L’any 2008, essent regidor de Cultura a Manresa, l’Agrupació Cultural del Bages que era l‘entitat organitzadora, em va oferir l’oportunitat de fer de carter reial durant un vespre. La veritat és que va ser una de les experiències més boniques que he viscut, i va incloure una petita història que explico al final, que em va entendrir, i que recordo molt vivament.

Sota els porxos de l’edifici noble de l’Ajuntament, tal com s’ha fet durant els darrers anys, es muntava un gran tron dalt d’una tarima, amb una decoració que impactava. A la plaça es formava una gran cua per entregar la carta als reis. Els infants havien de pujar per unes escales fins a arribar al tron on estava assegut el carter reial flanquejat per dos patges que els repartien caramels. Amb el vestuari, perruques i barbes, l’aspecte era espectacular. No em reconeixia ni jo mateix.

Veies infants que s’acostaven impressionats i una mica esporuguits. D’altres pujaven les escales decidits i sense cap por. Tots ells il·lusionats. Vaig constatar com de ben petits, ja es mostren els caràcters tan diferents de les persones

Eren quitxalla d’edats diferents, normalment acompanyats pels pares, i tots amb la seva carta. N’hi va haver de molt petits que portaven altres presents, com una bossa de roba plena de xumets (pipes), que els pares aprofitaven l’ocasió per desacostumar els nens de fer-los servir.

Quan la cua no era gaire llarga, aprofitava per obrir la carta davant del nen o nena i comentar-la. La llegíem plegats. Hi havia cartes que demanaven una o dues joguines. Altres tenien tota la carta plena de peticions. I en aquesta cas aprofitava per dir-los que potser no podria ser tot, i els demanava quina de les joguines preferia. De passada em feia una idea de les joguines més demanades.

Alguns infants demanaven per ells i per tota la família. Molts començaven la carta dient que havien fet bondat durant tot l’any. Jo els preguntava si era cert. N’hi havia que deien que sí, o feien el gest amb el cap. Altres posaven una mirada picarona volent dir, així – així, tot mirant-se amb els pares.

Llavors va venir un nen de 9 o 10 anys portant-me una carta on demanava un patinet, i em va dir, afligit, que l’any passat havia portat la carta al carter reial i no havia tingut cap regal. El nen era d’una família d’origen magrebí, i potser els pares no tenien el costum o els diners per fer regals de reis als seus fills.

I la veritat és que aquest nen em va trencar el cor. Li vaig dir que potser la carta s’havia extraviat, i que aquest any ja m’asseguraria que arribés als reis. Vaig repassar que el nom i l’adreça fossin complets, i vaig guardar la carta en un lloc a part.

L’endemà des de l’Ajuntament vàrem mirar si tenia germans o germanes, i de quines edats. Tenia dues germanes petites. I vàrem parlar amb el Pere Sobrerroca de la Comunitat de Sant Egidi, explicant-li el cas i proposant-li si podien cuidar-se de que aquest nen i les seves germanes tinguessin regal de reis. La resposta va ser afirmativa, i aquella nit de reis també va ser màgica pels nens d’aquella família.

El nen d’aquesta història tenia algunes dificultats d’aprenentatge per l’edat que tenia, i va ser incorporat a les classes de repàs que feia la Comunitat de Sant Egidi.

He d’agrair al Quim Anfruns de l’Agrupació Cultural que m’oferís aquesta experiència de fer de carter reial.

Aquestes festes, i particularment la nit de reis és plena d’històries boniques i tendres com aquesta, però també d’històries més tristes, quan la pobresa no permet fer realitat desitjos i il·lusions dels infants.