El taller de maquinària i serralleria de Manresa
El 1923, Antoni Bertran s’estableix com a fabricant al carrer del Dos de Maig, número 4, de Manresa amb Talleres y Maquinaria A. Bertran. Tallers, perquè hi havia dues forges i hi feia treballs de ferrer i de serralleria; i Maquinària, perquè sobretot fabricava perforadores de diferents mides per a una empresa comercialitzadora de Barcelona.
La Festa dels Adroguers de Manresa
Als anys trenta, la Festa dels Adroguers era molt important per a la ciutat de Manresa. Com a regidor de l’Ajuntament a partir del 1934, Antoni Bertran era un dels responsables de l’esdeveniment que s’organitzava al Teatre Conservatori, del qual es buidava el pati de butaques perquè s’hi pogués fer una gran ball de disfresses.
La vida al Passeig, entre el Teatre Kursaal i l’American Bar
La vida social d’Antoni Bertran es desenvolupava a banda i banda de la part alta del Passeig de Pere III de Manresa: a la banda esquerra, amb el billar, els escacs i les tertúlies a l’American Bar; i a la banda dreta, amb el teatre i el cinema al Kursaal.
En canvi, als seus fills, Manuel i Hipòlit, els agradava més anar als cinemes Olímpia i Moderno. En aquest últim, hi feien tres pel·lícules seguides adreçades a la canalla. Per exemple: una d’americans [western], una altra de guerra [bèl·lica] i una última d’El Fat i el Prim [Laurel & Hardy]. Amb una pesseta hi entraven els dos i, a més a més, en tenien per a cacauets. Quan els dos germans sortien del cine, anaven a trobar-se amb el seu pare que els esperava a l’American Bar.
La sarsuela a la plaça de toros i el cinema al Kursaal
Antoni Bertran era un gran aficionat a la sarsuela i a les obres que s’estrenaven, en aquest gènere, a la plaça de toros de Manresa per intèrprets com Marcos Redondo o Ricardo Mayoral.
Hipòlit Bertran té el record d’haver anat a veure cinema mut amb un pianista al Kursaal; i també d’haver-hi vist una de les primeres pel·lícules sonores: El desfile de la Mort, interpretat per Jeanette MacDonald i Maurice Chevalier. I, després de l’èxit d’aquesta, La vida alegre amb els mateixos actors.
Les visites dels presidents Francesc Macià i Lluís Companys
El 7 de juny del 1931, el president Macià va venir a Manresa i la família Bertran-Gallart el va anar a rebre. Macià es trobava just davant del Kursaal, dret, dalt d’un cotxe descapotable, la gent li tirava flors i Antoni Bertran va agafar el seu fill petit, l’Hipòlit, i el pujà a coll perquè el pogués veure. Macià baixà del cotxe i va entrar a l’atri del Kursaal. Els Bertran-Gallart eren a un Passeig ple de gent, on no s’hi podia ni caminar. Després, a la plaça Major ja no s’hi van arribar.
El 15 de setembre del 1934, el president Companys també va venir a Manresa, amb Antoni Bertran ja com a regidor de l’Ajuntament.
Un republicà federal honest i convençut (intervenció d’Albert Bertran)
Antoni Bertran és descrit políticament com un home d’inquietuds federalistes i republicanes. Com a polític de soca-rel i bona persona, fins al punt que el sou que cobrava de l’Ajuntament de Manresa, el donava a beneficència perquè considerava que ja es guanyava bé la vida amb la seva feina al taller.
Quan el seu nét Albert Bertran era jovenet, Antoni Bertran un dia li va dir: “Albert, d’això no te n’oblidis mai, en el futur, Espanya serà federal o es trencarà”.
Federal i d’ERC, un home de Companys i de Macià
Malgrat militar al Centre Republicà Federal Català (CRFC) de Manresa, segons el seu fill Hipòlit, Antoni Bertran sempre va ser un home dels presidents d’ERC i de la Generalitat, tant de Companys com de Macià.
El polític i la família
Segons Hipòlit Bertran, la seva mare, Maria Gallart, creia molt en el seu marit i en tot allò que feia. Li tenia tota la confiança del món, sempre anava amb ell als mítings i on fos, però mai es va implicar en política. I ell, el petit de casa, estava enamorat del seu pare i se l’escoltava perquè, segons ell, tenia gràcia parlant, no es posava gens nerviós i s’hi trobava bé dalt de l’escenari.
A la presó pels Fets del Sis d’Octubre del 1934
Després dels Fets del Sis d’Octubre del 1934 a Manresa, Antoni Bertran ja sabia que aniria a la presó. Un vespre ja es va acomiadar de la família amb un petó, d’una manera que no havia fet mai, i ja no tornà. Se’n va anar a l’ajuntament, a trobar-se amb la resta de regidors del consistori, i d’allà ja se’l van endur cap a Barcelona.
El fill petit, l’Hipòlit, va passar-ho molt malament, no podia entendre com a una bona persona com el seu pare, algú podia posar-lo a la presó. Amb Antoni Bertran a la presó, la seva esposa, Maria Gallart, va pensar: “i ara com organitzo tot això?!” Mentrestant l’Hipòlit l’atabalava exclamant: “què diuen? Que el pare és a la presó? No pot anar a la presó, és un home molt bo, les persones bones no van a la presó!”. Maria Gallart va parlar amb els obrers i amb un que es deia Isidre, un encarregat amic de la família, que es va veure capaç d’anar fent allò que l’Antoni ja tenia començat i és així com no es va haver de tancar el taller.
Quan el 24 de desembre del 1934 van deixar Antoni Bertran en llibertat provisional i en espera de ser processat, la família el va anar a buscar al port. En arribar a Manresa, els veïns i tothom van venir a saludar-lo. Aquell Nadal va ser una gran festa.
L’esclat de la guerra: Manresa, com Roma quan la va cremar Neró
Amb la derrota del cop militar i en començar el període revolucionari de les primeres setmanes de guerra, Hipòlit Bertran recorda que va acompanyar el seu pare Antoni a veure un client. Quan tornaven, ja van veure com buidaven les esglésies per a calar-hi foc. I ja de nit, recorda que, des de casa i sortint al balcó, Manresa semblava Roma quan la va cremar Neró, amb foc i fum per tot arreu. Cremaren les esglésies i recorda que, venint de la carretera de Cardona, abans de travessar el Passeig a mà esquerra, hi havia una església [Sant Pere Màrtir de Manresa] d’on en treien “mòmies”.
Salvar la Seu
Antoni Bertran, en qualitat de regidor de l’Ajuntament de Manresa, va ser una de les personalitats que va intervenir per a salvar la Seu i evitar el seu enderroc.
“El meu pare va amagar dos capellans”
Antoni Bertran va amagar dos capellans en un cobert del taller de casa seva. Tanmateix i patint per les represàlies que podria haver-hi contra la seva família si algú ho descobria, els donà roba de la seva i els indicà que fugissin en direcció als afores de Manresa.
La incautació del taller per a indústria de guerra
Hipòlit Bertran recorda que va passar molta por el dia que van venir dos milicians a casa seva per tal d’incautar el taller del seu pare. Ell era al pati, jugant amb el seu germà, i els dos homes -un amb una pistola al cinturó- li van demanar que anés a buscar el seu pare. Quan va sortir, Antoni Bertran es va encarar als dos milicians fins que va haver d’afluixar i tranquilitza-los, informant que era republicà i regidor de l’Ajuntament de Manresa. En qualsevol cas, el Taller A. Bertran va quedar incautat al servei de la indústria de guerra, des d’on es van acabar fabricant els cargols que van collar les passeres que travessaren l’Ebre durant la batalla de l’estiu del 1938.
En temps de gana, cobrar amb aliments en comptes de diners
La família Bertran-Gallart no va passar gana durant la guerra. Antoni Bertran sempre havia treballat per a pagesos de Manresa i, a partir del 1936, els deixà de cobrar la feina en diners i va començar a fer-ho a canvi d’aliments. En aquest sentit i per a un encàrrec important, Antoni Bertran va cobrar un porc sencer i viu, el qual va dur a l’escorxador municipal i, un cop a casa, un matador i una mocadera el van fer a talls i també en van fer embotits. Antoni Bertran va convidar a una desena d’amics a aquesta “matança” i es va repartir aquell porc amb ells i les respectives famílies.
Els bombardeigs i els refugis del Renaixença i del Puigterrà
Hipòlit Bertran recorda com el gos de la família, Sultan, sempre començava a bordar molt abans que se sentissin les sirenes antiaèries i que, quan corrien cap als refugis de la Renaixença o del Puigterrà, el gos era el primer d’arribar-hi. També recorda que algunes vegades s’havien quedat a dormir als refugis i que eren plens de gent, en un ambient fosc i silenciós.
Si alguna vegada no arribàven a temps als refugis, s’estiraven als vorals dels carrers amb una fusta a la boca per evitar ser “rebentats”. Hipòlit recorda com ell s’ocupava de posar la fusta a la boca del Sultan i de com el gos tremolava. Hipòlit també té el record de l’explosió d’un camió a la carretera de Cardona.
La fugida de Manresa i perdre-ho tot menys un diploma i un violí
La guerra s’acostava a Manresa amb les tropes feixistes empenyent les republicanes en retirada. Antoni Bertran va tenir clar que havia de marxar per la seva condició de republicà i de regidor de Concentració Republicana d’Esquerres: “me la carregaré, o em mataran o em fumeran a la presó!”. La seva intenció era la de marxar sol, però la resposta de la seva esposa, Maria Gallart, va ser clara: “no, aquí en som quatre”.
Els quatre membres de la família Bertran-Gallart i el Sultan van fugir de Manresa el 23 de gener del 1939, deixant-ho tot enrere. Només va haver-hi dues coses que no van perdre: durant la fugida, l’Hipòlit Bertran s’endugué amb ell el seu violí i, a dins, hi amagà el diploma de l’últim examen de música que va fer el 1938 al Teatre Conservatori de Manresa, en el qual recorda que va tocar Muntanyes regalades i que va obtenir un “excel·lent”. Avui en dia, a casa seva, Hipòlit encara té el diploma emmarcat i conserva el violí.
L’agonia republicana i viure emboscat
La família Bertran-Gallart amb l’Hipòlit greument malalt, aturà la seva retirada a Ripoll i es va establir al mas de l’Anglada. Pep, el masover d’aquest mas, digué a l’Antoni “vostè faci el que vulgui, però jo sóc desertor i me’n vaig cada dia a la muntanya a amargar-me”. Antoni Bertran, que ja havia decidit desobeir les ordres de presentar-se a la Caixa de reclutes d’Olot de l’Exèrcit Popular, li respongué: “jo ara també en sóc, de desertor, també m’han cridat”. A partir d’aquell moment, ja començà la seva vida d’emboscat.
L’ocupació franquista i la necessitat de trobar aval
Amb l’ocupació feixista de Ripoll, Antoni Bertran va tenir la necessitat de sortir de l’emboscament i de presentar-se a les noves autoritats franquistes sense que aquestes descobrissin que era un republicà en retirada. Finalment, Pep, el també emboscat masover del mas de l’Anglada, va acabar avalant Antoni Bertran perquè aconseguís el salconduit necessari per a poder sortir de Ripoll i moure’s per la Catalunya sota el franquisme.
La repressió franquista: li cremen tot al mig del carrer i no pot tornar a Manresa
La Manresa dominada pels feixistes va buidar la casa d’Antoni Bertran, abocà les seves pertinences i les de tota la família al mig del carrer del Dos de Maig i ho cremà tot. El 1940 i amb la intenció de retornar a Manresa, l’esposa d’Antoni Bertran, Maria Gallart, es disfressà i en companyia d’una cunyada van viatjar fins a la capital del Bages per a veure un antic amic de dreta que s’havia fet franquista. Ell els digué “que no vingui i no em digueu on esteu. No, per favor, no m’ho digueu”. No va voler saber-ho perquè “no ho diré, però si no ho sé, millor!”. La repressió i la por dominaven la vida quotidiana a Manresa i Antoni Bertran ja no va poder tornar a Manresa.
Manuel Bertran, inventor del teler de recanvi automàtic de bitlla
El fill gran d’Antoni Bertran, Manuel, va idear l’automatisme de fer el canvi de bitlla perquè deixés de ser manual i fos automàtic. Abans que ell ho inventés, era necessari que hi hagués una dona per a cada teler i així fer el canvi de bitlla. A partir de l’invent del Manuel Bertran, en una fàbrica de vuitanta telers on fins llavors també hi havien treballat vuitanta dones, només sis dones ja podien fer funcionar tots els telers.
“Vaig fer una dormida al cotxe de Franco“
Hipòlit, fill petit d’Antoni Bertran, durant el servei militar al Parque y Talleres de Automovilismo de Barcelona, va fer una becaina a dins del cotxe que Hitler havia regalat a Franco.
Hipòlit Bertran, inventor de l’aixeta de tancament automàtic
Hipòlit Bertran va ser l’inventor de l’aixeta de tancament automàtic que encara avui en dia evita el malgastament de l’aigua de boca. La idea per a l’invent se li va acudir a partir del mecanisme del “Bolígrafo Bic Clic”.
