“Planes, catalanista i republicà, entusiasta i inquiet, fou, potser, la primera víctima mortal d’aquesta modalitat de periodisme d’investigació.
(“El periodisme a Catalunya”. Barcelona, 1988)
“La modernitat de la prosa periodística de Planes, funcional, lleugera i alhora atractiva i intencionada, lligava amb tot un clima professional de renovació profunda en la premsa catalana del seu temps”
(“Cultura”, juny del 1990)
Tenia “una sensibilitat innata per copsar el sentit de l’actualitat”
(“Cultura”, juny del 1990)
“Els comentaris de denúncia que Planas va publicar a “La Publicitat” en contra de la violència indiscriminada de la FAI, sobretot a partir de l’assassinat dels germans Badia, l’havien condemnat a mort. Planas, demòcrata i republicà, entusiasta i inquiet, fou, potser la primera víctima mortal d’aquesta modalitat de periodisme.
Josep Maria Planas era, doncs, en el moment de morir, una de les grans esperances del periodisme català… Era un reporter actiu, obert, polifacètic, modern en el sentit professional del terme. Sabia escriure sobre la vida nocturna i sobre els “cabarets” de Barcelona, i ensems sabia investigar la mort dels germans Badia. Els seus reportatges eren alhora àgils, aprofundits i ponderats. El seu estil solia presentar, en determinats escrits, una amable i inte·ligent ironia, i palesava que estava dotat d’un afinat sentit satíric. Era un professional original i documentat.
D’haver viscut més anys, i si hagués superat la persecució que hauria sofert a la postguerra com a catalanista i esquerrà, seria avui, sens dubte, un mestre de la renovació professional del periodisme.”
(Periodística catalana comparada. Barcelona, 1993)
“Planas fou un jove deixeble de Josep Maria de Sagarra (1894-1961) en l’estil imatjat, colorista, i en el tarannà de noctàmbul i epicuri, però també de Carles Soldevila (1892-1967), pel que feia al seu esperit cosmopolita i al seu gust elegant per les novetats…”
(Periodística catalana comparada. Barcelona, 1993)
