“Aquell estiu [del 1933], Josep Maria Planes parlà al Centre de Dependents d’una qüestió ben espinosa, i solament al seu esperit festiu pot imputar-se que en sortís airós. Per primera vegada, parlava públicament dels contactes entre el gangsterisme nat i l’anarquisme específic, i digué que, si bé reconeixia que ésser anarquista no volia pas dir que s’era delinqüent, trobava paradoxal i perillosíssim que tots els criminals i atracadors s’hi emparessin impunement, sense ésser desmentits, confessant que actuaven en nom dels principis llibertaris. Contà anècdotes molt delicades i algú de la sala va arrufar el nas. El tema havia sortit del tabú i sentírem un calfred a l’espinada.”