La cosa de més bon to que es pot fer avui dia a París és anar-se’n a Londres.
– És l’únic lloc -diuen les dames, amb un gest llangorós-, és l’únic lloc on la gent encara es diverteix.
Realment, els teatres, restaurants, dancings i cabarets de Londres travessen una època de prosperitat poques vegades vista. Alguna cosa deu passar quan, per primera vegada a la Història, són els francesos els que travessen el canal de la Mànega a la recerca de diversions. Fins ara, aquesta mena de viatges s’havien fet sempre en sentit invers. Per als anglesos, París tenia el prestigi diabòlic d’allò que els nostres pares en deien una querida-i que jo no m’atreviré mai a traduir per la paraula “amant”. París era l’alegria, la joventut, la bellesa, és a dir, tots els avantatges de l’amor sense la formalitat del matrimoni. Per això Òscar Wilde ja havia pogut escriure: “Els americans bons minyons, quan es moren, en lloc d’anar al cel, van a París”.
Avui dia sembla que ja no vénen els americans bons minyons ni els altres. En canvi són els parisencs els que, al seu entorn, se’n van a Londres a la cacera d’aquelles mateixes essències picants que abans els estrangers venien a buscar a l’ombra de Montmartre. ¿Però és que, realment, París està tan atrapat com això? Els parisencs diuen que sí.
– Ah! Si haguéssiu vist París l’any…
La data varia segons l’edat del vostre interlocutor. Per als venerables senyors barbuts, el “veritable París” sols l’han conegut els homes de fi de segle. Els que ratllen la cinquantena us diran que mai París no ha estat tan brillant com en els anys que precediren la guerra i els més joves us faran saber que el veritable esclat de totes les gràcies de París va tenir lloc de 1925 a 1930.
No s’exagera una mica amb tot això? Els homes són molt donats a confondre la pròpia joventut amb la història de les ciutats. Així, en ple 1900 ja trobem els que diuen que el bon París fou el del segon Imperi. I els senyors que ignoraven el primer ferrocarril trobaven que mai la vida no havia estat tan bella com sota Carles X; i Tallyrand, l’home que havia conviscut amb tres generacions, escrivia que la veritable “dolçor de viure” sols l’havia coneguda la societat que assistí a la coronació de Lluís XVI. No m’estranyaria, doncs, que el corresponsal de LA PUBLICITAT a París en 1950 ens escrigui una crònica en la qual reculli les lamentacions dels parisencs que enyoren la joiosa prosperitat de 1935.
Ara que hi som a temps, però, posem les coses al seu lloc. Les nits de París viuen -és evident- sota el signe de la crisi i del que se’n diu la relaxació dels costums. Per anar al teatre, als grans restaurants o a les millors “boites” de nit, a ningú se li acut vestir-se. Els darrers fracs i esmòquings que es veuen són els dels “maitres d’hotel” i els d’algun americà mal informat. S’ha acabat el xampany com a beguda obligatòria; en el millor cabaret de París us serviran un wisky per vint-i-cinc francs. Fins la terrible taronjada ha fet la seva sinistra aparició en els indrets millor concorreguts. Sota el signe de l’economia, els establiments de nit parisencs han agafat aquell aire entenimentat i sense esprança que tenen els cabarets de Barcelona.
En el que va de temporada, els teatres sols han registrat dos èxits de debò: el de Maurice Chevalier, al Casino de París, i el d’un autor desconegut, un jove metge que acaba d’estrenar al Vieux Colombier una obra admirable: “Elisabeth, la femme sans homme”. Val a dir que, llevat de Sacha Guitry, els grans autors consagrats -Bourdet, Bernstein, Achard, Pagnol, Deval- no han presentat encara les seves obres. De totes maneres, el gènere d’espectacle -a part el cinema, naturalment- que acapara el fervor popular és el music-hall, brillantment ressuscitat en les sales de l’Alhambra i l’A.B.C. I, per acabar, una darrera informació: el millor jazz -per no dic l’únic jazz- que trobareu a París és el que Freddie Taylor presenta a la “Villa d’Este”.
