Al meu pare, li agradava mantenir el contacte amb la seva família extensa i molts diumenges a la tarda els dedicàvem a visitar les seves tietes. Com que els pares eren fills únics, també eren les meves.

La família Roca venia d’Alguaire. Una població del nord del Segrià que a principis del segle passat no oferia oportunitats de feina als joves de la població i marxaven. Seguint la línia ferroviària es desplaçaven cap a les comarques industrialitzades de Barcelona. Manresa, amb una prometedora indústria tèxtil, era una de les ciutats receptores d’aquestes onades migratòries i acollia nous treballadors provinents del sector rural.

A finals dels anys vint del segle passat, l’avi Enric va venir seguint les passes d’un tiet seu, poc més gran que ell. Aviat, el van seguir la meva àvia, Encarnació, i els seus tres germans més joves i encara solters, la Remei, el Ramon i la Pepeta. Després, van venir els meus besavis, Manel i Josefa. A la Fàbrica Nova del Guix hi havia feina per a tots i, fins i tot, podien disposar d’un pis en un bloc adjacent a la fàbrica. Un cop instal·lats, la ciutat els va obrir noves oportunitats.

El 1931 va néixer el meu pare, Enric, i com que el pis estava sobreocupat, els meus avis van decidir mudar-se a un àtic del carrer Nou. Les tietes Remei i Pepeta van començar a festejar amb joves manresans, fins que es van casar. El tiet Ramon, compromès amb el moviment revolucionari de 1936, com a militant del POUM, es va exiliar durant alguns anys al Sud de França, fins que va tornar a mitjans dels cinquanta. A l’exili va conèixer la Caterina i es van casar. En tornar a Manresa, van instal·lar-se al sector de la Pujada Roja. Una zona tranquil·la de cases de planta baixa, situada als afores de la ciutat, que encara es manté igual. El pis tenia una petita terrassa, on prenien la fresca quan feia calor.

La tieta Remei es va casar amb un jove escodinaire que treballava a l’Anònima. Situats davant mateix del carrer Aiguader, vivien al centre d’un barri amb caràcter, tradicional i popular. Durant les Enramades, a sota del seu pis, s’instal·lava un entarimat on tocava una de les orquestres que amenitzava el ball. Des del seu balcó la festa es vivia intensament. Mentrestant, centenars d’assistents recorrien amunt i avall els carrers del barri, buscant els diversos escenaris que quedaven repartits entre la plaça de Sant Ignasi, Escodines, Aiguader i Sant Bartomeu.

La tieta Pepeta es va casar amb el majordom de la fàbrica del Guix. Vivien a la torre de l’entrada, un edifici gran de planta baixa i primer pis, amb una escala exterior que comunicava directament amb el pati. Un mur envoltava tot el recinte i contribuïa a mantenir un silenci una mica inquietant. Entrats els seixanta, la fàbrica havia deixat de funcionar, només s’hi feien petites intervencions de manteniment i l’edifici industrial quedava tancat amb una pesada porta de ferro. L’altra banda de l’esplanada central, direcció Berga, destacava el bloc de pisos, on havia nascut el meu pare. Havia quedat completament buit d’estadants i el seu accés era una mica accidentat. En l’actualitat, només queda el cos de la fàbrica principal, ocupat per l’empresa Tous. La torre ha desaparegut i el bloc de pisos el van enderrocar per fer-hi el Parc de Bombers.

A les comarques lleidatanes, només hi va quedar el germà de la meva àvia, el tiet Josep, casat amb la Maria. Vivien a Torrefarrera, a tocar la capital. A principis de setembre, acostumaven a venir a Manresa. Arribaven amb tren, carregats de paquets de fruita i confitures variades. Durant uns dies, s’instal·laven a casa de la meva àvia que havia enviudat. Per ells, Manresa era una gran ciutat i els agradava voltar pel Passeig i els carrers del centre. Com a expert en arbres fruiters, el tiet Josep intercanviava coneixements amb qui li interessés. A casa, gaudíem amb la fruita d’una figuera, dos cirerers i una prunera que ens havia portat per plantar al nostre hort.

M’encantava escoltar l’accent nord-occidental que destil·lava tota la família en les seves trobades. Com també, en els sovintejats encontres de la meva àvia amb el seu cercle de procedència. Altres lleidatans havien seguit el mateix camí i construïen el seu futur a la nostra ciutat. Actualment, l’accent nord-occidental s’ha deixat d’escoltar. Cent anys després, els idiomes que sonen són d’altres ciutadans de procedències més llunyanes. Acabats d’arribar, també volen convertir-se en nous manresans, tot esperant trobar les seves oportunitats.