Web de

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

foren els ulls terriblement cansats de l’Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l’infern nazi“. (Montserrat Roig)

Les 24 cartes entre Amat-Piniella i Agustí Bartra, transcrites

Taula de continguts

 

1ª CARTA (23-09-1947)

Barcelona, 23 desembre 19471

Amic Agustí Bartra:

Recordeu la carta que Pere Vives2 us va escriure el 8 d’agost del 1939, en la qual deia “he trobat (a Saint Cyprien) un dels tres amics de Catalunya”? Aquest amic sóc jo. Si la presentació serveix, afegiré que us tinc per amic d’ençà que en Pere ens llegia els vostres versos, aquells versos que tenia copiats a la llibreta menuda que duia sempre a la butxaca, l’únic dels seus “tresors” que no va perdre mai, fins que els alemanys el despullaren per vestir-lo novament amb l’uniforme ratllat. Aquelles imatges, aquells ritmes vostres, tenen encara avui una presència que la recent impressió tipogràfica no ha pogut esborrar del meu record, i no faré cap tort a la vostra poesia si us dic que l’entusiasme de Vives per les vostres coses fou el que em va portar a considerar-vos amic sense necessitat de conèixer-vos personalment. Em fareu content si em permeteu dir que l’amistat entre vós i jo data d’aquella època!

Tanmateix, jo no coneixia la vostra poesia amb l’objectivitat que l’art exigeix, fins que les simpàtiques Conxita i Carme Vives3 m’han fet a mans els dos llibres. M’han entusiasmat tant que m’he atrevit a fer-ne un article per “Antologia”, article que únicament podrà sortir si desapareixen certes dificultats amb les quals la publicació ha topat darrerament4. Perdoneu que hagi gosat, mancat com estic de mèrits per a la crítica de poesia. He tingut la bona intenció de dir amb tota l’equanimitat de què he estat capaç, sense ditirambes molestosos, que per fi tenim a Catalunya un poeta amb ambició d’universalitat. Sincerament ho crec així i, en uns moments de confusionisme, en els quals uns quants marxants de poesia s’aprofiten de les circumstàncies per a pontificar, crec que és un deure donar a conèixer aquells valors que, per bones raons, són absents del país, o callen, o parlen en veu baixa…

Ben fet, això d’editar “Màrsias”! Procureu trobar solució a les dificultats, que la cosa s’ho val! Em penso que la solució única és “la mitja veu”… M’imagino la ressonància que tindria el vostre llibre i la sensació que causaria entre els qui només es preocupen de justificar llurs febleses…

També esperem amb candeletes la segona part de “Màrsias”, amb la seguretat de no quedar defraudats. La vostra marxa pel camí de la superació no pot estroncar-se de cap manera. Teniu moltes coses a dintre vostre i cada vegada les dieu millor. Això que anomeneu “el dolorós aferrissament” és la millor garantia.

Que aquestes ratlles serveixin per a trencar el glaç. M’agradarà molt rebre les vostres lletres i poder-les contestar . Podeu manar i disposar del vostre ja antic amic,

Joaquim Amat-Piniella

Rocafort, 94-4rt. 1ª

Barcelona


1 Aquesta carta es va publicar a la revista literària Faig, núm. 25, octubre del 1985.

2 Pere Vives i Clavé (Barcelona, 1910 – Gusen, 1941).

3 Germanes de Pere Vives i Clavé.

4 Es refereix a l’article “El poeta Agustí Bartra”, que es va publicar al número 8 de la revista “Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident”, de l’any 1947).

 

2ª CARTA (02-02-1948)

Barcelona, 2 de febrer 1948.1

Amic Agustí Bartra:

De la vostra lletra del primer d’any, m’ha colpit el calor i la vehemència amb què està escrita. No ho trobeu estrany. En aquesta Barcelona que no és la nostra, que no és la que havíem conegut i estimat tant en altre temps, el tedi és una metzina lenta que ens inutilitza a poc a poc. L’únic antídot possible seria fer la pinya amb aquella gent avui dispersa amb la qual es pot comptar, i viure amb ella una existència de records i d’esperances. Però ni aquest recurs no ens queda! Alguns dels que podrien ésser-hi no tenen altres preocupacions que les moltes i difícils del “poder viure”; altres, emmetzinats del tot, estan descoratjats i plens d’amarguesa; i encara altres viuen en un món eteri desvinculat de la realitat, com si no hagués passat res del 1936 ençà. Resten només els amics de “cigarreta i manta compartides”, per dir-ho amb mots vostres; aquests vibren a la mateixa corda, però són tan escassos aquí!

Arribats a la “détente”, la intensitat dels anys passats xoca dolorosament amb un món i una època que mai no hauríem pogut imaginar. No és que somniéssim cap Arcàdia feliç, però comptàvem amb unes seguretats mínimes amb una fructificació de l’esforç, del sacrifici i de la sang vessada. Hom arriba a enyorar hores passades, quan les incomoditats de la vida de trinxeres o les vergassades dels SS t’obligaven a trobar un sentit immediat a la vida que volies conservar, quan l’angoixa del perill, el veïnatge de la mort sabien vèncer qualsevol escepticisme que pogués néixer de decepcions anteriors i feien sorgir la petita il·lusió que expliqués l’esforç de sobreviure.

Érem molt modestos en les nostres exigències i, així i tot, ja sabeu el que hem trobat. Després de passar cinc anys creguts de guanyar la guerra, hem descobert que l’havíem perduda. I la gent ha optat per no pensar-hi més. I la desolació lunar guanya terreny on en altres temps hom cultivava l’esperit, on les idees eren vivents i enceses, on el sentiment de pàtria era motor de grans empreses col·lectives. Sigui per por de l’arbitrarietat dels que tenen per funció ésser justos i no ho són, sigui pel silenci amb què són acollides les iniciatives dels emprenedors, sigui per les dificultats gairebé insuperables que cal vèncer per fer la més petita cosa, sigui per la sensació d’impotència davant la tasca enorme a fer, el cas és que anem perdent la facultat d’acció. El mal que, dos anys enrera, hauria tingut remei, a cada setmana que passa en té menys. Darrera de la nostra generació no hi ha ningú, i a nosaltres se’ns menja el tedi. El panorama és negre, ja ho veieu, amic Bartra. No hem tingut traça per a fer-nos-en mereixedors de la sort; és una culpa col·lectiva de les que s’han de pagar.

Comprendreu que en aquest estat d’esperit, en aquesta depressió que us asseguro que és ben justificada, les vostres lletres cremants de noble apassionament tinguin una valor inapreciable. És la vostra una amistat de les antigues, de les de manta i cigarreta compartides. Amb l’avantatge que no us trobeu dintre d’aquest nostre pou llòbrec, que respireu entre un nucli de gent enfervorida encara –cada vegada més enfervorida– per aquells valors que aquí van a la pèrdua. Viviu en la brega, no heu arribat a la “détente”, conserveu unes il·lusions desproporcionades o modestes, però il·lusions al capdavall, espereu… És un tresor que us envejo!

Les vostres cartes, la vostra amistat, em donen per uns moments la sensació que encara sóc una mica dels vostres. És reconfortant saber que no tot s’està morint, que guardeu el foc gelosament i que amb la vostra fe fareu possible que un dia s’esdevingui una nova renaixença.

Us agraeixo molt la gentilesa d’enviar-me els vostres llibres. Confio que no es perdran pel camí i que tindré la sort de poder-hi trobar sempre que el necessiti aquest entusiasme que respiren totes les coses vostres. A més, hi ha molts amics que tenen molts desigs de conèixer-los, entre ells, el poeta Ramon Bech2, qui us recorda amb molt d’afecte.

Aquests dies he acabat una refundició del llibre sobre els camps. Si bé sense gaire esperances de poder-lo editar, mal greu donat el caràcter actualista que té el treball, penso fer-ne treure unes còpies mecanografiades i enviar-vos-en una. No estic gaire segur de merèixer els elogis que feu del fragment publicat3, quan sigui l’hora de considerar tot el llibre, però, tant si el vostre parer és favorable com no, m’interessarà molt que me’l digueu ben sincerament.

A hores d’ara ja deveu tenir “Adila”4 a les acaballes. Estem frissosos de conèixer el poema. Teniu projectat editar-lo de seguida?

Dies enrera vaig conèixer el vostre germà Carles i la seva muller. Vàrem parlar en el curs d’un aperitiu que resultà ben breu. És un gran xicot, i a vos us té una autèntica veneració. Quedàrem en tornar-nos a veure un altre dia, més que més si trobava l’exemplar de “Xabola” que ha perdut, llibre que m’interessa molt perquè estic segur de la seva qualitat i també perquè és Vives un dels protagonistes.

La Carme5 em va dir l’altre dia que encara no us havia contestat la vostra darrera lletra. Se’n donava una mica de vergonya, però el motiu de retard que al·legà és autèntic. No paren de treballar! Em va dir que no deixaria d’aprofitar el primer respir que tingués per correspondre-us.

Espero una nova carta vostra, amic Bartra. I ja sabeu el que espera del vostre entusiasme i de la vostra amistat.

J. Amat-Piniella


1 Aquesta carta es va publicar a la revista literària Faig, núm. 25, octubre del 1985.

2 Ramon Bech i Taberner (Barcelona, 1918-1995).

3 Va sortir publicat amb el títol d’”Eutanasia”, al núm. 7 de la revista “Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident”, de l’any 1947.

4 Màrsias i Adila, obra d’Agustí Bartra publicada el 1948.

5 Carme Vives i Clavé, germana de Pere Vives.

 

3ª CARTA (29-02-1948)

Barcelona, 29 febrer 19481

Estimat Bartra:

Sabia pel vostre germà, la colpidora notícia de la pèrdua que heu sofert2. Ja en Vives m’havia parlat alguna vegada del que el vostre pare representava per a vós; comprenc, doncs, el vostre aclaparament i el buit que deixarà en el vostre esperit saber que ja no el teniu aquí esperant-vos. Ben sincerament m’associo al vostre dolor, i estic segur que, en la vostra sensibilitat de poeta, el record del finat serà, tal com espereu, una riquesa indestructible.

Em demaneu un fragment de “K. L. Reich”. Em dol de debò no poder-vos-el enviar amb la rapidesa que desitgeu. L’amic Ribera3, que és com un fantasma, pitjor encara, ja que no té pas la regularitat de sortir a mitjanit, em té el llibre, en estudi de les possibilitats d’editar-lo en la col·lecció “Antologia”. Localizar-lo, demanar-li el llibre i obtenir-lo és una tasca molt àrdua en uns moments que no tinc cap lleure. Fet i fet, passaríem una quinzena de dies.

Com que, si Ribera el troba publicable, l’edició es farà molt aviat, el meu propòsit és enviar-vos un exemplar així que surti. Altrament, si no es pot publicar, us enviaré una còpia mecanografiada que el mateix Ribera es cuidarà de fer treure.

Em permeto, a falta de prosa, enviar-vos una cosa que sembla vers4. Perdoneu que m’atreveixi a enviar aquestes coses. No sóc poeta com vós podreu observar, i com demostra el fet que d’ençà que sóc a Barcelona no hagi escrit un sol verset. Quan era fora m’enyorava molt, la vida era dura i la lluita de cada dia m’exigia alguna compensació de tipus sentimental… I va sortir un recull que no coneix cap dels meus amics, un “jardí secret” ja abandonat. Si entre la brossa hi ha alguna cosa, jo en seré el primer sorprès. Llegiu-ho. Però no ho publiqueu, si és que francament no us plau. No us cregueu obligat pel fet que som amics.5

I perdoneu que també jo sigui breu. No tinc temps per a res, d’uns dies d’ençà, enfeinat com estic amb els afers diguem-ne extra-literaris. És tan difícil aquí sortir del pas en les coses materials! Segurament que, a l’arribada de la vostra propera lletra, ja disposaré de més temps que aquests dies.

Renovant-vos l’expressió del meu condol, i en espera de les vostres notícies, us saluda cordialment vostre.

J. Amat-Piniella


1 Aquesta carta es va publicar a la revista literària Faig, núm. 25, octubre del 1985.

2 Es refereix a la mort del pare d’Agustí Bartra, Joan Bartra i Borràs, esdevinguda el 23 de gener del 1948.

3 Antoni Ribera i Jordà, escriptor (Barcelona, 1920 – La Garriga, 2001).

4 Li adjunta 5 poemes del recull Llunyanies. Són els següents: “El missatge”, “Els gira-sols”, “Pelegrinatges”, “Et tinc aquesta nit” i “Els fruits”. “Les llunyanies” no s’acabaria publicant fins el 1999 (Edicions Columna-L’Albí).

5 Si us decidiu, malgrat tot, poseu una nota explicant que són escrits als camps de concentració alemanys. Els llegidors em perdonaran més gentilment.

 

4ª CARTA (06-06-1948)

Barcelona, 6 Juny 1948

Ja comprenc, amic Bartra, que les excuses no em serviran de res. He deixat passar més d’un mes de la nostra lletra ençà, i això és com una galleda d’aigua freda al nostre diàleg tot just iniciat. Em va arreplegar la vostra carta en plena febre d’organització d’un taller que amb un amic hem posat, i per si la feinada inherent era poca, ha sobrevingut una crisi econòmica que ha agreujat els nostres maldecaps. Quan, a l’hora de sopar, arribo a casa, només penso en la beatitud del llit. Surto els dijous perquè no sigui dit que m’isolo però, en general, no vaig enlloc. Ni escric, ni llegeixo, és un panorama desolador. I el que em dol més és que quedo malament amb els amics amb els quals tinc correspondència. Confio, però, que sabreu disculpar-me.

Abans que tot, deixeu-me que acusi rebut dels vostres llibres. Els tinc al capçal del llit i constitueixen una font de la qual bec sovint glopets inestimables. Em fa bé retrobar en ells records que estimo, idees que m’apassionen malgrat tots els escepticismes i sentiments que em són consubstancials. Vós que sou fora de la Pàtria, sabeu parlar-ne millor que ningú de la Catalunya que estimo. El vostre regal és dels que no tenen preu. Gràcies.

He rebut també el full de presentació del vostre “Màrsias i Adila”. [illegible] per a posar-me un fragment entre els testimoniatges, sobretot sabent com sé que la vostra obra no en necessita. Quina llàstima que s’hagi perdut l’exemplar que enviàveu al vostre germà! A hores d’ara l’hauria pogut llegir!

En canvi, he tingut a les mans durant unes hores el número de Lletres, m’ha semblat molt superior en contingut, en selecció i unitat, a d’altres que n’havia vist. Però… la seva ràpida lectura m’ha produït un efecte estrany, com si em parlessin un llenguatge que no és el meu. No és per fer compliments, us ho asseguro, que faig la [il·legible] dels vostres sonets, impressionants tots, algun d’ells encès com una brasa de foc (aquell de l’amic mort, amb nova imatge final, és definitiu!). Però la resta de la revista fa molt just el comentari d’un amic: “Es veu que estan molt bé, a Mèxic!” Potser és una mica desordenat que us sigui tan sincer, però crec que és millor cridar-vos l’atenció referent al divorci que s’està aprofundint entre els de fora i de dintre. Molts d’entre vosaltres no s’adonen encara de les proporcions de la catàstrofe i s’imaginen retrobar el país si fa no fa com el van deixar. És tràgic veure, impotent, com tot s’està desfent, però ho serà encara més comprovar, més tard, que el foc que els de fora malden amb tanta de bona fe per a mantenir encès, no pren de cap manera entre la gent d’aquí. No n’hi ha prou amb viure de records sentimentals i de tòpics patriòtics. A la gent de dintre caldrà presentar-li les coses molt clares i molt ben madurades, donar-li sobretot la sensació que una direcció és presa. I no és pas proposar això el que fan, en general, els vostres companys de dissort, ells que podrien fer-ho (una altra vegada). Si ho deixem tot a la improvisació, la renaixença que avui només és problemàtica, esdevindrà impossible.

Em plau, en certa manera, dir aquestes coses a un home com vós perquè, de veritat, sou l’única veu de fora que arriba amb el ressò de les nostres mateixes inquietuds. Sou un poeta perquè escriviu versos molt bells, però ho sou més encara perquè sentiu amb angoixa i amb dolor tota la magnitud de la tragèdia nacional. Vós compliu la vostra missió. ¿Perquè els altres, els que escriuen belles proses, no aconsegueixen participar-ne? Per què no proven de dir el que la gent espera que els sigui dit? Per què perden el temps composant “treballs literaris” i ofeguen la sinceritat revisionista, inquieta avui i, més endavant, arquitecturada, que els que tenim fam i set d’orientacions, els que sofrim d’aprop la desfeta, esperem?

Teniu raó en contestar-me que vós ja feu el que podeu i que no és pas culpa vostra el que els altres deixin de fer… Perdoneu, us ho prego! No us parlo així per un afany de trobar deficiències en el que fan els altres, i ja sé que si fos possible fer-vos sol la revista, tindria la mateixa força apassionada i constructiva que tenen els vostres poemes i les vostres lletres. Ja és molt, si altra cosa no és possible, que de moment hi hagi publicacions escrites en català i que tinguin el to de “Lletres”. Potser les construccions que trobo a mancar vindran més tard, com a resultat de l’aglutinament d’esforços que aquest primer pas representa. El nostre mal és el de la pressa. Veiem de la vora la gravetat del cas, el malalt se’ns està quedant als dits, i perdem fins i tot la confiança i la fe… Potser els vostres companys, amb més calma, aturaran el millor remei… Esforceu-vos-hi, us ho prego, també!

La lletra de Vives ha fet molta impressió entre els amics que l’han llegida. Us confesso que, coneixent-la i tot, em van fer espurnejar els ulls, aquells passatges que parlen de Catalunya! Estem preparant un recull de les seves lletres a la família i als amics (mlle. Ausset, us en recordeu?), que completaria el que vós vàreu fer. El vostre germà ja us deu tenir al corrent de tot això. El publicarà la col·lecció “Antologia”, si és que les dificultats econòmiques no l’ensorren abans d’hora.

El meu llibre encara està en “preparació” degut a les mateixes dificultats.

De la revista poca cosa puc dir-vos-en. Amb alguns amics vàrem provar d’introduir-nos-hi, per tal de fer això que vós en dieu “garbellar-la”, i orientar-la en el possible pels camins a què m’he referit en parlar de “Lletres”, però la discrepància era tan absoluta amb l’A.R. i en V.B., que decidiríem preparar-me una altra pel nostre compte. És difícil l’empresa, i segurament no podrem llençar-nos a la palestra fins passat l’estiu. Quan la cosa hagi cristal·litzat millor, ja us en parlaré.

Espero l’edició de “Xabola”. Malgrat la vostra desconfiança, estic segur que no em defraudarà. No sou pas dels que escriuen perquè sí! També confio que arribarà algun altre exemplar de “Màrsias i Adila”. Us asseguro que el dia que el tingui, no em trobaré tan cansat com els altres dies…

Em demanàveu en la lletra, qui era Lluís de Rialp1. No he llegit el seu llibre, però l’he conegut personalment. El classifico com un “dilettanti”, brillant, simpàtic, enterat de moltes coses, però no tinc cap pressa a llegir res d’ell. De vegades, es preferible conservar de les persones una impressió superficial. Si algun dia descobreixo en ell un llast autèntic, n’estaré molt satisfet.

I res més, per avui, que el desig vivíssim que tinc de rebre una altra lletra vostra.

Us abraça ben cordialment,

J. Amat-Piniella

Les germanes Vives estan molt enfeinades i una mica consternades pel fet de no tenir temps d’escriure-us. Sé que, amb tot, us recorden amb molt d’afecte.


1 Lluís de Rialp, pseudònim del poeta i compositor Lluís Soler i Rialp (Barcelona, 1920 -Florianópolis, Brasil, 2011).

 

5ª CARTA (18-12-1948)

Barcelona, 18 desembre 19481

Estimat amic Bartra:

Primer vaig deixar passar temps per mor de la feina i de les preocupacions d’ordre familiar. Després, em vaig fer el pensament d’escriure una carta de debò quan rebés el “Màrsias i Adila” que m’anunciàveu en la darrera lletra vostra. En no rebre’l, també en el desconeixement de si havíeu sortit cap als Estats Units, en no tenir ocasió de parlar amb en Ribera, l’introbable, qui m’hauria pogut informar, el temps s’anà escolant, i heus-nos ací arribats a finals d’any. Fa vergonya veure una lletra incontestada que porta data de juliol! Si no hagués estat perquè fa uns dies vaig trobar en Ribera amb una carta vostra a la butxaca, en la qual demaneu per mi –sou ben amable tanmateix de recordar-me!– potser ja no m’hauria atrevit a recomençar el diàleg.

Amb tot, cal que sapigueu que no és únicament una lletra d’excuses, aquesta. Ribera em deixà el “Rèquiem”, i llegir-lo ha estat el millor agulló que podia trobar per a decidir-me a escriure. Encara que amb els comentaris pugui refregar la vostra sensibilitat encara prou adolorida per la pèrdua del pare, deixeu-me dir-vos el meu entusiasme. L’he trobat tan entranyablement humà, tan dens de significació, d’un patetisme tan elevat i tan viril que ja no us escric perquè us dec la carta, sinó per la necessitat de parlar-vos-en.

Si, amic Bartra, la idea del poema, per ella sola, és una portalada oberta en la nostra lírica. En aquest país on, llevat de poquíssimes excepcions, no hi ha cap poeta que tingui idees (parlo dels actuals), crec que és un camí lluminós el que heu trobat en el vostre treball. Cal haver sofert per a ésser un poeta, però cal també ésser un poeta de debò per a saber transformar el misteri en sang i el dolor en esperit i per a saber percebre aquell obscur sanglotar que precipiti el vol de l’artista. A través del món de les nostres imatges i dels vostres ritmes, no solament el pare mort passa a ésser una figura de símbol, gairebé de mite, (quin altre tribut d’amor filial millor que aquest!) sinó que la terra on jeu i la cendra que s’hi confon prenen un sentit unitari de cosa determinant i còsmica.

A ma cera breu

ja resplendeix la pupil·la

immensa de Déu.

………………………………………….

Caic a ma nova naixença

de joia i de dolor.

La terra en mi recomença

la seva cançó…

Una rel més que us uneix a la terra; una força més que us dispara vers el vol màgic de la poesia. Aquests versos

Enllaçat fortament en tos somnis aeris,

fruitaran en ma sang tes rodones cançons,

i amb l’esguard envaït de tos vastos misteris

entraré a ton silenci amb remor de falcons…

constitueixen tot un programa d’acció poètica que jo sotscriuria. Plany de dolor i afirmació de fe. El més pur dels amors colgat en la terra invencible. Reconquesta de tot allò que anem perdent, eix a l’entorn del qual gira l’afany de tots i de tothora!

És la vostra, doncs, una idea que té prou gruix d’universalitat per ésser incorporada a la poesia de primer ordre, sobretot dita com la dieu, amb un llenguatge fèrvid i emotiu i lligada amb una rigorosa disciplina de composició. Per als que us pressentim el millor del nous poetes catalans, “Rèquiem” és ja ara una peça d’antologia.

En aquests moments, en què tot es desfà, quan Sagarra a qui alguns anomenen “poeta nacional de Catalunya”, dóna conferències en un castellà de municipal i ofrena banquets al poeta Ridruejo, és reconfortant sentir l’eco, envigorit a cada repetició, de la vostra cançó càlida i insubornable, de la vostra exaltació de la raça i de la terra, el sentit de les quals es va perdent més i més entre nosaltres. Ja deveu saber que de publicacions, no en queda cap. També el nostre projecte que estava a punt d’ésser una realitat, ha mort en flor. Si almenys ens quedés el recurs de creure-ho un ajornament! Però ens temem que el mal no té remei. A més, fer coses amb tants entrebancs, interrupcions i altibaixos i ensurts, només pot tenir eficàcia quan les acull un caliu i un fervor que aquí no sembla possible revifar. No estranyeu, doncs, amic Bartra, que davant d’aquest paisatge lunar, les meves lletres prenguin sempre un to pessimista. No sóc pas un amargat; potser sí un desesperat que s’aferraria a un clau roent, si el trobés, per tal de participar en l’elevació del país que li és pàtria. Em parlàveu del consol de treballar per un futur que no veurem. Vós el teniu aquest consol. Nosaltres, no. Tirant llarg podem aspirar a posar la llavor en el conreu familiar. I això, tot i ésser molt si tothom ho fes, és tan poca cosa! Què voleu que faci, si estic tan desolat que sovint no puc amagar la meva tristor, riscant així d’encomanar-la als altres? Em vaig fer mitges il·lusions durant cinc anys, quan les necessitava per a sobreviure, però ara, el xoc amb la realitat ha estat massa dur per a poder persistir-hi. Si la meva visió és més negra que la de molts altres, potser obeeix només a la por de noves decepcions. Però no crec pas que veure el mal en tota la seva intensitat pugui ésser mai una rèmora en l’obra de reconstrucció col·lectiva. Les ganes de treballar hi són, l’essencial no falla, i si en els meus pressentiments negres m’equivoqués, també

“quan l’alba em fereixi amb sa llança de voris

el dolor sonarà en son múltiple corn”.

I res més per avui amic, Bartra. Us desitjo un bon Nadal i un fecund any nou, fecund per a vós i els vostres i per a la poesia.

Rebeu la més forta de les abraçades del vostre amic,

J. Amat-Piniella

Records al vostre germà Carles! I encara que jo escrigui poc, no voldria que deixéssiu de contar-me coses vostres. Tinc dret, encara, a esperar lletra? Us prometo que una altra vegada no seré tan triganer.


1 Aquesta carta es va publicar a la revista literària Faig, núm. 25, octubre del 1985.

 

6ª CARTA (16-01-1949)

Brooklyn, N.Y., 16 de gener del 1949.

Estimat amic:

La vostra lletra del 18 del mes passat em trobà de ple en els preparatius de viatge cap al Nord, i l’he portada fins avui a la butxaca. En tornar-la a llegir, s’ha renovat l’emoció que em produí la seva primera lectura. M’hi dieu coses colpidores, que no sé com agrair-vos. Sí, amic, crec que el “Rèquiem” és un dels millors poemes que he escrit, i és també un dels que més m’ha costat arrancar de la meva ànima, perquè la seva dolorosa inspiració requeria una exigència total dels meu mitjans d’expressió. Escriure el meu dolor i la meva enyorança, parlar amb mots fèrvids del meu “absent més alt”, era l’única manera de reconquistar-lo per l’esperit, de fer-lo viure en l’amor dels homes. L’eficàcia del resultat aconseguit, la humanitat que el poema desplaça, me l’heu dita vós, com poc abans me l’havia dita igualment el nostre amic Ribera. Quan els que estimo em retorneu la meva poesia, no us podeu imaginar quina gran joia, quina profunda pau s’apodera de mi!

Vàrem arribar a Nova York el dia 2, i després d’una estada de vuit dies en un hotel, hem tingut la sort de poder llogar els dalts d’una caseta de Brooklyn. La cambra del davant, amb terrassa, dóna al carrer; la del darrera, convertida en cambra d’estudi, dóna al jardí. El paisatge hivernenc que veig des de la finestra m’ha retornat la consciència familiar d’una naturalesa canviant i diaprada, al gran ritme anual de les quatre estacions. Cada matí, en llevar-me, m’aboco a la finestra i veig els arbres despullats de fulles però plens d’uns grossos pardals de plomatge lleugerament gris, i si aixeco els ulls cap al cel puc veure grans esbarts de gavines, perquè el mar és ben a prop. Tot això, després dels anys d’encofurnament de Mèxic, em fa feliç, amb una felicitat innocent de nou infant.

He començat a treballar ja en la traducció al nostre idioma d’una antologia de la poesia nordamericana, per a la qual cosa, com sabeu vaig obtenir una beca de la Fundació Guggenheim. Així que m’hagi centrat del tot, començaré una obra original que tinc interiorment madura: una versió del mite grec de Prometeu. Tinc altra vegada necessitat de treballar en poesia, de fer sonar altra vegada els martells de llum.

L’atzar m’ha posat damunt de la taula l’Obra Poètica, de Josep Mª. de Sagarra. Són una mena de versos fàcils i parasitaris que em deixen completament fred. Que poca poesia catalana es pot llegir, en realitat! Quin allunyament dels grans temes humans, de l’actualitat eterna, del destí i el drama de l’home!

Escriviu-me aviat. Ho necessito. La meva adreça és:

18-43 60 Street

Brooklyn, N.Y.

Rebeu una forta abraçada del vostre,

Agustí Bartra

 

7ª CARTA (25-07-1949)

Newton, N. J. 25 de juliol de 1949.

Estimat amic Amat-Piniella:

Acabo de rebre lletra d’en Ribera en la qual em dóna la notícia de la mort de la vostra muller1. Les paraules de condol en no res no ens diuen, i no vull transmetre-us-en. En aquests moments penso en vós amb tristesa i en silenci. No us voldria fer arribar paraules, sinó silencis… Recordeu els darrers quartets de la segona part del meu “Rèquiem”: “Caic a ma nova naixença – de joia i dolor”? Anhelo per a vós, com vaig desitjar per a mi en escriure-ho, que la terra “recomenci la seva cançó”.

Escriviu-me, si us abelleix.

Us abraço més fort que mai,

Agustí Bartra

Adreça:

c/o V. E. Jump

R. D. 1

Newton, N. J.


1 Maria Llaveries Viladomiu.

 

8ª CARTA (13-12-1949)

Barcelona, 13 Desembre 1949.

Estimat amic Bartra: Sembla mentida que hagi passat un any d’ençà de la meva darrera lletra. I no és que m’hagi passat de pressa, això no!; és que m’adono amb un goig autèntic que dotze mesos sense escriure-us no signifiquen pas la ruptura, com sol passar sovint en les relacions epistolars, sinó, ben al contrari, una creixent necessitat de donar senyals de vida i obtenir-ne de vostres.

Ultra les vegades que he començat alguna lletra per a vós i que, per una causa o altra, mai no he acabat, he pensat sovint en l’amistat que em vàreu brindar al principi i de la qual tan poc ús he fet. Sempre m’he trobat en un sentiment singular. La vostra amistat és per a mi com la vostra obra per a Catalunya: una reserva que hom trobarà arribat el moment; Catalunya trobarà la vostra poesia quan els seus homes surtin d’aquest atotxament actual i es trobin que necessiten aire. Jo tindré la vostra amistat amb plenitud, quan hagi trobat la pau per al meu esperit massa maltractat d’uns anys ençà i també una mica de calma en les activitats materials. Aquí rau el que hi ha de bo en aquest conveni tàcit entre vós i jo. No tenim massa pressa, però guardem la seguretat que, de tot el que som, no se’n perdrà res.

Tinc molt poc temps, amic Bartra; i l’amistat, com totes les altres coses que valen la pena, sigui l’amor, les arts, la poesia, la meditació, etc… exigeixen hores. D’ençà que sóc lliure em trobo privat de tots aquests plaers. Aquest any hostil de 1949 m’ha pres el més autèntic i segur, l’insubstituïble, el que, en els moments més negres de l’exili, em va donar la il·lusió i la força necessària per sobreviure. Podeu comprendre com ha estat aquest segon mig any, podeu suposar com el treball absolut i embrutidor, el treball de la maledicció bíblica, m’ha semblat un refugi benaurat. Em penso que algun dia podré trobar la calma que em manca encara en aquests moments. Aleshores us escriuré molt i podré dir-vos les coses que ara us diria si ens veiéssim i que no puc escriure.

Avui, al cap d’un any de no haver-vos escrit, no em proposava dir-vos sinó que sou el meu amic i el meu desig que els llargs silencis no afectin per res aquesta amistat. Volia dir-vos que tinc el “Màrsias i Adila” que em vàreu enviar, i en el qual trobo, cada vegada que l’obro, una mateixa sensació de trepitjar terra ferma; també que vaig llegir les proses homèriques (aquella Penèlope, llegida pocs dies després de la mort de la meva muller, em va produir una de les emocions més tendres dels meus darrers anys, semblant a la que vós vàreu posar en escriure Laertes); dir-vos, encara, que vaig rebre la vostra lletra de condol en la qual trobàreu els mots que més bona companyia podien fer-me, i la contestació a la qual vaig començar tres vegades sense poder arribar mai al final. Volia també demanar-vos noves de les vostres activitats (en Ribera me’n donava abans, però ara no el veig quasi mai). I volia, per fi, felicitar-vos les festes i desitjar que les pugueu imaginar en el marc d’allò que més enyoreu i que us asseguro que no és pas la nostra realitat. Vós que n’esteu lluny, no us serà massa difícil de re-crear-ho en els vostres somnis de poeta…

I res més, amic Bartra. Vulgueu-me disculpar amb el mateix afecte amb què jo us abraço. Saludeu els vostres de part d’aquest desconegut amic.

J. Amat-Piniella

 

9ª CARTA (28-12-1949)

Bayville, Long Island, 28 de desembre del 1949.

Estimat amic:

Retransmesa des de Newton, la vigília de Nadal vaig rebre la vostra… (tot d’una, el tractament de vós adreçat a un amic desconegut i ensems apropat se’m fa tan estrany que no dubto a substituir-lo pel tu)… vaig rebre, doncs, la teva lletra del dia 13. Estava absolutament convençut que la interrupció epistolar no podia significar una minva en la nostra amistat. Aquesta la sé lligada per rels profundes i misterioses que ni tu ni jo no podríem explicar, perquè les paraules de ben poca cosa serveixen en aquests casos. Entre tu i jo, hi ha la coincidència sobre l’accent i missatge d’una poesia (pel que vull dir no compta que sigui la meva, de poesia. I fins a quin punt ho és?), i d’un amic comú mort, i d’un ideal patri, i d’una sensibilitat paral·lela, etc. He dit més d’una vegada que un amic és aquella persona al costat de la qual podem callar sense que el silenci ens sigui incòmode. La inversa, és clar, té la mateixa validesa. La nostra amistat, com tu dius, és una reserva que trobarem intacte un dia. I jo et dic que és també una presència que va venint, que sap i que, en el fons, si no té pressa és perquè el dia que ens trobarem i, mirant-nos els rostres somrients, començarem a parlar, ens adonarem que el tracte personal només serà la confirmació d’evidències sabudes. Jo t’espero i tu m’esperes. Mentrestant, no importa que el diàleg sigui migpartit de silenci.

Em demanes noves meves. Parlar-te de mi serà parlar-te del meu treball, perquè la meva vida aquest any ha tingut la calma d’un embassament. Vàrem passar cinc mesos vivint en un “cottage” de fusta vora un petit llac situat a tres milles de Newton. Allà, sota l’ombra dels cedres i els aurons, vaig escriure-hi algunes homèriques més (Tirèsias, Les sirenes, Proteu, Les vaques del sol, Polifem i El rem negre), dos himnes d’Ulisses que aniran com apèndix líric d’“Odisseu” i vaig seguir traduint poesia nord-americana per a l’antologia que estic preparant. Foren uns mesos fecunds, i l’adollament continua aquí, prop del mar, en aquest poblet de Long Island. Mentre t’escric tinc l’Atlàntic davant dels ulls i a ben pocs metres. Després de tots aquests anys de no veure mar, el retrobament ha estat meravellós, i no sense una forta commoció interior que es reflecteix en l’“Oda Atlàntica” que vaig acabar a finals del mes passat. M’agradaria que la llegissis, però és llarga i ara no en tinc cap còpia feta. Podries demanar a l’amic Ribera que te la deixés, car li’n vaig trametre una còpia poc després d’haver-la escrita. Demana-li que et deixi també, si t’abelleix, les homèriques que no coneixes. En la darrera lletra d’ell que tinc, m’assabenta d’una lectura de poemes meus que va donar a Mataró fa poc. Hi va llegir fragments de “M i A”, el “Rèquiem” i “Tirèsias” i “Les sirenes”. Aquest acostament de la meva obra a Catalunya, ja et pots imaginar quin goig m’ha fet, després de deu anys de silenci. Sembla que l’acte es vol repetir a Barcelona, amb variants.

Com que la beca m’ha estat renovada, és de preveure que durant tot l’any vinent seguiré en aquest país en les mateixes condicions d’ara, més o menys. Després, no sé què farem. Ni hi penso.

M’agradaria que em poguessis escriure, escriure molt, ben aviat, perquè això representaria que has recobrat la pau de l’esperit. Sàpigues que, tant en el diàleg com en el silenci, estic amb tu.

Una forta abraçada del teu amic,

Agustí Bartra

La meva adreça és:

P.O. Box 738

BAYVILLE, Long Island, N. Y.

Que fan les germanes Vives? Les veus? Si és així, dóna’ls record de part meva. Aquesta lletra t’arribarà ja dins del 50. Desitjar-te’l feliç ho trobo pueril. Voldria que et fos alleujador i serè.

 

10ª CARTA (05-06-1953)

Ciutat de Mèxic, 5 de juny del 19531

Estimat Amic Amat-Piniella:

Fa temps, molt de temps, des de Bayville, que no sé res de tu, ni directament ni indirecta. El nostre diàleg, començat sota el signe de Pere Vives, el Sacrificat, s’ha interromput, però sé que la nostra amistat continua intacta, esperant qui sap quines represes.

Dintre un parell de setmanes sortirà el meu llibre Odisseu, editat per la impremta dels germans Gally. (Un dels tres germans, l’Hèctor, és casat amb la filla d’en Companys, la Maria). Però no es tracta del meu llibre, del qual t’enviaré un exemplar així que sortirà, sinó d’un projecte que estem en vies de realització amb els Gally: crear una editorial catalana a Mèxic. Voldríem poder publicar a Mèxic aquells llibres catalans que per haver la censura de Madrid denegat permís de publicació a Catalunya (aquest és el cas d’Odisseu) hagin de restar inèdits fins qui sap quan, o bé aquelles obres que per la seva audàcia creadora i intel·lectual, o per ésser una crònica sincera dels nostres anys de tragèdia, no hagin pogut trobar editor. Crec que no serà fàcil trobar obres d’aquesta índole, però algunes n’hi deu haver. A part d’això, cal, és clar, que les obres tinguin categoria literària i els seus autors no hagin traït ni col·laborat. He pensat que la teva obra sobre els camps de concentració alemanys podria ésser el segon volum de la col·lecció. Només conec el fragment que va publicar “Antologia” (vares prometre en una lletra enviar-me una còpia de tota l’obra, però no ho vares fer), però ja en tinc prou, car et sé la llei i la vida. Si la meva proposició et plagués, envia’m l’original tot seguit. Podries fer la tramesa de les pàgines per avió, per grups de vint o de trenta, o per capítols. Se’n faria una edició de 500 o 600 exemplars una tercera part dels quals s’introdueixen a Catalunya. Per aquesta última raó, si creguessis s’hagués de signar amb pseudònim, així ho faríem.

Has vist Pont Blau, la revista que fem un grup d’escriptors catalans de Mèxic? N’han sortit ja set números. En Ribera els té. No saps com em plauria que hi col·laboressis!

Contesta’m ben aviat. No em condemnis al teu silenci, que no me’l mereixo.

Rep una forta abraçada del teu amic


1 Aquesta carta es va publicar a la revista literària Faig, núm. 25, octubre del 1985.

 

11ª CARTA (14-07-1953)

Barcelona, 14 juliol 1953

Benvolgut Agustí Bartra: Et confesso que, malgrat haver encapçalat aquesta lletra, encara no sé si m’atreviré a escriure’t. He quedat tan malament que, per molt que m’excusi, no crec que pugui arranjar res. En aquest temps han passat tantes coses, que arribaria a fer-me pesat explicant-te-les. La més important, que no solament m’ha aclaparat, sinó acaparat també, és que de cap d’arengada he passat a ésser cua de lluç. Això vol dir que d’un mes i mig ençà, arruïnat del tot, treballo en una oficina, d’on trec amb prou feines el “pa de cada dia”. La descomposició ha estat lenta i plagada de mals de cap. Ara, quan ja no hi ha gairebé cap esperança de refer-me, estic més tranquil, i giro novament l’esguard vers el que mai no es pot perdre, que és la bona amistat de persones com tu que segurament sabràs perdonar el que segons totes les aparences ha estat un oblit. Creu que hi he pensat molt sovint en tu i en la teva obra admirable, de la qual he anat coneixent les etapes, però m’havia enfonsat tant en el terreny dels afers, que el món de la intel·ligència m’havia arribat a semblar irretrobable. La teva oferta de llançar una edició del “K.L.Reich” em va fer l’efecte de la campanada que al matí et desperta i et retorna a l’única realitat de la qual no t’havies d’haver allunyat mai. Els negocis no són per a gent del meu tarannà. Ara que m’han eixalat, em declaro impotent. No té cap mèrit, però conté el consol d’haver-me fet retrobar un camí que no sé si és el meu, però sí és més meu que l’altre.

L’amic Ribera, al qual tenia també molt abandonat, m’ha ofert ajuda i penso que amb treballs de traducció podré sortir de l’embaràs.

T’envio el “K.L.Reich” per paquet postal certificat. No ho faig per avió, donades les dimensions del text; em sortiria a un ull de la cara. Trigarà una mica més en arribar, però ja te’n faràs càrrec…

No tinc cap inconvenient a signar-lo amb el meu nom. La còpia que t’envio no està corregida. Repassa-la tu mateix, i no cal dir que estàs autoritzat per tallar o reformar allò que no et vagi bé.

No és pas que tingui més temps que abans, però espero poder-te escriure més llargament un altre dia i contar-te coses d’interès més general. També em plau la idea de col·laborar al vostre “Punt Blau”, publicació que representa un esforç, i reeixit de debò. Ara he començat d’escriure en castellà, en la secció d’espectacles d’un periòdic humorístic que dirigeix un amic meu. Es tracta, com comprendràs, de treure’n algun profit.

I res més per avui, amic Bartra. T’asseguro només, que en la revolució que s’ha produït en la meva vida i que encara no s’ha liquidat del tot, l’afecte per tu i per la teva obra, no ha sofert cap dany. I gràcies per la teva comprensió.

J. Amat-Piniella

 

12ª CARTA (22-10-1953)

B. 22-X-53

Benvolgut amic, Agustí Bartra:

L’arribada del teu Ulisses a l’estafeta de Correus va ésser l’anunci d’una sèrie de bones vetllades. Les meves mitges-horetes-d’abans-de-cloure-els-ulls m’han sortit encisades…

No em veig pas amb cor de fer-te una crítica del llibre; sense falta modèstia, confesso que m’ultrapassa, i la meva opinió no té altre valor que un dels molts testimoniatges d’admiració que a hores d’ara deus haver rebut.

L’Odissea està molt rovellada en la meva memòria perquè pugui començar per allò que sembla un primer pas obligat: el paral·lelisme. Prefereixo encarar-me amb el teu llibre sense pensar que Homer “era en tu” quan escrivies “Odisseu”. Així em sento més lliure per a deixar-me gronxar en la puresa mediterrània del teu estil i per “retornar-me” en la càlida vida que desprenen les figures. No es tracta pas d’un recull de “proses poètiques” (mixtura una mica desacreditada avui dia), sinó que la poesia en el teu llibre neix de la magnifica contundència visual de la teva imatge, dintre l’halo de la qualitat humana dels personatges i de les situacions-clau que han fet d’essència de les infinites altres situacions de la literatura de tots els temps. Recrear un mite com el d’Ulisses ha estat per tu un retorn a l’origen, que em sembla oportuna i necessària a l’hora d’aquilatar valors; però, així mateix, l’empresa era temerària. No t’ha mancat coratge, i el premi ha estat una ressonant aportació catalana a la literatura universal. La teva ploma, cantelluda a estones, tendra d’altres, viril sempre, amb ressonància del passat, realitats d’un present i llums per a l’esdevenidor ha escrit un potent testimoni de la prova cruel per la qual han hagut de passar els nostres patriotes. No cal que et digui que en molts passatges, la meva emoció es multiplicava en l’era dels meus anys d’exili: Et felicito i m’enorgulleixo una vegada més de la presentació que fa en Ribera quan el trobo amb algun amic seu: “És el primer que va parlar ací d’Agustí Bartra”…

La meva vida continua igual, sense alteracions que modifiquin la situació d’interinitat que sembla no vol deixar-me de la guerra civil ençà. No m’agrada creure en la fatalitat, però a còpia de contratemps, hom arriba a pensar que cada home va empès per unes forces arbitràries i sovint invariables que no es poden tòrcer. Del meu retorn ençà, moltes coses he provat per a plantar arrels com l’altra gent, però tot m’ha anat fallant. El cas és que, com tots aquells que en aquest país han de viure d’un sou, em veig “negre” per arribar el cap de mes. He provat de trobar alguna feina editorial per omplir les hores sobreres, però tampoc surt. En vista d’això, amb un excel·lent amic meu hem començat una col·laboració literària, el primer resultat de la qual ha estat una comèdia1 que no podem estrenar (momentàniament és aquest l’únic obstacle) perquè no hi ha companyia catalana. L’estem posant en net per a enviar-te-la. Esperem que un cop l’hagis llegida, ens facis el favor de presentar-la al premi Emma Alonso. El segon pas, ha estat una novel·la de “Lladres i serenos” en castellà2, que actualment té un estudi una editorial del gènere. No és immodèstia si et dic que està francament bé, dintre del to en què solen escriure’s aquestes coses. Però ho paguen molt malament.

Fou en Ribera qui va dir-me que havies entrat a la Jackson, i que aquesta casa té una sèrie policíaca. Ja pots imaginar el que et vull demanar: si veus la possibilitat que ens en publiquin alguna a la Jackson, o on sigui, tant-se-val!, encara que s’hagués de simular que l’autor viu a Mèxic, et prego que m’ho comuniquis tan aviat com puguis. Aleshores ens posaríem a la feina i t’enviaríem el resultat per si fos acceptat. Podríem escriure’n una cada mes. Si t’és possible t’agrairem que ens orientis quant a les condicions que fan.

He vist que en Farreres i Duran3 té una editorial. Parla-li de mi; em coneix força. Digues-li que tinc ganes de sortir d’aquest país i que Mèxic em faria gràcia. A veure si em troba una feina i em reclama. Un amic meu, Alexandre Crespi, ha sortit fa uns dies cap a Mèxic i porta l’encàrrec de fer el que pugui perquè jo pugui seguir-lo. Ja et vindrà a veure. És simpàtic i val molt.

Sé, també per en Ribera, que ja t’ha arribat el meu voluminós “K.L.Reich”. M’agradaria saber què en penses.

I res més per avui, amic Bartra. Et felicito novament per la gran força ascendent que empeny el teu treball. És trist que per unes circumstàncies que semblen fer-se definitives, una obra com la teva hagi d’amagar-se en una semi-clandestinitat. És trist i revoltant.

Una abraçada del teu amic i admirador que espera les teves notícies,

J. Amat

La Carmen Vives a qui vaig trobar fa uns dies em va donar records per tu, i em digué que et pregués que la perdonessis: Ara, diu, ja no puc escriure-li! Però el recordo amb el mateix afecte que abans.


1 “K.O.”, obra de teatre inèdita fins ara.

2 Las aventuras de Rómulo Cortés, obra inèdita fins ara.

3 Francesc Farreras i Duran (Manresa, 1900 – Cuernavaca, 1985), enginyer Agrònom, professor de silvicultura, propietari rural, periodista, editor i polític.

 

13ª CARTA (23-12-1953)

Barcelona, 23-XII-53

Benvolgut amic Bartra: la teva lletra del 29 Novembre em va fer lamentar les moltes satisfaccions d’ordre espiritual que m’he deixat perdre en espaiar tant la nostra correspondència. Respiren les teves paraules una tal cordialitat i una tal comprensió humana! A part d’altres mèrits, és clar, com el que remarcava el meu amic i col·laborador, Cèsar Ocaña, en llegir-te: “Escriu el català més elegant i, al mateix temps, més directe que mai hagi llegit”.

Per cert que, a propòsit d’amics meus que llegeixen coses teves, un que va ésser el meu mestre en l’època que jo feia diguem-ne periodisme, J. B. Claret1, estava llegint fa pocs dies la teva “Oda Atlàntica” que no sé d’on havia tret. Estava entusiasmat, i deia que era meravellós que d’un tema patriòtic, tan propici al tòpic, n’haguessis extret tanta volada lírica i una tal novetat i precisió de la imatge. Afegí que, amb en Carner, amb el qual et lliguen qualitats comunes, éreu els dos grans poetes actuals de llengua catalana. No vaig desaprofitar l’ocasió de presumir una miqueta, i li vaig ensenyar l’“Ànima i món” que sempre duc a la butxaca. Un cop llegida, mentre en feia un elogi decidit, em mirava amb una mica d’envegeta…

Estic enorgullit d’haver-te encès el darrer dels quatre poemes, encara que no em mereixi pas aquest honor. Sense que hagi existit tracte personal i encara amb la distància que ens separa, la imatge que tens de mi surt millorada (deformada). Res del que hagi fet o hagi passat, no té altre mèrit que el d’haver arribat al final i poder-ho contar. Els que es van quedar pel camí no han tingut ni la satisfacció pòstuma que algú pensi que ho van donar tot sense demanar res a canvi… Ells són el veritable foc!…

El teu poema és bellíssim, amic Bartra. Sembla mentida que en 32 versos puguis realitzar una tan àmplia ambició, que puguis exposar-hi tantes idees d’abast universal, com són aquesta obsessió tan teva de la Terra com a principi i fi de l’home, del Cel com a ideal, somni, esperança i mitjà, de la Mar com a distància i repòs, i del Foc com a exaltació a l’acció, que en un moment determinat ho absorbeix tot i dóna a cadascun de nosaltres el destí que ens pertoca. Gràcies, amic Bartra, pel regal de Nadal!

Un d’aquests dies, ja mecanografiada, t’enviarem la comèdia “K.O.”2. La nostra idea ha estat fer una obra “representable”, és a dir, de to corrent, sense propòsits experimentals ni renovadors. Ens interessaria que el jurat tingués esment d’aquest propòsit, ja que a l’hora de jutjar el llenguatge dels nostres personatges, podran observar que parlen com la gent del carrer parla a Barcelona avui dia. Hem preferit un “realisme” dintre la correcció, a un purisme allunyat del que és vivent. Criteri que trobem defendible perquè, per la present impreparació del nostre públic, qualsevol excés en aquest sentit pot predisposar a l’hostilitat. Estem molt interessats a saber què pensaràs de la nostra comèdia. Els personatges són d’aquells que es fan estimar del qui ha intentat donar-los vida, i ja saps que estimar algú és voler que tothom l’estimi com un mateix.

Anem tirant endavant la segona de les novel·les policíaques mentre esperem el resultat de les gestions fetes per col·locar la primera en unes editorials d’aquí. Aquestes coses són tan lentes! Si ens la tornessin, te l’enviaríem també per si a Mèxic resultés més fàcil. Ens fa una mica l’efecte que en aquests llocs has d’anar recomanat si vols que te les llegeixin (ja no dic publiquin). Hi ha tanta gent que va pel món amb alguna obra escrita a sota el braç!

De l’amic Crespi no se’n sap res després de la seva arribada a Costa Rica. Deia que potser hauria d’anar a El Salvador abans de passar a Mèxic.

I res més per avui i per aquest any. Et desitjo que aquest Nadal et sigui amic i que l’any nou ens porti l’avinentesa de fer més profunda i si pot ésser, personal i directa la nostra amistat.

Una abraçada

J. Amat-Piniella


1 Joan Baptista Claret i Llobet. (Cardona, 1903 -Barcelona, 1984), intel·lectual i polític.

2 “K.O.”, obra de teatre inèdita fins ara.

 

14ª CARTA (24-03-1954)

Barcelona, 24 de Març de 1954.

Estimat amic, Agustí Bartra:

Com sempre que en trobo alguna en arribar a casa, totes les teves darreres lletres m’han produït la impressió de retrobament en el moment en que l’estàs desitjant. Sobretot la segona, datada el 13 de febrer, en la qual et trobo formant part com sempre del meu sector. Poques coses em vaig proposar dir amb el “K.L.Reich” fora de la veritat objectiva; només una, tal vegada, i l’has copsada tu, batejant-la, a més, amb el mot just que sempre soleu tenir els poetes: “el seu humanisme central”. És exactament això, puix que el meu petit missatge era d’encomanar pietat per a l’home nu, abandonat, indefens, enmig d’un món en el qual la infàmia (un altre mot teu) deixava de tenir mesura. Encara hi ha qui no s’ha adonat que en el món d’avui, els mots “comunisme” o “anti-comunisme”, com abans “feixisme” o “anti-feixisme”, han deixat d’ésser vàlids. La bona revolució s’esdevindrà el dia que cadascú s’hagi adonat de si pertany al sector dels “humans” o dels “no-humans”. La teva poesia, la teva actitud humana (és una sola cosa) em van arribar des del principi del nostre tracte, perquè tu i jo formem al mateix camp.

Celebrem molt que la policíaca hagi aconseguit en tu i en la teva muller (a la qual, aprofitant l’avinentesa, ofereixo els meus respectes i la mateixa amistat que per tu sento) la impressió que el meu col·laborador i jo ens proposàrem. No es tracta pas que Rómulo1 ens faci cèlebres, sinó que ens proporcioni la manera de guanyar-nos la vida. No et negaré pas que el vostre elogi té un gran valor, puix que sempre és afalagador saber que, amb una obra de gènere menor, hom ha pogut interessar-vos a vosaltres. Però, a part d’aquesta satisfacció innegable, és obvi que perseguim un objectiu més pràctic. Calcula, doncs, si t’agraïm l’interès que ens demostres per tal de “col·locar-la”.

Un cop rebuda la teva tercera lletra, vàrem fer una visita al Sr. Brossa. Havia rebut la del Sr. Menéndez i ens va acollir molt cordialment, fent constar abans de tot, la seva estranyesa davant del fet insòlit que se li consultés una publicació que s’ha d’editar a Mèxic, que va destinada a països hispano-americans i que no afecta per res al mercat espanyol. De totes maneres, va prometre que la llegiria i que hi diria la seva, com, en efecte, ha fet, segons va assegurar per telèfon abans d’ahir. Diu que ha escrit al Sr. Menéndez tot destacant la qualitat literària de l’obra, si bé amb la reserva que, al seu criteri, manca acció a la novel·la (suposem volgué dir trets i cops de puny) i que el que la història s’esdevingui a Barcelona pot xocar els lectors acostumats a que les aventures per l’estil passin a Chicago, a París o a Londres, criteri (entre tu i jo ja ho podem dir) una mica singular, puix que si en aquest país no hi ha obres d’aquest gènere, deu ésser perquè no hi ha autors que s’hi hagin dedicat, i no pas perquè no es puguin cometre a Barcelona crims misteriosos…

En fi; suposem que el Sr. Menéndez deurà respirar per alguna banda, i que en tal cas, ja faràs els possibles per desvirtuar aquestes estranyes reserves del Sr. Brossa.

Nosaltres anem escrivint la segona policíaca, confiant que a un lloc o altre podem entaforar-la.

De la teva lletra ens va crida l’atenció el judici que et mereix “K.O.”. T’agrairíem que en lletra posterior, sempre que tinguis temps i humor, fossis una mica més explícit, ja que, a dir veritat, no hem entès el teu punt de vista. Ens interessa molt, i com ja pots suposar no ens ha pas de molestar el que sigui desfavorable; al contrari, per si reincidíssim, ens pot ajudar qui-sap-lo un criteri autoritzadíssim com el teu.

Trobo bella la teva idea de “L’adalil vermell”2. La figura que l’inspira va passar a la nostra història amb tota la grandesa del martiri, i seria mesquí recordar uns errors dels quals va sortir redimit pel seu sacrifici. En la nostra èpica, Companys pot trobar aquell lloc d’honor que li correspon, i la teva poesia serà el vehicle més noble per arribar-hi. Espero el poema amb veritable deler i amb el convenciment de retrobar-me en la teva obra una vegada més.

He tingut notícies del meu amic Crespi. Sabem que està encallat a Guatemala, sense poder entrar a Mèxic per estar suspesa la immigració mentre es resol el cas dels indocumentats. Es veu, però, que amb diners es pot aconseguir el pas. En Crespi té un gran amic a Mèxic, un tal Jaume Bassegoda – Pasteleria Suiza – Plaza Parque de España, 7 – Mèxic 11 D.F. – Tal vegada si t’entrevistessis amb aquest senyor, es podria fer un esforç més coherent i eficaç.

I res més per avui. Perdona que t’ocasioni tantes preocupacions, però no saps com t’agraeixo tot l’interès que demostres per les meves coses.

Una abraçada del teu amic,

J. Amat-Piniella


1 Es refereix a l’obra Las aventuras de Rómulo Cortés, inèdita fins ara.

2 Poema que rebrà el títol definitiu de “Coral a Lluís Companys per a moltes veus”.

 

15ª CARTA (28-04-1954)

Barcelona, 28 d’abril de 1954.

Perdona, estimat amic Bartra, que no tingui prou paciència per esperar la teva contestació, i insisteixi en un assumpte que, depenent com depèn d’una altra persona, evidentment no pots decidir en el sentit i amb la rapidesa que a tu et plaurien. Ja sé que aquestes coses no es resolen així com així i que fan necessària la paciència d’un sant. Si em decideixo a escriure’t és no solament per aquesta impaciència que confesso, sinó també impulsat pel consell del Sr. Brossa al meu company, arran de la darrera entrevista que varen tenir. Quan aquest amic, que per cert és més pessimista que jo, anava convençut de trobar-se amb una negativa cortès, va tenir la sorpresa d’una acollida cordialíssima. Explicà que la seva lletra no havia obtingut altra contestació que l’acús de rebut, en el qual afegien que el criteri de la casa de Mèxic coincidia en línies generals amb el seu. Preguntà després si havíem rebut notícies directes, i en contestar-li que no, aconsellà que escrivíssim nosaltres. Tot plegat és una mica vague, i és curiosa la insistència amb què el Sr. Brossa repeteix que ell no ha d’intervenir en res, que això no és cosa seva. I com que, per altra part, no creiem que la casa Jackson tingui cap interès a fer-nos passar temps, hem pensat que era millor seguir el consell del Sr. Brossa, i demanar-te una informació de com està l’assumpte. Obtenir-la segurament ens animaria una mica, que bona falta ens fa.

Suposo que deus estar treballant de valent en la teva producció i estaré molt content de saber-ne les passes.

Una afectuosa abraçada del teu amic que t’agraeix molt les molèsties que et prens per ell.

J. Amat-Piniella

 

16ª CARTA (02-05-1954)

Ciutat de Mèxic, 2 de maig del 1954.

Estimat amic:

Vaig rebre la teva lletra del 24 de març i avui el carter m’ha dut la del 28 del mes passat. Sobre l’afer de la publicació de la novel·la policíaca, crec que hi ha un mal entès per part del senyor Brossa, car, pel que jo sé, el senyor Menéndez, en la seva lletra, no consultava sobre la publicació de l’obra a Mèxic, sinó que aconsellava que s’estudiés la seva edició a Barcelona, on, segons ell creia, necessitaven material publicable del gènere policíac. És en aquests termes, doncs, que està plantejada la qüestió, i que s’haurà de resoldre amb un sí o un no per part de la casa de Barcelona. La carta de Rómulo1 s’ha de jugar a la seva ciutat nadiua. Si les gestions fracassessin, digues-m’ho tot seguit, i iniciaria contacte amb una altra casa editora, de poca importància comparada amb la Jackson, però especialitzada en novel·les d’aquest gènere. No et descoratgis i sigues tenaç, perquè tant l’obra com el tipus de Rómulo són bons i, d’una manera o altra, es fressaran camí. La primera etapa sempre és la més difícil.

L’adalil vermell està acabat, des de fa alguns dies. Però el títol definitiu del poema és aquest: “Coral a Lluís Companys per a moltes veus”. Crec que és un dels poemes millors que he escrit. Potser l’estimo pel molt que m’ha fet sofrir. Però a part d’això experimento la sensació d’una gran deslliurança interior, d’haver pagat un deute profund que devia feia temps i temps. L’amic Ribera suposo que deu haver rebut a hores d’ara la còpia que li vaig enviar. Em plauria molt que et posessis en contacte amb ell, que li demanessis que te’l deixés llegir i que em fessis arribar la impressió que et fa. La seva publicació a Mèxic coincidirà amb l’aniversari del seu sacrifici.

T’escric aquests mots a correcuita, mancat de temps per a escriure’t llarg com voldria. Contesta aviat.

Rep una forta abraçada del teu amic


1 Las aventuras de Rómulo Cortés, obra inèdita fins ara.

 

17ª CARTA (11-05-1954)

Barcelona, 11 maig 1954

Estimat amic, Agustí Bartra:

Celebro que hagis pogut acabar amb resultat satisfactori el teu nou poema. Quan tu que n’ets l’autor, estàs satisfet de la seva qualitat, fins a creure que és una de les teves obres millors, vol dir que la teva empenta èpica-lírica haurà assolit aquell estadi superior on compten l’actitud humana a l’hora del coratge i del sacrifici i la terra xopa de la sang dels màrtirs, allò que fa la vida de la Pàtria, i no pas l’anècdota que un dia s’oblidarà de tan migrada com resulta. Tinc ganes de llegir el poema, i no dubto que l’amic Ribera, a qui precisament vaig veure fa un parell de dies i no l’havia rebut encara, me’l farà a mans així que el tingui.

La informació sobre la policíaca ens ha estranyat molt, puix que resulta ben clar que no solament a la Jackson no li interessa el llibre, sinó que no ha tingut una sinceritat que li hauríem agraït car ens hauria fet estalviar molt temps. Al meu company li fou llegida la carta del Sr. Menéndez al Sr. Brossa, en la qual se li demanava consell per a incloure-la en la col·lecció “Laberinto”, que no deu pas sortir a Barcelona des del moment que el Sr. Brossa es va estranyar molt de la consulta. Per altra part, Exito no edita aquí novel·les d’aquest gènere. Creiem que insistir a prop del Sr. Brossa és perdre el temps, puix que va dir ben clar que únicament els de Mèxic tenien la paraula i que la seva missió de conseller havia quedat closa amb la seva carta. Si et sembla, pots consultar l’assumpte amb el Sr. Menéndez per saber definitivament si a Mèxic interessa el llibre, però et preguem que liquidis l’afer amb la major rapidesa possible, i en el cas gairebé segur que no hi hagi res a fer, procuris introduir-nos a l’altra editorial de què ens parles. Fa mesos ja que això dura, i creiem que l’interessant perquè les nostres ganes de treballar no s’estronquin, és que la primera obra es publiqui en un lloc o altre.

Esperem les teves noves amb l’esperança de veure realitzada la nostra il·lusió de viure a les costelles del pobre Ròmulo1, a punt de morir abans d’haver vist la llum. Pots estar segur, en tot cas, que nosaltres estem agraïdíssims del teu interès, car si res no s’aconsegueix no haurà pas estat per culpa teva.

Una forta abraçada del teu amic,

J. Amat-Piniella


1 Es refereix a l’obra Las aventuras de Rómulo Cortés, inèdita fins ara.

 

18ª CARTA (06-12-1955)

Barcelona, 6-XII-55

Estimat amic Bartra:

Fa molt temps que no he donat senyals de vida, i és possible que hagis arribat a imaginar que m’he evaporat d’aquest món o, el que és pitjor, que m’he oblidat de tu. Encara que tu, amb una amabilitat que cada vegada provoca en mi més dolorosos remordiments no continuessis enviant-me de tant en tant les teves produccions, ni per manca de notícies deixaria de recordar-te amb afecte i una admiració que resistiran el pas del temps, el silenci i la llunyania. No saps com celebro que tu no siguis com jo, i també que aquells remordiments m’obliguin finalment a adreçar-te aquestes línies de salutació.

He rebut el recull que amb el títol de “Poemes d’Anna” has editat, recull de producció dispersa amb el denominador comú de la dedicatòria. Algunes d’aquestes coses, les primeres, crec recordar-les de quan les vas escriure i l’inoblidable Vives en va rebre les primícies. Tant en aquestes com en les altres, m’ha semblat veure reunits en un de sol, els personatges femenins que han anat presidint la teva obra. És bella aquesta fidelitat del poeta, i en general de l’escriptor, a la figura femenina ideal, que en alguns casos com el teu, respon a un ésser de carn i ossos, privilegi que a més d’ésser la fortuna sentimental de qui la troba, té per als que [es] beneficien de la lectura el gran avantatge de l’autenticitat que s’hi descobreix.

Bells, molt bells, els teus poemes, com tot el que he anat llegint de tu. Una vegada més et felicito, felicito la teva muller per haver-los inspirats, i em felicito a mi mateix de poder adreçar-me a tu, malgrat la meva deixadesa, com a un bon amic.

No sé res de la teva vida en aquests darrers temps. No veig mai l’Antoni Ribera, molt enfeinat amb les seves activitats de peix, i t’agrairia que oblidant el meu llarg silenci, volguessis reprendre el diàleg en mala hora estroncat. Ara, passats els moments dolents que arribaren fins a desinteressar-me de tot allò que val la pena en aquest món, serà per a mi una renovada satisfacció saber de tu i explicar-te de mi. Torno a treballar, Bartra, vull dir treballar en allò que em plau. El fet d’estar empleat en una casa comercial, em permet disposar d’hores d’assossec per a escriure. En perdre la llibertat econòmica he aconseguit la llibertat de l’esperit. No tinc mai un ral, però em sento ric de voluntat i d’idees. Hi he guanyat, creu-me.

Em dedico a la novel·la i al conte. En un any i mig he enllestit tres coses: una novel·la en castellà “Primer aniversario”1 que crec interessant sense que m’atreveixi a dir “reeixida”. És un diàleg de dotze hores entre dos homes que han estimat una mateixa dona, morta un any abans. Ho he presentat al “Nadal” esperant, si més no, que el resultat em permeti contrastar el seu problemàtic valor.

“El Casino dels Senyors” que he entregat a l’Alberti, de la “Nova Col·lecció Lletres”, és una novel·la curta, espècie de contrapunt de personatges a l’entorn d’un Casino de ciutat petita, explicats pel fantasma del que en fou Administrador durant trenta anys. Espero que aviat ho puguis llegir, car l’amic Alberti té prevista la publicació per al mes de maig que ve.

Tinc, per fi, un recull de contes “Del rojo al violeta”2, que he escrit amb molta il·lusió i m’atreveixo a dir que també amb força encert, i que presento al premi “Leopoldo Alas”, recentment instituït.

En projecte estic barrinant en una novel·la llarga per al Martorell de l’any que ve. A la recerca d’un premi que obri un camí, d’altra forma dificilíssim. Treballo, doncs, activament, i siguin quins siguin els resultats, tinc la satisfacció d’haver assolit un retrobament de mi mateix, d’haver donat un emotiu gust a la meva existència, d’haver obtingut que el temps sigui breu per les moltes coses que em bullen dintre.

A veure si m’escrius, i reprenem una correspondència que no hauria hagut d’interrompre. Vull saber coses teves, el que facis, el que preparis… Aquesta vegada no deixaré de correspondre com cal; la lliçó que m’has donat amb la teva assídua atenció m’haurà servit per a reformar-me. ¡Paraula d’honor!

Una afectuosa abraçada del teu amic,

J. Amat-Piniella


1 Obra que resta inèdita.

2 Recull de contes, que restaran inèdits.

 

19ª CARTA (26-02-1956)

Ciutat de Mèxic, 26-II-56

A. J. Amat-Piniella

Barcelona

Estimat amic:

Vaig rebre la teva lletra del 6 de desembre… Ai, que ara sóc jo el tocatardà, i a contestar-te un prec teu a reprendre el diàleg interromput. Crec que una de les millors coses entre tu i jo –i entre tota amistat– és aquesta pregona necessitat de represa que no ens deixarà mai, perquè quan fa temps que no ens sentim ho acusem vivament com una mancança.

Em plau molt saber que vares rebre Poemes d’Anna. Vaig fer present del volumet a la seva inspiradora el mateix dia que celebràvem el 15è aniversari de la nostra unió a Roissy-en-Brie, sota tants signes adversos però que, miraculosament, es tornaren favorables. Encara dic, i diré sempre, amb el mateix fervor i veritat: “Beneïda sigues per l’amor amb que em lligues…”. Això potser sona un xic totxo, però no hi fa res. Que la poesia ens salvi, si pot, de la quotidianitat i transcendeixi els sentiments i els instints que posen a nivells molt iguals als humans. Però molt sovint la pura meravella d’ésser un home i una dona és una cosa tan senzilla, feta d’immediateses tan clares, que ens resistim a creure-hi…

No et pots imaginar com em plau saber que tornes als treballs de la creació literària. El treball ens salva perquè només ell ens dóna la consciència profunda de servir, sense la qual tan minvats ens sentim. Però –deixa’m que t’ho digui– no t’esgarriïs massa en la producció en castellà. I no oblidis que si et perdéssim, et perdries tu mateix… Tu ets dels que has de jugar en la carta del futur que s’anomena Catalunya.

No sé si deus haver llegit Poemes (Primera Antologia) que em va editar l’Óssa Menor. Rebre aquest volum fou una de les grans emocions de l’any passat, una parcial tornada. En Ribera em va enviar algunes crítiques aparegudes a la premsa, entre les quals n’hi havia una de Destino titulada: “Han llegado poemas de Bartra”. L’autor anònim acaba saludant-me “como un clásico de ahora y de siempre”. Em varen fer riure, els porcs! L’important, però, són algunes cartes que he rebut de joves desconeguts, entre les quals n’hi ha una d’emocionant d’un xicot d’Agramunt, que m’arribà fa alguns dies. Això ja representa començar a guanyar en la carta del futur. L’any passat fou també l’any d’Odiseo, en castellà, magníficament editat pel Fondo de Cultura Económica (En Ribera em diu que en va veure exemplars no recordo en quina llibreria de Barcelona), que em dispara meteòricament entre els medis intel·lectuals mexicans i espanyols. El poeta espanyol León Felipe, a qui a penes coneixia (ens havíem vist un parell de vegades), després de llegir el llibre em telefona a la Jackson, foll d’entusiasme, volgué que ens veiéssim aquell mateix dia, ens trobarem en un cafè, el vaig dur després a casa, per a llegir-li coses meves, etc., i des d’aleshores ens hem fet molt amics. M’han dit que Juan José Arreola, un gran contista jove mexicà, fa dir públicament d’Odiseo: “O. es la luz! Una nueva luz! Oh, la luz de Bartra!” Tot això, és clar, em produeix una gran satisfacció, però és un vi que no m’embriagarà mai, i prefereixo la carta del noi d’Agramunt…, oi que m’entens? Si hi ha alguna cosa per a la qual no tinc vocació és la de convertir-me en un autor de moda. Això deixem-ho per als Benguerels.

La nova revista m’acaba d’encarregar la direcció d’un suplement literari que sortirà en forma d’encaix a cada número. He batejat el suplement amb el nom de Gaseta de Lletres, i he acceptat la direcció amb dues condicions: llibertat absoluta de crítica i obrir a debat el tema de la unitat de l’idioma català literari, amenaçada per les coexistències dialectals morfològiques (sobretot valencianes) en les nostres revistes. No crec que signifiquin en realitat, un perill greu, però després d’un silenci general d’anys sobre aquesta qüestió s’ha arribat a un punt en que hom dóna per entès que els escriptors catalans acceptem les coexistències morfològiques dialectals, quan la veritat és precisament el contrari. En el primer número de la Gaseta obro francament a discussió el tema amb una Carta oberta a un escriptor valencià i una enquesta, còpia de la qual t’incloc. Em plauria molt tenir la resposta teva als quatre punts per tal de poder-la publicar en el segon suplement1. Per ara, el suplement publicarà només assaigs curts, notes, comentaris i crítica de llibres catalans. Veuria amb molt de goig, no cal que t’ho digui, la teva col·laboració regular a les pàgines del suplement. Puc comptar amb tu? Podries fer-me, tot seguit, un parell de notes crítiques sobre llibres? Un dia d’aquests l’original anirà a la impremta, i així que sortirà te l’enviaré per avió.

Desgraciadament, no puc esmerçar-me tot el temps que voldria a la meva obra de creació. Ara només treballo a la Jackson els matins, però tinc tanta feina a casa (adaptacions per a la televisió i treball de correcció d’estil per a un parell d’editorials) que no em queda lleure per a res. Amb tot, la setmana passada vaig acabar Cora, una peça de teatre en un acte, i a mitjan de desembre vaig enllestir el poema El paradís, continuació de La parella, que figura al final del llibre d’Anna. Ara, per poc que pugui, em dedicaré a Ram i Maiala…

Escriu-me ben aviat. Rep una forta abraçada del teu


1 Les respostes d’Amat-Piniella a l’enquesta van ser publicades a “Gaseta de Lletres, suplement literari” de “La Nova Revista”, núm. 4. Mèxic, 1956. Les podeu llegar en aquest apartat: https://www.memoria.cat/amat-piniella/les-seves-opinions

 

20ª CARTA (02-10-1956)

Barcelona, 2 Octubre 1956

Benvolgut Agustí Bartra:

No es poden fer mai mals pensaments! Del que jo havia fet, creient que em tenies mig oblidat, me n’he de penedir profundament en saber que aquestes maleïdes febres de Malta et tenen atropellat des del mes d’abril. Desitjo de tot cor que, en rebre aquestes ratlles, hagis guanyat la batalla en tota la línia i que, a la propera lletra, les teves notícies siguin immillorables.

He rebut l’exemplar de la Gaseta on va publicada la meva resposta a l’enquesta1. Agraeixo molt la inserció, havent-me fet molta gràcia el veïnatge de Miquel Dolç, mallorquí, amb un criteri més intransigent que el meu.

He llegit amb molt d’interès el teu article en defensa apassionada de la poesia. No recordo el text al qual et refereixes, però interpreto que deu tractar-se d’un article d’en Joan Oliver. A part que m’estranya que un poeta hagi pogut malparlar de la poesia, si no és tractant el tema amb la ironia en ell habitual, en el qual cas és possible que t’hagin mal informat, trobo que el teu article conté aquella violència santa a favor de les causes nobles que, en aquest temps sobretot, bona falta ens fa. En darrer terme, l’hagin o no atacada realment, una defensa de la poesia no és mai inoportuna, oimés quan hi ha tantíssima gent que fa quelcom pitjor que atacar-la, i és ignorar-la.

Tinc moltes ganes de llegir el teu “Evangeli”. Em penso que ho serà de debò per a tots els que coneixem l’abast d’aquesta obra que vas teixint lluny de la Pàtria, aconseguint el miracle que l’hi haguem de retrobar els que vegetem en ella.

Estic donant els darrers retocs al recull de contes “Retaule en gris”2, que penso presentar al “Víctor Català” d’enguany. És molta feina, probablement per aconseguir ben magres resultats. Però, per a nosaltres, els catalans, escriure ha de ser una tasca desinteressada. Com que no pot ser cap professió, no passa mai d’esforç gratuït. I això fa que ens resignem als resultats que s’obtinguin i també a la manca de resultats de qualsevol mena…

Tinc a la censura el text de “El Casino dels Senyors”, per a la Nova Col·lecció Lletres. Espero que aquesta vegada no passarà res.

T’agrairé que transmetis a la teva muller, a més de la meva més cordial salutació, el meu agraïment per l’interès que es pren pel “K.L.Reich”. Serà per a mi una satisfacció llegir les seves autoritzades impressions sobre el meu treball. Aquest interès de persones a les quals considero, tant per l’obra personal com per la col·lectiva que, incansables, van realitzant a favor de la nostra cultura, em compensa d’aquest abandó al qual em refereixo més amunt, entre l’hostilitat dels uns i la indiferència de la gran majoria.

M’agradarà molt rebre ben aviat notícies teves, bones notícies, s’entén. Mentrestant, t’envia una afectuosa abraçada el teu amic,

J. Amat-Piniella


1 Les respostes d’Amat-Piniella a l’enquesta van ser publicades a “Gaseta de Lletres, suplement literari” de “La Nova Revista”, núm. 4. Mèxic, 1956. Les podeu llegar en aquest apartat: https://www.memoria.cat/amat-piniella/les-seves-opinions

2 L’obra no sortiria publicada fins el 2012 (Editorial Bromera).

 

21ª CARTA (10-10-1957)

Barcelona, 10 octubre 1957

Perdona, amic Bartra, que hagi trigat tant a escriure’t. Es veu ben clar que sóc un mal corresponsal. Ja sé que ho comprendràs –tu també t’hi deus trobar– puix que no hi ha res que sigui tan absorbent com aquesta manera nostra de passar l’estona, això que amb ganes de donar-nos importància, en diem el treball literari, oimés si s’ha de fer “a fora d’hores”. Del dia, a més de les hores que dediquem a dormir, n’hi ha deu més de perdudes en treballs que no interessen a ningú ni a nosaltres mateixos… La resta del temps s’evapora misteriosament i amb penes i treballs arribes a trobar una horeta diària per escriure i llegir i tractar-te amb els amics llunyans… És francament depriment això que hom no pugui distribuir el temps de la seva vida com li doni la gana.

Encara que sigui una mica tard, agraeixo molt que vagis incloure el poema “Ànima i món” en el recull “L’evangeli del vent”1. Em va fer molta il·lusió, si bé em cal confessar que cada vegada que el llegeixo tinc la impressió que les idees poètiques que hi expresses són massa importants per haver-me estat dedicades. Entre els quatre elements del teu treball em sento tan petit…

En aquest volum s’observa un pas segur en el procés de depuració vers la teva maduresa poètica, i encara que pel meu gust personal trobi a faltar aquell ímpetu de la teva alenada lírica de les primeres obres, admeto que vas arribant a la més alta categoria estètico-intel·lectual que tots els paladars fins fruiran com cal.

Estic esperant el llibre que m’anuncies, amb ganes de llegir-lo tot seguit. Jo sóc dels que han anat seguint la teva obra amb amor i res no em podrà plaure tant com conèixer les opinions d’una altra persona que també se l’estimi. També el record de Pere Vives compta… Pots enviar l’exemplar que destines a Carme Vives a la mateixa adreça de sempre. He parlat amb la Conxita i m’ha donat records.

Crec que a darrers de Novembre sortirà la meva novel·la “Roda de solitaris”, editada per Albertí, naturalment si no surten entrebancs a Madrid. Te la trametré amb molt interès per conèixer la teva opinió. En aquesta segona temptativa sóc una mica més ambiciós.

Treballo ara en la tercera novel·la, “La pau a casa”, amb la qual no pretenc altra cosa que divertir-me un xic. Veurem que sortirà!

Amb records per a la teva muller, una abraçada ben afectuosa del teu amic,

J. Amat-Piniella


1 Bartra va dedicar el poema “Ànima i món” a Amat-Piniella. Es troba dins del recull L’Evangeli del vent, publicat l’any 1956.

 

22ª CARTA (21-03-1958)

Mèxic, D.F., 21 de març del 1958

Amic Amat-Piniella:

Us adjunto una còpia del comentari que he escrit sobre el vostre llibre K.L.Reich, que envio a Ressorgiment de Buenos Aires.

L’Agustí us escriurà més endavant. No ho fa en aquest moment perquè està completament submergit en un treball que l’ha requerit inesperadament: refer la seva novel·la Xabola. Una editorial de Mèxic li ha demanat aquesta obra, en castellà, naturalment, i quan ell la rellegí hi trobà tantes deficiències que es posà a escriure-la de nou, canviant-la completament.

Com que l’editor espera l’original, ho ha deixat tot per tal d’enllestir el més aviat possible.

Enviàrem el llibre El ojo del Polifemo a Carme Vives, però no sabem si l’ha rebut.

Ben afectuosament,

(Anna Murià)

 

23ª CARTA (13-05-1958)

Barcelona, 13.5.58

Amics Anna i Agustí:

Ara ja no és un sol amic que ha de perdonar els meus silencis; ara sou dos, i potser tres i tot, si és que tinc dret a comptar entre els meus amics l’extraordinària escriptora que es diu, el llibre de la qual acabo ara de llegir totalment.

L’excusa està una mica oscada de tant servir, però la veritat és que amb totes les coses que cal fer diàriament, els límits de la jornada em venen cada vegada més estrets. Ho sento. Ho sento perquè els anys se’n van i hi ha moltes coses que es queden per fer, entre elles, el cultiu d’amistats com ara la vostra, que per culpa meva només pot manifestar-se a batzegades. Voldria fer-vos patent que, a despit d’aquestes aparences poc favorables, és una amistat que té dintre meu arrels profundes, amagades és clar, com totes les arrels, però ben vives. Sigueu benèvols, amics meus d’ultramar, i feu-me una mica més de crèdit…

Aprofito uns dies de calma, després d’haver enllestit “La pau a casa” i abans d’emprendre “La clau de volta” que tinc ara a cal picapedrer, per a donar una preferència de lectura a “El ojo a Polifemo”1.

És curiós que aquest llibre m’hagi produït, ja d’ençà que el vaig rebre, com una mena de tristesa. Sí, tristesa de veure’l publicat a Mèxic, en castellà i signat per una escriptora mexicana. Amic Bartra: jo crec que et mereixes un exegeta a cada país on es parli una llengua culta; la teva obra té una densitat i dimensions per això i molt més. Però, amb perdó de la senyora Gironella, crec que el primer llibre sobre l’obra, la figura i la família bartrianes havia d’haver sortit a Catalunya. Que no hagi estat així, em fa tristesa… Mentre els negres dominicans, que “senten la poesia amb els nervis i amb la sang” et seguien bocabadats pels carrers, aquí a Catalunya hi ha gent de la que llegeix que t’ignora… La senyora Gironella comprendrà que les causes de la meva tristesa no tenen res a veure amb la gran estima en què la tinc.

Quan vaig rebre el llibre, vaig llegir-ne fragments, alguns d’ells tres i quatre vegades, com p.e. aquella carta d’en Pere, que cada vegada m’humiteja els ulls i em fa un nus a la gorja, i aquella altra teva al teu pare, un document humà dels més patètics que mai hagi llegit… Ara, he devorat el llibre sencer, de dalt a baix, i m’he trobat amb un estudi molt agut, tan agut com just, sòlid i cordial, de l’autora, un estudi al qual caldrà recórrer sempre que calgui parlar del poeta Bartra. En efecte; la qualitat pictòrica de la imatge bartriana (que sempre necessita amples espais per a la ressonància emotiva que li és característica) és tan important en l’obra com pugui ésser-ho la llum solar per a la transparència mediterrània…

He trobat, després, una crònica d’Anna (dissortadament, només fragments) que ja no m’ha emocionat solament en els punts a què m’he referit abans, sinó de llarg a llarg. És molt bo, molt bo, el que heu escrit, amiga Murià. Al poeta li ha fet molt bé el vostre amor, però també d’ell heu rebut, en justa correspondència, una càrrega de tendresa impressionant a l’hora de donar forma literària a aquestes memòries íntimes. La vostra abnegació en esborrar-vos rere la personalitat a què heu consagrat la vostra vida, la simplicitat amb què anoteu els detalls, insignificants en aparença alguns d’ells, però sempre plens de força i d’esma literària, i la contenció elegant en els moments transcendentals, en fan un document colpidor i de primer ordre.

I per fi, l’antologia. Et felicito, amic Agustí, pel domini que paleses de la llengua castellana. És clar que jo prefereixo la versió original, però reconec que extreus del castellà una sonoritat fidel a l’obra.

Imagino que “El ojo de Polifemo” haurà representat per al públic mexicà la revelació d’un gran poeta doblat de gran home. I això sí que ho he de celebrar amb tota l’ànima.

Vaig rebre la carta d’Anna amb la còpia de l’article enviat a “Ressorgiment” de Buenos Aires, sobre “K.L.Reich”. Gràcies, amiga, gràcies per l’article, molt falaguer, i encara més, per l’amor amb què, prescindint del judici, vàreu llegir aquelles pàgines negres, que envellides i tot, contenen si més no el testimoniatge d’uns anys que són ben dintre meu.

Us pregunteu en l’article si l’he guanyada jo la meva guerra. ¿Com se us ha acudit de fer aquesta pregunta? Me l’he feta jo mateix tantes vegades. No, amiga Murià, no l’he guanyada. Ara sé, però, quan la guanyaré, i puc expressar aquest reconeixement gràcies al vostre article: quan “K.L.Reich” hagi sortit a la llum pública, vull dir amb això, quan puguem parlar dels nostres màrtirs, quan puguem rehabilitar la seva memòria…

A més, espero que això serà aviat. No vull pecar d’optimista com en altres ocasions he pecat de pessimista, però estic segur que estem en els inicis d’una nova renaixença. Una dada: el 37% dels volums venuts la Diada del Llibre a la Catalònia foren llibres catalans. La parada del grup Diccionari-Raixa-Lletres-Quart Creixent-Sicània-l’Ocell de Paper va ser la més concorreguda de totes, on es respirava aquell mateix clima dels anys enyorats. Els joves de 25 anys llegeixen i escriuen en català (molts, moltíssims més dels que sembla aparentment), més els joves que els vells, i això em sembla que és un bon senyal. Confio, amics, que aviat podré compartir el braser i la cigarreta amb l’Home que ens farà guanyar la nostra guerra…

Una abraçada ben afectuosa.

J. Amat-Piniella

He parlat amb la germana d’en Vives (la Conxita) i m’ha dit que, en efecte, han rebut el llibre. Si no han escrit és perquè no l’han pogut llegir. El que s’hi diu d’en Pere i la carta transcrita exerceixen en elles com una fascinació que no les deixa llegir-lo en ordre, i cada vegada que s’ho proposen acaben adolorides i sense força per a continuar. Agraeixen, amb tot, la tramesa i m’ha assegurat la Conxita que us escriuran.


1 El Ojo de Polifemo. Visión de la obra de Agustí Bartra, de l’escriptora mexicana Cecília Gironella.

 

24ª CARTA (08-05-1972)

Barcelona, 8 maig 1972

Benvolgut amic Bartra:

En Francesc Vallverdú em va facilitar la vostra adreça i telèfon. Amb aquest darrer no hi ha hagut res a fer: no contesta ningú, i decideixo escriure-us per si tinc més sort.

La lectura del recull de lletres de l’inoblidable Vives em va trasbalsar. Passats trenta anys, un tros de la meva vida, unes vivències entranyablement estimades es presenten amb la força emotiva que l’amic perdut sabia donar a la seva prosa epistolar. És molt important retrobar un tros de la pròpia vida quan han passat tantes coses que han deixat successives capes de pols sobre el nostre esperit. Trenta anys enrera no tenia cap idea de l’opacitat d’aquesta pols, dels seus efectes abrasius, del seu pes cada vegada més difícil de suportar.

El nostre diàleg, amic Bartra, es va interrompre i no sé per què, i crec que veient-nos personalment, sabem que res d’important no s’ha interposat entre vós i jo. Per què no em dieu quan ens podem veure? Baixeu sovint a Barcelona?

Truqueu-me, per favor, al 224.19.34. Visc on vivia abans, Rocafort 94, 4rt-1ª, però només hi sóc a les hores de menjar i dormir. És millor que concertem una entrevista en algun lloc on puguem parlar tranquil·lament.

Us prego saludeu amb afecte a la vostra muller. Espero les vostres notícies. Ben cordialment

J. Amat-Piniella

A les hores de despatx (9 a 1.30 i 5 a 7.30) el telèfon és 239.00.87.

Buscar a tot memoria.cat

Joaquim Amat-Piniella