Ombres de records

IV. La Seu per dins

Fes més que mai
de memòria i somnis.
El temps, on para?

Feliu Formosa
El temps sofert

 

Si el campanar era, a fora, tan alt davant la meva mirada, de l’interior de la Seu, amb la penombra, en perdia la distància, la possibilitat de copsar-ne l’espai. Tot va començar sense que en tingués consciència i per tant sense memòria, la vigília de Nadal de 1944. En aquell jorn m’hi van batejar. I com que la dita proclama que sense padrins no et bategen, el meu va ser l’avi patern, Joan Requesens Oller –manresà del 29 de novembre del 1889, maridat i resident a Igualada amb na Dolors Rius Llambès nascuda allà el 1892– i la padrina, l’àvia materna, la iaia Angeleta, Àngela Sellarés Sellés de Mura. Les mares, en aquell temps, no hi assistien per raó de descans recuperador, deien, i de fet feia només cinc dies que m’havia portat al món després de 24 hores de part i gràcies a l’ajuda de fòrceps manejats per l’admirat i recordat doctor Simeó Selga i Ubach, ell va ajudar-me a arribar a Manresa. Ell també va visitar-me per darrera volta a finals de juliol o primeries d’agost de 1957 quan vaig ser a Manresa –ja en vivia a fora– una setmana, l’última al carrer Talamanca, i cinc dies els vaig passar al llit. I al costat del metge la llevadora.

Ja grandet, una volta em portaren de visita on vivia, a la casa que fa cantonada entre la plaça Major i el carrer Sobrerroca, damunt la barberia que encara existeix avui. Per cert, ara la casa és pintada d’un color celeste i em fa l’efecte que és en honor al seu ofici, haver-me també ajudat a néixer. Qui era? Misteri com ho era aleshores tot el que envoltava l’arribada al món d’un angelet –com solia dir la gent en veure un nadó. En el meu cas res d’àngel perquè els de casa contaven que era la viva imatge del sant Joan Baptista nen del pintor Murillo, una criatura amb el cap curull de rínxols rossos –de més gran m’ensenyaren l’estampa on se’l veu assegut amb mantell roig sobre les cames, la mà dreta amb els dits oberts sobre el pit, la mirada vers el cel i al seu davant un xai que es fixa en la posició del santet més forçada que devota.

Arribà l’hora del bateig. Va ser a mig matí d’un dia fred de desembre, però en retornar a casa segur que la gelor va fondre’s com el gebre al raig d’un bon sol. El meu, de fred si el portava, desaparegué amb una culleradeta de xampany (aleshores): sí, l’oncle Hipòlit, germà del pare, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, va agafar una cullereta de cafè, hi posà unes gotes i bombolletes del déu Dionís o Bacus i cap a la meva boca! –Ximple!, va cridar la mare; els altres homes van riure; la padrina, l’altra iaia i les ties àvies van posar mala cara remugant; jo vaig fer magarrufes i puc certificar des d’aleshores que l’aigua fa rases i el fruit del cep alegra la companyonia.

La primera entrada a la Seu. En vingueren no sé quantes més fins que un dia vaig adonar-me’n: allà mossens i beneficiats i canonges, sense saber què eren, amunt i avall, tots vestits de negre fins als peus, o amb vesta blanca pel damunt fins a genolls, amb mussetes mig plegades sobre cada espatlla, verdes, roges, morades (llavors ni el nom en sabia, però aprenia els colors), dones amb roba fosca i mocadors de cap o mantellines, marrecs que em passaven més d’un pam també amb el vestit negre i blanc, ciris encesos aquí, allà i la flama bellugadissa que em xuclava la mirada… La Seu per dins, un món que a poc a poc m’explicarien. –Mira, santa Llúcia– i veia una dona que aguantava un plat amb dos ulls a sobre. –Mira, sant Honorat, el patró dels forners– un home amb capa i un capell que no, no era un capell sinó una mitra. Encara no s’havien acabat ni l’altar de sant Josep ni el de sant Antoni M. Claret. Les ties: –Mira, la Mare de Déu de l’Alba. Brillant i enlairada. Era l’autèntica, aquella treta d’un únic tronc d’àlber, no pas la còpia d’ara. Suposo que em deixava fascinar. Aquell ciri a la mà dreta… –És l’estel de l’alba!, però aleshores només coneixia el del vespre abans d’anar a dormir.

Un dia vaig entrar-hi d’escolà. Calculo que havia fet els cinc anys, però a hores d’ara, a partir d’aquell punt, quan el cap s’adaptà a la Seu per dins, els records es barregen uns amb altres sense precisió de cap mena. Impossible de saber quin va ser primer i quin segon, si en un any o en el següent, si era matí o tarda… res pot situar-se en la temporalitat o ben poca cosa. Que em van vestir amb aquella roba negra i blanca, sotana i roquet, ho veig i sé que va ser obra de mossèn Genís Padrós i Pladevall, amic dels pares. Recordo que l’ajudava a missa en un altar lateral a la banda de migdia o a la cripta dels Cossos Sants. Ajudar missa és el que es deia, però la meva menudesa i escanyoliment requerien que a l’hora de passar el missal, quin pes!, d’una banda a l’altra ho fes algun dels homes present, o aixecar les canadelles fins a sobre de l’altar. A què, digueu-me, ajudava? Potser només sabia sostenir el bonet.

Les respostes llatines al diàleg inicial les desconeixia. Què estava fent m’era cosa estranya malgrat que m’ho haguessin explicat. Ah! però era escolà de la Seu i els dissabtes a la tarda, revestits, en doble fila, baixàvem fins a la plaça ara de Palmira Jaquetti i cantàvem la «sabatina» a l’església de la Mare de Déu de Montserrat –devíem cantar la Salve Regina en llatí i potser alguna altra cançó, i alguna pregària potser. Retornàvem a la Seu, a la sagristia que era el claustre aleshores tancat. –Oh!, que macos aquesta colla d’escolanets, –oh sí!, que bufons! –que bons minyons!… Ho deien les dones que ens trobaven al pas i nosaltres rèiem, o jo no perquè seguia essent dels més menuts col·locat al mig de ganàpies que de fet no reien, no, s’enreien de les bones dones. El senyor Josep Pérez Martínez, el sagristà, cridava a l’ordre. Nosaltres li dèiem el senyor Peris. O així en sentia dir el nom a casa i així el recordo, i amb cara d’enfadat. Déu l’hagi perdonat i ara em perdoni a mi aquest record de mala cara.

Però la Seu era més: els Pastorets per Nadal i jo, de tres anys estrenats, vestit de pastor que entra a l’escenari amb una cistelleta de vímet feta a la mida, la tinc encara, un pam la part més ample, regal de l’oncle Amadeu cisteller a Mura, un bastonet i una veu prima que diu «farigola i romaní florit!» i s’asseu a la rotllana dels pastors més grans. O va ser en la funció d’una altra festa? Quin aplaudiment! i tothom em mirava i em deia coses a la sortida. La primera obra de teatre. Les restants tingueren el seu final amb una de cert ressò en una l’escola religiosa barcelonina on vaig representar el personatge que fa una defensa o lloança de l’amor femení, a més a més de dirigir-la. Va ser «Vetlla d’armes» de Diego Fabri el 1969 o el 1970. Després només he actuat en la comèdia i el drama dels anys successius.

Memòries de la Seu? Unes quantes més, disperses en el temps indefinit, però prou nítides encara. Contem-ne dues. Si mossèn Genís Padrós era el vicari admirat a casa i el que va fer el poema del recordatori de la meva primera comunió (ara me la salto), n’hi havia un altre, de vicari, o d’altre càrrec: mossèn Josep M. Gasol i Almendros. Després d’haver passat una setmana –tenia tres o quatre anys?– a la llar d’infants (com es diu avui) que les monges Cuques tenien al carrer de Santa Maria a tocar de la plaça aleshores de Montserrat, la ja esmentada de Palmira Jaquetti, només set dies perquè van ser set de plors inestroncables i la mare va dir prou! Després de passar pels Infants, a la carretera de Vic, on una monja m’ensenyà les primeres lletres darrere els cortinatges de l’altar de la capella –recordo també la claror del pati sota uns arbres de fulles molt verdes, lluentes!–, després vaig arribar a l’escola o «Colegio Virgen del Alba» on mossèn Gasol va ser-me mestre. Si la imatge de les lletres l’associo als Infants, els primers números a l’escola parroquial o de l’escolania de la Seu. Quina pedagogia? M’ho pregunteu? Recordo que a casa una volta va haver-hi mala mar per un mastegot que va rebre el meu germà Climent que tenia un parell d’anys menys, vaja, ell era un menut nervi bellugadís i jo un petit bon jan. Recordo la tinta blava en uns diminuts tinters de pisa blanca. I la ploma. Sí. Inversemblant del tot, increïble, falsa memòria, pura fantasia, recurs d’escriptor, repapieig, falòrnia… què més? A l’avançada podeu pensar-ho i dir-ho tot, però hi ha fets indelebles, inesborrables de la memòria, estranys, i molta gent no els ha tingut i els semblen impossibles d’haver existit i més raons per negar-ho. Allà vaig començar a escriure amb ploma, amb una ploma de gallina. Sí! Amb una «gilet» d’afaitar es tallava en diagonal la punta del canó i restava gairebé igual que un tremp de metall, sense el tall longitudinal, però igualment servia per omplir una ratlla de gargots o més. També vaig tenir-ne una de millor, un ploma d’oca, més grossa, barbes blanques, més resistent. La de gallina procedia de casa. La d’oca d’alguna pagesa de les conegudes al mercat de la plaça. Ben aviat també vaig tenir una «plumilla» de metall, és a dir: el plumí d’una ploma amb mànec de fusta, i quan s’hi assecava la tinta es netejava fregant-la sobre un os de sípia. Os de sípia? Sí, i no s’allarga la falòrnia ni és recurs per captar lectors. Era així i pot comprovar-ho qui es pensi enredat. Res d’un altre món. Ajunteu ara la ploma d’au a un paper marronós o un poc més blanc si aprofitava una paperina procedent de la farmàcia: –Dues unces de magnèsia, si us plau. –Ara mateix; què, com creix aquest patufet! I jo em mirava aquell home amb bata blanca. Pensava alguna cosa? No ho crec. Arreplegava mots, expressions, variacions facials, mirava, mirava i retenia. Retinc encara esfilagarses d’aquell temps.

Una de ben guixada –sí, perquè de menuts tot ho guixàvem–, la segona memòria anunciada. Els escolans (hi venien altres nens?) que anàvem a l’escola de la Seu, a l’hora de pati jugàvem al parc del costat. Doncs és el fet que just mirant el portal nord, el que ha sigut sempre l’entrada principal, en el primer pany del mur de l’esquerra algú va escriure amb caràcters grossos «HOSTIA». Ja tindria els sis anys i un de més gran em descobreix fitant aquelles lletres, m’agafa pel braç i em diu amb veu baixa, aire enigmàtic: –Mira-les!, però no les llegeixis ni per dins!, és pecat!– Només la mirada a la grafia, res de res de conjuntar-les, de fer-ne la paraula, ni tan sols mentalment! Una observació psicològica extraordinària: els ulls veuen el gargot damunt la pedra i a l’instant la ment et mou a proferir-lo, a autopronunciar-te’l en el silenci interior, origen gairebé instantani de la immediata sonoritat externa i que ja d’abans d’articular-la arrossega la significació. Però no!, només se’t permet copsar-ne la figura sense el sentit! Aquell xicot, aquell dia, va inocular-me la filologia. Encara estic malalt de mots.

 

Últims records

enric roca carrio
Enric Roca Carrió
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat