“El 14 d’abril de l’any 1945, dia memorable en altres temps, em va arribar la llibertat definitiva, però no s’acabava el malson perquè a la pràctica tot va continuar gairebé igual: no m’havia de presentar a la policia, però continuava sense trobar cap feina i amb els antecedents penals.”

“…al Josep li va arribar l’indult. Era a primers de l’any 1946 quan va venir a Manresa. Feia molt fred i havia nevat. Només baixar del tren, allà mateix a l’estació, em va demanar per casar-nos. Jo tenia vint-i-set anys i ell estava a punt de fer-ne trenta-un.”

“Tornàvem a començar de zero. Tots dos teníem antecedents penals i ens fou impossible trobar una feina estable d’acord amb les nostres aspiracions.”

“A poc a poc ens vam anar refent de tantes desgràcies; érem joves i encara teníem una certa esperança que la situació política podria canviar o millorar. Per desgràcia, no va ser així. Vam perdre molt pel camí, les il·lusions de la joventut i les aspiracions personals, però no ens van poder doblegar el pensament. Sempre vàrem comptar amb el suport i l’amistat incondicional dels nostres companys de lluita i mai vàrem renunciar als nostres ideals.”