Ombres de records

III. D’un pis a l’altre

Fes més que mai
de memòria i somnis.
El temps, on para?

Feliu Formosa
El temps sofert

Si ja de petits creixem amb punts de referència i ens ajuden a fer-nos grans i apuntalen els records que ens identifiquen… Si… Ho va ser, ho és encara, el campanar de Seu. Des del balcó del carrer Talamanca, la seva alçària per damunt dels teulats que ens separaven de les campanes i les busques del rellotge, era la indicació que cap allà hi havia un altre pis, un quart pis de l’única casa a la baixada de la Seu, número 1, al costat del Palau de Justícia del 1671, data esculturada sobre la llinda. Allà hi vivien les altres dues germanes de la tia àvia Júlia. Les ties Margarida i Rosalia d’edat indefinida als meus ulls. Eren grans, duien un mocador al cap i algun manyoc de cabells blancs se’ls escapava per les temples, vestides de roba fosca, a casa amb davantals grisos. Eren com l’àvia que vivia a Mura on totes havien nascut, filles de Valentí Sellarés i Plaià i d’Agnès Sallés i Farell, nascuts també a Mura, al seu torn, el 1852 i el 1860; ell, fill de Salvador Sellarés Vila, de Talamanca on nasqué el 1813 i morí el 14 de gener de 1894, i la mare, Margarida Plaià Puig nascuda el 1820, morta el 12 d’agost de 1904; i ella, l’Agnès Sallés de Mura, morí el 2 d’agost de 1918 –aquí l’historiador cercaria documents. Ben mirat, aquell 1948 o 1950, tan poca cosa en mi, ja era molt en elles.

L’àvia Angeleta era del 29 de novembre de 1880, la Margarida de l’11 de gener de 1882, la Rosalia del 15 de desembre de 1884 i la Júlia del 25 de març de 1889. Sí, ja eren grans i amb el pes d’una guerra, presència inevitable encara mentre escrigui un sigui què sigui i com ho faci. Indefugible perquè d’ella venim sense haver-la viscuda en els inacabables mesos dels esclats, però sí en els anys dels esvorancs persistents i persistents.

Si la casa del carrer Talamanca avui és buida, la de la baixada de la Seu, una casa de façana un poc modernista, també del tot. De la porta original no en queda res. Ara és part de totxo pintat de gris i una fusta que barra el pas. El pis de les ties Margarida i Rosalia era el de dalt, sota unes golfes de sostre baix i terrat damunt. El terrat!, el cós d’una punta a l’altra per als meus peus lleugers. I quan no corria mirava els conills engabiats que hi tenien les ties, potser arrufava el nas com ells ho fan sense parar, rosegaven de pressa, de pressa, xafaven aquells cagallons rodons, rodons. Bé, el pis no era d’elles, és clar, hi vivien fent de majordomes d’un beneficiat de la Seu. El vaig conèixer amb coneixença d’infant. Era mossèn Josep Alsina Bover, manresà nascut el 1864. A la família li deien el doctor Alsina –ho era en Teologia i Dret canònic. No fa gaires anys, no sé per quina via, ho vaig descobrir i aleshores vaig poder desxifrar les lletres de l’autor d’un llibret heretat del pare: España regionalista y el movimiento catalán, editat a Barcelona per l’impressor Francesc Altés i amb el permís del bisbat que signa, el dia 2 de setembre de 1908, Ricardo Cortès Cullell, bisbe titular d’Eudòxia i vicari episcopal al bisbat de Barcelona. Moria, mossèn Alsina, el 27 de gener de 1946.

La seva mort és el primer record datable que mai no m’ha fallat, vull dir que sempre n’he tingut la idèntica imatge gravada: al llit de fusta negra de l’habitació interior davant de la sala gran del pis, el cap alçat sobre un coixí blanc i jo amb la cara arran de la gira del blanc llençol on reposava la mà dreta. Miro, només miro… «m’estic fabricant un record ara mateix», com Tina Vallès fa dir al nen protagonista de La memòria de l’arbre. Tanmateix, potser és fals.

El setmanari Manresa del dimarts 29 de gener de 1946, a l’apartat de notícies religioses, anuncia la seva mort, «esta tarde ha tenido lugar el acto del entierro…», és a dir, així ho redactava el periodista el dia 28 al vespre. La història. Però jo aleshores tenia solament tretze mesos i dies… no és possible el record o bé en mi hi hagué un cas insòlit. Podria parlar com d’un instint que al llarg dels anys m’ha permès retenir la imatge d’un lloc de muntanya o de ciutat –que no hagi variat molt urbanísticament– amb la qual passat molt i molt de temps puc orientar-me i de nou trobar-lo. Fou una premonició de recordar llocs, aquella habitació del mossèn moribund? És una figuració fantasiosa d’origen desconegut? Avui només em resta suspendre el judici i afirmar que tinc guardada aquesta imatge sense saber si fou real o només imaginada.

Diria, per les imatges ombrades, que la Margarida era la que passava per majordoma, mentre que la Rosalia hi havia arribat després de servir uns anys a Barcelona. La mare m’havia contat que durant una curta temporada havia sigut la minyona de l’arquitecte Gaudí. Sí, sí, el de la Sagrada Família. Llavors jo, de tres pams d’alçada, l’havia anada a veure com rentava plats i olles a la cuina de la casa d’Exercicis dels pares jesuïtes, allà a la Cova. Dedueixo que la cridaven en dies de molta feina. Si les diguem-ne fotografies que guarda la memòria fossin la mesura de la realitat, aquella cuina, les olles grosses!, el passadís que hi menava, la sala abans del passadís, serien d’unes proporcions gegantines.

La majordomia, diguem, desconec com li arribà a la tia Margarida. D’ella en sé la història de joventut. Ingressà al convent de Reparadores que hi havia a la plaça Cots, avui la Residència Montblanc. L‘historiador Francesc Comas n’ha explicat l’origen i la fi –Història d’un edifici al servei de la ciutat. Manresa 1817-2017–, però sense la menudalla següent. Alguna volta amb ella hi havia anat de visita. Ara entenc que era per reveure alguna de les monges del seu temps de joventut i, és clar, havíem de passar per la capella on veia dues monges agenollades davant l’altar cobert de ciris i flors. Va ingressar-hi sense dot i, indiscutiblement, no podia ser monja de cinc lletres, o digueu monja-monja, hàbit de color blanc, escapulari blau cel –els colors marians més tradicionals (tot i que algú diu que era verd)–, un vel amplíssim, mans fines per oferir-les a l’anell d’esposes de Jesucrist…

Les pobres, la Margarida, eren les serventes que feinejaven a la cuina, a la bugaderia, al planxador, a l’escombrada del convent i per tot allò que calgués. A la Margarida li tocà la bugaderia. La Margarida es posà malalta, els metges proposaren medicines, ella no havia aportat dot, les poques que li administraren no remeiaven el mal, ans s’agreujava, cridaren la família… era millor que deixés el convent per raó de salut… es preveia crònica i en aquell estat no podria fer vida normal de monja (entenguis de feinejar tota hora aquí i allà), fins podia ser que tingués un final proper… a casa, amb la família… Ara diguem-ho clar i català: per raó de no ser una càrrega al convent. Aquesta, aquesta va ser la raó inconfessada. Sense els diners de cap dot la vocació de monja adoradora de l’Eucaristia era somiar truites.

Monja d’escarràs o a la solteria d’aquest món, perquè la Margarida devia tenir una certa vocació i soltera visqué i morí, sempre amb l’alegria a la cara, sempre! Anys ençà recordava el seu pecat: en aquells temps de racionament, un dia, mentre la fornera es girava, ella veu un tros de pa, el veu més blanc que el moreno de cada dia, l’agafa i l’entafora a la butxaca del davantal. Havia robat un tros de pa pel nen! Per a mi! No, no em parleu de sants ni santes. Recordeu-me la bondat de la tia Margarida que els guanya a tots! I si noteu els meus ulls plorosos darrere de les ulleres, no en feu cas. L’extrema vellesa la visqué a Mura on havien retornat ella i la Rosalia, anys més tard també la Júlia. Vivien amb tres mobles, quatre peces de vestir i per menjar… pobresa extrema i la caritat de cal Carner, de la Roseta, la mare de l’amic dels estius de la infantesa, l’Esteve. Jo era aleshores lluny, no vaig ser ni als seus enterraments ni sé quan, llevat del de la tia Júlia que en vaig rebre avís l’abril de 1980. Com les seves germanes va ser enterrada en un clot entrant al cementiri al fons, a l’esquerra, veig encara com hi deixen el taüt. Terra al damunt. Avui, tants anys ja escolats!, hi ha al cementiri quatre xiprers, alts amb la saba dels meus morts.

El campanar de la Seu. Allà sí que era a tocar de mà com qui diu, des del terrat més encara que des del balcó del carrer Talamanca. Allà eren més vibrants les campanes de dia i vellutades quan era fosc i em deixaven a dormir. Em colgaven en un llit alt –tot als meus ulls era molt alt– amb el pes d’una flassada i un edredó.

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat