Quan va fer-se?

Segona quinzena d’abril de 1951

La vaga va començar el divendres 13 d’abril al torn de tarda de la Fàbrica Bertrand i Serra (Fàbrica Nova). L’endemà, la vaga va ser seguida per més empreses i es va mantenir, en general, fins l’1 de maig de 1951. El 2 de maig la majoria de les empreses van tornar a treballar amb normalitat. En canvi, a la Fàbrica Nova la normalitat no es va aconseguir fins el 8 de maig.

 

Quines fàbriques van fer vaga?

Es va fer vaga a 33 empreses

La vaga es va estendre a 31 empreses tèxtils de Manresa, a més de la Fàbrica Bertrand i Serra de Sant Fruitós i la Industrial Anónima G.V.C. de Sant Joan de Vilatorrada (Fàbrica Gallifa).

A Manresa van fer vaga les empreses Perera Industrial SA, Puig i Font SA, Vives SA (Els Polvorers), Vives SA (El Salt), Bertrand i Serra SA (Fàbrica Nova), Bertrand i Serra SA (El Guix), P. Pérez Franco, Camilo Busquets, Hilaturas Bachs SA (Els Comtals), Viñas, Comercial Industrial SA, Pascual Boadas Nogués, Tèxtil Bruguera, Hijos de Mies Rubin Bigatá y Cia., Manuel Cuitó, Vda. Esteban Pujol, Fabril Manresana, Fabril Manresana (Sant Pau), Hilados y Tejidos Fermín Roca SA, Jaime Sitjes SA, Minorisa Textil SA, Industrial Anónima Industrial G.V.C, Manufacturas Pirineo SA., Iglesias SA, Hilados de Estambre Alto Llobregat SA, Sala Ferrer SA, Textil Soler SL, Carreras SA, Hilaturas Carreras SA, Fabril Esteban Serra, Textil Torras SL i  Manufacturas Torrents Oliveras.

La vaga la van protagonitzar les dones. Elles en van ser les impulsores i les que la van secundar majoritàriament.

 

Quin va ser el motiu de la vaga?

Reivindicació d’un augment de 60 pessetes al mes per vida cara

A la fàbrica tèxtil Hijos de Pedro Vacarisas, coneguda com “la del pont vell”, es va arribar a un acord d’un augment de 60 pessetes més al mes en concepte del plus de vida cara, a canvi que els treballadors fessin una hora extraordinària.

Aquest augment va transcendir ràpidament a les altres empreses del sector i les treballadores de la Fàbrica Nova de Manresa van ser les primeres a reivindicar, també, l’augment de 60 pessetes al mes.

La reivindicació de l’augment va ser motivada pels salaris de misèria que es cobraven. Com deixà escrit Laura Sanmiquel, treballadora de la Fàbrica Nova, al seu diari: “Verdaderament es cobra una misèria i tothom ja n’estem tips de no poder menjar”.

 

Quins passos legals es van fer abans?

• Reunió amb l’enllaç sindical de l’empresa. Com que la petició que havien fet no es resolia, les treballadores van designar una primera comissió formada per Flora Navarro Pardo, Antònia Homs Bonvehí, Benita Casas Merino i Melchora Fenero Fenero (o Ferrero Ferrero) per parlar amb l’enllaç sindical Joan Roca Mitjavilla, contramestre de la Fàbrica Nova, per dir-li que calia solucionar l’augment que havien demanat per fer front a les necessitats domèstiques i a la carestia de la vida.
• Reunió amb el Sindicat Vertical. Les 4 dones de la comissió, acompanyades per Joan Roca, van anar al local de la CNS i es van entrevistar amb el Jefe de la Sección Social del Sindicato, Francisco Padró Oller, i l’Asesor Técnico, Juan Torras Selga.  Aquests van dir que parlarien amb el cap del Sindicat tèxtil, Santiago Safont Badia, per tal de trobar una solució a la seva petició.
• Reunió amb l’Inspector de Treball. Una segona comissió de dones formada per Ramona Fius Prat, Remedios Pubill Estany, Manuela Capdevila Masana i J. Lola, de la Fàbrica Nova, i Concepción Clotet Fornells i una tal Maria, de Perera SA, van anar a parlar als locals del Sindicat amb l’Inspector de treball, José Maria Velarde Arteaga, quan aquest va fer una visita a Manresa. Aquestes dones li van explicar els seus salaris tan baixos en relació amb el cost de la vida i la resposta va ser que havien de tenir paciència, perquè no corresponia al Sindicat sinó al Ministerio l’augment dels salaris.
• Reunió amb el director de l’empresa Bertrand i Serra. Com que no obtenien cap resposta, el 30 de març les dones van formar una nova comissió i van anar a parlar amb el director de la Fàbrica Nova, Felix Busquets Oliva, per dir-li que volien cobrar les 60 pessetes més i aquest els va dir que parlaria amb les autoritats sobre el tema i que havien d’esperar 15 dies. Busquets va parlar amb l’enllaç sindical, Joan Roca, per tal que es pogués arribar a un acord  sindical per evitar la vaga.

 

Per què va començar la vaga?

Promeses sense complir

Davant la inacció del sindicat, les obreres de la Fàbrica Nova van començar, el divendres 13 d’abril a les 18 hores, una  vaga de braços caiguts, fartes “de tantas promesas incumplidas”. La vaga va continuar l’endemà al torn de matí i es va estendre a altres fàbriques, com la Fàbrica Perera SA i la Bertrand i Serra de Sant Fruitós.

 

Quina va ser la primera reacció de les autoritats?

La clausura de les fàbriques

El dissabte 14 d’abril tots els directors de les empreses tèxtils els treballadors de les quals feien vaga, van ser cridats a una reunió a l’Ajuntament de Manresa, presidida per l’alcalde Joan Prat Pons, i amb l’assistència de l’Inspector de Treball, José Maria Velarde Arteaga.

L’alcalde i l’inspector de treball  van donar als directors de les empreses en vaga “órdenes tajantes de que aquellas que hubieran abandonado las obreras el Trabajo debían ser clausuradas inmediatamente para dar ejemplo de Autoridad, según las órdenes que tenían del Gobernador de la Provincia”, que en aquells moments era Felipe Acedo Colunga. Aquest va ordenar a les empreses no cedir perquè considerava que la vaga no era per motius econòmics sinó que el que pretenien era commemorar l’aniversari de la proclamació de la República. L’endemà, diumenge 15 d’abril, els directors van anar a l’Ajuntament a buscar l’ordre de clausura de l’empresa. Era un escrit de l’Ajuntament de Manresa, signat per l’inspector del treball, amb data 16 d’Abril de 1951 que deia: “He de notificarle que la Fábrica de su Dirección debe quedar cerrada hasta nuevo aviso (…) impidiendo el acceso al recinto de la misma a cualquier persona, sea cual fuera su condición”.

Es van posar cartells a l’entrada de les fàbriques que deien: “Fábrica clausurada gubernativamente hasta nueva orden”.

 

Quina pressió van exercir les autoritats sobre els vaguistes?

Amenaçar amb la pèrdua de la feina

El 24 d’abril es va ordenar posar a les fàbriques clausurades un avís en el qual es dictaven normes a seguir per a la reobertura. La nota signada per la direcció de l’empresa i amb segell de la policia deia: “A los efectos de poder solicitar la reapertura de esta fábrica, si así procede, pueden los que pretendan seguir trabajando en la misma solicitarlo de esta dirección en el plazo de 24 horas que comenzarán a contarse a las 12 horas del  día de hoy”.

El 30 d’abril es va fer públic un ban del governador civil de la província de Barcelona, Felipe Acedo Colunga. El primer que anunciava el ban era que les fàbriques tèxtils que havien estat clausurades s’obrien i els treballadors quedaven obligats a anar a treballar. En segon lloc deia que els treballadors que no anessin a treballar o que, tot i anar al lloc de treball, no fessin la seva feina, trencaven el seu contracte de treball, perdien el dret a continuar treballant i perdien, també, l’antiguitat. En aquest punt, el ban autoritzava als patrons a readmetre el personal cessat, sempre i quan no s’haguessin significat en la vaga, però la readmissió implicava la pèrdua dels drets d’antiguitat. Es prohibia als patrons abonar al personal cap retribució pels dies treballats. Com a excepció podien ser abonats “los haberes correspondientes a aquellos trabajadores que se hubiesen inscrito en sus respectivas empresas como consecuencia del requerimiento que por éstas se les hizo el dia 24.” Finalment, en un termini de 5 dies  els patrons “quedan obligados a elevar a mi Autoridad información exacta en la que constará la nueva situación con expresión de todas las incidencias, como de las restriccions de contrato a que hubiere habido lugar y de las readmisiones consiguientes”.

 

Quan i per què es van produir les primeres detencions?

El 26 d’abril es van detenir dues dones que van ser acusades de sedició.

El dissabte 14 d’abril, Maria Alarcón Navarro[1], que treballava al torn de tarda a la Fàbrica Perera SA,  va fer vaga de braços caiguts. El dilluns, quan va tornar a treballar, ja no va poder entrar a la fàbrica perquè estava clausurada. El mateix li va passar, el dilluns 16, a Maria Cano Carrió. Quan va arribar a la fàbrica on treballava, Filatures Bach, va haver de tornar cap a casa perquè la fàbrica estava clausurada.

Maria Alarcón, de 43 anys, i Maria Cano, de 39 anys,  eren vídues. Els seus marits havien mort al front durant la guerra. El 26 d’abril de 1951, totes dues acompanyades d’altres vídues, van anar a l’Ajuntament a parlar amb el secretari de l’alcalde per un problema amb els endarreriments que havien de cobrar els orfes de guerra. Quan van sortir de la reunió,  a la cantonada de la plaça Major amb el carrer de Sant Miquel, Maria Alarcón, que estava parlant amb altres dones, va ser detinguda pel policia de la secreta Antonio Juan  Creix (que havia anat a l’alcaldia requerit per l’alcalde). La va detenir perquè, segons ell, coaccionava la resta de dones perquè continuessin la vaga, concretament perquè no s’inscrivissin a la llista i es reintegressin al treball. Segons Creix, Maria Alarcón els deia que “no fueran a trabajar y que se mantuvieran así y que no cedieran por mucho que se les ofreciera y dijera”.  Maria Cano Carrió, en un intent d’ajudar la seva companya, va dir a Creix que no parlaven de la vaga sinó del problema dels orfes de guerra i llavors aquest també la va detenir.

La policia les va acusar de sedició i les va posar a disposició del jutge instructor. Aquest, el 30 d’abril, va dir “que los hechos no revisten el carácter de sedición, devuélvase las mismas al ilustrísimo sr. Comisario de Policia de esta localidad, por si los hechos pudieran ser sancionados por la via Gubernativa” i per tant que podien quedar en llibertat, però a disposició del Cap Superior de Policia de Barcelona. Per aquest motiu van continuar detingudes fins el 7 de maig, que van ser posades en llibertat. Van estar 12 dies tancades a la presó de Manresa.

El jutge instructor, a petició de la fiscalia, va incoar un sumari. El jutge va concloure, el 9 d’agost, que no hi havia hagut ni sedició, ni coaccions ni violència. El 14 de novembre de 1951 es va tancar el sumari i el 22 de gener de 1952 es va produir el sobreseïment del cas.

 

Quan i per què es van produir noves detencions?

Sospites de coacció

Victoria Álvarez Lázaro[2] tenia 45 anys i era soltera. Treballava a la Fàbrica Nova des de principis dels anys 40. Al mes de març de 1951 ja havia estat detinguda per la Guàrdia Civil, però va ser posada en llibertat al cap d’unes hores.

El 29 d’abril, Antonio Juan Creix i un altre agent van detenir Victoria Álvarez Lázaro, perquè, segons ells, havien rebut notícies confidencials que es dedicava a coaccionar d’altres obreres de la mateixa fàbrica perquè continuessin en vaga i “no fuesen a inscribirse para que fueran levantadas las clausuras de las distintas empresas textiles de la localidad”. Va ser acusada per la policia de sedició i va passar a disposició judicial. El jutge instructor va considerar que no era sedició, però va continuar a la presó a disposició de la policia. No sabem quants dies va estar detinguda.

En la declaració que va fer Victoria Álvarez Lázaro davant el jutge instructor va explicar que ella no havia fet vaga el divendres 13 i el dissabte 14 sinó que havia treballat. Segons la seva versió, la resta de treballadores la van amenaçar perquè estava treballant. L’encarregat del torn de tarda va confirmar que Victoria Álvarez no havia fet vaga i que mai no la va veure coaccionant a ningú perquè fes vaga. Per tant, segons la seva opinió, la denúncia s’havia fet per “envidias de las trabajadoras que la tal Álvarez tenia bajo su mando”. El jutge va concloure, el 26 de juliol, que els fets pels quals s’acusava Victoria Álvarez no podien ser considerats ni de sedició ni de coacció. Finalment, el 19 d’octubre hi va haver sobreseïment del sumari.

 

Quines coaccions va portar a terme la policia?

Detencions arbitràries per provocar por

El 30 d’abril la policia va conduir a comissaria Agustina Peñas Asensio[3], treballadora de Perera SA, per coaccionar-la perquè a la tarda anés a treballar, ja que segons la policia ella era una de les promotores de la vaga. Peñas va quedar molt afectada i a la tarda, tot i tenir por de la reacció de les companyes, va decidir a anar a treballar “porque se lo habían mandado” va dir al jutge.

Quan anava a treballar, cap a les 14 hores, es va trobar al carrer de Jaume I el seu cunyat Andrés Sanjosé Rodríguez. Ella li va explicar el que li havia passat al matí i ell li va aconsellar que no anés a treballar, ja que estava tan alterada. Quan es van separar, al cap d’uns metres, Andrés Sanjosé va ser detingut i acusat de sedició per fomentar la vaga.  Davant del jutge instructor va dir que  no sabia res de la vaga “ya que su oficio es pescatero, por lo que desconoce toda classe de pormenores dentro del ramo textil”. El jutge va concloure que no hi havia ni sedició ni coaccions. El 17 d’octubre es va produir el sobreseïment del sumari.

 

Per què la policia va detenir el director de la Fàbrica Bertrand i Serra?

Acusació de fomentar la vaga

Les treballadores de la fàbrica Bertrand i Serra de Sant Fruitós van començar la vaga de braços caiguts el dissabte 14 d’abril a la tarda.

El diumenge dia 15 quan, a les 12 del migdia,  Felix Busquets Oliva[4], director de les fàbriques Bertrand i Serra (Nova, Guix i Sant Fruitós), va anar a recollir l’ordre de clausura de l’empresa no va informar l’inspector de treball, José Maria Velarde, de l’aturada a la fàbrica de Sant Fruitós. A les 15 hores, Busquets va tornar a visitar l’inspector per comunicar-li que també havia de clausurar aquesta fàbrica.

A la nit, Felix Busquets va parlar telefònicament amb Antoni Mas Teixidó, majordom de la fàbrica de Sant Fruitós, per comunicar-li que la fàbrica estava clausurada i que dilluns rebria la notificació escrita. Quan dilluns al matí van arribar les treballadores, la fàbrica estava tancada i l’encarregat els va dir que havien de tornar cap a casa.

El 26 d’abril, Creix i un altre agent van detenir Antoni Mas Teixidó, després d’haver rebut un escrit del cap superior de policia de Barcelona que deia: “La orden de huelga a las obreras la había dado personalmente el encargado de la misma, indicando que obedecía órdenes de la misma fábrica”. Mas va quedar en llibertat després de la seva declaració, però la policia el va acusar de sedició.

El 28 d’abril, la policia va citar a declarar tres treballadores de la fàbrica de Sant Fruitós,  per comprovar la responsabilitat del director de la fàbrica i del majordom en la vaga. Aquestes van dir que la fàbrica estava tancada i que, per tant, si no havien treballat no havia estat culpa seva sinó de la direcció de l’empresa.

El 30 d’abril  la policia va detenir Felix Busquets Oliva, director de la fàbrica Bertrand i Serra. Aquest va explicar als agents  les ordres que tenia de tancar la fàbrica: “Que el señor Alcalde, una vez estuvieron todos los Directores de las empresas paradas reunidos en el Ayuntamiento, les dio órdenes tajantes de que aquellas que hubieran abandonado las obreras el Trabajo debían ser clausuradas inmediatamente para dar ejemplo de Autoridad, según las órdenes que tenían del gobernador de la provincia”. Va dir també que Mas havia actuat sempre seguint les seves ordres.

La policia va acusar Busquets de sedició i el va traslladar a la presó de Manresa. El jutge instructor va dir que els fets pels quals se l’acusava no podien ser considerats sedició i va quedar en llibertat el mateix dia.

Tot i així, el 30 de maig es va produir la incoació del sumari a Busquets i a Mas, el qual es va concloure el novembre de 1952 i el 21 de gener de 1953 es va produir el seu sobreseïment.

 

Com s’explica aquesta incomprensible actuació policial?

Més repressió contra el moviment obrer

L’explicació més probable per entendre la incomprensible actuació policial que es va produir amb la detenció del director de la Fàbrica Bertrand i Serra i l’encarregat de la fàbrica de Sant Fruitós és l’actitud clarament hostil de les forces policials, tant cap a les autoritats polítiques i sindicals com cap als directius de les fàbriques per no actuar amb més duresa amb les treballadores en vaga, ja que no és gens creïble pensar que la policia desconeixia les ordres que el governador civil havia donat de clausurar les fàbriques.

L’escrit que la policia va trametre al jutge deia que “directores de fábrica adoptaron una actitud pasiva para solucionar los hechos acaecidos en la última huelga textil, esperando en sus despachos, sin ofrecerse a la autoridad para resolver el conflicto planteado (…)”.

“Fueron escasísimos los que se presentaron [a l’alcalde] para comunicarle la actitud de los obreros en la huelga, así como, para indicarle soluciones a la misma, limitándose, esta comisaria, a los servicios de vigilancia y control de huelguista ignorándose, por tanto, (…) cuáles se presentaron y cuáles no lo hicieron“ (…) . Com veiem, la policia es lamentava de passivitat i de no disposar d’un llistat dels vaguistes, que els facilités les tasques repressives.

 

Què va passar l’1 de maig?

Manifestació

L’ 1 de maig es va produir una manifestació de dones a la plaça de l’Ajuntament que volia entrevistar-se amb l’alcalde. Aquesta, però, va ser dispersada per la Guàrdia Civil.

 

Com va acabar la vaga?

Desfavorable per als treballadors

Tot i que algunes publicacions diuen que la vaga va durar 11 dies, segons un informe de la policia adreçat al jutge instructor, la vaga va durar 20 dies, ja que aquest diu que el dia 1 es va començar a treballar a moltes fàbriques i el 2 de maig la normalitat era absoluta. Ara bé, segons el diari de Laura Sanmiquel, a la Fàbrica Nova la normalitat no va ser absoluta fins el 8 de maig. La incorporació dels treballadors de la fàbrica del Remei a la feina es va iniciar després de la publicació del ban del governador civil el 30 d’abril i es va anar fent de mica en mica fins el dia 7 de maig. En canvi, a les fàbriques Bertrand i Serra del Guix i de Sant Fruitós van treballar amb normalitat el dia 2 de maig com la resta de fàbriques del sector.

El locaut que es va portar a terme va obligar els treballadors a apuntar-se per demanar feina de nou. Laura Sanmiquel escriu en el   seu diari el dilluns 7 de maig: “D’apuntar la gent que venen a demanar feina ho fa el Manel”

Aquesta vegada les obreres no van obtenir les seves reivindicacions, per tant el resultat de la vaga va ser desfavorable per als treballadors.

 

 

[1] Sumari 132/1951 Sedición/huelga. Jutjat d’Instrucció de Manresa. Caixa 1569. Arxiu Comarcal del Bages.

[2] Sumari 134/1951. Sedición (huelga total). Jutjat d’Instrucció de Manresa. Caixa 1569. Arxiu Comarcal del Bages.

[3] Sumari 133/1951. Sedición al declararse en huelga los obreros del ramo textil. Jutjat d’Instrucció de Manresa. Caixa 1569. Arxiu Comarcal del Bages.

[4] Sumari 135/1951. Sedición al declararse en huelga el ramo textil. Jutjat d’Instrucció de Manresa. Caixa 1569. Arxiu Comarcal del Bages