Presentació
Aquestes imatges mostren alguns fets relacionats amb les activitats de l’oposició antifranquista els últims anys de la dictadura i la dura repressió que va patir. Durant quaranta anys, l’oposició a la dictadura va haver d’actuar en la clandestinitat. Els partits polítics i els sindicats eren il·legals, i qualsevol acció que el règim considerava que el podia posar en perill era perseguida i prohibida. El seu objectiu era eliminar qualsevol mostra d’oposició.
Al llarg d’aquest treball podrem respondre els següents interrogants:
– Què signifiquen els conceptes oposició i repressió?
– Què significa el concepte clandestinitat? Per què l’oposició antifranquista actuava en la clandestinitat?
– Quines van ser algunes de les accions més importants de l’oposició al franquisme d’aquells anys?
– Quins van ser alguns dels fets repressius més importants?
Us presentem una proposta que es pot portar a terme en la seva totalitat o parcialment: es pot treballar només un dels dos blocs principals (repressió o oposició) o escollir només alguna de les temàtiques que es treballen (moviment obrer, lluita veïnal…).
1. Observeu les imatges anteriors i fixeu-vos en els fets que expliquen.
2. Creieu que poden ser importants les mobilitzacions i protestes contra les dictadures i els sistemes autoritaris, malgrat el risc que pot suposar per als seus participants? Per què? Feu una hipòtesi inicial que haureu de validar al final del treball.
1. El context
1.1. El context general (1939-1975)
La victòria dels franquistes a la Guerra Civil espanyola (1936-1939) va posar fi a la República democràtica (1931-1939) i va iniciar la dictadura franquista (1939-1975).
L’objectiu del règim era construir un nou estat que no fos democràtic. Per això, va anul·lar els drets i les llibertats democràtiques, les institucions republicanes i va suprimir l’autonomia de Catalunya.
Per mantenir la dictadura la repressió va ser fonamental. Aquesta es va mantenir durant els 40 anys i va ser més dura els primers i els darrers anys del franquisme. La repressió va conduir a la passivitat de la majoria de la població, però també va fer aparèixer una oposició que va créixer, a partir de la dècada dels seixanta, quan la societat va experimentar canvis econòmics, socials i culturals, que contrastaven amb l’immobilisme del règim.
L’augment de l’oposició antifranquista i la mobilització contra el règim van influir en l’opinió pública i van difondre una cultura democràtica. L’antifranquisme no va aconseguir fer caure la dictadura, però sí que va afeblir-la fins al punt de fer impossible la seva continuïtat després de la mort del dictador, Francisco Franco.
1.2. La crisi de la dictadura (1973-1975)
L’atemptat d’ETA¹ contra el president del govern, Luís Carrero Blanco, el 20 de desembre de 1973, va iniciar la descomposició del franquisme, ja que aquest era la mà dreta del cap de l’Estat, Francisco Franco, i la persona destinada a garantir la continuïtat del franquisme després de la mort del dictador.
El seu substitut com a president del govern va ser Carlos Arias Navarro. Aquest va intentar fer petites reformes polítiques davant la creixent oposició antifranquista i l’amenaça d’una greu crisi econòmica. Les reformes d’Arias Navarro van ser un fracàs i el seu govern va acabar exercint una forta repressió contra l’oposició.
Francisco Franco va morir el 20 de novembre de 1975 i dos dies més tard, va ser proclamat Joan Carles I, com a rei d’Espanya.
2. La repressió franquista
A partir de 1969, la repressió que va exercir el règim franquista va ser especialment intensa i indiscriminada. Amb la finalitat de fer front a l’augment de la conflictivitat política i social, es va intensificar el control polític, policial i judicial contra qualsevol forma de dissidència.
El règim va actuar contra el moviment obrer, perseguint les vagues i les protestes laborals. Es van detenir, torturar i empresonar molts activistes antifranquistes, en especial, militants del PCE, del PSUC i de CCOO.
Els tribunals militars que, a partir de la creació del Tribunal Ordre Públic el 1963, havien deixat d’intervenir en causes civils de caràcter polític, van tornar a jutjar persones civils, com va ser el cas del militant anarquista Salvador Puig Antich i de cinc activistes del FRAP² i d’ETA, els quals van ser condemnats a mort.
Des de la dècada dels anys seixanta, a les universitats, se celebraven assemblees, manifestacions i accions de protesta, s’editaven publicacions il·legals… Les protestes s’havien estès entre els joves, sobretot a les grans ciutats. La policia va reprimir els estudiants universitaris perquè considerava la seva lluita com una amenaça a l’ordre públic i al règim.
A més, es va perseguir el professorat universitari, persones del món de la cultura, nacionalistes i també catòlics progressistes…
Es van prohibir recitals de la “Nova Cançó”, perquè aquests van esdevenir actes antifranquistes. Es van censurar cançons de protesta, com “L’Estaca” de Lluís Llach, entre moltes altres. També, es va atacar la llibertat d’expressió a través de multes i censura de la premsa i, fins i tot, amb l’empresonament d’un periodista.
Per estudiar la repressió que es va produir en els últims anys del franquisme ens centrarem en aquests aspectes.
2.1. Les execucions de finals del franquisme
2.1.1. L’execució de Salvador Puig Antich
El 2 de març de 1974 va ser executat a la presó Model de Barcelona el jove lluitador antifranquista Salvador Puig Antich.
Llegiu la informació sobre Salvador Puig Antich que trobareu en aquest enllaç per conèixer què va succeir.
1. Qui era Salvador Puig Antich?
2. Quina era la seva ideologia?
3. Quin fet va contribuir a la seva condemna a mort?
4. Per què Salvador Puig Antich no va tenir un judici just?
5. Com va ser executat?
Per saber-ne més:
– Històries al descobert: Salvador Puig Antich (1948-1974).
– Propostes de cinema: Salvador de Manuel Huerga.
2.1.2. Els afusellaments de setembre de 1975
El dissabte 27 de setembre de 1975 es van executar els últims condemnats a mort del franquisme. A Madrid, van ser afusellats tres membres del FRAP: José Luis Sánchez Bravo, de 22 anys; Ramón García Sanz, de 27 anys i José Humberto Baena Alonso, de 24 anys. A Burgos, va ser afusellat Ángel Otaegui Etxeberria, de 33 anys i a Cerdanyola del Vallès, Juan Paredes Manot, de 21 anys, tots dos militants d’ ETA.
Unes setmanes abans dels afusellaments s’havien celebrat els consells de guerra corresponents. En total es van dictar onze condemnes a mort. El Consell de Ministres del divendres 26 de setembre va indultar sis dels condemnats a mort i va commutar les seves penes per la de reclusió mentre que va donar l'”enterado“³ per als altres cinc condemnats.
Un d’ells, Juan Paredes Manot, àlies Txiqui, va ser jutjat, en consell de guerra sumaríssim⁴, el 19 de setembre al Govern Militar de Barcelona, per un atracament a la sucursal del Banc de Santander del carrer Casp de Barcelona, durant el qual i a causa d’un tiroteig, va morir un policia.
El Papa Pau VI, el primer ministre suec, els presidents de França i de Mèxic, entre d’altres, van demanar a Franco la commutació de les penes, però el dictador no va escoltar ni les súpliques internes ni les pressions exteriors que demanaven que no es portessin a terme.
Arran de les execucions quinze països occidentals van retirar els seus ambaixadors de Madrid i les ambaixades espanyoles de diverses ciutats van ser atacades per manifestants. Es van produir manifestacions de protesta a diverses ciutats europees i llatinoamericanes. A Euskadi va començar una vaga general de tres dies i es van produir protestes a Catalunya i a Madrid.
Les execucions van mostrar la brutalitat del règim franquista en la seva fase final i van accelerar el seu descrèdit internacional. Espanya va quedar aïllada diplomàticament. La dura repressió final va fer créixer la pressió interna i externa per avançar cap a una transició política, que començaria mesos després de la mort de Franco.
1. Quin ressò internacional van tenir aquestes execucions?
2. Si aquestes cinc persones no haguessin estat afusellades haurien sortit en llibertat amb l’amnistia de l’any 1977, com va passar als altres condemnats. Com valoreu aquest fet?
Per saber-ne més:
– Fem memòria… Els últims afusellaments del franquisme: setembre de 1975.
2.2. La repressió del moviment obrer
2.2.1. Les detencions de militants del PSUC i CCOO al Bages
Entre el 9 i el 17 d’octubre de 1975, 25 activistes antifranquistes de Manresa i Berga, vinculats a les Plataformes Anticapitalistes i sobretot al PSUC i a CCOO, van ser detinguts per la Guàrdia Civil de Manresa. Alguns d’ells van ser empresonats a Manresa i cinc van ser traslladats a la presó Model de Barcelona. Vuit militants del PSUC es van amagar per por a ser detinguts, quatre dels quals, en cerca i captura, finalment van ser interrogats per la Guàrdia Civil. Aquestes detencions van ser l’última gran operació repressiva de la dictadura a la Catalunya central.
Llegiu el relat sobre aquestes detencions que trobareu en aquest enllaç.
1. A quins partits i sindicats clandestins militaven els detinguts? Quins càrrecs sindicals tenien la majoria d’ells a l’empresa on treballaven?
2. Per quin motiu concret els va detenir la Guàrdia Civil? Quin objectiu tenia la seva detenció?
3. Com van ser els interrogatoris? Quina va ser la reacció del jutge instructor davant la denúncia del tracte que havien rebut els detinguts durant la seva estada a la Caserna?
4. Quan van sortir amb llibertat provisional els empresonats a la Model? Quant temps van romandre a la presó? Quins fets polítics van facilitar el seu alliberament?
El testimoni de Josep Fuentes Ribas
Josep Fuentes Ribas, militant del PSUC i CCOO, va ser un dels detinguts que va ser traslladat a la Model de Barcelona. Tenia 25 anys en aquell moment. Va treballar durant 20 anys a la metal·lúrgica Lemmerz Española. Durant 12 anys va ser secretari general del sindicat de CCOO, primer al Bages i després del Bages-Berguedà, i membre de la Comissió Executiva de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.
Els interrogatoris i les tortures
Em demanaven si era de CCOO, si havia estat a reunions i amb qui, si havia fet i distribuït fulls informatius, si era del PSUC, si anava a reunions polítiques, (…). A cada negativa meva, em queien un pilot de bufetades i de cops de puny a l’estómac. (…)
A mitja tarda van entrar set o vuit guàrdies civils, vestits de paisà, em van emmanillar les mans darrera els genolls i em feien donar voltes acotat davant d’ells, m’anaven donant patades i cops per tot arreu i reien.
La declaració
Estava convençut que lluitava per una causa justa i correcta, per la llibertat i la democràcia i d’això no me’n penediria, però tenia dubtes de (…) si valia la pena seguir resistint (…).
Em vaig ensorrar i vaig decidir parlar. (…)
Vaig reconèixer ser de CCOO i (…) que havia participat en altres reunions en locals de l’església a la carretera de Vic i de la Sagrada Família (…).
Vaig dir que era del PSUC i que vaig assistir convidat a una reunió del Comitè Local.
L’estada a la presó Model de Barcelona
El viatge a la Model va ser trist i depriment.
La cel·la era petita i freda. (…) Hi havien quatre lliteres posades de dues en dues, un wc i una petita pica. (…)
Em vaig adonar de la importància de la llibertat i de com la trobava a faltar.
L’advocat que em van assignar era l’Albert Fina. Era un bon advocat, amb prestigi com a bon professional i defensor dels treballadors. La primera visita (…) em va posar al corrent de la situació: ja teníem l’auto de processament del Tribuna d’Ordre Públic -més conegut pel TOP- que havia decretat presó provisional prèvia al judici. Em va comentar que podrien demanar-me uns vuit o deu anys per associació il·lícita i propaganda il·legal. (…)
(…) Vaig rebre una carta, que encara conservo, dels companys del Jurat d’Empresa⁵ de Lemmerz on m’expressaven el seu suport, solidaritat i voluntat de continuar la lluita.
La llibertat provisional
Van passar uns dies (…). Els nostres advocats ens van informar de que ens havien comunicat la llibertat provisional amb una fiança de 50.000 pessetes per cadascun de nosaltres. (…) També ens van dir que estaven recollint els diners. En el meu cas les 50.000 es van recollir íntegrament entre els treballadors i treballadores de Lemmerz. Al cap d’uns anys amb l’amnistia van tornar-me els diners i els vaig donar al fons del Comitè d’Empresa per activitats socials i sindicals. (…)
El 6 de desembre, (…) al voltant de les dotze de la nit (…) ens van deixar sortir.
Aquella nit vam anar a dormir a diversos domicilis de Barcelona (…). Vam acordar tornar a Manresa el dia 8 de desembre ja que es preparava una concentració solidària a l’estació de Manresa per celebrar la nostra tornada.
El retorn a la feina
Després d’aquell cap de setmana vaig tornar a la feina, a la Lemmerz. (…) La direcció de l’empresa amb seu social a Alemanya, (…) havia comunicat a la direcció de Manresa i al Jurat d’Empresa que no seria acomiadat i podria tornar a la feina. (…)
Vaig incorporar-me a la meva tasca laboral i al Jurat d’Empresa⁵ al qual pertanyia, agraint-los (al Comitè) el seu suport i les aportacions econòmiques per pagar la meva fiança. (…)
El nostre judici al Tribunal d’Ordre Públic -TOP- no es va arribar a realitzar. Primer hi va haver l’indult, després l’amnistia i força anys després vam rebre una carta de reconeixement i una modesta indemnització de la Generalitat de Catalunya per haver estat empresonats pel franquisme.
(Font: Fuentes Ribas, Josep. Apunts sobre les detencions de Comissions Obreres i el PSUC del 1975 a Manresa. Web memoria.cat/records-personals).
1. Quines mostres de solidaritat va rebre Josep Fuentes?
2. Per què van actuar d’aquesta manera els seus companys de treball? Quina importància té la solidaritat per al conjunt del moviment obrer?
3. Creieu que era justa la possible condemna de vuit o deu anys per associació il·lícita i propaganda il·legal? Argumenteu la resposta.
4. Quins drets i llibertats hi ha d’haver en una democràcia perquè això no passi?
2.3. La privació de la llibertat d’expressió
Durant tot el franquisme es va establir la censura com un instrument de control ideològic per part del règim, amb l’objectiu d’impedir la difusió d’idees contràries a la dictadura.
Això volia dir que la premsa, el teatre, el cinema, els recitals de música i la literatura estaven sotmesos a censura prèvia i per tant, els articles de diari o revistes, les pel·lícules, els llibres, les cançons… havien de tenir autorització per publicar-se.
L’any 1966 es va suprimir la censura prèvia, però per por a rebre represàlies, els propis autors se seguien autocensurant.
A principis dels anys setanta, el règim franquista, davant una societat més oberta, amb menys autocensura i cada vegada més allunyada del conservadorisme de la dictadura, va intensificar la repressió política i cultural. Els atacs contra la llibertat d’expressió van culminar amb la detenció i empresonament del periodista Josep M. Huertas Claveria.
La Nova Cançó que s’havia convertit en un moviment de protesta antifranquista, també va patir multes, censura i prohibicions, especialment contra cantants com Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat i altres.
2.3.1. Tres exemples de censura
La censura de novel·les
L’any 1972, el Ministerio de Información y Turismo va comunicar a l’editorial quins fragments de la novel·la De mica en mica s’omple la pica de l’escriptor Jaume Fuster s’havien de suprimir.
L’any 1973 l’editorial va presentar a censura prèvia la novel·la Si te dicen que caí de l’escriptor Juan Marsé. La censura va denegar-ne la publicació. Aquest és un fragment de l’informe que concreta els motius de la denegació.
Consideramos esta novela, sencillamente, imposible de autorizar. Hemos señalado insultos al yugo y las flechas a los que llama “la araña negra” en las páginas 17-21-75-155-178-202-252-274-291-309. Escenas de torturas por la Guardia Civil o por falangistas en las páginas 177-178-225-292-304-305-335. Alusiones inadmisibles a la Guardia Civil en páginas 277-278. Obscenidades y escenas pornográficas en las páginas 15-21-25-26-27-29. Escenas políticas en 29-30 e irreverencia grave en la 107. Pero después de quitado todo esto, la novela sigue siendo una pura porquería. Es la historia de unos chicos que en la postguerra viven de mala manera, (…) La consideramos por tanto DENEGABLE.
(Font: Si te dicen que caí. Blog d’Ana Rodríguez Fischer, 9/8/2009).
La censura a la Nova Cançó
La Nova Cançó va tenir un paper important en la difusió de la consciència social en la lluita per la democràcia. Per aquest motiu, molts dels seus cantants van patir censura, multes i prohibicions.
Cançons com Diguem no de Raimon, Què volen aquesta gent de Maria del Mar Bonet o L’estaca de Lluís Llach es van convertir en símbols de la lluita contra la dictadura franquista.
Aquest document, que correspon a la resolució del governador civil de Girona amb motiu de la sol·licitud d’autorització d’un concert de Lluís Llach el 20 de març de 1971, és una mostra de l’acció de la censura.
L’Estaca va ser prohibida per primera vegada el 13 de desembre de 1969. Lluís Llach no va poder cantar a l’Estat espanyol entre 1970-74.
La censura de premsa
El 6 de juny de 1975 el periodista Josep M. Huertas Claveria va publicar al diari Tele/eXprés un reportatge titulat Vida erótica subterránea. Aquest feia un repàs de la vida sexual barcelonina durant el segle XX. Als militars, però, no els va agradar aquesta frase:
“Un buen número de “meublés” (casas de citas) están regentados por viudas de militares, al parecer por la dificultad que para obtener permiso para abrir algunos hubo después de la guerra”.
Huertas va ser detingut el 22 de juliol, i l’endemà de la detenció cinc diaris de Barcelona no van sortir al carrer en senyal de protesta. El periodista va ser processat en consell de guerra sumaríssim i condemnat a dos anys de presó per injúries a l’exèrcit. Les protestes i les mobilitzacions a favor del periodista es van mantenir durant els 8 mesos i 20 dies que va restar empresonat.
1. Quin era l’objectiu de la censura?
2. Per què al règim franquista els feia tanta por la cultura i la llibertat d’expressió?
3. Quines conseqüències podia tenir per a un escriptor, artista, periodista… el fet de ser censurat?
3. L’oposició antifranquista
A finals dels anys seixanta i principis dels setanta va augmentar molt la conflictivitat laboral. Aquest creixement de la mobilització obrera va ser fonamental per a l’expansió del moviment antifranquista, que es va ampliar a altres sectors: professorat de la universitat, catòlics progressistes, associacions de veïns, moviment feminista, col·legis professionals, partits polítics clandestins… Una part important de la societat catalana i espanyola es va mobilitzar per fer caure la dictadura.
Un paper rellevant el van tenir les mobilitzacions dels estudiants universitaris, que, juntament amb la repressió que comportaven, van mostrar a l’opinió pública que molts joves eren contraris a la dictadura.
El règim va perdre el suport de l’Església catòlica, fins aleshores un puntal de la dictadura. Membres de l’alta jerarquia eclesiàstica i capellans de parròquies van criticar la dictadura i van donar suport a activitats antifranquistes.
També va aparèixer la dissidència dins l’exèrcit franquista, en crear-se la Unión Militar Democràtica, nou membres de la qual van ser detinguts, jutjats i empresonats.
A Catalunya, el 1971, es va fundar l’Assemblea de Catalunya, un organisme democràtic d’oposició al règim franquista que, amb la seva lluita unitària, va contribuir a la sensibilització democràtica d’amplis sectors de la societat.
Per estudiar l’oposició que es va produir en els últims anys del franquisme ens centrarem en aquests aspectes.
3.1. La mobilització del moviment obrer
Durant la dictadura franquista els treballadors no van tenir reconegut ni el dret de vaga, ni la llibertat sindical, ni tampoc el dret de reunió, el d’associació i el de manifestació.
Els últims anys del franquisme la lluita obrera va augmentar considerablement, reivindicant millores laborals i drets sindicals. A les reivindicacions laborals s’hi van afegir, també, reivindicacions polítiques democràtiques.
3.1.1. La vaga de 1971 a la SEAT
El 18 d’octubre de 1971 es va produir una vaga a la fàbrica SEAT de la Zona Franca de Barcelona. La vaga es va convertir en un esdeveniment clau dins del moviment obrer dels últims anys de la dictadura franquista, tant pels milers de treballadors implicats com per la repressió que van patir els participants. Els fets, que van tenir una gran repercussió, són considerats un símbol de la resistència obrera.
Aquell dia al voltant de 6000 treballadors de la SEAT, mobilitzats per l’organització Comissions Obreres (CCOO), van ocupar pacíficament la factoria per reclamar la readmissió d’obrers acomiadats mesos abans. El governador civil de Barcelona, Tomás Pelayo Ros, va ordenar el desallotjament dels vaguistes i la repressió policial va provocar la mort, a trets, d’Antonio Ruiz Villalba, que tenia 33 anys.
L’origen del conflicte es trobava en les eleccions sindicals, convocades pel règim el 1971, en les quals les candidatures clandestines de CCOO van aconseguir un ampli suport. Aquests representants sindicals van presentar a l’empresa reivindicacions laborals, però aquesta, en lloc de negociar, va acomiadar els sindicalistes. Els treballadors en van reclamar la readmissió i, com a acció de protesta, van decidir tancar-se dins la fàbrica.
El dia 18, set dels acomiadats, tots ells enllaços sindicals, van entrar dins la fàbrica, camuflats enmig dels altres obrers. Tal com havien acordat van ocupar la factoria i van iniciar una vaga. Una comissió de treballadors va intentar, sense èxit, iniciar una negociació amb la direcció de l’empresa. La Policia Nacional i la Guàrdia Civil van entrar, a cavall, dins l’empresa per reprimir els obrers. Van llançar gasos lacrimògens i van disparar trets contra els vaguistes. Els treballadors van respondre amb duresa a la repressió policial. Els trets policials van ferir de gravetat Antonio Ruiz Villalba, que va morir dies més tard a l’hospital. A més, es van produir desenes de ferits i centenars de detencions.
Aquests fets van ser l’inici d’un període de conflictivitat permanent a la SEAT: més vagues, marxes i manifestacions, que van provocar més acomiadaments. Però els treballadors de la SEAT van continuar protestant i lluitant pels seus drets laborals i la readmissió dels acomiadats. Molts d’ells van ser readmesos davant la pressió dels seus companys, altres no ho van aconseguir fins després de l’amnistia laboral del 1977.
Van comptar amb la solidaritat dels treballadors d’altres empreses que reconeixien l’alt grau d’implicació dels obrers de la SEAT en la lluita del moviment obrer.
La SEAT es va convertir en un símbol de la lluita obrera. L’actitud de la seva plantilla va contribuir a la presa de consciència de molts treballadors que, a partir d’aquell moment, van lluitar també per obtenir millores laborals i per fer caure la dictadura franquista.
1. Quins van ser els motius de la vaga de la SEAT?
2. Per què el moviment obrer, a més de reivindicar millores laborals, reivindicava també drets democràtics? Raoneu la resposta.
3. Per què aquesta vaga es considera un esdeveniment clau dins del moviment obrer d’aquells anys? Argumenteu la resposta utilitzant alguns dels conceptes següents: repressió, oposició, actuació oberta dels líders sindicals, milers de treballadors mobilitzats i moltes famílies implicades, sensibilització obrera, expansió de l’antifranquisme.
3.2. L’oposició política
3.2.1. L’Assemblea de Catalunya
Llegiu la informació sobre l’Assemblea de Catalunya que trobareu en aquest enllaç.
1. Quan es va fundar l’Assemblea de Catalunya?
2. Què va ser l’Assemblea de Catalunya?
3. Quins quatre punts reivindicava l’Assemblea de Catalunya? Per què els reivindicaven?
4. Quina va ser la importància de l’Assemblea de Catalunya?
5. Si viviu a la comarca del Bages, responeu: Què era l’Assemblea del Bages? Quan es va fundar? Quin era el seu objectiu?
6. Si viviu a altres comarques de Catalunya: Busqueu informació, si és possible, sobre algun personatge nascut o resident a la vostra comarca que tingués un paper rellevant a l’Assemblea de Catalunya.
El testimoni de Ramon Majó Lluch
El 28 d’octubre de 1973, l’Assemblea de Catalunya es va reunir, de manera clandestina, a l’església de Santa Maria Mitjancera de Barcelona. La policia va detenir 113 membres de l’Assemblea que hi havia en aquella reunió. Després de passar per la Jefatura de Policia a Via Laietana els detinguts van ingressar a la presó, la Model per als homes i la Trinitat per a les dones. A la presó van passar-hi uns mesos enmig de moltes mostres de solidaritat.
El manresà Ramon Majó Lluch va ser un dels detinguts, va estar tres mesos empresonat i va haver de pagar una multa de 350.000 pessetes.
En aquesta entrevista ell mateix explica com va ser la detenció de Santa Maria Mitjancera (minuts 11:50 a 20:12).
(Font: Aloy, Joaquim ; Gasol, Pere. Entrevista al manresà Ramon Majó Lluch, 2025. Associació Memòria i Història de Manresa).
1. Què significa el concepte “clandestinitat”?
2. Per quins motius l’oposició antifranquista havia d’actuar en la clandestinitat?
3.3. La lluita veïnal
Els canvis socioeconòmics dels anys seixanta, especialment l’arribada d’immigrants, van comportar el creixement de barris obrers a la majoria de ciutats catalanes, de manera desordenada i amb manca d’infraestructures i serveis bàsics. Els veïns afectats van prendre consciència de la necessitat d’organitzar-se i actuar col·lectivament per resoldre tots aquests problemes.
Com a conseqüència, van aparèixer, de manera il·legal, les primeres associacions de veïns, que van protagonitzar importants mobilitzacions de protesta en aquests anys finals de la dictadura. Aquest moviment va adquirir aviat un caire antifranquista davant la negativa de les autoritats municipals franquistes de satisfer les seves reivindicacions.
3.3.1. Les reivindicacions de l’Associació de Veïns del barri del Xup de Manresa
Joaquin Vizcaino Grima era militant de CCOO i del PSUC. Va ser el fundador i el primer president de l’Associació de Veïns del Xup. El març de 1973, l’assemblea de veïns va aprovar la creació de l’Associació. La Junta Gestora, com recorda ell mateix, va presentar una enumeració de les deficiències que tenia el barri.
1. La conducción y saneamiento de los residuos del [restaurant] Casinet, que pasaba por una franja a cielo abierto junto a la carretera hasta la riera, era un foco de malos olores, infecciones y ratas.
2. Las aguas residuales del barrio desembocaban en la riera a 48 metros del barrio. Durante los meses más calurosos la riera estaba seca y los residuos quedaban estancados debajo del puente. Por esta razón durante los veranos no podíamos abrir las ventanas por el mal olor, los mosquitos y las malas condiciones de salubridad.
3. Las cubiertas de los bloques de las viviendas i de los locales comerciales eran terrazas hechas con materiales deficientes, eso hacía que la mayoría de los últimos pisos tuvieran goteras y humedades. (…)
4. Las fachadas de las viviendas tenían gran cantidad de grietas y era necesario repararlas y protegerlas de las humedades.
5. La mayoría de los sótanos de las viviendas estaban mal hechos y los desagües perdían los residuos, lo que provocaba malos olores y un peligro de infección y foco de ratas.
6. El barrio no estaba urbanizado, pues parecía un desierto, sobretodo la plaza central. También faltaba alumbrado público. Por esta razón, era muy difícil caminar por la noche cuando volvíamos del trabajo por la oscuridad tan intensa y de hecho muchos vecinos se habían caído.
7. La enseñanza se impartía en los locales comerciales, en un local que no reunía las condiciones para la enseñanza. Necesitábamos un colegio público en el barrio.
8. El barrio no disponía de dispensario.(…)
9. El barrio no disponía de Hogar del Jubilado ni de Biblioteca, servicios públicos muy necesarios en el barrio.
10. No existía ninguna acera para desplazarse a pie del barrio hasta la ciudad de Manresa.
(Font: Vizcaino Grima, Joaquin. Recuerdos de mi lucha en la clandestinidad (2ª parte). Web memoria.cat/records-personals).
1. Els problemes que tenia el barri del Xup de Manresa eren molt semblants als d’altres barris de moltes ciutats catalanes. Feu una relació dels problemes que tenien i diferencieu si eren qüestions d’infraestructures o de serveis bàsics.
2. Per què creieu que la mobilització veïnal dels anys setanta es va convertir en un moviment antifranquista que lluitava, també, per la democràcia? Argumenteu la resposta.
3. Si no sou de Manresa, esmenteu si a la vostra població hi havia, també, barris perifèrics, amb problemes semblants, a la dècada dels anys setanta.
4. Activitat final
La dictadura franquista va entrar en crisi, entre d’altres factors, per la pèrdua de suports socials i institucionals i per la creixent oposició antifranquista. La mobilització ciutadana dels últims anys del franquisme va fer créixer una cultura democràtica a la població.
Si bé els moviments antifranquistes no van aconseguir fer caure el règim, sí que van contribuir a afeblir-lo fins al punt de fer impossible la seva continuïtat.
1. Per què creieu que són importants les mobilitzacions i les protestes contra les dictadures? Compareu aquesta resposta amb la que heu donat a la hipòtesi inicial.
2. En grups de tres, feu una entrevista a algun familiar o conegut, que vagi viure els darrers anys de la dictadura. Abans de fer l’entrevista cal preparar un qüestionari de preguntes. Us oferim algunes pautes:
- Dades personals: edat, estudis, professió, lloc de residència…
- Militància en partits o sindicats clandestins. Quins?
- Situacions de repressió que vagi viure el propi entrevistat, amics, coneguts, familiars…
- Records sobre l’execució de Salvador Puig Antich i els últims afusellaments del franquisme.
- Records sobre el dia de la mort de Franco.
- Participació en accions relacionades amb el moviment obrer.
- Participació en mobilitzacions universitàries.
- Participació en la lluita veïnal.
- Participació en actes organitzats per l’Assemblea de Catalunya.
- Participació en altres moviments (feminista…).
- Conservació d’algun document escrit (retalls de diari, fulletons, octavetes…), de cartells, de fotografies…. d’aquella època.
3. Un cop fetes les entrevistes heu de presentar-les a la resta de la classe.
Notes:
¹ Euskadi Ta Askatasuna. Organització armada basca, creada el 1959. El seu objectiu era la independència d’Euskadi.
² Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic. Organització armada que va aparèixer el 1973 amb l’objectiu de fer caure el franquisme i instaurar una república popular.
³ “Donar-se per assabentat”. Fórmula utilitzada pel Consell de Ministres per confirmar una sentència de pena de mort.
⁴ Procediment judicial ràpid i abreujat, sense garanties processals per l’acusat.
⁵ Jurat d’empresa: òrgan col·lectiu de representació dels treballadors davant l’empresa (actualment comitè d’empresa) i enllaç sindical: representant individual dels treballadors davant el Sindical Vertical (actualment delegat sindical).
Crèdits
Autors: Carme Botifoll Benasat, Jaume Esquius Jofré i Rosa M. Lóbez Rosell
Agraïments: Neus Montserrat Golsa
Fotografia de la portada: Manel Armengol. Manifestació al passeig de Sant Joan de Barcelona, 1 de febrer de 1976.
Manresa, abril de 2026