La muralla de Sant Domènec en la confluència amb la plaça de Valldaura. A l'esquerra, el carrer del Cós; a la dreta, el final de carrer d'Urgell. Atès que la casa Fornells (Morros), que s'edificaria en el xamfrà del carrer d'Urgell i la Muralla, encara no estava construïda, deduïm que la fotografia fou obtinguda abans de l'any 1910.
Procedència: Arxiu Comarcal del Bages
Plaça de Valldaura. Fins l'any 1872, la placeta de Valldaura conservà part de la muralla de la ciutat, la qual va ser enderrocada en aquell període, juntament amb l'antiga església construïda l'any 1.500. A primers de segle XX s'inicià la construcció d'un altre temple en l'actual ubicació.
Procedència: Arxiu Jaume Pons i Agulló.
La plaça de Valldaura l'any 1910. A l'esquerra, la casa Morros, d'estil modernista, projectada per l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa. La plaça va ser urbanitzada l'any 1897 quan s'enderrocà l'antiga capella de Valldaura. Però el seu aspecte no complaïa al periodista Aureli Comas, qui el 1925 assegurava en to disconforme que «la plaça de Valldaura és l'única de Manresa, pel que veiem, que es vana de posseir un jardí o cosa semblant, molt ensopida i bruta de pols que a cada moment hi envien els nombrosos automòbils que hi passen el davant. La plaça de Valldaura és una equivocació. Guaiteu només com es fa difícil de travessar-la i el mal gust de la disposició de les plantes que fan riure més que res. Al mig, no hi ha cap monument, però sí un "parterre" de mona de Pasqua, que prou fa els últims badalls corsecat pel vent i per la pols i l'escassedat d'aigua que només deu tastar quan plou. Millor seria que es treguessin els arbrissons i s'hi posessin arbres de debò, alguns plàtans potser, els quals almenys podrien resistir la pols i no tocarien el ridícol».
Procedència: Arxiu Comarcal del Bages
La plaça de Valldaura l'any 1923. A la dreta de la plaça es pot contemplar la casa senyorial de la família Torras de Bages i Argullol i, a l'esquerra, la casa Morros, d'estil modernista, projectada per l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa. La plaça va ser urbanitzada l'any 1897 quan s'enderrocà l'antiga capella de Valldaura. Però el seu aspecte no complaïa al periodista Aureli comas, qui el 1925 assegurava en to disconforme que «la plaça de Valldaura és l'única de Manresa, pel que veiem, que es vana de posseir un jardí o cosa semblant, molt ensopida i bruta de pols que a cada moment hi envien els nombrosos automòbils que hi passen el davant. La plaça de Valldaura és una equivocació. Guaiteu només com es fa difícil de travessar-la i el mal gust de la disposició de les plantes que fan riure més que res. Al mig, no hi ha cap monument, però sí un "parterre" de mona de Pasqua, que prou fa els últims badalls corsecat pel vent i per la pols i l'escassedat d'aigua que només deu tastar quan plou. Millor seria que es treguessin els arbrissons i s'hi posessin arbres de debò, alguns plàtans potser, els quals almenys podrien resistir la pols i no tocarien el ridícol».
Procedència: Arxiu Comarcal del Bages
Instantània de l'església de la Mare de Déu de la Consolació, inaugurada el 1900 i avui desapareguda, la qual es va edificar just al davant del lloc on hi havia l'antiga capella de Valldaura. La fotografia correspon al moment de la seva construcció. A nivell arquitectònic, pertany a l'estil neogòtic, molt usual a l'època. Després de la guerra, aquesta església seria ocupada pels pares Caputxins, els quals l'any 1959 feren bastir una església de majors dimensions, és a dir, l'actual parròquia de la Mercè.
Procedència: Col·lecció Ramon Cornet i Arboix (Fotografia de Lluís Cornet i Vivar)
Instantània de l'església de la Mare de Déu de la Consolació, inaugurada el 1900 i avui desapareguda, la qual es va edificar just al davant del lloc on hi havia l'antiga capella de Valldaura. La fotografia correspon al moment de la seva construcció. A nivell arquitectònic, pertany a l'estil neogòtic, molt usual a l'època. Després de la guerra, aquesta església seria ocupada pels pares Caputxins, els quals l'any 1959 feren bastir una església de majors dimensions, és a dir, l'actual parròquia de la Mercè.
Procedència: Col·lecció Ramon Cornet i Arboix (Fotografia de Lluís Cornet i Vivar)
Instantània de l'església de la Mare de Déu de la Consolació, inaugurada el 1900 i avui desapareguda, la qual es va edificar just al davant del lloc on hi havia l'antiga capella de Valldaura. La fotografia correspon al moment de la seva construcció. A nivell arquitectònic, pertany a l'estil neogòtic, molt usual a l'època. Després de la guerra, aquesta església seria ocupada pels pares Caputxins, els quals l'any 1959 feren bastir una església de majors dimensions, és a dir, l'actual parròquia de la Mercè.
Procedència: Arxiu Francesc Villegas i Martínez.
Instantània de l'església de la Mare de Déu de la Consolació, inaugurada el 1900 i avui desapareguda, la qual es va edificar just al davant del lloc on hi havia l'antiga capella de Valldaura. La fotografia correspon al moment de la seva construcció. A nivell arquitectònic, pertany a l'estil neogòtic, molt usual a l'època. Després de la guerra, aquesta església seria ocupada pels pares Caputxins, els quals l'any 1959 feren bastir una església de majors dimensions, és a dir, l'actual parròquia de la Mercè.
Procedència: Arxiu Llorenç Gamisans i Villaplana (fotografies de Llorenç Gamisans i Miquel Ausió)
El convent de les Monges Caputxines i el carrer de Talamanca en una imatge de principi del segle XX. Aquest convent, aixecat entre el 1679 i el 1681, patí un important incendi la tarda del 29 de juliol de 1909, en la Setmana Tràgica; de l'efecte de les flames només es mantingueren en peu les parets mestres, però el convent es pogué reconstruir gràcies a les almoines dels benefactors i a una subscripció popular que es féu a la ciutat. Va ser enderrocat l'any 1936.
Procedència: Arxiu Comarcal del Bages
El convent de les Monges Caputxines i el carrer de Talamanca en una imatge del 1911. Aquest convent, aixecat entre el 1679 i el 1681, patí un important incendi la tarda del 29 de juliol de 1909, en la Setmana Tràgica; de l'efecte de les flames només es mantingueren en peu les parets mestres, però el convent es pogué reconstruir gràcies a les almoines dels benefactors i a una subscripció popular que es féu a la ciutat. Va ser enderrocat l'any 1936.
Procedència: Arxiu Jaume Pons i Agulló.
El carrer de Talamanca just abans de l'enderrocament de cal Fuster Aragonès, antiga casa Ponsa, al primer decenni de segle XX.
Procedència: Col·lecció Jaume Blanch i Carreras (Fotografia de Francesc Blanch i Pons)
Les antigues cases (ca la Mònica i cal Torné) que hi havia abans de la construcció de l'actual casa Llissach. Aquestes cases es van haver d'enderrocar per dur a terme l'obertura del carrer d'Alfons XII (actual Passeig de la República), tot tallant de ple el carrer de Talamanca, que havia de comunicar directament el pont de l'estació que s'havia projectat amb la Plana de l'Om.
Procedència: Col·lecció Jaume Blanch i Carreras (Fotografia de Francesc Blanch i Pons)
El tram final de la muralla de Sant Francesc al tombant de segle XX. Al fons, la Catalana.
Procedència: Arxiu Comarcal del Bages
