Aquest record que us explicaré va afectar la meva àvia materna. Els avis paterns no els vaig arribar a conèixer, van morir joves.

La iaia de la que us parlo – Antònia Gibert Galobardes – va néixer el 1902, a Artés, a cal Posa, seu del celler familiar, amb vast precedent d’elaboració de vins i que, a partir de l’any 1920, com a Caves Gibert, es va dedicar exclusivament a la criança de vins de cava, segons el mètode tradicional.

La vida de la iaia, un cop casada, va ser ben moguda. Per la feina del meu avi, director de fàbrica, havia sentit comentar que havien canviat de casa unes divuit vegades.

No sé tots els llocs. En recordo alguns dels que tampoc puc assegurar que els digui amb ordre cronològic: Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Mataró, Antius, la Rabeia …

De la Rabeia, sí que de ben segur puc afirmar que, l’any 1935, hi va néixer la meva tieta, M. Nuri.

Desconec quan els avis es van instal·lar definitivament a Manresa, però sí que sé que havien viscut, durant un temps, a sobre on hi va haver la merceria de ca la Dibuixanta, a mig recorregut del carrer Sant Miquel, a la placeta on, actualment, hi ha el Monument a l’Adolescència de Josep Barés. Posteriorment, es van traslladar al carrer de la Sèquia núm. 41.

La iaia solia anar a la Perruqueria Subirana, ubicada al núm. 31 del mateix carrer Sant Miquel. Recordo, quan era petita, que, tant ella com l’avi Joan, comentaven que una vegada hi havia anat i, en comptes de sortir amb un bonic pentinat, havia tornat a casa amb el cap ben embenat… Una bomba, deien…, però cap més ampliació ni detalls…, gairebé com l’expressió d’una mena de broma macabra i punt. Aquest costum sovintejava amb tot allò que feia referència al temps de la guerra, no es deixaven anar massa explicacions. Era temps de silenci…

Fins al 2019, tot seguint la visita de l’exposició sobre els bombardeigs franquistes a Manresa, al refugi antiaeri del Grup Escolar Renaixença – “I la mort va caure del cel”[1] – com a recordatori dels vuitanta anys dels impactes a la ciutat, en vaig treure, emocionada, l’entrellat. En un dels panells exposats hi havia còpia del Llibre d’actes de la Creu Roja de Manresa, corresponent al dia 21 de desembre del 1938, amb el llistat de les persones que, fruit dels impactes del bombardeig, s’havien atès mèdicament, amb una breu descripció de la seva lesió i del lloc on, segons la gravetat, s’havien hagut de derivar i, fins i tot si, esdevinguts cadàvers, les havien hagut de traslladar directament al cementiri. I …, en aquesta relació, hi vaig llegir el nom de la meva iaia!. Consta que, al mateix dispensari de l’entitat, havia estat guarida: “Antonia Gilbert [sic], de Balsareny, con herida de metralla en la cabeza”.

Vaig poder confirmar que, allò que havia sentit explicar, no era cap broma, sinó una història ben real, ubicada en l’espai i el temps, que em va produir esgarrifança, però que, en el seu cas, a la seva manera, va poder explicar-ho, i en quedava constància.

[1] Organitzada per l’Associació Memòria i Història de Manresa i l’Ajuntament de Manresa, amb la col·laboració del Museu Comarcal de Manresa (del 18/1/2019 al 3/03/2019).