Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Revelar la veritat, reparar el mal

Gràcies per convidar-me a participar en aquest acte tan transcendental i emotiu com és el d’incloure Joaquim Amat-Piniella definitivament a la història de Manresa, inscrivint-lo com a manresà il·lustre. Jo no he faltat a la cita, tal com ho demanava ara fa un any Joaquim Aloy, des de les pàgines d’”El Pou de la  Gallina”. També anunciava que seria un gran dia i així ho vivim tots els que estem aquí. Com a neboda d’un company de lluita i d’infortuni d’Amat-Piniella, en Bernat Toran, i com a historiadora em sento afalagada perquè se m’hagi brindat aquesta oportunitat, la de contribuir avui, a fer d’Amat Piniella l’emblema de tots els homes i dones que des de Manresa i des de tots els racons del país es vegeren obligats a emprendre camins desconeguts que els durien a la tragèdia. Varen perdre una guerra, però la seva petjada, ara ja llunyana, forma part d’un llarg camí, els dels homes i les dones que sacrificaren la seva joventut per uns valors universals que mai caducaran, la llibertat, la justícia i la igualtat.

No insistiré en la trajectòria de Joaquim Amat-Piniella a Manresa, que la majoria de vostès coneixen prou bé. Però cal recordar que va ser un home que des de la seva joventut va unir la seva vocació literària amb l’activisme cultural i el compromís polític amb ERC com a secretari de l’alcalde Marcet durant la República. Quan va esclatar la guerra no havia complert els 23 anys. I aleshores va deixar els estudis de dret, va implicar-se en els processos de transformació de Manresa i va unir-se a l’Exèrcit Popular, al front d’Andalusia el 1937, fins que l’avanç de les tropes feixistes els anaven apropant al desastre.

Com a tants altres, aquells a qui Montserrat Roig va anomenar la “generació romàntica”, la guerra els hi va canviar la vida. Pere Calders, Lluís Ferran de Pol, Francesc Trabal, Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Xavier Benguerel, Joan Sales... des del front o fent agitació cultural a la reraguarda van deixar de ser joves, van renunciar a les seves expectatives i van emprendre un camí de generositat i ètica. El cas d’Amat-Piniella, un escriptor obert a tots els nous corrents intel·lectuals i d’avantguarda, és emblemàtic i singular per la seva experiència posterior des dels camps de França fins a Mauthausen. ¿Quin camí va conduir-lo a ell i als altres manresans a un indret desconegut de l’Alta Àustria?

Sortosament, pel treball des de diversos mitjans en els darrers anys avui és força coneguda pel gran públic la trajectòria d’aquell mig milió de persones que es van veure obligades a creuar la frontera en el fatídic mes de febrer del 1939. Poques imatges hi ha més colpidores que la dramàtica processó de soldats ferits, dones, vells i criatures i la humiliació patida pels soldats de l’Exèrcit Popular davant l’escorcoll a què els sotmetien els cossos policials francesos. Rebuts amb hostilitat per un país que havia estat des del segle XIX emblema de valors cívics i republicans, aleshores eren els rojos indesitjables que amenaçaven el sopor de les ments benpensants i  que deixaven en evidència la irresponsabilitat dels governs que havien volgut apaivagar l’amenaça feixista amb l’aïllament de la II República, a través del Comitè de No-Intervenció. Però els republicans eren persones que justament havien sigut l’avançada contra la bèstia immunda dels feixismes, persones que havien sofert en la pròpia carn els estralls de l’aviació alemanya i italiana, dones que s’havien avançat a les múltiples formes de lluita que poc temps després esdevindria el moviment de la Resistència als països ocupats. I les dones que partien cap a l’exili havien suportat damunt seu el pes de la reraguarda i el compromís en mantenir la moral dels homes que combatien, en evitar el desànim i les activitats de la quintacolumna sempre amenaçant.

Però no tothom va fugir en els primers dies de febrer. Amat-Piniella va temptar la sort de quedar-se, però l’amenaça era massa forta. Milers i milers de persones eren condemnades a les presons i als camps de concentració franquistes, o bé quedaven sumides en la por i el silenci i en el dolor per les separacions que havien truncat vides. Als pocs mesos, Amat fugí i creuà la frontera i la seva sort va quedar unida a la dels refugiats que feia mig any que romanien a França, internats als camps on moria i patia tanta gent, però on també es forjaren amistats, trencades violentament, com va ser el cas de l’amic d’Amat-Piniella, Pere Vives, assassinat poc temps després a Mauthausen. Els republicans van anar sortint dels camps de concentració, van integrar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers, als Regiments de Marxa o a la Legió Estrangera francesa i en pocs mesos la sort de nou es girava en contra seva.

Cap dels que havien creuat la frontera podia imaginar el que els esperava, però intuïen que la seva lluita no havia acabat. Les tensions a Europa així ho anunciaven, però s’enfrontaven a una curiosa paradoxa: haver de lluitar per un país que no els havia rebut tal com mereixien i al mateix temps confiar en què la guerra implicaria la derrota del nazisme i acabaria per arrossegar també el règim feixista que els havia foragitat del seu país.

El juny de 1940 els exèrcits alemanys trencaven de forma ràpida la feble defensa francesa, malgrat el desesper d’aquells republicans que constataven per segon cop la força de les armes alemanyes. Les fugides desesperades no els estalviaren caure presoners i de nou l’internament en camps, aleshores sota el comandament de la Whermacht. La intervenció de la Gestapo, al poc temps, determinà un futur immediat cap a la mort. Amat i el grup de la seva companyia desfeta recorregué muntanyes i boscos fins arribar a Suïssa esperant l’hospitalitat que aquest país no els donà. Empresonat pels alemanys, romangué a Belfort i després a Estrasburg, des d’on partí un comboi cap a Mauthausen. Era el mes de desembre de 1940, però des del mes d’agost altres republicans ja patien en aquest camp els efectes del treball forçat, la gana i les malalties.

La història és prou coneguda: Mauthausen rebé a uns 7.000 republicans que hi deixaren les forces i la vida en poc temps. Dels 20 manresans, en moriren 13 (Josep Arnau Soler, Pere Barrull Cuenca, Miquel Camps Puiggrós, Antoni Camps Vives, Agapito Colom Armengol, Jesús Dalmau Colom, Enric Munt Costa, Pere Parés Sans, Maurici Ribas Pujol, Joan Sallés Oliveras, Joan Serarols Pons, Bernat Toran Martinez i Jaume Viladrosa). I en sobrevisqueren 7 (Joaquim Amat-Piniella, Jacint Carrió Vilaseca, Enric Cunill Narfà, Francesc Playà Tresserres, Josep Pons Pérez, Josep Real i Josep Señal Esclusa), però només tornaren a Manresa Jacint Carrió i Josep Señal. Una tràgica contribució en mig d’un extermini que afectà gent de tots els pobles de Catalunya.

Però pels que no foren capturats l’any 1940 i enviats a Mauthausen entre 1940 i 1941, la seva participació en la Resistència encara havia de cobrar-los nous tributs. La lluita armada dels republicans en el maquis i en la guerrilla urbana i la inestimable contribució femenina als moviments antialemanys van ser també en molts casos l’avantguarda de la Resistència. I aleshores van començar altres onades de deportació cap a tots els camps del Reich, fins i tot cap el camp de dones de Ravensbrück. Tenim ací, entre nosaltres, Neus Català, supervivent del camp de Ravensbrück i Enric Marco deportat a Flossenburg. Malgrat el paper pioner dels republicans en la Resistència antialemanya a França i la seva presència a tots els fronts de la 2ª Guerra Mundial, el seu reconeixement és molt feble, malgrat que no hi ha cap monument commemoratiu a França, en què al costat dels cognoms francesos no hi aparegui algun cognom espanyol.

Entre l’abril i el maig de 1945 van ser alliberats la majoria dels camps on hi havia republicans, però pels 2.000 i escaig que aconseguiren sobreviure, per factors diversos, l’atzar, l’ànim o la solidaritat, no s’acabaren les penalitats. Els aliats perdonaren a Franco la seva complicitat amb el nazifeixisme, a favor d’arguments geoestratègics derivats de la Guerra freda i la contenció del comunisme i Espanya va mantenir-se com un illot feixista que seguí amb la mateixa obsessió persecutòria vers els republicans. Així, els que sortiren  vius dels camps hagueren de suportar la mateixa condició d’apàtrides amb què entraren als camps, homes i dones perseguits al seu país o bé abocats a acomodar-se a un exili que no va acabar mai, fos l’exili geogràfic o l’exili interior.

En sortir de Mauthausen, Amat va anar a recuperar-se de les seqüeles de l’internament a Andorra i allà transcriví els poemes escrits al camp, “Les llunyanies”, i escriví la seva obra magna, K.L. Reich. Instal·lat a Barcelona, el 1948, hagué de patir la humiliació de rebre les negatives de la censura exercitada pels buròcrates del règim, immunes a la sensibilitat afermada arreu del món sobre l’extermini nazi, i també l’hostilitat de les forces de l’ordre de la seva ciutat. La Dictadura franquista no condemnà i ni tan sols reparà el dany moral causat als republicans. Eren proscrits i relegats a patir la seva història personal només sota l’aixopluc clandestí dels companys dels camps i dels amics.

Corria l’any 1962, un any abans de què, finalment, el públic pogués llegir K.L. Reich, i els “rojos irreductibles” -tal com els havia qualificat la Gestapo- maldaven per retrobar-se, per conformar instruments de solidaritat i reivindicació. Vinguts de França o localitzats aquí per canals subterranis, l’Amical de Mauthausen es posà en marxa i en cases particulars i bars s’establiren contactes i es dissenyaren línies d’actuació. Trobem Amat-Piniella al costat de Joan Pagès, Maria Olivart, Sugranyes, López Arias, Neus Català, Villalba, Carrió ... i tants altres noms que han de compartir l’amargor de la invisibilitat. Res podia pertorbar la pau sepulcral de la Dictadura que negava, una i altra vegada, la legalització de l’Associació, que ni tan sols serà reconeguda amb la mort del dictador. Caldrà esperar fins l’any 1978, però aleshores molts d’ells ja havien mort, entre ells Joan Pagès i Amat-Piniella l’any 1974. I tampoc no podrà ser present a aquesta mateixa sala, quan l’abril de l’any 1997, la vehemència de Jacint Carrió aconseguirà la celebració de l’assemblea anual de l’Amical de Mauthausen en aquesta ciutat.

Però la intenció de la meva intervenció va més enllà de recordar a grans trets la història d’Amat-Piniella, dels manresans i de tots els republicans de l’estat que patiren la deportació als camps nazis. La majoria d’ells han mort i no puc deixar de recordar les paraules repetides per Jorge Semprún i Elie Wiesel en la seva conversa publicada sota el nom Callar és impossible: “¿Què succeirà quan desaparegui el darrer supervivent?”. I goso afegir que aquesta és la pregunta que està en el pensament de les persones que des de motivacions diverses se senten properes als milions de víctimes de nazisme de tot el món. No podem aventurar quin lloc ocuparan en la memòria col·lectiva la persecució i l’extermini nazi d’ací 25, 50, 100 anys, però avui i ara tenim l’obligació de revelar la veritat i de reparar el mal.

En primer lloc, cal donar a conèixer que els republicans van ser objecte d’una doble condemna, la del règim nazi i la del règim feixista d’Espanya, indestriables un de l’altra, ja que ambdós règims estaven involucrats en el mateix projecte. La construcció d’una Europa nova, en la què una raça superior dominaria i esclavitzaria als pobles inferiors, eliminaria els adversaris i els indignes d’ocupar un lloc en la nova societat va ser la quimera criminal de Hitler i la seva cort, que van comptar amb la complicitat de milions de persones. I Franco no va dubtar en mostrar els seus ambiciosos plans per ocupar un lloc en aquesta nova Europa per la qual l’havien ajudat al seus mentors del cop d’estat de 1936. La seva debilitat i la posició d’inferioritat dins l’Eix es va acabar convertint en el salvavides de Franco, però no va dubtar en contribuir materialment i doctrinalment a la victòria de l’Eix.

En segon lloc, Franco va sacrificar bona part de la generació més activa i més preparada, assassinant-la, empresonant-la i humiliant-la en el silenci, a Espanya o als camps del Reich, i condemnant-la a l’exili o a la clandestinitat durant dècades. Desvetllar la responsabilitat criminal de la Dictadura que reiteradament va negar la seva responsabilitat individual i moral no és un acte de revenja sinó posar fi al mite, fonamentat en falsedats i en al·legació d’ignorància, sobre la no culpabilitat en la persecució i mort dels republicans pel nazisme. Els republicans van ser conduïts al camps per l’acció criminal combinada de l’Alemanya nazi i les forces d’ocupació a França, el règim col·laboracionista de Vichy i també la dictadura d’Espanya, per assentiment o per omissió.

En tercer lloc, la clarificació de la culpabilitat és la condició indispensable per reparar el dany. Ho exigeix el respecte envers les víctimes, la responsabilitat històrica i la restitució moral, per tal d’evitar la degradació de la cultura política. Si admetem que els individus han de retre comptes de les seves actuacions públiques, les institucions i els governs també han de fer-ho amb les seves accions, i amb més raó quan s’ha emmascarat la veritat i s’han endegat estratègies exculpatòries. Explicar la veritable naturalesa política del règim franquista encara és una tasca pendent, cal donar a conèixer el seu nucli doctrinal i l’abast de les seves polítiques repressives i repudiar públicament als que en foren responsables.

I per acabar, en l’actual segle XXI, quan la majoria de persones que habiten el planeta no haurà viscut el nazisme o el franquisme no hem de quedar satisfets amb la condemna dels crims del passat, sinó que cal evitar que tots els mitjans tècnics i científics de què disposa la humanitat es posin al servei de nous genocidis, d’operacions bèl·liques exterminadores i de maniobres destructives de la tolerància i el pluralisme.

Moltes gràcies per escoltar-me i en nom de l’Amical de Mauthausen expresso el nostre agraïment a l’Ajuntament i a totes les persones que han fet possible aquest acte de restitució pública i moral de Joaquim Amat-Piniella i de tots els deportats republicans.
 

                                   Rosa Toran

Manresa, 26 de març 2004.