Ombres de records

Aquell rellotge de l’avi

Dia 19 de setembre de 2023. Rebo una carta per correu electrònic del meu cosí Jordi Piqué Angordans, des de València on viu. Entre altres paràgrafs, a propòsit d’una novel·la situada en temps de guerra, m’escriu:

«Fa referència a la invasió russa i alemanya de Lituània i algunes coses que relata d’una dona vella dels anys 40 em fan girar la vista a algunes coses que jo havia vist a Mura quan era menut, com un guàrdia civil –un militar, o el que fos– que li demanà l’hora a l’avi; a la porta de casa, l’avi es treu un d’aquells rellotges que portava a la butxaca de l’armilla amb una cadeneta i sense donar-li temps el militar, d’una esgarrapada, li va robar el rellotge i se n’anà. O quan venien a “confiscar” el blat, l’oli, o el que fos. En fi, temps passats… ».

El temps del record, és clar. El cosí Jordi va néixer a Mura (Bages) l’any 1940, fill de Valentí Piqué Sellarés (1904), aquest, el primer dels sis germans aleshores vius –Martí (1907), Amadeu (1911), Ferran (1913), Lluís (1914), Maria (1918)– fills, de Climent Piqué i Arola (1879) i Àngela Sellarés Sellés (1880). El record, doncs, té de protagonista l’avi Climent –el meu per ser fill de la filla, la Maria, la més petita.

L’avi Climent tenia aleshores «58 (21/11/79) anys, professió … pagès … estat … c. … nombre de fills … 6 [ja havia perdut un noi i una filla de pocs mesos] … antecedents … no … ingressa per … 1ª … vegada» i el seu germà Anton, 61 (13/6/77) anys, també nascut a Mura i en la mateixa situació.

Tots dos havien ingressat a presó –expedients 11693 i 11692 respectivament dels «Serveis Correccionals de Catalunya. Preventori Judicial de Barcelona»– el 14 de juliol de 1938 i el dia 3 d’agost el Tribunal d’Espionatge n’ordena la compareixença «en concepte de processat en sumari 237/38 per auxili a la deserció». Finalment, el 24 d’octubre, tant ell, l’avi Climent Piquer Arolas (així en algun dels documents), com el seu germà Antoni, «El Tribunal d’Espionatge de Catalunya, en manament unit al exp. 11692 de Antoni Piquer, decreta la llibertat d’aquest reclús, en el rotlle 679 del sumari 237 del 1938 per Alta Traició. No tenin[t] altres responsabilitats pendents, resta retingut 48 hores a disposició de l’autoritat governativa». En efecte, el tribunal dictà el següent ofici:

“ALFONSO RODRIGUEZ DRANGUET, Magistrado del Tribunal de Casación y Presidente del Tribunal de Espionaje y Alta Traición de Cataluña.

EL DIRECTOR DEL PREVENTORIO JUDICIAL, por el presente pondrá inmediatamente en libertad si no debiesen continuar presos por otra causa y por haber sido absueltos por la Sentencia que luego se dirá a CLEMENTE PIQUE AROLA y ANTONIO PIQUE AROLA, los cuales deberán continuar no obstante detenidos a disposición del Juzgado de Instrucción de Manresa, al que con esta fecha se le remiten los oportunos antecedentes para que proceda contra ellos por desafección al Régimen.

Pues así ha sido acordado por el Tribunal en Providencia de hoy, declarando firme la Sentencia dictada en diez y ocho del corriente en el rollo 679 del sumario 237 de 1938 por Alta Traición procedente del Juagado Especial número 2.

Dado en Barcelona a veinticuatro de Octubre de mil novecientos treinta y ocho”.

EL PRESIDENTE               EL SECRETARIO

Els documents, però, informen de més dates posteriors, com que el 10 de desembre els dos germans són duts al Preventori de Manresa provinents de Barcelona on el dia 28 de novembre s’havia disposat el trasllat cap al Bages. Fins quan restaren detinguts? No hi ha cap document, entre aquests conservats avui a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que assenyali el dia de l’alliberament definitiu.

Aquesta història del meu avi és ben simple. 1938. Catalunya, amb el govern de la Generalitat al davant, defensa la República. Ell i el seu germà alguna cosa feren o foren acusats de fer-la en contra, doncs, de la legalitat constituïda. Van ser absolts. L’abril de 1939 van guanyar aquells pels quals havien fet alguna cosa o havien sigut acusats de fer-la.

Jo vaig néixer el 1944 i quan vaig conèixer amb ús de raó el meu avi, ell era el carter del poble. Avui ho interpreto: un premi al fet o al suposat fet, premi per haver passat per la presó dels vençuts. Un premi, sí, puix cal saber que ningú de la seva família, si li enviava cartes, no havia de pagar el segell corresponent: correspondència gratuïta indicant que el destinatari era el carter del poble o dient-ho ell si era l’emissor. Un fill del seu germà Anton, el Martí, va ser fet jutge de pau del poble –l’altre germà, l’Isidre, era religiós dels Fills de la Sagrada Família com el cosí Lluís. Ja de més gran, ell mort el 1953, la mare em va assenyalar les espitlleres horitzontals que hi ha a la part baixa del Casino de Manresa i em digué: –aquí els rojos van empresonar l’avi. I passats més anys, ja adolescent, la mare contà que havia baixat morta de por de Manresa a Barcelona a veure el seu pare empresonat… Raons? Els rojos l’havien agafat. Del seu germà Anton, res de res, cap notícia. Silenci. El meu record de l’avi és el d’un pagès molt vell als meus ulls, un xic encorbat, amb bastó, sempre callat, mai vaig atrapar-lo amb un somriure als llavis, la veu era per dir bon dia, bona nit i dirigir el rosari a la vora del foc. Silenci.

Tornem a Mura, un dels pobles del Bages que era considerat republicà, «excepte un, el que coneixíem com el “xivato”, el Rabanissa», em recorda el meu cosí. Ara tenim al davant l’avi Climent que es treu el rellotge per dir l’hora a un militar i aquest li furta d’una revolada. Un militar dels que havien guanyat la guerra… «a afectes del poble, els nacionals eren els dolents», em precisa el cosí Jordi. Avui l’avi ja no té rellotge, demà li confiscaran la suor de l’any en espècie de blat, d’oli… Silenci absolut.

Com podia comprendre aquella situació? Potser el van jutjar perquè sabien que havia amagat el seu fill Lluís, religiós que cantaria missa l’abril del 1942… potser algú va sospitar-ho i fou denunciat… o potser per amagar tres dels altres fills –el Ferran era a Barcelona relacionat amb els polítics d’aleshores sense saber-ne gairebé res perquè res no ha arribat al meu record… passat borrós d’infantesa. Silenci posterior absolut. Segurament va ser això, la traïció… com se’n van sortir? Aquell món no podia capir-se de cap de les maneres.

En un segon correu electrònic ha recordat més «coses que ens contava el meu pare, Valentí. Des de la nostra vinya, que estava situada prop del Pal (la bifurcació que condueix a Mura [o a Terrassa venint de Talamanca]), durant els anys immediatament després de la guerra, va conèixer a diversos maquis, perseguits per la guàrdia civil, però que s’amagaven per aquells boscos. Hi havia gana per tot arreu i Mura no era cap excepció. El meu pare sabia el que es deia dels membres del maquis, que robaven, que perseguien a la guàrdia civil per aquelles carreteres i els feien el que no està escrit, però els coneixia i en més d’una vegada li van donar alguns queviures al meu pare per a portar a casa i poder-nos alimentar». El silenci regava l’oblit perquè els petits no sabéssim…

Però als grans, els era possible d’oblidar? Al meu avi Climent, no, ningú de la família materna… Quins eren els d’alta traïció? Ells en dies de guerra o els guanyadors franquistes? Silenci espès, feia xup-xup el tupí de sopes en un angle de la llar de foc a terra i les veus somortes d’aquell rosari tens, els grans amb la vista fixa a les flames, jo, menut, amb els ulls a les bombolles que volien escapar-se del tupí… «Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres …». Misteris de dolor. Els únics que per dintre desgranava la memòria del meu avi. «… per nosaltres, pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort …» Els únics que m’ha llegat embolicats en un silenci fosc, molt fosc. Amén.

Joan Requesens i Piquer, Manresa, novembre de 2023

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Josep Maria Massegú
Josep Maria Massegú i Bruguera
Buscar a tot memoria.cat