èmfasi).– Sí, és una de les coses més nobles. Apropa els homes i allunya les masses de les preocupacions socials i polítiques, tan perilloses sempre per a la col·lectivitat.

Ted.– D’acord, senyor.

Jaume.– El senyor Torres és un veritable filantrop. A més d’afavorir l’esport, és el fabricant de farina lacteada més important del país: el rei de la farina lacteada, com dirien a Amèrica. Tot això, farina i esport, constitueixen un cercle tancat, de manera que hom no sap exactament on comencen els cops de puny i on acaben els pots de farina lacteada… El millor ciclista del país, el millor nedador, el millor futbolista, el millor boxador, tots, s’alimenten quasi exclusivament de farina lacteada i tots van ser nodrits amb ella en el seu periple d’alletament… Amb això, tothom surt guanyant; els esportistes, el senyor Torres i fins el públic que consum quantitats astronòmiques del meravellós producte. Les úniques que deuen sortir perjudicades en tot això són les dides; però fins ara no sé que hagin protestat… (Riuen).

Ted.– Molt enginyós, molt ocorrent…

Torres.– Vostè és un cínic, Jaume… Té una manera de contar les coses…

Jaume.– Li he explicat tot això perquè comprengui que no som insolvents. I ara permeti’m que posi les cartes cara enlaire.

Ted.– Estic de debò encuriosit.

Jaume.– El senyor Torres ha finançat el que podríem anomenar el cas Kid Còndor.

Ted.– El cas Kid Còndor?

Jaume.– La idea va ser meva, senyor Larson… La boxa passa en aquest país un moment de crisi; no surten grans figures. I, com vostè ja sap, si no hi ha ídols el públic es retreu. És lamentable. Jo vaig pensar: «Ja que no hi ha grans boxadors, podríem crear-ne un…». Kid Còndor serà el meu home.

Ted.– Ja ho entenc.

Jaume.– Còndor reuneix condicions aparents per ser una figura de la boxa; té bona estampa, és un bon estilista, colpeja dur i ràpid. Només li manca una qualitat: força. Els seus cops no tenen potència, no deixen rastre. Detall molt important en un campió de veritat, però del tot insignificant en un campió de per riure.

Ted.– Naturalment.

Jaume.– El senyor Torres i jo ens vam posar d’acord i la resta ja pot imaginar-la. Tinguérem cautela, molta precaució; no ens volguérem precipitar i, ja ho veu, en menys de dos anys hem arribat a la situació actual… Vint combats, vint victòries abans del límit, K.O… El títol regional en el moment oportú i, aquesta nit, el nacional… Una propaganda ben orientada i ja tenim l’ídol de les multituds esportives.

Ted.– Però, haurà costat molts diners subornar i comprar tanta gent…

Jaume.– No sap fins a quin punt arriba a vendre’s la farina lacteada del senyor Torres… Al principi, Kid Còndor va costar diners; però tinguérem paciència i, efectivament, d’una any ençà, a mesura que la gent anava interessant-se pel xicot, les coses han canviat. Ens ha compensat amb escreix.

Ted.– I, ara, què espera de mi?

Jaume.– Es tracta de rematar l’assumpte. Ja no podem esprémer-lo més; ja ha donat de si tot el que podia dar. Hom pot comprar Regis, que està al final de la seva carrera i que solament aspira a un retir decent; hem comprat veterans que només desitgen anar fent la viu-viu; o, principiants, als quals hom pot subornar amb promeses vagues de grans oportunitats… Però, naturalment, no podem comprar el campió continental.

Ted.– Espero que m’explicaran els seus propòsits.

Jaume.– Breument: desitgem un combat amb el seu pupil, vàlid per al títol continental, i el desitgem aquí, en aquesta ciutat. Els guanys, a partir.

Ted.– I per què aquí?

Jaume.– Kid és una glòria local i la massa esportiva de la ciutat s’abocarà a la sala on es celebri el combat; l’èxit econòmic de la vetllada, aquí, està fora de dubte, mentre que en un altre lloc…

Ted.– La proposició m’interessa, però té els seus contres. Vostè la presenta en termes molt suggestius, però crec que és millor, estant entre cavallers…

Jaume.– Estant entre cavallers, l’únic que pot passar és que intentem enganyar-nos els uns als altres… Digui les seves reserves, sense mirar prim…

Ted.– Només és una: heus-la aquí: I si Kid Còndor fos millor del que vostè em diu?

Jaume.– Tingui present que Kid té dret al combat que li estic demanant, per la seva victòria d’aquesta nit… vull dir, per la victòria que està a punt d’aconseguir. El títol nacional li atorga dret a lluitar amb el seu pupil i la Federació és segur que nomenarà Kid Còndor aspirant oficial al títol que Gordon ostenta. De forma que, en tractar directament amb vostè, l’únic que intento és no perdre el temps, és aconseguir que el combat es celebri al més aviat possible i que es faci en aquesta ciutat; i el preu que pago és enraonat… Tanmateix, crec que puc oferir-li les garanties que desitja. En tindrà prou amb una conversa amb Regis, el campió que està a punt de deixar d’ésser-ho?

Ted.– Seria convincent del tot.

Jaume.– No en parlem més. Després del combat, podrà parlar amb Regis.

Ted.– I després, li firmaré la contracta.

Jaume.– Ja veuen, senyors, si és fàcil arribar a un acord tres homes de bona voluntat (al·ludint a les aclamacions que vénen de la sala). No hi ha dubte: escoltin els aplaudiments i l’entusiasme… Senyors: en aquest moment Regis ha caigut a terra i Kid Còndor s’ha proclamat campió nacional… Anem a rebre el vencedor.

Ted.– Escolti una cosa; i… Kid Còndor?

Jaume.– Kid?… Ah, ell no en sap res. Es creu el millor boxador de tots els temps… Ben mirat, aquesta és la millor garantia per a vostè.

(Surten tots tres. Clara obre les cortinetes del departament on ha estat amagada i surt també al passadís. L’escena queda sola un moment i després entra Kid, rodejat de l’entusiasme dels qui el volten: periodistes, amics, admiradors…).

ESCENA V

Tots els personatges coneguts

– Això és guanyar un combat!

– Colossal, Kid!

– Ara sí que tenim campió!

– L’enhorabona, Kid!

Kid.– Hola, petita! Has vist el combat?

Period. 1.– Ha estat magnífic!

Kid.– I Regis? Està bé? No l’he pas pegat massa fort?

Marcel.– No et preocupis per ell; no li ha passat res.

Torres.– Deixa que t’abraci, noi!

Ted.– La meva felicitació. Kid Còndor!

Kid.– Ha vist el combat? En tindré per res, del seu campió?

Ted.– Ja ho veurem, ja ho veurem…

Jaume.– El meu regal és aquest: aquesta mateixa nit, signaràs la contracta per disputar el títol europeu.

Kid.– Gràcies, Jaume. Amb tu puc estar tranquil; sempre ho arregles tot. I… perdona pel que ha passat abans, Jaume… Ja saps, jo… Procuraré portar-me bé…

Jaume.– Vaja, vaja, Kid; no voldràs emocionar-te ara… Bé, senyors, els campions també han de descansar.

Pau (A Clara).– Quin combat, noia! Si sabessis el que t’has perdut…

Clara.– Si sabessis el que m’he guanyat!

Pau.– Ja tens el reportatge?

Clara.– Un reportatge excepcional… Anem-nos-en!

Pau.– Però, espera que…

Clara.– Anem-nos-en, capgròs! No podem perdre temps!

(Surten Clara i Pau)

Tina (Entrant).– Kid, estic emocionada! Has estat colossal! Regis ha caigut com fulminat…

Kid.– Calla!

Tina.– Què et passa, ara?

Kid.– Res, res, una mica de cansament. Ja saps… Després d’un combat…

Tina.– No vols que et besi? Aquest no és el petó de la sort; és el de la victòria…

Kid.– És clar que sí; un i molts…

Leo.– Apa, Kid, a la dutxa!

Kid.– I la petita?

Leo.– Quina petita? La que anava amb Pau?… No ho sé, se’n deu haver anat.

Tina (Agrament).– No em diràs que t’agrada aquella col·legiala…

Leo (Innocentment).– No és una col·legiala, és una periodista.

Kid.– Una periodista?… (Riu a grans esclats)… Ja ens ha fumut! Aneu a saber què buscava aquí…

TELÓ

ACTE SEGON

Redacció d’Hora Mundial. Despatx de Clara. A la dreta, una porta que comunica amb la sala central; i al fons, una altra que dóna al despatx del Director.

A primeres hores de la tarda del dia següent del combat.

En iniciar-se l’acció, són a escena Pau, Clara, Enric Valdés i altres periodistes que rodegen Clara i la feliciten. Truca el telèfon i Valdés s’hi posa.

ESCENA I

Enric, Pau, Clara i alguns periodistes.

Enric (Al telèfon).– Sí, sí, d’aquí a unes hores apareixerà l’edició extraordinària… Sí, a mitja tarda… Hi trobarà la informació completa… No, no, ho sento… No puc, no… Moltes gràcies… (Penjant el receptor). Volia saber el nom de l’autor del reportatge.

Pau.– Tenies raó, Clara; el teu reportatge és sensacional.

Enric.– Un èxit, noia, un èxit. Dues edicions en vuit hores i això només a causa d’uns epígrafs sensacionalistes i de l’anunci del reportatge… Quan hom llegeixi el reportatge complet, es produirà el deliri; l’edició especial ens la prendran dels dits… Mai no havíem aconseguit un èxit com aquest.

Pau (Amb una punta d’ironia).– Ets una meravella, Clara… (Llegint el diari)… «El frau més gran de tota la història de l’esport. Un campió de farina lacteada. Un ídol de la boxa que no és res més que la creació d’un capità d’indústria… Llegeixi en la nostra edició especial la veritat del tinglado Kid Còndor…». Pobre, Kid, l’has ben enfonsat…

Clara.– A ell, no; he enfonsat la gent que el volta.

Pau.– Jo diria que ell no apreciarà la diferència.

Clara.– Ja ho sé.

Enric.– Com se’t va ocórrer quedar-te al vestuari?

Clara.– Vaig sentir que Jaume Cases parlava a Larson i a Torres, i vaig endevinar que allà hi havia gat amagat.

Enric.– Quina rabieta tindran els d’El Dia…

Pau.– Els d’El Dia i els altres. Tots eren allà, i estic segur que aquest reportatge me l’atribuiran a mi. Ja ho saps, Clara, això?

Clara.– Això no importa.

Pau.– Fins a cert punt, amigueta meva, fins a cert punt, ja que Kid m’arribarà a l’esquena així que m’arreplegui. (Tots riuen).

Clara.– Si tens por…

Pau.– Molta, però me l’aguantaré…

Enric.– És millor que creguin que has estat tu, Pau; convé tenir Clara allunyada de tot, fins que sapiguem com reaccionen els organitzadors del tinglado… (Altra vegada al telèfon)… Digui… Sí, sóc jo… (A Clara)… És el director d’El Dia… (Telèfon). Què hi ha, gat vell?… És clar que sí, home… No et sembla que la broma podria ser perillosa?… No, no; és senzillament, que tinc els millors periodistes de la ciutat… És clar, home; com que no sóc tan avar com tu… Ah, no, no! No em trauràs un mot, compra un número d’Hora Mundial i ho sabràs tot… Adéu, adéu, gràcies… Escolti, Maria, arregli’s vostè sola amb el telèfon. Si no és molt important, digui que me n’he anat… Bé, gràcies…

Period. 1.– Hem de preparar l’edició especial?

Enric.– Sí, per a aquesta tarda… Nois, avui és un gran dia per a la redacció, però no podem perdre temps. Celebrarem el teu triomf més endavant, Clara. Ara, cadascú a la seva feina.

Period. 1.– És que falta material per a l’edició de la nit.

Enric.– Haurem d’inventar-lo. Què és el més fluix?

Period. 1.– La pàgina d’informació estrangera. En la segona edició hem esgotat totes les notícies; no queda res de nou per a l’especial.

Enric.– Això és de fàcil arreglar… A veure, a veure… Informació estrangera… Pren nota. A Benarés: un faquir ha ressuscitat un nen…

Period. 1.– Aquesta notícia ja la vam donar fa quinze dies.

Enric.– Magnífic; es confirma el poder sobrenatural del faquir. Es tracta del mateix faquir, però d’un altre nen… A Torí: un home mata d’una ganivetada la seva amant…

Period. 1.– Però això ja no s’estila…

Enric.– Precisament per això és notícia de públic… Al Caucas: uns exploradors asseguren haver trobat les restes de l’arca de Noè… Això és millor com a article que com a notícia; encarrega-l’hi a l’Emili… Moviments de tropes als Balcans… Això passa tan sovint que… La notícia la dóna Sofia i la desmenteix Belgrad. Així no ens comprometrem… L’emperador del Japó fa manifestacions a favor de la pau. L’emperador no ens desmentirà pas… I ja està!… Ara, a treballar, senyors…

Period.1.– Sí, senyor. (Tots van sortint).

Enric.– I una vegada més, la meva enhorabona, Clara.

Clara.– Gràcies, senyor Valdés… (Telèfon)… Digui’m… Per vostè.

Enric.– Sí, sóc jo; digui, digui… Ah, molt de gust, senyor Cases… No, no, això no puc dir-li-ho… Rebre’l? En tindré una satisfacció… com era d’esperar… Me’n vaig al despatx… Allà l’esperaré… (Surt per la porta del fons).

ESCENA II

Clara i Pau.

Pau.– Li has donat la millor hora de la seva vida. Sempre havia somniat amb una informació sensacional que, per primera vegada, el posés davant de tota la premsa local… Tu li has portada… (Llegint amb sornegueria)… «El frau més gran de tota la història de l’esport. Un campió de farina lacteada»… Té gràcia… (Pausa i, després, greument)… Per què has fet això, Clara?

Clara.– (Amb mala cara).– Era la meva obligació.

Pau.– Sí, és clar… És la nostra professió; si trobem una notícia d’interès ens llancem com famolencs damunt d’ella i l’escampem als quatre vents.

Clara.– Odio la mentida i l’engany i els poso de manifest onsevulla que apareguin, en la meva vida particular i en la professional. Això és tot! Recorda el que va passar arran del meu reportatge anterior.

Pau.– Sí, ho recordo; només que aleshores no volgueren publicar-lo sencer.

Clara.– Això no fou culpa meva. No és incumbència meva que publiquin o no una informació. No dirigeixo el diari, només hi col·laboro… Per què, sembla que em censuris…

Pau.– No és això. És que no vull que m’enganyis i, en tot cas, tampoc no vull que t’enganyis tu mateixa… Hi ha alguna cosa més en tot això; hi ha… hi ha el zel que has posat en el que anomenes el compliment de la teva obligació.

Clara.– Què vols dir?

Pau.– Nosaltres, millor que ningú, sabem fins a quin punt imperen les trampes i els embolics en la majoria de les activitats. En l’esport, sobretot, cap de nosaltres no ignora que el frau està a l’ordre del dia… Reconec que aquest és un cas fora del comú; però, per què aquesta aspror, aquesta violència en el reportatge? Per simple vanitat professional?… Et conec massa per creure tal cosa. La major part del que has atacat és menyspreable; però Kid Còndor? No puc creure que no t’adonis que l’has ensorrat per sempre… Què et proposes, Clara?

Clara.– Ja que vols saber-ho, t’ho diré… Vull salvar-lo de l’enfonsament, al contrari del que tu dius. No vull que acabi com Leo i els altres. Vull allunyar-lo de la boxa, quan encara hi és a temps.

Pau.– I per què? Perquè torni al taller d’on va sortir?

Clara.– No crec que calgui retornar al taller; però, i si fos així, què? Quin mal hi ha que torni al taller?

Pau.– Cap, és clar, cap. Només que la vida té unes exigències…

Clara.– Cal lluitar contra les exigències de la vida. Si jo no ho hagués fet…

Pau.– Saps molt bé fins a quin punt t’admiro, Clara. Ets una dona d’una enteresa poc freqüent. Però, fas malament d’atribuir als altres les teves mateixes qualitats. Està ben segura que aquest xicot tindrà força per fer front a la situació en què l’has col·locat?

Clara.– Si li falta valor, li deixaré el meu…

Pau.– Ets tossuda! I si ell no vol acceptar la teva ajuda?

Clara.– T’has enamorat alguna vegada, per casualitat?

Pau.– Sí, és a dir, crec que sí… Almenys ja tinc edat per haver-ho fet.

Clara (Sense fer cas de la ironia d’ell).– Vull dir d’una manera irraonable, absurda, sense que puguis explicar-te’n les causes…

Pau.– Em sembla que l’amor és sempre irraonable i absurd.

Clara.– No facis broma.

Pau.– Parlo seriosament. No saps mai per què vols una persona. Hom creu saber-ho, però no és veritat. «M’he enamorat d’aquesta noia –pensa un– perquè és alta, perquè és baixa, o perquè te carns abundants…». I no és pas això, no. El que passa és que t’agrada tal com és: alta, baixa o pleneta… Serà allò de les dues meitats d’un mateix ésser, separades en el moment de néixer i que es busquen afanyosament tota la vida? No va ser un grec qui va dir això? Tu que ets universitària, deus saber-ho…

Clara.– Sí, és el vell Plató… No obstant, no és clar que per a tothom sigui l’amor un sentiment irraonable. Per a la majoria de la gent, resulta una cosa fàcil de governar i dirigir.

Pau.– Però és això el veritable amor? (Escarnint una persona imaginària): «Peret, fill meu, ja has acabat la carrera, ja és hora que pensis en coses serioses…; t’has fixat en la Conxita?… Doncs hauries de fer-ho! És una bona noia i faria una excel·lent muller. El seu pare és fabricant de gasoses i té una torreta a la Floresta»… O bé: «Mercè, ja t’has fixat en el Ricard? És un bon noi i té un gran pervenir. És formal, treballador… A més, sembla que li agrades…».

Clara.– I què passa aleshores?

Pau.– Ah, doncs que el Peret s’enamora de Conxita i Mercè de Ricard, i al cap d’un parell d’anys es casen. Ells es diverteixen de nit amb els amics… o amb les amigues. Elles tenen alguna relliscadeta en el casino d’estiueig, entre els pins d’un bosquet acollidor… Però tot això no impedeix que visquin plàcidament, que tinguin fills i fins que arribin a voler-se, a la seva manera, durant tota la vida.

Clara.– En el fons, estranys l’un a l’altre mentre visquin.

Pau.– I vés a saber si, a la millor, estan convençuts d’haver viscut una passió intensa… I així en la majoria dels casos. Unes vegades, la influència d’altri és decisiva; altres vegades, té poca importància, però la mecànica del joc és sempre la mateixa… Segurament no es parlaria tant de l’amor, si no s’escrivissin novel·les.

Clara.– Tens raó.

Pau.– Sí, tinc raó; però tu com si sentissis ploure… Digues la veritat…

Clara.– Sí, tot això no va per mi.

Pau.– D’acord. Parla’m, doncs, del teu amor irraonable. Digues-me, ara tu, si t’has enamorat alguna vegada…

Clara.– Mai, mai fins ara. Cap dels homes que he conegut va aconseguir interessar-me. Sempre m’havia semblat com si tots ells estiguessin tacats, com si la vida els hagués esgotat en plena joventut. Tenien la fatiga i la seguretat del que ja ho sap tot.

Pau.– I Kid?

Clara.– És diferent… Té el que mai no havia trobat; hi ha en ell alguna cosa… com t’ho diré?… sí, alguna cosa d’absoluta puresa. Potser és perquè el vaig veure nu, sobre el ring i al mig d’una sala immensa, rodejat pels crits dels espectadors i pel fum asfixiant dels cigars. Està sol, sol i desemparat en aquest risc immens que és la vida, i ell ho sap. Però no hi ha pas cansament en ell; té l’anhel de vida d’un nounat i és dèbil com un infant… He de salvar-lo, m’entens?, he de salvar-lo perquè… el vull, l’estimo, Pau; l’estimo i no sé per què…

Pau (Amb simpatia).– I què podem fer, pobrets de nosaltres?

Clara.– Res, no podem fer res. Hem d’esperar que ell faci alguna cosa. Li he obert els ulls a la realitat, d’una manera brutal, és cert, amb duresa quasi inhumana. Veurem com ho encaixa.

Pau.– I… no tens por d’haver-te equivocat?

Clara.– No, Pau, no; no puc haver-me equivocat. És una posta de massa preu; he posat en això tot el que de bo pugui tenir dintre meu.

ESCENA III

Clara, Pau, periodistes, Kid, Jaume, Enric i Tina, d’acord amb les indicacions

(Es senten veus airades i entra corrents un periodista)

Pau.– Què passa?

Period.– Kid Còndor ha entrat com una fúria al despatx del director… A l’Emili, que volia barrar-li el pas, li ha donat una empenta, i…

(S’obre violentament la porta del fons i entra Enric, perseguit per Kid. Pau i el periodista intenten posar-se entremig. Entren altres redactors.

Enric.– Kid, per favor, pensi el que fa…

Kid.– Vull saber qui ha escrit aquesta porqueria, i vostè m’ho dirà immediatament; ara mateix, m’entén?

Pau.– Vaja, Kid, calma’t.

Enric.– Li faré retirar el seu carnet…

Kid.– Potser sí, però abans li torçaré el coll… «Campió de farina lacteada»… Vinga, de seguida, qui ha fet això?… Has estat tu, Pau?

Pau.– Home, ja veuràs…

Kid (Se’n va vers ell amenaçador).– De manera que has estat tu?

Clara (Tranquil·lament).– He estat jo.

Kid (Que no l’havia vist encara).– Què… la petita?…

(La sorpresa li fa donar una passa vers ella. Pau interpreta malament la seva intenció i s’hi interposa. Kid l’empeny i queda cara a cara amb la periodista).

Pau.– Kid! Això no, Kid!

Clara.– He estat jo. També vol pegar-me a mi?

Kid (Dominant-se).– Per què ho has fet?

Clara.– Perquè és la veritat.

Kid.– I ja està!… T’he de creure per la teva cara bonica, oi?

Clara.– Quan vostè va sortir cap al ring, em vaig amagar al vestuari, darrere les cortinetes de la dutxa, i des d’allà vaig sentir la conversa que tenien Cases, Larson i Torres.

Kid.– No pot ser, no pot ser; em sents?… No pot ser!

Clara.– Jo no mento.

Kid (Insegur davant la fermesa d’ella).– Però, i els meus combats?… I les meves victòries?…

Clara (Allargant-li uns papers que pren de damunt la seva taula).– Tingui, llegeixi això; és el reportatge que publicarà la nostra edició especial… Hi trobarà tot el que vaig descobrir…

(Kid comença a llegir i, a les poques ratlles, s’enfonsa damunt d’una cadira. Els altres el rodegen en silenci mentre llegeix. Quan acaba, retorna els papers a Clara amb un gest d’autòmat).

Kid.– Aleshores, és veritat…

Clara.– La pura veritat, de dalt a baix.

Kid.– I ja he firmat la contracta…

Pau.– Vaja, Kid; no et desesperis. Tu no tens la culpa de res; tu no sabies res.

(Entren Jaume i Tina. Ningú no els ha interceptat el pas i han vingut al despatx guiats pel soroll. Jaume primer treu el cap i, després, entra seguit de Tina).

Jaume.– Passa alguna cosa, senyors?

Kid (Reacciona així que veu Jaume).– Jaume has de dir-me ara mateix…

Jaume (Fredament).– Ara no, Kid; després… Emporta-te’l, Tina. Ja t’havia dit que el trobaríem aquí…

Kid.– No t’ho pensis! No sortiré d’aquí sense saber-ho tot. I m’ho diràs ara mateix, si no vols que…

Jaume.– D’aquí una estona contestaré tot el que em preguntis. Però ara, he de parlar a soles amb aquest senyor.

Enric.– Passi al meu despatx, si li sembla.

Kid.– T’esperaré aquí, i no triguis si no vols que entri a buscar-te. M’ho has d’explicar tot, tot, m’entens?, i ho faràs davant de tothom.

Jaume (El mira amb ironia).– Molt bé, com vulguis… Espera’m aquí…

(Surten Jaume i Enric)

Kid (A Clara).– I ara, els dius a tots aquests que se’n vagin també; vull parlar amb tu, i a soles…

Pau.– Kid, tu no pots…

Kid.– Tu, també a fora…

Clara.– Sortiu tots, per favor.

Pau.– Com tu vulguis, però… Bé, seré aquí, al costat.

(Surten tots els companys de treball de Clara).

Kid (A Tina).– I tu, què esperes?

Tina.– Per què no li fums un cop de puny, Kid?

(Tina és una gran femella i vesteix, si amb distinció no, almenys amb elegància i luxe. L’encís de Clara resideix, en canvi, en el seu aspecte jovençà, que és accentuat pels seus vestits sastre que ha de portar durant els tres actes, i en l’aire singular de fermesa, feminitat i intel·ligència que es desprèn d’ella. La insignificança de Clara respecte de Tina en l’aspecte decoratiu ha de quedar molt patent en aquesta escena. Durant les rèpliques que es creuen entre elles dues, Tina cerca afanyosament de ferir Clara, sense aconseguir-ho, i va perdent els estreps davant del to tranquil i lleugerament distant de Clara, endevinant-lo insultant per ella. Kid assisteix sorprès a l’escena, interessat gradualment, quasi subjugat després, per les rèpliques de Clara).

Clara.– Perquè un cavaller no pega a una dama.

Kid (Furiós, encara).– Jo no sóc cap cavaller.

Clara.– Però jo, en canvi, sí que sóc una senyora… I bé, per què no em pega, doncs?

Tina.– Ja li diré jo el perquè… Perquè és un estúpid…

Kid.– Vés-te’n.

Tina.– Sí, me’n vaig; però, abans, aquesta bibelot haurà de sentir-se unes quantes coses.

(Kid fa un gest de fer-la callar).

Clara.– Deixi-la, Kid; deixi-la que parli…

Tina (Escarnint).– Deixi-la, Kid; deixi-la que parli… La senyora es digna intercedir per mi… A mi no m’enganyen les teves galindaines de mosca morta. Es necessita ésser ruc com aquest per deixar-se enredar pel teu aire innocent.

Kid.– Calla d’una vegada, Tina.

Tina.– Ha organitzat tot aquest embolic per cridar l’atenció, perquè et fixis en ella… Com si no fos ben clar! A falta de recursos més femenins. És que t’agraden els boxadors, nena?

Clara.– Ni els boxadors, ni les vocalistes…

Tina.– Què els passa a les vocalistes?

Clara.– Res; només que no m’agraden.

Tina.– N’has conegut gaires?

Clara.– Amb vostè, ja en tinc prou.

Tina.– És clar, és clar; ser vocalista és una deshonra, oi? És preferible ser periodista; és més decent, més honrat… Es vesteix malament i es passa gana; però què importa això?… És que a la nena no li agraden les joies, ni els perfums, ni les pells…

Clara.– A quina dona no agraden?… El que no m’agrada és el preu que les dones com vostè paguen per tot això.

Tina (Furiosa) .– Li arrencaré els ulls, Kid!

Kid.– Ja t’he dit que guillessis d’aquí. Fora!

Tina.– Pregunta-li abans, per què no li agraden els boxadors; ara et toca a tu, fillet.

Clara.– A vostè no l’importa res.

Kid (Suaument).– Però m’importa a mi.

Clara.– Be, si vol saber-ho… Només m’agraden els homes als quals puc respectar, i jo no puc sentir respecte per aquell que es guanya la vida repartint cops de puny.

Tina.– Estàs content, maco?… Apa, fes-li ara la teva pregunta predilecta; pregunta-li si li agradaria més un mecànic… T’ha mirat alguna vegada algun home, preciositat?

Clara.– Potser no gaire; però els que ho fan em miren a la cara, directament. Em miren com a dona, no com a femella.

Tina (Descomposta per la fúria).– És una pècora de la pitjor mena, Kid.

Kid.– Fum el camp! Vés-te’n!

Tina.– Està bé, però…

Kid (La pren pel braç i la treu del despatx).– Vés-te’n d’una vegada…

(Novament queden els dos davant per davant; però en aquest moment, s’obre la porta del despatx de l’Enric i entren Jaume i Enric. És fàcil de veure que Jaume s’ha fet l’amo de la situació).

ESCENA IV

Clara, Kid, Enric i Jaume

Jaume.– Ja tot està arreglat… Ara parlarem.

Kid.– Tant com vulguis! Ja pots començar; t’escolto.

Jaume.– Has fet marxar la gent, no?

Kid.– No ho he fet per tu; però és igual… Parla.

Jaume.– Abans, deixa’m que feliciti aquesta senyoreta. El seu reportatge ha estat molt brillant; és clar que ha dut les coses una mica massa lluny… (A Enric, com si li dónes ordes)… No oblida alguna cosa, vostè?

Enric (Molt nerviós, fa el gest de tornar al seu despatx).– Ah, sí, és veritat…

Jaume.– No, no; faci-ho d’aquí estant. No hi ha telèfon aquí? Així ho sentirà la senyoreta i ens estalviarem explicacions.

Enric (Cada vegada més nerviós).– Sí, és clar… Té raó… (Al telèfon) Escolti, Maria; sí, sóc jo… Avisi la impremta, de part meva, que suspenguin l’edició especial; avisi també l’Emili… Sí… D’aquí a un moment parlaré personalment amb ells. Bé, moltes gràcies…

Clara.– Senyor Valdés, puc saber per què suspèn l’edició?

Enric (Intenta mantenir-se ferm, però defuig la mirada de Clara).– Em sembla que no estic obligat a donar compte de les meves decisions.

Clara.– En aquest cas, sí… Quan li han dat per fer això?

Enric.– No toleraré que m’insultis.

Jaume.– Ja m’havien advertit que vostè era obstinada, senyoreta; però, en aquest cas, la seva obstinació és completament inútil. Ja la previnc. No hi haurà edició especial, senyoreta; ni especial ni de cap altra mena. No es tornarà a parlar d’aquesta informació.

Clara.– Si no ho fa aquest periòdic, ho faran El Dia o L’Univers o qualsevol dels altres.

Enric (Temorenc).– Tu no faràs això…

Jaume.– Sí, pot fer-ho; no hi ha dubte. Però no ho farà, perquè seria completament inútil. Si vostè va amb aquesta informació a qualsevol altre diari, l’únic que aconseguirà és obligar-me a fer altres visites com aquesta, amb la corresponent pèrdua de… temps. Però, res més; entengui-ho bé. Ningú no publicarà aquesta informació.

Clara.– No tots els directors es deixaran comprar.

Jaume.– Quasi tots. Però encara que no fos així, hi ha alguna cosa que vostè no ha vist clara en tot això. En aquests moments, els meus advocats estan presentant una demanda per difamació contra aquest periòdic.

Clara.– I què aconseguirà amb això?

Jaume.– Deixar aquest periòdic en ridícul així que m’ho proposi. Al diari i a vostè, ben entès. En el seu reportatge, senyoreta, vostè no indica les fonts de la seva informació; però m’ha dit el senyor Director que vostè assegura haver sentit la conversa des del vestuari de Kid.

Clara.– És així mateix.

Jaume.– Té testimonis?

Clara.– No, però…

Jaume.– Veu? Qui vol que la cregui?

Kid (Impetuosament).– Jo! Jo la crec!

(Tots es queden sorpresos).

Jaume.– No siguis estúpid.

Kid.– He dit que jo la crec.

Jaume (Cínicament).– Molt bé; si a això anem, també jo la crec. No solament la crec, sinó que sé que és veritat…

Kid (Novament furiós es llança vers Jaume amb els punys tancats; però Jaume, sense moure’s, el domina amb la seva fredor).– De manera, que…

Jaume.– Estigue’t quiet, Kid. Els punys per al ring; jo no sóc boxador… Què deia, senyoreta?

Clara.– No havia dit res, encara. Quasi tot el que volia aconseguir amb el reportatge, ho he obtingut ja.

Jaume (Sorprès).– Què?

Clara.– El que volia, abans que altra cosa, era que Kid Còndor em cregués; i sembla que això ja ho he aconseguit.

Jaume (La situació se li escapa dels dits. Ara ja no hi entén res; però malgrat tot, vol saber a què atenir-se).– Vostè és molt modesta, senyoreta; i molt generosa… Què pensa fer?

Clara.– El que Kid vulgui; ell decidirà… A pesar del que vostè m’ha dit, jo puc posar-lo en una situació molt difícil, i vostè ho sap. No tinc testimonis que recolzin davant d’un tribunal; però hi ha moltes maneres de donar la notícia i jo podria fer arribar tota la veritat al públic, si m’ho proposés… N’hi hauria prou amb això, per acabar amb la carrera de vostè.

Jaume.– Hi ha molts diners per entremig, senyoreta…

Clara.– Sí, ja vaig sentir com ho deia al promotor anglès… “No pot imaginar-se com arriben a vendre’s els pots de farina lacteada”… (Jaume riu cínicament)… Però a mi, vostè, no pot comprar-me.

Jaume.– Ja veu que ni ho intento. Sóc un bon psicòleg, senyoreta, i sé quan és inútil oferir un preu. Vostè no es ven, ja ho sé; també sé que no puc enganyar-la… Kid tampoc no es venia i vaig haver d’enganyar-lo.

Kid.– Ets un…

(A partir d’aquest moment, Kid parla amb gran fermesa. Jaume continua amb el to fred i dominant; però, a poc a poc, va perdent terreny davant de la seguretat de Kid, i, en acabar l’escena, està francament intimidat per primera vegada).

Jaume.– Tu no pots tenir queixa de mi. Et vaig treure del suburbi i et vaig portar al centre de la ciutat; gràcies a mi vas passar de l’obscuritat a la fama. No hi ha cap carrera semblant a la teva en tota la història de la boxa. Sense mi, encara t’estaries podrint en un taller.

Kid.– Tu no ho comprendràs mai…

Jaume.– Quin mal puc haver-te fet?… Tens el títol nacional a la butxaca i una contracta per disputar el títol europeu d’aquí dos mesos, has guanyat diners… Què més volies?… La majoria dels boxadors que s’han encarat amb tu, t’haurien vençut. Regis mateix, per no anar més lluny, hauria acabat amb tu en cinc rounds. I, tanmateix, et vaig oferir una victòria fulgurant damunt d’ell…

Kid.– Calla! Calla d’una vegada!

Jaume.– Només el públic ha sortit perjudicat en aquesta qüestió, i encara fins a cert punt… La gent volia grans combats de boxa i no podíem oferir-los. Vaig muntar una ficció en substitució d’una realitat, i ho vaig organitzar-ho tan bé, que ningú no hauria sabut mai res, sense la intervenció d’aquesta senyoreta. El públic va tenir el que volia, tu vas fer una gran carrera… i jo vaig guanyar diners… Vols explicar-me a qui he fet mal amb tot això?…

Kid.– Prou, Jaume… Vés-te’n…

Jaume.– Ho sento, Kid; però hi ha una contracta que has de complir i…

Kid.– Després parlarem de la contracta… No et perjudicaré; però… vés-te’n, t’ho prego.

Jaume (Perdent terreny).– Jo voldria que…

Kid.– Vés-te’n, creu-me… Abans he pogut dominar-me; però ara no podria fer ho…

Jaume.– Ja t’he dit abans…

Kid (Amenaçador).– No vull fer-te cap mal, Jaume; però pensa que per defensar-me només compto amb els meus punys…

Jaume (Intimidat).– Però, escolta’m abans, Kid…

Kid.– Podria perdonar les teves trampes i les teves mentides; però no puc perdonar que m’enganyessis a mi… Jo creia en la teva amistat, confiava en tu…

Jaume.– Kid…

Kid.– Vés-te’n!

Jaume.– Com vulguis… (Ja a la porta, fa un esforç per a recuperar-se i diu, en el seu to habitual:)… Que els senyors ho passin bé…

Enric (Intenta suavitzar la situació que li fa poca gràcia).– I en el que t’ateny, Clara, crec que el millor seria…

Kid.– Vagi-se’n, també.

Enric.– Jo?…

Kid.– Li he dit que se’n vagi!

Enric.– Molt bé, molt bé! (Surt).

ESCENA V

Clara i Kid

(Kid i Clara riuen de la pressa amb què el director ha sortit. Altra vegada front a front, ha desaparegut la tensió entre ells. Kid està nerviós, vol parlar i no sap com fer-ho. Per fi, es deixa caure damunt una cadira i comença a parlar sobre el que se li ocorre, substituint el “tu” pel “vostè”, sense adonar-se’n).

Kid.– Perdoni Tina pel que li ha dit abans. No és mala noia; però estava molt enutjada.

Clara.– No es preocupi. Conec el tipus; la meva germana és com ella.

Kid.– La seva germana?

Clara.– Sí, hi ha algunes diferències; però, en el fons, tant és vendre’s per un contracte matrimonial com per un contracte de cabaret. El preu és més elevat; això és tot.

Kid.– Ah! Ja ho entenc…

Clara.– I per què estava tan indignada?

Kid.– És que, sense saber-ho, vostè ha tocat un punt sensible. Ella… Sí, m’havia plantat perquè jo treballava en un taller. Vivia al meu carrer i havíem festejat de molt joves; però ella volia luxe, diners…

Clara.– I és per això que es va fer boxador?

Kid.– Sí, en certa forma…

Clara.– Per què no m’explica la seva vida?

Kid.– La meva vida? Doncs, no hi ha gran cosa a contar… Jo no sóc de la ciutat; procedeixo del camp. Família nombrosa, molts germans; fam i privacions. Un parent em va dur a la ciutat quan encara era una criatura. Va ser la meva època feliç. En sortir d’estudi, corria pels carrers del barri i allà va ser on vaig aprendre a lluitar… Més endavant, el treball; vaig aprendre un ofici, i ben après. Vaig arribar a ser un bon mecànic; sóc un bon mecànic. Pocs poden desmuntar i tornar a muntar un motor tan de pressa com jo… A les tardes, després del treball, anava als gimnàs. Jo era fort i àgil. Algunes vegades, ens posàvem els guants i improvisàvem un combat… Sempre guanyava jo; pegava més dur que cap. Un vell boxador que venia la gimnàs em va ensenyar a boxar. M’aconsellaren que intentés la gran aventura, però sempre m’hi vaig negar. Em semblava baix això de guanyar diners estovant els altres… Fou aleshores que va passar el que li he dit de Tina. Festejàvem. Jo no necessitava res, però ella era ambiciosa i volia diners. Va guanyar un concurs de vocalistes al barri, i un empresari… Bé, ja s’ho pot suposar… Allò em va quedar clavat com una espina…

Clara.– I va començar a boxar…

Kid.– Sí, vaig començar a boxar de debò. El meu nom començà a fer-se sentir i un nit va venir Jaume a veure’m. En acabant, m’oferí una contracta avantatjosa i jo la vaig acceptar. La resta de la història, ja la sap; és a dir, la sap més bé que jo mateix…

Clara.– I va deixar de creure que guanyar diners pegant als altres era vergonyós?

Kid.– Vaig continuar pensant igualment, però tot era tan fàcil… Imagini’s, tot venia a les meves mans sense esforç, la gent em mimava, totes les portes se m’obrien, guanyava diners… Per la meva part, hauria tornat sense gran sacrifici a la meva habitació humil de barri. Sóc un home senzill i necessito poca cosa; però, com que resultava tot tan afalagador… Fins la Tina, la noia que m’havia deixat quan era pobre, venia aleshores a oferir-se’m… És clar, que no era el mateix d’abans i, en el fons, jo la menyspreava, però… Arribava a creure que els altres tenien la raó i que jo m’equivocava…

Clara.– I ara, ja no ho creu?

Kid.– Ja no, segurament perquè l’he coneguda a vostè… Ara, vostè…

Clara.– Jo, què?

Kid.– La seva vida. És que no vol contar-la?

Clara.– No té tant interès.

Kid.– Deixi’m que ho jugui per mi mateix.

Clara.– Bona infantesa, bons col·legis, universitat… I abans d’acabar la carrera, la catàstrofe familiar: mals negocis, pèrdua de la fortuna i la mort dels meus pares… És una situació difícil, Kid. Has conegut molta gent i tens molts amics, hi ha qui sembla dispost a sacrificar-se per tu, fins i tot hi ha qui t’ha dit que t’estima… I tanmateix, en moments d’aquestes mena, no queda res, tot s’enfonsa. Resulta que la majoria dels amics han sortit de la ciutat de cop i volta i tots d’un plegat; els parents t’ofereixen, això sí, els seus consells; i fins hi ha qui descobreix, en un instant, que, en realitat, no arribava a sentir amor per tu, sinó només una bona amistat…

Kid.– La planyo, petita!

Clara.– La meva germana va acceptar un bon partit. La gent en diu fer sort. Tenia promès, però el xicot no podia casar-se tot seguit. Ella va preferir l’altre…

Kid.– I vostè?

Clara.– No vaig voler viure amb ella. Vaig voler que es veiés al nu, tal com era; que no arribés a sentir mai pietat per ella mateixa pensant que s’havia sacrificat per mi.

Kid.– I es va quedar sola?

Clara.– No tothom va abandonar-me. Un professor aconseguí fer-me entrar en una editorial i allà vaig treballar en traduccions. Més tard, vaig iniciar-me en el periodisme… Va ser una època dura; però vaig tirar endavant. Fins vaig arribar a fer-me una modesta reputació… Després vaig venir aquí, Pau em feu entrar…

Kid.– Pau Roca?

Clara.– Sí, ha estat un els pocs amics que mai no m’han fallat… I aquí estic… Aquesta ha estat la meva vida. L’ha trobada interessant?

Kid.– La vida fa mal, no és veritat?

Clara.– De vegades, mossega; però cal saber el que una vol i voler allò que és just.

Kid.– Vostè és una dona valenta, és més valenta que jo… És cert el que ha dit abans?

Clara.– Què he dit?

Kid.– Sobre els boxadors.

Clara.– Sí, és clar que és cert.

Kid.– Vostè… no m’hauria deixat, oi?

Clara.– Perquè era mecànic? És clar que no.

Kid.– No, vostè no… Com se diu?

Clara.– Em dic Clara.

Kid.– Jo, em dic Jordi; Kid és el meu nom de boxador.

Clara (Somrient).– Ja ho suposo. Qui li va posar aquest nom?

Kid.– Fou un entrenador que tinguérem al gimnàs. És moda posar noms d’aquests. Sembla que en anglès vol dir noi… Ell mateix va afegir-hi després el Còndor. Deia que era un bon nom per a un gran boxador. Kid Còndor… Li agrada?

Clara.– És un nom bonic, però no li escau a vostè.

Kid.– Per què?

Clara.– El còndor és el rei dels Andes. És un ocell majestuós i ferotgement despietat; una mena de voltor. Vostè no és ferotge ni despietat. Vostè sent pietat envers els seus adversaris.

Kid (Amb recel).– Com ho sap això?

Clara.– L’he vist boxar.

Kid (Descompost. Li tremolen les mans i fa la confessió d’una manera sacsejada).– Sí, doncs, és veritat… Jo no hauria de boxar. Sento vergonya i fàstic de mi mateix… Al gimnàs, era diferent; competíem entre camarades i guanyar o perdre no tenia importància. Tots érem companys… Però, més tard… Jo sabia les esperances i il·lusions que s’enfonsaven amb cadascun dels meus adversaris… En les èpoques d’entrenament em sento dominat pels nervis, fins que ja no puc més i em poso a fer bestieses. Als darrers dies, m’escapo… No puc fer més… No és por. És… com una mena de remordiment anticipat. Durant el combat, damunt del ring, ho oblido tot en el calor de la lluita; però, després, quan ja tot s’ha acabat, el record del meu adversari caigut em persegueix com una obsessió.

Clara.– És el que em pensava.

Kid.– Sobretot, hi hagué un combat… Fou la meva primera victòria per K.O. i aquesta, si altres no, va haver de ser sense trampa. Li vaig colpejar el fetge i caigué agenollat davant meu, com si demanés perdó; obrí la boca desesperadament, com si li faltés l’aire; volgué aixecar-se, però no va poder i caigué d’esquena… Fou la meva primera victòria per K.O… Ell va morir…

Clara.– Va morir?

Kid.– Jo no el volia matar, va ser un accident. Havia pujat al ring en males condicions; sembla que havia menjat poca estona abans… Jo no el vaig matar, però… el cop fou meu.

Clara.– Pobre Kid! I per què em conta això?

Kid.– Perquè fins aquest matí em creia estar equivocat. Creia que els meus escrúpols i el meu remordiment eren debilitat i por; però, quan, fa un moment, li he sentit dir…

Clara.– Kid, jo he divulgat la informació perquè volia apartar-lo de la boxa i perquè…

Kid.– Ja ho sé; vostè ho ha fet perquè m’estima…

Clara.– Jordi!…

Kid.– Em sento com estabornit de confusió, però jo… Per què creu que li estic contant totes aquestes coses?… En el termini d’unes hores, tota la meva vida ha donat un tomb i, en el centre mateix d’aquest canvi, hi és vostè, dominant-ho tot… Vostè s’ha posat davant meu i ha interceptat el meu camí. Penso que hi deu haver una raó molt potent perquè això s’hagi esdevingut. Per fer un reportatge sensacional, vostè no és dona que arribi a aquests extrems… Per altra banda, hi havia en mi alguna cosa, com li ho diré?, com un pressentiment, que vostè, tal com l’he trobada, existís per alguna banda o altra; hi havia d’haver algú en el món que sentís com jo sento… I ara que l’he trobada, ara que t’he trobat, comprenc tantes coses… Ara sé que l’únic que val en mi és la meva vergonya i la meva temença. Estava sol enmig de tota aquesta bassa pestilent, ofegat en l’egoisme, com els altres… Ara… ara necessito saber una cosa només; he de saber que no em menysprees, que no has mentit…

Clara.– He dit la veritat.

Kid.– Si és així, hauràs d’ajudar-me. Ara ja no pots abandonar-me. Després de tot, has aconseguit el que volies i has d’acabar la teva obra. Ara, per fer el que he de fer, tinc necessitat de tu; sense la teva fermesa i el teu valor, sense la teva ajuda, sense l’esperança de tornar-te a veure per completar aquest moment i per saber del tot el que passa per dintre meu, jo no seria capaç de lluitar…

Clara.– Jo he descobert la veritat en tu i aquesta veritat em pertany. El meu alè no et faltarà, t’ho prometo… Saps què has de fer?

Kid.– El meu primer pas a fer, encara el sé; complir la contracta.

Clara.– Compleix-la, doncs.

Kid.– Durant aquests dos mesos, no vull veure’t… Quan vagi a cercar-te, ja no seré boxador; Kid Còndor haurà mort. Només vull tenir la seguretat de trobar-te.

Clara.– En acabar el combat, seré jo mateixa qui t’aniré a buscar.

Kid.– Saps… que perdré?

Clara.– No hi ha deshonor en la derrota, si s’ha lluitat amb coratge.

Kid.– Sempre trobes les paraules precises: no hi ha deshonor en la derrota si s’ha lluitat amb coratge… Ho repetiré cada dia… A més, no és pas tan segur que perdi; després de tot, sóc un bon boxador… I aquest serà el meu darrer combat, el gran combat de la meva vida… Serà… la meva expiació.

(Es dirigeix cap a la porta i, quan ja l’ha oberta, bruscament retorna, pren Clara entre els seus braços i la besa llargament).

TELÓ

ACTE TERCER

El mateix decorat del primer acte. Dos mesos després. En començar l’acció, es repeteix l’escena primera, només que, aquesta vegada, Leo intenta tancar la porta sense deixar entrar Clara i Pau.

ESCENA I

Leo, Clara i Pau

Pau.– Deixa’ns passar, Leo. Som nosaltres: Clara i jo.

Leo.– No pot ser, ho tinc prohibit. (Vol tancar, però Pau posa el peu i no el deixa).

Pau.– Apa, Leo; no siguis estúpid… És que em negaràs l’entrada a mi? Què t’he fet jo?

Leo.– Conforme; però només un moment. La vetllada ha començat i Kid arribarà d’un moment a l’altre. A més, els altres tenen els mateixos drets que vosaltres i…

Pau.– Contesta, Leo; què t’he fet jo perquè em tractis així?

Leo.– Res, no res no m’has fet…

Clara.– No, Pau; no és per tu… És a mi que no vol deixar-me entrar. Oi que ho endevino? Què tens contra mi, Leo?

Leo.– És que… l’última vegada…

Pau.– Què saps tu el del que va passar l’última vegada!

Leo.– Aquesta noia ens va portar desgràcia.

Clara.– És Kid qui t’ha dit això?

Leo.– No, no… Kid no m’ha dit res d’això.

Clara.– Què t’ha dit, doncs?

Leo.– Em va prohibir que parlés de vostè.

Clara.– Per què, Leo?

Leo.– Va dir que vostè era l’única dona decent que havia conegut i que si tornava a nomenar-la em clavaria un cop de puny.

Pau.– I te’l va clavar?

Leo.– No vaig parlar-li’n més.

Clara.– Però, què li havies dit abans?

Leo.– Que vostè ens havia ficat en un embolic; i Kid es va posar fet una fúria.

Clara.– I tu, què creus?

Leo.– El que jo cregui no té importància. Però ja pot guillar d’aquí si després ha d’explicar xafarderies als diaris.

Clara.– No et preocupis, Leo; ja no faig de periodista.

Leo.– Es veritat això?

Pau.– Sí que és veritat. Ja no treballa a l’Hora Mundial. Ha vingut a veure’t a tu i a preguntar-te una cosa; però només com a amiga.

Leo.– I què vol saber?

Clara.– Vull que em diguis com està Kid.

Leo.– Bé, molt bé.

Clara.– Apa, Leo; no siguis dolent. Digues-me com està.

Leo.– Si s’espera un moment, ja ho veurà amb els propis ulls.

Clara.– Kid i jo no ens veurem fins que s’acabi el combat; però, abans, voldria saber com està.

Pau (Entrant-li pel terreny més propi de Leo).– Està en forma, Leo?

Leo.– Mai no ha estat tan bé com ara; aquesta vegada s’ha entrenat a consciència. Dos mesos de preparació intensa. Ni una nit perdudes; les dones, ni veure-les i el licor, ni tastar-lo… Per fi, es va adonar del que representava ésser un campió… Pujarà al ring com mai no ho ha fet. Ni un gram de greix…

Clara.– I creus que guanyarà?

Leo.– Qualsevol ho sap… De vegades, es guanya quan no s’hi té interès i, altres, un en té molt per un combat i aleshores el perd… Són les coses de la boxa… Gordon és un boxador molt dur; però haurà de bregar molt, si vol batre Kid.

Clara.– Leo, vull demanar-te un favor… No l’abandonaràs, oi?

Leo.– Què vol dir?

Clara.– El cuidaràs fins al final?

Leo (Aspre).– Escolti, què s’ha cregut vostè?… Jo no he abandonat mai un company, i Kid menys que cap altre.

Clara.– No t’enfadis, Leo… És que Kid et necessitarà aquesta nit. Necessitarà de tots els que el volem… Kid perdrà, Leo…

Leo (Indignat).– Emporta-te-la, Pau!… Ja t’he dit que aquesta dona ens porta desgràcia. Diu que perdrà!… És que ho deu desitjar!… Doncs, no senyora, no perdrà… perquè ho sàpiga: Kid guanyarà el campionat aquesta nit. Té una potència de cop amb què ningú no ha comptat. Li ho dic jo, que he estat campió i que he creuat els guants amb ell moltes vegades durant aquests entrenaments; té un cop de dreta que sembla la guitza d’una mula.

Pau.– N’estàs segur?

Leo.– Gordon ha d’ésser una tàpia si pot aguantar els cops de Kid… Ja ho crec que guanyarà; ell mateix m’ho ha dit…

Clara.– Té molta confiança?

Leo.– Mai no ha estat tan segur de guanyar.

Clara.– Gràcies, Leo. Quan acabi el combat, veuràs com no hi ha motiu perquè em tinguis tanta rancúnia… Cuida’t d’ell i… no li diguis que he estat aquí.

(Quan es disposa a sortir, s’obre la porta i passa Jaume Cases)

ESCENA II

Clara i Cases i, un moment, Pau i Leo

Jaume.– Per fi la trobo.

Clara.– Què vol de mi?

Jaume.– He sabut que estava aquí. Vull parlar-li a soles.

Pau.– Jo me’n vaig amb els altres periodistes; que no diguin aquesta vegada també que els he pres la davantera. (Surt).

Clara.– Espero que no serà molt el que hagi de dir-me. He de sortir d’aquí abans no arribi Kid.

Jaume.– No es preocupi per Kid… (A Leo) Mira, vés-te’n a la porta d’entrada i avisa’m així que vegis que arriba…

Leo.– Molt bé. (Surt).

Clara.– Ja pot parlar.

Jaume.– És que ja no treballa per l’Hora Mundial?

Clara.– No, he deixat el periodisme. Vaig tornar a l’editorial i, altra vegada, em dedico a les traduccions.

Jaume.– Un treball molt mal pagat segons tinc entès, no?

Clara.– En guanyo la vida.

Jaume.– La van acomiadar? Jo vaig demanar que no ho fessin.

Clara.– No em van acomiadar; me’n vaig anar per la meva voluntat. Però… és que vol oferir-me treball?

Jaume.– No sigui maliciosa; no es tractà d’això… (Vacil·lant)… Sap que no he vist Kid durant aquests dos mesos?

Clara.– Jo tampoc. És que l’inquieta això?

Jaume.– M’inquieta per ell, no per mi, en pot estar segura… L’endemà de la nostra entrevista a la redacció de l’Hora Mundial, vaig rebre una nota de Kid dient que compliria escrupolosament el seu contracte, però que no intentés acostar-me a ell perquè no volia tornar-me a veure. Jo ho vaig provar, d’atansar-m’hi, però ell no ho permeté.

Clara.– I què és el que el preocupa? Kid podia perjudicar-lo i no va fer-ho; no ho farà tampoc ara. No tinguí por de res.

Jaume.– No és això… He sabut algunes coses d’ell, no gaires. Leo és més addicte a ell que a mi, a pesar que és de mi que cobra. En fi, ja sap com són aquests xicots… Sé que s’ha preparat bé i que està en bones condicions físiques… (Vol dir quelcom, però no s’atreveix)… Escolti, senyoreta… jo no sóc l’home despietat que vostè sembla creure…

Clara.– No crec haver dit mai res d’això… Vostè és un home corrent en la nostra època; és, potser, l’home que millor la representa. Vostè es una au de presa, però una au de presa amb èxit… En altre temps se l’hauria considerat un ésser perillós i l’haurien mirat amb una barreja de temença i d’admiració; però, avui, tots els homes han adoptat els seus mètodes i els seus punts de mira. Allò que importa, abans que tot, és guanyar diners. La manera d’aconseguir-ho, no compta… Oi que hi toco?… Tots són, en petit, aus de presa i, si no ho són del tot, no és per falta de vocació, sinó per temença o per falta de condicions… Vostè les té aquestes condicions i per això triomfa…

Jaume (Riu divertit).– La seva descripció és una mica maligna, però, en línies generals, em sembla encertada. M’agraden els diners, però, i li asseguro que dic la veritat, em sedueix abans que els diners, el plaer de guanyar-los… Tinc un instint especial per saber on puc trobar-los i em falta, per altre costat, allò que una persona com vostè en diria escrúpols morals… Tanmateix, faig menys mal del que la gent s’imagina. No oblidi que sense l’egoisme i les passions dels altres, jo no podria triomfar. Vostè mateixa ho ha dit: tothom voldria fer el que jo faig, només que els falta el talent per fer-ho… Jo sé que el tinc…

Clara.– No és defensa gens malament, li ho asseguro… El que passa és que vostè utilitza els altres fredament, sense pietat.

Jaume.– Fins a cert punt, només… Vaig enganyar Kid, ho confesso; però no vaig fer res més que afalagar la seva vanitat i el seu egoisme i, vostè reconeixerà, que ni aquest egoisme ni aquesta vanitat no els vaig crear jo; ja eren seus… Conec bé els homes… Això és tot…

Clara.– No coneix més que un aspecte d’ells; el més superficial, el pitjor de tots… És clar que és l’únic que pot interessar-li.

Jaume.– Vostè coneix els homes millor que jo?

Clara.– Kid, sí.

Jaume.– Un home no canvia d’un dia a l’altre.

Clara.– És això precisament el que vostè no té present. Un home és quelcom més que un manyoc d’egoismes i vanitats.

Jaume.– Estimada senyoreta: vostè està equivocada… Permeti que li digui que, en aquesta qüestió, porta el fanal apagat… Han passat per les meves mans centenars d’aquests nois i sé perfectament de quina fusta està fet un boxador… Kid és igual que els altres, no vulgui millorar-lo amb fantasies. Ara està il·lusionat amb el seu combat i, com és natural, té l’esperança de guanyar-lo. S’ha preparat bé, potser més bé que mai, perquè es va sentir ferit en el seu amor propi en saber que les seves victòries anteriors eren preparades; però, en aquests mateixos moments, no pot controlar els seus nervis, ja la por el té dominat…

Clara.– No és por…

Jaume.– És por, senyoreta; tots els boxadors en tenen abans de pujar al ring… Molts d’ells es veuen obligats a prendre estimulants per dominar el pànic… Kid arribarà, d’aquí a un moment, com sempre… begut com una esponja…

Clara.– Continuï…

Jaume.– Amb una noia a cada braç…

Clara.– Potser sí.

Jaume.– I reclamarà a Tina el petó de la sort…

Clara.– És natural.

Jaume.– I ens prendrà el pèl a tots els que siguem aquí. Farà brometa a les meves costelles, dirà fatxenderies davant dels periodistes i sortirà del vestuari cap a la sala assegurant que abans de cinc minuts ja serà campió… I vostè sap què és tot això?… Doncs, és por, por i res més que por… Necessita desplegar totes aquestes energies inútils per dominar la gran por que sent… Només aleshores pot enfilar-se al ring…

Clara.– I?…

Jaume.– …i rebrà la pallissa més monumental que mai hagi rebut cap boxador des que la boxa es va inventar.

Clara (Plàcidament).– I després?

Jaume (Desconcertat).– Després… Doncs… no ho sé… Potser ho sap vostè?…

Clara.– Sí, la continuació la sé jo… Després, es reunirà amb mi i Kid Còndor haurà deixat d’existir. Ningú no tornarà a parlar de Kid Còndor.

Jaume.– Vol dir que es retirarà de la boxa?

Clara.– Qualsevol que sigui el resultat.

Jaume.– Però, això és una bestiesa… Ell té encara el títol nacional i pot explotar el seu nom durant una bona temporada.

Clara.– No ho entén.

Jaume.– Ben cert que no. Com vol que ho entengui?… Vostè deixa el periodisme i ell la boxa… Suposo que d’aquestes totxeries en diran els efectes de l’amor. Deu tractar-se d’això, oi?… Renuncio a entendre-ho. Personalment, em semblen, tots dos, un parell d’idiotes de la pitjor mena.

Clara (Riu).– Jo no tinc força per pegar-li; però ell sí que pot fer-ho.

Jaume (Riu també).– Sí, sí; no insisteixo… Perdoni’m.

Clara.– I era per discutir totes aquestes coses que volia veure’m?

Jaume.– No, era per una altra raó… Però es tracta d’una cosa tan fora del meu procedir habitual i vostè em demostra una tal desconfiança que, la veritat, estic una mica cohibit, no sé per on començar…

Clara.– Una cosa fora del corrent?… No voldrà dir, potser, que desitja portar-se generosament?

Jaume (Riu).– És ben dolenta, vostè… Sí, vull portar-me generosament, com vostè diu, vull fer una cosa a favor de Kid.

Clara.– I què és?

Jaume.– Vull evitar-li la pallissa.

Clara.– El que li passa a vostè és que té por que Kid guanyi el combat.

Jaume.– Tregui-s’ho del cap, senyoreta… Si vol que li digui la veritat, jo ja he guanyat en aquest assumpte tot el que havia de guanyar. D’altra banda, l’escàndol que vostè va provocar fa dos mesos, m’ha afavorit.

Clara.– El reportatge no es va publicar…

Jaume.– Però havia estat anunciat… Va haver-n’hi prou perquè circulessin tota mena de rumors. L’expectació per veure Kid contra el campió continental ha augmentat… No ha quedat ni una sola entrada per vendre i la meva participació en els beneficis està ben assegurada. No és per interès que he vingut a parlar-li i convé que no es faci il·lusions; Kid no pot guanyar.

Clara.– Leo ha dit…

Jaume.– Deixi’l estar… Leo confon la realitat amb els desitjos. Vostè ha reconegut fa poc que sé què porto entre mans. Pot estar segura que sé perfectament l’abisme que hi ha entre un boxador corrent com Kid i un gran campió com Gordon… No hauria sacrificat la meitat dels meus guanys si hi hagués hagut la més petita possibilitat de victòria de part de Kid… He vist boxar Gordon i he vist els seus entrenaments. Kid no té cap probabilitat, cap ni una.

Clara.– Aleshores…

Jaume.– Kid és fort i, si s’ha proposat arribar al límit de les seves forces, rebrà una lliçó duríssima… M’agradaria evitar-ho. Puc evitar-ho, però necessito que vostè m’ajudi.

Clara.– Ho sento; haurà de dir-li-ho vostè mateix. Jo no el veuré fins després del combat.

Jaume.– No voldrà escoltar-me.

Clara.– Ja ho sé.

Jaume.– I es nega a ajudar-lo?

Clara.– Em nego a ajudar-lo a vostè, que no és el mateix. El que em proposa, no ajudaria Kid.

Jaume.– Li asseguro que la meva proposició és desinteressada. Els cops que ell rebi no em perjudicaran en res.

Clara.– No ho dubto pas.

Jaume.– Aleshores, per què?

Clara.– Pregunti-ho a Kid.

Jaume.– Però vostè ja sap el que em contestarà.

Clara.– És clar que sí… Perquè sé el que li contestaria jo… Però, vostè no pot entendre-ho.

Jaume.– Ho provaré.

Clara.– Amb aquest combat, Kid acaba una carrera que ja no hauria d’haver començat i en la qual tot ha estat fals… L’únic que, d’avui endavant, ha de permetre-li a Kid no posar-se vermell de vergonya quan pensi en la seva vida de boxador és aquest combat d’avui. Aquest és el seu combat, el seu únic combat, i ha d’ésser sincer, sincer de debò. És… ell ho va dir, la seva expiació. Tant li fa que el guanyi o el perdi. Avui es tracta de lluitar i fer-ho de veritat.

Jaume.– És que vostè desitja que perdi?

Clara.– Oh, no, no… M’agradaria que triomfés, perquè, si perd, sofrirà molt i no voldria veure’l sofrir; però… En el combat d’avui no hi ha d’haver trampa.

Jaume.– N’està molt segura vostè que Kid no acceptarà el meu suggeriment.

Clara.– N’estic, perquè l’espero i ell ho sap.

Jaume.– Vostè sap què és una pallissa com la que ell rebrà avui?… Sap el que és aguantar cinc, sis, set assalts sota una pluja de cops de l’adversari, sense l’esma ja de moure els braços per protegir-se, sense ànim ni força per aixecar-los, amb la cara ensagnada i tentinejant com un embriac, sense…

Clara.– Calli!… No ho sé, però m’ho imagino.

Jaume.– No vol ajudar-me?

Clara.– No, no vull.

Jaume.– Vostè és dura com l’acer. No havia trobat mai davant meu una dona del seu caràcter… I voldria que s’ho prengués com un homenatge.

Clara.– Gràcies… però se’l pot estalviar.

(Entra Leo)

Leo.– Kid ha arribat. Ve cap aquí.

Clara.– Adéu, senyor Cases, i pensi que no deixo d’agrair la seva intenció. Vostè no ho entendrà mai… Adéu, Leo; no oblidis el que t’he demanat.

(Surt. Es produeix una pausa. Jaume passeja amunt i avall donant mostres de nerviosisme. Soroll de veus a l’exterior. Rialles. Entra Kid).

ESCENA III

Jaume, Leo i Kid

Kid (Amb la porta mig oberta, parla als de fora).– Bé, nois… D’aquí a un moment, entrareu tots; us ho prometo… (Adonant-se de Jaume)… Ah, tu per aquí?… Què vols?

Jaume (Cohibit).– Kid…

Kid (Sense acritud).– Et vaig dir que no volia veure’t més.

Jaume.– Ja ho sé; però… Si vols me n’aniré…

Kid.– Pots quedar-te; tant se me’n dóna.

Jaume.– Em tens rancor?

Kid.– No, ja no.

Jaume.– Kid, no vaig creure mai fer-te un mal. És veritat que tot ho vaig fer pensant solament en el meu benefici; però no em va semblar que amb això t’ocasionés cap perjudici. Si vaig pensar equivocadament, perdona’m…

Kid.– No en parlem més, Jaume. El mal me’l vaig fer jo mateix; tu no hi tens cap culpa. L’únic que no puc perdonar-te és que traïssis la meva amistat. Totes les altres coses, no tenen importància.

Jaume.– Estàs… ben preparat?

Kid.– Ho estic.

Jaume.– Penses guanyar?

Kid.– Faré el que pugui.

Jaume (Decidint-se).– Kid, no facis bestieses…

Kid.– Què vols dir?

Jaume.– Que perdràs, Kid.

Kid (Somrient al seu record).– No hi ha deshonor en la derrota si s’ha lluitat amb coratge.

Jaume.– Deixa’t de criaturades, Kid… Això que et dic és important.

Kid.– És important, ja ho crec que sí, molt important, moltíssim més del que tu t’imagines. Tu no saps el que representa per a mi aquest combat.

Jaume.– Deixa’m compensar-te d’alguna manera; deixa’m que et demostri que sóc, de veritat, el teu amic. Fes-ho per mi…

Kid.– I bé; què és això tan important?

Jaume.– He parlat amb Larson i estem d’acord. Convèncer Gordon serà fàcil… En començar el tercer assalt li entres al cos, canvies uns cops amb ell i et deixes caure a la lona. Deixa que comptin i…

Kid.– Prou, Jaume.

Jaume.– És la manera d’evitar…

Kid.– Calla, vols? Mai més no podré confiar en tu; però vull creure que la teva intenció és bona.

Jaume.– Kid, per favor…

Kid.– No en parlem d’això. Sortiré a presentar combat i a guanyar si puc.

Jaume.– No podràs.

Kid.– Tinc confiança i no vull que me la facis perdre. Sóc bon boxador i estic ben entrenat. I… sàpigues-ho d’una vegada, aquesta nit no hi haurà martingales… Guanyaré o perdré, però serà tot de bona llei.

Jaume.– És una bogeria…

Kid.– No insisteixis; no vull barallar-me amb tu.

Jaume.– Com tu vulguis.

Kid.– Mira, Jaume, no et posis dramàtic ara; això no t’escau. Acontenta’t amb esperar veure aquesta nit un bon combat, potser un dels millors que hagis vist mai, un veritable combat de campionat… L’únic combat sincer de la meva vida de boxador… És a dir, l’únic, no… N’hi ha un altre d’autèntic en la meva carrera; aquell que va costar la vida del pobre Colmar… Te’n recordes, oi?

Jaume.– I a què ve això, ara?

Kid.– A res… Un petit record que m’ha vingut a la memòria. Un record ben inoportú, tanmateix…

Jaume.– Allò va ser un accident.

Kid.– Ja ho sé.

Marcel (Entrant).– És hora de preparar-se, Kid. El combat de semifons està a les acaballes; només falta un round.

Kid.– Molt bé, ens prepararem… Aquesta vegada, no vull fer esperar el respectable.

(Entra Tina)

ESCENA IV

Els esmentats i Tina

Tina.– Hola, Kid!

Kid.– Hola, Tina! Només faltaves tu. Els dies de combat són els meus dies de recepció. M’has volgut veure abans que pugés al ring?

Tina.– He cregut que t’agradaria… He pensat que potser desitjaries… el petó de sempre… El de la sort, oi?

Kid.– I és clar que sí… el de sempre.

Tina.– He passat dos mesos sense veure’t.

Kid.– L’entrenament ha estat molt dur. És que un campionat d’Europa és cosa molt seriosa i, per un cop, he decidit portar-me com un boxador de veritat. Bo i tancat no he tingut temptacions de cap mena. M’he passat el temps saltant, corrent, repartint cops de puny, menjant, suant… Entrenament complet, vaja, sense… distraccions.

Tina.– Sí, però altres vegades…

Kid.– Et vaig escriure una carta que bé devies rebre… No és així com es fan les coses? Si no recordo malament, en altre temps tu vas fer igual…

Tina.– No m’ho has perdonat mai, Kid?

Kid.– Et confesso que, fins fa dos mesos, no t’ho havia pogut perdonar. Ara sí, Tina; ara està perdonat i… oblidat i tot. Tota aquesta història va deixar d’interessar-me.

Tina.– Aleshores, això és… per sempre més?

Kid.– Sí, sí, per sempre més.

Tina.– Ella va guanyar, veritat?

Kid.– Si ho vols dir d’aquesta manera… així és.

Tina.–No hi ha cap malícia en la meva curiositat, Kid, ho pots ben creure; però m’agradaria saber per què ha guanyat ella.

Kid.– No ho comprens?… Ella és la dona que vaig creure que tu eres quan ens vam conèixer.

Tina.– Ja ho entenc… És una mica cruel… És trist… Jo… jo t’he estimat, Kid.

Kid.– Val més que ho oblidis. En altre temps vaig haver d’oblidar-ho jo.

Tina.– Està bé, Kid… Què hi podria fer?… Solament voldria demanar-te una cosa.

Kid.– Ja pots considerar-la teva.

Tina.– No siguis totxo… M’agradaria quedar-me, com sempre, fins que surtis cap a la sala… Vols?

Kid.– I és clar que sí… i, a més, em faràs el petó abans de sortir.

Tina.– El del comiat.

Kid.– El de la sort… Vinga, Jaume, obre la porta i que entrin aquests nois dels diaris, mentre em preparo.

Jaume.– Encara hi ets a temps, Kid; en un moment puc arreglar-ho tot… Si vols…

Kid.– No insisteixis, Jaume. No en tornis a parlar d’això… Ah, molta atenció amb la tovallola si les coses van malament… Sense el meu permís, no es llança la tovallola, passi el que passi… Queda ben entès?

Jaume.– Està bé, Kid; com tu vulguis…

Kid.– Apa, Jaume; obre la porta… Anem, Leo…

ESCENA V

Els mateixos i periodistes

(Entren els periodistes i es repeteix un joc semblant al de l’escena corresponent de l’Acte Primer)

Jaume.– Endavant, nois!

Kid.– Hola!… Passeu i aneu preguntant, com sempre.

Pau.– Després de dos mesos de callar a la premsa, tindràs moltes coses per dir-nos.

Period. 1.– No ens prenguis la davantera com sempre, Pau… Hora Mundial ja no és sant de la devoció de Kid.

Jaume.– I per què hem d’estar malament amb Hora Mundial?… Aquest periòdic ens va jugar una mala passada, fa dos mesos; però va rectificar de seguida. Tots feu el que podeu; tots sou una colla d’enredons.

Period. 1 (Rient).– Ep, ep… No hi ha dret!… Dóna-li les culpes a Pau. Nosaltres no vàrem tenir res a veure amb l’assumpte… Ho has sentit, Kid?

Kid.– Jaume té raó; tots plegats sou una colla d’enredons.

Period. 2.– Vols prendre’ns el pèl, oi?… Per què t’has amagat durant aquests dos mesos?

Kid.– Perquè volia donar-vos una sorpresa.

Period. 3.– Quan ens la donaràs?

Kid.– D’aquí a un moment.

Pau.– Guanyaràs, Kid?

Kid.– Segur; abans de mitja hora ja seré campió d’Europa.

Period. 1.– Gordon és molt fort.

Kid.– Jo encara ho sóc més.

Period. 2.– Bravo, Kid! Mai no perds els fums.

Period. 3.– Has vist Gordon alguna vegada?

Kid.– En pel·lícula.

Period. 1.– Aquesta nit el veuràs més de la vora.

Kid.– És el que vull!

(Kid surt del petit departament i, abans de posar-se el barnús, s’exhibeix als periodistes. Verdaderament, la seva preparació ha estat magnífica i mostra un tors tot múscul).

Period. 2 (Al·ludint al poc temps que ha trigat a despullar-se).– Això és rapidesa!… Ningú no és despulla com tu, Kid.

Kid.– És que jo sóc un… professional.

Period. 3.– Bravo, Kid! És el xisto de sempre!… Kid no el falla mai…

Kid (Dóna una volta davant dels periodistes).– Aquí teniu la sorpresa. Què us sembla?

Pau.– Noi, no es pot negar que t’has preparat bé.

Period.1.–- Formidable!…

Period. 2.– Tot és múscul; aquí no hi ha greix.

Period.3.– Ànim, Kid… Gordon no t’haurà pas.

Period. 1.– Necessitem aquest campionat, minyó…

Kid.– Bé senyors; tot està a punt.

Tina.– Kid…

Kid.– El petó, Tina?…

Jaume.– Kid, encara…

Kid.– Una abraçada, Jaume… Senyors, al ring… Ara veureu com es guanya un campionat d’Europa.

(Surt voltat dels seus mànagers i dels periodistes, enmig de l’entusiasme de tots. En sortir, deixen la porta oberta. El passadís es va buidant. Passa algun ressagat corrents. Durant tota l’escena, els aplaudiments i les exclamacions del públic han de subratllar les incidències del combat. L’escena quedarà deserta uns moments. Després, entra Clara. Recorre lentament la sala, detenint-se davant de cada objecte, i es para al centre de l’escena, lleugerament girada envers la porta. A partir d’aquest moment, Clara ha de donar senyals d’emoció i nerviosisme continguts. Res d’exageracions. Passa el vell encarregat de la neteja, veu la porta del vestuari oberta i s’apropa).

ESCENA VI

Clara i, després, el vell de la neteja i dos trinxeraires

Vell.– Què hi fa vostè aquí?

Clara.– Espero que s’acabi el combat.

Vell.– I qui és vostè?

Clara.– Sóc… la xicota de Kid.

Vell.– Ah, perdoni!… És que em creia… Bé, molt bé… Una mala estona, oi?

Clara.– Una mica… A vostè no l’interessa el combat?

Vell.– Ai, senyoreta Ja n’he vistos tants! I sempre, sempre, passa igual… A més, els conec tant aquests xicots!… La gent s’entusiasma, crida i udola; però jo…

(Entren corrents els dos trinxeraires i es paren al passadís, justament davant de la porta del vestuari).

…Ep, ep… què feu vosaltres aquí?

Trinx. 1.– Apa, Pere; deixa’ns estar aquí com sempre… Ja saps…

Vell.– Us deixo, amb la condició que no feu soroll ni molesteu ningú. I sense comprometre’m… (A Clara)… Aquests també vénen a veure el combat… S’enfilen a un finestral que hi ha aquí dalt i des d’allà veuen el que passa a la sala. Un dalt i l’altre baix, perquè tots dos no hi caben. Tres assalts l’un, tres assalts l’altre… Vagi a saber si no són uns futurs campions… La vida té cada cosa… En fi, senyoreta; molta sort!

Clara.– Gràcies (Lluita entre el desig de saber què passa a la sala i la temença de saber-ho. Per fi, es decideix). No tanqui la porta.

Vell.– Com vulgui… (Surt i desapareix pel passadís).

(Un dels trinxeraires s’ha enfilat a la finestra i ha desaparegut de la vista dels espectadors).

Trinx. 1 (Al que està enfilat).– Què, ho veus bé?

Trinx. 2.– Ja ho crec! És el segon assalt…

(Aclamacions, aplaudiments i crits han de subratllar les incidències de la lluita, com es desprèn del diàleg entre els dos trinxeraires. Clara es va apropant insensiblement).

Trinx. 1.– Va, tu! Explica alguna cosa del que passa. Jo també ho vull saber!

Trinx. 2.– Com s’estoven, noi! Kid té una cella oberta, però està atacant…

Trinx. 1.– Què ha passat ara, que criden tant?

Trinx. 2.– Kid ha caigut i s’ha aixecat de seguida… Quin cop, xava, quin cop… Aquest inglès és un tio… Com pega…

Trinx. 1.– Va! No callis! Explica més!

Trinx. 2.– I quin tio… Sembla una màquina repartint estopa… Kid intenta atacar, però Gordón (pronunciar-ho així) l’ha fet tentinejar amb dos cops de por… Ara l’ha arraconat a les cordes i no para de pegar-lo…

UN FOS

(Tot igual, amb l’única diferència que Clara és al passadís, al costat del trinxeraire, i que aquest ha canviat de lloc amb el seu company).

Trinx.2.– Et dic que t’equivoques, aquest és el que fa vuit.

Trinx.1.– No, home, no; és el setè assalt… Però, tant li fum. Ja no pot tardar a acabar… Kid ja no pot dir figa; ni els braços ja no pot aixecar… Quina pallissa, noi…

Trinx. 2.– Què criden ara?

Trinx.1.– Què vols que cridin? Li diuen a Kid que abandoni… Ni sa mare no el coneixeria!… Sembla un vedell escorxat…

Trinx.2.– No callis! Digues, què passa?

Trinx.1.– Li plouen els cops per tot arreu… Ara és a les cordes, amb els braços caiguts, i ni es defensa… Encara està dret… Com quedarà, pobre xava… L’hauran de portar en camilla…

Trinx.2.– Deuen estar acabant l’assalt…

Trinx.1.– Quin cop, i un altre, i un altre… Ara, ara! Ja està llest.

Trinx.2.– Què?… Deixa’m pujar!

Trinx.1.– Cinc, sis… set… vuit… nou… Ja està! Ja està!… I com pega aquest inglès! Quin gran campió!

ESCENA DARRERA

Clara, Kid i Leo

(Clara tanca la porta, es deixa caure en una de les banquetes i enfonsa el cap entre les mans. Així espera.

A la sala segueixen les aclamacions, els crits i l’entusiasme.

Passats uns moments, s’obre la porta violentament, empesa pel peu de Leo. Clara s’aixeca ràpidament i fa un gran esforç per dissimular l’emoció. Entra Kid arrepenjat al muscle de Leo. Amb prou feines s’aguanta dret; respira amb dificultat i, a la seva cara, es reflexa la terrible correcció que ha rebut. Només Leo l’acompanya i el passadís que, en el breu interval en què la porta queda oberta per a donar-los pas, es fa visible per a l’espectador, està completament buit).

Leo.– Per què no has abandonat, Kid?… Set assalts rebent de valent, és massa…

Kid.– Calla, vols?

Leo.– La dutxa, Kid, la dutxa.

Kid.– Deixa’m descansar… (S’arrepenja a la taula de massatge, defallit.

Leo.– Ànim, Kid! Obre els ulls!

Kid (Obre els ulls i veu Clara que s’ha anat apropant. Parla treballosament).– Sents aquests aplaudiments, Clara?… Ja no són per mi; són per al campió… Fa dos mesos que em van aclamar igual i això es va omplir de gent i d’amics… I ara… Són les coses de la boxa… Oi, Leo?…

(Leo, terriblement emocionat, li eixuga la suor i les ferides).

…Però ha estat un gran combat, Clara… Sí, sí, el meu gran combat, encara que no ho creguis… Un cop al fetge… El fetge, saps? Sents parlar, sents parlar i no saps… Fins avui no he sabut què era el fetge… Reps un cop… aquí… i se’t dobleguen les cames i caus de genolls. De genolls, sí, com si demanessis perdó… Sents que et falla la respiració i obres la boca… Intentes aixecar-te i no pots… De genolls… Així…

(Cau a terra agenollat. Leo l’aguanta i Kid s’abraça desesperadament a la cintura de Clara i enfonsa el cap en la seva falda).

…De genolls… Com si demanessis perdó… (esclata en sanglots).

Clara (Acariciant-lo com si fos un nen).– Vaja, Kid, què és això?… Els homes no ploren… Kid… Jordi…

(A la sala continuen les aclamacions).

TELÓ

 

 1) Hem mantingut les sigles del títol K. O. amb un punt darrere de cada lletra, malgrat que segons la normativa no n’haurien de portar, per ser fidels a la manera com el va escriure l’autor i evitar de fer-ne una lectura errònia.