Aquestes memòries de Victorià Martínez Rubio (Solsona 1912-Manresa 1997) són un calidoscopi, un retrat de la societat catalana del segle XX. Fill d’emigrants de Reillo, un poble de Conca, la misèria empeny la família a cercar un futur lluny de casa, en una geografia de llengua diferent i amb altres maneres de fer. Hauran de treballar, com tothom, i en feines d’escarràs, talment com els seus nous veïns, aquí no es regala res i tot s’ha de suar, però, i potser per això mateix, els serà còmode integrar-se. La llengua, ja es veu per la trajectòria de Victorià Martínez no serà cap entrebanc i la integració al país se subratlla amb la militància a l’òrbita d’Estat Català i de les idees naturistes. El tèxtil, la feina ferroviària, les bòbiles, fer de boscaters, llogats a la construcció… l’important és dur el pa a casa.
El lector trobarà en aquestes memòries, escrites ja en el període de vellesa entre el 1985 i el 1987, diferents seqüències que corresponen a les diferents etapes de la vida de l’autor. A la ja esmentada arribada a Catalunya, a Solsona, li segueix el primer desenvolupament familiar i personal, la descoberta de Manresa i de la pràctica esportiva que l’acompanyarà tota la vida. La família Martínez-Rubio serà una avançada en una moderna filosofia de vida: el naturisme, moviment molt minoritari en aquells moments però de molta empenta especialment en cercles llibertaris; “menja herbetes” explica que els deien, en una entrevista que li va fer la periodista Sílvia Rodríguez l’any 1986 per a Regió7.
Victorià Martínez coneixerà la mel de l’amor i l’amargor de l’existència humana en la persona de la seva primera muller, Rosa Vilatimó i Grau, que malalta d’una tuberculosi molt avançada morirà a Manresa mentre ell és al front oriental. L’apartat dedicat a la guerra civil ocupa 36 de les 65 pàgines d’aquestes memòries de redactat senzill i escrites en un català prou curós; una altra senyal de la integració de Victorià al país. Ell no hi vol anar a la guerra, és pacifista, però l’ambient l’empeny a prendre la decisió d’apuntar-s’hi; era mal vist que romangués a casa mentre molts joves de la seva edat feien cap al front.
En aquestes memòries també queda palès que hi ha tantes guerres com combatents. Malgrat ser ferit de bala mentre socorria el capità de la seva companyia també ferit, la seva guerra estalviarà alguns episodis mortals de necessitat, perquè, explica que li ha tocat una oficialitat poruga que fa mans i mànigues per romandre a la reserva. Tot i així viurà la por a la mort com qualsevol altre soldat, la set, la gana i la disbauxa de la retirada a mercè de l’empenta dels nacionals i sota les bombes de la poderosa aviació feixista italiana.
El lector viurà, som si hi fos, els diferents passatges viscuts per Martínez i una colla de sis soldats que decideixen fer la viu-viu a l’espera del desenllaç final: no volen disparar cap més tret ni exposar-se a què els disparin. Es lliurarà quan cregui oportú fer-ho i passarà uns mesos amb misèria de tota mena al camp de concentració d’Igualada.
A diferència de molts altres joves manresans enrolats a les files republicanes, Victorià Martínez tindrà un retorn suau, sense represàlies; retrobarà la seva feina a la Fàbrica Nova i recomençarà les activitats socials en el marc de l’esport i el naturisme i juntament amb la segona muller, Adelaida Viñals i Rosal, tornarà l’any 1940 a la vida familiar amb totes les penalitats del moment però també amb totes les esperances; tindran dos fills, l’Elisabet i l’Albert. A primers del 1970, la dissort trucarà a la seva porta amb la mort el seu fill Albert a causa d’un atropellament i Victorià se centrarà en la família i a animar dues entitats manresanes: la Coordinadora de Jubilats i l’Associació de Veïns de Plaça Catalunya. Les memòries acaben amb una reflexió: «La vida es troba llarga o curta segons el tarannà del que la viu».
Salvador Redó i Martí
