Un dron sobre els meus records

Records de les sardanes als anys quaranta

A l’acabament de la Guerra Civil, el franquisme va reprimir durament els símbols catalanistes, clausurant moltes de les entitats dedicades al foment de la sardana. Nosaltres, fills d’aquest país nostre que es diu Catalunya, només teníem la sardana com a símbol de resistència. Perquè el règim que ho controlava i fixava tot, va deixar que tot el que era de caire tradicional no sobrepassés els límits de l’anomenat “sano regionalismo”.

Voldria recordar les paraules del bisbe Pere Casaldàliga que il·lustren el meu sentiment: “quan no es pot desplegar la senyera, es desplega la sardana”.

Durant els anys quaranta i cinquanta les sardanes representaven l’única gran expansió per al jovent. Poca cosa teníem. I el sentit sardanístic va ressuscitar. Tothom podia reunir-se al carrer o a les places per ballar.

Com tots sabem, aquesta dansa es balla d’acord amb la partitura de l’autor, amb la llargada o número de compassos corresponents.

A la zona de Manresa es ballava a l’estil empordanès, que comença per l’esquerra i acaba per l’esquerra. A la comarca de la Selva, ho fan a la dreta. Almenys en el meu temps. També hem de dir que en l’actualitat es tendeix a fer-les més curtes.

Vaig començar a ballar sardanes cap a l’any 1942. Jo hi anava molt sovint. A més de ballar, em dedicava a comptar i sobretot a intentar repartir. O sigui fer els càlculs corresponents per tal d’avisar els balladors amb quin pas s’havia d’acabar i en quin cantó.

Durant una de les ballades, van demanar-me de formar part d’una colla que ja estava establerta i que havia participat en algun concurs de sardanes. Es deia Colla Timbaler del Bruc. La persona que feia de delegada en els concursos era el Sr Cirera, farmacèutic i propietari de la farmàcia Cirera, de la Muralla del Carme, davant dels magatzems Can Jorba de l’època.

Els resultats no eren gaire bons. En algun concurs (no ho vull recordar), vam quedar els últims.

Un dia en una reunió, el Sr. Cirera va proposar fer-me a mi cap de colla.

A partir de llavors, vaig dedicar-me a observar l’actuació de cada ballador i balladora, vaig fer un nou repartiment de parelles i, gràcies a un constant treball, vam anar millorant. La meva parella Cecília Condal va acabar sent la meva esposa.

Ja érem una colla amb bona consideració en els concursos.

A Vic, durant els actes dedicats al centenari de la mort del filòsof Jaume Balmes, es va organitzar un concurs a la plaça Major, era l’any 1948. Hi van participar 60 colles, inclosa la nostra.

A causa del gran nombre de colles, el jurat va fer tocar dues sardanes revesses.

La sardana revessa havia de ser inèdita i no es notava el pas de curts a llargs, això feia que fos extremadament difícil de repartir.

D’aquestes en vaig treure una i vam ser els únics en fer-ho. Vam guanyar i jo mateix vaig anar a recollir la copa del primer premi.

Quan estàvem en el millor moment, a uns quants ens va tocar anar a la “mili”, i la colla tristament es va anar disgregant i pràcticament desaparèixer.

 

 

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Buscar a tot memoria.cat