Records del que he viscut

Apunts sobre les detencions de Comissions Obreres i el PSUC del 1975 a Manresa

Text que Josep Fuentes va escriure el juny del 2009 i que va sortir publicat al llibre El moviment obrer a la comarca del Bages 1939-1982. El paper de CCOO i UGT en la lluita sindical. Gal·la Garcia Casarramona. Zenobita edicions. Manresa, 2010.

CONTRA LA PENA DE MORT, CONTRA EL TERRORISME I PER LA LLIBERTAT, LA DEMOCRÀCIA I ELS DRETS SINDICALS

 

Em van detenir el 10 d’octubre del 1975. La meva activitat sindical es remuntava al 1968, any en que vaig començar a participar en reunions i activitats de Comissions Obreres i uns mesos després dins aquell mateix any també vaig ingressar al PSUC. Al donar aquests passos m’implicava plenament en la lluita antifranquista. Tenia 18 anys, era molt jove, amb un caràcter més aviat tímid, però ple d’energia, de idealismes i utopies sobre els drets del treballadors, de les persones i del nostre país.

Uns dies abans de la detenció, a finals de setembre o començaments d’octubre del 1975, havíem tingut una reunió de CCOO de Manresa a casa del Joanet Sala, al carrer d’Arbonés, plaça de Montserrat. Era el pis d’una família treballadora, nombrosa i molt modesta. Aquella reunió va ser més concorreguda que d’altres, ja que hi van participar persones que habitualment no hi venien. Persones provinents de sectors d’església – JOC i HOAC -, com el Rufi Cerdán, el Josep Ramon Mora i la Teresa Vilajeliu que jo recordi. Per altra banda, recordo també la presència del Joanet Sala de Maquinària Industrial i el Manuel Pardillo de la SAF.

El govern franquista anava a executar o possiblement ja havia executat a diverses persones d’ETA i el FRAP. No recordo exactament la data de la reunió però les execucions es van portar a terme el 27 de setembre del 1975. Vam debatre, consensuar i redactar un full de Comissions Obreres contra la pena de mort, contra el terrorisme i per les llibertats, la democràcia i els drets sindicals. Hi van haver diversos esborranys, després de fer el clixé a màquina el vaig donar al Joanet Sala perquè es cuidés de fer imprimir les còpies Després les distribuiríem entre els companys, pels carrers i als centres de treball.

Més o menys pels mateixos dies també em van convidar i vaig participar en una reunió del Comitè Local del PSUC, que es va fer al carrer de Ferrer Vidal (pisos anomenats de l’Avecrem ) a casa del Jaume Sala i la Marga Martínez, on, davant les execucions, les que serien les últimes del franquisme, vam reflexionar i debatre sobre el seu significat i vam acordar treballar les possibilitats de denunciar-les a l’opinió pública i portar a terme accions de protesta.

En algunes empreses de Manresa i comarca, entre elles la Lemmerz on treballava jo, les persones de CCOO vam promoure i es van realitzar aturades simbòliques de cinc minuts o un quart d’hora contra la pena de mort, però que en aquell context no deixaven de ser importants.

Pel que sembla, els serveis d’informació –la brigadilla– de la Guàrdia Civil van fer un registre, desconec les raons però sembla que no era per qüestions relacionades amb la nostra activitat sindical (algú va comentar-me posteriorment que potser tenia relació amb les detencions a Barcelona de persones de les anomenades Plataformes Anticapitalistes), en un pis que era un lloc de trobada d’una colla de persones joves, entre elles la Teresa Vilajeliu. Van trobar-hi alguns dels fulls informatius i aquí van començar a tibar del fil i a produir-se les detencions.

LA MEVA DETENCIÓ

Em van venir a buscar al treball. Treballava d’administratiu a l’oficina de producció de la Lemmerz a la carretera de Sant Joan de Vilatorrada. Durant aquell matí m’havia assabentat que havien cridat a la Teresa Vilajeliu i al Josep Ramon Mora a la caserna de la Guàrdia Civil. Tot i que això em va inquietar, vaig pensar (segurament desitjar) que potser no tenia res a veure amb la nostra activitat a CCOO.

Eren les 14,15h aproximadament. Em van trucar que pugés a l’oficina del cap de personal que era el Dionísio Gerónimo. Quan vaig entrar-hi, vaig trobar-hi, junt al cap de personal, a dos homes. Un era jove, alt i moreno (el coneixia de vista i després vaig saber que vivia al Xup). L’altre era més gran d’edat i més endavant el vam anomenar “el caça mosques” perquè es tocava el nas i feia un determinat moviment que ho recordava. Eren de la brigadilla de la Guàrdia Civil. El cap de personal em va dir que havia d’acompanyar–los a la Caserna que havien de fer-me unes preguntes i que seria poca estona i després ja tornaria. Vaig dir si podia anar a recollir les coses (jersei, claus…) al meu despatx que estava situat al taller, que era el del Jurat d’Empresa del qual jo n’era el Secretari. Van dir-me que sí.

Quan vaig baixar-hi, per si les coses eren més complicades del que deien, vaig recollir diversos documents que podien ser comprometedors i els vaig donar a un company del Jurat d’Empresa del torn de la tarda que es deia De Las Heras, junt amb les claus del cotxe, un Seat sis cents de segona mà, i amb l’encàrrec de que avisés del que passava als companys del primer torn. Després he pensat que no va ser casual de que em vinguessin a buscar quan el torn del matí que estava més sensibilitzat plegava, ja que segurament de fer-ho abans hagués comportat algun tipus d’actuació de suport. Alguna cosa a veure hi tenia el cap de personal del que després vaig saber que, veient la preocupació del meu pare que també treballava a Lemmerz i que al cap d’uns dies l’havia anat a veure per saber si jo perdria la feina o no, el va humiliar dient-li que jo havia fet coses molt greus i intolerables i que mai més tornaria a treballar a l’empresa.

Després vaig tornar al despatx del cap de personal on m’esperaven els de la brigadilla, vam sortir de les oficines i vam marxar amb el seu cotxe cap la Caserna de la Guàrdia Civil, a la carretera de Cardona de Manresa. Devien ser prop de les 15 hores.

NO EREN UNES SIMPLES PREGUNTES

En arribar a la Caserna, em van portar a una mena de despatx. Va entrar-hi un guàrdia civil, que no era gaire alt però era cepat, després vaig saber que es deia Mancera –últimament encara l’he vist per Manresa- i va deixar la pistola amb un cop a sobre la taula i a continuació em va clavar una bufetada que em va ressonar de mala manera dins el cap i tot jo vaig trontollar. Em va entrar un tremolor i se’m van esvair totes les esperances de que allò pogués ser unes simples preguntes de tràmit.

Van començar els interrogatoris. Em demanaven si era de CCOO, si havia estat a reunions i amb qui, si havia fet i distribuït fulls informatius, si era del PSUC, si anava a reunions polítiques, i una llarga llista de preguntes. A cada negativa meva, em queien un pilot de bufetades i de cops de puny a l’estómac. Els que més s’hi abonaven, junt al citat Mancera, eren un altre jove, ros, xulo i amb barbeta incipient i un més gran, fort, de cabell fosc, més aviat baix i que crec que era caporal. Aquest últim semblava que s’entrenava amb un sac de boxa, però el sac era jo. En algun moment que no recordo exactament em vaig pixar i mullar els pantalons.

AQUELLA TARDA VAIG COMENÇAR A PASSAR-LES “CANUTES”

Els deia que no sabia res i que deurien d’estar confosos. A continuació insults, bufetades i cops de puny. Algunes estones em deixaven sol, dret i emmanillat a l’encaix dels porticons d’una finestra que dóna a la carretera de Cardona davant dels pisos de l’Avecrem. Quan estava sol entre pallissa i pallissa era quan ho passava més malament, pendent de que en qualsevol moment tornessin a entrar i em tornessin a picar. Quan em picaven i començava a rebre bufetades i cops, perdia el món de vista i no patia tant.

Em deien que m’ho pensés bé i els hi expliqués tot. Insistien dient-me que no servia de res callar, que igualment s’assabentarien de tot i ho passaria molt malament. A mitja tarda van entrar set o vuit guàrdies civils, vestits de paisà, em van emmanillar les mans darrera els genolls i em feien donar voltes acotat davant d’ells, m’anaven donant patades i cops per tot arreu i reien.

Crec que era cap el tard que van portar davant meu a la Teresa Vilajeliu, i li van dir que em digués el que ella els hi havia explicat. Ella entre llàgrimes em va dir que els hi expliqués ja que ja ho sabien tot sobre les nostres activitats. Després vaig saber que també havia rebut i l’havien humiliat. Jo vaig contestar-li que perquè deia tot allò, que no era cert i que no entenia perquè em volia perjudicar. Es van empipar molt i a continuació se la van emportar i a mi, plens de ràbia, em van tornar a apallissar de valent.

LA NIT MÉS FREDA DE LA MEVA VIDA

Va arribar la nit i continuaven les pallisses. Van portar-me al lavabo i van dir-me que si no parlava m’ofegarien i em van amorrar a la pica amb aigua, però va ser solament un moment. A continuació van fer-me treure la camisa i van portar-me al pati de la caserna. Em van emmanillar a un banc de ferro. Era una nit d’octubre força freda. De tant en tant venia algun guàrdia em preguntava si havia decidit parlar i com que no contestava, m’abocava a sobre un vas d’aigua. La nit va ser molt llarga i la vaig passar tremolant. Recordo que les dents em repicaven. Després vaig saber que alguns habitants dels pisos de la Caserna, familiars de guàrdies civils que ho van veure ho desaprovaven i es sentien avergonyits.

Quan començava a clarejar em van venir a buscar. Llavors junt amb els cops van començar a dir-me que era un desgraciat, que estava separat de la dona perquè era impotent i coses per l’estil.

ET TOQUEN LA FIBRA SENSIBLE

No recordo si era aquell matí o a la tarda següent però el meu pare va venir a la Caserna a interessar-se per mi i a portar-me un entrepà. Veient-lo que estava molt afectat el van deixar que em veiés. Quan em va veure, el meu pare es va posar a plorar i em demanava com em trobava. Veient-lo així, vaig intentar tranquil·litzar-lo dient-li que em trobava bé i que estigués tranquil que aviat sortiria. Quan el meu pare va marxar em van prendre l’entrepà i van tornar les bufetades i els cops de puny. Em va quedar la panxa tota de un color morat fosc dels cops.

Al voltant de les tres de la tarda, estava altra vegada emmanillat a la finestra que estava mig oberta i vaig veure com arribava a casa un treballador del torn del matí de la Lemmerz que vivia als pisos de l’Avecrem. Vaig pensar que a fora l’activitat quotidiana seguia normal, però per mi les coses no eren així. Vaig passar un altre dia pèssim, semblava que allò no s’acabaria mai.

EL REGISTRE DEL PIS

Crec que era aquella tarda que em van portar al meu pis del carrer de la Llum, prop del carrer del Bruc, per fer un registre. Quan vam arribar em van dir que podia avisar a algun veí perquè fos testimoni del registre. A davant de casa hi vivia la Teresa, una companya que feia poc temps que sortíem junts, i vaig decidir trucar a casa seva. Solament hi havia la seva mare i ella va fer de testimoni.

Al registre no van trobar pràcticament res ja que unes hores abans la meva germana Carme i la Marga Martínez havien buidat les coses que els van semblar comprometedores. Solament van trobar algun llibre sobre marxisme.

Els va sorprendre trobar la meva cartilla militar i veure que en el servei militar era caporal primer, els xocava i em recriminaven que havent estat segons ells un bon soldat, fos de Comissions i comunista..

Per cert, la mare de la Teresa uns mesos després em va dir que havia vist els calaixos amb la roba molt ben posada i que era un noi molt endreçat.

COMPORTAMENTS BRUTALS I IMCOMPRENSIBLES

Al tornar a la Caserna, em van recriminar que llegís llibres sobre marxisme i em deien que això confirmava el que ells ja sabien i que jo no els volia dir. Van tornar els cops i les bufetades.

En algun moment vaig sentir una conversa entre dos guàrdies i un d’ells, que era el de cabell negre, baix i fort, si no ho vaig entendre malament deia que vivia al carrer d’Urgell i parlava dels seus fills i lo importants que eren els pares en l’educació dels fills. Em costava comprendre que un pare de família aparentment interessat per la bona educació dels seus fills, per altra banda fos capaç de tractar-me i apallissar-me amb aquella brutalitat. Em preguntava com podria explicar-los el que ell feia.

UNA ALTRA MALA NIT

Quan ja era de nit, en diverses ocasions van estirar-me sobre una taula de panxa enlaire, amb mig cos penjant. M’agafaven dels peus i em deixaven anar, quan anava a caure i picar de cap a terra em tornaven a agafar. Tenia la sensació que m’obriria el cap. Crec que d’això en diuen el quiròfan. També em picaven amb una mena de fusta a la planta dels peus.

Una d’aquestes vegades va entrar un comandant vestit d’uniforme. Es van quadrar i el van saludar. Van comentar alguna cosa de les detencions i dels interrogatoris, però no vaig captar el sentit de la conversa.

En alguns moments feien el que en diuen el bo i el dolent. Un et picava i després l’altre et deia que li sabia greu i que parlés que no em passaria rés més.

En algun moment de la nit em van pujar en una furgoneta verda de la Guàrdia Civil i em van portar cap el Passeig del riu, era fosc i em deien que m’aplicarien la llei de fugues. Això volia dir que em baixarien del cotxe, farien veure que m’escapava i em tirarien algun tret. Afortunadament a l’alçada de Sant Pau van donar la volta i tornar a la caserna.

Quan ja feia una estona que havíem tornat, vam coincidir (o ens van fer coincidir!) una estona amb el Joanet Sala. Em va dir que ja ho sabien tot, que també estava detingut el Josep Cònsola, i que potser no valia la pena callar i seguir rebent. Em va explicar coses que li havien fet a ell com arrancar-li pels de la barba o apagar-li alguna cigarreta al cos.

DUBTES I DESÀNIM

Al matí estava desanimat i no sabia si valia la pena continuar resistint i rebent pallisses. Estava convençut que lluitava per una causa justa i correcta, per la llibertat i la democràcia i d’això no me’n penediria, però tenia dubtes de si ja sabien les coses que jo volien que els confirmés i, per tant, si valia la pena seguir resistint i aguantant els mals tractes i la tortura.

En algun moment vaig sentir que deien que a prop de Santpedor, havien trobat una foguera amb papers clandestins d’algú que se’ls treia de sobre. N’havien arreplegat alguns trossos.

Em van dir que també estava detingut el Manuel Pardillo de la SAF i que només faltava que parlés jo. Vaig començar a pensar en la possibilitat de parlar mirant de perjudicar el menys possible als altres.

Em vaig ensorrar i vaig decidir parlar. Vaig intentar confirmar-los solament coses que deduïa que ja sabien i dir les mínimes coses possibles que encara desconeguessin. Vaig pensar que amb el temps que havia passat, els que no estaven detinguts ja s’havien pogut escapar. Segurament estava mirant de justificar-me i intentant que la meva decisió tingués les menys conseqüències possibles. Com que havia sentit que estaven emprenyats perquè el Padullés –sobre tot amb ell, doncs sembla que li tenien jurada perquè els havia fet quedar malament amb un paquet que li van registrar i només hi havia roba de treball- i el guixaire que era el Joaquim Vizcaíno del Xup havien desaparegut i fugit, vaig dir els seus noms.

Vaig reconèixer ser de CCOO i la meva part en l’autoria del full informatiu així com l’autoria d’altres fulls de CCOO, vaig dir els noms dels assistents a la reunió preparatòria que jo coneixia, que havia participat en altres reunions en locals de l’església a la carretera de Vic i de la Sagrada Família (vaig pensar que difícilment els farien alguna cosa als capellans!) i que jo havia deixat – sense l’ajut de ningú – octavetes a diferents llocs de la fàbrica Lemmerz on treballava. No els vaig dir cap nom dels companys de la Lemmerz ni d’altres empreses del metall, a excepció del Joanet i el Pardillo que ja estaven detinguts.

Vaig dir que era del PSUC i que vaig assistir convidat a una reunió del Comitè Local. Vaig citar els noms de algunes de les persones i preguntat per altres els vaig dir que no els coneixia.

No els vaig dir on es feien els fulls doncs ho ignorava. No obstant, si que els vaig reconèixer que en alguna ocasió anterior havia imprès fulls a la multicopista de la parròquia de Sant Vicenç de Castellet. Després vaig saber que havien descobert un local al carrer Cantarell amb multicopistes, a partir de trobar un rebut del lloguer al cotxe del Pep Cònsola.

Al final de les meves declaracions, els vaig recriminar el que estaven fent dient-los que més tard o més d’hora a Catalunya i Espanya hi hauria llibertat i democràcia com a molts altres països d’Europa i que lamentarien el que estaven fent amb nosaltres. No van contestar.

No obstant i a pesar de que van deixar de picar-me, em va quedar una sensació desagradable amb mi mateix pel fet d’haver-los dit coses i potser perjudicat als meus companys.

Aquell dia em van donar una mica de menjar. Un guàrdia civil d’una certa edat, tot dient-me que li sabia molt greu el que estava passant i em va semblar sincer, va donar-me un plat de cigrons o mongetes amb tall, aigua i raïm. Solament vaig menjar-ne una part.

A LA “PRISIÓN DEL PARTIDO”

Cap al tard del dia 12, si no recordo malament, em van traslladar amb una furgoneta de la Guàrdia Civil a la presó que hi havia a les Escodines-carrer de Sant Bartomeu, casualment davant de cal Pauet, ja que era així com s’anomenava la casa dels meus avis materns. Seguia estant a disposició de la Guàrdia Civil ja que ens aplicaven la llei antiterrorista o hi havia estat d’excepció i podies estar 10 dies, i fins i tot prorrogar-los, a la seva “disposició”. Recordo que tenia tota la panxa feta un blau i portava un mig constipat.

A la presó em van portar a una cel·la gran del primer pis. Hi vaig trobar alguns companys, recordo al Joanet Sala i al Rufí Cerdan. També hi havia tres presos comuns, un acusat d’exhibicionisme o violació i els altres per robatoris. No sé si era el dia següent o més endavant que van portar al Manolo Ramos i van posar-lo en una altra cel·la. Ho vam saber perquè el sentíem cantar ben fort –ho feia perquè el sentíssim- el poema “Aceituneros de Jaén” del Miguel Hernández que cantava el Paco Ibáñez

El dia següent van traslladar-me a una cel·la petita i humida de la planta baixa i la vaig compartir amb el Manuel Pardillo. Era una cel·la de parets molt gruixudes, amb una finestreta molt petita a dalt que donava al carrer, una bombeta al sostre, una llitera de ciment i un forat a terra per fer les necessitats. Havíem de fer les necessitats de manera que un es girava d’esquena i l’altre pixava o cagava. Era humiliant. El Manuel, que és una persona noble i bona, i que estava trist perquè feia un temps havia perdut el fill, es lamentava constantment del que ens estava passant. Parlàvem dels mals moments que estàvem vivint però amb el convenciment de que no havíem comès cap delicte i que lluitàvem per la millora de les condicions de la classe treballadora i per una societat més justa.

Jo estava intranquil i tenia por de que em tornessin a portar a la Caserna per interrogar-me de nou. Estàvem pendents del timbre i de qualsevol soroll d’obrir i tancar portes. Durant aquells dies em van venir a buscar dues vegades més. En totes dues em van dir que jo sabia més coses i fort, però tot i no dir-los res del que preguntaven, no em van tornar a picar. Una de les vegades també hi havia un caporal o sergent i el comissari de la Policia Nacional que es deia Anselmo. Van demanar-me pel Ramon Majó i els vaig dir que, com que feia un temps que l’havien detingut, ja no era del PSUC –cosa que no era certa- i per tant no estava a les reunions. L’altra vegada em van fer firmar les meves declaracions.

A la presó hi havia un vigilant, un Policia Municipal, era un home ja gran amb els cabells blancs i que vivia a la Font dels Capellans. Ens portava el menjar que no era cap cosa (no sé si era de la Fonda Sant Antoni) i intentava tractar-nos bé. Quan estàvem a la cel·la tots junts, a vegades fèiem xivarri o li demanàvem sovint per anar al WC i el fèiem rondinar.

Aquells dies vam començar a sentir la solidaritat ciutadana i el suport dels companys de treball amics i amigues i famílies. Vam saber que s’havien celebrat actes solidaris en algunes esglésies.

A la presó de mica en mica vam anar quedant els cinc que després ens traslladarien a la Model de Barcelona: el Jaume Sala, el Josep Cònsola, el Joanet Sala, el Manolo Ramos i jo.

ANEM AL JUTJAT DE MANRESA

No ho recordo gaire però crec que el Jutjat d’Instrucció era a la baixada de la Seu. La Guàrdia Civil ens hi va portar al Manuel Pardillo i a mi, encara que el document del Jutjat parla de 72 hores, en realitat ens hi van portar el dia 21, ja que amb l’estat d’excepció podien tenir-nos fins a deu dies després de la detenció.

Em vaig plantejar dir al jutge que m’havien apallissat i torturat. Recordo que vaig haver d’esperar-me força estona. Quan en vam cridar va resultar que no era el jutge qui em prenia declaració, sinó un simple funcionari del Jutjat i això em va desconcertar i no vaig fer constar els maltractaments, per altra banda els blaus dels cops ja pràcticament no es veien. Després, al cap d’una altra estona esperant, van comunicar-nos que el Manuel Pardillo el deixaven en llibertat provisional i a mi presó sense fiança. Després quan vaig tornar a la presó de les Escodines vaig reflexionar i no comprenia, segurament va ser per por, com no havia fet constar els mals tractes.

Després de passar pel Jutjat vaig tenir la visita de l’advocat Marc Viader, persona que s’havia distingit en l’assessorament i suport a les persones del moviment sindical a la nostra comarca. En el poc temps disponible li vaig relatar en línies generals el que havíem viscut i vaig saber que va posar denúncia al Jutjat per les nostres tortures. Pel que sembla els que havíem rebut més érem el Pep Cònsola, el Joanet Sala i jo.

El jutge d’instrucció era l’Antonio López-Carrasco Morales, segons van dir-me era un ex policia i un franquista de pro. Més tard, durant la transició i com a regidor que era de Sanitat i Serveis Socials del primer Ajuntament democràtic, vaig coincidir amb ell, en alguna reunió d’entitats d’atenció a les persones grans –possiblement la Llar d’avis de “la Caixa”-. Vaig pensar que era lamentable que aquesta persona encara fos jutge i tingués reconeixement i presència en entitats socials de la ciutat.

Vam estar alguns dies més a la presó de les Escodines. Durant aquests dies van seguir expressant-nos la seva solidaritat els familiars i les amistats que ens feien arribar roba d’abric, llibres, menjar i alguns missatges dins els termos de cafè amb llet.

Però això es va acabar aviat i un bon dia vam haver de fer les bosses perquè ens traslladaven –el Jaume Sala, el Joan Sala, el Josep Cònsola, el Manolo Ramos i jo- a la presó Model de Barcelona.

Quan vam sortir per pujar-nos al furgó de la Guàrdia Civil, ens vam trobar a un grup de familiars que ens esperava per donar-nos ànims. Recordo la imatge de la meva mare Maria que em mirava amb preocupació i estimació, i a la mirada somrient i animosa de la meva companya Teresa.

ENTREM A LA MODEL DE BARCELONA

Havien passat uns divuit dies des que ens van detenir. El viatge a la Model va ser trist i depriment. A les incerteses d’allunyar-nos de Manresa i de les nostres famílies per anar a un lloc desconegut i desagradable, s’hi va sumar que a la carretera arribant a Olesa de Montserrat el furgó de la Guàrdia Civil va haver d’aturar-se, ja que havia succeït un accident mortal de circulació i a terra hi havia dos cossos tapats amb una manta. Va ser impressionant.

Vam arribar a la Model després de l’hora de dinar. Ens van fer un registre ràpid i superficial. La nostra primera sorpresa va ser, tot just acabat el registre, veure a un conegut nostre, el que anomenàvem el “robagallines”. Era una persona que havia estat vinculat al moviment sindical i treballat a la foneria Ubach i que temps abans havia estat detingut i empresonat per robar en una casa de pagès. Pel que sembla, a casa seva hi havia molta penúria econòmica. Tot i això ens generava desconfiança.

Van posar-nos en cel·les individuals d’aïllament durant dos dies, sense poder parlar amb ningú i sense cap lectura. Vaig tenir una sensació de soledat i indefensió molt gran. En tinc un record curiós, mirant per la mirilla de la porta que donava al passadís vaig veure passar una dona rossa i exuberant. Em va sorprendre ja que pensava que a la presó no hi havia dones. Més tard vaig saber que era un travesti.

LA CEL·LA I L’ESTADA A LA MODEL.

Al sortir de l’aïllament van posar-nos en dues cel·les al segon o tercer pis d’una de les galeries. En una hi havia el Jaume i el Joanet. A l’altra el Cònsola, el Ramos i jo. Ens trobàvem tots quan anàvem al pati.

La cel·la era petita i freda. La finestreta que dóna a un dels patis estava oberta i amb la reixa típica. Hi havien quatre lliteres posades de dues en dues, un wc i una petita pica. El més desagradable era haver de fer les feines –pixar i cagar– davant dels companys, amb el perill que s’escapés algun pet i fos motiu de rialla dels altres i vergonya pròpia. Mirava d’aguantar-me les necessitats durant el dia i fer-ho a la nit.

Passàvem els dies llegint, menjant, fent alguns debats, una mica de gimnàstica – jo no gaire – i somiant en marxar aviat. Pel que sembla, jo afrontava les inquietuds i els alts i baixos menjant forces mandarines. Solament sortíem de la cel·la per recollir el menjar, els paquets de la família, els diners que ens enviaven (els funcionaris ens cridaven amb un crit que deia “peculio o pecunio”, i que pel que sembla en castellà vol dir diners), per les visites i per anar estones al pati.

UN PATI PECULIAR

Al pati ens barrejàvem amb els presos comuns. Mentre uns conversaven, altres passejaven i altres jugaven a frontó que sembla que hi ha molta afecció. Després vam saber que el frontó no era un joc innocent i que al seu entorn hi havien apostes amb molts diners en joc.

Nosaltres passejàvem, conversàvem i pensàvem. Vam conèixer a altres presos polítics que eren de l’entorn de Barcelona. Ens expliquem les experiències viscudes.

Tot passejant veia els avions que arribaven o sortien de l’aeroport del Prat i que giraven per sobre de Barcelona. Pensava que anaven plens de persones que viatjaven i voltaven lliurement pels diferents països mentre jo estava tancat a la presó. Recordava i enyorava les passejades amb els amics i amigues pel Passeig de Manresa. Em vaig adonar de la importància de la llibertat i de com la trobava a faltar.

Trobava a faltar a la meva companya, la Teresa. Em preocupava que una relació que estava als seus inicis pogués espatllar-se amb la meva estada a la presó, però tenia confiança en ella. Pensava que si em donaven la llibertat provisional abans del judici em plantejaria marxar a l’estranger per no haver de tornar a la presó.

LES CONEXIONS AMB L’EXTERIOR

L’advocat que em van assignar era l’Albert Fina. Era un bon advocat, amb prestigi com a bon professional i defensor dels treballadors. La primera visita va ser per recollir la informació de tot el que havíem dit i podia saber la Guàrdia Civil. També em va posar al corrent de la situació: ja teníem l’auto de processament del Tribuna d’Ordre Públic –més conegut pel TOP- que havia decretat presó provisional prèvia al judici. Em va comentar que podríem demanar-me uns vuit o deu anys per associació il·lícita i propaganda il·legal. També ens va transmetre notícies de les famílies i companys de treball.

Les famílies ens feien arribar cartes, diners i menjar. Cada família tenia la seva especialitat en el menjar: la del Cònsola unes bones cassoles de peix i marisc, la del Joanet Sala fruita, unes monges d’Artés on treballava la Marga companya del Jaume un pastís finet i boníssim i a casa meva els talls de llom al llibre. El menjar, tot i arribar normalment ple de punxades, suposo per comprovar que no hi vingués una llima amagada com es veu als tebeos, en gaudíem i era deliciós comparat amb el ranxo de la presó.

La recollida de les cartes i la seva lectura eren moments esperats, molt importants i emocionants per nosaltres.

Un moment emocionant per mi, va ser quan van cridar-me perquè tenia visita i vaig trobar-me a la meva companya Teresa. Va resultar que la meva ex companya li va deixar el document de identitat i va poder visitar-me fent-se passar per ella. Tot i la cridòria que hi havia al locutori on parlaven un pilot de persones al mateix temps i ho feien fort per fer-se sentir a través d’uns vidres borrosos amb uns foradets per on havia de passar la veu, la trobada va ser emocionant i confirmava l’estimació que hi havia entre nosaltres. També em traslladava records i ànims dels meus pares, germana i amics i amigues.

En aquelles setmanes vaig rebre cartes de la Teresa, de la seva germana Joana, de la meva germana Carme, de la meva cosina Rosa, del Mario i la Mentxu, de la Dolors i la Maria Àngels i d’altres persones, amics i companys i companyes de treball. Totes elles de suport i de desig de que en poc temps ens poguéssim retrobar. Per cert, algunes de les cartes tenien algunes parts censurades i venien ratllades i tatxades de manera que no es veia res. No recordo exactament quan i com, però també vaig rebre una carta, que encara conservo, dels companys del Jurat d’Empresa de Lemmerz on m’expressaven el seu suport, solidaritat i voluntat de continuar la lluita.

Les famílies i els amics em van fer arribar diversos llibres. Un dels quals era “El viejo i el mar” del que encara guardo el document que certificava que havia passat per la censura de llibres que hi havia a la presó Model.

No recordo exactament quan va ser, però vam redactar un document en nom dels cinc empresonats adreçat a l’opinió pública de Manresa i el Bages, que vam treure de la presó mitjançant els advocats i que després es va difondre, on agraíem les mostres de suport que rebíem i al mateix temps expressàvem i fèiem una crida a continuar la lluita per la llibertat i la democràcia.

ALGUNES ANÈCDOTES DE LA PRESÓ “MODEL”

Quan vam entrar a la presó i van fer-nos un registre incòmode però superficial, ens van deixar les ampolletes de colònia que les famílies ens havien fet arribar a la presó de Manresa. Quina va ser la nostra sorpresa quan al cap de uns dies alguns presos comuns ens les demanaven, encara que les haguessin de pagar. Quan els vam demanar perquè hi tenien tant d’interès, van dir-nos que com que portaven alcohol les feien servir per fer-se “cubates” (cubà libres amb colònia i coca cola)!.

Un dia vaig fer cua per anar a la barberia. La barberia estava situada en una habitació que donava a l’espai central on hi havia el centre de vigilància de totes les galeries de la presó. Després d’obrir i tancar diverses reixes hi vaig arribar i vaig esperar-me perquè n´hi havia un o dos abans que jo. Quan em va tocar, em va tallar el cabell i afaitar un pres que era barber. Era un home d’una certa edat i baixet. A l’acabar vaig pagar-li, crec que ho vaig fer amb uns vals que compràvem, i vaig sortir. Quan vaig tornar a la galeria, un pres em va dir maliciosament, si sabia qui era el que m’havia afaitat i tallat el cabell. Li vaig dir que ho ignorava. Amb un somriure em va contestar que el barber era un pres condemnat per haver tallat el coll a un parell de persones!

LA MALALTIA I MORT DE FRANCO

La malaltia del dictador Franco era motiu de tot tipus d’especulacions. Hi havia qui deia que ja estava mort però ho amagaven. Altres que no i que si moria, amb el nou president del govern o el rei, hi haurien possibilitats de un indult o reducció general de les penes de presó. Atesa la importància que la qüestió tenia pels empresonats, aquesta era motiu diari de converses i els presos anomenats polítics hi participàvem perquè evidentment també ens interessava i perquè això podria ajudar a obrir portes a la llibertat i a la democràcia al nostre país.

Un bon dia, de bon matí, vam sentir que la música de la ràdio que posaven a les galeries era diferent de la dels altres dies. Era música de marxes militars. Vam començar a intuir que passava quelcom. Els que repartien l’esmorzar, una mena de caldo amb regust de cafè amb llet, van fer circular la noticia de que el dictador havia mort. Van ser uns moments d’alegria i exaltació, i vam decidir celebrar-ho. Crec que era a les dotze del migdia, abans dels àpats, que cridaven a “vino”. Nosaltres no hi anàvem mai però aquell dia vam baixar a la planta baixa de la galeria a beure vi. Aquesta era una cerimònia un tant estranya: quan cridaven, obrien les cel·les i els que volien, baixaven a la planta baixa, es posaven en fila, donaven uns “vales” pel valor del preu del vi, et donaven un got de metall amb vi, el bevies davant dels funcionaris i tornaves el got, i a continuació tornaves a la cel·la. Aquell dia, amb caràcter excepcional, els presos polítics manresans, amb un somriure ben ample vam beure el got de vi. Per cert un vi de garrafa no massa bo.

Aquell mateix dia, quan estàvem al pati van passar-nos pels altaveus el discurs que l’Arias Navarro havia fet a la ràdio i televisió. Recordo que un pres que devia ser molt franquista, i que penso que no devia estar gaire bé del cap pels comportaments que solia tenir, es va quadrar i es va quedar una bona estona fent la salutació feixista amb la mà estirada.

Durant aquell dia i els posteriors la conversa que va ocupar-nos moltes estones era sobre els possibles indults o llibertats provisionals. També parlàvem dels canvis polítics que es podien donar tan en un sentit positiu de llibertat com reaccions més repressives per part dels grups fatxes.

LLIBERTAT PROVISIONAL

Van passar uns dies i hi va haver el discurs del rei, i desconeixíem si hi haurien mesures favorables sobre el nostre futur immediat com la llibertat provisional, l’indult o l’amnistia. No ho recordo exactament, però crec que van ser els nostres advocats que ens van informar de que ens havien comunicat la llibertat provisional amb una fiança de 50.000 pessetes per cadascun de nosaltres. Evidentment va ser motiu d’alegria per tots nosaltres. També ens van dir que estaven recollint els diners. En el meu cas les 50.000 es van recollir íntegrament entre els treballadors i treballadores de Lemmerz. Al cap d’uns anys amb l’amnistia van tornar-me els diners i els vaig donar al fons del Comitè d’Empresa per activitats socials i sindicals. Els pocs dies que van passar des de la comunicació fins la sortida de la Model es van fer llarguíssims.

El 6 de desembre, a mitja tarda ens van dir que preparéssim les bosses que cap el tard sortiríem. Sabíem que hi havia familiars i amics que ens esperaven davant de la porta de la presó. Però van donar una sèrie d’ordres i contraordres que semblava que aquella nit no sortiríem. Devien fer-ho per desanimar al grup de persones que ens esperaven. Al voltant de les dotze de la nit quan la majoria dels que ens esperaven ja havien marxat, ens van deixar sortir. Tan sols vam trobar algunes persones conegudes al bar de davant de la Model.

Aquella nit vam anar a dormir a diversos domicilis de Barcelona on hi havia alguns companys dels que havien fugit. Vam retrobar-nos amb l’alegria lògica d’aquells moments. Vam acordar tornar a Manresa el dia 8 de desembre ja que es preparava una concentració solidària a l’estació de Manresa per celebrar la nostra tornada. Es va plantejar la possibilitat de que tornéssim junts els fugits i els empresonats però es va descartar. No recordo si vam arribar a agafar junts el tren i ells van baixar a Sant Vicenç de Castellet. No obstant això, es va quedar que ens els propers dies els fugits es presentarien a l’Alcalde Roqueta de Manresa.

ARRIBEM A MANRESA

Vam fer el viatge de Barcelona a Manresa amb el tren de la Renfe. Durant el viatge vam saber que a l’estació també hi havia dotacions dels antiavalots de la Policia Nacional, que anomenàvem els grisos, i la Guàrdia Civil.

Vam arribar a Manresa que ja era fosc. Al baixar del tren ja hi havia alguns companys, però pocs perquè la policia havia desallotjat l’estació. Però va ser quan vam sortir de l’estació que vam veure molta gent al pont del riu. Vam començar les abraçades i les alegries de trobar-nos amb la gent estimada, amb les famílies, amb els amics i amigues. Va ser molt emocionant i em van caure algunes llàgrimes. Vam anar marxant cap el centre de la ciutat a requeriments de la policia que ens feien marxar dels voltants de l’estació; entre els policies vam veure alguns dels personatges sinistres de la Guàrdia Civil que ens havien maltractat i torturat. Em sembla recordar que amb la colla d’amics i amigues vaig anar a prendre alguna beguda i menjar un pa amb tomàquet.

LA VIDA ES VA NORMALITZANT

Després d’aquell cap de setmana vaig tornar a la feina, a la Lemmerz. Aquella afirmació del cap de personal al meu pare, dient-li que no hi tornaria mai més, no es va complir. La direcció de l’empresa amb seu social a Alemanya, convençuts que a Espanya s’avançaria cap un procés de democratització com hi havia en altres països europeus on hi havia llibertat política i sindical, va ser intel·ligent i ja havia comunicat a la direcció de Manresa i al Jurat d’Empresa que no seria acomiadat i podria tornar a la feina. L’alegria dels companys del Comitè i de moltes altres persones, treballadors de producció i personal d’oficines, entre els quals cal destacar un grup de companys i sobretot de companyes d’oficines, també va ser gran. Hi va haver alguns comandaments que discretament també van expressar-me la seva satisfacció per la resolució de la detenció i la meva tornada.

Vaig incorporar-me a la meva tasca laboral i al Jurat d’Empresa al qual pertanyia, agraint-los el seu suport i les aportacions econòmiques per pagar la meva fiança.

Vam anar desenvolupant la nostra activitat sindical i política en una etapa de semi llibertat que va caracteritzar l’anomenada transició democràtica a Espanya i Catalunya. Vaig tornar a la meva activitat sindical i de representació dels treballadors a l’empresa, a les reunions del sector del metall al sindicat vertical i a les reunions de Comissions Obreres i també del PSUC. En alguns dels actes que realitzàvem, durant un temps encara vèiem la presencia vigilant i desagradable i en algun cas fatxenda, dels torturadors de la Guàrdia Civil.

Reflex d’aquesta nova etapa de semi llibertat en tinc alguns records. Per una banda, poques setmanes després amb la Teresa vam assistir al recital reivindicatiu i emocionant del Lluís Llach al Palau dels Esports de Barcelona. Per l’altra, vaig participar a les manifestacions de Barcelona del febrer del 1976 amb el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” que van ser fortament reprimides per la policia. En una d’elles em vaig refugiar junt a altres persones, dels grisos que ens empaitaven, a una escala del Passeig de Gràcia prop del carrer d’Aragó.

El nostre judici al Tribunal d’Ordre Públic –TOP- no es va arribar a realitzar. Primer hi va haver l’indult, després l’amnistia i força anys després vam rebre una carta de reconeixement i una modesta indemnització de la Generalitat de Catalunya per haver estat empresonats pel franquisme.

 

ALGUNES CONCLUSIONS

Algunes consideracions i/o conclusions personals fetes posteriorment a aquella etapa:
– Van ser unes setmanes difícils i de patiment personal físic i mental, tant a la Caserna com a la presó.
– A pesar del que vaig passar, sempre vaig estar convençut que no havia fet res mal fet i que havia treballat segons les meves conviccions per un futur millor pels treballadors, per la llibertat i la democràcia, i per una societat més justa.
– Els temps viscut privat de llibertat, encara et fa valorar més la llibertat quan després la tens.
– Va produir-se un moviment solidari en àmbits i persones de molt diverses ideologies i maneres de pensar. Vaig viure i aprendre personalment la importància que té la solidaritat entre els treballadors i les persones en general.
– Les nostres detencions i tortures van accentuar el desprestigi del règim i les seves forces repressives davant l’opinió pública i en certa manera impulsar la lluita per la llibertat i la democràcia
– El que va passar ens va reafirmar la voluntat de seguir treballant en els àmbits sindical i polític.

M’agradaria expressar el meu més sentit agraïment a totes les persones, treballadors i treballadores, homes i dones, familiars, amics, advocats, companys i desconeguts que en aquells dies van donar-nos, a nosaltres i a les nostres famílies, el seu caliu i suport, i que de segur mai els hi he expressat de forma suficient.

Últims records

1976 a Vic: Universitat Catalana d’Estiu i alguna cosa més

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat