Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Opinions sobre Amat-Piniella

Gemma Aguilera

Josep Alert

Alfred Badia

Maria Bohigas

Joan Calmet

Llorenç Capdevila
Maria Aurèlia Capmany
Jacint Carrió
Ambrosi Carrión
Pere Casals Navarro
David Castillo

Jaume Ciurana
Miquel Dolç
Josep Maria Espinàs
Odei A.-Etxearte
Josep Faulí
Joaquim Ferrer

Jordi Font Agulló
Jordi García-Soler

Núria de Gispert i Català

Oriol Junqueras

Josep Maria Lluró

Ferran Mascarell
Víctor Mora
Teresa Pàmies
Ferran Planes
Jordi Planes
Montserrat Roig
David Serrano

Rosa Toran

Albert Ventura
Comissió organitzadora de l'homenatge a Joaquim Amat-Piniella
 

 

Gemma Aguilera

«Un savi senzill i discret. Poc conegut i, en conseqüència, poc reconegut. La societat catalana encara no ha sabut valoritzar el patrimoni literari i moral que va llegar-li un home que va convertir la seva vivència als camps de concentració de Mauthausen en un document històric i literari imprescindible per a comprendre l’infern dels catalans deportats. Escriptor i intel·lectual manresà, Joaquim Amat-Piniella (1913-1974) va lluitar tota la seva vida contra l’oblit amb la seva ploma.» (“El Temps”, 19/2/2013)

 

Josep Alert

«Amat és un dels oblidats de la nostra cultura i la nostra literatura, però no hi ha dubte que és un referent literari i ètic que cal reprendre. Per què ha estat apartat? Perquè el fet de no ser un país normalitzat comporta que pel camí ens hàgim deixat personatges tan importants com ho és aquest escriptor.» (“Visat”, octubre 2013)

 

Alfred Badia

"Fou l'home que sabé rememorar amb hàbil i serena objectivitat un moment tan cruel de la història de les guerres d'intrasegle... Fou, encara, un home infrangiblement fidel a les seves idees, un notable amic dels seus amics, gran lector i conversador discretíssim". (1974)

 

"Sempre sabé ser l'amic fidel i immancable, tan amatent a la companyia i a l'ajuda, com irònicament i sol·lícítament discret en les aventures del diàleg. Un tret indefectible de la seva personalitat, que tots els qui el conegueren i el tractaren subratllen unànimament, és precisament aquesta noblesa serena del seu tarannà, aquesta discreció benvolent i finíssimament irònica del seu tracte. Un escriptor, és clar, no ha de ser jutjat per les seves qualitats humanes, però tampoc no és sobrer que el lector que ja les endevina en l'obra, en sàpiga el gruix a través del testimoni dels qui foren els seus amics". (1987)

 

"... En el cas de J. Amat-Piniella -i això ja li passava en vida-, l'esment principal tendeix a etiquetar-lo com a novel·lista d'un sol gènere i gairebé d'un sol títol, el seu famós K. L. Reich... L'escriptor, però, transcendeix aquest encasellament... Abans de l'aventura-tragèdia de l'exili ja escrivia i somiava ser novel·lista. Als vint anys ja s'havia donat a conèixer amb unes Ombres al calidoscopi, una mena de galeria surrealista de retrats de personatges de l'època de la República. I aquest Amat surrealista, que, acabada la guerra, hagué de passar mesos convalescent de tants horrors físics i morals, mentre intentava inútilment que li publiquessin el seu K. L. Reich, es despenjà més tard -i tampoc la publicació no li resultà gaire fàcil- amb unes quantes novel·les de cap manera "testimonials"...

... La imatge de l'escriptor J. Amat-Piniella no se cenyeix, doncs, al clixé que el redueix a escriptor testimoni o realista històric, limitació determinada, probablement, pel pes de les circumstàncies que acompanyaren la seva vida tant com per l'eco que arreu desvetllà el seu K. L. Reich. Lector infatigable de la novel·lística del seu moment -recordo, en especial, el seu engrescament per Camus-, contista i novel·lista ell mateix per damunt de tot, no se sentia vinculat a cap mena de gènere o de model, i admirava els autors que, com Pedrolo, arriben al virtuosisme en l'ús constant de noves tècniques. Ell mateix n'assajà de diverses en les seves diferents novel·les, o com en La ribera deserta, n'alternà l'ús en una una mateixa novel·la". (1987)

  

Maria Bohigas

 «Si Amat-Piniella hagués nascut en un país conseqüent com França, avui tothom sabria qui va ser, seria considerat un heroi de la Resistència i tindria un carrer dedicat a cada poble.» (9/9/2013)

 

Joan Calmet

«Com a manresans ens hem de sentir orgullosos de comptar entre els fills de la nostra ciutat a unes persones que, com Amat Piniella o Jacint Carrió, i fins a una vintena més, oferiren els millors anys de la seva vida lluitant per un món millor, més just i avançat, i que en la majoria de casos hi deixaren la vida.» (Mauthausen, 12/5/2013)

 

«Amat-Piniella ens deixa el seu llegat en una doble vessant. D’una banda, la literària, amb l’excel·lent K.L.Reich, referent principal i indiscutible de la literatura concentracionària, al costat d’altres obres no tan frapants però d’un innegable interès per entendre millor tota una època, com és el cas, per exemple, de El casino dels senyors. D’altra banda, tenim el seu testimoni humà vital. Recordem: vençuts, però no derrotats.» (2013)

 

Llorenç Capdevila

«Joaquim Amat-Piniella és un representant d’aquella generació d’autors que van accedir al món de les lletres amb certa normalitat en bona part gràcies a l’ambient cultural de la República; escriptors que durant aquell període van convertir-se en joves promeses de la literatura catalana i per als quals l’arribada de la guerra va representar un trencament sobtat i traumàtic de la seva projecció; escriptors que, tanmateix, malgrat les dificultats associades a la repressió, l’exili o, com en el cas d’Amat-Piniella, l’horror dels camps de concentració van continuar escrivint, i ho van continuar fent en català. Gràcies a escriptors com Amat-Piniella (o Espriu, o Calders, o Rodoreda, o Vinyoli...), una nova generació (la dels qui van començar a escriure als seixanta i als setanta [...] va comptar amb uns referents vius a l’obra dels quals aferrar-se per recuperar la normalitat. Us imagineu què hauria pogut passar si, desenganyats, els autors de la generació d’Amat-Piniella haguessin abandonat l’exercici de la literatura en català?» (“Regió7”, 11/5/2013)

 

Maria Aurèlia Capmany

"Era un hombre amable, discreto, con una sonrisa triste, que tenía muchas cosas que contar. Las contó con precisión y rigor, porque el contacto con el sufrimiento y la muerte no le había dejado rencor alguno, sino precisamente una inmensa piedad hacia el ser humano y el deseo ferviente que nadie pudiera organizar de nuevo un infierno como el que él había vivido?" (1974)

 

"Por encima de todo, Joaquim Amat-Piniella fue un magnífico escritor que fue arrancado de su propia vocación por la urgencia de los hechos: voluntario en nuestra guerra civil, prisionero de los alemanes en la guerra mundial, internado en un campo de exterminio en concepto de apátrida. Allá a lo lejos, al otro extremo de su arriesgada y riquísima odisea, quedaba su iniciación a la literatura; artículos en la prensa de su ciudad natal, Manresa, y su primer libro Ombres al calidoscopi". (1974)

 

Jacint Carrió

(Manresà, amic d'Amat-Piniella, supervivent també de Mauthausen. Autor del llibre Manresa-Mauthausen-Gusen. Deportació i retorn d'un home compromès amb la llibertat)

 

"Era un home bondadós, d'una gran personalitat, gens amant de crits ni sorolls, incapaç d'aixecar la mà contra ningú, però sí valent a l'hora de parlar i escriure perquè es fessin les coses ben fetes. Quan va arribar a Mauthausen recordo que va dir-nos: "He trobat la gent d'aquí molt apagada. Ja sé que esteu en un lloc cru i difícil com ningú de fora no pot imaginar, però cal reaccionar. Mireu, aquests darrers dies he escoltat les emissores estrangeres i han dit que De Gaulle refà l'exèrcit francès a Anglaterra, que els aliats es reorganitzen i que no tenen res perdut. Us asseguro que els alemanys tenen la guerra perduda i podrem tornar a casa". Aquestes paraules les va dir amb tanta convicció que varen córrer per tot el camp i aquell dia va ser el millor suplement de menjar que podíem tenir. L'Amat-Piniella ens va refer la moral a tots.

L'Amat-Piniella és un símbol dels deportats. Ell va tenir prou capacitat i valentia per dir en ple camp allò que pensava, tot i que podia ser castigat amb la mort; va tenir prou esperança i energia per animar-nos a tots en els moments més difícils. També va ser el primer de Catalunya i d'Espanya que va publicar un llibre sobre la deportació, malgrat tots els inconvenients i amenaces... Amat-Piniella va ser un excel·lent company i treballà sempre per la llibertat, la democràcia i la Justícia Social. Llàstima que ens deixés tan aviat". (1985)

 

Ambrosi Carrión

"Joaquim Amat-Piniella és un deportat que ha compartit i ha sofert totes les tortures físiques i morals dels camps d'extermini. I de tot aquest cúmul d'horrors n'ha sortit un escriptor català de primer ordre, portant amb el seu llibre K.L.Reich un vent de purificació, de veritat, escombrant prejudicis, hipocresies i tòpics que malmeten les lletres nostres. Ens ha fet sentir la ferida espantosa que obriren uns monstres en la carn i l'esperit dels homes, monstres que encara ens amenacen". (1965)

 

Pere Casals Navarro

"... hay un magnífico libro, escrito por un gran catalán que sufrió durante casi cinco años de su vida las torturas de los nazis, Joaquim Amat-Piniella, desaparecido prematuramente. Es el autor de "K.L.Reich", documento-novelado sensacional sobre los miles de catalanes internados en los campos de concentración y exterminio, que tuvo que esperar quince años para poder ser publicado en la lengua que fue escrito y que, por fin, vio la luz a finales de 1963.
... No es justo olvidar a Amat-Piniella, catalán dotado de una gran sensibilidad y talento que testimonió hace ya muchos años, en un magnífico libro la odisea de nuestros compatriotas en los campos nazis. A destacar en su libro la dedicatoria del general Bradley, libertador del campo donde vio la luz de la libertad el inolvidable Amat-Piniella."
("La Vanguardia", 7-6-1977)

 

David Castillo

“... [Joaquim Amat-Piniella], tot i haver escrit una de les millors novel·les sobre els camps de concentració nazis, ha patit la inclemència de pertànyer a la literatura catalana. Tenim una literatura que pot competir amb qualsevol altra del món, malgrat les dificultats polítiques de no tenir estat i, alhora, tenir un estat que ens perjudica o ignora... Ni el fet de ser un patriota reconegut, empresonat el 1934 pels Fets d’Octubre i dirigent d’un dels partits que manen actualment, ha servit perquè es promocioni com cal un escriptor tan transcendent.

Si fos espanyol o francès l’haurien col·locat al costat de Jorge Semprún, o si hagués estat italià, hauria entrat amb tots els mèrits aparellat amb Primo Levi, per citar-ne dos exemples dels molts que podríem triar. Amat-Piniella no va poder gaudir ni de l’intent de normalització que ha viscut la literatura catalana perquè va morir prematurament el 1974, un any abans que el dictador.

Enguany se celebra el centenari d’Amat-Piniella i convindria fer l’esforç per situar-lo a la primera divisió, reeditar moltes de les seves novel·les descatalogades, publicar els inèdits –ni que sigui en digital- i oferir una relectura de K.L. Reich, cúspide d’una obra narrativa més que notable, per la modernitat, la pluralitat de punts de vista i la brillantor d’un realisme que recrea la catàstrofe de l’Holocaust.”

(El Punt/Avui, 2013)

 

Jaume Ciurana

«Persones com Amat-Piniella van lluitar per una Catalunya que va ser impossible. I nosaltres, avui, estem lluitant per fer possible aquella Catalunya impossible.» (25/10/2013)

 

Miquel Dolç

"Fueron Joaquim Amat-Piniella (K.L.Reich) i Aurora Bertrana (Entre dos silencis) los que figuraron entre los primeros novelistas europeos –y mundiales- que denunciaron las inconcebibles atrocidades de los nazis, conocidas directamente por ambos, en sectores distintos, como consecuencia de circunstancias personales, cuando el mundo no sabía aún nada en concreto, fuera de los rumores, sobre el tema, uno de los más vergonzosos de la historia humana". (1974)

 

Josep Maria Espinàs

"Magnífico escritor que, después de tantas y tan injustas penalidades, no ha dejado de ser una de las más ponderadas y bondadosas personas que conocemos". (1963)

 

"Amat-Piniella era un hombre que impresionaba por su calidad humana". (1974)

 

"Todo se confabulaba para ver en Amat-Piniella una imagen trágica. Y, sin embargo, las veces que hablé con él –casi siempre en un bar, tomando una copa con Martí Farreras y algún otro amigo común- redescubría siempre algo muy parecido a lo que llamamos serenidad de espíritu: sonreía con discreción, hablaba con discreción, y tenía una exquisita voluntad de permanecer en segundo plano, como si quisiera borrar de sí mismo cualquier nota de protagonismo a que la bestialidad de la historia le había llevado. Nunca habó del tema. No puedo preciarme de haber sido amigo suyo, pero era evidente que tenía una profunda capacidad de afecto, y de su paso por los "Konzentration Lager" había salvado -o se había afirmado en ellos- una admirable elegancia moral". (1974)

 

«Jo vaig conèixer Amat Piniella -que va morir el 1974- gràcies al fet que era amic de Martí Farreras, tots dos manresans, i ens trobàvem algunes nits en un bar. Sempre seia en un tamboret del final de la barra, com si encara busqués protecció. Parlava poc, portava unes ulleres rodones, si no recordo malament amb uns vidres una mica foscos. Unes ulleres com les que jo vaig veure, anys després, visitant aquell camp de la mort. Centenars d'ulleres -com centenars de nines - amuntegades en una de les dependències del camp d'extermini de Mauthausen.

 »Els silencis d'Amat-Piniella, des d'aquell racó de bar, encara els sento. Com si ell no estigués absolutament segur d'haver sobreviscut.

 Piniella, i el seu amic Martí, i altres companys de barra nocturna, han desaparegut. Jo encara el veig, en aquell racó, observant darrera les ulleres, però mai sabré què veia després de tot el que havia vist.» (“El Periódico”, 23/2/2013)

 

Odei A.-Etxearte

“Si els catalans haguéssim tingut un estat que protegís la nostra producció cultural, el nom d'Amat-Piniella s'hauria escrit amb lletres d'or al costat de les de Primo Levi. Però ni tan sols hem estat capaços de situar-lo en el lloc que es mereix en l'imaginari popular de la literatura catalana contemporània.

Així que tots arribem a Amat-Piniella per diverses vies: per una recomanació sobtada, mitjançant l'estudi literari o per l'atzar d'haver trobat la seva obra en una llibreria de vell. I llavors lamentem no haver-lo llegit abans, que ningú ens n'hagués parlat fins llavors. Com pot ser? I descobrim, al darrera, el segell del Club Editor i de Joan Sales….” (“El Singular”, 30/1/2015)

 

Josep Faulí

"Va ser un ciutadà conscient i sofert, una mica avergonyit, de vegades, de sentir-se o presentar-se com un protagonista. Era delicat, atent, fins i tot potser tímid. No solia parlar perquè sí i practicava una lloable contenció verbal. Tenia bona memòria, però no pretenia mai atabalar-t'hi. Potser la timidesa que he insinuat era, sobretot, un acte continuat i sostingut de modèstia profunda i arrelada.

He sintetitzat el sentit dels records i les vivències que en tinc en el paràgraf anterior. N'assenyalo ara, detalls concrets:

- Parlàvem un dia i jo vaig aludir al tema inevitable de Mauthausen. Em va mirar amb uns ulls cansats i em va dir: "De debò que voleu tornar-hi?"

- El 1964 vaig votar una obra seva que concursava al Ruyra. No sé com va saber un fet que, en principi, era secret, però la veritat és que va aprofitar la felicitació de Nadal per agrair-me el vot i, després, cada vegada que ens vèiem -que eren poques- invariablement tornava a agrair-me'l.

- Era tan educat i atent que, el 1966, en regraciar-me d'un comentari a La ribera deserta, empra més espai a justificar-se de fer-ho massa tard a causa de les vacances, que no pas al mateix regraciament.

(Abril del 2005)

 

Joaquim Ferrer

"Amat-Piniella salvà la vida, però quan el vaig conèixer, a mitjans dels anys seixanta, tot i que tenia uns cinquanta anys n'aparentava molts més, i recordo com si l'hagués vist avui el seu esguard profund, que reflectia l'horror i les penalitats que havia patit". (1998)

 

Jordi Font Agulló

«Què lluny ens trobem dels ideals defensats per homes de la talla moral de Joaquim Amat-Piniella.[...] Recobrar l’obra i el posicionament ètic d’homes com Amat-Piniella ens pot ser útil per tal d’adonar-nos que estem a punt d’abandonar l’herència rebuda i de sucumbir sota l’encanteri d’un totalitarisme soft, però no per això menys devastador. Quan la desraó economicista s’apropia de tots els àmbits de la vida, els actes culturals que remmemoren els comportaments dignes i el talent artístic dels nostres predecessors ens poder servir de guia per despertar-nos del somni encarnat per una visió fonamentalista del mercat que, malauradament, ha esdevingut un malson.

Sens dubte, l’exemplaritat ètica de Joaquim Amat-Piniella és una brúixola en aquest present enrevessat que ens aclapara.» (sies.tv, 23/12/2013)

 

Jordi García-Soler

"L'home dels ulls tristos. Així en deia jo, de petit, d'un amic del meu pare a qui veia sovint a casa. Fins que un dia vaig poder llegir un llibre seu. Llavors vaig descobrir les profundes raons de la tristesa dels ulls d'aquell home llegint una de les millors novel·les catalanes contemporànies, el relat de les seves vivències al camp nazi d'extermini de Mauthausen". (2001)

 

Joaquim Amat-Piniella, "L'home dels ulls tristos"

Tota la personalitat humana i literària de Joaquim Amat-Piniella resta marcada d’una manera decisiva per la seva dramàtica llarga estada en el camp nazi d’extermini de Mauthausen, relatada d’una forma magistral a la seva gran novel.la K.L.Reich

Com per a tantes altres persones de la seva generació en el nostre país, la incivil guerra espanyola de 1936 a 1939, amb la derrota republicana, l’exili i totes les seves conseqüències posteriors, truncà una existència que hauria pogut ser feliç i pròspera, però que des d’aleshores esdevingué tràgica, com ho va ser, en el cas del mateix Joaquim Amat-Piniella, la seva mort prematura.

Per a mi Joaquim Amat-Piniella serà sempre “l’home dels ulls tristos”. D’aquesta manera el vaig batejar quan jo encara era un nen i el veia arribar de tant en tant a casa, on es trobava amb el meu pare, Francesc García Guardiola, bon amic seu i víctima també de la terrible ensulsiada col.lectiva de la guerra civil espanyola. Jo no sabia encara qui era aquell amic del meu pare, i evidentment ignorava quina havia estat la seva peripècia personal, però els seus ulls, que darrera d’unes ulleres amb moltes diòptries pregonaven una tristesa tan profunda com inequívoca, em van fer batejar-lo d’aquella manera. 

Van haver de passar encara alguns anys fins que jo --ja adolescent, potser l’any 1964-- vaig trobar a la gran biblioteca de casa un llibre del per a mi encara enigmàtic “home dels ulls tristos”. Era K.L.Reich, una novel.la que vaig llegir primer amb gran avidesa i emoció i que vaig tornar a llegir amb gran atenció i interès. Després l’he recomanat repetidament a molts dels meus amics i coneguts, i n’he parlat i n’he escrit sempre que he pogut.

Personalment vaig tractar molt poc a Joaquim Amat-Piniella, en qualsevol cas ja després de la mort del meu pare, i per tant a partir de 1970, en els últims tres o quatre anys de la seva vida. En els escassos contactes que hi vaig tenir, però, vaig poder constatar fins a quin punt era insondable i infinita la seva tristesa permanent, deguda sens dubte a la persistència incessant en el seu record de les seves dramàtiques vivències de Mauthausen, causa dels seus malsons incessants i molt possiblement també de la seva mort prematura, l’any 1974, amb molt poc més de 60 anys d’edat.

Quan, l’estiu de 1977, vaig viatjar per primer vegada per terres alemanyes i austríaques, en ser a Linz no em vaig poder estar de fer la marrada necessària per poder visitar les impressionants restes de l’antic camp nazi d’extermini de Mauthausen. És una de les visites que m’han colpit més en tota la meva vida, i tothora vaig tenir molt present el record de la persona de Joaquim Amat-Piniella i de la seva gran novel.la, K.L.Reich, alguns fragments de la qual pràcticament vaig reviure en recórrer amb l’ànim encongit un recinte tan sinistre com aquell, tot ell carregat encara d’uns drames individuals i col.lectius que ens pesaran sempre com una llosa, com quelcom tan incomprensible com inesborrrable.

Al llarg dels anys les coincidències m’han fet conèixer també un bon nombre d’antics deportats a camps nazis d’extermini, sempre que he pogut he col.laborat amb l’Amical de Mauthausen on molts d’aquells supervivents s’apleguen, però en cap cas no m’he sentit personalment tan impressionat com davant la presència de Joaquim Amat-Piniella, que per a mi serà sempre “l’home dels ulls tristos”. La seva novel.la K.L.Reich, més enllà d’uns mèrits específicament literaris que em fan considerar-la una de les més grans novel.les catalanes de tot el segle XX, em sembla també un dels millors i més lúcids testimonis del criminal univers concentracionari dels camps nazis d’extermini. 

Amb un mestratge literari extraordinari –molt superior, sens dubte, al de tots els seus altres llibres que he pogut llegir: El casino dels senyors, Roda de solitaris, La pau a casa i La ribera deserta--, a K.L.Reich Joaquim Amat-Piniella recrea aquell univers amb gran rigor i intel.ligència, amb una sensibilitat exquisida en els retrats humans i alhora amb tota la cruesa necessària en la descripció d’aquell sistema basat en l’horror, i per damunt de tot amb la lucidesa exemplar de qui és conscient de ser testimoni i víctima d’uns fets que no tenen cap mena d’explicació lògica o racional. 

Amb K.L.Reich Joaquim Amat-Piniella resta per sempre com un dels grans novel.listes del món concentracionari dels camps nazis d’extermini, en un nivell molt similar al de l’hongarès Imre Kertész, l’italià Primo Levi o l’espanyol Jorge Semprún, tots ells també testimonis molt lúcids i rigorosos d’una immensa tragèdia col.lectiva de la qual personalment van ser víctimes i que tots ells han sabut transcendir amb excel.lència a través de les seves obres literàries.

Com el ja esmentat Imre Kertész va dir en el seu discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura, “des d’Auschwitz no ha ocorregut res que hagi abolit Auschwitz”. N’hem tingut exemples constants en aquestes últimes sis dècades: des del “gulag” soviètic fins al Xile de Pinochet, l’Argentina de Videla, la Cambotja de Pol Pot i tants i tants altres exemples dramàtics. Encara ara en tenim constantment massa exemples arreu, des del camp de concentració nordamericà instal.lat a Guantànamo fins a les conseqüències de les ocupacions d’Iraq o Afganistan, passant per la repressió inhumana i brutal de què l’estat d’Israel fa objecte als palestins, entre altres molts casos actuals també molt tràgics.

 Parafrasejant el que el ja esmentat Imre Kertész fa dir a un dels seus personatges de la seva novel.la Liquidació --“per a Auschwitz no hi ha explicació”--, a K.L.Reich Joaquim Amat-Piniella ens demostra que “per a Mauthausen no hi ha explicació”.. 

(Escrit que se li va sol·licitar a Jordi Garcia-Soler per publicar al present web de Joaquim Amat-Piniella. Maig del 2004) 

 

Núria de Gispert i Català

«Joaquim Amat-Piniella, Edmon Gimeno i totes les persones que van morir o que  com ells van quedar marcades per sempre més per les urpes cruels del règim nazi no mereixen l’oblit, sinó el record emocionat de totes les generacions. Per això és  tan important l’esforç pedagògic i de divulgació entre els més joves dels horrors de l’Holocaust i de qualsevol tirania totalitària. [...] Es tracta de no oblidar, de no negar, de no banalitzar, el que fou l’Holocaust per no haver de reviure’l.» (27/1/2014)

 

Oriol Junqueras

«Joaquim Amat-Piniella és un dels personatges que tots hauríem de conèixer.» (Naciodigital.cat, 20/9/2013)

 

Josep Maria Lluró

“... voldria extreure una única dada de la biografia del seu autor: excepte durant la seva primera joventut, Amat-Piniella va viure sempre sota un règim feixista, fos a la França de Vichy, fos al camp nazi o a l’Espanya de Franco. Aquells anys joves viscuts en la democràcia fràgil i amenaçada de la Segona República Espanyola van ser un breu miratge dins d’un desert d’opressió, violència i ignomínia”. (2011)

 

“...L’Espanya a la qual tornarà Amat ja no és la República de la seva joventut, sinó aquesta on els falangistes assassinaven, on els companys es podrien a la presó o als camps. On els qui moriren als camps nazis són l’”exponent més segur de l’esforç peninsular a la causa de la llibertat”. Una llibertat que en l’Espanya en què viu no s’ha instaurat. Amat, quan escriu aquestes línies, quan publica el llibre i quan mor, es devia sentir desposseït absolutament de tota mena de pàtria. L’escriptura del llibre pretén alçar-se precisament contra la humiliació humana viscuda en aquest desert”. (2011)

 

Ferran Mascarell

«[Amat-Piniella] és un exemple d’una generació brutalment castigada per la història, que va intentar que Catalunya fos un país normal.» (15/10/2013)

 

Víctor Mora

"Vaig conèixer el Sr. Amat-Piniella abans de caure jo molt greuement malalt. Malgrat això, encara tinc d'ell el bon record d'un home amable i seriós, lògicament trist, però no marcat per l'horror que va haver de viure. Desgraciadament, no tinc a mà -per ara- moltes coses, entre les quals es troben el seu llibre i el que vaig escriure sobre ell. (Juny del 2004)

 

Teresa Pàmies

«Ha mort darrerament, a Bellvitge, Joaquim Amat-Piniella, un dels supervivents del camp de Mauthausen, un català de la meva generació que assumí, en les condicions més paoroses, la seva condició d’home. Fou el primer, a Catalunya, a donar testimoni, i en català, de la monstruositat del nazisme. El llibre K. L. Reich, editat a Barcelona l’any 1963, va sacsejar moltes consciències, i va obrir camí a altres testimonis d’una època que alguns voldrien fer oblidar per tal de reincidir-hi.

 

»Amat-Piniella no es va limitar a escriure K.L. Reich, sinó que ha estat, fins a la seva mort, un home entregat a l’antifeixisme com a membre de l’Amical de Mauthausen a Barcelona. Com tots els que van sobreviure l’infern concentracionari, en sortí amb la salut malmesa, però no de genolls ni fent del seu problema l’eix de l’univers. Humilment i amb una obstinada dignitat, seguí donant testimoni no tan sols del que fou el Reich hitlerià sinó també, i sobretot, de la superioritat de l’humanisme.» (“Mundo Diario”, 20/8/1974)

 

Ferran Planes

"Amat-Piniella tenia una gran sensibilitat humana i una sensibilitat artística -que va desembocar cap a la literatura- francament admirable i francament selecte. Era un home fins a un cert punt introvertit, elegant en la seva expressió, culte, no era un home retòric, quan deia una cosa la deia finament, suaument i sense cridar... Però al mateix temps aquesta inquietud artística i literària el portava cap a una altra mena d'inquietud, d'interès cap els altres". (Conferència celebrada a Manresa l'any 1974, arran de la mort de Joaquim Amat-Piniella)

"Amat-Piniella ha mort als 60 anys, però va començar a morir a Mauthausen. Perquè va sortir d'allà ferit físicament i moralment. O sigui, que hi havia un pòsit dins seu inesborrable per a un home que ha hagut de viure cinc anys en un cap d'extermini. Per més esforços que fes, no podia esborrar aquells cincs anys de la seva vida i va començar una època decadent i es va refugiar en una mena de fatalisme, d'escepticisme. Deu anys enrera parlaves amb l'Amat de qualsevol fet social, polític, literari, crític i ell responia d'una forma vibrant. Últimament, jo i altres amics notàvem que cada vegada s'anava desinteressant més de coses que abans l'interessaven molt. I és perquè dintre seu hi havia alguna cosa que pouava física i psíquicament, que l'anava aniquilant d'una forma paulatina, vestigi de Mauthausen, perquè sinó no era normal". (Conferència celebrada a Manresa l'any 1974, arran de la mort de Joaquim Amat-Piniella)

"... todos los que hemos convivido con él, desde su regreso a Cataluña, sabemos que jamás, ni en momentos aciagos, tuvo el menor desplante ni salió de sus labios palabra alguna de crispación o de queja. Envolvía su conducta con un deje de blanda ironía por donde se cribaba casi imperceptiblemente el trasfondo de su desgraciada vida. Pero eso, sólo sus íntimos podíamos divisarlo. De todo ello, de su innato buen gusto y de su poderoso instinto de escritor, se derivaba un pulcro estilo literario totalmente inmerso, además en las técnicas descriptivas modernas". (1974)

 

Jordi Planes

"La seva vida poc falaguera il·lustra una vegada més la d'una generació que cregué en una societat lliure i justa i que hagué d'enfrontar-se de ben jove amb la inintel·ligència de la força bruta amb les soles armes de la raó". (1974)

 

Montserrat Roig

"A ell, al seu encoratjament, al seu relat, a la seva vida, dec l'existència d'Els catalans als camps nazis ... Fou precisament la seva vida, la idea que ell em donà d'en Pere Vives, de l'Arnal... les converses que tinguérem sobre altres coses, les obsessions compartides com Catalunya, el socialisme o la literatura, el que em portà a escriure aquest llibre". (Pròleg del llibre Els catalans als camps nazis. Edicions 62. Barcelona, 1977)

 

"L'Amat era un home extraordinari. És de les poques persones que a mi realment m'ha impressionat, perquè cada vegada és més difícil trobar gent que vessi humanitat... Amb l'Amat hi havia alguna cosa de sorprenent, hi havia alguna força interior, que és el que em va fer anar-lo seguint i anar parlant amb ell". (Conferència celebrada a Manresa l'any 1974, arran de la mort de Joaquim Amat-Piniella)

 

"Un home que va lluitar tota la vida per trobar el punt just entre l'esperança i l'escepticisme del derrotat". (Els catalans als camps nazis)

 

"He conegut molts exdeportats catalans, hi he vist reaccions i actituds diverses davant de la deportació nazi i les seves romanalles, però foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del què havia significat l'infern nazi". (Els catalans als camps nazis)

 

"Vaig conèixer l'Amat cap a finals de 1972 i aviat vaig comprendre el que havia significat la deportació. Mai no oblidaré la indefugible tristesa dels seus ulls, la seva voluntat de morir per segona vegada. I així va ésser: l'Amat va morir l'estiu de 1974 tot emportant-se amb ell una experiència que, per molt que en parlem, ens resulta intransferible". (1979)

 

"Era un home silenciós, afable, carregat d'espatlles, miop, introvertit, d'aparença feble i d'una sensibilitat extrema, d'una sensibilitat que de ben segur el va fer patir molt. L'Amat havia nascut per a ésser escriptor. Però la mala sort, com li va passar a en Pere Vives i a tants d'altres, el va col·locar dins la categoria dels vençuts. Mai no he conegut ningú que suportés amb tanta fermesa i alhora ironia la derrota de la seva generació. D'això n'era molt conscient, l'Amat: tenia una lucidesa que gairebé feia mal. No va saber-se mentir, no es va il·lusionar per res. Va acceptar el fracàs dels qui havien pensat i actuat com ell amb una mena de fatalisme que, dins la seva gran humanitat, el feia més gran als ulls de tothom". (1974)

 

"L'Amat Piniella era un home que escoltava molt i que, quan deia la seva, ho feia amb una gran precisió i amb un gran respecte. Tenia, però, una ardent consciència d'haver perdut tots els trens. Ell em va descriure com era en Pere Vives, un altre derrotat que no va poder suportar el gran escarni dels camps d'extermini nazis. Quan em parlava del seu amic, jo pensava en la joventut d'en Vives i de l'Amat, en la seva època, en aquell temps en què modelar el futur propi encara semblava possible. L'Amat Piniella va escollir un bàndol, a la guerra civil, perquè hi creia. "Encara que sabíem que no hi guanyaríem res personalment", m'havia dit una vegada. Però l'Amat Piniella hi va lluitar no per un canvi de forces polítiques, vull dir que no solament per això, sinó que l'Amat creia en una nova moral. I fou aquesta moral la que el va mantenir en vida després del 1939, durant els cinc sinistres anys al camp d'extermini de Mauthausen. Però encara va anar més lluny: no es tractava sols de sobreviure "físicament". Després de veure el rostre de la mort, dia darrera dia, l'Amat-Piniella es va proposar d'explicar-ho. I s'ho va proposar com a escriptor. Veia aquella realitat distorsionada i fantasmal en funció de la realitat literària que ell volia concebre. Així, un any després de l'alliberament del camp de Mauthausen, encara no retornat a Catalunya, va escriure K.L.Reich". (1974)

 

"...sabem que ha mort un possible gran escriptor català. Un amic que, per dir-ho amb les mateixes paraules amb què ell s'havia referit a en Pere Vives, l'únic delicte que havia comès era desitjar un món millor". (1974)

 

"[Amat-Piniella] pertanyia a una generació romàntica, generosa, amb una forta capacitat d'esperança, que participà en la lluita per dotar d'un futur Catalunya". (1985)

 

"Ese posible gran escritor catalán pasó por tres fases de su vida: la primera fue el Amat-Piniella de la generación romántica, el que se alista voluntario a una guerra "sabiendo que no íbamos a ganar nada personalmente"; el segundo es el Amat-Piniella de Mauthausen, el infrahombre, y el tercero es el hombre que tiene que desistir a la fuerza de sus esperanzas, de sus propósitos, de sus intenciones y regresar a una tierra que no le ayudará a olvidar". (1974)

 

David Serrano

"Joaquim Amat-Piniella, republicà i lliurepensador, reuneix a la perfecció la síntesi entre denuncia i literatura?". (2002)

 

«Montserrat Roig converteix Amat en el seu còmplice imprescindible per a la magna obra Els catalans als camps nazis.» (“Visat”, octubre 2013)

 

 

Rosa Toran

«100 anys del naixement de Joaquim Amat-Piniella. No ens sembla agosarat afirmar que se sentiria satisfet de veure al peu del monument republicà un grup de manresans, especialment joves estudiants, alguns de l’institut on ell mateix va estudiar, que han convertit la lectura de la seva obra K.L. Reich en una lliçó de maduresa.» (Mauthausen, 12/5/2013)

 

Albert Ventura

«Un motiu més pel qual no hem d'oblidar-nos d'Amat-Piniella és aquest: la profunda humanitat i perfilament psicològic dels seus personatges. Potser, d'aquesta manera, podrem endinsar-nos una mica més en el que som.» (Elsingular.cat, 4/11/2013)

 

 

Comissió organitzadora de l'homenatge a Joaquim Amat-Piniella

(Manresa, maig del 1985)

"Quan fou alliberat (dels camps nazis), Amat-Piniella ja no era el mateix d'abans. Als camps d'Hitler havia deixat part de la seva vida. I això no era tot: en retornar a la pàtria, l'esperava de nou el feixisme, un feixisme repressor de la cultura i de la llibertat del seu poble. Com si no n'hi hagués hagut prou amb un destí cruel que li havia arrabassat la seva joventut, Amat-Piniella va haver de viure fins al final de la seva vida -agost de 1974- marginat i silenciat".