El 8 de febrer de 2001 Jacint Carrió i Vilaseca va rebre a títol pòstum la Medalla de la Ciutat de Manresa, en un acte celebrat al Saló de Sessions de l’Ajuntament.

En el transcurs de l’homenatge es presentà el llibre de Memòries de Jacint Carrió i Vilaseca Manresa-Mauthausen-Gusen. Deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat, editat pel Centre d’Estudis del Bages.

Van intervenir a l’acte Toni Daura, president del Centre d’Estudis del Bages; Josep M. Solé i Sabaté, historiador i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona; Àngels Fusté i Gamisans, responsable de reelaborar i ampliar les memòries de Jacint Carrió, del qual va glossar la figura; l’alcalde de Manresa, Jordi Valls; el president del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, i Joan Carrió, fill de l’homenatjat.

L’acte es va convertir en un emocionat reconeixement a Jacint Carrió i Vilaseca, mort tres mesos abans.

A continuació podeu consultar diferent documentació textual i gràfica sobre l’acte:

VÍDEO-RESUM DE L’ACTE (durada: 12’12”)

Avui és un dia especial. Ho és per a tots aquells que vam tenir ocasió de conèixer i estimar en Jacint Carrió i també per a Manresa que ha decidit homenatjar-lo de forma pública. A més, aquest acte de lliurament de la medalla de la ciutat coincideix amb la presentació de les seves memòries. És una ocasió singular que el seu protagonista hauria volgut amarar d’una emoció autèntica. Intentaré, amb les meves paraules, trobar el to alhora solemne i emotiu que a ell li hauria agradat, no pas sense la recança de no poder comptar amb la seva presència, de no poder compartir amb ell aquest moment.

Jacint Carrió i Vilaseca va ser, sobretot, un home senzill que va viure amb intensitat el seu compromís cap al país; una persona entusiasta que no va defugir la responsabilitat que tenim tots en la construcció d’una societat millor. La seva trajectòria vital és especialment rellevant per a nosaltres, els manresans, perquè vincula la història de la nostra ciutat amb la dels moviments que, a primers del segle XX, van lluitar per conquerir espais de llibertat, justícia i progrés a Catalunya.

Nascut a les Escodines, Jacint Carrió va començar a treballar, com tants d’altres de la seva edat, quan era amb prou feines un adolescent. Als onze anys, va entrar a fer de dependent a la ferreteria Sol Raurich. Eren moments d’efervescència política i social que fàcilment es traslladaven a les discussions amb els companys de feina, amb els amics. Voltat de gent catalanista i d’esquerra, va madurar el seu pensament.

Unes eleccions municipals van capgirar el sistema establert i van oferir un nou horitzó al futur del país. La República va néixer de la voluntat de tot un poble, ara farà 70 anys. Paral·lelament, l’Associació de Dependents de Manresa i Comarca donava un gir sindicalista a les seves activitats, gir en el qual Carrió va participar des de la primera línia. El seu treball com a vocal de la junta va convertir-lo en una peça més del motor que, durant aquells anys, va fer avançar de forma notable la nostra ciutat i el conjunt de Catalunya. Cada èxit, cada fita aconseguida, era un nou motiu per continuar treballant. Calia recuperar el temps perdut: modernitzar les institucions, conquerir millores en el terreny social, educatiu o laboral; fer realitat tot allò que, fins aleshores, només havien estat ideals.

La revolta de bona part de l’exèrcit espanyol va estroncar els esforços i les il·lusions de tota aquesta generació. Carrió va lluitar a la Guerra Civil amb la 14ena brigada internacional als fronts de Casp, de l’Ebre i de Catalunya. Tanmateix, l’hivern del 1939, va haver de fugir, vençut, cap a l’exili. Al camp de refugiats de Sant Cebrià es retrobaria amb alguns dels seus companys de l’Associació de Dependents. La seva militància sindical, política i cívica no els permetia retornar a Catalunya. Sense cap altra alternativa, van trobar-se altre cop enmig d’una guerra, enrolats a les companyies de treball franceses que construïen la línia defensiva Maginot.

L’exèrcit alemany no va tardar a capturar-los. Per la seva banda, el règim de Franco se’n va desentendre. Els va negar la nacionalitat i van quedar a mans dels nazis, sense pàtria on tornar, sense drets per reclamar. Jacint Carrió ingressava a Mauthausen el 13 de desembre del 1940 com a ciutadà d’enlloc. Era el pres número 4.676, un triangle blau, el dels apàtrides.

Va passar pels camps de Mauthausen i Gusen. Els presos hi entraven per treballar fins a la mort. Els SS no s’estaven de recordar-los que només en podrien sortir per la xemeneia del crematori. Expremien al màxim la seva capacitat productiva: a les pedreres, a les fàbriques d’armament, a la indústria civil, en la construcció de carreteres… Degradaven la seva condició humana condemnant-los a viure sota l’amenaça constant del càstig i la tortura. La gana, el cansament i la por formaven part de la rutina diària. Morir, sovint, era trobar el repòs. De fet, sobreviure era l’únic acte de rebel·lia possible en un entorn expressament pensat per a l’extermini, un extermini massiu i indiscriminat.

Resistir requeria no solament fortalesa física, sinó també, i sobretot, una força moral que no sempre era a l’abast de tothom. La crueltat del sistema es rabejava amb la feblesa d’uns presos mal alimentats, malalts i aïllats del món. Al llarg dels cinc anys, Jacint Carrió va rebre una sola carta de la seva família. El comandament del camp va decidir passar per alt la seva situació d’incomunicació i donar-li una lletra en què el seu germà li feia saber la mort de la seva mare. La resta del text va ser censurat. De fet, el lliurament de la carta no tenia cap altre objectiu que minar el seu coratge, desmuntar qualsevol resistència interior. Poc temps després, va haver de fer front a la pèrdua del seu millor amic, Bernat Toran, amb qui havia compartit, fins aleshores, misèria i sofriments. El buit que va deixar el seu company, lluny d’enfonsar-lo, el va esperonar a continuar lluitant.

Va superar aquestes experiències empassant-se el dolor i la frustració, sobreposant-se a aquest entorn hostil i indiferent al seu patiment. En trobar-se al límit de les seves forces, va rebre el suport de la resistència organitzada dels republicans. Els companys instal·lats a les oficines, la cuina o els magatzems s’ocupaven de requisar les racions de menjar dels presoners morts durant el dia i les repartien entre aquells que estaven més febles o que realitzaven les feines més dures. També ell, un cop refet, va col·laborar amb aquesta xarxa de solidaritat fent d’enllaç i distribuint menjar.

Jacint Carrió va viure durant gairebé cinc anys els horrors del nazisme. Al llarg d’aquest temps, va treballar fins a l’extenuació, va patir gana i tortures, va conviure amb la mort i va aprendre a defugir-la, va entendre el sentit profund de la solidaritat. Va ser alliberat per l’exèrcit aliat el 5 de maig del 1945. En sortir de Gusen, va prometre que explicaria arreu i a tothom la realitat dels camps d’extermini. Va ser una promesa solemne feta juntament amb els seus companys de captiveri. Calia evitar, com fos, que aquella barbàrie es tornés a repetir.

El retorn, però, no va ser fàcil. Mentre els companys d’altres nacionalitats eren rebuts als seus països com a herois, Jacint Carrió va haver de refer la seva vida a recer de la família, enmig d’una societat que es girava d’esquena al seu passat recent. El franquisme volia ignorar la seva col·laboració amb Hitler i silenciava o fins negava l’existència dels camps nazis. Carrió va haver d’ajornar la promesa feta en sortir de Gusen. L’ambient de la postguerra no oferia garanties per fer-la realitat.

No va ser fins a les darreries del franquisme que va poder començar a parlar, ni que fos en la clandestinitat, de la seva deportació. Va fer la primera xerrada el 1963 davant d’un grup de metges i advocats reunits en una sala de l’Ateneu. En aquella època, també va participar en l’organització de l’Amical de Mauthausen a Barcelona. Més endavant, a partir del 1975, va col·laborar activament com a testimoni en el llibre de Montserrat Roig sobre els catalans als camps nazis. Va ser una ocasió per sortir de l’anonimat, per donar a la seva experiència una difusió molt més àmplia.

Tot i les limitacions que el franquisme imposava a les llibertats personals i col·lectives, Jacint Carrió va mantenir la seva activitat pública, de servei cap a la seva ciutat. Va deixar de banda la militància política però va donar suport decidit a iniciatives diverses en el camp cívic i cultural. Si abans de la Guerra Civil havia format part del Foment de la Sardana i la Societat Coral La Unió Manresana, en tornar de l’exili va ser membre actiu de la Coral de les Escodines, de Lingua Club i el Casal Cultural dels Dansaires Manresans. Més tard, també participaria en altres entitats com les associacions de veïns de les Escodines i del Vic-Remei, el grup sardanista Nova Crida o l’associació de boletaires El Rovelló.

Amb l’arribada de la democràcia, va ajudar a reorganitzar l’Esquerra Republicana de Catalunya a Manresa. Va abandonar el partit el 1989 i, després d’un breu pas per Esquerra Catalana, va integrar-se al Partit Socialista de Catalunya. Va ser regidor de l’Ajuntament de Manresa a l’oposició durant la legislatura del 1991 al 1995 i va assumir responsabilitats al govern municipal com a regidor de la Gent Gran, del 1995 al 1999.

Jacint Carrió va ser un home compromès amb les seves idees. Va defensar-les sempre amb fermesa, però no pas des d’actituds ni gestos heroics sinó des del dia a dia. Vivia intensament les seves conviccions sense necessitat de fer discursos abrandats; va deixar testimoni de la crueltat inhumana dels camps d’extermini aprofitant qualsevol espai obert al debat. Li agradava especialment conversar amb els nois i noies dels instituts. Li dolia el desconeixement que molts joves, però també adults, tenen sobre el nazisme i la seva activitat durant la II Guerra Mundial. No s’estava d’advertir del perill que suposava el ressorgiment de nous moviments feixistes arreu d’Europa. El preocupava la ignorància i la indiferència de moltes persones perquè sabia que són terra adobada per al naixement d’actituds totalitàries.

Jacint Carrió era una persona entusiasta, cordial, senzilla. Es mereix aquest homenatge no pas per la singularitat d’aquestes qualitats sinó perquè va posar-les al servei d’uns ideals que el feixisme va voler escarnir, derrotar i eliminar. Va ser una víctima resistent, un idealista que, lluny de sentir-se vençut, va dedicar la vida a denunciar la injustícia, a defensar la llibertat.

Homenatgem una persona que ha esdevingut especial precisament perquè era un home corrent, que va fer història no pas amb paraules brillants ni amb grans obres de govern, sinó per mantenir-se fidel a les pròpies conviccions. Les seves plataformes no van ser ni l’alta política ni els grans mitjans de comunicació sinó la seva feina, la seva ciutat, el seu entorn immediat. La lleialtat i l’honestedat als propis principis no és privilegi d’uns pocs escollits. Jacint Carrió va demostrar que és a l’abast de tots i totes.

No voldria acabar sense deixar sentir algunes de les paraules de Jacint Carrió recollides a les seves memòries. Penso que expressen bona part del seu pensament i de la seva actitud davant de la vida:

He cregut sempre que la política és l’únic instrument que ens pot permetre conquerir espais de llibertat i benestar per a tothom. He procurat sempre mantenir-me fidel al compromís que vaig prendre de ben jove, tant en el camp sindical com polític. Tanmateix, no sempre ha estat fàcil. (…) Els meus anhels de llibertat i justícia social han hagut de superar moments difícils i condicions adverses. Algú pot pensar que valia més deixar-se estar de política i quedar-se a casa. Tanmateix, l’experiència m’ha ensenyat que només es té allò que es guanya. Bona part de les conquestes socials d’avui es deuen a l’esforç personal i col·lectiu d’aquells que, defensant els seus drets, defensaven també els de tots els seus companys. La vida és, ha de ser, una lluita, des del principi fins al final.

M’indigna l’apatia dels que creuen que la política no és cosa seva; em revolta l’exercici del poder que, lluny de la voluntat de servei, només s’utilitza per al lluïment personal; i em dol profundament l’oblit en què resten tantes i tantes persones anònimes que, abans i ara, van maldar i malden per fer realitat els seus ideals de justícia, llibertat i progrés.

Jacint Carrió va parlar sempre clar a tots aquells que van voler escoltar-lo. Va morir de forma sobtada el 31 d’octubre de l’any passat. Ens va deixar, però, un llibre que és alhora record, Història, reflexió i testimoni. Un document que pretén fer transcendir més enllà de la pròpia vida la promesa feta als companys de Mauthausen i Gusen: recordar els crims del nazisme perquè mai més no es repeteixin.

Tenia avui la voluntat –però no ha pogut ser possible, probablement al final de l’acte podrà ser possible- de sentir la veu del Jacint Carrió avui, també. La veu del Jacint Carrió de l’any 1991, en què va entrar a l’Ajuntament d’una manera en què podríem dir que la ciutat demanava perdó i es recuperava la veu d’una persona que tenia ganes d’explicar-nos d’una forma clara què era el que havia pensat, de quina manera havia patit i de quina forma havia estat lluitant durant molts anys.

Com a alcalde, jo sempre em sentiré orgullós –i, probablement, més que orgullós, afortunat-, d’haver tingut al costat una persona com en Jacint Carrió. S’ha fet referència que en una societat que massa sovint es deixa ofegar pel soroll, que es deixa ofegar per la tecnologia, per la velocitat, condemna probablement a l’oblit tot allò  que no considera rendible o que no és actual. En Jacint Carrió ens va demostrar, dia rere dia, el valor de l’experiència, el valor de la memòria, el valor, en definitiva, del que és pròpiament la vida humana, que és la senzillesa i el compromís. En Jacint tenia grans qualitats. I les va posar al servei d’uns ideals clars i ferms, que sempre va mantenir. Jo sempre pensaré –i crec que tots ho pensarem- que va ser un gran conseller i que, a més, va ser, i és, un exemple per a tots nosaltres. Un gran conseller en el sentit més literal del terme. Perquè sabia captar i transmetre molt bé el que respirava la ciutat. I perquè amb la seva bonhomia, el seu entusiasme, el seu optimisme i la seva manera de fer, prudent però alhora decidida, donava constantment exemples de com s’havien de fer les coses.

Diu un filòsof català, en Rubert de Ventós, que a les afortunades societats on s’ha aconseguit consolidar les llibertats, s’ha aconseguit consolidar la democràcia i el benestar en un nivell molt alt, els ciutadans han de demanar als seus governants que passin de la gesta a la gestió. És a dir, que es deixin estar d’heroismes i que es concentrin en els seus esforços a administrar bé els recursos públics, perquè això és el que garanteix que la societat pugui continuar progressant. Crec que això és cert, però no del tot. Periòdicament també cal recordar d’on ens han vingut totes aquestes coses: els drets, les llibertats, el sistema democràtic, uns serveis públics universals… el que és la societat del benestar. I cal recordar també com s’han aconseguit i gràcies a qui s’han aconseguit. Perquè les persones poden arribar a ser molt febles d’esperit i –també s’ha dit- de memòria. Podem fins i tot caure en la temptació de llençar els ideals per la borda davant la primera dificultat gran que ens puguem arribar a trobar. Dic això en uns moments en què sembla que estem disposats a negar –i probablement d’una forma molt alegre- a certes persones, per raó del seu origen, la dignitat i el dret a buscar la seva pròpia felicitat. La història, potser d’altres formes, es torna a repetir. Ara i aquí els drets fonamentals de les persones es tornen a posar en dubte, per egoisme, per por, pel que sigui. L’egoisme i la por ho poden justificar tot. Fins i tot alguns els van utilitzar per justificar el feixisme. Per això governar no vol dir, ni voldrà mai dir, tan sols gestionar, sinó crear unes idees sobre el que està bé o no està bé i assumir uns valors compartits que ens indiquin la direcció a seguir. Recordant i reforçant aquests fonaments de la nostra democràcia, vetllant també perquè es complissin en la pràctica quotidiana, en Jacint Carrió va fer des d’aquest punt de vista una feina impagable. Era la seva aportació, que feia quan estava dins l’associació de veïns i també quan a nosaltres, regidors de l’Ajuntament de Manresa tant al govern com a l’oposició, ens ho recordava tradicionalment, i d’una forma repetitiva. “Jacint, com ho veus?” I el Jacint, d’una forma senzilla, et posava els valors i, en tot cas, “tu, Jordi, gestiona-ho”. I tots els regidors gestionàvem. Però ens ho deia bastant clar, per on havíem d’anar. Jo crec que en Jacint va aplicar aquests conceptes com a regidor i com a ciutadà implicat en moltes entitats.

Un dels fets que considero més meritoris de la seva trajectòria vital és que, per molt adverses que fossin les circumstàncies –i les seves van ser molt adverses: em refereixo no tan sols als camps de concentració, sinó també al silenci, al rebuig, al no mirar als ulls, al mirar a terra… Jo crec avui aquesta ciutat demana perdó. Li demana perdó al Jacint i a molta gent com el Jacint. Una altra cosa que considero excepcional és el compromís, un compromís constant, que reiterava sempre, amb la memòria històrica dels camps d’extermini i amb els seus companys caiguts. I també un compromís amb la gent, que avui ens acompanya, de l’Amical Mauthausen. Sempre volia recordar què era el que havia passat i, sobretot, ho volia explicar. I també el que li agradava més era explicar-ho a les escoles, als instituts. I explicar-ho amb el seu tarannà. Perquè pel seu tarannà, per la seva lleialtat a Manresa, a Catalunya i a la humanitat, els membres d’aquest Ajuntament ens hem sentit orgullosos de concedir-li la Medalla de la Ciutat. Aquesta és una medalla que, tal com ell hauria volgut, és també per a tota la generació d’homes i dones que han lluitat per la llibertat i la democràcia durant els difícils anys de la Segona República i de la Guerra Civil. I sobretot –si se’m permet, si m’ho permeten els que avui ens acompanyen de l’Amical Mauthausen- és també per a aquells vint companys manresans que van compartir amb ell l’horror dels camps de Mauthausen i Gusen. Durant la seva vida ell va parlar per tots els companys. Ara, en el record, serà el seu estendard. Avui estem dient en veu alta que el seu sacrifici no va ser pas en va.

És una llàstima que no hagi pogut ser avui aquí per compartir aquest moment amb tots nosaltres i presentar el llibre de les seves memòries perfectament acabat. Coneixent-lo com tots el coneixíem, crec que veure el llibre li hauria fet més il·lusió que la medalla. Realment, resulta una evocació gairebé perfecta de la vida del Jacint. Ha quedat perfecte. Perfecte en tots els sentits. I crec que és de justícia felicitar tots aquells que l’han fet possible: el Centre d’Estudis del Bages, el Centre d’Història Contemporània de Catalunya i especialment l’Àngels Fusté i el Joaquim Aloy, que han aconseguit un redactat i una edició que, d’alguna forma, aplega les qualitats del Jacint Carrió: senzillesa, claredat i qualitat. I vull acabar expressant el desig i l’esperança que la memòria de l’amic Carrió no es perdi i que el seu exemple romangui sempre viu amb nosaltres. I que romangui com era ell. Que el recordem com era ell: alegre, entusiasta i, també, lluitador. Moltes gràcies a tots.

Il·lustríssim senyor alcalde, senyors membres del Consistori, il·lustres senyors diputats del Parlament de Catalunya, autoritats, senyora Maria Grau, vídua Carrió, senyores i senyors:

Aquest final de setmana jo he llegit el llibre de les memòries d’en Jacint Carrió. I els he de dir que, després d’haver-lo llegit, vaig tenir com la necessitat de fer-li un petit, molt senzill però molt personal homenatge, que era donar-li el llibre a la meva filla, de 27 anys, i que se’l llegís. Perquè sé que la vida del Jacint Carrió és la força de la memòria, d’una història personal que és un monument a l’humanisme. Ell forma part d’una generació que, d’adolescents, intueixen una Catalunya brillant. Comença les seves memòries recordant la vinguda d’en Macià i d’en Carrasco i Formiguera aquí a Manresa. Això el fa bullir de ganes de veure aquella Catalunya que en aquests moments es somiava amb plenitud. D’aquella esperança adolescent i brillant vas veient que després ve la guerra. I que després de la guerra ve l’exili. I que després de l’exili els ve aquest camp d’extermini de Mautausen, el temps de Hitler, el temps de Franco en què es matava gent al Camp de la Bota (es matava institucionalment). Més tard vindrà el Gulag de Stalin… I tota aquella il·lusió d’aquella Catalunya que esclatava esdevé la interiorització d’unes actituds molt i molt profundes. Per tant, apropar-te a aquesta gent, apropar-te a aquesta generació, apropar-te a la vida d’en Jacint Carrió vol dir intentar entrar a dins per veure-hi aquest esclat de valors íntims i personals que la gent porta a dintre seu i que ell, al llarg de tota la seva vida, n’ha fet un exemple.

Ells lluiten per Catalunya. I lluiten per una democràcia. Quan nosaltres pensem en la nostra democràcia, ja sabem que no hi ha, avui per avui, el perill d’un Hitler, d’un Franco, d’un Stalin… Això no existeix. Ens podríem pensar que la seva experiència és molt llunyana. Com si la democràcia ja la tinguéssim. Alguns, els més joves, ja hi han nascut, en la democràcia. Quin valor se li pot donar quan ja és una cosa natural? Avui els enemics no són segurament aquests personatges sinistres de la història. L’enemic de la democràcia és, molt probablement, aquest immediatisme humà en el qual no hi ha lloc per als ideals d’un país, d’una societat… És la banalitat en perdre el temps, aquesta manca d’il·lusió col·lectiva que fa que tothom quedi absolutament encerclat en una vida dominada pel consumisme. I aleshores agafem la democràcia i la convertim en un sistema mecànic de decisions sobre coses públiques. Anem un dia a votar, elegim una gent, aquella gent més o menys es barallarà o no es barallarà i decidiran les coses públiques d’una manera aritmètica. Aquest no és l’ideal de democràcia d’en Jacint Carrió, ni és el nostre ideal de democràcia. La democràcia porta a unes actituds cíviques profundes que, siguis allà on siguis –siguis adolescent a Manresa, estiguis a la Guerra Civil, estiguis en un camp de concentració, estiguis en un camp d’extermini-, allà hi ets tu, amb tots els teus valors, amb totes les teves conviccions. Per tant, no estem llegint només una epopeia d’una generació determinada: estem rebent una lliçó amb tota la força del món, davant una societat que encercla les persones en aquest pur àmbit de produir i de consumir i de res més, que ens encercla passatgerament a anar perdent el temps gaudint-ne tant com podem, sense tenir aquesta gran experiència, aquesta gran il·lusió d’una Catalunya [entesa] com un gran projecte de convivència cívica de tots nosaltres.

Jo crec que en Jacint Carrió va treballar per donar dignitat al treball. Per això va lluitar per un partit d’esquerres, fonamentalment. Perquè sabia que el treball no és només una remuneració com a contraprestació d’un simple esforç, sinó que porta dins seu uns valors que donen dignitat al mateix treballador. Ell va treballar per una Catalunya plena de sentit cultural. Fins i tot quan torna aquí a Manresa el primer que fa és integrar-se a través d’una institució tan digna com són les sardanes per fer-les presents. Tot això ens dóna aquella idea de Catalunya profunda que hi havia en aquella generació, feta en la dignitat del treball i feta en l’alt nivell i l’alta responsabilitat de la cultura. I ens hem de preguntar si volem tenir la lliçó que ell ens vol donar, si muntem la nostra societat sobre aquests grans valors: donar dignitat al treball i donar a la cultura la funció fonamental d’agermanar-nos a tots plegats per aquests valors tan bàsics del sentit creatiu, del sentit contemplatiu, del sentit crític. És aquest el perfil de la Catalunya que nosaltres tenim en aquests moments? Segurament ens ho preguntaria ell. I immediatament hauríem de dir: ens hi hem de posar. Perquè la nostra societat necessita l’exemple de gent que va quedar amb la pell i l’os, com a Mautausen, perquè ens facin trontollar les nostres consciències benestants. I necessitem que els nostres joves sàpiguen que la nostra vida col·lectiva exigeix un esforç. I que a la política hi hem d’anar no a veure què se’n pot treure. Que als polítics no els hem d’anar a demanar allò que se’n pot treure. Crec que aquest és un missatge que necessitem com el pa que ens mengem.

És per això que li vaig donar [el llibre] a la meva filla i és per això que crec que aquest homenatge que li fem és un homenatge tan necessari. Molts de nosaltres, alguns, vam veure encara la postguerra però d’infants, [mentre que] altres la vau viure de ple. Però molts dels joves que en aquests moments es van introduint en la nostra societat no van viure aquella experiència. La democràcia es guanya a pols. La democràcia es guanya amb actituds de civisme. Es guanya amb actituds de solidaritat amb la persona que tens al costat. No és només allò que en podríem dir o que se’n diu la democràcia formal, sinó que, des de Catalunya d’una manera especial, és aquest intent de crear una societat feta de valors cívics. Si no entenem això, avui, aquí, en aquest indret que és un dels llocs fundacionals d’aquest catalanisme contemporani i modern… Em sembla que recordar la memòria d’en Jacint Carrió no és només un exercici de memòria, sinó que és un revulsiu de les nostres consciències cíviques, perquè sapiguem que darrere d’ell, darrere de la gran aventura que va seguir, hi ha una ànima humana que estimava Catalunya, que estimava Manresa, que estimava la feina i que estimava, per sobre de tot, la llibertat i la dignitat humana. Moltes gràcies.

Les meves paraules d’agraïment, indubtablement, no poden suplir les que el meu pare, si en aquests moments hagués estat present, us hauria pogut dirigir. Penso que s’hauria sentit enormement satisfet en veure publicades les memòries que al llarg dels anys va anar elaborant, tot guardant materials i records d’unes vivències que van marcar la seva joventut, el van acompanyar al llarg de la seva vida i que durant molt de temps havia deixat escrites. En aquests darrers anys ja havia tingut oportunitats de fer-les públiques en entrevistes, articles i nombroses xerrades fetes en diferents entitats, associacions o instituts. La publicació del llibre representava per a ell l’acompliment definitiu de la promesa que havia fet en sortir dels camps d’extermini nazis i, així, deixar un testimoni escrit que contribuís a donar a conèixer l’horror i el sofriment que ell, els seus companys i tanta gent havien patit, per evitar d’aquesta manera que fets tan execrables com aquells es tornessin a produir.

És per aquest motiu que, en nom del meu pare, de la meva mare i de mi mateix us expressem el més sincer agraïment per aquest acte i l’enorme satisfacció que representa per a nosaltres el veure publicades les memòries i rebre la Medalla d’Or de la Ciutat a títol pòstum. Un acte que no hauria estat possible si no hagués comptat amb el recolzament dels manresans. Agraïm el suport de tots aquells que li feren costat i l’acompanyaren en la seva lluita, aquells que amb el temps ens han anat deixant, els que sou aquí: companys, amics, familiars, que no dubtàreu a creure el que ell us explicava i li brindàreu el vostre suport. També agraïm molt sincerament l’esforç, el treball de recerca, l’enorme professionalitat i dedicació de la gent que ha fet possible l’elaboració i publicació del llibre: Àngels Fusté, que -amb una gran sensibilitat i capacitat d’escoltar- va estructurar les memòries i les va dotar d’un estil literari assequible a tothom; Joaquim Aloy, impulsor i coordinador de l’edició; Josep M. Solé i Sabaté, que n’ha escrit el pròleg; i la gent del Centre d’Estudis del Bages i el seu president, Antoni Daura.

Crec que s’hauria sentit molt orgullós de rebre la Medalla d’Or de la Ciutat com a reconeixement de la seva implicació social, la seva bonhomia i la tasca que va realitzar. És per aquest fet que agraïm a l’Ajuntament de Manresa, a tots els membres del consistori municipal, a la ciutat en ple i al seu il·lustríssim alcalde, Jordi Valls -que en tot moment el va recolzar i en va esdevenir amic i company-, l’atorgament de la Medalla de la Ciutat. Així mateix, agraïm molt sincerament la presència en aquest acte del Molt Honorable senyor Joan Rigol. Un acte que, sens dubte, el meu pare faria extensiu als companys que, com ell i molts més de la seva generació, van lluitar a favor de la República, en defensa d’uns ideals de preservació de la llibertat i de la identitat catalana.