K.O. i SETMANA DE FESTES,
dues peces teatrals inèdites de Joaquim Amat-Piniella
Jordi Estrada
Entre altres papers inèdits que figuren en el fons de Joaquim Amat-Piniella, llegat per la família a l’Arxiu Comarcal del Bages, es conserven els originals de dues peces teatrals, mecanografiades i amb diverses correccions fetes a mà pel mateix autor. No es té constància que mai no hagin estat publicades o representades abans, ni que existeixin altres textos teatrals en la trajectòria literària de l’Amat.
El seu interès pel teatre, tanmateix, ve de lluny. Són nombrosos els articles que a l’entorn del teatre, i també sobre altres manifestacions artístiques com el cinema, la música i les arts plàstiques, publica al llarg dels anys trenta, sobretot al diari manresà El Dia. És en aquest mitjà local on, tot fent la crònica de l’actualitat teatral, exposa també els seus punts de vista, sempre raonats.
Arran de la representació de Cataclisme de Joan Oliver, escriu en la seva crònica a El Dia del 13 de juny de 1935: “Una de les característiques més destacades del teatre modern és la tendència dels autors a plantejar conflictes derivats de la vida familiar. És immensa la xifra d’obres d’autors contemporanis que extreuen els seus temes de divorcis, adulteris i topades de pares i fills. Alguns moralistes superficials potser trobarien l’explicació en la suposada perversió dels costums i de la vida de la gent que viu aquesta època. Nosaltres, a desgrat de creure que l’art és un barògraf que marca amb força precisió el clima moral de cada temps, no volem suposar que aquest sigui millor o pitjor que els pretèrits. Estem inclinats més aviat a creure que aquesta tendència del teatre modern obeeix, més que cap altra cosa, a una moda.”
També en un article anterior, titulat Teatre popular i publicat el 28 de gener de 1935, destaca la necessitat d’atreure el públic al teatre, d’aquí que defensi un teatre popular, que faci riure, diverteixi i emocioni: “Al capdavall és el gros públic el que anant al teatre ha de salvar-lo de la crisi.” Segons Amat, el teatre popular té la missió doble de “reanimar la nostra escena, tot acostant-li un públic vast i fervent, i formar espiritualment aquest públic bo i allunyant-lo de la mentalitat “paral·leliena” per a conduir-ne una “èlite”, que no trigaria a formar-se, envers un teatre de qualitat i significació realment positiva, envers el teatre de càmera.”
Quan després de la maltempsada col·lectiva i personal Amat reprèn l’escriptura i emprèn l’aventura d’escriure per a l’escena, a primers dels anys cinquanta el panorama teatral a Catalunya i en català és força desolador. En paraules de Xavier Fàbregas, autor de la Història del teatre català, “el ferri control de la censura i la por dels empresaris davant qualsevol innovació fa que durant més de deu anys el teatre professional sigui abastit per fournisseurs més o menys hàbils; autors els productes dels quals oscil·len entre el sainet i el melodrama, sense perdre del tot el flaire del costumisme. De fet, qui no admetia aquestes exigències tant-se-val que no es basquegés a voler estrenar.”
A Breu història del teatre català, Jaume Fuster no pot explicitar-ho més clarament: “La guerra marca una pausa que dura ben bé 15 anys. I la represa continua amb la crisi endèmica d’abans. Sembla que no hi ha solució per a un teatre comercial […] El Romea ha estat a punt de tancar. Revifat d’una manera artificial per uns amants del teatre català, torna a obrir les portes amb espectacles dels quals sovint ens hem d’avergonyir.”
És en aquest context que Amat tempteja obrir-se camí en el món de l’escena catalana. I ho fa per contribuir modestament al redreçament cultural i teatral del país i també per mirar de complementar la migradesa del sou com a escrivent en una casa comercial. De fet, les úniques notícies que ens informen d’aquest vessant literari les trobem entre les cartes que adreça a l’amic Agustí Bartra, aleshores resident a Mèxic, com molts altres exiliats republicans i catalans. En una carta adreçada a l’autor de l’Oda a Catalunya des dels tròpics, Amat reconeix que “em veig negre per arribar al cap de mes. He provat de trobar alguna feina editorial per omplir les hores sobreres, però tampoc surt. En vista d’això, amb un excel·lent amic meu hem començat una col·laboració literària, el primer resultat de la qual ha estat una comèdia que no podem estrenar (momentàniament és aquest l’únic obstacle) perquè no hi ha companyia catalana.” I afegeix: “L’estem posant en net per enviar-te-la. Esperem que un cop l’hagis llegida, ens facis el favor de presentar-la al premi Emma Alonso.”
La carta és signada a Barcelona el 22 d’octubre de 1953, detall que ens permet datar alt per alt la composició del text. Si bé no ens indica de quina de les dues obres es tracta, de ben segur que es refereix a K.O., atès que tot just dos mesos després escriu novament a Bartra per anunciar-li l’enviament d’aquesta comèdia, tot sol·licitant-ne l’opinió: “La nostra idea ha estat fer una obra “representable”, és a dir, de to corrent, sense propòsits experimentals ni renovadors. Ens interessaria que el jurat tingués esment d’aquest propòsit, ja que a l’hora de jutjar el llenguatge dels nostres personatges, podran observar que parlen com la gent del carrer parla a Barcelona avui dia.”
Desconeixem quin fou el judici de Bartra, però per la missiva que Amat li escriu tres mesos més tard deduïm que l’amic poeta es devia mostrar més aviat esquiu: “T’agrairíem que en lletra posterior, sempre que tinguis temps i humor, fossis una mica més explícit, ja que, a dir veritat, no hem entès el teu punt de vista. Ens interessa molt, i com ja pots suposar no ens ha pas de molestar el que sigui desfavorable; al contrari, per si reincidíssim, ens pot ajudar qui-sap-lo un criteri autoritzadíssim com el teu.”
A falta de resposta, tot el que sabem és que Rafel Tasis va ser guardonat amb el Premi Guimerà 1954, dotat amb 300 dòlars per l’actriu catalana Emma Alonso, amb l’obra Un home entre herois. Tampoc no sabem si l’obra fou finalment presentada a concurs ni qui va ser el coautor a qui es refereix l’Amat quan parla de “l’excel·lent amic” amb qui han iniciat una col·laboració literària en referència a K.O.
K.O.
Quan Amat-Piniella es posa a escriure teatre és un no-ningú en el panorama literari català. Queden lluny i gairebé oblidades aquelles Ombres al calidoscopi, escrites i publicades a Manresa, el 1933, amb pròleg d’un periodista jovenàs, Josep M. Planes, assassinat per un escamot de la FAI, el 1936. Si bé té escrita des de 1946 la novel·la que amb els anys esdevindrà la seva obra cabdal, KL Reich, aquesta no veurà la llum, prèvia censura, fins el 1963. Altres novel·les com El casino dels senyors, Roda de solitaris o La ribera deserta tampoc no sortiran publicades fins a la segona meitat dels anys cinquanta.
A l’encapçalament del manuscrit de K.O., i a tall de lema, hi figura aquesta sentència: “No hi ha deshonor en la derrota si s’ha lluitat amb coratge”, una frase que, pronunciada per un dels personatges centrals, la jove periodista Clara, depassa els límits del ring de boxa en què Kid Condor cau derrotat al final de l’obra, després d’una lluita expiatòria amb un rival implacable.
L’acció se situa a l’època actual (és a dir, a començaments de la dècada dels anys cinquanta) i arrenca quan, moments abans de la celebració d’un combat de boxa, compareixen al vestidor de Condor uns periodistes de l’Hora Mundial. La intenció de la jove periodista no és, tanmateix, fer la crònica del combat. Sabem pel seu company d’ofici i acompanyant que Clara està escrivint reportatges sobre diferents aspectes de la vida moderna. N’ha publicat un sobre el món de les finances i ara vol escriure’n un altre sobre el món que envolta l’esport. Ella mateixa confessa al mànager del boxador que li interessa “l’atmosfera que respireu vosaltres, conèixer els interessos, les il·lusions, els propòsits, les amargors que s’amaguen darrera tot aquest ‘tinglado’ del boxa.” Afirma que els combats de boxa l’horroritzen, però que al mateix temps l’atreuen. I n’explica el perquè: “Veig en la duresa d’aquest esport com una imatge fidel de la vida. Hi ha quelcom fascinant en el fet que el vencedor d’avui sigui el vençut de demà.” Condor respon a l’arquetipus de triomfador petulant i vanitós, carregat de fama i de diners, i a qui totes li ponen. No obstant aquesta aparença “de seguretat i aplom”, Clara hi veu “un home que, en la plenitud de les seves facultats i en ple èxit, és víctima d’una inseguretat.”
Durant el combat, del qual Condor sortirà victoriós sense ser conscient que la victòria estava pactada d’antuvi, es reuneixen en un racó apartat del vestidor el seu apoderat del boxador i el promotor del combat (un financer que s’ha enriquit fabricant farines làctiques i especulant amb l’èxit de grans esportistes) amb el promotor anglès de qui ostenta el campionat europeu. Tots dos representants proposen associar-se i acordar el resultat d’un nou combat a canvi de diners. S’escau que Clara sent tota la conversa i, en arribar a la redacció, es disposa a esbombar-ho tot en una edició extraordinària del diari. Amb la publicació d’aquesta notícia, Clara no solament pretén desemmascarar un tripijoc basat en la mentida i l’engany, sinó allunyar Condor d’aquesta realitat falsa i perversa, i així “salvar-lo de l’enfonsament”.
Alertats per l’anunci de la publicació del reportatge, l’apoderat i el promotor aconsegueixen que el director del diari aturi l’edició. Pel que fa a Condor, després d’una primera reacció airada contra la periodista, encaixa el revés tan bon punt aquesta li fa obrir els ulls. “La vida fa mal, no és veritat?”, pregunta el púgil i Clara respon: “De vegades mossega; però cal saber el que una vol i voler allò que és just.” És aleshores quan, decebut per la traïció però imbuït pel suport i l’estimació de Clara (que ha transitat de la compassió a l’amor), Condor decideix complir el contracte i preparar-se per al nou combat, tot i saber que perdrà. D’aquí el comentari sentenciós de Clara: “No hi ha deshonor en la derrota, si s’ha lluitat amb coratge”.
En l’acte tercer i últim, ens trobem de nou al mateix escenari del començament, dos mesos després, al punt de disputar-se el campionat continental. En aquesta ocasió Clara hi assisteix no pas com a periodista, ofici que ja ha abandonat, sinó per fer costat a Kid Condor, això és, el Jordi mecànic que s’amaga rere els guants de boxa. En una conversa final amb l’apoderat, l’experiodista li recrimina l’explotació econòmica a què sotmeten els seus representats: ”Allò que importa, abans que tot, és guanyar diners. La manera d’aconseguir-ho no compta.” L’apoderat replica que, si bé és veritat que va enganyar Condor, va fer-ho per “afalagar la seva vanitat i el seu egoisme”, i que “sense l’egoisme i les passions dels altres, jo no podria triomfar.” La contrarèplica de Clara és concloent: “Un home és quelcom més que un manyoc d’egoismes i vanitats.” I afegeix: “Amb aquest combat Kid acaba una carrera que ja no hauria d’haver començat i en la qual tot ha estat fals.”
Sense poder ser considerada una obra de tesi, la denúncia de l’explotació de l’home per l’home és a l’arrel d’aquesta trama, que utilitza el món del boxa com a pretext per parlar del poder corruptor dels diners, capaços de comprar voluntats, tapar boques, arruïnar somnis i embastardir les persones. Coincideix que als anys cinquanta, quan Amat escriu aquesta obra, a Catalunya l’esport del boxa, tan en voga durant la República, es troba en hores baixes, d’aquí que el personatge de l’apoderat de Kid Condor, es proposi, en un gest de falsa filantropia, convertir-lo en un púgil d’èxit, que contribueixi a recuperar públic i sortir de la crisi. En un comentari del promotor en relació amb la importància de l’esport hi ha un judici que, en cas d’haver estat publicada o representada l’obra, no hauria passat per alt al censor de torn: “L’esport és una de les coses més nobles. Apropa els homes i allunya les masses de les preocupacions socials i polítiques, tan perilloses sempre per a la col·lectivitat.”
A K.O. no tot són cops de punys reals o metafòrics. Malgrat la cruesa de la història, tan afí a la duresa de la realitat del carrer, la vida sempre s’acaba obrint pas per via de la presa de consciència, la voluntat i això que avui hom anomena empatia. A falta de conèixer la identitat i l’aportació de “l’excel·lent amic” en la creació de l’obra, hi traspua, com a segell personal de l’Amat, el pessimisme esperançador de qui mai no ha deixat de creure en la bondat humana.
Setmana de festes
L’acció se situa en un petit hostal de muntanya, a l’època actual, i transcorre entre un matí (acte 1r) i la tarda de l’endemà passat (2n acte), durant una setmana santa. Malgrat que l’obra (92 pàgines mecanografiades) no és datada ni existeix cap referència de quan pot haver estat escrita, és viable pensar que, com K.O., fou escrita a primers dels anys cinquanta.
A diferència de K.O., on el to i la temàtica són seriosos, Setmana de festes -presentat pel mateix autor com un divertiment- té tots els ingredients d’un sainet o una comèdia lleugera a l’estil de les comèdies de Lluís Elias que per aquelles dates presentava cartellera barcelonina: Comèdia de dones, Bala perduda… L’hostal, de nom Enrenou, és regentat pel senyor Ramon i la seva filla Lluïsa, tal vegada els dos únics personatges sensats enmig d’una cafarnaüm d’hostes pintorescos, fatus i estrafolaris: una joveneta amb ínfules d’aspirant a actriu de cinema, entre ingènua i dona fatal; una coqueta despitada, acompanyada d’una ocultista que li fa d’àngel tutelar; un pinxo ric conquistador, “el terror dels cors femenins”; un parell de hippies existencialistes per als quals l’aparell de ràdio del saló és un instrument de tortura…
El primer acte transcorre en una unitat d’espai (la sala de l’hostal), temps (el matí) i acció (arribada i instal·lació dels nous hostes, joc de flirteigs en què, per dir-ho amb paraules d’un dels personatges, “tothom està enamorat i ningú es veu correspost.”). El caràcter còmic de l’obra tant rau en les escenes hilarants que es creen a l’entorn dels impulsos passionals i alguns ciris trencats, com en els diàlegs, enginyosos i plens d’humor, amb uns comentaris que podrien semblar políticament incorrectes però que justament el que volen és parodiar la mentalitat dels personatges i reflectir-ne els prejudicis, sobretot en relació amb el concepte d’amor i la relació amb les dones.
A l’acte segon les coses canvien. La calma plàcida de la vida de l’hostal es veu alterada per la trucada des d’un manicomi veí: un homicida boig s’ha evadit i pot haver-se allotjat a l’hostal, inscrit amb un nom fals. Automàticament tothom comença a sospitar de tothom. A l’últim tots coincideixen a sospitar d’aquell hoste vestit de negre que, durant tota l’estona, s’ha estat assegut en un balancí, de cara al públic, amb la maleta inseparable i fumant en pipa. En un gir imprevist de caire pirandel·lià, tot seguit s’entaula un debat entre l’autor (això és, l’home de negre), els personatges i els actors sobre l’essència del teatre i llurs diverses visions. Talment com si fos un titellaire que juga fent moure els fils de les vides dels seus actors a lloure, a qui es refereix com a ”joguines sense iniciativa”, l’alter ego de l’autor damunt l’escenari assegura que “com a homes poden discutir amb mi, però com a personatges de la meva obra, no hi tenen res a fer.”
L’actor que fa d’Alfred, el galant que les festeja totes, li retreu que “el teatre ha de ser un reflex de la vida i l’atenció del públic depèn del fet que la vida reflectida sigui interessant o no.” A tot això l’autor observa que “si les coses depenguessin de vostès, encara aniria al teatre menys gent de la que hi va actualment.” L’autor sosté que el públic no ha pagat una entrada per veure allò que ja tenen a casa: “La rutina de la vida conjugal […], aquesta és la vida real que vostès voldrien representar davant el públic?” En el decurs de la controvèrsia, l’autor assenyala que “si haguéssim de fer cas dels sentiments particulars dels intèrprets, no podríem acabar cap comèdia.” I referint-se a la comèdia que representen, un dels personatges recomana a l’autor que “una altra vegada tingui més encert que aquesta, que veig que no arribarà ni a les tres representacions”, opinió a la qual l’autor contesta, amb aquell tot d’humor tan murri de l’Amat de Les ombres al calidoscopi i El casino dels senyors: “Sàpiga que aquesta serà considerada anys a venir com la millor comèdia de l’època.”
