Tornant a les arrels

Les botigues de la carretera de Vic

La carretera de Vic, els anys cinquanta del segle passat, era un dels grans eixos comercials de Manresa. Des del seu inici fins a la Bonavista hi havia un seguit cases comercials i de botigues d’articles diversos. L’aspecte d’aquella carretera de Vic era força diferent de l’actual; hi circulava més gent a peu, les voreres eren més amples i, per la calçada, hi transitaven encara alguns carros tibats per cavalls que deixaven un rastre de tifarades que un escombriaire anava recollint amb una paleta i un cabàs. També hi circulaven vehicles que ara ja no es veuen, com els motocarros, els menuts biscúters, els manresans PTV i les “rúbies”, una mena de furgonetes amb una part del xassís fet de fusta clara. I encara recordo haver vist algun camió vell, d’abans de la guerra, que s’engegava pel davant donant voltes a una maneta.

En aquella època jo vivia a una casa, actualment desapareguda, que feia cantonada entre el carrer de la Sèquia i el passeig on, als baixos, hi havia les pintures Teixidor. Una feina que jo tenia encomanada a casa, des dels vuit anys, era anar a buscar les garrafes de vi als Vins Roqueta; recordo la botiga fosca, amb les grans bótes i els bots de vi, i l’olor penetrant de la fusta i el cuir impregnats d’alcohol. De tant en tant hi veia l’amo, el vell Roqueta, caravermell i amb els cabells ben blancs, acompanyat del seu fill, el qui anys després seria alcalde de Manresa.

Si jo anava a comprar amb la meva mare, el recorregut s’ampliava. Sempre m’agradava anar a la Tocineria Soler on la mestressa, la Palmira, de tant en tant em donava un tallet de pernil dolç. Abans de la cansaladeria, hi havia la fleca de can Massana, propietat del Jaume Massana, que la meva mare m’explicava que havia arribat a Manresa amb els “nacionals” i que era regidor de l’Ajuntament, i la botiga d’espècies del Ramon Teixidor. A l’altra banda de la carretera, ca la gallinaire, una botiga estreta on mataven pollastres, la “lecheria” (així ho dèiem!), on compràvem un petricó de llet, nata o ensaïmades, i la peixateria Pujol. Per tot el que era llegums i hortalisses, anàvem a ca la Jovita i a ca l’Aguilar, encara que de debò es deien Altimiras. Al costat mateix d’aquesta, hi havia la carnisseria Rosal on, només entrar, m’ofenia la fortor de carn que venia dels vedells oberts en canal que tenien penjats d’uns ganxos a la paret de l’esquerra de l’establiment, justament allà on hi havia la clientela.

Llocs on anava de tant en tant, només quan feia falta, era a cal “Plats i olles” -la Casa Sabaté-, la Farmàcia Miret, de Josep Mestre Miret, i a la perfumeria Brisbel, situada al seu costat. Per comprar llibretes, gomes i llapis, calia anar a la impremta Goya, a la cantonada del carrer del Sol. Molt a la vora seu, just allà on comença la Pujada del Castell, hi havia el quiosc del cec, anomenat així perquè el seu amo no hi veia, però que era capaç de trobar, com si hi veiés, El Capitán Trueno i el Jabato que jo li comprava. En aquest quiosc hi feia llargues parades per llegir totes les portades dels patufets i revistes que tenia penjats i exposats. Una portada que em va impressionar va ser la del setmanari El Caso on hi havia, fotografiat en gran, el cadàver del maqui Ramon Vila “Caracremada”, mort per la guàrdia civil a la Creu del Perelló. Al costat mateix del quiosc, hi havia una botiga on venien i arreglaven persianes de fusta, on anàvem a comprar cordill per les persianes.

Uns llocs on anava només amb el meu pare -perquè eren territori masculí- eren la barberia d’El Pastes, l’estanc de la Bonavista i la ferreteria de ca l’Armengou. El Pastes, que realment es deia Deitx de cognom, era un barber vell, encorbat i cappelat, que sempre anava amb una bata grisa i que feia aquella olor tan bona d’escuma d’afaitar i talc. De la ferreteria Armengou m’agradava la vaga flaire de sèu i de manyaneria que ho impregnava tot; m’impressionaven els seus llargs taulells de fusta, les columnes de ferro colat i la flegma dels seu dependents, vestits amb llargues bates, que desapareixien, a buscar les comandes que se’ls feien, entremig dels passadissos farcits de cargols, femelles, puntes, claus i eines diverses.

De tots aquests establiments només la Casa Sabaté i els Vins Roqueta continuen en mans de fills dels antics propietaris, mentre que els restants o bé han tancat o bé els locals continuen oberts però dedicats a altres activitats.

Últims records

Buscar a tot memoria.cat