En aquest apartat us oferim la documentació de la Junta de Clasificación y Censura de la pel·lícula Plácido. La presentem dividida en 5 apartats:
Informes de la Junta de Clasificación y Censura
Actes de la Junta de Clasificación y Censura
Revisió de l’expedient l’any 1973
Les pel·lícules de Luís García Berlanga, pel seu contingut crític i àcid, van ser objectiu preferent de la censura franquista.
Ara podem conèixer els comentaris, majoritàriament negatius, escrits pels censors, gràcies a l’expedient de censura de la pel·lícula, que es conserva a l’Archivo General de la Administración, d’Alcalá de Henares.
En els diferents informes de l’expedient, del setembre-octubre del 1961, es pot veure l’absurditat de molts comentaris, la mentalitat retrògrada pròpia del règim i en molts casos, l’escassa cultura cinematogràfica dels censors.
És un recull de documents de gran interès que ajuden a entendre la repressió i el control cultural, un element més, i no menor, de la repressió general de la dictadura franquista.
Veiem algunes opinions extretes dels informes dels vocals de la Junta de Clasificación y Censura :
Un mal principi: la censura del nom
Els problemes van començar ja des del primer moment, quan es van demanar els permisos per al rodatge. El títol original de la pel·lícula tal com constava en el guió, Siente un pobre a su mesa, va ser prohibit d’entrada. Llavors es va proposar el títol de Los Bienaventurados, que també va ser rebutjat amb aquest argument:
“ Consultada la presente petición [el censor] estima que no procede aceptar el nuevo título, dado el carácter básicamente evangélico de los Bienaventurados”
Finalment es va optar pel nom del protagonista, Plácido, que evidentment era difícil de prohibir.
“Estimamos que debe prohibirse”
Un informe del 14 de setembre de 1961 advocava directament per la seva prohibició:
“Ataque a la Caridad cristiana”
“Lo grave está en que se atacan a fondo cuestiones dogmáticas y tradicionales reconocidas por la Iglesia, cuales la Caridad, (no se cree, y se termina negando, en un país en que la tercera parte de los problemas sociales se resuelven por la Caridad espontánea del Cristianismo vivo de las gentes), la Oración y el Matrimonio, y para colmo, la noche misma de Navidad, cerrada a toda esperanza” […] Estimamos que debe prohibirse.
El mateix censor en una segona ronda a l’octubre es reafirma:
“Un ataque a la Piedad tradicional de España”
“Consecuentes con el informe anterior, estimamos, con gran dolor que esta obra debe prohibirse. (…) Seguimos creyendo que constituye un ataque a la Piedad tradicional de España, fomentada por la Iglesia y que ha costado centenares de vidas como puede verse en el Martirologio de la Cruzada”.
Però, a més a més, alguns censors s’atrevien a qualificar de dolenta el que seria una obra mestra del cinema espanyol:
“Mala película y película insana”
“Caricatura basta, ordinaria, que no hace en absoluto reir y eficacia moral discutible porque la película es aburridisima” (…) En realidad la película es prohibible porqué aparte de su negativa calidad artística echa arbitraria leña al fuego indicativo del odio de clases. Mala película y película insana”
“El humor negro de Azcona”
“Asoma demasiado el humor negro de Azcona [guionista de la pel·lícula] sin que apenas haya un personaje equilibrado y digno que dé réplica a la insensatez general”
“ Tema insulso”
“Un tema insulso y tremendamente pesado y excesivamente aburrido. Mediocre interpretación y buena fotografia en blanco y negro”
Sobre el guió
“ A mi juicio es el aspecto más endeble de la obra. No da en la diana que el tema ofrecia. Excesivo abigarramiento y reiteración”
Bones intencions però …
En alguns casos els censors reconeixien que el tema de Plácido podria ser positiu pel que té de crítica social a la falsa caritat i a la falta de veritable esperit cristià però…
“ (…) Si junto a esta crítica, el director hubiese presentado la visión exacta de la caridad, otro valor tendría todo esto.”
“ (…) Cabe también enjuiciarla como una caricatura cruel y demolidora de la Sociedad burgesa y de sus “cataplasmas sociales” (…) En todo caso le falta a la película el contraste de la verdadera y auténtica caridad. Por consiguiente, social y moralmente la película carece de valores positivos”
“Comedia de humor. Bueno como tema aunque falso en su planteamiento y desarrollo”
De la possible prohibició a la censura d’alguns fragments
Si bé en una primera ronda d’informes del setembre de 1961, com hem vist, diversos censors eren partidaris de prohibir directament la pel·lícula, finalment van permetre la seva exhibició però amb aquests canvis o adaptacions:
Rollo 7º.- Acortar la escena de la artista poniéndose la liga, dejando solamente un plano medio rápido.
Suprimir el plano de la señora moviendo la cabeza al moribundo, para que dé su consentimiento en la boda “in articulo mortis”.-
Rollo 9º.- Modificar la secuencia del centinela, en el sentido de que se aclare que se trata de un cuartel, y sustituir el santo y seña “España” por otro.-
En una segona ronda a l´octubre de 1961, els informes van ser una mica més favorables, sobretot pel que fa a la qualitat cinematogràfica.
Sobre el guió :“Sátira de humor, a veces agrio aunque original y pleno de ingenio”
Sobre la direcció: “ Buena, àgil y sirviendo al guión correctamente”
Sobre la interpretació : “Excelente reparto y excelente interpretación”
I per acabar, també hi havia algun censor amb bon ull cinematogràfic. (Recordem que Plácido va ser nominada l’òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1962)
“ Aunque el guión, por acumulación de elementos, resulta algo abigarrado, es tal el cúmulo de aciertos dentro de un humor muy español que hacen de la película una 1ª categoría. Película importante”
Finalment, un cop verificades les adaptacions citades, es va acordar autoritzar la pel·lícula per a majors de 16 anys, pocs dies abans de l’estrena.
“Género hoy, ya bastante superado “
Després de l’estrena, els censors encara no havien acabat del tot la feina. Es redacta un informe/crítica on suposadament s’exposen les reaccions del públic i el “crític” fa la seva anàlisi cinematogràfica.
“En cuanto al público, no obstante la propaganda de que venía precedida, el interés que el nombre de Berlanga despierta y el ambiente artificioso que este film promueve, no acaba de convencer. Las escenas están muy amontonadas, los diálogos son embrollados, y el argumento supeditado a la finalidad satírica. Todo ello hace que el espectador medio no entre de lleno en el tema. Las supresiones de la censura han sido escrupulosamente respetadas.
Se podría encuadrar la película entre el género neorealista italiano, hoy ya bastante superado”.
Revisió l’any 1973
A petició de la productora, 12 anys després de l’estrena del film, es va fer una nova valoració per part de la Junta de Ordenación y Apreciación de Películas i aleshores es va decidir autoritzar per a majors de 14 anys.
El règim franquista i la censura cinematogràfica
Ja des del seu inici, durant la Guerra Civil, el règim franquista, juntament amb les autoritats eclesiàstiques que li donaven suport, van entendre la importància i l’impacte que el cinema tenia en la societat. Aquest mitjà, per una banda, era molt útil com a element propagandístic; però també podia servir per a difondre idees que la dictadura considerava pernicioses políticament i/o immorals des del punt de vista de l’Església catòlica. Per això una de les primeres mesures del govern franquista a Burgos, va ser implantar la censura cinematogràfica que tenia cura de què els continguts respectessin la moral catòlica, els “bons costums” i per descomptat, els principis polítics del règim.
Durant els anys 40 i bona part dels 50, la censura va actuar sobretot sobre el cinema estranger, atès que la majoria de pel·lícules espanyoles tenien o bé un caràcter patriòtic-propagandístic o bé folklòric. Tanmateix, totes les pel·lícules havien de rebre el vistiplau de la censura abans d’arribar als cinemes.
Cap a finals dels anys 50, amb l’aparició d’un cinema espanyol més compromès, amb directors com Juan Antonio Bardem i Luís García Berlanga, la censura va començar a filar molt prim amb les obres d’aquests autors. En una mostra de la seva ironia aquests directors deien que ells havien inventat la censura, perquè abans no era necessària. També s’explica que Berlanga, cansat de les contínues modificacions que li imposaven, va proposar que un censor -frare dominic- aparegués com a coguionista en els títols de crèdit de la seva pel·lícula Los jueves, milagro (1957)
Al 1952 les funcions de la censura van passar a un nou organisme oficial anomenat Junta de Clasificación y Censura de películas cinematográficas, que depenia del Ministerio de Información y Turismo, creat l’any anterior. Aquesta Junta, integrada per un gran nombre de persones, estava encapçalada pel director general de Cinematografía i en formaven part tot un seguit de vocals que eren els que realitzaven els informes a partir dels quals la Junta establia el seu veredicte, que incloïa la classificació per edats. Aquests vocals formaven la Rama de Censura i n’hi havia d’eclesiàstics i de civils. Cada un d’ells elaborava un informe i establia les possibles retallades o canvis necessaris per aprovar la pel·lícula.
Finalment, cal saber que no va ser fins el novembre de 1977 que el nou Ministerio de Cultura va dissoldre a través d’un reial decret la Junta de Censura y apreciación de películas, posant fi a més de quatre dècades de censura cinematogràfica.
