Portal de memòria
i història de Manresa

La relació amb la societat de Criel-Sur-Mer

L’arribada dels refugiats espanyols a la colònia va suposar un gran esdeveniment per a la població de Criel-sur-Mer.

Retall del diari local “Le Messager Eudois” del dia 16 de febrer de 1939.

Podem llegir el titular de la notícia publicada al diari local “Le Messager Eudois”, del dijous 16 de febrer, que comenta l’arribada dels refugiats el diumenge anterior.

Van arribar 890 persones a l’estació d’EU de les quals 245 van anar a la caserna de Drouet, un centenar a Le Havre i 545 van anar al castell de Chantereine

L’arribada dels refugiats, per a una comunitat petita com la de Criel-sur-Mer, amb una població per sota dels dos mil habitants, va produir un fort impacte. Les institucions regionals estaven preparades per rebre un contingent de refugiats, però en un nombre inferior. A més, la població local no els va rebre malament, encara que, segons podem deduir dels escrits de la premsa,  hi havia una certa prevenció.

El diari del 16 de febrer comenta:

La compassió per les desgràcies de les dones espanyoles que viuen en un país estranger, en condicions precàries, la indignació per l’ocupació insòlita del castell, els sentiments barrejats i contradictoris van agitar els “criellois”.

També expressa la impressió que l’administració francesa va reaccionar de manera improvisada:

L’afluència a la frontera dels Pirineus va ser més gran del que s’esperava, i el nombre de refugiats esperats aquell dia va passar de 125 a més de 2.000. El mateix va passar amb altres centres, que van veure augmentar les seves dificultats perquè aquests augments només es van conèixer a última hora.

No van ser els primers refugiats acollits a la zona ja que en l’edició del diumenge 9 de febrer s’explica que a poblacions i llocs d’acollida propers, com FrivilleEscarbotin a la Maison des Petits i també a Cayeux-sur-Mer i a Mers-les Bains o al casal de vacances de La Falaise, n’hi van arribar uns 750.

A l’article del 16 de febrer també es descriu la imatge que van veure els ciutadans de EU:

Les llàgrimes van aflorar  als ulls veient l’espectacle esquinçador de tots els desgraciats que baixaven del tren, esgotats, bruts, portant amb dolor el que havien pogut agafar amb les presses de la fugida i que era molt poca cosa, el que els cabia a les mans. Els nens ploraven, tenien gana i fred. Era una imatge real de desolació.

En passar les setmanes, es comenten alguns episodis de l’acollida dels nouvinguts per part de la població de Criel-sur-Mer. El diari del 12 de març explica que es va organitzar un “matí solidari” a favor dels exiliats a l’ajuntament de Criel-Plage, amb demostracions de pasdoble, tango i rumba. Davant l’èxit, es va proposar un altre acte, a favor de les famílies “necessitades” del municipi, amb noves demostracions de ball… i, fins i tot, un concurs de bellesa amb l’elecció de Miss Espanya. I acaba el paràgraf amb la frase:

La Marsellesa és cantada en francès per 40 nens.

Jean Vacandard, autora d’un llibre titulat Criel-sur-Mer Notice geographique et Historique, publicat el 4 d’agost del 2009 i que és una crònica de la història de la zona al segle XX, explica:

Cada diumenge, els refugiats organitzen balls que atrauen molts joves dels voltants amb ganes de veure de prop les belles dones espanyoles. I així és com els nostres nois normands aprenen a ballar al so de les castanyoles.

En Francesc recorda haver anat a un d’aquests balls, en un local del poble que en  deien “El Casino”. Una de les imatges més clares que li venen a la memòria és la de veure mariners francesos vestits amb la característica samarreta de ratlles horitzontals, blanques i blaves, i el casquet de mariner en el qual es llegia perfectament “Normandie”, nom del vaixell del qual eren tripulants.

També hi havia, però, prevenció, una certa por dels desconeguts nouvinguts. Per exemple, aquests, en arribar, van ser posats en quarantena. Tanmateix, la mesura no estava relacionada amb la salut. El diari de dijous 23 de febrer del 1939 comenta:

Entre els refugiats, n’hi ha de bons i de dolents.

D’altra banda, les condicions de vida continuaven essent difícils. Hi va haver dues persones exiliades mortes a EU aquell mes de febrer, un home de 59 anys, que va morir d’ un infart, i un nadó de dos anys, que va morir a causa de les ferides provocades per metralla que va rebre durant la fugida. Els articles de premsa de l’època parlen poc dels sentiments reals dels criel·lois i dels mateixos espanyols. L’inici de la Segona Guerra Mundial va posar fi a aquest episodi. Els últims refugiats van abandonar Criel-sur-Mer l’abril de 1940.

Buscar a tot memoria.cat

L’exili de Victòria Campo Torres i el seu fill Francesc Torras Campo