Els bombardeigs franquistes
a Manresa (1938-39)

Els bombardeigs franquistes sobre Manresa (1938-39)

Joaquim Aloy i Bosch
Pere Gasol i Pujol

 

Al final de la Guerra Civil, els dies 21 de desembre del 1938 i 19 de gener del 1939, la ciutat de Manresa va ser bombardejada per l’aviació del bàndol franquista, a més de ser objecte en altres ocasions de metrallaments aeris que afectaren punts concrets del teixit urbà i dels voltants.

Els bombardeigs aeris sobre la reraguarda, és a dir, sobre zones habitades allunyades dels fronts de combat, foren una autèntica novetat en aquells temps i provocaren milers de víctimes innocents entre la població civil. L’Alemanya nazi de Hitler i la Itàlia feixista de Mussolini posaren aquesta nova arma destructiva al servei del seu aliat, el general Franco.

 

Conillets d’Índies de l’aviació alemanya i italiana

Aquest fet permeté una inqüestionable superioritat aèria de l’exèrcit franquista, cosa que va contribuir molt a la seva victòria final. El govern de la República mai no la va poder contrarestar malgrat haver pagat a preu d’or l’ajuda militar de la URSS, l’aviació de la qual aleshores era inferior a les d’Alemanya i Itàlia.

La Guerra Civil espanyola va servir a Hitler i Mussolini de banc de proves per a la imminent II Guerra Mundial (1939-1945), ja que els va permetre experimentar les tàctiques aèries, les reaccions psicològiques de la població civil al ser bombardejada (por, terror, indignació, desmoralització,...) i els seus efectes en la seva capacitat de resistència. També així van anar podent afinar i augmentar la capacitat destructiva de les seves aviacions. Tot plegat amb la finalitat d’aplicar-ho a gran escala en el seu intent de dominar Europa.

Per tant, la població catalana i espanyola que vivia en la zona republicana va ser una mena de conillets d’índies d’aquests assaigs de les potències totalitàries. Es tractava no solament de causar el màxim possible de destrucció física i material a l’enemic, sinó també d’aconseguir la seva anul·lació psicològica. Així doncs, la població civil es va convertir també en un blanc militar.

 

Barcelona, bombardejada sistemàticament

En efecte, la Legió Còndor alemanya aviat es va fer tristament cèlebre en bombardeigs salvatges com el de la ciutat basca de Gernika (abril del 1937), immortalitzat de manera magistral per Pablo Picasso.

Mentrestant, l’Aviazione Legionaria italiana operava des de l’illa de Mallorca, convertida en una mena de portaavions natural, contra ciutats i objectius de Catalunya i el País Valencià. Però la principal destinatària de les accions de l’aviació italiana fou Barcelona, que es convertí en la primera ciutat de reraguarda del món en ser bombardejada sistemàticament. Com a exemple, i seguint una ordre directa de Benito Mussolini, Barcelona fou atacada massivament durant tres dies seguits per l’aviació italiana (març del 1938) amb un resultat final d’almenys 873 persones mortes i 1.500 de ferides al llarg d’aquelles hores tràgiques.

Per això el primer ministre britànic Winston Churchill, qui mai va ajudar durant la Guerra Civil al legítim govern de la República, va pronunciar aquesta cèlebre frase en el context dels durs bombardeigs aeris nazis sobre Londres i altres ciutats angleses a l’any 1940: “Crec fermament que els nostres compatriotes seran capaços de resistir com ho van fer els valents ciutadans de Barcelona”.

De fet, a banda de Madrid (on es produïren uns 2.000 morts), l’activitat destructora de l’aviació franquista es va concentrar sobretot a Catalunya i el País Valencià. Dels 5.000 morts que els bombardeigs aeris van provocar en terres catalanes, més de 2.500 corresponen a Barcelona. Altres ciutats catalanes que els van patir fortament foren Lleida, Granollers o Figueres, on les bombes foren llançades en llocs públics i cèntrics com ara escoles, mercats o zones comercials, amb un resultat de centenars de morts, bàsicament persones grans, dones i criatures ja que bona part dels homes joves estaven lluitant al front.

 

Tres aviacions dins l’exèrcit franquista

Itàlia i Alemanya també forniren d’avions i de tota mena de material a l’exèrcit franquista i col·laboraren en la instrucció i formació dels seus pilots de guerra. Així, s’acabà formant l’Aviación Hispana dins el bàndol franquista, la qual, juntament amb la Legió Cóndor i l’Aviazione Legionaria, van actuar sobre els pobles i ciutats catalanes durant l’ofensiva final contra Catalunya (desembre del 1938-febrer del 1939). Aquesta intensa acció conjunta de les tres aviacions fa difícil determinar exactament quina va ser l’autora dels diferents atacs aeris en aquest període. 

(Vegeu tots els treballs de prevenció dels bombardeigs que s’efectuaren a Manresa a l’article: “Els refugis. La protecció contra els bombardeigs. La tasca de la Junta de Defensa de la Població Civil de Manresa”.)

 

L’espionatge franquista i la preparació dels bombardeigs sobre Manresa

Els bombardeigs i metrallaments aeris sobre Manresa van ser planificats amb temps per part de l’exèrcit franquista. Els seus serveis secrets d’informació feia temps que anaven recollint dades i situacions sobre objectius manresans susceptibles de ser bombardejats. Ja a l’abril del 1937, l’Aviazione Legionaria italiana havia fet diverses fotografies aèries de la ciutat.

En el bàndol franquista, el general Orgaz coordinà el SIM (Servicio de Información Militar), que a inicis del 1938 es transformà en el SIPM (Servicio de Información y Polícia Militar). Paral·lelament, i a banda del comandament militar, el setembre del 1936 es van constituir els “Servicios de Información de la Frontera Nordeste de España” (SIFNE).

 

Espies catalans de Franco

Dins el SIFNE hi havia polítics, intel·lectuals, empresaris... catalans, partidaris del general Franco, molts dels quals havien hagut de fugir de casa seva per por a ser assassinats per l’extrema esquerra revolucionària i les seves propietats havien estat confiscades. Està documentalment comprovat com hi van participar persones com ara Eugeni d’Ors, Carles Sentís, Josep Pla o Manuel Vidal-Quadras. La gent del SIFNE van aprofitar les múltiples relacions que tenien amb Catalunya per teixir una espessa xarxa d’informació al servei del general Franco.

El SIPM i el SIFNE obtenien les seves informacions mitjançant els seus propis agents, pel control que tenien de ports i fronteres, i per les dades facilitades -de més bon grat o més a la força- per persones que fugien de la zona republicana o per presoners de guerra i desertors de l’exèrcit republicà. El febrer del 1938 els SIFNE van ser absorbits pel SIPM, sota un comandament exclusivament militar i centralitzat.

 

Unes informacions a voltes exagerades

Val a dir però que no totes les informacions que enviaven els serveis d’espionatge franquistes eren correctes i precises. Sovint hi havia exageracions notables, sobretot pel que feia a defensa antiaèria, arribada de material de guerra, concentració de tropes republicanes o capacitat real de la indústria de guerra manresana en particular i catalana en general. Tot plegat era molt més minso en la realitat. En el cas de Manresa, això es pot veure quan, en un d’aquests informes d’espionatge, datat a París el maig del 1938, s’afirma que la gent ha de dormir pel carrer degut a una enorme concentració de població “pues en una ciudad de 100.000 habitantes, había hace unos días más de 150.000 (...)”. Això s’explicaria perquè “se sabe cierto que los rojos se proponen hacer MANRESA un lugar de gran resistencia (...)”.

Tanmateix, el que és ben cert és que fou l’acció conjunta d’aquests serveis d’espionatge qui va fornir a l’aviació franquista les dades sobre Manresa. Cal tenir present que la Legió Còndor, que disposava d’un eficient servei d’escolta radiofònica, i l’Aviazione Legionaria tenien els seus propis mitjans d’obtenció d’informació, la qual, d’altra banda, era compartida entre les tres aviacions que bombardejaren Catalunya en el tram final de la guerra.

 

Objectius de Manresa seleccionats per ser bombardejats

D’aquesta manera, segons diversa documentació localitzada als arxius militars de Roma i Àvila, els aviadors de l’exèrcit franquista disposaven de plànols i croquis de Manresa i comarca amb els objectius a bombardejar seleccionats i amb explicacions sobre la seva situació:

  • dipòsits de la CAMPSA (“en el Paseo del Río. Cerca estación Berga”)
  • indústries on es fabricava material de guerra (“Hay muchas en Manresa. Casi todas en el centro de la población”. I, en diversos informes, s’esmenta a: Maquinària Industrial, Fàbrica Lluvià, cal Marquet, les fundicions Ubach, Illa, Alegre, Desveus, Colsa...)
  • la fàbrica Pirelli, malgrat la nacionalitat italiana dels seus propietaris, qualificada com a “fábrica de material para protección contra gases”)
  • dipòsits de material de guerra (edifici de l’Escorxador, Fàbrica dels Panyos, convent de Sant Francesc, i “otro en una gran fàbrica al sur de la ciudad”)
  • estacions de ferrocarril (a on “suele haber acumulado mucho material". Per exemple, el 19 de gener del 1939 els voltants de l’Estació del Nord foren bombardejats i l’estació de Manresa-Alta fou metrallada)
  • carreteres (la de Manresa a Calaf i la recta de Sallent foren metrallades en diverses ocasions)
  • ponts (sobretot del ferrocarril, atacats també el dia 19)
  • casernes i centres de concentració de tropes republicanes (el 21 de desembre del 1938 l’aviació llançà bombes a l’entorn de les casernes del Carme i de l’edifici de Sant Ignasi, convertida aleshores en caserna tot provocant diverses víctimes mortals entre la població civil)
  • centraletes i línies elèctriques d’alta tensió (Pujada Roja, Font dels Capellans, Companyia Anònima Manresana d’Electricitat, que també foren atacades)
  • aeròdroms de Sallent i Santpedor (fotografiats des de l’aire el dia 19 de gener del 1939 per tal de valorar el seu bombardeig, cosa que finalment no es produí)...

 

Bombes sobre la població civil

És molt important precisar que, si bé l’exèrcit franquista parlava sovint de “objetivos militares”, la realitat era que la precisió tècnica dels bombardeigs sobre aquests objectius era realment precària i els pilots dels avions sabien perfectament que això provocaria moltes víctimes innocents entre la població civil. Així, bombes deixades anar sobre estacions de tren, casernes, indústries de guerra, línies d’alta tensió, dipòsits de material... de la ciutat no tocaren pas els seus objectius i provocaren la destrucció als seus voltants i la mort d’homes, dones i criatures que van tenir la malastrugança de viure-hi a prop o de passar casualment per allí en aquells moments.

Hem de tenir present que aquestes víctimes dels bombardeigs ho van ser en més d’un sentit: poc abans del col·lapse final del bàndol republicà i del campi qui pugui general posterior, no van rebre cap mena d’ajuda oficial (fins i tot, algunes es van trobar, en tornar a les seves cases bombardejades, que els havien entrat a robar). I un cop acabada la guerra, les noves autoritats franquistes mai no van reconèixer la seva responsabilitat en aquests bombardeigs. Per tant, familiars de víctimes mortals, ferits i supervivents sense llar van haver d’intentar tirar endavant pels seus propis mitjans.

Així doncs, aquest eufemisme, tant actual, dels danys colaterals els ciutadans i ciutadanes de Manresa el visqueren per primer cop en la seva pròpia pell, ara fa justament 70 anys, el dia 21 de desembre del 1938.

 

El bombardeig del 21 de desembre del 1938

Era el migdia d'un dia clar i assolellat, condicions meteorològiques òptimes per a l'aviació. Segons el comunicat oficial de guerra de l'exèrcit republicà, aquell dia, «prosiguiendo sus agresiones contra ciudades de la retaguardia republicana, la aviación italo-germana ha bombardeado hoy el casco urbano de Manresa, Vich y Tárrega, ocasionando víctimas entre la población civil, en su mayoría mujeres y niños».

D'altra banda, l'informe d'aquell mateix dia de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya en donava una informació més detallada (si bé clarament a la baixa en relació al que realment va passar): afirmava que a les 11,50 hores havia sonat l'alarma antiaèria a Manresa i que a les 12'20 hores «dues esquadretes de 5 aparells, volant a una alçada d'uns 1.000 metres i entrant per la part N. direcció N.E. han llançat un centenar de bombes sobre Manresa, ocasionant la destrucció total de 9 edificis i parcial de 23. A conseqüència de l'agressió hi ha 12 morts i 65 ferits». Per la seva banda, el Parte de Campaña del Estado Mayor del Aire de l’exèrcit franquista informava lacònicament que “una Escuadra de S-79 bombardea los objetivos militares de Manresa”.

 

Bombes als Dolors i a la Font dels Capellans

Algunes d'aquestes bombes foren llançades al sector dels Dolors i de la Font dels Capellans, tot seguint la xarxa d'alta tensió. Afectaren els camps de la Pujada Roja i n'hi hagué una que caigué a la carretera i va matar dues nenes, les germanes Maria i Marina Gibert i Rubinart, que fugien espantades cap a casa seva. De retruc, la mateixa ona expansiva va esquerdar la façana de la casa anomenada del Control. Una altra bomba va malmetre la vaqueria de cal Closas, a poca distància de la Font dels Capellans, i va matar Maria Singla i Vila. D'altres explotaren, a poca distància d'allí, als camps del voltant de la via del carrilet. Segons diversos testimonis, els avions, volant baix, realitzaren més d’una passada en aquest sector de la ciutat i en el de la carretera del Pont de Vilomara.

 

El reguitzell de bombes des de la Creu Guixera fins el Puigberenguer

Al sector de la prolongació de la Creu Guixera (a pocs centenars de metres d'on acaba l'actual carrer de Zamenhof) hi caigueren més bombes: algunes afectaren la Torre de l'Alberti i la casa contigua, cal Salvadoret, situades vora la via del carrilet. També fou bombardejat el carrer de la Llibertat: una bomba malmeté el pati del darrera del cafè Bellaterra (que feia xamfrà amb el carrer de la Font) i va matar tot el bestiar que hi havia. Una altra -que caigué al peu d'una paret, per on passava la sèquia vora la carretera de Santpedor- tingué unes conseqüències ben tràgiques, ja que matà tres persones: el nen Àngel Samper i Santamaria i dos adults. I encara una altra bomba va caure en un camp de planter, més amunt de l'estació del carrilet, però no va arribar a explotar (probablement, és la bomba que, anys després, es descobrí amb motiu d’unes obres a l’actual confluència entre els carrers de l’Abat Oliba i de Balmes). A continuació, els avions travessaren la carretera de Santpedor en direcció al Puigberenger, on també bombardejaren. També van llançar bombes vora la zona on hi havia la SAF (part nord de l’actual carrer de l’Abat Oliba), i a prop de l’edifici de l’Escorxador (actual biblioteca universitària) , en direcció al regadiu i al sector del camp dels Barrets.

 

Del sector de la carretera del Pont de Vilomara fins a Les Escodines: una tragèdia ciutadana

El bombardeig franquista també produí morts a la carretera del Pont de Vilomara. Una de les bombes que afectaren aquell sector caigué al mig de la carretera, a l'altura del pont del carrilet, i matà tres treballadors que acabaven de plegar de la fàbrica de cal Santasusana: Joan Brunet i Puig, Enric Torrents i Puyaltó i Manuela Gros i Pla. Els seus cossos destrossats quedaren enganxats a uns filats i uns plataners que hi havia. Un xic més amunt -poc abans d'arribar a l'Era del Xivit- també fou mort Ignasi Corrons i Lladó.

Foren especialment colpidores les bombes que caigueren a l'Era del Xivit i a la zona del voltant del carrer de Viladordis, on causaren un gran nombre de morts, entre els quals podem esmentar Maria Casas i Sala i el seu fill, Josep Guitart i Casas. Així mateix, l'aviació franquista abocà bombes pels camps del que avui dia constitueix el carrer de la Sardana, al carrer de les Saleses i a l'interior del pati de l'antic edifici de les Germanetes dels Pobres, al carrer de Sant Bartomeu. A continuació, altres bombes foren llançades al sector de la plaça de Sant Ignasi: una ensorrà l'edifici de la barberia (actual farmàcia Guañabens) que hi havia davant del col·legi del mateix nom -aleshores caserna-, una altra va caure a l'actual via de Sant Ignasi, davant el taller d'un boter. Igualment, una bomba tocà la teulada de l'edifici de Sant Ignasi, a l'indret on hi havia hagut l'altar major de l'església del mateix nom, enderrocada l'any 1936. Les bombes que explotaren en aquesta zona causaren la mort d'almenys cinc persones: la del barber Valentí Bonvehí i Closas, la d'un militar que travessava la plaça en aquell moment (i que, un instant abans, havia obligat una dona a estirar-se a terra, cosa que li havia salvat la vida), la de Maria Cos i Tarrés, sota l'arcada del començament del carrer de Santa Llúcia, i la d’una mare i la seva filla (Concepció Sallés i Subirana i Maria Prat i Sallés) a l’inici del carrer de Viladordis, prop de la piscina municipal.

 

L’atac al centre històric de la ciutat

Les bombes afectaren també la part del darrere del cinema Goya –sembla que volien tocar l’edifici de la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat (CAME)- i algunes edificacions al peu de les escales del Carme (casa del Milord), prop de la caserna. De la mateixa manera, més bombes produïren greus danys materials al carrer de Sant Miquel (on una d'elles va picar amb el xamfrà de la casa de la perruqueria Subirana i, de retruc, va caure davant de l'edifici de la sabateria de cal Fàbregas i en destruí l'aparador i bona part de la façana); a la Plana de l'Om (on fou malmès l'edifici de la carnisseria de cal Buc) i al carrer de les Barreres. En aquest darrer lloc, una bomba destruí el forn de pa anomenat de ca l'Urbici, situat a la cantonada amb el carrer de la Mel, on també va afectar el taller metal·lúrgic de cal Rosselló. El bombardeig en tot aquest sector acabat de descriure originà uns quants ferits, bé a causa de la metralla (com el cas de Cristina Castellón i Ros, que vivia davant el forn de ca l’Urbici), bé, sobretot, arran de la trencadissa de vidres.

Finalment, també caigueren bombes a la plaça de’n Creus, a la de Montserrat, al voltant de la fàbrica de cal Vinyes -situada al passeig del Riu- i prop de l'Estació del Nord -al mig de la carretera-, no gaire lluny de la giratòria de les vies.

 

33 víctimes mortals

Aquest primer bombardeig causà, pel cap baix, 33 morts entre la població de la ciutat. No obstant això, en un primer balanç contemporani dels fets, segons el sumari que instruí el Jutjat de Manresa, consta que hi moriren 32 persones. Ara bé, cal afegir-hi el cas de Concepció Xerpell i Balet, que, segons el certificat de defunció que hi ha al Registre Civil de Manresa, morí el 18 de gener del 1939, sis dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. La causa immediata de la seva mort fou una parotiditis supurada “a conseqüència de ferides del bombardeig del 21 del passat desembre”.

No podem descartar la possibilitat que el nombre de víctimes mortals fos encara superior, perquè cal tenir present, per exemple, l'evolució d’alguns ferits greus, la possible mort dels quals pot haver estat registrada més tard, en uns moments de gran confusió davant la imminent enfonsada de les línies republicanes, i fins i tot posteriorment a l'entrada de les tropes i autoritats franquistes, que no reconeixien oficialment la seva responsabilitat en els bombardeigs aeris sobre la població civil. En aquests casos, en els certificats de defunció no consten les circumstàncies en què la víctima rebé les ferides que li causaren la mort.

Aquest primer bombardeig tingué uns efectes realment desmoralitzadors entre els habitants de la ciutat: el dia 28 de desembre de 1938, la CNT es plantejava d'organitzar «algún acto de Frente Popular, con el fin de levantar la moral de los ciudadanos decaída a raíz del bombardeo». Al mateix temps, manifestava la seva preocupació «por lo que ocurre con los trabajos», ja que els obrers, «debido al bombardeo, no se presentan al trabajo alegando que tienen miedo». Diversos testimonis confirmen que l’ambient derrotista era total i el sentiment majoritari era que la guerra s’acabés d’un cop, la guanyés qui la guanyés.

 

El bombardeig del 19 de gener del 1939

El segon bombardeig de què fou objecte Manresa tingué lloc el matí del dia 19 de gener del 1939, 5 dies abans de l'entrada de les tropes franquistes, en un context de freqüents bombardeigs i metrallaments aeris que aquells dies afectaven els voltants de la ciutat. Segons el comunicat oficial de guerra de l'exèrcit republicà d'aquest dia, «los aparatos de la invasión bombardearon Igualada, Manresa y Valencia, causando víctimas entre la población civil».

Per la seva banda, el Parte de Campaña del Estado Mayor del Aire de l’aviació franquista afirmava que “una Escuadra de S-79 bombardea en la estación de Manresa”. De manera més precisa, la documentació de la Aviación Hispana informa que la Tercera Escuadra de la II Brigada Aérea (10 avions) va atacar la línia de ferrocarril de l’estació del Nord. Aquest atac, però, sobretot va afectar cases, terrenys –i, lamentablement, persones- del voltant. En efecte, a banda de les informacions procedents de diversos testimonis presencials, el propi Parte de Campaña reconeix que “algunas bombas cayeron en las casas colindantes”.

Aquesta vegada els avions franquistes van remuntar el riu tot seguint la via del carrilet, que també va ésser bombardejada al sector comprès entre la mina dels Comdals i la de Sant Pau. Així mateix, caigueren més bombes a llocs cèntrics de la ciutat, com ara el magatzem de la ferreteria Armengou, a l'interior de La Gran Saldadora (temps després es posaren a la venda retalls de roba malmesa per la metralla), on hi havia un refugi fet amb bales de cotó que va evitar mals més grans malgrat que l’ona expansiva arribà a afectar els darreres d’una casa del carrer de Casanova, i una altra bomba caigué als horts dels darreres del carrer de Carrió.

La via de l'actual RENFE fou bombardejada al voltant del sector de Can Poc Oli, on la Riera de Rajadell desguassa al Cardener i també caigueren tres bombes sobre el lloc conegut per l'Olivar del Perellar. Els avions també bombardejaren el sector del camí de Santa Caterina (aleshores carrer de València), tot seguint les línies d'alta tensió. A més, tres bombes explotaren al voltant de la Granja Montserrat, prop de la Catalana, en direcció a la centraleta elèctrica que hi havia a l’altra banda de la carretera d’Igualada. Una d'elles afectà un petit destacament de soldats que s'hi havien instal·lat provisionalment en la retirada i que tenien cura d'uns coloms missatgers: segons el Libro de Partes de la Creu Roja del mateix dia 19 de gener de 1939, s'efectuà el «traslado de un herido desconocido desde la Granja Montserrat al Hospital Militar Base nº 1».

 

2 víctimes mortals 

En aquest segon bombardeig -de menys intensitat que no el primer-, i en els dos metrallaments posteriors, el nombre de víctimes fou sensiblement inferior. La població, després de l'experiència del primer bombardeig, ja restava atenta als continus tocs de sirenes que avisaven de possibles atacs aeris. Molta gent, d'altra banda, es va amagar o va marxar de la ciutat durant els darrers dies de guerra i, lògicament, això feia disminuir el risc. 

Per les mateixes raons que esmentàvem en el cas del primer bombardeig, hem de posar en qüestió les dades oficials. Segons aquestes, no es produí cap víctima ni en el segon bombardeig ni en els dos metrallaments posteriors.

Tanmateix, al Libro de Partes de la Creu Roja, als fulls corresponents al dia 19 de gener de 1939, hi ha constància del «traslado del cadáver de José Molins muerto a causa del bombardeo desde la calle Valencia al Cementerio Municipal de ésta». Com a exemple del que afirmàvem en parlar del primer bombardeig, veiem que la mort de Josep Molins i Perarnau no consta al Registre Civil fins al 13 d’abril del 1939, és a dir, més de dos mesos després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Segons aquesta font, morí a conseqüència d’un “shock traumático”, el 19 de gener, “en la finca de su propiedad “Vista Alegre”. En cap moment el certificat de defunció, fet ja en època franquista, no especifica les causes d’aquest “shock traumático

Al “Libro de Partes” de la Creu Roja d’aquell mateix dia 19 també s'esmenta que els portalliteres de l'entitat «han efectuado el traslado del cadáver de Luis Arquesón, muerto a causa del bombardeo aéreo, desde Los Condales al cementerio municipal de ésta». Aquesta persona morta a causa del bombardeig es deia Lluís Arquerons i Bofill i fou atrapat per les bombes de l'aviació franquista al voltant del pont de Can Poc Oli. D'aquesta manera, doncs, al marge de l'evolució del militar ferit a la Granja Montserrat, podem afirmar que, pel cap baix, dues persones resultaren mortes a causa d’aquest segon bombardeig.

 

Balanç dels 2 bombardeigs franquistes a Manresa
35 morts identificats: 2 soldats i 33 víctimes civils
Entre les víctimes hi havia 6 nens i nenes de menys de 13 anys i 12 dones d’entre 15 i 66 anys.

 

 

Metrallaments aeris

Com ja hem dit, Manresa també rebé almenys dos metrallaments aeris per part de l'aviació franquista (als voltants de la ciutat foren més nombrosos). Un d'aquests el podem datar el mateix dia 19 de gener, a la tarda, quan avions de combat Heinkel 112, de fabricació alemanya, procedents de Balaguer i volant a una altura que oscil·lava entre 2.000 i 3.000 metres, metrallaren l'estació de Manresa Alta. En aquells moments, a l'estació hi havia un tren militar -alguns vagons del qual quedaren inservibles- que anava a Guardiola de Berguedà i els soldats s'hagueren d'amagar pels camps dels voltants.

 

L’altre metrallament, del qual no podem precisar la data, també afectà el carrilet a l'altura de la Font dels Capellans. Igualment, segons diversos testimonis, també hi hagué metrallaments aeris al sector del carrer de Sant Andreu (vora les instal·lacions de la Companyia Anònima d'Electricitat) i a la teulada de l'edifici de cal Marquet (al carrer del Bruc, prop del Passeig del Riu), empresa dedicada aleshores a la producció bèl·lica.

 

El testimoni d’un aviador que metrallà Manresa

«... a media mañana se recibió una orden de actuar sobre la estación de Manresa, nudo ferroviario de gran movimiento, al irse encajonando allí, divisiones separatistas, en su cobarde retirada, y en especial, sobre unos trenes militares que, según confidencias, aquella mañana debían llegar...

»... mientras los cañonazos y ametralladoras de su aparato barren inmundicias, entona a voz en cuello una oración entusiasta, una plegaria sentida, que fue sincera y española, muy española...»

(Text extret de la novel.la «Carlos Maria» d'Adro Xavier. Sota aquest pseudònim, l'autor de l’escrit parla del seu germà, l'alferes de l'aviació franquista Carlos Rey-Stolle Pedrosa, que va participar en el metrallament aeri sobre Manresa del dia 19 de gener del 1939. L'últim paràgraf forma part d’un comentari que el propi «Adro Xavier» féu sobre el fet que els trets que disparava des de l’aire «barren inmundicias».)

 

Unes morts i destruccions innecessàries 

Els bombardeigs i metrallaments aeris sobre Manresa i altres municipis catalans es produeixen en un moment, després de la Batalla de l’Ebre, en què la guerra ja estava del tot decidida a favor de l’exèrcit franquista. Per tant, militarment resulta completament injustificada la mort de tantes víctimes innocents. Era matar per matar. Això sí, amb uns objectius psicològics molt clars: produir el pànic entre la població civil, desmoralitzar-la i dissuadir-la de qualsevol intent de resistència.

Així doncs, aquests bombardeigs, fets amb l’ànim d’anorrear qualsevol mena d’oposició, van ser una mostra de la brutalitat de la dictadura franquista que s’atansava amb la voluntat d’eternitzar-se en el poder.

VÍCTIMES MORTALS DELS BOMBARDEIGS A MANRESA
1r bombardeig (21-12-1938)

 

Nom Edat Domicili
Adán i López, Francisco 3 Barriada de Les Tortonyes, darrere núm. 4
Amenós i Busquet, Ramon 21 Plaça de Sant Ignasi (Igualada)
Armengol i Ricart, Domènec 46 Ctra. del Pont de Vilomara, Casa Volanta
Bassi i Flix, Primitiu 29 Viladordis, Torre Planell
Bonvehí i Closas, Valentí 50 Viladordis 2
Brunet i Puig, Joan 17 Tossal del Coro 30
Casas i Sala, Maria 36 Ctra. del Pont de Vilomara 1, Cases barates
Corrons i Lladó, Ignasi 75 Sant Andreu 25, 2n
Cos i Tarres, Maria 45 Santa Llúcia 43
Díaz i Vera, Tomasa 26 Carrió 27, 1r
Garcia i Duarte, Genís 59 Tossal del Coro
Garcia i Martinez, Carmen 35 Santa Llúcia 1
Gibert i Rubinart, Maria 12 Pujada Roja
Gibert i Rubinart, Marina 11 Pujada Roja
Gras i Redorta, Salvador 39 Remei de Dalt 28, 1r
Gros i Pla, Manuela 28 Sant Llorenç de Bríndisi 40
Guals i Santamaria, Josep 38 Ctra. de Santpedor 12, Cases barates
Guitart i Casas, Josep 3 Ctra. del Pont de Vilomara 1, Cases barates
Prada i Millán, Andreu 28 Sardenya 378, 2n 3ª (Barcelona)
Prat i Sallés, Maria 22 Viladordis 3
Puig i Carví, Josepa 32 Viladordis 2
Puig i Cumulada, Abdó 18  
Ros i Sala, Dolors 50 Santa Llúcia 1, 3r 1ª
Sallés i Subirana, Concepció 45 Viladordis
Samper i Santamaria, Àngel 8 Ctra de Vic 122
Serrallonga i Rubiralta, Josepa 15 Viladordis 81
Singla i Vila, Maria 66 Casa Mísser Mas (actual Font dels Capellans)
Torrents i Puyaltó, Enric 17 Sant Maurici 51
Vázquez i González, Leonardo 35  
Vila i Planas, Ignasi 43 Llibertat 37
Vilalta i Sala, Baldiri 55 Vell de Santa Clara 4
Vilaró i Raurich, Enric 8 Viladordis 81
Xerpell i Balet, Concepció 58 Sant Maurici 76

 

2n bombardeig (19-1-1939)

Nom Edat Domicili
Arcarons i Bofill, Lluís 61 Llibertat 14
Molins i Perarnau, Josep 61 Barreres 30

 



[1]

Presidida pel conseller Ramon Sanz, era constitüida pels caps dels departaments municipals de Defensa i Indústries de Guerra, de Sanitat, de Foment i Treball i de Seguretatt Interior; l’arquitecte i l’enginer municipals, i representants de la Creu Roja, del cos de Bombers, de la Telefònica i del Sindicat de Llum i Força.

  

[2] Nascut a Torrepacheco (Múrcia) i casat amb una manresana, Aniceto León Garre fou un personatge controvertit. Amb prestigi de ser un bon professor, no impulsà, ans al contrari, la catalanització de les classes a l’Institut i, com a comissari-director durant la guerra, depurà i expulsà a tots aquells alumnes de famílies considerades com a “contrarevolucionàries”. S’exilià al final de la guerra, però posteriorment tornà, fou rehabilitat per les autoritats franquistes i passà a exercir el càrrec de director d’un institut de Barcelona.