Ombres de records

II. Una paperina de pa d’àngel

Fes més que mai
de memòria i somnis.
El temps, on para?

Feliu Formosa
El temps sofert

Quantes eren les monges caputxines a les acaballes de la dècada dels 40 del segle xx? Jo les contemplava mentre anaven i venien per l’hort i jardí des de la meva talaia del tercer pis. Era un menut infant que a la seva manera intuïa un privilegi, veure-les! A peu pla eren invisibles darrere dels murs de la clausura, la seva veu només ressonava a l’altra banda del torn que donava voltes. No les mirava, no, les contemplava allà sota dels ulls que fitaven entre els barrots del balcó. Més avall dels meus peus menuts. Al fons, el marc incomparable de Montserrat que canviava de color al llarg del dia, com l’hort de les caputxines ara lluent sota el sol, ara sense esclat però net i clar abans de la posta. Miraven elles alguna volta enlaire… em veien? Podria ser. Allò que aleshores sabia amb el saber de la infantesa era que de tant en tant, amb la tia àvia Júlia, la que tenia el pis on vivia amb els pares i germans, baixàvem al carrer o aprofitàvem una hora d’anar a un altre lloc i entràvem a la porteria del convent. Toc de campaneta i la veu darrere el torn:

–Ave Maria Puríssima; i la tia contestava –sens pecat fou concebuda.

De recordar recordar, només em ressonen les tres primeres paraules, les que deia la monja invisible i va ser ja de més gran que les entenguí totes, bé, això d’entendre és un dir perquè de capir res de res de més grandet i avui m’és tota una altra sonoritat de mots que el vent s’emporta. S’ha emportat: qui diu avui aquesta jaculatòria? A continuació una breu conversa o intercanvi de paraules. Quina era la coneixença entre la meva tia i aquelles caputxines? No ho sé. Només un senzill veïnatge de carrer. De casa i de convent cara a cara? Tal volta una certa relació més estreta provenia d’abans de la guerra. Sí, soc de la postguerra i encara ara el meu món és, per les vivències de petit, el d’abans de la guerra per allò que en copsava i el de després. El d’abans, l’anava fent meu sense entendre’l perquè es reduïa a retalls de fets contats a mitges. I el de després més retallat encara. Bé, històries a mitges que aleshores em semblaven senceres, però posteriorment he descobert que no, eren això, tallicons de fets, ombres indefinides. Intercanviaven paraules, doncs, i a continuació allò que seria per a mi, o per a mi i el meu germà si també venia: una paperina de pa d’àngel.

Conta la història que en retornar les caputxines després de la guerra es guanyaven la vida fent les hòsties per a les misses de Manresa i comarca i no sé si de més enllà. Pastar farina blanca sense llevat ni sal, coure-la amb unes planxes calentes que deixaven gravat un dibuix eucarístic a la neula i després retallar-ne la forma redona i apilar-ne els retalls per obsequiar-me’n quan hi anava. Trossets de pa d’hòsties blanques… Pa d’àngel en dèiem… Pa blanc. A casa pa morè, fosc o de color indefinit, pa de ves a saber què, no arribava ni a ser el pa de mestall dels pobres medievals. Era el pa del racionament, un pa per sucar-ne, el pare, un tros al cafè matinal que no era cafè i encara gràcies que era malta negra, però el color no feia la cosa, oi? La malta la veia travessar la paperina de roba i veia guardar aquell marro per a una segona vegada… Sí, parlo del malt que el diccionari qualifica de substitutiu del cafè, però que aleshores es deia en la forma castellana, malta.

Desconec si altres, si pocs o molts, han arribat com jo a comptar més desenes d’anys que les d’una sola mà i que guardin al butxacó dels records restes de pa d’àngel. Ho desconec. Avui aquells trossets de neula insípida em retornen el gust d’un temps passat que per als grans va ser amarg i l’endolcien portant-nos, als menuts, a gaudir de menudalles tan primes com els bocins de pa d’àngel. Se n’adonaven que el mínim mos que combregaven els dies de festa era aliment, també ho era!, per a ells i pels petits que creixíem amb un plat de sopes i un demà serà un altre dia.

Des del balcó del tercer pis del carrer Talamanca vaig contemplar les monges caputxines per darrera vegada l’estiu de 1953. Allà dalt, entrellaçades als barrots, restaren les mirades a l’hort-jardí i a Montserrat al fons i més a prop, a l’esquerra, a l’alçada gairebé de mi, al rellotge del campanar de la Seu i l’esguard fascinat a les campanes més enlairades. Elles convocaven les hores de pregària, de treball i de descans del convent d’allà davant, marcaven les del treball del pare fora de casa, les de la mare i la tia dins del pis, indicaven quan els nens havíem de menjar o anar a dormir, batallaven damunt els silencis que els grans bastien per intentar oblidar el passat, empènyer la foscor del present, somiar un demà que el pare cercava en alguna emissora llunyana amb una ràdio de galena, tancat en una habitació interior, els vespres, amagat de les sospites que recorrien per Manresa i ho espiaven tot i tothom –ara ho sé… I jo copsava els xiulets de l’aparell. Jo, innocent, badava aliè al neguit patern que volia escoltar alguna notícia esperançadora.

 

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Buscar a tot memoria.cat