Ramon Perera i Comerma fou l’home dels refugis. Va ser el responsable de dissenyar refugis antiaeris segurs i de supervisar-ne la seva construcció a Catalunya durant la Guerra Civil espanyola. Enginyer industrial, fou l’encarregat de trobar nous materials resistents a les bombes d’aviació cada vegada més grans i més destructives, de treure’n lliçons desplaçant-se als indrets bombardejats i de provar noves tècniques constructives.

Ramon Perera havia nascut al barri de Gràcia de Barcelona el 1907 i havia estudiat a l’Escola d’Enginyers Industrials. Durant la guerra, el febrer de 1938, fou nomenat cap de la secció de plans i obres de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, càrrec que el feia responsable de la construcció de refugis antiaeris a Catalunya. La seva tasca el va fer viatjar per pobles i ciutats per supervisar i aconsellar les juntes de defensa locals en la construcció de refugis subterranis.

Per entendre bé la complexitat de la seva missió cal tenir present que a la Guerra Civil espanyola (1936-1939) van tenir lloc els primers bombardejos aeris sistemàtics de grans ciutats com Barcelona. Tampoc abans s’havien estrenat els potents bombarders italians SM-79 ni els caçabombarders alemanys Ju-87 o Stuka. El bombardeigs sobre ciutats de reraguarda fou una novetat que, tot i que havia estat anunciada i temuda a partir de mitjans dels anys 30, ningú no sabia en què consistiria exactament. La Gran Bretanya, per exemple, s’havia preparat per resistir bombes tòxiques repartint màscares antigàs i manuals d’ús a la seva població. El temor al gas havia estat també la principal preocupació de la defensa civil catalana a principis de la guerra. La realitat, però, fou que no es va donar una guerra química, sinó una guerra aèria que cercava la destrucció massiva, amb projectils altament explosius que van obligar a reorientar les mesures de defensa passiva republicanes. I fou aquí on va intervenir Ramon Perera i tots els responsables de la Juntes de Defensa Passiva locals catalanes. La seva tasca de provatura de nous materials per a la construcció de refugis i de disseny de grans refugis subterranis fou decisiva. Les visites que va rebre d’enviats estrangers per comprovar sobre el terreny els efectes dels bombardejos i la utilitat dels refugis subterranis n’és una prova. Cap d’ells va deixar de lloar la tasca ingent de la JDPC i dels seus responsables.

Els refugis subterranis van aconseguir minimitzar enormement les víctimes per bombardeig i fer fracassar la voluntat de l’enemic franquista de trencar la moral de resistència de la població civil.

El 23 de gener de 1939, poc abans de l’ocupació franquista de Barcelona, Ramon Perera va haver d’evacuar la seu de la JDPC al Passeig de Gràcia i emprendre el camí de l’exili cap a França. Va travessar la frontera per Molló i es va refugiar, enmig del fred, la neu i la precarietat, a Prats de Molló.

Va poder sortir de França gràcies a un permís d’entrada a la Gran Bretanya que li va aconseguir el també enginyer Cyril Helsby, que havia visitat les mesures de defensa passiva de Barcelona l’any anterior, de la mà de Perera. Helsby considerava que els coneixements del responsable català podien ser molt útils per a la defensa civil anglesa, i contrarestar una política de refugis individuals que considerava errònia.

Ramon Perera va escriure articles sobre el model català de refugis subterranis i va fer conferències en diferents auditoris. El govern conservador de Londres, però, va seguir apostant per un model de refugis metàl·lics individuals als jardins de les cases i desconfiant dels refugis subterranis col·lectius que veia com un perill social, mostrant un biaix classista evident. El seu fracàs notori i l’enorme cost en vides humanes dels primers mesos de raids aeris nazis (1940-1941) van provocar la caiguda dels responsables polítics i la reorientació de la política de defensa civil.

Ramon Perera va treballar de la mà de Cyril Helsby durant tota la Segona Guerra Mundial (1939-1945), patint perquè el règim de Franco no deixava sortir d’Espanya a la seva dona Pilar Senent. Ho va aconseguir el febrer de 1945, amb l’ajut dels serveis britànics. Durant aquest final de guerra el seu domicili fou destruït per una bomba volant alemanya.

Ramon Perera va formar part del Consell Nacional de Catalunya format a l’exili i del Casal Català de Londres. Viurà a Londres per sempre més.

El 1981 decideix fer la donació de les seves carpetes amb papers, fotos i negatius de la JDPC a la Biblioteca-Arxiu del Monestir de Montserrat. El 1988 mor a Londres.

Ramon Perera, amb la seva discreció i treball abnegat, és un símbol de la resistència i de la defensa de la vida i la llibertat. Quaranta anys de dictadura franquista van silenciar el seu paper destacat, el van mantenir exiliat lluny de la seva obra i desconnectat de la Catalunya interior. La dictadura -culpable dels salvatges bombardeigs aeris- no va tenir cap interès en la preservació i divulgació de la gran obra col·lectiva que fou la construcció de milers de refugis subterranis. Ha calgut esperar aquest principi de segle XXI per a retre-li un just homenatge i rehabilitar refugis arreu del país. Memoria.cat s’hi afegeix amb aquest web. Volem recordar, també, la meritòria tasca de totes les Juntes Locals de Defensa Passiva.