Portal de memòria
i història de Manresa

Transcripció del text

Retorn a les petjades d’ara fa seixanta anys

 

(Memòries de Manuel Bertran Gallart, fill d’Antoni Bertran Raurell. Transcripció)

 

 

Pròleg

Primer record: fugida de Manresa

Segon record: fent camí a l’exili?

Tercer record: l’Anglada

Quart record: la guerra civil, més a prop

Cinquè record: les patrulles militars

Sisè record: fent camí a l’Adroguer

Setè record: el cost de la pau   

Llibre segon. La política. Destí: Sant Sadurní d’Anoia


Pròleg

Aquesta és la història daurada d’una família manresana que fou trencada, com moltes altres, pels esdeveniments de la guerra civil, i que si bé el seu final fou feliç, entenent per felicitat salvar la vida amb el que solament portava cada un de nosaltres al damunt, altres famílies no van poder dir el mateix.

Avui, seixanta anys després, es pot explicar com una aventura el que va succeir en aquelles dates. En aquell moment solament tenia l’aparença d’una tragèdia, tota vegada que no sabies si acabaries el dia amb vida.

En aquell moment, la família de què tracta aquesta història, i que és totalment verídica, es componia del meu pare, que es deia Antoni (Ton per la meva mare); la meva mare, Maria; el meu germà, Hipòlit, i jo, Manuel.

L’any 1923 va establir la residència a Manresa. Jo només tenia un any i el meu germà encara no havia nascut: va néixer dos anys després, el 29 de maig de 1925. El meu pare era nascut a Vilafranca del Penedès, l’any 1897; la meva mare era de Sant Sadurní d’Anoia, igual que jo, i era de final de segle, el 1899. Vivíem en una casa vella del carrer del Dos de Maig, al número 4. A la part baixa hi havia el taller de manyeria i maquinària, que regentava el meu pare, i al primer pis hi havia la nostra llar.

D’aquest taller n’havien de sortir molts treballs d’artesania que es troben arreu de Manresa, alguns del quals molt populars com per exemple la portalada d’entrada al Teatre Conservatori; la triple portalada, les baranes d’escala i les balconades del cine Kursaal; tot el treball de manyeria i artesania forjada com les portes d’entrada, balcons, reixes i baranes d’escala de la casa Matamala (consulteu bibliografia). I molts altres que amb el temps s’han oblidat.

Quan la feina d’artesania afluixava per la raó que fos, treball molt particular en ell mateix, tenia el recurs de dedicar-se a la maquinària, feina que també dominava. Es dedicava a la construcció de màquines de foradar de totes mides. En aquestes dates, el taller del meu pare es trobava en el moment més pròsper de la seva vida com a professional i com a amo, i si la memòria no em falla, allí hi treballaren de sis a deu persones, segons les èpoques,entre oficials i aprenents. La vida seguia normalment en la nostra família, nosaltres dos en edat escolar, el meu pare al taller ja fos fent treballs de manyeria o de maquinària puix que en aquell taller mai no va mancar la feina en una o altra especialitat, i la nostra mare dedicada a les feines casolanes. Fins que arribà el 14 d’abril de l’any 1931: l’adveniment de la II República.

Aleshores va ser el moment en què el meu pare es va polititzar, tota vegada que la seva ascendència eren d’ideologia republicana i seguidor de les tendències federals que preconitzava Pi i Margall, partit actualment inexistent però alguns dels actuals ja creuen en l’Espanya federal. Ell es trobava a l’edat més bona per iniciar qualsevol tasca: tenia joventut (trenta-quatre anys), salut, vitalitat i honradesa, i moltes ganes de treballar. Fou fundador, juntament amb altres amics, del Centre Republicà Federal Català de Manresa, del qual fou president. Això quant a política. Pel que fa a l’esport (de solter havia jugat a futbol), es dedicà a l’esport de taula: el billar i els escacs, més al primer que al segon. Va ser de la junta del Billar Club de Manresa i precisament hi ha constància del seu pas pel club al llibre editat a Manresa l’any 1936 titulat 40 homes i un campionat, de Joan Verger i Oller, que alapàgina cinquanta dedicada a ell mateix en diu el següent: “Els càrrecs de junta i les assemblees del club l’han iniciat en l’art difícil de la polèmica. Hom pot comprovar als llibres d’actes que les protestes més sorolloses i ben argumentades provenien sempre de l’afany de bona administració i ordre d’en Bertran…”.

Així, doncs, amb l’adveniment de la República, les eleccions municipals de Manresa del dia 14 de gener de 1934 el van portar a formar part del consistori de l’Ajuntament com a regidor. En va ser el batlle en Francesc Marcet.

Arran del cop d’estat del 6 d’octubre de 1934 es va veure reclòs a la presó de Manresa com a pres polític. Al cap de pocs dies fou traslladat a la Model de Barcelona, i més tard, com a pres polític per separar-los dels presos comuns, al vaixell Uruguai. El 24 de desembre fou traslladat al vaixell Argentina i seguidament va ser excarcerat. A les tres de la matinada del mateix dia de Nadal, ell, amb altres companys seus, arribaven a l’estació de Manresa, i, com diu en Verger al seu llibre abans esmentat, “en sortí quan i com va poder, a la muda i sense que li fes llum ni la més petita estrella de símptoma federal…”.

Durant els dos mesos i mig que el meu pare va ser empresonat (exactament setanta-nou dies) –jo llavors tenia dotze anys–, em vaig veure immers en una sèrie de problemes, juntament amb la meva mare, per tirar el negoci del taller de manyeria endavant. Alguns dels treballs, molt particulars d’ell, van ser paralitzats, però de totes maneres no ens quedà cap altra solució que continuar el negoci, ja que era l’única font d’ingressos, alhora que trobarem tota l’ajuda per part dels treballadors. Dia per altre li escrivia notificant-li la marxa del taller i dels seus problemes, factures, rebuts i correspondència amunt i avall en les dues direccions. Ni ell ni jo paràvem d’escriure. El meu germà, que tenia tres anys menys que jo, era difícil que em pogués ajudar. La feina era de la meva mare, meva i d’algun treballador, l’Isidre en particular era el que m’ajudava més. També recordo que la meva mare tenia una petita pensió, totalment clandestina, pel cas de tenir el marit a la presó com a pres polític. Després del Nadal del 34, el meu pare ja es va fer càrrec del taller.

Les eleccions del 16 de febrer de 1936 el tornaren a portar a l’alcaldia de Manresa. Fou novament elegit per eleccions populars i per segona vegada torna a formar part del consistori de Manresa, fins que arribà el 18 de juliol, inici de la guerra civil. Era diumenge, nosaltres juntament amb algunes famílies del barri teníem preparada una excursió a la font d’en Jorba. Ell, abans de sortir de casa, va engegar la ràdioCastilla, per escoltar notícies esperançadores, puix ja tenia coneixement que hi havia problemes polítics en l’Espanya republicana. La nit anterior havia tingut assemblea a l’Ajuntament i tanmateix estava informat de l’aixecament militar del general Franco al Marroc espanyol. Tant el meu germà com jo mateix desconeixíem la importància d’aquelles notícies, que portaren l’enfrontament entre germans: la guerra civil espanyola.

Una vegada més es trencava l’harmonia de la nostra vida civil per motiu de la política. Ell continuà formant part del consistori, ja que es van fer dues remodelacions: la primera va ser el dia 4 d’agost i la segona, l’11 de setembre. Dels esdeveniments d’aquelles dates, el meu pare no en participava, no era aquella política la que ell defensava, fins que va arribar la tercera remodelació, la del 19 d’octubre del mateix any, dia en què ell i molts altres companys del consistori, juntament amb el batlle, Francesc Marcet, van cessar.

Es van presentar nous problemes i el taller de manyeria i maquinària que regentava el meu pare, que tantes angúnies, esforços i maldecaps li havia portat, a ell i a nosaltres, fou col·lectivitzat pels obrers. Ell, en aquell moment va deixar de ser l’amo i es transformà en un treballador més. I aquí no acaba la cosa, puix que l’any 1938 el taller fou militaritzat per l’exèrcit popular i destinat a la fabricació de material per al servei del cos d’enginyers. L’idealisme del meu pare en aquelles circumstàncies va ser poc respectat.

Finalment arribà l’any 1939. La guerra civil ja començava a tenir color i s’acostava el moment de la transició: passar de ser republicans a la dictadura franquista per la força de les armes. Nosaltres en aquestes circumstàncies no ens podíem quedar a Manresa. El fet polític d’ell, que no li va reportar cap benefici sinó només problemes anguniosos, fins a l’extrem de perdre tot el nostre patrimoni a més de posar en perill la nostra existència, ens obligava a un canvi de vida: la de l’exili?


Primer record: fugida de Manresa

Era el dilluns 23 de gener de 1939. Les forces nacionals eren molt a prop de Manresa. És de bon matí d’un dia molt fred i al carrer del Dos de Maig, número 4, un camió de l’exèrcit popular, un International, està carregant material per al servei de pontoners i, a més a més, la maquinària necessària que els treballadors mobilitzats utilitzaven per a la construcció de ferralla que calia per als pontoners del cos d’enginyers.

A la caixa del camió el xofer ens va reservar un lloc per col·locar-nos nosaltres: el meu pare, jo i el nostre gos Sultan com a passatgers i que no va ser de primera classe. Llavors teníem quaranta-un i setze anys respectivament. El meu pare ja havia estat mobilitzat i a causa de la situació del trasllat tenia permís amb l’obligació que tan prompte arribés a Ripoll s’havia de presentar a la caixa de reclutament d’aquella localitat.

El camioner no ens va permetre viatjar a la cabina perquè ho tenia prohibit per les autoritats militars, només podíem viatjar a la caixa i tapats amb una lona que, juntament amb les mantes que portàvem, ens van poder resguardar de l’intens fred d’aquell mes de gener. Estàvem situats a la cantonada dreta del camió i tocant a la cabina del conductor. Jo era a la cantonada, a la meva dreta, el pare, i al mig el Sultan, tapats amb la lona i abrigats amb les dues mantes que portàvem.

El Sultan, com a gos, suposo que tenia un pressentiment que alguna cosa estranya passava aquell dilluns, ja que en tot el dia no es va separar de nosaltres, fins i tot quan va veure que nosaltres dos pujàvem a la caixa del camió, no li va ser difícil pujar-hi quan el vam convidar a fer-ho.

També recordo d’aquell dia que era molt trist per Manresa. No es veia ningú als carrers. L’endemà seria alliberada per les forces nacionals.

El dia abans, diumenge, van evacuar la meva mare i el meu germà Hipòlit, de tretze anys, amb un grup que va sortir en camió cap a Ripoll, lloc previst per a la retrobada. En aquell moment, ja feia un dia que estàvem separats.

Devien ser dos quarts de cinc de la tarda quan el camió va emprendre la marxa amb nosaltres tres a l’interior de la caixa com paquets i resguardats del fred amb les dues mantes i la lona que ens tapava.

Pel racó de la caixa el meu pare es va adonar que sortíem de Manresa per la carretera de Vic i el dia ja havia caigut; en aquell moment devien ser les cinc de la tarda (cal tenir present que en aquelles dates no es coneixia la diferència horària per compensar l’horari solar; llavors, a les quatre de la tarda ja era fosc). El viatge es va fer totalment de nit i molt probablement sense lluna, pel que jo recordo.

El recorregut del camió era portar la càrrega inclosos nosaltres a l’estació de Balenyà; per tant, va agafar la ruta de la carretera de Vic. Quan ja havíem fet uns quants quilòmetres, i abans del poble de Moià, el camió va aturar la marxa. El xofer va baixar de la cabina i vam sentir que entrava en conversa amb dues persones més, que pel sentit de la conversa vam suposar que eren militars.El resultat de la conversa va ser que volien que remolqués el cotxe dels militars, que per causa d’avaria o per manca de gasolina s’havien quedat a la carretera. Un soroll de cadenes ho va demostrar. Van enganxar el cotxe amb el camió i vam reprendre la ruta.

He de suposar que els militars no tenien coneixement de la nostra presència. Va ser una aventura molt perillosa portar un vehicle a remolc, de nit i sense lluna, amb el fred que feia i més fosc que la gola d’un llop. L’aventura va ser quan vam arribar als primers revolts de Collsuspina. Qui conegui la carretera ja es pot imaginar la tragèdia. En un dels primers revolts vam perdre el turisme. El meu pare i jo ho vam suposar pel soroll que feien les cadenes en trontollar pel paviment de la carretera.

Davant d’aquesta circumstància, ell va decidir avisar el camioner. Va trucar fortament a la paret de la cabina fins que el conductor es va aturar i va baixar.

–Què us passa? –va preguntar el camioner aixecant l’extrem de la lona que ens tapava.

–Em sembla que hem perdut el turisme –va respondre el meu pare. Estem sentint el trontoll de les cadenes per la carretera i suposem que el cotxe que dúiem a remolc ja no hi és.

El camioner va anar a veure si el cotxe era al darrere. Havia desaparegut. Va recollir les cadenes i va decidir continuar la seva ruta. Era molt tard, carregat de son, en una nit molt fosca i la carretera estreta per girar amb un camió tan gros com era l’International americà. Era del tot impossible retrocedir. Així que vam reprendre novament la marxa.

El meu pare i jo ens preguntàrem què els havia passat als dos militars que portàvem a remolc. S’havien estimbat? Havien quedat deslligats del camió i estaven parats a la carretera? No ho sabíem, i el que es va decidir en aquell moment van ser les intencions del camioner: continuar la ruta cap a l’estació de Balenyà.

Després de fer molta més carretera de la necessària, el camió es va aturar. El camioner va baixar de la cabina i, aixecant novament l’extrem de la lona, va dir al meu pare:

–Pot baixar un moment de la caixa? Perquè em sembla que m’he equivocat de carretera.

Ell que baixa abrigat amb la manta. Aleshores vaig sentir soroll de canonades i també trets de fuselleria. Tant el meu pare com el camioner, i per la guia que van consultar, van suposar que érem a prop de la línia de foc i, per tant, devíem ser molt a prop de Granollers. Van decidir que havien de girar cua i retrocedir fins a la cruïlla abans de Tona, i allà, girar a la dreta.A partir d’aquell moment el pare li va fer companyia a la cabina per ajudar-lo a trobar la cruïlla que ens havia de conduir a l’estació de Balenyà. Ell, aixecant la punta de la lona, em va dir:

–Manuel, ara he de fer de guia del camioner. Tu no et preocupis. Per uns moments et quedaràs sol amb el Sultan.

Novament en ruta, i ara en sentit contrari fins que es va aturar el camió definitivament. Ja havíem arribat a l’estació, final de ruta: Balenyà. El camió va quedar aparcat a l’embarcament de l’estació, el camioner es va acomiadar de nosaltres i ja no el vam veure mai més. I nosaltres, juntament amb el Sultan, vam entrar a l’estació, que vam trobar oberta.

A fora feia un fred que pelava i en aquell moment devien ser dos quarts de tres o les tres de la matinada.

En un racó de l’estació, i com a capçalera del nostre llit, hi havia el mostrador de fusta, on vam decidir estendre les mantes i mirar de dormir fins que arribés el tren ens havia de recollir i portar-nos a Ripoll a trobar-nos amb la nostra família, de la qual ja feia més d’un dia que estàvem separats. La ruta de Manresa fins al lloc on érem havia costat unes deu hores.

Així doncs, vam intentar dormir al terra de l’estació, amb una part de la manta com a matalàs i l’altra part per abrigar-nos. Amb el fred tan intens que hi feia no va ser possible dormir profundament i només vam poder dormir el just per trencar el son. Tant ell com jo ens vam despertar al mateix moment i vam decidir caminar amb insistència per resistir el fred que teníem. Ell es va mirar el rellotge i em va dir que eren prop de les quatre de la matinada. No recordo si aquella nit vam aconseguir menjar alguna cosa. En aquell moment ell es va adonar que no estàvem sols a l’estació, hi havia el cap d’estació que, a la pregunta del meu pare de quan arribaria el tren que ens havia de recollir, va respondre:

El tren tiene previsto la llegada a las cinco de la madrugada y puede que sea el último, toda vez que las tropas nacionales se encuentran cerca de Granollers. –ens va dir.

No recordo exactament quan va arribar el tren; de totes maneres, ja estàvem entrant en un nou dia, que, com els anteriors, no sabies com acabaria.

Dimarts, 24 de gener, un altre dia de fred i amb la panxa buida encara resultava que en feia més. Era un tren militar i a nosaltres i el Sultan ens van col·locar en un vagó de càrrega ocupat per altres persones que suposadament tenien el mateix problema: fugir el més lluny possible del front de guerra, encara que calgués passar per França, a l’exili, cosa que nosaltres quatre no vam fer per les circumstàncies que més endavant es veuran. El Sultan és el que ho va passar més malament, perquè les persones que hi havia allà el rebutjaven, i pels grinyols que feia el vaig poder localitzar i portar-lo en un racó del vagó.

Una vegada instal·lats tots tres, el meu pare em va dir que procurés adormir-me. Em va abrigar amb la manta i em vaig adormir fàcilment amb el Sultan al costat. La temperatura a l’interior era més suportable. El dia encara no llustrejava. Desvien ser al voltant de les cinc de la matinada quan el tren va arrencar de l’estació de Balenyà.

Més tard, quan em vaig despertar, el meu pare em va explicar que quan el tren va arribar a l’estació de Vic el van situar en una via morta per despistar l’aviació enemiga, ja que es temia un possible bombardeig. El soroll de les sirenes d’alarma va ser el que em va despertar. El meu pare, que era a la porta del vagó, em va despreocupar del temor que jo tenia ja que suposava que era l’alarma d’un possible bombardeig.

–No et preocupis, Manuel. El perill ja ha passat.

Efectivament, les sirenes indicaven el final del perill. L’angúnia, només la va passar el meu pare. Ell va decidir no alarmar-me inútilment, atès el perill que hi havia que es produís un bombardeig quan nosaltres i moltes altres persones érem en un tren militar que podia ser el blanc de l’aviació enemiga.

Tot el matí el vam passar a l’interior del vagó de càrrega i fins a primera hora de la tarda el tren no va iniciar la marxa en direcció a Ripoll. Desconec si aquell dia vam menjar alguna cosa, no ho recordo. Ara bé, quan vam arribar a Ripoll i ja havíem retrobat la nostra família, que ens estava esperant al magatzem d’una fàbrica tèxtil, hi teníem un plat preparat i calent per a tots els nouvinguts i els que ja eren allà.

La retrobada va ser enmig d’alegries i plors, ja que només feia dos dies que estàvem separats però van ser d’angúnies i perills, pels dos costats, com en el moment d’evacuació de la població civil.

Com ja he dit, la nostra llar provisional era un magatzem. Allà vam acabar de passar el dimarts 24 de gener, dormint a terra i amb una manta cada un de nosaltres. La felicitat en aquell moment de tristor era que tornàvem a estar tots quatrejunts.Fins quan? S’acostaven moments difícils?

Com ja he dit abans, el nostre pare s’havia de presentar a la caixa de reclutament. Seria un altre motiu de preocupació la nostra separació? Jo no era en el pensament de la nostra mare, encara que fos possible llegir-lo; ella sí que en tenia més d’algun motiu: quin esdevenidor ens esperava a l’exili sense ell?

S’havia de veure la quantitat de persones i famílies que hi havia en aquell magatzem, totes elles amb situacions semblants a la nostra i que per un motiu o altre havien estat separades del seu ambient, de la seva llar i dels seus amics i familiars pel capritx d’una guerra que ni ens anava ni ens venia a la majoria dels allí presents.

Només teníem una cosa en el pensament: arribar com més aviat millor a la frontera, que és igual que dir a la llibertat i a l’exili. Fugir de les calamitats de la guerra civil encara que representés perdre tot el patrimoni acumulat amb el teu esforç, producte del treball, com era el nostre cas; si bé en el nostre cas hi havia un motiu: la maleïda política que no ens havia reportat cap benefici i només calamitats.


Segon record: fent camí a l’exili?

Era molt de matí quan ens vam llevar. Potser eren les set del matí del dimecres 25. La nit havia estat molt tranquil·la i probablement vam dormir, bé o malament tota vegada que ho vam fer a terra i que a causa dels dies passats en males condicions el cansament va poder més que les males condicions o confort que no teníem. I encara gràcies que vam dormir aixoplugats sota teulada. Quantes famílies van dormir a l’aire lliure, aquelles que trobaves a la carretera i que caminaven com somnàmbules només amb una idea: arribar com més aviat millor a la frontera francesa. Una cosa ens consolava, que era que tornàvem a estar tots quatre junts, malgrat que començàvem el dia amb una nova angúnia. Es tractava del meu germà Hipòlit.

–Ton! –la meva mare va cridar el meu pare. Em sembla que l’Hipòlit està enfebrat. Està mot calent i fa mala cara. Què et sembla a tu?

–Em sembla que tens raó. Això pot canviar els nostres propòsits –va dir el meu pare.

Mentrestant, per l’interior del magatzem es va sentir un rebombori de persones. Es tractava que un camió de l’exèrcit havia portat pa i l’estava descarregant a sacs, chuscos, el pa dels soldats, per repartir-los entre els que en aquell moment érem al magatzem. Per primera vegada m’arribava a les mans un chusco dels que havia sentit a parlar, i també un cafè amb llet. I res més que jo recordi.

Molt aviat va córrer la veu que els caps de família s’havien de presentar al comitè de recepció per rebre instruccions. Així ho va fer el meu pare, i quan va tornar ens va dir que havíem de marxar i que no ens podíem quedar allà. Abans del migdia havíem de marxar del magatzem, ja que esperaven un altre grup de refugiats.

Com sigui que el meu pare va informar el comitè de la possible malaltia del meu germà, li van aconsellar que busquéssim refugi en una casa particular, i seria millor una casa de pagès, ja que allí era impossible allotjar-nos. No ens hi podíem quedar, i a més a més ens van aconsellar que desistíssim d’arribar a la frontera amb una persona malalta.

Així doncs, la millor solució va ser la de la casa de pagès, tota vegada que la possibilitat que algú ens donés acolliment en una casa particular i amb una persona malalta era poc probable. Va ser encertada la solució de la casa de pagès? Desconec si la providència ens va compensar per l’allotjament que nosaltres vam donar a la família pagesa d’Agramunt. Ells van estar uns tres dies amb el seu carro al patí al davant del taller. Era un matrimoni amb dues filles més grans que jo i van marxar pocs dies abans que nosaltres marxéssim dilluns passat.

Vam sortir de Ripoll amb altres famílies, cada una amb els seus problemes i amb la idea d’allunyar-se del front de guerra. Ho vam fer per la carretera de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses, la C-151, molt probablement perquè ens trobàvem en aquella banda i el riu de gent que hi havia per la carretera va ajudar a unir-nos-hi i formar part de la comitiva, trista i desolada. Tots els que la formaven eren estranys entre si. No teníem cap conversa ni consol de la nostra situació; cada família o persona seguia qui tenia al seu davant, sense preocupar-se de qui venia al seu darrere. Aquesta posició en certa manera ens beneficià, ja que el meu pare va decidir separar-se de la comitiva.

El meu germà anava abrigat amb la seva manta i abraçat a la nostra mare, i això feia que nosaltres no podíem mantenir el mateix ritme de la caravana, dels centenars de persones que es dirigien cap a la frontera francesa. Quantes no hi arribarien? Nosaltres en vam ser uns. Va ser oportuna la malaltia de l’Hipòlit? En aquell moment no ho podíem dir; avui, després de seixanta anys, puc afirmar que va ser el destí el que ens va protegir d’exiliar-nos a un país estranger i poc acollidor, com més tard vam poder saber; i que molt probablement el meu germà no hauria pogut tenir els auxilis de la mare, malgrat que no teníem ni medecines ni metge, només alguna aspirina, i amb molta fe per superar-nos.

Així doncs, a uns dos quilòmetres de la sortida de Ripoll, el meu pare va decidir provar fortuna. A l’esquerra de la carretera hi havia un camí de carro amb roderes ben clares que mostrava una possibilitat que al final s’hi trobaria una casa de pagès. Va ser encertada la idea de la casa de pagès, i, al final, uns lladrucs de gossos van ser la demostració d’aquesta possibilitat, de la que més tard seria la nostra llar. Jo vaig afermar el Sultan perquè no ens perjudiqués davant dels que ens havien de donar acolliment; no ens podíem presentar agressius.

Quan vam arribar a la casa, els meus pares hi van entrar per parlar amb els masovers, mentre l’Hipòlit, jo i el Sultan, ja tranquil·litzat, ens esperàvem a l’exterior. No van tardar gaire estona a sortir-ne amb un somriure a la cara que demostrava que ja disposàvem d’una nova llar. Ho seria fins al [absència de data] de febrer, i no seria l’última, ja que noves preocupacions i angúnies havien de venir.

Desconec els tractes que hi va haver entre els meus pares i els masovers, però suposo que els duros de plata que la nostra mare portava al damunt començaven a fer justícia. L’única habitació disponible per a tots nosaltres va ser la que hi havia a la dreta de l’entrada a la casa. Van ser tan amables els masovers que fins i tot ens van subministrar un matalàs, sense llit, en el qual van dormir l’Hipòlit i la nostra mare. El meu pare i jo, a terra amb la nostra manta. Una sola habitació per a tots quatre i amb dret a cuina.

Tan prompte vam estar col·locats, la nostra mare ja es va preocupar per la nostra alimentació, i en particular per l’Hipòlit, a qui preparà una lavativa per netejar la panxa com a mesura preventiva per fer baixar la febre, una aspirina i caldo de gallina com a aliment.

Els masovers eren un matrimoni amb dos fills: en Pep, l’Angeleta, Joan i Rosa. El marit, de trenta-vuit anys, tres menys que el nostre pare; l’Angeleta ¿?; els fills, en Joan de sis o set anys i la Rosa de tres. Vivien del camp i del bestiar, amb cinc o sis vaques i alguna truja. A partir d’aquest dia el miracle dels duros de plata de la nostra mare va fer possible que tinguéssim alguna cosa per alimentar-nos, a més de conviure amb la família d’en Pep; i, com es veurà, els problemes del nostre pare quant a la incorporació a files també ho eren per a en Pep, puig que era més jove i en aquells moments ja s’hauria d’haver incorporat.

Així va passar el dia, acomodant-nos de la millor manera que permetia la situació en què ens trobàvem. Una llar de foc molt gran permetia tenir la casa calenta, i a l’interior no hi feia fred; allà, la nostra mare, amb estris de cuina que li va deixar l’Angeleta, feia el caldo per a l’Hipòlit i el menjar per a nosaltres.D’aquesta manera es va acabar el dimecres dia 25 de gener.


Tercer record: l’Anglada

Dijous 26. Era de bon matí quan el meu pare i jo ens vam llevar i, en sortir a fora de la casa, vam veure que durant la nit havia nevat. Hi havia neu fresca i el meu pare va aprofitar l’avinentesa de la frescor de l’hivern i em va dir:

–Manuel, vull que et rentis la cara amb aquesta neu que no ha tocat ningú. És molt sa, rentar-se la cara amb neu. Doncs vinga, no t’hi pensis gens!

No em va quedar cap més solució que fer-ho, i realment va ser una novetat per a mi. A Manresa no hi havia aquesta oportunitat, encara que algunes vegades a l’hivern també hi neva.

Aquest dijous de gener es presumia que seria un dia tranquil, i així va ser. Nosaltres dos vam fer una passejada pels voltants de la masia i vam veure que no estava sola; més enllà, a uns tres-cents metres, n’hi havia una altra.

Encara que suposéssim que el dia seria tranquil, tota vegada que ja s’havia resolt el més important, l’allotjament, hi havia dues obligacions per complir, la més preocupant, la del meu pare: l’obligació de presentar-se a la caixa de recluta de Ripoll i que era en una dependència de l’Ajuntament. La meva obligació era la de presentar-me a la fàbrica Casals, que precisament es trobava de camí cap a Ripoll, a l’entrada del poble, a l’esquerra de la carretera de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses, la C-151. Allà teníem la concentració dels treballadors de cal Serrahima, ja que fins a aquell moment la idea era continuar les nostres tasques en la fabricació de material de guerra per a l’exèrcit popular.

Durant el moment de l’esmorzar, que ho vam fer juntament amb els masovers, vam saber que ens trobàvem a la masia de l’Anglada i que la que hi havia molt a prop era la Coma. També ens van dir que el marit de l’Angeleta, en Pep, tenia problemes amb la caixa de reclutes, una situació igual que la del nostre pare; ell, en aquell moment ja havia d’estar incorporat, i com sigui que ja no hi havia manera de controlar la marxa de la guerra, en Pep de dia s’amagava per la muntanya. Pel que fa al nostre pare, encara no es podia considerar desertor, tot depenia de l’anada al poble.

Així, doncs, una vegada recuperades les nostres forces, tots dos vam emprendre el camí cap a Ripoll. La meva mare es va quedar a cura de l’Hipòlit, que encara tenia febre, i a més a més s’havia de preocupar que tinguéssim alguna cosa per dinar. La carretera era molt transitada en direcció contrària a la nostra per un seguit de persones i no se’n veia ni el cap ni la cua, totes tenien una sola finalitat, fugir del front de guerra i cap a un destí insegur: el de l’exili. Aquest, per sort o per desgràcia, podia ser el nostre destí; els pares ja havien decidit que ens quedaríem a l’Anglada i que no continuaríem endavant; allà esperaríem la transició d’un règim popular, la República, a un de dictatorial. Avui dia, seixanta anys després, va ser la nostra sort no continuar més endavant, malgrat que les angúnies i els perills no es van acabar fins a finals de l’any 1940, com es podrà veure. En aquell moment desconeixíem com acabaria el dia, i el de demà era un altre dia d’inseguretat.

En el nostre camí, vam arribar a les primeres cases d’entrada a Ripoll, i allà vam trobar la fàbrica de can Casals, on em vaig quedar jo amb la recomanació que no em mogués d’allà, ja que ell em recolliria a la tornada, tan aviat com acabés amb la caixa de recluta.

Vaig trobar algun dels companys de treball, i, com a directiu, el senyor Planas, que ens va comunicar a tots els presents que de moment no havia arribat cap maquinària i que Manresa ja havia estat ocupada per les forces nacionals el dimarts 24 i, per tant, hi havia poques possibilitats de reprendre la nostra feina. Finalment, ens convocà per al dissabte següent al matí. Després de saludar algun dels amics del taller –de l’oficina tècnica només hi era jo, i faltaven els senyors Currià, Peris i el perit senyor Martínez–, vaig sortir al carrer esperant el retorn del meu pare, amb la preocupació de la possibilitat que se’l quedessin.

Aquest pensament va ser molt curt: quina seria la nostra situació sense el seu suport? Seria una segona vegada, i aquesta més difícil de la que vam passar l’any 34. No es feu esperar gaire temps: el vaig veure a l’extrem del carrer que ja em venia a buscar de retorn a l’Anglada, amb cara de preocupació. Quan va arribar a la meva altura, m’agafà la mà, una abraçada i seguidament de retorn a l’Anglada. Vaig presumir que la seva situació s’havia agreujat.

Li vaig preguntar com li havia anat la caixa de recluta, la pregunta obligada.

–Malament, Manuel, malament… –em va contestar. Tingues present que això ja no té remei. Ara em diuen que em presenti a Olot immediatament, i quan els he preguntat com hi havia d’anar, m’han contestat que m’espavilés, que ho havia de fer pel meu compte. En aquest moment, Manuel, demà o com a molt demà passat ja em tindran com a desertor i no em quedarà més remei que unir-me als amics del Pep i recloure’m de dia per les muntanyes. I a tu, com t’ha anat amb els de cal Serrahima?

–Ni bé ni malament, el problema és que no ha arribat cap camió amb màquines i que en aquest moment ja no podem comptar amb Manresa, que va ser ocupada dimarts passat –li vaig contestar. Dissabte que ve m’hi he de tornar a presentar per rebre ordres.

En el retorn ja vam formar part de la comitiva que seguia el camí cap a Sant Joan de les Abadesses fins que vam arribar al trencall de l’Anglada. La meva mare estava intranquil·la per l’angúnia que va passar tot el matí, i no precisament per l’Hipòlit, que dins les seves possibilitats estava ben cuidat. El seu pensament era en la possibilitat que la caixa de recluta es quedés el seu Ton, el nostre pare. Ella era a la llinda de la porta d’entrada a la masia quan ens va veure al final del pati. Novament la pregunta de rigor, i aquest cop la va fer la meva mare:

–Com ha anat, Ton?

La resposta va ser similar a la que jo ja sabia.

–Malament, Maria. Ara resulta que m’he de presentar a Olot i que hi he d’anar pels meus propis mitjans. Maria, això ja s’ha acabat, i no penso deixar-vos una segona vegada. D’una manera o altra ens en sortirem. D’aquí dos dies jo ja seré un desertor, com ho és en Pep, i no em quedarà més remei que auxiliar-me amb ell a la muntanya, perquè per aquí començaran a venir patrulles militars i la cosa no serà per estar distret.

El meu pare va preguntar per l’Hipòlit i ellali va respondre:

–Continua amb febre i li he posat una altra lavativa (aquell costum de rentar els intestins i que no era del tot dolent), ha pres caldo de gallina i alguna aspirina.

Aquell primer dinar que vam fer a la nova llar, i que jo ho recordi, el vam fer junts tots quatre a l’habitació. El menú no el puc recordar, però el sol fet de poder menjar ja era suficient.

La tarda d’aquell dijous dia 26 de gener va passar sense cap altra novetat, i com sigui que a l’hivern de l’any 1939 encara no s’havia implantat l’horari comercial com tenim avui dia, per aquelles èpoques de quatre a cinc de la tarda ja era fosc. És probable que jo sortís a l’exterior per veure el paisatge i que el Sultan em fes companyia, i també podria ser que ho fes amb el meu pare. No ho recordo, el que sí que puc afirmar és que el que s’ho passava més bé de nosaltres era el nostre gos.

Aquest va ser el primer dia del nostre exili a Catalunya mateix, la nostra terra, en lloc de ser en la poc acollidora França, segons comentaven les persones que en van poder tenir alguna referència. Vam ser acollits per una família meravellosa, com es podrà veure en el desenvolupament de les memòries, tot i que ells també van tenir els seus problemes per poder superar els mals moments que estaven a punt d’arribar; vam trobar un lloc on podíem esperar el final de la nostra guerra, com així va ser.

Vam acabar el dia junts amb la família de l’Anglada a la llar de foc fins a l’hora de sopar i anar al llit, esperant un nou dia de patiment, com van ser tots mentre l’exèrcit dels nacionals no ens alliberessin, perquè el de la República o Popular ja no existia.


Quart record: la guerra civil, més a prop

Els dies 27, divendres, i 28, dissabte, no van portar cap novetat. El meu germà continuava al llit i amb febre i a càrrec de la meva mare, ja que no va ser possible trobar l’assistència de cap metge; en aquells moments de preocupació per l’estat de la guerra, no hi havia cap mena de possibilitat, a part que el meu pare ja no hi era tota l’estona.

Divendres al matí, i una vegada fet el desdejuni, el meu pare em va cridar i em va dir:

–Manuel, en Pep m’ha demanat la possibilitat que el puguis ajudar en els afers de la pagesia. Es tracta que duguis les vaques a pasturar pel prat i et farà companyia el seu fill, que ell sap els llocs on s’han de portar. Cal que sigui una persona més gran per conduir-les. En Joan ja coneix els llocs apropiats, però cal que tu el puguis ajudar.

La meva resposta va ser totalment positiva, malgrat que dissabte jo tenia el compromís de presentar-me a can Casals per la possible solució que es donaria com a treballador de cal Serrahima.

Doncs bé, de delineant a pagès. Un bon salt en l’ofici. Tot sigui per ajudar en els problemes que ens venien a sobre. El Pep em preparà per al meu comportament amb les vaques.

–Sobretot no els tinguis por, perquè amb un bastó que jo et donaré en tindràs prou per conduir-les. El mateix Joan, el meu fill, et podrà orientar en la seva conducció; són molt dòcils. Avui ho faràs amb mi, demà el teu pare m’ha dit que tens l’obligació d’anar al poble per qüestions de feina. Hi pots anar tranquil·lament i millor que t’hi acompanyi el teu pare.

Així, doncs, aquell matí de divendres en Pep i jo vam començar a conduir vaques pels prats de l’entorn de ca l’Anglada amb el control del meu professor i que va ser el pare d’en Joan, que seria ajudant meu quan en Pep no estigués amb nosaltres. Una de les coses que em va aconsellar que fes és que evités una trepitjada de cap de les vaques, recomanació que val la pena de tenir en compte. Tenia un altre ajudant, el Sultan, encara que molt possiblement hi podria comptar poc.

És dissabte 28, com estava previst i un cop pres l’esmorzar, el meu pare i jo ens vam acomiadar de l’Hipòlit i de la meva mare i vam fer camí cap a Ripoll, ja que el meu pare no va permetre que hi anés sol. No vam haver d’arribar al poble perquè, com ja he dit, la fàbrica de can Casals era a l’entrada mateix.

Quanta raó que tenien, que no hi podia anar sol! En arribar a la carretera una columna de persones, que no tenia ni cap ni cua, anava en direcció contrària a la nostra i no solament hi havia persones que anaven cap a la frontera, que és com dir a l’exili, sinó que també hi vam veure algun camió carregat de soldats i patrulles a peu per la carretera que en qualsevol moment et podien demanar la documentació i el meu pare no estava en condicions de fer-ho adequadament. Què passava pel seu cap en aquells moments d’angoixa? De totes maneres, a l’anada la nostra marxa no fou interrompuda en tot el camí, tot i que anàvem en la direcció contrària a la d’ells i això no ens permetia camuflar-nos entre els que fugien, com sí que vam poder fer a la tornada.

I sense cap interrupció vam arribar a can Casals. Vam entrar junts al pati i vaig començar a trobar algun dels companys de feina. Aquesta vegada ja érem més que l’anterior, però cap d’ells no eren de l’oficina de projectes: no hi havia ni en Currià, ni en Peris, ni el perit senyor Martínez; jo era l’únic de l’oficina tècnica.

Durant l’espera, vam fer una mica d’història del meu pas per l’oficina tècnica de cal Serrahima. Algun dels passos els vaig comentar amb el meu pare, ja que ell va ser l’iniciador que jo entrés a l’oficina tècnica com a aprenent de delineant.

L’ingrés a cal Serrahima com a aprenent de delineant va ser una mica enrevessat, perquè jo tenia carnet de la CNT i la indústria era propietat del sindicat UGT; llavors vaig preguntar al meu pare com és que va ser tan fàcil canviar de sindicat en tan poc temps.

–Veuràs, Manuel, quan em vas dir que no podies entrar a treballar a causa de la sindicatura, et vaig dir que no et preocupessis. I en menys de vint-i-quatre hores ja tenia el nou carnet de la UGT. Mira, Manuel, jo de l’Ajuntament no n’he tret cap pesseta, però d’amistats, moltes, i només va fer falta una trucada per telèfon i ja en pots veure el resultat: un nou carnet que t’obria la porta a cal Serrahima.

Vam continuar la conversa de la meva entrada i del meu pas per l’oficina tècnica, que va ser aproximadament el mes d’octubre de 1936, quan jo tenia catorze anys. D’entrada el meu cap va ser el senyor Currià i més tard s’hi va incorporar un altre company, el senyor Peris.

Gràcies als meus coneixements adquirits a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa en relació amb la delineació, acompanyats dels coneixements que tenia de la mecànica adquirits al taller del meu pare, en poc temps em van posar al costat de l’enginyer senyor Puig, i com que aquest tècnic no es podia incorporar a l’oficina de cal Serrahima perquè tenia plaça a la Indústria Tèxtil Bertrand i Serra, coneguda com la Fàbrica Nova, la direcció de l’empresa va determinar que jo estigués a les ordres del senyor Puig per al disseny d’un copiador aplicat als torns que és al taller mateix, tots iguals, i, si no ho recordo malament, se’n construïen dotze unitats. La meva feina, dirigida pel senyor Puig, consistia en un sistema de copiador per fer tot el perfil dels obusos, que més tard es construirien amb aquelles màquines en grans quantitats. Els torns els portaven dones les vint-i-quatre hores del dia. D’allà sortiriencada setmana camions carregats amb grans quantitats d’obusos del calibre 10,5 i 15 centímetres i granades Valero per als morters de 7,5 i 10 centímetres.

No vam poder seguir la conversa perquè es va fer córrer la veu que el director, el senyor Ribas –el senyor Planas no hi era–, el principal representant de la direcció de l’empresa, ens convocava a la sala d’expedició de can Casals.

En poques paraules ens comunicà que l’empresa de material de guerra de cal Serrahima havia estat dissolta perquè cap dels camions que havien de portar les màquines per continuar fabricant aquell material no arribarien ja que Manresa havia estat ocupada el dimarts 24 i cap dels camions no havia sortit de la ciutat. També ens va comunicar que la línia de foc era insegura i que no era gaire lluny de Ripoll. Barcelona havia caigut el dia 26 i el Govern de la Generalitat havia evacuat en direcció a la frontera. Finalment, el senyor Ribas ens va dir que cadascú de nosaltres seria indemnitzat amb una paga doble i que es faria efectiva immediatament. A mi em van donar cent quaranta-quatre pessetes per aquest concepte i en pocs dies no van valdre per a res, ni aquestes ni moltes altres que el meu pare portava a sobre i de les quals parlaré més endavant. En un obrir i tancar d’ulls em vaig trobar sense feina i sense possibilitats de reclamar res, tot i que de feina no me’n va faltar: tenia la de pastor de vaques i el salari en espècies.

De seguida vam emprendre el viatge de retorn a l’Anglada formant part de la columna de gent en direcció a la frontera, amb la diferència que nosaltres aviat la deixaríem. Mentrestant, vam reprendre la conversa que va ser interrompuda quan el senyor Ribas ens va comunicar la dissolució de la indústria de cal Serrahima.

Doncs bé, en passar a ajudant del senyor Puig, que va ser a final d’any, vaig haver de canviar d’oficina i en lloc d’anar cap a les Escodines havia d’anar a la Fàbrica Nova. Allà el senyor Puig tenia un petit despatx al qual entraves baixant quatre graons i per una porta corredissa en què el carril estava lleugerament inclinat i mantenia la porta sempre tancada. Al principi no tenia ni idea del perquè d’aquell carril inclinat que mantenia la porta tancada, però aviat ho vaig saber: amb la porta oberta, el soroll dels telers era insuportable, i amb la porta tancada, el soroll quedava força esmorteït. Un bon invent, i no feia falta haver de dir: “Tanqueu la porta!”. Es tancava ella sola. Al despatx hi havia una taula de dibuix amb regla T (el pantògraf no es coneixia) i d’allà en va sortir el projecte del copiador, aplicat i utilitzat en els dotze torns, construïts pels mecànics de cal Serrahima.

El camí que feia diàriament entre el meu domicili del carrer del Dos de Maig, 4 i qualsevol lloc de la feina, fos a cal Serrahima o a la Fàbrica Nova, era de trenta-cinc a quaranta minuts, i qui pugui recordar l’hivern del 37, sap que va ser un any de molt fred, fins a l’extrem que es van rebentar les canonades d’aigua de les façanes de les cases quevan deixar pertot arreu candeles de glaç; i fins i tot l’aigua del sortidor que hi havia al final del passeig de Pere III cantonada amb el carrer de Guimerà es va glaçar i tenia la forma corbada com de paraigua que li donava el sortidor. Pel carrer havies d’anar amb compte de no caure si trepitjaves bassals d’aigua glaçada. La temperatura més baixa a què vam arribar va ser de -17ºC.

Per la primavera del 37 ja em vaig integrar a l’oficina de cal Serrahima. La meva feina amb el senyor Puig s’havia acabat, tot i que ell, sovint, venia per la fàbrica a controlar la marxa dels torns i de l’aplicació dels copiadors en cada una de les màquines de tornejar, totes portades, com ja he dit, per dones especialistes formades allà mateix.

Com sigui que estem arribant al trencall de la carretera amb el camí cap a l’Anglada, deixarem la conversa per a una altra ocasió per parlar del torn que va vendre al senyor Ribas: “sap que els torns que estan fabricant són una còpia del que hi havia al seu taller?”

Al final, quedaven pocs minuts per tornar a estar tots quatre junts. En arribar, la meva mare ja tenia preparat el dinar i, un cop més, l’alleujament de poder estar junts en aquell moment en què tot era possible. No vaig poder saber mai quants duros de plata hi havia al mitjó de la meva mare, però sí que van fer el miracle o no que la nostra vida estigués, en certa manera, alliberada dels patiments de moltes persones que anaven per la carretera a la recerca de la llibertat que ja no tenien a un preu mot car, en alguns casos deixant la vida en l’intent. Nosaltres encara teníem un sostre que ens acollia del fred i de la pluja. Quants dels centenars de persones, grans i petites, que anaven per la carretera es van quedar a la cuneta? Val més no pensar-hi.

La llar de foc de l’Anglada no parava en tot el dia i quan es feia fosc era molt d’agrair. Allí, l’Angeleta i també la meva mare hi feien el menjar per a tots, per a ells i per als que estàvem acollits. La meva mare no em deixava estar gaire estona al costat de l’Hipòlit perquè suposava que podria tenir una malaltia contagiosa. Potser el tifus? No ho sabíem i en cap moment no va ser possible que el visités un metge. De totes maneres, els nostres àngels, d’una manera o altra, ens protegiren, perquè al principi a les nits dormíem tots quatre a la mateixa habitació; dies més tard, hi faltava el meu pare, que, amb el Pep, es refugiaven a la muntanya.

Avui és diumenge, 29 de gener, dia de festa per a moltes persones que no es troben en el nostre cas. Per a nosaltres i per a moltes persones que estan patint el martiri d’aquesta guerra que ni ens va ni ens ve, per la maleïda política i la mala administració que se’n fa, i que fa que moltes famílies innocents ho paguin a un preu mot elevat, i fins i tot amb la vida. Quants patiments de molts per culpa de tant pocs! Però som al ball i l’hem de ballar de la millor manera. Serà un diumenge trist, amb la preocupació que la situació s’acabi com més aviat millor, tenint present que el nostre pare ja es podia considerar un desertor en no haver-se presentat a la caixa de reclutes d’Olot. Fa tres dies de l’última visita i en una situació compartida en el mateix cas que el del Pep.

Més tard, ells dos es reuniren per parlar d’aquesta situació i van acordar que a partir de demà, dilluns, de dia es refugiarien a la muntanya procurant tant com fos possible estar a l’aguait de les possibles patrulles militars de l’exèrcit popular, que controlaran el sector de Ripoll. En principi, van decidir baixar quan es fes fosc, a la nit, per tornar a estar junts per sopar i dormir.

L’Anglada és una cas de pagès molt a prop de la carretera de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses i, com ja he comentat, a prop de molt trànsit de persones, famílies senceres que fugien de la línia de foc, de soldats de retirada descontrolada i de patrulles de control, armades i poc respectuoses. Per això, tant l’un com l’altre, no es podien quedar a casa de dia, era del tot necessari endinsar-se als boscos de la muntanya, que en Pep coneixia perfectament, de manera que va ser un bon company del nostre pare.

Quan es va acabar el dia, es va acabar el diumenge; ja feia cinc dies que érem a l’Anglada, i una nova setmana començaria l’endemà, dilluns, i es presentarien nous problemes que d’una manera o altra resoldríem. El primer era que el nostre pare s’havia d’amagar a la muntanya. Quants més se’n presentarien?

Amb el dia 30 de gener començava una nova setmana. Els primers dies van ser molt iguals; al pare i a en Pep només els vèiem a la nit, quan es feia fosc i venien a sopar i a dormir. El meu germà continuava igual, la febre no li baixava i s’alimentava només de caldo de gallina i aspirines; jo feia moltes de les necessitats de la pagesia que em demanava l’Angeleta, i no em podia escapar de pasturar les vaques amb el bastó que em va donar en Pep i al qual li tenien respecte. Una cosa que no vaig fer va ser munyir-les, això ho feia a la tarda la masovera de la casa, quan les recollíem de la pastura. El meu ajudant, en Joan, en tot moment m’indicava com les havia de conduir i evitar que sortissin del lloc on havien de pasturar. El Sultan quasi sempre m’acompanyava, ell de seguida es va fer amic dels dos gossos que hi havia a l’Anglada, i, si no ho recordo malament, el gran era una gossa, i el petit, un seu fill.

D’aquesta manera vam arribar al divendres 3 de febrer, que va ser l’últim dia que el nostre pare i en Pep van dormir amb nosaltres, ja que l’endemà, dissabte 4, va ser diferent. Els esdeveniments van canviar i com es podrà veure el front i la guerra ja era mot a prop nostre. Els perills i la incertesa de la nostra situació s’agreujava; l’Hipòlit encara tenia febre, tot i que poques dècimes,i per primera vegada tindria la visita d’una persona especialitzada. No precipitem, però, els esdeveniments; ho veurem tot seguit.


Cinquè record: les patrulles militars

És dissabte, dia 4 de febrer. De bon matí, el nostre pare i en Pep, com cada dia i després del desdejuni, es van acomiadar i van emprendre la marxa per refugiar-se per la muntanya; els esdeveniments per a ells eren cada vegada més perillosos i calia experiència i precaució per evitar les patrulles militars, la missió de les quals era precisament buscar persones i soldats, les primeres per pròfugues, i els segons per possibles desertors.

A mig matí es van sentir un seguit d’explosions, en direcció nord, profundes i llunyanes, que segons la masovera de la casa, la senyora Angeleta, per la direcció en què se sentien va suposar que l’aviació dels nacionals estava bombardejant Setcases, un poble situat als límits de Catalunya, al nord de l’Anglada i aproximadament de divuit a vint quilòmetres en línia recta. Va ser la primera vegada que sentíem el furor de la guerra a l’exili, tot i que de moment va ser en la llunyania.

El dia va continuar sense cap altre esdeveniment, fins que a la tarda, quan el sol ja començava a caure per ponent, es van presentar a l’Anglada un grup de soldats que per l’aparença i la manera de comportar-se, i segons van dir, havien perdut la companyia o el batalló. No hi havia cap oficial o suboficial que els dirigís. Entre ells n’hi havia un que vestia l’uniforme de farmàcia.

La meva mare, quan ho va saber, va buscar l’oportunitat que visités l’Hipòlit, cosa que no va ser difícil malgrat que va regatejar una mica perquè no era metge, només era estudiant de medicina però a causa de la guerra havia hagut de deixar els estudis i no es volia comprometre segons quina fos la malaltia del meu germà.

Llavors, l’Angeleta em va cridar i em va dir:

–Manuel, hem convingut amb la teva mare que cal que vagis pel camí de ca l’Adroguer i surtis al pas del meu marit i del teu pare perquè sobretot que no vinguin a dormir, ja que els soldats que ara tenim a casa, i que semblen pacífics, és possible que no siguin els únics.

Tal com m’indicà la senyora Angeleta, ells havien de venir pel camí que passa per la Coma, un camí de carro al principi i després, de vianant i per l’interior del bosc. Quan vaig marxar, amb el Sultan, el sol ja no hi era, per tant em quedava poca estona de claror. Ens vam trobar molt a prop de la cruïlla entre el camí de carro i el de vianant, a uns vint o vint-i-cinc minuts de ca l’Anglada. Quan el meu pare em va veure em va preguntar:

–Què passa, Manuel?

–L’Angeleta i la meva mare em comuniquen que aquesta nit no vingueu, perquè ara mateix hi ha a la masia de vuit a deu soldats que, si bé semblen pacífics, també és probable que no siguin els únics la resta de la nit.

Al senyor Pep i al meu pare no els va ser difícil entendre la situació. Ells ja van suposar que un dia o altre haurien de prendre la determinació de passar la nit a la muntanya. Ell, el meu pare, em recomanà que fes molta companyia a l’Hipòlit i a la meva mare, i que demà a la mateixa hora estigués allà mateix per saber com estàvem. Així ho vam acordar.

Com ja he dit abans, la nit del dia 4 al 5 de febrer va ser la primera en què el nostre pare ja no va ser amb nosaltres, i no va ser l’última, perquè a partir de l’endemà, diumenge, la situació es va agreujar. Quantes nits més serien sense ell?

De retorn, pràcticament el dia ja fosquejava. El Sultan i jo anàvem caminant sense cap contratemps, tot i que amb força fred en aquelles hores. Hi havia un silenci absolut, i tanmateix no semblava que molt a prop hi havia el front de guerra, que precisament avui hem començat a sentir-lo.

Quan vaig arribar a l’Anglada, la meva mare i l’Angeleta estaven a la porta impacients per saber com havia anat la trobada. Les vaig informar que ells ja es temien que un dia o altre s’haurien de quedar a la muntanya. No hi va haver cap problema perquè comprenguessin la situació en que ens trobàvem i que em van recomanar molta prudència i enteniment en atendre els soldats, ja que si bé els que ara hi ha a casa aparentment semblen pacífics, en poden venir d’altres que no ho siguin. I demà, a la mateixa hora i al mateix lloc, esperaran que torni allà mateix per explicar-los com van les coses per aquí.

De seguida que vaig poder vaig preguntar a la meva mare com havia anat la visita del practicant o estudiant de medicina a l’Hipòlit, i em va dir que l’estudiant va justificar que els seus coneixements adquirits a la universitat eren molt pobres per poder diagnosticar la malaltia del meu germà, tot i que les poques dècimes de febre molt possiblement demostraven que ja havia superat la malaltia i que indicava una falta d’aliment.Cal tenir present que l’Hipòlit, entre el poc aliment i les aspirines, fa vuit dies que s’ha anat debilitant. El soldat infermer aconsellà a la meva mare que no s’hi pensés més i que comencés a augmentar-li gradualment l’aliment i a reduir a una aspirina al dia. No estava gaire d’acord amb la possibilitat que la malaltia fos un possible tifus, tot i que, davant de les circumstàncies en què ens trobàvem, la medicació va ser l’adequada (dues lavatives, aspirines i suc de gallina). Abans d’acomiadar-se, el soldat donà a la meva mare una capsa d’aspirines, cosa que li va anar molt bé perquè ja se li acabaven.

Tal com em va dir el meu pare, la resta del dia, i d’acord també amb la meva mare, el vaig passar al costat de l’Hipòlit. Pel resultat de la consulta amb el soldat infermer, i pels dies transcorreguts de la malaltia, la meva mare va considerar la necessitat d’actuar d’una nova manera amb ell: es tractava d’iniciar la recuperació amb aliment i, a més, com que suposava que no hi havia cap possibilitat de contagi –cal tenir present que vaig dormir cada dia a la mateixa habitació–, i com sigui que no volia que estigués entre els soldats, em va dir que li fes companyia.

–I doncs, com et trobes? –li vaig preguntar.

–Més bé. Oi que m’he aprimat molt? –em va preguntar.

–Sí, estàs molt prim. Però això no t’ha de preocupar, a partir d’avui començaràs a menjar. Tens idea dels dies que fa que som a l’Anglada?

–No ho sé –va contestar.

–Són vuit, Hipòlit. Per a tu, com sigui que te’ls has passat tots al llit, molt probablement han estat llargs. Per a mi, entre una cosa i l’altra, han sigut curts. No sé si el papa o la mama t’han dit que la meva feina a cal Serrahima s’ha acabat i que ara sóc pastor de vaques i altres feines de pagès. Ajudo la senyora Angeleta perquè el papa i el senyor Pep de dia estan amagats a la muntanya i precisament aquesta nit no tindrem el nostre pare amb nosaltres. Fa un moment que he arribat d’avisar-los que no vinguin a dormir, ja que la masia és plena de soldats; un d’ells és el que t’ha visitat. Aquesta nit, doncs, serem tres a l’habitació. Tingues present que les coses s’estan posant cada vegada més difícils. El front de guerra cada dia és més a prop i s’acosta el moment més difícil, que és el de la transició, el canvi de republicans a la política franquista. Hipòlit, d’una manera o d’una altra ens en sortirem. Tingues present que la teva malaltia, lleu o greu, pot ser la veu dels nostres protectors, en no exiliar-nos a un país poc acollidor com sembla que és França. La decisió del nostre pare de demanar acolliment en una cas de pagès, com és l’Anglada, fins a avui, la considero la més afortunada. Tu, per la teva situació no has pogut veure la trista caravana de gent que diàriament camina en direcció a l’exili.Bé, potser que parlem d’una altra cosa. Que et faig mal de cap? –li vaig dir.

–No, però m’ho poses molt negre. La mama no m’ha dit mai res de tot això que em dius tu –va contestar.

–Tingues present que has estat bastant malalt i no et feien falta més preocupacions, amb la teva malaltia ja en tenies prou. Ara ja et trobes millor i crec que has d’estar al corrent de la situació, perquè els dies tots són diferents. Demà, per a mi i per a molts altres, serà un dia diferent i no sabem com pot acabar. Com abans t’he dit, d’una manera o altra ens en sortirem. Saps per què el nostre pare s’amaga per les muntanyes? –li vaig dir.

–No ho sé pas. Si tu no m’ho dius!

–Doncs has de saber que el nostre pare està en una situació de desertor. El dia 30 de gener era l’últim dia per incorporar-se a Olot, i ell, bé o malament, va decidir no abandonar-nos una segona vegada. El senyor Pep, el masover i marit de l’Angeleta, és tres anys més jove que el nostre pare però ell fa més temps que és desertor. Quan nosaltres vam arribar aquí ell ja s’amagava per les muntanyes i suposo que la nostra arribada no els ha anat malament, perquè amb mi l’Angeleta té un ajudant i ell no està tan sol amb el nostre pare. Jo ho veig d’aquesta manera.Sí, Hipòlit, ara estàs una mica al corrent de la nostra situació, i de moment no s’ha acabat; les coses encara poden anar pitjor. Crec que és bo que ho sàpigues. Com suposo que saps que la nostra mare no s’ha mogut mai del teu costat; és ella la que contínuament t’ha curat, i em sembla que se n’ha sortit prou bé.

En aquell moment va entrar la nostra mare a l’habitació a portar-nos el sopar. No el puc detallar perquè ha passat molt temps. La meva mare i jo molt probablement vam menjar el mateix, i l’Hipòlit ja va començar la recuperació molt probablement amb un suc de gallina amb trossos de carn a dins.

Segons ens va comunicar, els soldats també estaven sopant el que l’Angeleta els va preparar, i es van quedar a dormir al menjador, amb el foc a terra sense apagar-se.

Aquella nit, a més de ser diferent, va ser més llarga. La falta del nostre progenitor i saber que era per les muntanyes amb el fred que feia a les nits ens tenia una mica preocupats. Va ser una nit llarga i trista, perquè en el nostre pensament també sabíem que el front era cada dia més a prop.

Som a 5 de febrer de 1939, un dia que els ciutadans de Ripoll recorden bé. Els soldats van ser molt matiners i van iniciar la marxa pel camí de la Coma; això és el que la senyora Angeleta va dir a la nostra mare. Aquest dia les vaques no van sortir de la quadra; de moment no en vaig saber el motiu pel qual es quedaven sense pastura, però més tard ho vaig suposar. Jo era a dins la masia quan es van sentir les sirenes de Ripoll que anunciaven un possible bombardeig. L’Hipòlit em va cridar i jo vaig entrar a l’habitació per pregunta-li què volia.

–Oi que eren les sirenes? Què anuncien?

–És possible que tinguem un bombardeig. De moment no es veu cap avió i no crec que vinguin a bombardejar l’Anglada. Vaig a fora a veure què passa. I no et preocupis, sóc a la vora.

Quan vaig arribar al peu de l’escala, cinc avions venien per la meva dreta del riu Freser en direcció a Ripoll. Com sigui que l’únic objectiu important per a ells era el poble de Ripoll, em vaig recolzar en el cantell de la porta d’entrada i gràcies a aquesta posició no vaig caure a terra. Malauradament, el blanc de la descàrrega de les bombes del segon o tercer avió va ser un camió aparcat en una plaça que hi ha al marge dret del riu i, amb mala sort, davant d’un refugi atapeït de gent que es resguardava de l’efecte de les bombes. Aquest camió, ho vam saber segons més tard, anava carregat de trilita o de municions, per la columna de fum que sobrepassava l’altura dels avions, i al final es va formar una bola de grans dimensions. Diria que els mateixos avions no esperaven la sorpresa que van tenir, perquè el quart o cinquè avió devia trontollar mentre volava. Uns segons després de l’explosió, un vent molt fort em premsà el pit i la panxa i m’ofegava. L’Hipòlit em cridà perquè a ell també li va arribar la forta ventada.

–Manuel, Manuel! Què passa aquí a fora?

Vaig entrar a l’habitació per consolar-lo i dir-li que el perill pràcticament ja havia passat, que els cinc avions ja havien fet la seva descàrrega de material mortífer i que suposava que devien retornar a la seva base.

–Per la forta explosió m’he aixecat del terra de l’habitació,amb el matalàs, gairebé mig pam d’alçària!

–Mira, no sé quina classe de bomba ha llançat l’avió sobre Ripoll, però segur que no era gaire petita ja que la columna de fum i la forta explosió ha sobrepassat el nivell de vol dels avions.

[Fragment redactat l’any 1990:] Avui, dia 2 de febrer de 1990, cinquanta-un anys després de la massacre que va provocar l’explosió d’aquell camió aparcat molt a la vora d’una entrada o sortida del refugi aeri, l’historiador senyor Gonçal Cutrina, de l’Ajuntament de Ripoll, entre altres detalls que jo li vaig demanar, em va comunicar que l’entrada o sortida del refugi va quedar totalment tapiada de runa, metralla i cossos de persones que en aquell moment eren a la boca del refugi, que per precaució s’havia construït amb dues entrades. Aprofito l’avinentesa per dir que la distància entre el centre de Ripoll i ca l’Anglada és de dos mil cinc-cents metres en línia recta.

L’ona expansiva d’aquella explosió, l’Hipòlit i jo la vam sentir en primera persona. Va ser un primer avís del que havia de venir? Puc anticipar que els nostres àngels protectors estaven a l’aguait de la nostra situació.

Finalment, els avions ja abandonarien Ripoll envoltat d’un núvol de pols, fum, mortaldat i misèria, que no era altra cosa que l’herència d’una guerra que, poble a poble, anàvem patint els catalans i els espanyols que es trobaven entre nosaltres.

Aquell 5 de febrer, dia del bombardeig, era diumenge, i per als ripollesos no va ser gaire festiu. De moment, no teníem notícies del nostre pare, i esperàvem que arribés la tarda, en la següent trobada diària, però aquesta vegada el meu pare i en Pep van decidir venir fins a l’Anglada per rebre instruccions per a l’endemà, dilluns 6 de febrer. Tots tres i el Sultan van fer camí cap a l’Anglada i el nostre pare ja venia amb una idea ben clara per al nou dia. Ens vam reunir a la nostra habitació tots quatre i ens va comunicar que la nostra situació a l’Anglada era perillosa, ja que la masia era massa a prop de la carretera de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses i, segons ell, havia previst un nou refugi per a nosaltres. Es tractava que ja havia parlat amb el senyor Ramon, masover de ca l’Adroguer, una masia més a l’interior de la muntanya i al centre del bosc; la proposta consistia que dilluns de bon matí nosaltres tres havíem de fugir a una altra masia i que el masover Ramon ja estava assabentat de la nostra situació i de la malaltia de l’Hipòlit. Segons ens informà, allà precisament tindríem un llit per a ell i també per a la nostra mare i no caldria dormir a terra com a l’Anglada. El que dormiria a terra seria jo. El motiu de tanta precaució era que l’Anglada es podria trobar entre dos focs, ja que el front era molt a prop i en aquesta situació com més lluny de la carretera i possibles llocs de pas de tropes armades millor.

Vaig preguntar al meu pare:

–Com podré conèixer el camí de ca l’Adroguer?

–Molt fàcilment, Manuel! Tu ja saps on ens trobem cada tarda. Precisament aquell camí porta directament a ca l’Adroguer. No té pèrdua possible. Jo a distància intentaré de veure si us equivoqueu de camí per poder-lo corregir si fes falta. Nosaltres no podem intervenir perquè suposem que demà serà un dia molt perillós per als que estem per les muntanyes de manera il·legal.

Això, més tard va ser corroborat pel senyor Pep quan van marxar.

–Manuel, una altra cosa, quan arribis a l’Adroguer, el senyor Ramon et tindrà preparats dos càntirs d’aigua i els hauràs de portar a un lloc que ara t’indicaré: l’Adroguer està situat en una plaça natural a l’interior del bosc, a la sortida de la casa a la teva esquerra trobaràs el camí que s’endinsa cap a l’interior del bosc i cap amunt de la muntanya. És una mica més enllà del camí per on arribaràs, amb la diferència que aquest s’enfila muntanya amunt. Al cap d’uns cinc minuts d’haver-lo agafat, en una clariana del bosc, hi serem nosaltres, jo i una altra persona, perquè ens portis els càntirs, ja que allà on som no tenim aigua. Cal que hi siguis a la una del migdia, tens prou temps per arribar-hi.

Doncs bé, el nostre pare, una vegada donades les instruccions per a l’endemà, en separar-se de nosaltres i precisament en sortir per la porta amb el Pep, em va cridar i em va ensenyar unes fogueres que hi havia en tres llocs de les muntanyes que envoltaven Ripoll. En aquella hora ja era ben fosc i les fogueres eren com fanals de color vermell prou potents per veure-les des de l’Anglada.

–Manuel, veus aquells tres focs que hi ha al cim de les muntanyes?

–Sí que els veig! Què poden ser?

–Són els focs de situació de les forces nacionals, que pràcticament envolten Ripoll. Això justifica la meva ansietat que demà al matí a primera hora, quan hi hagi prou llum, marxeu cap a ca l’Adroguer vosaltres tres.

Desconec, en aquest moment, si la meva mare i l’Hipòlit van veure les fogueres. Aquí ens vam acomiadar, amb el meu pare i el Pep, i la foscor de la nit va ser el motiu que en pocs segons els perdés de vista.

Aquella nit vam tornar a dormir tots tres sols, amb una nova preocupació: les forces nacionals eren a les portes de Ripoll.


Sisè record: fent camí a l’Adroguer

És molt matí quan la nostra mare ja tenia preparada alguna cosa per menjar pel camí, i devien ser dos quarts de set o les set del matí quan vam iniciar la marxa cap a l’Adroguer. El sol encara no havia sortit i el dia, com qualsevol del mes de febrer, era molt fred, i quan l’Hipòlit es va llevar per intentar caminar, el vam haver d’aguantar, ja que feia massa temps que feia llit, tot i que per fer les seves necessitats havia de sortir a fora amb l’ajuda de la mare. Amb un gran esforç i embolicat amb la seva manta va poder sortir i baixar l’escala, es va carregar a la meva espatlla amb la manta i així vam iniciar la marxa, passant per darrere de la Coma. No sé quantes parades vam fer, en una, però, ho vam aprofitar per menjar el que havia preparat la nostra mare, tot i que el meu germà no va poder menjar com nosaltres a causa de la seva situació.

Recordo bé que en una parada vam trobar una pedra, a la dreta de la marxa, prou grossa perquè ell hi pogués seure sense esforç; en aquest descans, vaig intentar saber com van marxar de Manresa la meva mare i l’Hipòlit, ja que tot i que feia dies que estàvem junts, d’això encara no n’havíem parlat. I els vaig demanar que m’expliquessin el seu calvari fins que ens vam trobar al magatzem de Ripoll el dimarts 24 de gener, tres dies després, ja que van sortir de Manresa el dia 22 al matí.

Em van explicar que els van posar a la caixa d’un camió que anava carregat de sacs de patates o alguna cosa similar. La cabina ja era plena amb altres persones i ells dos, juntament amb altra gent, anaven a la caixa amb la mateixa idea: fugir de Manresa cap a l’exili. La ruta va ser directament cap a Ripoll. Abans d’entrar-hi, el camioner va aturar el vehicle i en va fer baixar tothom perquè hi havia perill de bombardeig. Es van refugiar en una arbreda a fora de la carretera i lluny del camió per evitar el possible metrallament de la carretera pel trànsit de gent i de vehicles. Al final va ser una amenaça fallida i tothom va tornar al camió. Un cop tothom situat al seu lloc, el camió va acabar el recorregut al davant d’un magatzem d’una fàbrica tèxtil. Allà hi havia un comitè de recepció per situar-los enmig de les bales de cotó i altra mercaderia, alhora que els subministraven alguna cosa de menjar per sopar, ja que ja era fosc i el dia s’havia acabat. Segons la meva mare, quan van estar aposentats a l’interior del magatzem devien ser entre les sis i les set de la tarda. El segon i el tercer dia de separació, el dilluns 23 i el dimarts 24, van ser molt iguals, una vida monòtona i trista la de viure separats, sense conèixer ningú, per dins del magatzem i en una ciutat desconeguda; fins que dimarts a la tarda vam arribar nosaltres.

Vam tornar a reprendre la marxa cap a l’Adroguer. El sol ja ens il·lumina i també ens escalfa una mica, encara que no et podies confiar massa; ja havíem deixat enrere el camí de carro i ara caminàvem entre bardisses i pinedes; de tant en tant, una clariana del bosc ens servia per descansar una mica. En una de les parades, la nostra mare va intentar portar l’Hipòlit a collibè com el portava jo, però va ser un intent fallit, ja que, tot i que ell havia perdut pes a causa de la malaltia i estava prim, no el podia portar. Al final, ella va agafar les mantes i alguna altra de les coses que ens podien fer falta en el nou allotjament. No recordo quantes vegades vam parar per recuperar forces fins que finalment vam arribar en una clariana del bosc prou gran i, a la nostra dreta,hi havia la masia de ca l’Adroguer. No vam haver de caminar gaire més que el pagès, el senyor Ramon, va sortir per la porta per donar-nos la benvinguda; darrere seu venia la seva filla, la Mercè. No tinc cap idea de quant temps vam tardar des de l’Anglada fins a l’Adroguer, potser unes tres hores, si tenim en compte el compromís de portar els càntirs a la una del migdia al lloc de trobada amb el meu pare (IX-16 febrer 1990).

Aquest dilluns, dia 6 de febrer, seria el primer dia de la nova estada al mig del bosc i en una masia que en principi es podia considerar més segura que ca l’Anglada. Aquí no hi havia carretera, ni tan sols un camí de carro; pel que jo recordo, només hi havia camí per anar a peu o com a màxim de cavalleria (mules, vaques, cabres, etcètera). Doncs bé, el pagès Ramon i la seva filla Mercè ens van guiar a l’interior de la masia: al davant de l’entrada, una taula llarga amb bancs i la llar de foc; a la dreta, l’aigüera i la cuina; continuant pel costat de la llar de foc, l’entrada a l’habitació reservada per a nosaltres tres, ja que el nostre pare per motius de seguretat no podria viure amb nosaltres.

A l’habitació hi havia un llit molt alt amb capçal de ferro i amb un matalàs poc còmode, com més tard em digué el meu germà, que en va prendre possessió. La Mercè i la meva mare de seguida es van posar d’acord en el servei culinari i el senyor Ramon em va dir que tenia preparats els dos càntirs d’aigua que jo havia de portar en un lloc determinat que el meu pare ja m’havia explicat. El senyor Ramon em va dir quin camí havia d’agafar per trobar-los a la una del migdia, però mentrestant vaig estar amb l’Hipòlit i la meva mare, tots tres amb una angoixa al damunt que no gosàvem ni dir-nos res.

Com sigui que jo ja sabia quin era el camí, la mare em va dir:

–Manuel, així que tornis procuraré tenir-te alguna cosa per menjar per a tu i per a mi; per a l’Hipòlit no tinc problema amb el brou de gallina, que també em facilita menjar per a nosaltres dos sense cap problema. Doncs bé, marxa i torna de seguida. Procura que no et perdis pel bosc, que aquesta banda no la coneixes i em faries passar angúnia per una tardança massa llarga.

I sense pensar-m’hi més, vaig agafar els dos càntirs, que pesaven força carregats d’aigua, un a cada mà, i em vaig endinsar pel camí que m’havia indicat el masover Ramon.

Pel camí anava pensant d’on havia tret les forces per portar l’Hipòlit a coll amb la seva manta –tot i que ell s’havia aprimatmolt, la manta també pesava i a mi no em feia cap falta– per un camí dolent com són els de muntanya. Em sembla que en aquest moment l’ajuda es presenta segons la necessitat i la situació en què un es troba, i les forces no em van abandonar. Tot i que vam fer uns quants moments de descans pel camí, en temps podria representar de tres a quatre hores de caminada, i sempre muntanya amunt. Hi havia un altre possible problema: la salut de l’Hipòlit. Es podria agreujar? Perquè per a ell també va ser un esforç el trasllat. Tot estava per veure, el principal és que tornàvem a estar allotjats sota teulada.

D’aquesta manera el camí es va fer curt fins que vaig veure dues persones entre les bardisses i els arbres, en una vaig reconèixer el meu pare, i l’altra, que per a mi era nova, no era el Pep de l’Anglada. Així que el meu pare es va adonar de la meva presència amb els dos càntirs a la mà, van venir tots dos a alliberar-me de la càrrega. Ell se’m va abraçar i em va preguntar:

–Com estan l’Hipòlit i la Maria?

–Estan ben allotjats en companyia de la Mercè i el Ramon. Quan vam arribar a l’Adroguer ja ens estaven esperant. En principi semblen amables i suposo que la nostra estada allà serà per pocs dies. He de dir-li que amb les presses ens hem oblidat del Sultan.

–Manuel, no et preocupis, sabrà arreglar-se –em va contestar. Aquesta situació serà per pocs dies –em va dir–, tot i que poden ser els més difícils. El front de guerra és molt a prop nostre i si ens podem alliberar de les patrulles militars roges i nacionals la cosa de moment s’haurà acabat per a nosaltres. Pensa que de problemes no ens en faltaran. Manuel, encara que no és el moment adequat per parlar-ne, a Manresa, amb el nou règim no hi podrem tornar. Seria perillós i no podem tornar a la situació d’ara fa un any i mig, la de l’octubre de 1934, que segurament seria de més importància que la d’aquella vegada, que em va reportar setanta-nou dies d’empresonament i que tu pots recordar perfectament. El taller, que era la nostra il·lusió, el nostre avenir i la nostra vida, es pot considerar a partir de la marxa de Manresa com a perdut, i si podem salvar la nostra vida i la salut, després d’aquesta tragèdia que ens ha portat la guerra civil, ho podrem donar com una bona victòria.De la nova situació que començarà d’aquí pocs dies, d’una manera o d’una altra ens en sortirem, a part que haurem de començar des de zero. De moment, però, això no t’ha de preocupar; ara hem de pensar en nosaltres quatre.Torna a ca l’Adroguer i no et separis gaire de la teva mare i de l’Hipòlit. Fins demà a la mateixa hora. Els càntirs buit els portarem nosaltres de bon matí a l’Adroguer; en Ramon ja ho té per norma de cada dia.

El retorn no va ser difícil i no hi va haver cap contratemps. La meva mare ja tenia el dinar a punt i l’Hipòlitja havia pres el seu brou. Així que em va veure em va dir que li havia d’arreglar el matalàs, perquè estava ple de nuclis de panotxa i alguns se li clavaven a les costelles.

–Ara dinarem, Hipòlit, i després tu, Manuel, li podràs arreglar el matalàs –em va dir la mare. Com has vist el teu pare? –em va preguntar.

–De salut, bé per ara. Físicament, s’ha aprimat força. Suposo que les angúnies que està passant per la situació en què ens trobem el tenen molt preocupat. També m’ha parlat de la situació en què ens trobarem aviat i de la necessitat d’abandonar tot el nostre patrimoni de Manresa. No vol tornar a passar el desgraciat període de 1934. En canvi, està molt animat per sortir dels problemes que se li puguin presentar en un futur pròxim. La seva principal preocupació és poder-nos reunir tots quatre com més aviat millor, i creu que serà cosa de pocs dies.

En aquella habitació no hi havia cap taula i l’única cadira que hi havia em feia de taula. La mare menjava amb el plat a la mà i asseguda al peu del llit. No recordo el menú, però sí que recordo que vaig quedar satisfet.

Mentre menjàvem els vaig informar que ahir a la nit, quan el pare i el Pep van marxar al refugi de la muntanya, vam veure tres fogueres que envoltaven Ripoll situades en llocs estratègics al cim de les muntanyes que indicaven la situació de les forces nacionals i que ens van fer suposar que l’ocupació del poble seria aviat, ja que l’exèrcit republicà o popular pràcticament no existeix. Les forces nacionals del general Franco no troben resistència en el seu avanç, per tant, el possible front de guerra que es pugui presentar entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses podria ser on hi ha l’Anglada. És poc probable, tot i que els nacionals a Ripoll s’hauran de dividir en dos exèrcits, un pel vessant del riu Freser i l’altre pel del riu Ter, que és la part de l’Anglada. Aquest va ser el motiu del trasllat de nosaltres tres a ca l’Adroguer, com a mesura de seguretat.

L’Hipòlit va entrar en l’onzè dia de la seva malaltia i era preocupant. Tenia poca febre i la meva mare suposava que, amb tota seguretat, el seu estat de debilitat era per la manca d’aliment. No podia continuar amb la mica de brou de gallina i aspirines; calia reforçar-lo amb més aliment i reduir la quantitat d’aspirines. I així ho va fer; no sé de quina manera, però a l’Adroguer va començar la seva recuperació.

Ha arribat el moment d’arreglar l’embalum que martiritzava l’Hipòlit, ja que el matalàs estava ple d’ossos de panotxa de blat de moro; no era un matalàs com els que teníem nosaltres, plens de llana o de plomes. Si els ossos eren plans no hi havia cap problema, però si estaven de punta, molestaven. Vaig intentar arreglar alguna de les puntes, però quan en movies una per girar-la, les altres es posaven de punta; vaig veure que era una feina inútil, però entre la meva mare i jo vam intentar arreglar-ho tan bé com vam poder. No li va quedar més remei que suportar-ho, i col·locar una manta entre el cos i el matalàs va ser una mica de solució.

L’habitació era molt petita i sense finestra per airejar-la; només hi cabia el llit, no hi havia espai per a cap taula, una sola cadira que feia de tauleta de nit i poca cosa més. El terra era de fusta amb escletxes a les juntures, i, si bé per allí hi passaven les males olors de la quadra del bestiar que vivia a sota, també era una habitació confortable i no hi tenies fred. Aquesta va ser la solució que ens va donar la Mercè en un altre moment. Total, que no podies protestar pel confort; altres persones que passaven la nit a la intempèrie de les moltes que buscaven l’exili com a solució per la seva llibertat suportarien els inconvenients d’aquella habitació. A l’Anglada, si bé dormies a terra, el matalàs era conforme, tenia la duresa del terra, però si era de llana o de cotó l’Hipòlit ho suportava bé. Un altre inconvenient era que, en no haver-hi cap finestra, la poca llum que entrava a l’habitació era la de l’interior de la casa; finalment, la Mercè ens va portar una espelma que faria una mica de llum i deixaria de ser una habitació sinistra.

Cal tenir present que a l’Adroguer no hi havia arribat l’electricitat per aquelles dates i la família del masover Ramon vivia de manera totalment primitiva. Ho vaig poder comprovar les poques vegades que vaig poder parlar amb la seva filla; els seus coneixements eren molt pobres i la influència del seu pare era primordial: no volia que tingués gaires paraules amb nosaltres durant la nostra estada, només les justes. Era més gran que jo, tenia dinou anys quan la vaig conèixer (vegeu IX del 16 de febrer de 1990) i tota la seva vida havia sigut a l’Adroguer i poc coneixia Ripoll. Quan baixava al poble per a ella era dia de festa major; no sabia llegir ni comptar; tenia un germà, en Josep, que no vam conèixer; era nascut l’any 1922 com jo i molt possiblement estava amagat amb els companys del meu pare. Tornant a la Mercè, no coneixia la capital, Barcelona; el mar no sabia ni que existia, només coneixia el riu Ter, que l’havia vist alguna de les vegades que baixava a Ripoll i que molt possiblement es podien comptar amb els dits d’una sola mà. Quan el seu pare veia que parlàvem nosaltres dos, la cridava perquè anés amb ell i llavors s’acabava la conversa.

La impressió que jo en tenia pel seu comportament era d’una noia retardada per falta d’educació escolar i de relació amb altres persones de la seva edat; les poques vegades que vam poder parlar demostrava interès per la conversa, però el seu pare, les tres o quatre vegades que vam poder tenir una conversa, la interferia i no la podíem acabar. Molt probablement el problema va ser la situació de la masia, massa lluny del poble i sense comunicacions.

Vam acabar la tarda a l’habitació amb la nostra mare i amb l’Hipòlit al llit, mentre jo col·locava la meva manta a terra entre la paret i el llit, i la mare feia companyia a l’Hipòlit dormint al seu costat. Aquest dilluns per a nosaltres va ser un dia molt agitat i d’incertesa; fins a aquell moment els problemes per sobreviure els anàvem superant: era una lluita contra l’infortuni. Demà serà un altre dia de lluita contra l’enemic, que no saps per quin lloc es pot presentar, sigui de l’exèrcit popular, en aquest moment com a enemic, sigui del nacional; aquest últim és el que esperem per sortir d’aquesta incertesa ja que no queda cap més solució.

A l’habitació, deixant a part les olors que venien de la quadra, no hi feia fred, tenint present que a fora, i per l’alçària del lloc, el termòmetre podria ben bé indicar de sis a vuit graus de temperatura. Així vam acabar el dia, en alguna hora entre les set i les vuit del dia 6 de febrer de 1939. Vaig apagar l’espelma i tots tres a les fosques, amb bona son o no segons la preocupació de cadascú de nosaltres per com serà el nou dia.

És dimarts 7 de febrer, i la llum que ens entra per la finestra és poc intensa, la qual cosa indica que el sol encara no ha sortit. La nostra mare és fora i l’Hipòlit encara dorm. Com sigui que les nostres necessitats fisiològiques les hem de fer a l’exterior, o a la quadra, aquest podria ser el motiu de l’absència de la nostra mare, o també podria ser que estigués preparant alguna cosa per al meu germà.

Jo que em llevo, em vesteixo i en silenci surto a fora, i allí vaig trobar la meva mare gaudint d’una aurora com mai hem pogut veure a la ciutat de Manresa. El sol encara no havia sortit, però a través del bosc, i al fons, les muntanyes estaven retallades per un intens color vermell; d’estrella ja no en vèiem cap. En aquell moment tots dos pensàvem el mateix: qui diria que hi ha una guerra a prop d’allí? No sentíem cap tret ni cap explosió de cap granada, i encara que la nostra posició sigui molt a l’interior de la muntanya, el bombardeig de Setcases jo el vaig sentir des de l’Anglada. De moment, tot estava quiet.

La meva mare em va preguntar:

–Com has deixat l’Hipòlit sol?

–Quan he sortit de l’habitació estava dormint i jo no sabia on era vostè. Per això he vingut fins aquí.

–Doncs anem cap a dintre, que aquí fora fa un fred que pela –va dir la meva mare.

En aquell moment devien ser les set del matí i en entrar vam topar amb el senyor Ramon, que també venia de fer una exploració pels voltants de la masia i ens va comunicar que podria ser que tinguéssim alguna visita de soldats armats, ja que n’havia vistos a la llunyania i es movien per dins els boscos. Probablement, alguns en fase de retirada i d’altres, en forma de patrulla a la caça de desertors i pròfugs. Sense cap altre pensament, tots tres vam entrar al nostre refugi: la masia.

L’Hipòlit ja s’havia despertat i ens estava cridant; vaig passar al davant i vaig entrar a l’habitació per calmar-lo.

–Què et passa? –li vaig dir. Bé, ja estem junts. La mama ve de seguida, està preparant alguna cosa per a tu. Ara deixaré la porta oberta perquè entri una mica de la llum de la casa i no em mouré d’aquí. Que vols pixar? –li vaig dir.

–Sí que em fa falta.

–Doncs prepara’t que et donaré la gibrella. I si has de fer caca aprofita el moment.

El vaig ajudar a aixecar-se i a baixar del llit, que ja he dit que era molt alt. En un moment, es va afegir a la mala olor del bestiar que passava per les escletxes una altra de diferent, la del meu germà.

–Renoi, menges poc, però això no es pot aguantar!

En aquell moment va entrar la nostra mare que portava dos bols de llet acabada de munyir, de vaca o de cabra, tant se val de què sigui.

–És el vostre esmorzar, i també teniu unes galetes, pa per sucar a la lleti sucre.

Ell ja havia acabat de fer les seves necessitats, el vaig ajudar a pujar al llit i s’hi va asseure; com sigui que no li rodava el cap, va continuar en aquesta posició mentre esperava l’esmorzar que jo li vaig preparar. Vaig preguntar a la mare:

–A la llet l’hi poso pa o galeta?

–El que ell vulgui, però poca quantitat, que no resulti que el maregi.

–Noi, què vols, pa o galetes?

–Prefereixo galetes –em va contestar.

I així va ser com va començar la seva recuperació, augmentant l’alimentació. És d’esperar que no li faci mal. La nostra mare es va emportar la gibrella i la va tornar completament neta i a punt per a una pròxima necessitat.

Igualment jo ho vaig aprofitar per menjar-me la meva part, primer posant petits trossos de pa a la llet i menjant-me les galetes; també tenia una presa de xocolata que vaig acompanyar amb la resta de pa.

Així vam començar el dia, que en principi era lliure de problemes i que més tard es complicaria tant que en la resta de la meva vida no ho he oblidat. Va ser un moment en què vaig veure el meu àngel de la guarda dins el cos d’un caporal de l’exèrcit popular.

Doncs bé, un cop pres el desdejuni, vaig dir a la meva mare i a l’Hipòlit que anava a fer una volta per fora de la masia i que tornaria de seguida per portar els càntirs d’aigua al lloc de trobada amb el pare.

En sortir vaig coincidir amb el senyor Ramon, que em va dir que no m’allunyés gaire de la masia perquè ja tenia els càntirs buits. No li vaig dir res de la seva filla Mercè, que de moment no l’havia vista. En sortir vaig agafar el camí de retorn a l’Anglada amb la finalitat de veure si el nostre Sultan havia trobat el rastre i el recuperàvem.

No feia gaire estona que caminava muntanya avall que davant meu venia un ramat de bens amb el pastor i un gos que els guiava que em va obligar a separar-me del camí, perquè hi havia tants xais que em tallaven el pas. Això va fer que no topés amb una patrulla de soldats armats que venien per aquest mateix camí. Fins aquí no vaig veure el nostre gos i vaig agafar un camí a l’esquerra d’aquell, camins poc visibles però prou clars per a mi per controlar el retorn a l’Adroguer. Del nostre Sultan, poques esperances de trobar-lo, i d’aquesta manera no em vaig adonar que el temps passava molt ràpidament fins que vaig veure davant meu un camí de rodera, poc visible però que suposava que em portaria a l’Adroguer. Vaig agafar el camí nou muntanya amunt i cada vegada es feia més difícil que per allí poguessin passar-hi carros tirats per mules o ases, ja que la brolla es feia més espessa i indicava poc trànsit. No el vaig deixar en cap moment, sempre muntanya amunt, i aquesta vegada em va venir la masia de l’Adroguer per la meva esquerra i pel lateral de la paret, a l’altra banda de la qual hi havia l’Hipòlit i la meva mare; com que no hi havia finestra, no els vaig poder avisar, ja que l’única que hi havia donava al menjador (vegeu pàgina 7, les runes de l’Adroguer, de l’any 1989 a la bibliografia). Vaig seguir la paret i a la cantonada ja tinc l’entrada, obro la porta i la meva sorpresa va ser gran en trobar-me asseguts a la taula, i als bancs, de deu a dotze soldats armats.

El masover, en Ramon, ve a trobar-me per dir-me que els dos càntirs els tenia plens a l’aigüera. Jo, sense pensar gaire, vaig a agafar-los, i sense dir res a ningú, amb els càntirs a la mà, enfilo cap a la porta i, quan hi arribo, sento la veu d’un dels militars que em diu:

Oye, tú, chaval, vente para acá.

Jo em vaig parar mentre ell repetia:

¡Que te he llamado! ¿Vas a venir o tengo que venir yo?

No em va quedar cap més remei que deixar els dos càntirs a terra, al costat de la porta, que continuava tancada. El senyor Ramon seguia la meva intervenció sense manifestar-se. Estava separat de mi i no em podia orientar sobre la meva decisió. Sense donar motius de desobediència, m’apropo al militar i, en veure’l més de prop, veig la graduació: la d’un comissari de l’exèrcit popular. En un instant, mentre era al seu costat, vaig veure que a la taula hi havia un xai obert en canal i fumejant, i també les armes amb baioneta calada recolzades a la paret de la llar de foc. Els militars estaven asseguts als dos bancs i d’esquena meu al mig hi havia el comissari, a la seva dreta i esquerra, un caporal per banda i cada un d’ells un soldat sense graduació. Al davant, que jo recordi, només eren soldats presents en l’acció del comissari i pendents del seu resultat.

En arribar al seu costat i per la seva esquerra, mig tombat, em va dir:

¡Oye, tú!¿Cómo te llamas?

Jo, preocupat i amb una veu un xic anguniosa, li vaig contestar:

–Manuel.

¿Y qué más?

–Manuel Bertran y Gallart.

Esto está mejor. ¿Qué edad tienes?Porque yo te encuentro muy alto.

Dieciséis años, señor(aquí vaig fer una patinada).

–¡Oye! A mí nada de señor. Si tienes que seguir hablando conmigo, me tienes que tratar de camarada. Pues no puedo creerme tus dieciséis años; por tu altura debes de tener de diecisiete a dieciocho años. Te lo repito: ¿qué edad tienes? Creo que vas a venir con nosotros. ¡Contéstame pronto!

Jo, amb l’anterior problema del ‘señor’ per ‘comissari’, ja no sabia què dir-li.

Yo… tal como le he dicho

Estava en una situació compromesa i el caporal de la seva dreta ho va arreglar amb molta facilitat:

¡Oye, camarada! Aquí delante de ti tienes unas costillas de cordero que están muy ricas y se te están enfriando. Si me quieres escuchar, deja el chico, que se te va a poner a llorar y además será una carga para nosotros.

Aquesta vegada sí que vaig creure en el meu àngel, que va parlar per boca del caporal. Ningú més va intervenir en la polèmica entre tots tres. Aquesta va ser la meva sort, i sense pensar-hi més, i amb enteniment i sense presses, em vaig girar i vaig anar cap on hi havia els càntirs, que eren a vuit o deu passes però que eren molt lluny per a mi, i els vaig agafar un a cada mà mentre el comissari tastava les costelles de xai que tenia davant seu.El caporal va ser l’únic que em va fer una mirada, amb la qual va entendre que jo havia comprès la seva intervenció per desempallegar-me d’aquella situació tan anguniosa.

Amb els dos càntirs a les mans, vaig obrir la porta i en un instant em vaig veure lliure de la milícia. Sóc a fora i sol. Què faig ara? Estic totalment lliure de perill? Tot això em passava per la ment. I si el comissari ordena que em segueixi una parella de soldats? Els dos càntirs plens d’aigua tenen una finalitat, i comprovar-ho no costa gens, només cal una ordre seva.

Aquesta era la meva angúnia, i podia posar en perill totes les persones que es refugiaven a la muntanya, i els càntirs són la pista per localitzar-los.

Mentre caminava buscant el camí on hi havia el meu pare i el seu company, camí que s’enfila muntanya amunt, em vaig desviar pel que baixa cap a l’Anglada, en el que a primera hora del matí vaig trobar el ramat de xais. El meu pas no va ser ràpid i vaig descansar més del normal, tenint present sempre si era seguit en la distància i tenint en compte que ells no deixarien que descobrís les seves intencions militars i que probablement podrien seguir els meus passos. La meva impressió després d’algunes parades va ser que no em seguia ningú i en aquell moment, i desafiant la boscúria i sense camí, vaig tallar per instint en una nova ruta per arribar al lloc de trobada per fer el lliurament dels càntirs. L’hora de la trobada ja havia passat i era possible que ells ja no hi fossin, això va ser el revulsiu per alleugerir els passos per si encara els podia trobar. Finalment, després de l’esforç i per un camí inexistent, amb la força de la voluntat que hi vaig posar, la trobada va ser possible, tot i que ells esperaven que jo arribaria pel mateix lloc d’ahir i vaig arribar per la banda contrària.

–Ja és hora que apareguis –em va dir el meu pare.

–Ha de saber que he tingut problemes per arribar fins aquí, i per això he arribat per la banda que he arribat –li vaig contestar.

–Estàvem preocupats i ens pensàvem que potser t’havies perdut, però veig que no ha estat així. Què t’ha passat, doncs? La teva mare i el teu germà estan bé? –em va preguntar.

–Suposo que sí, tot i que avui no els he vist gaire per culpa de l’embolic que he tingut per la meva trobada amb la patrulla de l’exèrcit republicà o roig, segons com es miri. Ha anat d’un pèl que jo sigui aquí o presoner de la patrulla però que gràcies a la intervenció del caporal sóc aquí amb vosaltres. He estat tot el camí intentant burlar la companyia de la patrulla miliar, fins que m’he adonat que no em seguien després d’endinsar-me al bosc amb els dos càntirs, ja que he pensat que amb les armes i per l’espessor del bosc els seria difícil de seguir-me. És d’esperar que la patrulla no ha arribat fins aquí, ja que si fos així ja s’hauria presentat, amb els consegüents problemes de violència si us demanessin la vostra documentació. Em sembla que podem estar tranquils, i jo torno a l’Adroguer perquè estic anguniós per la mare i l’Hipòlit. I en el cas que els militars no hagin marxat encara de l’Adroguer i no hi pugui entrar, estaré pendent de l’avís que em pugui fer el senyor Ramon.–vaig informar el meu pare i el seu company.

El meu pare, un xic preocupat, em va dir que prengués precaucions per no trobar-me amb la patrulla, ja que ara ja no portaria els càntirs i em podria trobar en un compromís.

–Mira, Manuel, amb el meu company acabem de decidir que aquest és l’últim viatge que faràs; demà serà un altre dia i suposem que podrem reintegrar-nos cadascú amb la nostra família o a la nostra llar.

El meu pare em va abraçar i es va acomiadar de mi dient-me que molt possiblement ens veuríem reunits tots quatre i que de moment no ens moguéssim de l’Adroguer que ell, d’una manera o altra, ja es comunicaria amb nosaltres.

–Adéu i fins aviat. Un petó a la teva mare i a l’Hipòlit –van ser les últimes paraules que em va dir.

Faig camí cap a l’Adroguer, el sol ja està caient darrere de les muntanyes –devien ser les quatre o dos quarts de cinc de la tarda–, queda poca distància per arribar a la masia i la meva preocupació és el desig que la milícia hagi marxat; espero que el senyor Ramon estarà pendent del meu retorn. Així va ser: era a la porta d’entrada, i quan em va veure em va fer senyal que podia anar cap a la masia sense perill.

–La patrulla fa estona que ha marxat. Com és que has trigat tanta estona a venir? –em va preguntar. Pensa que la teva mare està molt anguniosa per la teva tardança.

–Que no li ha explicat els problemes que he tingut per culpa del control de la patrulla?–li vaig demanar.

–Ja està informada de la teva situació amb el comissari i de com te n’has sortit –em va fer saber. Passa cap a dintre que avui tindràs un bon dinar com a recompensa i a compte dels militars. Ha sobrat una bona part del xai que van portar ells mateixos i que jo els vaig preparar i l’aprofitarem tots nosaltres, fins i tot em sembla que el teu germà el podria tastar. A veure què dirà la teva mare.

La meva mare, en veure’m entrar a l’Adroguer, em va abraçar i, mig plorosa, em va preguntar per la meva tardança i si havia vist el Ton i com estava.

–Tot s’ha fet prou bé, encara que amb retard. Ell continua igual, molt preocupat, i m’ha dit que demà no porti els càntirs i que estiguem pendents d’ell, que d’una manera o altra es comunicarà amb nosaltres –li vaig dir.

Mentrestant, vam arribar a l’habitació. L’Hipòlit també estava preocupat perquè havia tardat tant i ara estava content de veure que havia tornat. Li vaig fer el petó de part del meu pare i també a la meva mare: són de part del teu marit i del nostre pare, que no ens oblida.

–Els problemes que he tingut són lògics per la situació que estem passant i em sembla que de moment ens en sortim amb prou bona fortuna. És d’esperar que nosaltres, en aquest instant, ja pertanyem al règim franquista, i si bé s’han acabat els problemes del republicà, ara en vindran uns altres de totalment oposats de la manera de pensar del nostre pare, i, com diu ell, Manresa per a nosaltres ja s’ha acabat. No hi podem tornar. Aquesta conversa la vam tenir a l’habitació en presència de l’Hipòlit.

La nostra mare, un cop informada, va sortir de l’habitació per preparar-nos alguna cosa per dinar que, segons van convenir amb el senyor Ramon, seria a base de xai a l’ast.

Quan vam estar sols l’Hipòlit em va explicar que la nostra mare havia plorat per la meva tardança. El senyor Ramon l’havia posat al corrent del meu problema amb el comissari i com que jo no tornava i ells ja feia força estona que havien marxat tenia al cap la possibilitat que hagués trobat la patrulla i m’haguessin fet anar amb ells.

–Doncs aquest pensament també el tenia jo, Hipòlit. Tant quan anava a trobar el nostre pare com quan en tornava. A l’anada, pel perill que podia comportar que la patrulla militar em seguís, i a la tornada, per si em trobaven sense els càntirs i em demanaven on els havia deixat; van ser uns moment difícils, i les paraules del comissari difícilment les oblidaré mai a la vida. Hipòlit, ara ja tornem a estar junts, oblidem aquesta situació.

En aquestes la nostra mare va entrar a l’habitació amb una safata de carn de xai a l’ast, fumejant i amb bona flaire. No recordo si l’Hipòlit va tastar una mica de carn, suposo que sí, però poca quantitat. El dinar va ser la recompensa a les calamitats passades, i amb això ja havia arribat la nit. Com sigui que va ser una jornada molt agitada, aquesta menjada va ser un dinar-sopar. També recordo que no vaig sentir cap tret de fuselleria ni cap canonada en tot el dia, talment semblava una guerra sense trets. Les forces nacionals no trobaven resistència en la seva marxa cap a la frontera francesa. Vaig preguntar a la meva mare i al meu germà:

–Que no ha vingut a veure la patrulla?

La meva mare em va contestar:

–Un oficial de la patrulla va entrar a l’habitació i en veure l’Hipòlit al llit i en un estat malaltís no es va preocupar gaire. No va ser cap molèstia per a nosaltres, i quan tu tenies els problemes amb ells, sentíem la teva veu i la d’ells, tot i que no podíem saber de què es tractava fins que més tard el senyor Ramon ens va informar de la teva situació. Ell mateix ens digué que va ser una sorpresa la manera com havies sortit d’aquella situació tan anguniosa.

–Mare, en aquella conversa, el que em va alliberar va ser la intervenció del caporal, que tenia el comissari a la seva dreta. Quan ell va intervenir va ser quan jo vaig poder sortir de l’Adroguer amb serenitat, tot i que els problemes encara no s’havien acabat. Tenia a la ment la possibilitat que em seguissin per saber on anaven els càntirs. I si vaig arribar tard a portar-los va ser precisament per intentar deslliurar-me d’un possible seguiment. Al final no va ser així, i ara estic tranquil per la manera com he resolt aquest problema tan anguniós. Surto un moment a fora i torno de seguida; vull veure com està el dia i si tindrem gaire fred aquesta nit, i també si hi ha soroll de la nostra guerra.

El cel era ben clar, no recordo si hi havia lluna, però de fred sí que en feia. Devien ser les set del dimarts dia 7 de febrer quan vaig decidir retirar-me a l’habitació per anar a dormir, un cop més sense el nostre pare. Com passa les nits, dorm al ras o sota aixopluc? Ja fa uns quants dies que no és amb nosaltres; quan s’acabarà aquesta situació?

Quan vaig arribar a l’habitació la meva mare ja era al llit, al costat de l’Hipòlit, i a sobre la cadira hi havia l’espelma encesa. Em va preguntar:

–Com està el temps? Feia molt de fred a fora? Manuel, tens cap idea de com passa les nits el teu pare?

Pel que fa a l’última pregunta, li vaig dir que feia un moment també me l’havia feta jo.

–No ho sé, no em diu res quan el veig; l’únic que puc dir-li és que no està sol, i els dos dies que he portat els càntirs, cada vegada l’acompanyava una persona diferent. Tampoc sé quantes persones són, però segur que entre aquestes hi ha el Pep de l’Anglada. On passa la nit és més a dins del bosc i més amunt de la muntanya. Suposo que el refugi és més amagat que l’Adroguer. I de fred, sí que en fa i el cel és ben clar, sense núvols.

Vaig apagar l’espelma i em vaig posar a dormir. A l’habitació, com ja he dit i gràcies al bestiar que hi havia a la quadra, no hi teníem fred. I a la mala olor, en certa manera ja hi estàvem acostumats.

Començava un nou dia i amb bon peu. És dimecres 8 de febrer, i dic amb bon peu per la sorpresa del nostre pare, que va entrar a la nostra habitació quan encara dormíem, i va ser tan gran la sorpresa que vam suposar que era ell per la veu, ja que estàvem a les fosques. Vaig demanar-li si portava un encenedor per encendre l’espelma i així ho va fer i ja ens vam poder veure les cares. Tot van ser abraçades i plors per part de la nostra mare; el seu aspecte no era gaire presentable: eren molts dies separat de nosaltres. Es presentà sense afaitar, mal menjat i mal dormit, i amb la càrrega de preocupacions i angúnies per la situació en què ens trobàvem tots nosaltres; això pesa molt en la persona, fins a l’extrem que es posa en la figura, a les carns i en la presència. El principal, però, era que tornàvem a estar junts. Fins quan?

–Ton, com és que véns tan d’hora? Ja no hi ha perill que siguis aquí? Ahir teníem una patrulla militar que potser pot tornar… –va dir la nostra mare.

–Maria, aquella que va passar per aquí no em preocupa. Les pròximes poden ser igual de perilloses i aquestes ja seran les de l’exèrcit nacional, que també em poden demanar la documentació. Mira, he vingut d’hora perquè després de l’esmorzar, si n’hi pot haver per a tots, emprendrem el retorn cap a l’Anglada tots quatre. Em va dir el nen que l’Hipòlit ja està més bé, i en aquest viatge ja serem dos per portar-lo quan estigui cansat; en principi provarem fins on pot caminar ell sol i en els llocs difícils el portarem a coll. Pensa, Maria, que allà dalt on era amagat o refugiat també teníem notícies de la situació d’aquesta maleïda guerra. Ripoll ja està ocupat per les forces nacionals, que ja són més lluny de l’Anglada. Doncs, va, aixequeu-vos i anem per feina.

Aquesta va ser la decisió del nostre pare.

–Maria, el senyor Ramon és qui m’ha obert la porta i deu ser per la masia; així que estiguis a punt, preocupa’t del nostre esmorzar. Per part meva, miraré de parlar amb ell per com arreglem la nostra estada. Encara et queden monedes de plata? –li va preguntar.

–Sí que en queden, però molt poques –va contestar la nostra mare. Bé, vaig a veure què puc fer per esmorzar.

Va marxar cap a la cuina per parlar amb el senyor Ramon per saber de què podíem disposar.

Vam quedar a l’habitació nosaltres tres, i el nostre pare ens va confessar el mal moment que ell també va passar amb la patrulla de l’Adroguer.

–Mireu, el ramat que tu vas veure, també el vam veure nosaltres; fins i tot li vam comprar un xai per a la comunitat de persones que estàvem amagades allà, totes fora de la llei. També vam tenir problemes amb la patrulla que venia darrere seu, i fins i tot em vaig salvar per un miracle. Quan vam veure la patrulla va créixer l’alarma entre nosaltres i cadascú es va amagar al lloc que en aquell moment va creure més convenient. Jo em vaig amagar en una bardissa molt a prop del camí, però quan estava ben amagat vaig agafar por perquè estava massa a la vora del camí i vaig sortir per anar a una altra de més enllà i més endins del bosc; m’hi vaig ficar a dins, amb esgarrinxades pertot arreu però satisfet perquè la considerava més segura. Mentrestant, ells anaven pujant pel camí de l’Adroguer i un dels primers soldats, que tots anaven amb baioneta calada, va sortir del camí per anar a burxar,precisament, en aquella bardissa que jo havia escollit feia un instant. Si en aquell moment em punxen amb una agulla, no m’hauria sortit gens de sang, i una esgarrifança i fredor alhora em va recórrer tot el cos. Mira, Manuel, t’ho dic a tu perquè també t’has trobat en un moment semblant, jo també vaig pensar que la providència m’havia sortit en el moment precís per avisar-me que la primera bardissa no era la bona i que no tardés a buscar-ne una altra perquè aquella no era segura. El dia d’ahir és per recordar-lo tota la vida, encara que no sabem com seran els pròxims, però tal com vinguin mirarem de quina manera els podem esquivar. Quan vingui la vostra mare de moment no en parlem, ja buscaré un moment per dir-l’hi, que ja ha tingut prou preocupacions.

No va trigar gaire a venir carregada amb el nostre esmorzar. Hi havia de tot: llet, pa, galetes, de xocolata no gaire i també xai que encara quedava del dia abans.

L’Hipòlit ja menjava una mica més i del que va portar la nostra mare no en va quedar res per tornar a la cuina; el nostre pare va menjar molt i em sembla que de gana no n’hi faltava: va ser el que es va menjar el xai que quedava. Pel que fa a mi, la llet, el pa i la xocolata va ser el meu esmorzar; tots vam menjar amb el plat o la tassa a la mà perquè no hi havia cap taula, només una cadira; però mentre tinguéssim alguna cosa per menjar, la resta d’inconvenients no eren importants.

–Maria, has vist si hi ha el senyor Ramon a fora? –li va preguntar el meu pare.

–Sí que hi era.

–Doncs anem tots dos a parlar amb ell. Vosaltres no us mogueu, que nosaltres tornem de seguida i marxarem cap a l’Anglada.

–Manuel, ajuda el teu germà a vestir-se, ell ja sap on té la roba, i procura que no es cansi gaire –em va dir la meva mare.

–Hipòlit, tu tens cap idea de quants duros de plata va poder estalviar la nostra mare per poder-los utilitzar en aquests moments tan difícils?, perquè jo no ho sé. Tu en saps res?, perquè es poden acabar d’un moment a l’altre –li vaig dir.

–Jo no he estat en condicions de saber-ho. Això sempre ha estat un misteri i, pel que ha dit el nostre pare, és ella qui en porta el control –em va respondre el meu germà.

L’Hipòlit, amb la meva ajuda, s’anava vestint per estar a punt quan ells vinguessin. En aquell moment em semblava que no tenia febre ja que no va tornar al llit i em va dir:

–Manuel, treu tot això de la cadira que intentaré descansar-hi fins que vinguin els pares. Estic fins al monyo d’aquest llit, el matalàs el recordaré sempre més.

No van tardar gaire a tornar tots dos contents, per tant és de suposar que la trobada amb el senyor Ramon va ser fructífera. La nostra mare, en veure l’Hipòlit assegut a la cadira, li va dir:

–No et mareges d’estar aixecat?

–Per ara no –va respondre ell.

–Doncs bé, Maria, ja ho tens tot a punt per poder marxar? I sobretot no et deixis res aquí, que l’Adroguer és lluny de l’Anglada –va dir el nostre pare.

Vam sortir de l’habitació tots quatre caminant, fins i tot l’Hipòlit. Vam trobar el senyor Ramon a fora de la masia, però la Mercè no hi era. Ens en vam acomiadar i seguidament vam emprendre el camí de l’Anglada, per a mi ja molt conegut. L’Hipòlit anava molt a poc a poc i al costat de la seva mare, que l’aguantava en moments en què el camí era difícil fins i tot per a nosaltres. En un moment de descans, el nostre pare va continuar la marxa amb l’Hipòlit a coll, perquè a ell no li convenia forçar la caminada, ja que el camí no era adequat per a un malalt que havia perdut forces i que havia fet moltes hores de llit. Entre parada i parada fèiem torns el meu pare i jo, fins que a la llunyania vam veure un gos que venia corrent pel camí; en aquell moment ningú no pensava en el nostre Sultan, al contrari, estàvem prenent precaucions per si ers un gos foll a causa de la guerra quan ens vam adonar que era el gos de la nostra vida, el Sultan. Va ser una trobada desitjada, ell també a la seva manera passava per una guerra que no comprenia. Amb ell, ja érem la família sencera. La trobada va ser molt a la vora del camí de carro que passa per darrere de can Comas, que és tant com dir que l’Anglada és a la vora.

El Sultan fugia ràpidament cap a l’Anglada enmig de mostres d’alegria i tornava de seguida cap a nosaltres, i quan veia que seguíem el mateix camí, tornava a marxar. Això va fer que la família Espelt, el senyor Pep, l’Angeleta, en Joan i la Rosa, suposessin que tornàvem de l’Adroguer. El meu pare de bon matí s’havia acomiadat del senyor Pep i li havia demanat si podríem tornar a casa seva per acabar la recuperació de tots nosaltres, especialment el meu germà, ja que es presentaran nous problemes, especialment el monetari. La resposta va ser afirmativa i el temps diria quan i com seria la nostra marxa.

Així doncs, amb el gos anant i venint, vam arribar darrere de can Comas i ja quedava poc trajecte fins a l’Anglada. Ens va venir a rebre el Pep, i va voler portar l’Hipòlit per alliberar el meu pare que era qui el duia en aquell moment. Però l’Hipòlit va dir que hi volia arribar pel seu propi peu, que anar a coll també el cansava. I va ser així que per primera vegada va fer la poca distància que hi havia fins a l’Anglada caminant, va pujar els vuit graons de l’escala i va entrar a la masia que ens acollia. A la dreta hi ha la nostra habitació, i hi va arribar pels seus propis mitjans.

Quan la meva mare va veure l’Angeleta, que va ser la companya de la primera estada, es van abraçar com si fos una amistat de tota la vida i fins i tot se’ls va escapar una petita llàgrima. En Joan i la Rosa també van entrar. La família Espelt i la Bertran només tenien una coneixença de dotze dies i tanmateix era com si fossin de família. Aquesta maleïda guerra que tan mal ha fet, a nosaltres ens havia unit en uns moments tan difícils que no ho podrem oblidar mai a la vida. Entre nosaltres havia sorgit un amor profund, l’única cosa bona que va fer la guerra.

La nostra mare de seguida es va preocupar per acomodar l’Hipòlit. L’habitació estava igual que com la vam deixar; el meu germà de seguida es va estirar al llit perquè havia fet un esforç massa gran i no podia abusar, ja que una recaiguda seria fatal. El meu pare pensava que hauria d’anar fins a l’Ajuntament de Ripoll per informar-se de la permuta de la moneda republicana per la nacional, que és com saber de quants diners podíem disposar. Per les disposicions de l’exèrcit nacional, el servei d’atenció als ciutadans dels pobles ocupats tenia ordre de servir queviures a la població amb la possibilitat de poder comprar, i per això calia el possible canvi de moneda que en principi corresponia als ajuntaments. Segons va manifestar, la casa de la vila deuria tenir una llista de la moneda en paper que podria bescanviar en moneda de curs legal. Per al sector ocupat pels nacionals (zona franquista), aquesta operació era un servei per facilitar la continuïtat de la vida a les poblacions ocupades, ja que el diner de la República editat o posat en circulació després del 18 de juliol de 1936 es considerava sense valor. De tot això, de moment, no en sabíem res de res i el nostre pare ens va explicar, com a cosa privada, que abans de sortir de Manresa va retirar dels comptes dels bancs tot el seu capital, considerat per un valor de quasi disset mil pessetes, i tenia la confiança que amb tants diners sempre hi hauria la possibilitat que alguns es poguessin canviar pels bons. Quedava pendent fer aquesta visita (vegeu XII).

Un cop havent dinat tots quatre, el meu pare va ser requerit pel senyor Pep i ell l’anà a veure. El resultat va ser que volia que jo continués pasturant les vaques. Ell hi va accedir, tot i que en principi em necessitava perquè tenia previst anar a l’Ajuntament de Ripoll pel canvi de moneda, de la qual cosa el senyor Pep estava assabentat de quan estaven junts a l’amagatall.

Quan va venir de parlar amb el senyor Pep, ens va comunicar que jo m’havia de reincorporar a pasturar les vaques, però que l’endemà l’hauria d’acompanyar a la vila, ja que no hi volia anar sol pel que pogués passar. Així doncs, l’endemà al matí ja teníem feina.

I poca cosa més, aquest dia. El dimecres 8 de febrer el podíem considerar com un dia festiu; a d’altres persones camí de l’exili, encara no els havia arribat. Les tropes nacionals continuaven avançant cap a la frontera francesa sense resistència.

Aquí vull fer un esment de l’estima i la fidelitat del nostre Sultan. En el camí, la fidelitat la mostrava saltant a sobre nostre aguantant-se amb les potes de davant, però després, a la masia, va tenir una diferència entre les quatre persones de la nostra família: es tracta de l’Hipòlit, que quan es va estirar al llit per descansar, el Sultan se li va acostar fins a llepar-li la cara. Va ser una altra manera de mostrar la fidelitat a tots nosaltres, ja que quan va veure l’Hipòlit per primera vegada el nostre pare el portava a les espatlles i ell no hi podia arribar.


Setè record: el cost de la pau

És bon matí del dijous 9 de febrer de 1939. El sol encara no havia sortit, devien ser les set del matí, i a l’exterior feia força fred. El nostre pare va sortir a fora una mica preocupat, i en veure el cel del tot estrellat i que el dia seria bo per anar a Ripoll va tornar a l’habitació per dir-nos, sobretot a mi, que em llevés perquè havíem d’anar a la vila pel que havíem parlat la tarda anterior.

Un cop pres el desdejuni que ens va preparar la meva mare, ens vam acomiadar de l’Hipòlit i d’ella, que, preocupada perquè poguéssim trobar militars de l’exèrcit nacional i sense tenir la documentació en regla, a part que el meu pare estava en edat de ser militaritzat, ens va dir:

–Ton, aneu amb compte que la guerra encara no s’ha acabat.

–Maria, aquesta és la meva preocupació i l’hem d’afrontar sigui quina sigui la situació. Ja saps que no tenim diners per anar tirant i els que tenim del Banc d’Espanya, una bona quantitat és probable que no sigui bona per bescanviar per moneda del règim nacional, que és com dir del gobierno de Burgos.

La intenció era arribar a l’Ajuntament de Ripoll, on es considerava que hi hauria la informació per resoldre els problemes de tots els ciutadans que es trobaven en la nova situació. Com sigui que la moneda de la República no tenia cap valor, s’havia de bescanviar per moneda nacional. Vam sortir de ca l’Anglada quan el dia es començava a aixecar per damunt de les muntanyes, per la banda d’Olot, i es perfilaven amb un vermell molt intens, cosa que volia dir que el dia seria bo i fred.

Quan vam entrar a la carretera, a la llunyania en direcció a Ripoll vam veure una formació de soldats en files de tres que anaven per la carretera en direcció contrària a la nostra i ho feien per la seva esquerra. Poc abans d’arribar a la nostra altura vam veure que era una formació de regulars (moros) comandats per oficials espanyols. Cal dir que hi havia algunes persones i matrimonis amb canalla, amb paquets i maletes, que retornaven del front de guerra; no eren gaires i del tot aïllats, tots en un estat miserable, els homes sense afaitar i les dones escabellades, i tot pel sofriment dels dies que possiblement no tenien cap sostre per refugiar-se, amb els seus problemes de pensar com salvar la vida i poder arribar a la seva llar.

En aquest punt, i abans que arribessin a la nostra altura, vaig demanar al meu pare si retornàvem a l’Anglada, però em va dir que havíem d’afrontar la situació.

–Girar cua ara podria ser perillós. Com pots veure, no anem sols per la carretera cap a Ripoll. Manuel, hem d’afrontar la situació i esperem que no ens diguin res, perquè per com va la formació, és un trasllat de tropes en direcció al front, i no tenen cap jurisdicció amb la població civil.

Quan els regulars van arribar a la nostra altura, tot van ser mirades als que anàvem en direcció contrària a ells. La formació es va mantenir i els oficials que la portaven no ens van impedir la marxa cap a Ripoll. Va ser tal com havia previst el meu pare.

Nosaltres vam continuar la marxa i quan vam arribar a l’entrada del poble vam veure molta gent de Ripoll o forasters que caminaven cap a l’Ajuntament, tots amb la mateixa idea d’aconseguir fer el canvi de moneda, o per resoldre algun afer com obtenir un salconduit per sortir del poble. A la plaça hi havia parades de menjar i altres coses, comerciants espontanis que seguien les tropes amb la idea de poder vendre un menjar que feia temps que nosaltres no vèiem, i també alguna peça de roba d’hivern. Era el clàssic mercat, però aquest no era controlat per la Guàrdia Civil. El problema era que no es podia comprar amb la moneda de la República, havia de ser amb moneda nacional, l’encunyada pel gobierno de Burgos.

L’Ajuntament estava ocupat per militars de l’exèrcit nacional i també s’hi veia algun tricorni, i tot era un caos de gent barrejada amb ells per canviar moneda, per aconseguir salconduits o qualsevol altra cosa que era controlada pels empleats del servei addicte als nacionals. El problema principal va ser el canvi de moneda, de paper del Banc d’Espanya posat en circulació abans del 18 de juliol de 1936. A partir d’aquesta data, de moment no hi havia solució i calia esperar. Més endavant es tornarà a parlar d’aquest problema econòmic, tot i que aleshores ja estàvem situats al nostre exili.

El meu pare em va dir que no entrés amb ell a la casa de la vila i que no em mogués d’allà, perquè ell tot sol miraria de prendre nota dels bitllets considerats bons per bescanviar. Va trigar força a tornar, però al final va arribar on havíem quedat.

–Mira, Manuel, ara ja tinc anotats els bitllets que són bons; veig que això serà com una loteria. Els que jo tinc són molt nous perquè abans de sortir de Manresa vaig retirar del banc i de la caixa tota la moneda disponible als comptes i pressuposo que molts d’aquests no seran bescanviables. Aquesta tarda els revisaré amb la vostra mare. Com que tenim temps, ara ens arribarem fins a l’estació de tren per saber quan hi haurà comunicació cap a Barcelona.

Mentre caminàvem vam poder veure les destrosses que va ocasionar el bombardeig del diumenge dia 5. La part més terrorífica va ser quan vam arribar al lloc on va caure la bomba de gran potència, en què la columna de fum i foc va arribar a sobrepassar el nivell dels avions. Com ja he dit anteriorment, no va ser només l’explosió de la bomba, sinó que es va veure incrementada, per contacte o per simpatia, per la càrrega explosiva que portava el camió que hi havia aparcat allà mateix. Del camió en quedava la ferralla apilada en una part de la plaça; pel que fa al refugi, ja n’havien retirat els possibles morts i ferits, i la boca del refugi estava tapiada. Allí mateix, abans del bombardeig, hi havia un quiosc per fer-hi concerts o qualsevol festa popular; doncs ara la barana de ferro estava embolicada, com si fos una bufanda, en el primer plàtan que hi havia a la vora, i el sostre no el vam veure enlloc; només en quedava una part de la base.

Vam continuar caminant per arribar a l’estació, i quan vam travessar pel pont de la carretera sobre el riu Ter, a la nostre dreta quedava el pont de ferro de la via del tren de Ripoll a Puigcerdà, que va ser dinamitat amb dues o tres màquines de tren i tot plegat era a la mare del riu. El pont i les màquines es veien senceres i molt possiblement els desperfectes eren pocs, perquè l’alçària o desnivell del pont a la mare del riu no arribava als deu metres, que jo recordi. Per sort per a nosaltres, l’estació era després del pont i no perjudicava la comunicació a Barcelona.

Vam entrar a l’estació per preguntar quan hi hauria tren fins a Barcelona, però la persona que hi havia no era el cap de l’estació sinó que era un militar, ja que l’estació era ocupada per l’exèrcit nacional, però podia respondre la pregunta que li va fer el meu pare:

Oficial, ¿puedo preguntarle cuándo habrá trenes para Barcelona?–li va dir el meu pare.

Por el momento desconocemos el día, aunque se está revisando la vía por si está conforme. ¿Ustedes tienen que regresar a su lugar de procedencia, verdad? Si es así deberán de preocuparse de un permiso que el Ayuntamiento les proporcionará para poder regresar a su pueblo. Ustedes ya se enterarán cuando se pondrá en marcha el tren, pero les advierto de que nadie podrá salir de Ripoll sin el correspondiente permiso, que es un salvoconducto para ir de Ripoll al pueblo al que ustedes vayan a regresar, que, como ya he dicho, debe ser expedido por el Ayuntamiento –va continuar informant el militar.

Muchas gracias por su información y su amabilidad. Lo tendremos presente –li va respondre el meu pare.

–Pare, fa temps que li volia preguntar un fet que va passar l’any 1934 per carnestoltes –li vaig dir.

–De què es tracta, Manuel?

–Nosaltres era costum anar solament una vegada a la setmana al cine, i precisament en aquella data, que a casa teníem la nostra cosina M. Rosa, de Sant Sadurní d’Anoia, va canviar tot, fins al punt que vam assistir al ball dels Adroguers a Manresa. La M. Rosa es va vestir de mexicana per poder anar al ball que se celebrava al teatre Conservatori i precisament en una llotja de platea. Suposo que la festa, no acostumada per a nosaltres, li va costar molts diners oi? –li vaig preguntar.

Ell em va respondre:

–La M. Rosa tenia divuit anys i molta presència, era alta i formosa i sabia molt de ballar, i amb la teva mare vam decidir tirar la casa per la finestra! En tota la nostra vida laboral de ciutadans de Manresa, com tu bé has dit abans, no havíem tingut la possibilitat de gaudir de cap festa d’aquesta envergadura.

Jo que interrompo la conversa per demanar-li si ho van fer per donar una satisfacció a la M. Rosa o per algun altre motiu.

Ell va continuar:

–Escolta, Manuel, jo aquell any era el primer que era regidor de l’Ajuntament i com sigui que era del grup de festivals, i l’Ajuntament participa econòmicament en la societat dels Adroguers, és per aquest motiu que una de les llotges del teatre és de la ciutat. I com que algú del consistori havia de ser present a la festa, aquest és el motiu de la nostra presència a la llotja de l’Ajuntament. Per això vam decidir amb la teva mare, en contra del seu pensament, ocupar nosaltres la llotja i que alhora la nostra neboda pogués gaudir d’una nit inoblidable. A més, vosaltres dos, l’Hipòlit i tu, també vau fer un bon negoci venent per tot el teatre boles de neu i serpentines; tot i que ell va acabar dormint a la falda de la seva mare. El cost de la festa va ser el vestit de la M. Rosa, que va triar ella mateixa en un establiment de disfresses. Això sí que va ser un extraordinari, ja que llogar-lo va valer setanta-cinc pessetes. No van ser pas mal gastades, ja que ella en va gaudir i no va deixar cap ball per ballar, com la teva mare i jo. Està contestada la teva pregunta? –em va dir.

–Sí, queda contestada –li vaig respondre jo.

Amb aquesta conversa ja havíem travessat el poble de Ripoll i estàvem caminant pels afores. La fàbrica de can Casals ja quedava enrere, i em vaig recordar que allà va ser l’últim contacte amb els companys de cal Serrahima. La carretera ens va portar al trencall de ca l’Anglada, uns vuit-cents metres de camí de carro i ja arribaríem a la masia.

El retorn el vam fer sense cap entrebanc, semblaria que es podria dir que la guerra estava acabada. Per la banda contrària, continuava el retorn de refugiats que no van arribar a la frontera francesa, com si fossin somnàmbuls; un retorn totalment trist, i encara que per a ells, de moment, s’havia acabat la guerra, els problemes vindrien després. La meva mare, o la Maria per al meu pare, ja ens estava esperant a la porta.

–Com és que heu trigat tant? –ens va preguntar.

–Maria, pensa que a més d’anar a l’Ajuntament, hem fet una volta pel poble, hem vist les desgràcies del bombardeig i ens hem arribat a l’estació per informar-nos de quan hi haurà trens cap a Barcelona, i amb tot plegat ens ha passat el matí –li va respondre el meu pare.

Amb aquesta conversa vam entrar a l’habitació on en aquell moment l’Hipòlit estava descansant perquè ja havia dinat. La nostra mare ens va dir que havia sortit una mica per la masia ben abrigat, perquè encara que fes un bon sol el temps era fred. El dia convidava a fer una passejada per l’exterior i la van fer ells dos amb el Sultan, que els seguia.

–No heu tingut cap problema pel camí? –va preguntar ella.

–Al principi i per la carretera vam trobar una companyia de regulars; va ser un moment d’ansietat però no vam tenir cap problema. A l’Ajuntament era un caos de gent, però vaig poder prendre nota dels diners que poden ser bons. Aquesta tarda entre tots dos passarem revista, com si fos un premi de la loteria. Hem de tenir en compte que els que porto són massa nous i tinc poques esperances de trobar-ne algun de bo. Tu tens algun bitllet guardat, ja que ets l’administradora dels duros? –li va preguntar el nostre pare.

Ella va evitar la pregunta per dir-nos que anéssim cap a la taula perquè ja tenia el dinar a punt.

–Ton, tal com has dit, aquesta tarda ho repassarem tot i veurem com quedarà la loteria.

Amb aquesta resposta, la nostra mare potser amagava alguna possibilitat econòmica?

Després de dinar el meu pare em va dir:

–El senyor Pep vol que vagis a recollir les vaques de la pastura amb el seu fill, en Joan, abans que es pongui el sol i que ell, en Joan, sap on són. El senyor Pep no hi pot anar perquè ha d’anar a la vila en una reunió dels pagesos de la contrada.

En Joan, jo i el meu bastó ja fem camí cap al prat de pastura. No va ser difícil recollir-les, elles no sabien res de la guerra i, molt dòcils, les vam obligar a anar-se’n del prat. El sol estava a punt d’amagar-se a les muntanyes de ponent i encara les havíem de munyir, feina que feia la senyora Angeleta.

Per altra banda, els meus pares a l’habitació van començar a passar revista dels possibles diners bons i dolents segons va imposar per llei el gobierno de Burgos. El meu pare, quan em va veure, em va dir:

–Manuel, entre els bitllets, la teva mare i jo n’hem trobat dos de cinc-centes pessetes que demà mateix els bescanviaré per moneda nacional. Aquesta vegada hi aniré tot sol, perquè demà tens feina amb les vaques, no crec que em pugui passar res de mal pel que hem vist avui.

Més tard, l’Hipòlit em va explicar que els dos bitllets de cinc-centes pessetes van sortir de les reserves de la nostra mare, perquè dels que ell portava no en va sortir cap de bo. Jo li vaig dir que ja ho sabia; el que no sabia era el nou miracle de la nostra mare.

I així es va acabar el dijous 9 de febrer. Vam sopar a la taula de vora la llar de foc, vam fer tertúlia amb la família Espelt dels fets del dia i llavors el senyor Pep va dir al nostre pare que demà tenia una reunió a l’Ajuntament amb tots els pagesos del voltant de Ripoll, motiu pel qual jo havia de fer la meva feina i sense protestar. No recordo si l’Hipòlit era allà amb nosaltres en aquell moment. Ens vam acomiadar les dues famílies amb un fins demà si Déu ho vol.

És divendres 10 de febrer, un nou dia molt similar al d’ahir; el sol encara no ha sortit, si bé al cim les muntanyes de la banda d’Olot són vermelles. Aquest nou dia també ens reportarà alguna sorpresa, com es veurà a mesura que vagin passant les hores.

La nostra mare, o esposa, ja ha preparat el desdejuni per al meu pare i per a mi; el meu pare em va dir que com que avui ell anirà sol a la vila per bescanviar les mil pessetes del Banc d’Espanya per mil del gobierno de Burgos em preocupi de complir la meva tasca de controlar vaques. Pel que fa a l’Hipòlit, quan faci més bon dia per sortir a passejar, hi anirà amb la nostra mare, i ell vindrà de seguida que acabi a l’Ajuntament. Un cop més la providència ens està protegint. Aquestes mil pessetes seran com el mannà caigut del cel i ens aniran molt bé per reintegrar-nos on decideixin la nostra marei ell per exiliar-nos de Manresa, que ja tenen decidit que no hi anirem. Tot depèn molt del que passi els pròxims dies, cada un serà diferent i no mancarà el neguit per culpa del nostre estatus social: la maleïda política, que és la preocupació de la nostra mare, i esperem que en puguem sortir ben parats a l’exili.

–Manuel, pensa que aquí no s’acabarà el nostre neguit. Tindrem problemes a causa dels meus ideals i per culpa d’això vosaltres us veureu implicats en la meva desgràcia. El principal és que de moment estem junts, que aquest és el meu desig i el de la teva mare. Bé, doncs, Manuel, tu a la teva feina i jo vaig a acomiadar-me de la Maria. Fins aviat.

Jo vaig anar a buscar el nen de la casa, en Joan, per treure les vaques del corral i amb el bastó, que els fa respecte, marxem cap al camí del prat de pastura. El Sultan em segueix i també li imposo condicions, amb el mateix bastó, perquè em respecti la pastura de les vaques. Així ho va fer tot el camí i sempre al meu costat, com si portés un guardaespatlles.

En Joan va portar les vaques molt a prop d’un torrent situat a l’esquerra i que coincideix també a l’esquerra del trencall de la carretera al camí de carro que porta a la masia. Aquest torrent, que es diu del Fanguer (vegeu pàgina 18), passa per un petit congost que té la part superior plana i és de pastura; allà hi ha les nostre vaques. En principi tot era tranquil·litat, fins que unes explosions que venien del fons del congost ens van preocupar, ja que van començar a caure pedres al prat, i també hi havia metralla: petits trossos de ferro producte de la guerra. El Sultan no parava de lladrar i les explosions continuaven tot i que espaiades, així que el Joan i jo vam decidir retirar les vaques perquè estaven nervioses i no sabíem el motiu de les explosions, amb la corresponent pluja de pedres i de metralla. Com sigui que era un perill per a tots nosaltres, vam decidir portar les vaques a un altre lloc per fugir del perill. El Sultan va deixar de fer soroll quan va veure el meu bastó que l’amenaçava. El lloc que va triar el Joan va ser en una pastura entre l’Anglada i la Coma. Les explosions van continuar però ja eren a la llunyania, i les pedres i la metralla ja no arribaven on érem nosaltres.

Així va passar el matí fins que en Joan va decidir que ens retiréssim per anar a dinar i a la tarda ja passaríem a recollir-les. Li vaig demanar al Joan si no hi havia perill que elles soles, sense ningú que les vigilés, anessin cada una per diferents llocs de pastura i ens fos difícil després de recollir-les totes. Em va dir que no tingués por, que no marxarien d’allà, i que nosaltres, abans que es pongués el sol, les portaríem a l’estable.

El nostre pare ja feia estona que havia arribat i li vaig preguntar com havia anat.

–De moment ja tenim nous bitllets del govern de Burgos; la nostra providència ens continua protegint. Amb aquests diners confio arribar al nostre exili i llavors, amb l’ajuda dels nostres braços i les nostres mans, poder tornar a aixecar la nostra vida, que serà com dir que partirem de zero.

Per segona vegada vam dinar junts amb la família Espelt el que havia preparat la nostra mare. I aquesta vegada hi vam ser tots: nosaltres quatre, amb l’Hipòlit i tot, i ells, quatre més. A la taula hi hagué tertúlia i alguns dels temes no van ser gaire agradables, ja que el nostre pare ens va explicar que circulava per Ripoll que dimecres passat van ser afusellats dos moros per haver violat una nena de catorze anys del poble i que els seus pares van denunciar el fet a la caserna on hi havia els regulars. Segons les mateixes notícies, l’oficialitat de la caserna va decidir formar la companyia a la plaça d’armes perquè presenciessin la sentència com a mesura de disciplina entre la tropa.

El senyor Pep també tenia una notícia, que precisament ens afectava a nosaltres. Ell, com altres pagesos de les contrades de Ripoll, van tenir una reunió a la casa de la vila i un dels temes que s’hi van tractar en presència d’autoritats militars, Guàrdia Civil, va ser que els masovers que tinguessin refugiats de guerra a casa seva els haurien de denunciar emplenant un full amb les dades de les persones que estan en aquesta situació: el nom de cada una i el lloc de procedència. Això va fer que a la tarda es reunissin el nostre pare i el senyor Pep per emplenar aquell full. Després ens va continuar informant que per marxar de Ripoll calia un salconduit i que per obtenir-lo l’havia d’avalar el masover on estiguessin allotjades les persones refugiades; d’aquesta manera podrien circular per tot l’estat espanyol, alliberat fins a aquell moment, amb la particularitat que en el document de pas s’havia d’indicar el poble de sortida i el d’arribada. El salconduit s’havia de demanar vint-i-quatre hores abans de fer-lo servir, i el senyor Pep es va oferir a avalar-lo.

Si bé per a nosaltres la guerra s’havia acabat, els problemes anaven augmentant per culpa de la política. De moment els trens no passaven i això ens afavoria de cara a la plena recuperació de l’Hipòlit.

Les autoritats, per tal de controlar els milers de desplaçaments que s’estaven fent sense control en aquest final de la guerra, buscaven soldats de l’exèrcit republicà de l’últim moment, desertors camuflats amb roba de paisà i que la seva edat els comprometia, persones no addictes al règim franquista que per la seva solidaritat ala República es feia necessària una prèvia depuració (com el cas del nostre pare), persones que no van poder arribar a la frontera i que per la seva actuació (sindicalistes) podrien tenir problemes amb la justícia franquista…

Total, que els problemes per a nosaltres seran uns altres, a partir del moment que marxem de Ripoll. El nostre pare no el podran considerar com a desertor, potser com a polític, però s’haurà de veure quin control hi pot haver sobre aquest cas. Cal tenir present que el senyor Pep s’ha vist obligat a lliurar un full de nosaltres quatre com a refugiats. Un cop més, calia afrontar el nostre problema, que amb tota seguretat s’afrontarà. La resta del dia va ser com la d’un altre qualsevol.

És dissabte 11 de febrer i aquest dia no hi havia res de particular, excepte pel que fa al nostre pare, que també es va dedicar a fer feines de pagesia seguint les instruccions que ahir van acordar amb el senyor Pep, ja que ell havia d’anar a l’Ajuntament a lliurar el document que detalla la nostra situació de refugiats. Així doncs, ja tenim un altre pagès a la família.

La senyora Angeleta tenia una mala notícia que va saber pels veïns i que en la tertúlia de l’hora de dinar ens va explicar amb una certa precaució perquè podia afectar la sensibilitat de la nostra mare, com així va ser.

Per la seva banda, el senyor Pep ja havia arribat de la vila i el dinar estava a punt. El Joan i jo havíem deixat les vaques pasturant i no les aniríem a buscar fins a la tarda.

Tots vuit érem al voltant de la taula dinant i el senyor Pep ens va dir que el document ja era a l’Ajuntament i que de moment els trens no circulaven; segons la informació que li havien donat, la línia estava oberta fins a Vic i se suposava que dilluns que ve ja començarien a circular els trens fins a Barcelona. Aquesta sí que va ser una bona notícia per a tots nosaltres.

En Joan i jo vam aprofitar el final de la seva explicació per informar-lo del que havia passat al matí quan estàvem fent pasturar les vaques i que amb certa precipitació vam haver de canviar-les lloc per la seva seguretat i per la nostra.

El senyor Pep es va mostrar agraït per la mesura de precaució que havíem pres de cara a la seguretat nostra i la de les vaques. En aquest moment, el pare d’en Joan ens va demanar on eren les vaques i en Joan, més coneixedor del lloc on eren, li va dir en aquell lloc entre l’Anglada i la Coma. Ell ens va dir que ho havíem fet molt bé i que ens felicitava per la decisió que havíem pres.

Llavors l’Angeleta ens va explicar la seva mala notícia, que va representar alguna llàgrima per part de la nostra mare. Segons les notícies que corrien pel veïnatge, es tractava que passat Sant Joan de les Abadesses, a prop de la frontera, un control militar va afusellar uns soldats de la República considerats suposadament desertors de la seva companyia. Fins aquí la notícia no passava de ser una cruel i despietada desgràcia en aquest final de la guerra; el que va la impressionar la nostra mare va ser el final de la notícia, ja que entre els soldats morts hi havia un estudiant de medicina. Quan la nostra mare ho va saber, no va poder més, es va aixecar de la taula i es va tancar a l’habitació. El nostre pare anà al seu darrere per consolar-la.

L’Angeleta va explicar la notícia amb precaució perquè suposava el disgust i la indignació de la nostra mare quan relacionaria aquell estudiant de medicina amb el que la nit del 4 al 5 de febrer va visitar l’Hipòlit i a més li va donar una capsa d’aspirines.

Nosaltres vam suposar que va ser un excés d’autoritat en un acte de disciplina que en aquell moment, a un pas de la llibertat, no feia falta. També vam suposar, el meu pare i jo, que l’escamot d’afusellament podia ser el mateix del nostre mal moment quan érem a ca l’Adroguer.

La tarda va ser com qualsevol altra de les últimes; en Joan i jo vam anar a recollir les vaques del prat i el pare va ajudar el Pep fent feines de pagesia. Qui s’ho passava més bé era el Sultan, que anava amunt i avall, endavant i endarrere per totes les contrades de l’Anglada.

A l’hora de sopar el senyor Pep ens va informar que dilluns dia 13, a mig matí, portaria la seva truja a un porc semental d’una pagès veí de l’Anglada. Ens va explicar que per a nosaltres, els de ciutat, l’acte sexual entre ells dos és digne de veure, i recomanen que si es presencia sigui a una certa distància ja que el porc quan veu la truja es torna foll i no se’ls pot interrompre la cerimònia nupcial sense que hi hagi perill. Perquè sigui possible controlar el comportament de les dues bèsties, lliguen la truja en un arbre abans que arribi el porc, que d’aquesta manera li és més fàcil de muntar-la. Quan acaben, no se’ls pot molestar, sobretot el porc, fins al cap d’una estona, quan ja ha quedat satisfet; després el pagès ja pot tornar a disposar de l’animal.

Doncs bé, amb l’explicació del senyor Pep, dilluns que ve ja tindrem un espectacle per no oblidar. És possible que durant la tertúlia es parlés d’alguna altra cosa, però no deuria tenir cap importància. Així va acabar la sobretaula i vam decidir retirar-nos cadascú a la seva habitació per esperar el nou dia, amb la probabilitat que com que seria diumenge pogués ser un dia de pau entre la guerra, encara no acabada.

És un nou dia, diumenge 12 de febrer; per a nosaltres la guerra ja s’havia acabat i era d’esperar que fos el primer dia que podríem gaudir de pau i de tranquil·litat. Així va ser, tot i que les feines de la masia s’havien de fer com un dia qualsevol.

El senyor Pep, a la sobretaula de l’hora de dinar, ens va explicar al seu fill i a mi el motiu de les explosions del dia abans al matí, segons la informació d’un pagès veí de l’Anglada que també en va ser perjudicat. Es tractava de militars que feien esclatar granades de l’exèrcit republicà que no tenien cap utilitat per a ells i pensaven que no hi havia cap perill de fer-les explotar en un racó del congost del torrent del Fanguer.

Després va demanar als pares si tenien decidit el dia que marxaríem perquè per treure el salconduit fan falta com a mínim quaranta-vuit hores, ja que ha d’anar firmat per l’alcalde, el comandant militar de la zona i avalat pel masover com a acollidor a casa seva de persones refugiades de la guerra.

Els nostres pares li van dir que si bé la malaltia de l’Hipòlit anava millorant, la preocupació era el mitjà de desplaçament i el lloc on definitivament quedaríem exiliats. En principi el lloc està gairebé decidit i podria ser Sant Sadurní d’Anoia, si seria definitiu o no ja ho veuríem quan hi fóssim. Allà seríem al poble de la nostra infància, de la meva mare i meva, amb bones amistats, principalment les familiars. També han pensat en el poble del meu pare, Vilafranca del Penedès, però és poc probable perquè quasi no hi té família; l’únic potser el seu cosí, en Panxo [Francisco Hugué Raurell], però com que és republicà i regidor de la ciutat pot ser que ja sigui fora. Per tant, queda definitivament descartada aquesta possibilitat i es decideix per Sant Sadurní d’Anoia. Aquesta va ser la conversa dels pares amb la família Espelt.

El nostre pare va continuar parlant dels possibles problemes de transport, no sabia si n’hi hauria en la línia de Vilafranca, perquè Sant Sadurní és d’aquella línia. Els nostres pares van demanar a la família Espelt si els convenia que marxéssim, perquè la intenció era de decidir-ho la setmana entrant.

La resposta del senyor Pep va ser molt gratificant:

–A nosaltres també se’ns presentaran problemes quan marxeu, ja que el vostre fill Manuel ens fa un bon favor i vostè, senyor Ton, també ens fa un bon servei en la pagesia. Si marxeu prompte jo no podré suplir la vostra absència; d’altra manera, si encara teniu un temps per pensar-vos-ho, serà d’agrair. Sí que cal, però, saber quan marxareu amb uns dies d’antelació –va dir els enyor Pep.

Finalment van acordar que demà, dilluns, els diríem la data de la nostra marxa. I aquí es va acabar la tertúlia del sopar. Fins demà si Déu ho vol.

Avui, dilluns, dia 13 de febrer, esperem un dia sense problemes, ja que cap al migdia hi ha l’espectacle entre la truja de la masia i el porc semental d’un veí.

En Joan i jo, com altres vegades, vam portar les vaques al prat i quan ja estaven gaudint d’una bona pastura vam decidir deixar-les soles, com fèiem altres vegades. Llavors en Joan, el Sultan i jo vam tornar a l’Anglada per assistir a la trobada entre una truja i un porc. Quan hi vam arribar el Pep ja tenia la truja lligada en un arbre, i també hi havia la resta de les nostres famílies, inclòs l’Hipòlit i altres persones, molt possiblement veïnes de l’Anglada que per a nosaltres eren forasteres. En Pep ja havia posat ordre i havia deixat prou distància per deixar anar el porc i prou espai per a la seva cerimònia nupcial.

Pel camí de l’Anglada a la Coma, en la llunyania, en Pep ja va veure venir el seu amic amb el porc semental al seu costat sense lligar, amb el bastó ja n’hi havia prou. En aquell moment al porc encara no li havia arribat l’aroma de la truja, però quan van ser a uns vint-i-cinc o trenta metres es va escapar del seu costat en una cursa desenfrenada i quan va arribar on hi havia la truja va intentar muntar-la sense aconseguir-ho. Com que la femella estava lligada, no tenia la mobilitat del mascle, que a la segona o tercera vegada va aconseguir muntar-la i va començar l’acte de procreació entre la seva espècie. La cerimònia va ser entre dues feres i, com va dir el Pep, no se les podia molestar; a mi em va dir que agafés el Sultan i no el deixés escapar perquè podria ser un perill si comencés amb un repertori de lladrucs. Així ho vaig fer, i com que portava el bastó, va respectar la meva decisió.

Finalment, la cerimònia es va acabar, el mascle es va tombar a terra deixant la truja satisfeta i ell, quasi de panxa enlaire, en un èxtasi que a mesura que passava l’estona es va anar normalitzant, fins que el pagès li va ensenyar el bastó respectuosament i van emprendre el retorn pel mateix lloc per on havien vingut. El públic es va dissoldre cadascú per la seva banda; nosaltres cap a l’Anglada perquè el dinar seria a taula al cap d’un moment. El Pep, per la seva banda, va deslligar la truja de l’arbre i la va portar a l’estable.

Aquest dinar seria diferent, no pel menjar ja que tots els àpats han sigut prou bons: des que vam arribar a l’Anglada no hem tingut cap problema amb el menjar i tampoc cap de nosaltres quatre hem passat gana; els problemes van ser uns altres i ja els hem explicat. Doncs bé, es tracta que els nostres pares informen l’Angeleta i el Pep de la intenció de marxar el dia 23 o 24, dimecres o dijous de la setmana que ve, sempre que es compleixin les condicions següents: poder disposar del salconduit aquell dia i que els trens ja facin el recorregut fins a Barcelona i si és possible conèixer la línia de Vilafranca, millor. Si no, igualment marxaríem i afrontaríem els problemes de transport que es presentin, ja que una part l’hauríem de fer caminant.

Van triar el dia 23 o 24 perquè segurament el viatge s’haurà de fer en dues jornades i per precaució seria més convenient arribar a Sant Sadurní a finals de setmana, ja que desconeixíem els possibles problemes que podríem trobar un cop allà. Esperàvem que no hi hauria cap problema perquè la nostra família ens acollís, però en aquest moment no sabem res d’ells ni com deu haver estat el seu alliberament.

El nostre pare continua informant i demana si podríem deixar una part del nostre equipatge a la masia amb la idea de poder-lo recollir quan estiguem ben instal·lats, i també necessitaríem que el Sultan es pogués quedar a l’Anglada fins que el poguéssim venir a buscar. Quan vinguéssim a recollir la resta d’equipatge, llavors ja vindrà amb nosaltres i serà perquè tindrem lloc per a ell. Emportar-nos-el ara podria ser una veritable càrrega. Pensem que deixar-lo aquí a l’Anglada no serà cap gran problema per a vostès, ja que ell està satisfet de conviure amb la pastura de les vaques i creiem que en Joan tindrà una bona companyia amb ell. Són molt bons amics ells dos.

–Aquesta és la nostra proposta –va dir el nostre pare–, sempre que a vostès els sigui possible i, com és natural, la presència del Sultan no sigui una càrrega. És probable que, si podem, el vinguem a buscar en furgoneta ja que el nostre gos difícilment podrà anar en tren.

Seguidament, el senyor Pep i la senyora Angeleta ens van dir que per a ells no hi havia cap problema i que l’equipatge el podem deixar a la mateixa habitació; pel que fa al Sultan, nosaltres també li hem agafat un bon afecte i, tal com dieu, al nostre fill li farà molta companyia. El problema podria ser si quan el vingueu a buscar us el podreu emportar o es voldrà quedar. D’altra banda, el senyor Pep li diu al meu pare que per marxar el dia 23 o 24 no es pot esperar gaire a anar a l’Ajuntament a demanar el salconduit, que, tot i que té una validesa de quinze dies, en calen dos o tres per sol·licitar-lo.

–Doncs bé, senyor Ton, avui és dilluns 13. Quan vol anar a fer la comanda? –li va dir en Pep.

–Aquí sí que té la paraula vostè, jo estic disposat de seguida, depèn dels seus compromisos –li va dir el nostre pare.

Finalment van quedar que a l’hora de sopar ja ho haurien pensat i en tornarien a parlar,i també repassarien si hi havia cap altre problema per marxar.

A la tarda, quan vam anar amb el Joan a recollir les vaques, estava capficat pensant per què calia tantes precaucions per anar-nos-en a Sant Sadurní. Jo no tenia la preocupació del meu pare ni hi donava tanta importància, tot i que repassant els fets cal recordar que ell ja figurava en un document que el senyor Pep va lliurar a l’Ajuntament en el qual hi havia el lloc de la nostra procedència. Quina efectivitat o control podia representar per a la nostra seguretat i la d’ell? També cal tenir present que fa quasi un mes que no tenim notícies de cap lloc; només quan ell o el senyor Pep fan un viatge a Ripoll sabem alguna cosa per referències i encara d’àmbit local. No hi ha diaris, la ràdio no havia arribat a l’Anglada, total que estàvem del tot aïllats. En realitat no sabíem com estava la resta de Catalunya. Doncs bé, tal com ell ha dit més d’una vegada, hem d’afrontar tots quatre la situació i entendre que el lloc del nostre exili potser serà Sant Sadurní d’Anoia, ja ho veurem.

En Joan em treu de les meves preocupacions.

–Què et passa Manuel, que en tot el trajecte no hem parlat gens?

–Tens raó, Joan, estava capficat pensant que quan nosaltres marxarem de casa teva, tu i la Rosa teniu els vostres pares i un lloc per viure. Nosaltres, una vegada més hem d’afrontar les conseqüències d’una guerra, que a mi i al meu germà, per les raons que sigui, ens han tret de casa nostra i ara no hi podem tornar per problemes personals que no pots entendre. Les guerres són despietades i tu encara ets petit per entendre-ho, Joan.

–Crec que sí, encara que com tu dius és difícil per a mi comprendre l’horror de la lluita a mort entre germans. Manuel, jo encara no sabia la utilitat dels soldats fins fa pocs dies, quan van passar per casa meva i, segons em va dir la meva mare, ara ja són morts. D’altra banda, s’ha parlat a taula que el Sultan no anirà amb tu, jo te’l guardaré igual que si fos meu; és un gos molt maco i servicial –així va explicar en Joan la seva manera de veure les meves cabòries.

Vam recollir les vaques de la pastura i les vam conduir cap a l’Anglada, un camí fàcil per a elles ja que era el mateix de cada dia. El sol s’havia amagat darrere les muntanyes de ponent quan van arribar a l’estable, i la mare d’en Joan ja les estava esperant per munyir-les.

Va arribar l’hora de reunir-nos al voltant de la taula tots plegats per sopar, i en l’acostumada tertúlia de sobretaula s’havia de decidir quina seria la nostra pròxima residència. Durant la conversa ja es va veure que el nostre pare havia parlat amb el senyor Pep i que pràcticament estava tot resolt.

El senyor Pep ens va explicar que el dijous 16 de febrer ell i el nostre pare anirien a l’Ajuntament a sol·licitar el salconduit per a nosaltres quatre i que seria de Ripoll a Sant Sadurní d’Anoia, i com que té una validesa de fins a quinze dies, al document no cal indicar el dia de sortida. Esperem que dissabte, o com a molt tard dilluns, ja el podrem tenir. Ens va explicar que hi anirien dijous perquè dimarts i dimecres ell no podia perquè té compromisos amb pagesos del voltant de l’Anglada i també pel retard en la marxa de la pagesia. La gestió es pot fer dijous, i dissabte o dilluns ja tindríem el document.

Així es va acabar aquest dilluns dia 13 de febrer, amb acords per les dues bandes, tot i que els nostres problemes serien uns altres quan sortíssim de l’Anglada. Bona nit i fins demà si Déu ho vol.

Dimarts 14 i dimecres 15 pràcticament van ser iguals i tranquils, a excepció que a la tarda el meu germà va venir amb en Joan i amb mi a recollir les vaques a la pastura, ja que una part del viatge serà a peu i s’havia d’acostumar a caminar. Només de pensar en el camí de l’Anglada a l’estació del tren, de quaranta-cinc minuts a una hora, per a ell ja seria una prova de foc, i ho hauria de fer perquè no hi havia cap altra solució. De totes maneres, s’ha de reconèixer que ell i la meva mare també caminaven pels voltants de la masia, però les pastures eren una mica més lluny del que feia normalment. El Sultan li feia costat, segurament perquè no estava acostumat a la seva presència en aquest afer.

Som dijous dia 16 de febrer i el senyor Pep i el nostre pare feien camí cap a la casa de la vila de Ripoll. Disposar del salconduit era imprescindible per poder marxar i la primera operació per arribar a l’exili. Segurament, a la sobretaula del migdia ja tindrem algunes notícies fresques quan hagin tornat del poble; la més interessant serà saber si els trens faran sortides cap a Barcelona.

Faig un esment de la nostra mare, ja que n’he parlat ben poc. Sempre que va poder va ajudar l’Angeleta en les feines de la casa, o feia el dinar i el sopar, ja que la masovera estava ocupada cuidant el bestiar de la masia i ocupant-se dels seus dos fills.

El dinar ja era a taula, en Joan i jo ja havíem deixat les vaques al prat i a la tarda aniríem tots tres a recollir-les com fèiem cada dia i les portaríem a l’estable per seguidament munyir-les.

Va arribar el moment de la sobretaula i el senyor Pep i el nostre pare ens van informar que el salconduit el podríem recollir dissabte o dilluns per més seguretat. Aquesta operació la faria el meu pare, ja que el masover no cal que hi vagi perquè ja va firmar un document avalant la nostra estada i sortida de l’Anglada per a dimecres o dijous de la setmana que ve. El nostre pare només hauria de recollir el document que ens autoritzava a passar per traslladar-nos a Sant Sadurní d’Anoia.A més, pel poble ja circulava algun diari de Barcelona, i això indicava que els trens ja arribaven a Ripoll.

La Vanguardia va ser substituïda per La Vanguardia Española, i per aquest diari ens vam informar que la guerra a Catalunya s’havia acabat el dia 10 de febrer de l’any 1939. Feia sis dies que tota la nostra terra estava ocupada per les forces franquistes, i per la de les armes, no per la de les urnes. Per a ells el poble no comptava per a res, teníem la dictadura del franquisme a les portes. Aquesta segona República va ser un desastre, com abans he dit de la primera, i tot per la desunió dels partits polítics i del mateix sindicalisme.

A Ripoll, a les fleques ja hi havia pa, i algunes botigues tenien queviures de totes classes. Però faltaven els diners per comprar-ho, ja que molts ripollesos tenien moneda republicana i no els servia per comprar, encara que fossin diners guanyats amb hores de feina en els més de dos anys i mig de guerra i que encara no s’ha acabat. En aquell moment, a causa de l’aïllament d’un mes i sense cap contacte amb la resta de Catalunya, no sabíem com anava llanguint la República.

Divendres 17 i dissabte 18 van ser dies molt iguals als passats últimament: fèiem la pastura de les vaques i a les tardes ens acompanyava l’Hipòlit, que cada vegada caminava més bé i es podia considerar que no es fatigava gens i suportava l’exercici amb molta fe en la recuperació; i també fèiem les tertúlies de sobretaula però eren temes de poca importància i algunes de les converses eren repetició de fets passats.

La nit del dissabte dia 18, quan érem tots quatre a l’habitació preparant-nos per al descans guanyat en la feina diària, el nostre pare ens va dir:

–Maria, em sembla que caldria que dilluns l’Hipòlit vingués amb nosaltres a Ripoll.

–Per què l’hem de fatigar si a la masia es troba bé? –va respondre la meva mare.

–Per això em sembla que és necessari, perquè en la caminada fins a Ripoll ens adonarem de les possibilitats del seu reforçament i de si pot fer aquest esforç el dia que marxarem –va raonar el nostre pare, que va continuar: Maria, demà hauries de parlar amb l’Angeleta per si dilluns pot prescindir de tu una part del matí.

–Mira, Ton, no veig la necessitat que jo també vingui amb vosaltres…

El nostre pare la va interrompre i li va dir que sí que calia perquè si l’Hipòlit se sentia cansat en la caminada cap a Ripoll, amb ella i a poc a poc podrien tornar cap a l’Anglada i ell continuaria cap a l’Ajuntament.

–Bé, doncs, ja parlaré amb l’Angeleta i si fa falta matinaré a la seva hora per ajudar-la en els afers de la cuina. Ton, ja pots comptar-hi –va ser la seva resposta.

–I tu, Manuel, no deixis per res l’ajuda que li faci falta al senyor Pep, sobretot la pastura diària de les vaques –em va ordenar el meu pare.

I ara tots a dormir i fins demà si Déu ho vol, que pot ser un dia molt feixuc per a nosaltres. Bona nit.

Faig esment que nosaltres quatre estàvem junts, tot i que amb poques comoditats: el matalàs aterra per a l’Hipòlit i la nostra mare; el nostre pare i jo a terra, ell al costat de la mare i jo al del meu germà, cadascú amb la seva manta. Va ser així des del començament, però sempre millor que en els mals dies de l’Adroguer. A l’habitació no hi feia fred, el foc a terra continuava escalfant el pis i ho feia per a tots.

Tal com s’havia previst dissabte passat a la nit, avui, dilluns 20 de febrer, ells tres, i amb coneixement de l’Angeleta, un cop pres el desdejuni, van iniciar la marxa cap a Ripoll per recollir el salconduit, i amb aquest document quedarem tots quatre controlats per a la nostra nova residència, la de l’exili.

Quan van arribar a la plaça de l’Ajuntament, hi havia el mercat ambulant que el meu germà va veure en l’últim dels seus viatges. El pare els va dir.

–Maria, tu i l’Hipòlit us podeu quedar visitant el mercat i jo entraré tot sol a la casa de la vila. Vosaltres no cal que vingueu. I de seguida que acabi, anirem a l’estació. Hipòlit, com et van les cames? Pensa que has de tenir forces per a la tornada.

–De moment aguanto i em sento valent per tornar a l’Anglada. Ho aprofitaré per descansar seient en algun banc dels que hi ha aquí a fora –va respondre el meu germà.

Fent camí cap a l’estació, l’Hipòlit va veure la barana de ferro embolicada al plàtan i el pont amb les màquines de vapor, tot, a la mare del riu Ter. A poca distància d’allà hi ha l’estació del tren, i calia anar-hi per saber els horaris de sortida cap a Barcelona: el primer era a les set i quinze minuts, la resta, si n’hi havia, no ens interessava gaire. També van preguntar al cap d’estació per la línia de Vilafranca, que els va dir que no sabia si havia millorat l’horari d’aquesta línia; l’última vegada que en va tenir cap notícia va ser que els trens només arribaven fins a Molins de Rei.

Sense res més per fer per part seva, tots tres van iniciar el retorn cap a l’Anglada; va ser un retorn amb poca conversa, i si d’alguna cosa van parlar va ser de les properes calamitats que ens esperaven per afrontar els perills que són a l’ombra i que en qualsevol moment es poden presentar sense avisar. El meu pare va dir a l’Hipòlit que no es preocupés, que tenien la plena confiança que se sortirien bé de tots els entrebancs que es presentessin. De moment hem superat la guerra, que ja s’ha acabat per a nosaltres i per a altres persones de Catalunya. Ara vindran les angúnies per la depuració dels seus ciutadans i el meu pare és entre aquests.

Amb això van arribar al trencall per deixar la carretera i agafar el camí de carro que porta a l’Anglada, i en un dels giravolts de la carretera van arribar al mateix nivell del prat de pastura de les vaques. L’Hipòlit va veure en la llunyania que en Joan i jo érem allà controlant la pastura.

–Pare, el Manuel encara és al prat amb les vaques, hi puc anar? Tornaré a l’hora de dinar amb ells dos –va demanar el meu germà.

–Sí, vés-hi, però cuita no caiguis –va respondre el meu pare.

–Manuel, Manuel, Manuel… –jo que sento el meu nom i m’adono que és l’Hipòlit que em crida fent camí cap on érem nosaltres mentre se separava dels pares.

Jo vaig dir al Sultan, que estava reposant al meu costat, que anés corrent a la cuita del meu germà. No li ho vaig haver de tornar a ordenar, es va aixecar i amb molta fúria va sortir a buscar-lo per fer-li companyia fins on érem nosaltres, en Joan i jo.

–Manuel, has de saber que estic molt satisfet de la meva resistència; ara ja et puc dir que no em fa por afrontar el viatge a Sant Sadurní. Però estic una mica preocupat per la possible depuració del nostre pare, com ja et vaig dir.

–Hipòlit, pensa que estem en un ball més important que el que ja vam passar el 6 d’octubre del 34 i que tu pots recordar. L’hem d’afrontar i superar-lo –li vaig respondre.

–També et vull dir que al mercat de la plaça de l’Ajuntament hi vaig veure tantes coses que estaven a l’abast de qui les pogués comprar! Hi havia xocolata, muntanyes de llaunes de sardines, que nosaltres fa temps que no n’hem vist, embotits… i també roba d’hivern. Però es feia poca venda. Com vas dir, el ciutadà de Ripoll està faltat de moneda del govern de Burgos, la nova que porta el nostre pare. Ni la mare ni el pare van fer cap compra; és de suposar que cal estalviar per a altres necessitats –va ser l’exposició del meu germà.

–Mireu, si voleu menjar xocolata, la meva mare en té, i aquesta tarda en podrem menjar per berenar. N’hi parlaré i em sembla que ens podrà donar aquest gust –va prendre la paraula en Joan.

–Joan, creiem que val més que no t’emboliquis amb això de la xocolata, a la teva mare podria anar-li malament –li vam dir nosaltres.

–Bé, nois, prou de tertúlia i anem-nos-en cap a casa, que ja és hora de dinar –els vaig dir jo.

La tornada va ser com la de qualsevol tarda, tots tres més un, perquè el Sultan també compta per a nosaltres.

Som tots vuit a taula i dinem amb poca tertúlia. El meu pare comunica a la família Espelt que ja tenim el salconduit, i en la conversa continua explicant fets i coses ja tractades pel meu germà. Al final, i en la sobretaula, l’Angeleta pren la paraula per dir-nos a tots els presents que avui hi hauria un berenar especial i que tots hi estàvem convidats. L’Hipòlit i jo hi vam veure la mà d’en Joan.

Doncs sí, el berenar es tracta de xocolata a la tassa i en lloc de melindros hi havia pa torrat. L’Hipòlit i jo ens vam mirar perquè el Joan i la Rosa estaven molt contents. A la taula no hi va faltar cap dels vuit que formàvem la família de l’Anglada. Va ser un veritable berenar de comiat que no hem oblidat mai.

Bé, doncs, els dies s’anaven succeint més o menys igual fins que va arribar la vigília de la nostra marxa, el dia 22 de febrer, dia de tristesa pel comiat d’unes amistats que es van comportar més bé que si fossin de família.

A la tarda el meu pare em va dir que calia que em desprengués d’una de les dues màquines de retratar que portava en el meu equipatge. Es tractava de regalar-la al meu amic i company de penúries i alegries durant el temps que vam estar junts, encara que la diferència d’edat era de nou o deu anys, tots dos i després tots tres vam tenir una bona harmonia entre nosaltres.

Seguidament faig una petita història de les dues màquines que jo portava en el meu equipatge. La primera me la van comprar quan el meu pare era regidor de l’Ajuntament de Manresa; jo feia temps que desitjava tenir una màquina de retratar. Va ser un caixó petit que només podia fer fotos instantànies i que valia deu pessetes, tot i que la vaig utilitzar poc perquè pocs mesos després, a finals de juny de l’any 1934, me’n va comprar una de més prestacions. També era un caixó, una promoció de la firma Kodak, que podia fer retrats, instantanis i amb posats, tot i que aquests últims havia de ser amb trípode però com que no en tenia feia servir qualsevol suport, ja fos una taula, una paret o qualsevol altra cosa on el pogués recolzar, però aquesta característica la vaig fer servir poc. Aquesta màquina la vaig guanyar quan el meu pare estava reclòs a la garjola de la Model de Barcelona i més tard al vaixell de l’Uruguai pels fets del sis d’octubre de 1934. Aquesta qüestió s’ha explicat al pròleg d’aquestes memòries.

La taula del menjador estava parada i aquella nit hi faríem l’últim sopar amb la família Espelt, i, com en els anteriors, aquesta vegada la tertúlia de la sobretaula seria un xic trista ja que es tractava d’un comiat pràcticament per a la resta de les nostres vides, tot i que aquesta impressió no va ser expressada per cap dels presents. El meu pare va treure la petita màquina de retratar i la va donar al Joan com a regal nostre perquè en pogués gaudir quan fos més gran; els va advertir, però, que de moment a les botigues no tenen rodets ja que estan esgotats fa temps a causa de la guerra.El seu pare li va prendre la màquina i li va dir que la hi guardaria per a quan fos més gran i que llavors ja hi hauria rodets a les botigues.

Va ser un comiat amb abraçades i petons, perquè el nostre pare tenia previst sortir de l’Anglada a dos quarts de sis del matí. Tenia present que hi havia com a mínim una hora de camí i era imprescindible no perdre el tren perquè els desplaçaments podien ser esgotadors. La informació que ens va donar el cap de l’estació dilluns passat era ambigua i calia que prenguéssim precaucions.

Si demà no hi ha cap contratemps per alguna causa imprevista, aquí s’acaba l’estada a l’Anglada, carregada de mals moments, amb angúnies i perills, i també, per què no, pocs i bons moments a la part final, que es podrien considerar com unes petites vacances i en què el record d’allà i especialment de la família Espelt ha perdurat fins avui, seixanta anys després.

Bona nit i a preparar-nos per a una nova lluita per a la nostra seguretat a partir del dimecres 23 de febrer de 1939. Fins demà si Déu ho vol.


Llibre segon – La política

Destí: Sant Sadurní d’Anoia

Sant Sadurní d’Anoia serà el nostre exili? De moment es desconeix; nosaltres ja fèiem camí cap a l’estació del tren a Ripoll i hi havíem d’arribar abans de la seva sortida, prevista per a un quart de vuit del matí.

No recordo prou bé a quina hora vam sortir de l’Anglada, molt probablement entre les cinc i dos quarts de sis del dijous 23 de febrer de 1939, justament un mes després de la nostra sortida de Manresa. El dia es presentava serè i totalment estrellat, amb molt de fred i solament teníem la llum que feien les estrelles; la lluna, si n’hi havia, molt probablement era en quart minvant o creixent. Els primers vuit-cents o nou-cents metres foren els més difícils pel camí de carro, ja que les roderes que hi havia eren difícils d’esquivar, a més de les irregularitats del terreny i la dificultat a causa de la manca de llum.

L’Hipòlit i jo anàvem al davant dels nostres pares i ells dos al nostre darrere parlant dels problemes, tot i que es feia difícil poder agafar alguna part de les converses d’ells dos. De tant en tant el nostre pare o la mare ens recomanaven que tinguéssim cura del lloc on poséssim els peus, ja que una torçada en aquell moment podria portar problemes.

Alguns trossos de les converses entre els nostres pares que vam poder sentir entre l’Hipòlit i jo:

–Mira, Maria, no em parlis més del problema en què ens trobem per culpa de la política…

–En una altra ocasió vaig dir-te que la política no et portaria pa a taula… (la mare).

–Maria, et recordo que poc abans de sortir de Manresa teníem dues solucions: afrontar la situació en què estem immersos, o la que jo et vaig proposar…

–Ton –la nostra mare interromp–, des del principi jo no ho vaig acceptar, de quedar-nos els nens i jo a Manresa…

–Ten present el patiment meu, de veure-us en aquesta situació –va contestar el meu pare.

–Ho veus Hipòlit? La nostra mare és la que decidí que sortíssim de Manresa tots quatre; segons sembla, el nostre pare volia marxar sol en considerar-se culpable de la situació. Quina seria la nostra sort sense ell? –vaig preguntar al meu germà.

–Manuel –em va contestar l’Hipòlit–, crec que per ara la situació nostra l’hem sortejada, amb dificultat i perill, però com tu vas dir no fa gaires dies, la Providència ens ajuda en tot moment. És d’esperar que a partir d’avui continuarà al nostre costat.

–Crec en el teu raonament, Hipòlit –li vaig dir–. Tingues present que el perill, si abans va ser per la guerra, ara serà per la política. Et recordo novament els fets del sis d’octubre de l’any 1934: el nostre pare fou empresonat setanta-nou dies per culpa de la política, i tu saps ben bé que ell és molt volgut i estimat pel nostre barri. Quants dies o anys estaria ara empresonat si tornés a Manresa? El seu pas per l’Ajuntament, o que algú que el denunciés pel seu fet polític de federal…

Ells dos, els nostres pares, van continuar conversant més o menys del mateix tema. En aquestes que el camí de carro estava a punt d’arribar a la carretera. Allí ja va ser tot diferent: el terra era millor per caminar, tot i que hi havia algun sot per falta de conservació a causa de la guerra. Allí el fred era més intens, la carretera circula per espais oberts i una mica de vent no ajudava a trobar-nos més còmodes. No quedava cap més remei que continuar endavant; l’estació ja era més a prop.

Cal dir que la masovera, l’Angeleta, ens va preparar un desdejuni per a abans de sortir de l’Anglada i uns entrepans per al camí. Això demostrava l’amistat amb la família Espelt, que la guerra va unir en moments molt difícils i també difícils d’oblidar. El comiat va ser entendridor entre ella i la nostra mare: un mes de convivència i plena de perills, amb els marits en estat de desertors, amagats per la muntanya, amb un hivern poc plujós tot i que amb molt de fred… que jo recordi, només va nevar el primer dia que vam arribar a l’Anglada, i a la nit. En un altre moment, ja he parlat de la providencial troballa i acollida a la masia per part de la família Espelt. Cal tenir present que el comiat va ser etern, excepte el meu pròxim viatge, previst entre el nostre pare i la família Espelt, per recollir la resta d’equipatge i el nostre Sultan (XVII).

En aquell moment entràvem al poble, i vaig dir a l’Hipòlit assenyalant a l’esquerra:

–Veus aquella porta de ferro que hi ha a la teva esquerra? Doncs allà és can Casals, i precisament allí em van donar cent quaranta-quatre pessetes com a liquidació de quinze dies de feina. L’empresa de cal Serrahima ja no existeix, lloc de moltes angúnies pel material que s’hi construïa: tot era per matar i cada dia hi entraven i en sortien camions; els que hi entraven portaven material en brut, i els que en sortien anaven carregats amb bombes de totes mides a les quals només els faltava la càrrega explosiva. Has de saber que allí hi treballaven tres torns les vint-i-quatre hores del dia, de manera que et pots fer una idea de la quantitat d’obusos per a canons de deu centímetres i quinze i mig que s’hi feien, com també granades per a morter, sistema Valero, de setanta-cinc i noranta-cinc mil·límetres de diàmetre. Una idea més completa de la producció era la dels dotze torns especials preparats amb copiador que donaven el perfil de l’obús. Tots en tres torns portats per personal femení i controlats per personal masculí, especialitzats en la preparació de la feina.

Tot caminant i alhora mantenint una conversa amb l’Hipòlit, ens distreia del temps i del fred. Arribàrem al pont que creua el riu Ter i, a la nostra dreta, el riu que donava les aigües com a afluent, el Fresser; allí mateix vaig dir al meu germà que es fixés en el pont de ferro del tren de la línia Ripoll-Puigcerdà, que era a la mare del riu juntament amb dues o tres locomotores de vapor, tot plegat dinamitat pels pontoners de l’Exèrcit Popular, el republicà. Molt a prop d’allà hi havia l’estació, on ja hi havia un tren, probablement el nostre, compost de vagons de fusta amb locomotora de vapor. És de suposar que la línia elèctrica continuava avariada. El nostre pare va fer un xic de cua per comprar els corresponents bitllets de tercera i que amb una mica de sort van ser fins a Barcelona. Una preocupació resolta de les moltes que encara quedaven per venir.

Vam agafar seient tots quatre junts i el tren no va tardar gaire a posar-se en marxa. El viatge va ser realment tranquil, només hi va haver aquell moment d’inseguretat quan el revisor va entrar per picar els bitllets i ho va fer acompanyat de dos guàrdies civils, tots dos amb el tricorni al cap, que impressionaven prou a qualsevol persona quan li demanaven la documentació. Ells inspeccionaven les persones, especialment aquelles en edat de servei militar. Nosaltres, segons el nostre pare, estàvem exempts de qualsevol sospita, ja que el nostre salconduit ens protegia, i crec que també el nostre aspecte miserable per retornar a la nostra llar, després dels patiments soferts per la maleïda guerra. Al nostre vagó, que jo ho recordi, no hi va haver cap problema; tots vam ser bons minyons i degudament controlats.

Quan vam arribar a Vic el nostre pare va fer ement una altra vegada de les angúnies que vam passar allà la matinada del dia 24 de gener i que ara hi passàvem d’una manera normal, tot i que la guerra no s’havia acabat. Allí es va canviar la màquina de vapor per una d’elèctrica, necessària per entrar a Barcelona. Això ho va dir el nostre pare, que va afegir que el tren, quan arriba a l’estació de Vilanova (Arc de Triomf), no hi para, continua fins a la plaça de Catalunya de manera soterrada des d’allà fins a la plaça.

Mentre es feia el canvi de màquina vam veure els dos guàrdies civils que baixaven de l’últim vagó portant dos joves emmanillats, vestits amb roba de paisà, probablement ex-soldats de l’Exèrcit Popular que fugien dels controls i que no els va ser possible arribar al seu destí.

Jo vaig aprofitar aquell moment per comentar al meu pare que nosaltres dos, l’Hipòlit i jo, no havíem fet mai un viatge en tren tan llarg com el que fèiem ara, de més de cent quilòmetres. En tota la nostra joventut només anàvem de Manresa a Barcelona o de Manresa a Vilafranca del Penedès passant per Martorell i Sant Sadurní d’Anoia.

En aquestes que el tren va reprendre la marxa, fent via sense més contratemps, i el nostre pare ens va dir que al cap de poc el comboi es ficaria a l’interior de la terra i llavors ja seríem a la plaça de Catalunya. Així va ser, final de trajecte i l’andana es va omplir de gent que sortia del tren i de gent que esperava amics o familiars a qui la guerra havia separat. Tot foren abraçades i plors pel retrobament. Nosaltres vam seguir el nostre pare i de seguida vam ser a l’exterior, a la plaça de Catalunya. L’ambient al carrer era totalment normal i semblava que la guerra s’havia acabat, tot i que encara havia de durar prop de dos mesos. D’allí emprenguérem el camí pel passeig de Gràcia fins a la cruïlla del carrer d’Aragó, on hi havia el baixador dels trens que venien de l’estació de França i continuaven fins a l’estació de Sants i d’allà continuaven en dues direccions, una fins a Vilanova i la Geltrú i l’altra, la nostra, fins a Vilafranca. Aquí va començar el primer contratemps. El nostre pare només va poder agafar els bitllets fins a Molins de Rei, no continuava fins a Martorell per culpa del túnel que hi havia abans d’arribar a aquesta ciutat. Se suposa que no es podia passar pel seu interior per problemes de circulació per culpa dels dinamiters. Doncs bé, vam continuar fins a Molins de Rei i des d’allí fins a Martorell o a Sant Sadurní ja veuríem com ho faríem.

Vam arribar a Molins de Rei i ens vam trobar a l’andana de l’estació preguntant-nos com continuaríem el camí. El nostre pare, que durant el trajecte ja havia barrinat quina hauria de ser la continuació, ens va dir que havíem d’anar fins a la cruïlla dels quatre camins i esperar tenir la sort de trobar algun vehicle per continuar fent camí cap a la nostra destinació. Això volia dir creuar el riu Llobregat pel pont de Carles III (l’any 1971 se l’emportà un aiguat), de deu arcs, en el recorregut del qual de tant en tant hi havia un refugi per als vianants en forma de cunya per evitar el tràfec, alhora que servia de reforç per defensar-se de les avingudes d’aigua que tan sovint hi havia al Llobregat.

No recordo exactament a quina hora vam arribar a la cruïlla de carreteres, coneguda com a Quatre Camins; molt probablement el rellotge del meu pare devia marcar entre la una i les dues de la tarda. El matí havia estat força satisfactori i el recorregut que havíem fet era unes quatre o cinc vegades la distància que ens quedava des de la cruïlla fins a Sant Sadurní d’Anoia. És possible que durant la caminada de Molins de Rei fins a la cruïlla dels quatre camins ho aprofitéssim per menjar alguna cosa preparada per la nostra mare i la senyora Angeleta de l’Anglada.

Quan vam arribar a l’encreuament de carreters, el nostre pare es va inventar en aquell moment l’autoestop. D’una manera o altra va arribar la nostra ocasió: una furgoneta va ser el vehicle que ens va portar fins a Martorell. Ens va dir que ja ens podíem situar a la caixa de la furgoneta, i quina no va ser la nostra sorpresa quan el conductor va obrir la porta del darrere i davant nostre, ben asseguts, hi havia dos guàrdies civils amb un mosquetó cada un i, com no podia faltar, el tricorni, que imposava respecte (el mosquetó és una arma curta). Tant al nostre pare com a la nostra mare, si en aquell moment els punxaven no els haurien trobat ni una gota de sang.

–Vinga, Manuel, Hipòlit, pugeu i ajudeu a pujar la vostra mare.

Amb dificultat es va asseure en un costat i, amb ella, l’Hipòlit. El meu pare i jo, al seu davant. No recordo si vam saludar els dos guàrdies civils ni si en el poc que vam parlar entre nosaltres ho vam fer en el seu idioma, perquè d’aquesta manera evitaríem l’expressió “hablen en el idioma cristiano”, molt freqüent en aquelles dates

Poques paraules hi va haver entre nosaltres; al cap de pocs quilòmetres vam arribar a Martorell. El conductor va parar la furgoneta al lloc acordat amb el nostre pare, a la cruïlla amb la carretera de Gelida. Vam obrir la porta, vam baixar tots quatre i no recordo com va ser el comiat amb els dos companys de viatge, solament he d’esmentar que no ens van demanar en cap moment la documentació ni el salconduit. Vam ser nosaltres els beneficiats en un viatge escortats per la benemérita.

A partir d’aquell moment, el nostre mitjà de locomoció seran les nostres cames, ja que no és probable trobar cap vehicle per aquesta carretera de poc trànsit, i si se’n pot trobar algun, pot ser un carro tibat per un cavall o una mula. De Martorell a Gelida i Sant Sadurní d’Anoia hi ha dinou quilòmetres.

Iniciàrem el nostre peregrinatge fins a Sant Sadurní. El sol ja estava a punt d’amagar-se per les muntanyes de ponent. No recordo si en el trajecte fins a Gelida vam trobar cap persona per la carretera, només tinc present que vam passar pel poble i vam trobar poques persones pel carrer. El fred es feia més intens a mesura que les estrelles anaven sortint al cel. Vam seguir camí enllà, tota vegada que el pròxim poble era Sant Sadurní. Els nostres cors ja bategaven amb més intensitat i no precisament pel cansament: Sant Sadurní serà el poble acollidor i d’exili?

–Maria –el nostre pare aturà la caminada–, em sembla convenient do no arribar a Sant Sadurní de nit. Ningú de la teva família ens espera i serà un bon contratemps fer-ho en aquestes hores. Crec que per a nosaltres seria millor arribar de dia.

–Ton, és que tens cap altra solució? –li va dir la nostra mare.

–Com pots veure ja és plena nit –li digué el nostre pare–. Tinc una possible solució, i és la següent: quan vaig ser pres l’any 34 pels fets d’octubre, i trobant-me reclòs al vaixell Uruguai, vaig agafar una bona amistat amb un pagès del Puig, i precisament és un barri de quatre cases que són a prop d’on som nosaltres ara. Per què no mirem de trobar-lo? Possiblement ens podrà acollir per una nit. Maria, no creus que pot ser una bona solució?

–Ton, tu sabràs fins on arriba una amistat –li digué la nostra mare.

–Doncs estem a punt d’arribar-hi. És un desviament de la carretera a la nostra dreta. Provar-ho no costa res –digué el nostre pare.

No vam trigar gens a arribar-hi, i el nostre pare va preguntar al primer pagès que va veure:

–Sisplau, coneix el senyor R? Sap on viu?

El pagès l’informà que el senyor R viu al barri, a la penúltima casa d’aquell mateix carrer.

–Gràcies, senyor, i bona nit. Guardeu-vos del fred –li contestà el nostre pare.

Ja faltava poc per arribar-hi. El meu pare va trucar a la porta i no van trigar a obrir-la, i precisament va ser el senyor R.

–Renoi, amic Bertran, què fas per aquestes terres?

La meva impressió, i per la recepció que va fer al nostre pare i a nosaltres, va ser d’una bona amistat. Per a mi, va ser un àngel salvador; una vegada més la Providència ens salvava d’una situació anguniosa.

Vam entrar a la casa, que estava bastant confortable per l’escalfor d’una llar de foc que hi havia al menjador.

–I doncs, Bertran, què et porta per aquestes terres?

En poques paraules el nostre pare li exposà la nostra situació:

–Venim de Ripoll des de bon matí, en tren, furgoneta i caminant; hem arribat a casa teva des de Martorell caminant amb destinació a Sant Sadurní. Com pots veure, s’ha fet de nit i el meu desig seria que ens poguessis acollir per una nit i demà al matí marxaríem cap a Sant Sadurní. Estem cansats i creiem que no és hora per arribar-hi. T’és possible donar-nos una nit d’acolliment? Només que ens permetessis poder descansar, encara que sigui a terra, serà molt d’agrair. Nosaltres ja fa uns quants dies que dormim a terra. Fa un mes que vam sortir de Manresa i fins avui, com pots suposar, anem passant els dies per aquest món de guerra, amb poques alegries i, en el seu lloc, amb calamitats i perills.

–Bertran, tu no tens un negoci de mecànic a Manresa? Com és que no hi tornes per recuperar el que és vostre? –li digué en R.

–Et recordes per què estàvem empresonats al vaixell Uruguai, R…? Nosaltres estem disposats a perdre el poc que ha quedat allí per no tornar a passar una situació com la de l’any 34. El nostre objectiu és trobar un lloc que pugui ser el nostre exili, esperant com a compensació que nosaltres quatre puguem continuar units.

Serà Sant Sadurní el nostre poble d’acollida? Allí hi tenim família i amics molt entranyables, i suposem que pot ser un bon lloc per al nostre exili.

L’amic R ens va convidar a entrar:

–Passeu i seieu, que feu cara de cansats.

Pel que recordo, en aquella casa no hi havia cap altra persona; tanmateix, si era casat, solter o vidu no tenia interès per a mi, només poder passar la nit.

–Bertran, que heu sopat? –digué el senyor R.

El nostre pare va respondre que en el camí de Martorell a Gelida vam menjar un entrepà mentre caminàvem.

–El que ens fa més falta és si ens donaràs acolliment per a aquesta nit –li digué el meu pare.

La nostra mare prengué la paraula i va dir al senyor R que nosaltres portàvem quatre mantes i que només necessitàvem un lloc per col·locar-nos.

–Com podeu suposar, aquí és casa vostra, i, si en teniu prou, aquesta habitació serà per a vosaltres –ens contestà.

Allà hi havia un sol llit amb matalàs i espai per a dues persones dormint a terra. El llit va ser per a la nostra mare i l’Hipòlit. Un cop més, el meu pare i jo vam dormir a terra.

 

Buscar a tot memoria.cat