Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Maria Llaveries, l'esposa d'Amat-Piniella

IMATGES

DOCUMENTS

 

Maria Llaveries Viladomiu va ser l'esposa de Joaquim Amat-Piniella.

Nascuda a Puig-reig el 1912, era filla d’un conegut metge de de la vila, Josep Llaveries Salors, i neboda del famós dibuixant i il·lustrador Joan Llaveries.

Maria Llaveries va ser mestra del Grup Escolar Renaixença de Manresa durant el curs 1935-1936. Posteriorment, ja en temps de guerra, fou traslladada en comissió de serveis a Barcelona. Des del juny de 1937 fins a l'entrada de les tropes franquistes estigué al Grup Escolar del Sortidor.

La relació entre Maria Llaveries i Joaquim Amat-Piniella va estar absolutament marcada per la Guerra Civil i el nazisme. Pocs dies després de casar-se, Amat va marxar a França, el juliol de 1939, i va haver d’iniciar el calvari que l’hauria de portar fins a Mauthausen, del qual no sortiria fins al maig de 1945. Tanmateix, encara ells dos no es van poder trobar de seguida. Van estar molts anys separats i molt de temps sense tenir notícies l'un de l'altra.

Al seu torn, Maria Llaveries fou depurada com a mestra i va ser desterrada un temps a Mazuecos (Guadalajara), on va exercir la seva professió.

El 1946 ambdós es van establir a Barcelona. Tanmateix, després d'un any de malaltia, el juliol de 1949 Maria Llaveries va morir. Tenia 37 anys. Deixava el seu fill Marcel, de tres anys d'edat, i un Joaquim Amat en una situació crítica. Segons confessarà Amat a Bartra, referint-se a la seva esposa:  “Aquest any hostil de 1949 m’ha pres el més autèntic i segur, l’insubstituïble, el que, en els moments més negres de l’exili, em va donar la il·lusió i la força necessària per a sobreviure...”

Li costarà molt a Amat de sortir d’aquest moment crític. En un dels esborranys de carta que va escriure per al poeta Agustí Bartra però que no va arribar a completar ni a enviar mai, Amat, dos mesos després de la mort de la seva esposa, escriu:

“... em sento desolat, nu, sense armes per combatre, sense enemic al qual m’interessi combatre. Em sento com el pintor que ha quedat cec, o l’escultor que ha perdut les mans o el futbolista a qui han amputat una cama. Sense ella sóc... una desferra d’aquelles que pinten?? els novel·listes pessimistes d’avui. Temo estar esgotat, amic Bartra. És massa fardell per a un home sol. Massa guerra, exili, captiveri i desencís?? per poder ara superar aquest cop que ja no va de fora a dintre, sinó de dintre a fora”.

Segons diverses persones que la van conèixer, Maria Llaveries era una dona excepcional i avançada a la seva època. El mateix Amat, en una carta inèdita, en destacava "la seva sensibilitat afinadíssima, el seu esperit crític i la seva imaginació esbojarrada". En paraules de Jordi Planes, Maria Llaveries era “una dona esplèndida, cordial, intel·ligent i sensible” i, amb la seva mort, va desaparèixer per a Amat “el terme de la relació que el podia dur a una vida, diguem-ne feliç” i “no va arribar a retrobar mai més l’alè”. ("Canigó", 17-8-1974).