X. Hauré recuperat ombres?
Recuperar ombres. Més difícil de fer-ho si són retalls d’història d’estar per casa. Amb les ties de la mare, les ties àvies que fet i fet es convertiren en les meves mainaderes i del meu germà segon perquè arribà la tercera criatura, la germana, i la feina d’apedaçar roba a més a més de rentar-la […]
IX. Els grans
Qui érem nosaltres, els petits? I els grans, qui eren? Entre els sis i set anys, si no és que avui retrocedeixi d’un any –seria entre set i vuit– en el temps que em sembla computar-lo prou exactament, ja teníem feta una classificació dels grans. Inconscientment ens fèiem a nosaltres mateixos imitant-los o no, acollint […]
VIII. La mestra
I va venir una mestra i amb el cap alçat arran de la taula del menjador, mirant-li la cara somrient que em mirava a mi, vaig oir per primera volta el so de la llengua castellana. Fent els càlculs aproximatius va ser passat un temps de la mort del beneficiat mossèn Alsina, el gener del […]
VII. La gran calaixera
L’ambient d’un catolicisme que imperava amb tanta o més folgança que no ho havia fet en temps de medieval Inquisició, podia, certament, viure’s temperat al clos familiar. Ara bé, ser de família de perdedors no volia dir ser-ho de republicans a seques, els qui respiren ideals de laïcitat. També hi havia aquelles famílies amb […]
VI. La impossible laïcitat
«Podem alliberar-nos de la història –i del seu Déu?» Amb aquesta pregunta –que no és pas unívoca tot i semblar-ho– Raimon Panikkar encapçalava una de les seves obres més significatives el 1996 (ampliant i renovant la primera) i que manté en la definitiva, ara en català, el 2023, El Silenci del Buddha. Un a-teisme religiós. […]
V. De la Seu a la Cova
Va ser l’any de 1952, el del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona. Devia ser un dels primers dies de maig quan m’enviaren a la vicaria de la Seu, a dalt al segon pis on m’esperava mossèn Genís, el nom de pila, únic, per referir-se a ell, a casa, tota la vida. –Entra, seu aquí. Ell […]
IV. La Seu per dins
Si el campanar era, a fora, tan alt davant la meva mirada, de l’interior de la Seu, amb la penombra, en perdia la distància, la possibilitat de copsar-ne l’espai. Tot va començar sense que en tingués consciència i per tant sense memòria, la vigília de Nadal de 1944. En aquell jorn m’hi van batejar. I […]
III. D’un pis a l’altre
Si ja de petits creixem amb punts de referència i ens ajuden a fer-nos grans i apuntalen els records que ens identifiquen… Si… Ho va ser, ho és encara, el campanar de Seu. Des del balcó del carrer Talamanca, la seva alçària per damunt dels teulats que ens separaven de les campanes i les busques […]
II. Una paperina de pa d’àngel
Quantes eren les monges caputxines a les acaballes de la dècada dels 40 del segle xx? Jo les contemplava mentre anaven i venien per l’hort i jardí des de la meva talaia del tercer pis. Era un menut infant que a la seva manera intuïa un privilegi, veure-les! A peu pla eren invisibles darrere dels […]
I. Xap! Pedreta a l’aigua
Ara és un Museu de la Tècnica, bé: el Museu de l’Aigua i el Tèxtil de Manresa (MAT), la sigla que ostenta i que no hi falti amb lletra grossa (no era, la MAT, una autopista elèctrica de “Muy Alta Tensión”?); millor: els Dipòsits Vells. Quan però una vegada enllà enrere van ser, sí, uns […]
Aquell rellotge de l’avi
Dia 19 de setembre de 2023. Rebo una carta per correu electrònic del meu cosí Jordi Piqué Angordans, des de València on viu. Entre altres paràgrafs, a propòsit d’una novel·la situada en temps de guerra, m’escriu: «Fa referència a la invasió russa i alemanya de Lituània i algunes coses que relata d’una dona vella dels […]